Vides creuades

Passadors sense escrúpols: els lladres de jueus

En aquest bloc, hem parlat de com la ciutat de Manresa era un punt vital, de moltes rutes d'evasió dels nazis. Durant l'ocupació nazi de França (a partir de 1943 efectiva a tot el país) molts refugiats jueus, comunistes o soldats aliats (americans, anglesos, polonesos...) capturats a la rereguarda nazi, havien d'enginyar-se una via de fuga i evitar ser capturats per la Gestapo. Molts travessaven la frontera hispano-francesa i els Pirineus. La majoria van ser guiats per experimentats passadors (guies), com hàbils contrabandistes, soldats republicans i maquis, que es coneixien les muntanyes del Pirineu com la palma de la seva mà. Moltes de les rutes d'evasió passaven per la ciutat de Manresa, on agafaven el tren per anar a Barcelona, i refugiar-se en els consolats dels aliats i les "cases segures" que hi havia a la capital catalana. La participació dels passadors fou vital per salvar la vida a milers de persones. Molts d'aquests passadors van cobrar molts diners i d'altres no tant per fer aquesta feina. Alguns fins i tot, ho feien per vocació idealista i no cobraven ni cinc, ja que creien que un cop derrotats els nazis d'Europa, el següent a caure seria el dictador Franco i tot seria més fàcil.

Mapa de les rutes d'evasió utilitzades pels refugiats jueus per fugir de la França ocupada i llocs d'estada i detenció a la península Ibèrica. Font: mhcat.cat

Fer la travessa amb l’ajut d’algun passador també tenia el seu risc, ja que no tots tenien els mateixos principis morals i ètics, alguns d'aquests passadors eren estafadors, lladres, assassins i delinqüents que s'aprofitaven dels jueus per robar-los (perquè solien anar amb joies, or i molts diners durant la travessia), fins i tot alguns acabarien sent confidents de la Guàrdia Civil i la Gestapo que vigilava les rutes d'evasió d'Andorra. Molts jueus foren assassinats pels seus passadors per evitar descobrir aquest pèrfid doble joc. Calia, per tant, vigilar molt bé amb qui anaves i sobretot no fer res que aixequés sospites a tercers. Van ser anys difícils, on la gent de la muntanya estava molt vigilada. Confidents per tot arreu, gent que delatava, gent que denunciava, els diners eren un bon al·licient en una època de dura postguerra on no hi havia quasi de res enlloc per menjar. Denise Berger, esposa d’en Víctor Papo (un jueu italià, nascut el 1927, més endavant parlarem d'ell) i jueva natural de la devastada Polònia, explica l’itinerari que va fer el seu pare fugint pels Pirineus el 1942, i el perill que representaven els estafadors i lladres que assassinaven els jueus per robar-los. El seu cas ens porta fins a Manresa:

«Mi padre emprende el camino con el guía y creo que el guía lo dejó en la misma frontera. Creo que era español, era español, lo dejó en la frontera realmente, había patrullas alemanas constantes allí y bueno seguramente conocía un buen camino y entonces desde la frontera hasta Manresa o cerca de Manresa donde lo detuvieron, tuvo que andar, entonces se paraba en granjas, [...] tenía un poco de dinero, le preparaban algunos huevos fritos, y tengo que decir que tuvo, mucha, mucha suerte con el guía, porque había muchos guías que mataban a los judíos o simplemente los daban a los alemanes para robar el poco oro que llevaban encima o lo que sea».

Louis Berger era el pare de la Denise, un ciutadà francès jueu d'origen polonès que havia estat delatat per ser jueu i detingut quan intentava travessar la frontera hispano-francesa. La policia feixista de Vichy el va tancar al camp d'internament de Vernet, un camp de concentració infestat de republicans catalans i espanyols. Allà molts presoners del camp, que tenien contacte amb la resistència francesa i els maquis, van recomanar a Berger, que fugís cap a l'estat espanyol. Berger s'escapa del camp de concentració de Vernet amb l'ajuda d'un guia, i aconsegueix finalment travessar la frontera sense ser descobert. Va estar de sort, el guia era una bona persona, no el va trair ni tampoc robar, el va deixar a Andorra, on les xarxes d'evasió catalanes tenien diferents rutes per arribar fins a Barcelona. Berger va entrar amb contacte amb els passadors, Joan Català i Joaquim Baldrich, que el va portar fins a Manresa, on havia d'agafar el tren per arribar a Barcelona. 

