Les aljames de jueus de la Corona d'Aragó del segle XIV van ser considerades "cofre i tresor" del rei, cosa que, lluny de ser una expressió metafòrica, es corresponia amb l'alt nivell d'extorsió fiscal que van haver de suportar els calls catalans a instàncies de la monarquia. Els jueus que estaven sota la protecció del rei van passar a ser tractats com servents del fisc, per això mateix sotmesos a tota classe de contribucions; així, a més dels tributs que ja pagaven de forma ordinària, com els anomenats trahuts o questias, les aljames catalanes, com totes les altres de la Corona d'Aragó, van haver de fer front, cada vegada més, al pagament d'ajudes extraordinàries que la monarquia va acostumar a demanar per al finançament de les seves empreses bèl·liques o per altres motius.
La implementació d'una fiscalitat extraordinària sobre els jueus també va poder ser una forma de sobrepassar els límits del domini real, a força d'estendre aquells subsidis, no només a les comunitats de jueus de les ciutats i viles de reialenc, sinó també a les que estaven establertes en altres territoris de senyoriu nobiliari o eclesiàstic. De fet, poc importava. Encara que fluctuants, les quanties d'aquestes ajudes o subsidis solien estar molt per sobre del que havia de ser satisfet a la Corona a títol ordinari. Amb tot, no es pot passar per alt que hi va haver un altre tipus de prestacions extraordinàries, fos en forma de préstecs o "bestretes", com també remissions de penes o multes, pagaments efectuats a canvi de l'obtenció de determinats privilegis..., la qual cosa podria situar aquests índexs de pressió fiscal bastant per sobre del que la sola demanda de subsidis permetia entreveure.
Durant les dècades de 1330-1340, paral·lelament amb un augment de les sumes exigides, es van arribar a assolir índexs fins mai vistos. Per més inri, la Pesta Negra de 1348 i els seus posteriors rebrots van tenir un doble impacte en la població jueva. No només va reduir la població a causa de la malaltia sinó que també van ser atacats calls, en ser acusats els jueus d'haver provocat l'epidèmia i la mort. El cas de Tàrrega de 1348 n'és un trist exemple. L’arribada de la pesta a Catalunya el juliol de 1348 es produeix l’assalt al call de Tàrrega i posteriorment el de Barcelona i Cervera. A Manresa els jueus es van escapar dels atacs, gràcies a la protecció reial i del batlle de la ciutat.
Fins a l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col·lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col·lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona.
Els pagaments dels jueus de Manresa registrats als llibres
La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials que ens van deixar els jueus.
El Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise és, dels dos únics exemplars d'aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l'aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. Els secretaris de la comunitat hebraica apareixen a la majoria d'aquests documents, especialment en els acords econòmics pactats amb jueus no residents a Manresa però amb activitat creditícia a la ciutat (1343-1346). De fet, el fons medieval de l’Arxiu Comarcal del Bages, disposa d'una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca l’any 1294 i l'últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país.
Les referències a pagaments de subsidis ordinaris i extraordinaris són abundants i entre les quantitats que l’aljama de Manresa hagué de satisfer al fisc reial n’hi ha de considerables: una assignació de 2.000 sous per a la reina Maria; un subsidi extraordinari de 1343 amb motiu de les accions bèl·liques empreses contra Jaume III de Mallorca al Rosselló i la Cerdanya, de 6.500 sous, apareix en nombrosos documents; una bestreta de 3.000 sous del subsidi ordinari de l’any 1344; un subsidi ordinari de 7.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1345; l’ordre reial de repartir entre l’aljama de Barcelona i les que havien format part de la seva col·lecta 4.000 sous, que havia de percebre Joan Porta, ciutadà de Barcelona; en les dues ocasions en què apareixen desglossades les assignacions locals de 200 lliures que s’havien de recol·lectar entre diverses aljames catalanes, la contribució de Manresa és similar: 12 lliures, 7 sous i 6 diners, l’any 1346, i 25 lliures pels anys 1348 i 1349 junts; un subsidi ordinari de 2.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1348; un subsidi ordinari de 3.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1351.