La travessia d'en Berger per territori català començava a Andorra, d'Andorra fins a la Seu d'Urgell i després direcció a la Serralada del Cadí per anar a agafar "l'elèctric" (el tren) a la ciutat de Manresa. Tot això a peu i vigilant de no ser capturats per la Guàrdia Civil ni tampoc els seus col·laboradors. A prop de Manresa Berger fou detingut i enviat directament a la caserna de la Guàrdia Civil, era l'hivern i feia molt de fred. Els guàrdies li van donar una tassa de cafè calent (molt poc habitual a la postguerra i primer franquisme, i encara menys en un detingut) i el van portar fins a la presó Model de Barcelona, que estava plena fins dalt.

Victor Papo i les misses militars

Precisament en Victor Papo i el seu sogre, tenen en comú la ciutat de Manresa. Històries creuades, històries que passen per un mateix lloc, i en aquest cas, històries familiars. Victor Papo arribaria a Catalunya l'any 1941 fugint de la França de Vichy, on havia estat denunciat per un treballador de l'hotel del seu pare. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París: “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que era també una refugiada jueva, a Barcelona.

Papo viuria a l'estat espanyol com a ciutadà neòfit, si volia ser ben vist, havia de fer el que es deia en aquell temps, tal com recordava la propaganda franquista: "Si eres español, habla español". Papo havia de semblar espanyol, o almenys actuar com ho feia un espanyol compromès amb l'estat filofeixista del moment. Passada la Segona Guerra Mundial, l'any 1947 Victor Papo es desplaçaria a Tolouse a estudiar enginyeria, amb la condició que havia de retornar a realitzar el servei militar, que hauria de fer a Manresa.

Papo va ser fidel a la seva paraula i tornà el 1950 a la capital del Bages a realitzar el servei militar obligatori. Durant el seu servei militar, Papo es feia un fart d'assistir a misses catòliques, fins que se'n va cansar i va anar directament al despatx del seu tinent coronel de la caserna del Carme. Quina excusa posaria aquest cop? Volia "escaquejar-se" de la missa, però com? Va optar per dir la veritat. A veure què passava... El mateix Papo ho explicaria en una entrevista radiofònica:

«Estuve un año y medio en el servicio militar sin ningún problema, no tuve nunca problemas de ninguna clase, por cierto, te cuento una anécdota, en el servicio militar en Manresa un día fui a ver al teniente coronel y le pedí permiso para no ir a misa y me preguntó: ¿porque?, porque soy hebreo, soy judío, y dijo: Ah!! que interesante. Me dio el permiso y nada más y ya está».

Bibliografia:

- CALVET, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012

- Diari ARA: "L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus" [07/07/2015]

- Documental "Boira Negra" (2008): www.ccma.cat/tv3/boira-negra

- LUENGO, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

- Museu d'Història de Catalunya: Vides silenciades

- Perseguits i salvats. Itineraris per la memòria: www.perseguits.cat

Més informació referent al bloc:

- El camí cap a la llibertat. L'estació del Nord i els evadits: aquí
- L'oficial francès i el seu estrany maletí. L'home de la bomba atòmica: aquí

Benvinguts a Manresa!

La carretera que havia d'acabar amb tots els maldecaps, un alcalde pesat i la visita d'un dictador

«Creo que esta carretera ha nacido con las alas encogidas para al futuro. Dos carriles me parecen un equipamiento insuficiente para el tránsito que ha de discurrir por este itinerario. Sólo prolongando hasta Manresa la autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa se podría hacer frente a las próximas necesidades que ha de generar el túnel del Cadí»

José María Milagro a "La Vanguardia Española" (1975)

En l'última entrada del bloc vam parlar de l'obertura de la nova carretera que seguia el riu Llobregat i connectava Manresa amb Abrera directament a l'antiga N-II, avui autopista A-2. Les cròniques periodístiques de l'època destacaven la persistència de l’alcalde Soldevila per aconseguir que les autoritats franquistes portessin la carretera a Manresa.

De fet l'any 1966 en l'última visita del dictador espanyol (la primera fou en ple període autàrquic) a la nostra ciutat, Soldevila va explicar-li en persona al dictador la necessitat de millorar les connexions entre Manresa i Barcelona per carretera. El mateix dictador va palpar de primera mà que el viatge de Barcelona a Manresa era una travessia de quasi 2 hores. Els manresans i bagencs haurien d'esperar pràcticament 10 anys perquè el trajecte entre la capital catalana i la capital del Bages, s'escurcés en gairebé la meitat passant de les dues hores a una.

El nou eix Manresa-Abrera ja es preveia en el Pla General d’Ordenació de la província de Barcelona de l’any 1959. Formava part de l’eix del Llobregat fins a la Cerdanya. De fet, com van dir diferents persones destacades de la ciutat al llarg del temps, l'alcalde Ramon Soldevila tot i ser un "tecnòcrata de buró" del franquisme més immobilista fou un alcalde titllat de constructor i gestor capacitat, ja que la ciutat postindustrial que avui coneixem forma part de la seva trajectòria al capdavant del consistori. 

La primera obra es va completar el juliol del 1973 amb l'eixamplament de la carretera al seu pas per Sant Vicenç de Castellet i l'obertura del túnel de Bogunyà per evitar passar per dintre el nucli de Castellbell i el Vilar, però la segona fase, la carretera de Monistrol de Montserrat a Abrera no es va acabar fins a final del 1974. Les obres van costar més de 300 milions de pessetes de l'època. Inicialment, s’havia projectat un túnel a la Puda, però va ser substituït per un viaducte de gairebé un quilòmetre de llargada, que va ser la part més espectacular de l’obra. La carretera es va batejar com a C-1411, en sintonia amb el nom de tot l’eix del Llobregat concebut fins a la Cerdanya. El nom es va mantenir fins al 2001, quan la Generalitat de Catalunya va canviar la nomenclatura de tota la xarxa viària sota el seu control, per acabar amb la codificació estatal basada en un únic punt de referència clau, la Puerta del Sol de la capital espanyola.

NO-DO “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975 (Sense àudio)

Hemeroteca:

- La Vanguardia: "Apertura del nuevo tramo de acceso a Manresa por el valle del Llobregat", p.38 (24/12/1974)

- Regió7: "L’eix Manresa-Abrera compleix 40 anys", p.4 (24/12/2014)

Més informació sobre el tema:

- La finestra, el riu i l'alcalde Soldevila: aquí
- L'autopista més cara i l'Operació Roca: aquí
- El nou eix del Llobregat: aquí

La finestra, el riu i l'alcalde Soldevila

El viatge fins a Manresa per l'antiga C-1411

Fins a l'any 1974, anar en cotxe del Bages a la ciutat de Barcelona significava haver de fer un munt de revolts per carreteres estretes com en un cordill dintre un sac; o bé fer els revolts de la carretera de Can Maçana (a l'hivern molts cops tallada per la neu) fins al Bruc, que era la via més utilitzada des de Manresa, o bé els de la carretera de Monistrol a Collbató, o encara pitjor, la carretera de Castellbell a Terrassa, passant per Rellinars. El 23 de desembre del 1974, la inauguració del nou eix entre Monistrol i Abrera (on s'enllaçava amb l'N-II), que s'afegia a l'eixamplament del tram entre Monistrol i Manresa i l'obertura del túnel del Bugunyà, es va viure amb gran il·lusió entre la societat civil del Bages, del Berguedà i del Solsonès, que per primera vegada veia com la distància amb Barcelona s'escurçava considerablement.

L'alcalde manresà de l'època, Ramon Soldevila, ho resumia de forma explícita amb aquestes paraules, recollides a l'antic diari de La Gaceta de Manresa:

"Hasta ahora, en Manresa se entraba por la ventana, mientras la puerta natural, el valle del Llobregat, permanecía cerrada. Ahora, la puerta queda definitivamente abierta". 