La pressió fiscal a la qual estaven sotmesos els jueus de Manresa era tan asfixiant i draconiana, que el call de Manresa es va endeutar més d'una vegada, ja que en moltes ocasions no podien pagar les quantitats que se'ls exigien, ja que no disposaven de prou moneda corrent (sous barcelonesos). Els jueus manresans havien de demanar ajornaments constantment a la Corona. Fins i tot en algun cas, es van arribar a empresonar a membres de l'aljama de Manresa per no pagar. Tanmateix a l'aljama manresana hi havia les despeses pròpies de la seva comunitat, com el lloguer del local que feia de sinagoga, els dels banys i de l'almoina, i també tot el relacionat amb la festivitat de la Pasqua jueva, la més important del calendari jueu.
Bibliografia:
- BENET, Albert: L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. (1983)
- MORELLÓ, Jordi: En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 (2011)
La implementació d'una fiscalitat extraordinària sobre els jueus també va poder ser una forma de sobrepassar els límits del domini real, a força d'estendre aquells subsidis, no només a les comunitats de jueus de les ciutats i viles de reialenc, sinó també a les que estaven establertes en altres territoris de senyoriu nobiliari o eclesiàstic. De fet, poc importava. Encara que fluctuants, les quanties d'aquestes ajudes o subsidis solien estar molt per sobre del que havia de ser satisfet a la Corona a títol ordinari. Amb tot, no es pot passar per alt que hi va haver un altre tipus de prestacions extraordinàries, fos en forma de préstecs o "bestretes", com també remissions de penes o multes, pagaments efectuats a canvi de l'obtenció de determinats privilegis..., la qual cosa podria situar aquests índexs de pressió fiscal bastant per sobre del que la sola demanda de subsidis permetia entreveure.
Durant les dècades de 1330-1340, paral·lelament amb un augment de les sumes exigides, es van arribar a assolir índexs fins mai vistos. Per més inri, la Pesta Negra de 1348 i els seus posteriors rebrots van tenir un doble impacte en la població jueva. No només va reduir la població a causa de la malaltia sinó que també van ser atacats calls, en ser acusats els jueus d'haver provocat l'epidèmia i la mort. El cas de Tàrrega de 1348 n'és un trist exemple. L’arribada de la pesta a Catalunya el juliol de 1348 es produeix l’assalt al call de Tàrrega i posteriorment el de Barcelona i Cervera. A Manresa els jueus es van escapar dels atacs, gràcies a la protecció reial i del batlle de la ciutat.
Fins a l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col·lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col·lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona.
La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials que ens van deixar els jueus.
El Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise és, dels dos únics exemplars d'aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l'aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. Els secretaris de la comunitat hebraica apareixen a la majoria d'aquests documents, especialment en els acords econòmics pactats amb jueus no residents a Manresa però amb activitat creditícia a la ciutat (1343-1346). De fet, el fons medieval de l’Arxiu Comarcal del Bages, disposa d'una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca l’any 1294 i l'últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país.
La pressió fiscal a la qual estaven sotmesos els jueus de Manresa era tan asfixiant i draconiana, que el call de Manresa es va endeutar més d'una vegada, ja que en moltes ocasions no podien pagar les quantitats que se'ls exigien, ja que no disposaven de prou moneda corrent (sous barcelonesos). Els jueus manresans havien de demanar ajornaments constantment a la Corona. Fins i tot en algun cas, es van arribar a empresonar a membres de l'aljama de Manresa per no pagar. Tanmateix a l'aljama manresana hi havia les despeses pròpies de la seva comunitat, com el lloguer del local que feia de sinagoga, els dels banys i de l'almoina, i també tot el relacionat amb la festivitat de la Pasqua jueva, la més important del calendari jueu.
Bibliografia:
- BENET, Albert: L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. (1983)
- MORELLÓ, Jordi: En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 (2011)
- MUNTANÉ, Josep Xavier: Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 (2016)
- SARRET, Joaquim: Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. (1917)