Hemeroteca:

- Diari Regió7: "L'eix Manresa-Abrera fa 40 anys" [24/12/2014]

Tornar a començar

La comtessa Ermessenda i la Manresa del nou mil·lenni

El canvi del primer al segon mil·lenni Manresa va patir les ràtzies del cabdill Almansor, que destruirien la ciutat (en més d'una ocasió) en les famoses incursions sarraïnes en territori de la Marca Hispànica, un cordó sanitari creat pels reis francs per evitar que les tropes musulmanes penetressin al que avui seria el sud de França, la zona d'Occitània. L'any 801, el rei d'Aquitània, Lluís el Pietós, fill de Carlemany, va conquerir Barcelona als musulmans. La presa de Barcelona va deixar com a record la rondalla de "El gegant del Pi". D'ençà de la conquesta de la ciutat, s'institueix el comtat de Barcelona, que fixa els límits més avançats de la Marca Hispànica. Els rius Llobregat i Cardener formarien la línia de frontera amb els territoris àrabs de la península Ibèrica. 

Entre els anys 985 i 999 Manresa seria arrasada pels feroços genets d'Almansor, considerats els millors del món en aquella època. En aquest bloc n'hem parlat en entrades diferents, tot i que ara seguirem els passos de la reconstrucció de la ciutat, partint de zero, ergo, d'una ciutat que havia estat abandonada per la seva població, abans de ser destruïda i saquejada. Aquest era el panorama de Manresa al nou mil·lenni, la ciutat començava el segle XI amb la destrucció més absoluta. L'any 1022 la comtessa Ermessenda, juntament amb el seu fill, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que aleshores era un jove de 16 anys, i el bisbe de Vic, Oliba, van confirmar a partir de cinc testimonis la dotació del terme de Manresa. Un any més tard, Ermessenda deixà els comtats en mans del seu fill, el qual reclamava poder governar tot sol. La dotació era una carta de repoblament de la zona, en la qual els comtes de Barcelona donarien ajudes i privilegis a cristians del seu comtat i de territoris veïns perquè tornessin a aixecar la ciutat. De fet se sap que molts repobladors de Manresa del segle XI, eren aragonesos, concretament de Saragossa, ja que a la ciutat hi havia un barri conegut com el "Barri Saragossà". Aquest barri estava al costat de l'actual capella de Sant Marc i de l'ara tapat torrent de Sant Ignasi, just abans de la seva desembocadura al riu Cardener.

La nova Manresa, post ràtzies, començava a prendre forma al voltant del Puigcardener, era una ciutat encara sense muralles. Al barri dels saragossans calia afegir d'altres barris que existien abans de les ràtzies sarraïnes com el barri de Todesind a les Escodines i un raval a prop de l'església de Sant Miquel. De fet l'únic espai que conservava les muralles era el Puigcardener, per això molts veïns en cas d'un atac a Manresa havien de refugiar-se al perímetre emmurallat del puig. Les primeres muralles van ser construïdes entre els segles X i XI. El nucli estava dominat per l'església de Santa Maria, avui en dia la Seu, el castell comtal i un grup de cases.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2005). Manresa. Una història per conèixer. Manresa: Zenobita

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1910). Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

La prostitució a la ciutat de Manresa

Històries de l'ofici més antic del món

En aquest bloc hem parlat del fenomen de la prostitució a la ciutat de Manresa des d'un vessant de respecte i com a fenomen purament històric i del tot antropològic. Qui no recorda la famosa prostituta de la plaça de la Reforma, la Quica, que guardava de peu hores i hores amb sol, neu o pluja? I l'intent de l'alcalde Juli Sanclimens d'instal·lar el primer bordell municipal de l'estat espanyol el 1987, per acabar amb la prostitució, la sida i la marginalització al degradat Barri Antic de la ciutat?

El tema de la prostitució sempre ha anat acompanyat de la hipocresia relacionada amb l'estigmatització que va fer la tradició cristina de les persones que venien el seu cos, a canvi de diners, serveis o favors de tota mena. De fet sempre ha estat un tema tabú per a molta gent, en canvi per d'altres purament un tema escatològic, higiènic o de precarització i estigmatització social. No fa falta recordar que és la prostitució i com sorgeix, de fet tothom ja sap el que està en joc i la nostra ciutat no ha estat precisament una excepció. La prostitució, des del punt de vista laboral, no és pitjor que altres activitats que poden exercir persones amb escassa formació o possibilitats laborals. El món de la prostitució és i ha estat tan divers com diverses són les persones que l'exerceixen durant al llarg de tots els períodes històrics.

Els models de tractament normatiu de la prostitució que han estat emprats al llarg de la història es redueixen a quatre: el reglamentarisme, l'abolicionisme, el prohibicionisme i el regulacionista. El reglamentarisme s'imposa a Europa des de mitjan segle XIX i culpa a la prostituta per promoure un mercat de compravenda del sexe, definint la prostitució com un mal inevitable que en qualsevol cas cal reglamentar. L'abolicionista, per la seva banda, respondran més endavant a aquesta estigmatització, culpabilització i confinament de la prostituta, denunciant les insuficiències del reglamentarisme i propugnant un món nou sense prostitució. El prohibicionisme comparteix amb el reglamentarisme la culpabilització de la prostituta per l'existència del negoci del sexe, i amb l'abolicionisme l'objectiu d'acabar amb la prostitució. Per acabar, el model regulacionista, també anomenat de legalització o laboral, comença a prendre forma en els anys vuitanta del segle XX, al fil de l'impuls de creació i mobilització de les associacions de prostitutes en sindicats de treballadores del sexe i amb polítiques d'inclusió al sistema social de cotitzacions públiques.

Recorregut històric dels bordells de la ciutat

Al canvi de segle, del XIX al XX, Manresa va arribar a tenir fins a 20 bordells que van conviure de forma alterna. Alguns van perdurar anys i d'altres no tant. Destaquen noms com el de Cal Pitango amb la fama de ser un bordell brut i miserable, el de La Punyalada (el nom pot semblar fins i tot perillós pels clients) però en realitat era un espai de relaxament d'alt nivell, i d'altres més populars com el de Ca l'Adela o el de Cal Guarro. Durant més de cent anys, la ciutat va tenir diferents espais, residències, pisos i habitatges on es practicava la prostitució, de tal manera, que en molts d'aquests espais va quedar una forta impregnació social al paisatge local. Encara alguns d'aquests indrets són recordats pel seu passat sexual.

Mapa realitzat a partir de la informació de Francesc Comas a: "Quan en deien cases de barrets" (Diari Regió7, el 24/01/15)

1. Ca l'Adela o Casablanca, els anys 30 era al camí de la Cova. Després va anar al carrer Rajadell al barri de la Mion-Puigberenguer. Fins a l'any 1961 la senyora Adela n'era la mestressa. El 1975 es va fer un intent de reobertura avortada per l'associació de veïns.

2. Cal Ciera, al carrer amb el mateix nom. Hi treballa "La Manresana" que va morir a mans del seu marit l'any 1947, fart que de les bromes que li feien els companys de la feina a causa de la feina de la seva dona.

3. Ca la Cisca, al carrer Cantarell. El 1922 davant d'aquest bordell el sindicalista Àngel Pestaña fou disparat per tres mercenaris del Sindicat Lliure.

4. Cal Guarro o cal Pepe, al carrer de les Beates, conegut com el carrer de les "putes" durant anys. Bordell de categoria. Les prostitutes que hi exercien eren de Barcelona i per tant la discreció estava assegurada. A partir de la dècada dels 40 va guanyar fama, sobretot per la gent de fora la ciutat de Manresa que acudia al mercat de la Plaça Major a vendre.

5. Ca la Lola, al carrer del Joc de la Pilota cantonada amb el carrer de la Dama, de principis del segle XX.

6. Ca l'Onze, al carrer de l'Era d'Esquerra número 11, durant la postguerra, anys 40 bàsicament.

7. Cal Pitango, a prop dels Dipòsits Vells (Museu de la Tècnica). Era el bordell més barat de la ciutat. Brut, miserable i fastigós, era de sobres el pitjor lloc on s'exercia la prostitució a Manresa. Al lloc hi havia un "palanganero" que netejava els baixos del personal. Va tenir el seu auge durant la postguerra.

8. Ca la Sara, al carrer de la Font del Gat. La dona que el regentava es deia Sara, hi havia arribat de Barcelona. Fins als anys 90 estava actiu.

9. Cal Set, carrer de la Beata Soledad Torres 7, a prop de la Fàbrica Matamala. Va funcionar durant la postguerra.

10. Carrer de les Barreres. En aquest vial, entre la Muralla de Sant Francesc i la Plaça Gispert, era on es concentrava un gran nombre de bordells. A finals del segle XIX els veïns es van queixar a l'ajuntament d'una casa situada en aquest carrer, al número 28.

11. El Chivo, casa de cites situada a prop de la passarel·la que hi havia a l'estació del Nord (Renfe), durant la postguerra.

12. El Petit Doré, al carrer de les Piques el segle XIX i a principis del XX, al de la Sabateria. Els senyorets de casa bona de Manresa feien el coit a les llotges amb les coristes i artistes, que hi actuaven despullades.

13. Ocell de Foc, barri de la Sagrada Família, funcionant durant la postguerra i posteriors anys.

14. La Punyalada, al carrer d'Àngel Guimerà. Bordell de qualitat molt habitual per la burgesia local a principis del segle XX.

15. Salón Rosa, a la plaça Clavé. Bar de copes amb uns reservats on es feien tocaments de tot tipus. Habitual durant la postguerra i entrat els anys 60.

16. Les tres columnes, al barri de la Mion. Anys de postguerra i posteriors.

Bibliografia de referència:

- CAMPS, Gemma: "Quan en deien cases de barrets" [Diari Regió7], 24/01/15; pàg. 2-3

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

100 anys d'un descobriment

La Manresa protohistòrica

Aquest mes de maig passat, va fer 100 anys de la descoberta arqueològica més important que ens ha permès conèixer una mica més la història de la ciutat de Manresa. Ara fa un segle, durant les obres de fonamentació de l’escalinata de la nova façana neogòtica projectada per l'arquitecte Alexandre Soler i March, a la part occident de la Seu, van aparèixer diversos vestigis de l’antiguitat, especialment un conjunt de tombes del Baix Imperi (segle III-V) i ceràmiques que permeten remuntar-nos fins al segle VI aC en la nostra cronologia com a vila. L'arqueòleg Antoni Daura, explicava en un article al Pou de la Gallina, la importància del descobriment i com es va efectuar la intervenció arqueològica:

"El primer en adonar-se’n fou el pintor Francesc Cuixart (hi ha obra seva al Museu Comarcal, on també es conserven les troballes del 1915) i, de seguida, l’Ajuntament encarregà a la gent del Centre Excursionista de la Comarca de Bages la tasca de documentar la troballa. Mossèn Josep Guitart va assumir el repte d’estudiar i publicar les excavacions i, si bé els seus coneixements tècnics arqueològicament parlant eren limitats, ell i el seu equip van treballar amb constància, seriositat i rigor. I això és important destacar-ho en uns anys on no hi havia gaire sensibilitat per a 'vel·leïtats' culturals d’aquest tipus"

Es va omplir un important buit històric de la protohistòria de Manresa i es va confirmar l'existència d'un poblat ibèric assentat al Puigcardener (on avui hi ha la basílica de la Seu) gràcies a aquest descobriment de ceràmiques gregues localitzades l'any 1915. La importància d'aquest descobriment i de l'estudi efectuat posteriorment, sobretot tenint en compte la manca de restes constructives, està en el fet que els antics ibers compraven i feien servir peces de ceràmica d'Àtica (grega), datables dels segles VI - IV aC. Avui en dia les ceràmiques es poden veure al Museu Comarcal de Manresa. Les ceràmiques trobades són un total de 30, onze són vasos, mentre que la resta són atuells protocampanians i campanians. També es van trobar més ceràmiques fetes a casa nostra, concretament anomenades "emporitanes".

Les fonts històriques també poden confirmar l'existència d'un nucli habitat per ibers, tal com es desprèn d'un text de l'historiador romà Tit Livi, en el qual es fa referència a un oppidum ibèric anomenat Mentissam que segons els historiadors Miquel Cura i Albert Clarà es podia relacionar directament amb la moderna Manresa, i que els romans posteriorment llatinitzarien amb el nom de Minorisa.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; SERRA, J.A. (1991). Ibers i romans. Manresa: Museu Comarcal de Manresa

- DAURA, Antoni. (1992). L'arqueologia a l'abast. Manresa: Museu Comarcal de Manresa

- DAURA, Antoni. Puigcardener. Revista El Pou Digital, (20/05/2015)

- FITÉ, Jofre. El nom de Manresa (I). Revista El Pou Digital, (16/08/2012)

- JUNYENT, Francesc. (1993). Manresa. Guia de la Ciutat. Manresa: Parcir/Ajuntament de Manresa

L'autopista més cara i l'Operació Roca

La intrahistòria de l'autopista Terrassa-Manresa

El 1985, la gran banca espanyola es va adonar que Felipe González podria obtenir la majoria absoluta a l'any següent, possibilitat inquietant d'acord amb episodis com l'expropiació del holding Rumasa de 1983. Els banquers temien una deriva esquerrana del PSOE després de les eleccions generals de l'any 1986, cosa que finalment no es va produir, tot i que l'expropiació de l'empresa del controvertit empresari Ruiz Mateos va provocar un cert pànic a les grans fortunes i banquers de l'estat.

Tal preocupació era comprensible si tenim en compte les possibilitats reals dels contrincants de Felipe González: el líder d'Aliança Popular, Manuel Fraga, havia aconseguit el seu sostre electoral a causa del seu passat franquista, i les querelles internes havien acabat per descompondre a l'UCD, el partit que va crear Henry Kissinger i Adolfo Suàrez per "controlar" la Transició espanyola. Pel que fa als partits de dretes, només CiU es mantenia constant a Catalunya i el PNB, al País Basc, però el problema era que eren dos partits nacionalistes, o com deien abans regionalistes. Calia fer el salt, a Madrid i potser, qui sap, a les autonomies que feia poc que s'havien creat. Aquí és on neix l'Operació Roca, crear un partit conservador, deslligat del franquisme, o el que es deia en aquella època, una dreta a l'estil Tatcher, cosa que a l'estat espanyol era difícil, ja que la dreta vivia dels rèdits que havia donat el franquisme. Banquers, grans empresaris i mitjans de comunicació volien un partit nou, un partit liberal, democràtic i sense el tuf de naftalina provinent del franquisme, per donar una projecció de l'estat espanyol a Europa i món anglosaxó de país compromès amb els valors democràtics. A més, l'any 1985 l'estat espanyol estava en negociacions per entrar a la Unió Europea, que en aquells dies es deia Comunitat Econòmica Europea.

Els bancs espanyols van creure necessari catapultar des de les files de Jordi Pujol a un nou partit polític capaç de convertir-se en la frontissa entre els dos partits majoritaris (PSOE i AP) i expulsar del poder a González o, almenys, evitar que obtingués una majoria absoluta. El candidat idoni per a aquesta missió no va ser altre que Miquel Roca (diputat de CiU i un dels pares de la Constitució espanyola de 1978, juntament amb Manel Fraga per exemple), i el partit en qüestió va ser batejat com Partido Reformista Democrático. Un jove empresari madrileny, Florentino Pérez es va unir al projecte com a número dos de bord. De moment havien començat amb bons peus, ara faltava crear una base sòlida i consolidar un programa i obtenir els vots d'una classe mitjana-alta, una classe desacomplexada, que fugís dels clixés del nacionalcatolicisme i apostés pel que es coneixeria com a "nou-rics" de la dècada dels vuitanta. Es buscaven (sobretot) els vots dels yuppies (pares de l'Ibex-35) i gent de casa bona vinguda a menys, més interessada a fer diners, passar una bona estona a la borsa i esquiant a les millors estacions del país que en banderes, nacionalismes i lleis.

Els bancs, els deutes pendents i la "Operación Reformista"

El PRD va rebre dels grans bancs espanyols la suma de 24 milions d'euros (prop de 4.000 milions de pessetes, una xifra espectacular en aquells temps), tenint en compte els préstecs que van rebre els altres dos partits majoritaris per aquell temps: 9,6 milions d'euros per al PSOE i 7,2 milions per AP. Semblava que afluixant la cartera i posant els diners sobre la taula, la cosa seria fàcil i aniria tot vent en pompa.

L'èxit que va suposar la campanya electoral del PRD (més de 1.700 actes en 37 províncies de les 51 que té l'estat espanyol) va contrastar amb el sonor fracàs dels seus resultats. És el fracàs polític més important de tota la democràcia espanyola moderna, mai ningú amb tants diners ha fet el ridícul com ho va fer Miquel Roca Junyent i Florentino Pérez. Fou la darrera vegada des de Francesc Cambó en què el nacionalisme moderat català es va involucrar fins al coll en la política espanyola a canvi d'un increment de fortunes privades.

El partit liderat per Roca no va aconseguir ni un sol diputat, i el PSOE va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Van resultar ser els 24 milions d'euros pitjor invertits de la història de la política espanyola. Però evidentment tal suma de diners no era un regal, sinó un préstec, i els mesos següents a les eleccions els creditors cridarien a la porta del despatx de Roca per saldar deutes, volien recuperar la seva inversió.

Com és lògic, ni el senyor Roca ni el partit CiU disposaven de tals fortunes, així que el desemborsament va provenir del poble català, que va pagar de la seva butxaca sense saber-ho les aventures de polítics i banquers per intentar assaltar el poder a la capital de l'estat. Al Banc Hispano Americano, per exemple, se li coneix el seu cobrament per mitjà de l'empresa constructora Ferrovial (empresa controlada per CiU), a la qual va ser adjudicada la construcció i explotació de l'autopista Terrassa-Manresa, per decisió personal i directa de Jordi Pujol, president de la Generalitat.

Tot i que el projecte presentat a última hora per Ferrovial estava inacabat, no complia amb els requisits de l'adjudicació de l'autopista que havia d'unir Terrassa amb Manresa, i, en definitiva, no podia competir amb les altres ofertes, es va moure cel i terra perquè Ferrovial es fes càrrec de la construcció de l'autopista. Va ser el mateix Pujol qui el 20 de juny 1989 inaugurava amb tota la pompa corresponent aquest tram d'autopista, ple de revolts tancats i sense un trist túnel, de tan sols 33,5 quilòmetres el recorregut i que costava 360 pessetes de l'època, tot un dineral... i cosa curiosa, s'inaugurava abans de la data oficial establerta.

"La Generalitat había concedido a Ferrovial la construcción de una autopista de peaje entre Tarrasa y Manresa, pese a que estos, había presentado un proyecto deficiente e incompleto. El banco Hispano Americano, el de mayor participación en Ferrovial, gracias a la concesión, sufragó la enorme deuda dejada por la calamitosa Operación Reformista de Miguel Roca y Florentino Pérez. Como tantas otras veces, se utilizó dinero de los contribuyentes para pagar gastos de los partidos, y quizá también, gastos particulares". 

Memorias líquidas, d'Enric González

Bibliografia:

- Albert Rivera o l’operació Roca a la inversa [Diari ARA, 23/02/2015]

- El estrepitoso fracaso de la 'operación Roca' [El País, 15/05/1988]

- Miquel Roca o cómo medrar con España rompiendo España [Vozpópuli, 10/08/2014]

- Hemeroteca Diari Regió7 [diversos anys i entrades]

Ni Glasgow, ni Liège... Manresa!

"A Manresa us trobareu en plena indústria; la ciutat ben construïda, gairebé nova, coquetament empedrada, curada, pintada, regada per aigües corrents, abillada amb polida toilette com una jove obrera, fabrica amb la joia de la prosperitat els teixits de cotó que construeixen la seva riquesa. Cal mirar el sol i el cel blau perquè un hom no es cregui transportat als voltants de Glasgow o de Liège"

Antoni Ramon i Arrufat: "Montserrat vist pels turistes estrangers" al Butlletí del Centre Excursionista del Bages, octubre 1927, núm. 115- Manresa

Al llarg de la seva dilatada història Manresa ha estat coneguda en l'imaginari col·lectiu dels catalans i fins i tot a escala d'estat espanyol, per gestes militars, personatges peculiars, batalles èpiques o fins i tot miracles medievals com el de la "Misteriosa Llum". Tot això va començar a canviar al segle XVIII i sobretot al XIX, quan la ciutat va adquirir una forta presència industrial gràcies a les fàbriques tèxtils que van anar apareixent al costat dels torrents que travessaven la ciutat. De fet en molts manuals de la geografia espanyola del segle XIX, era molt habitual llegir la descripció de Manresa com la segona població més important de la província de Barcelona i amb un gran nombre d'indústries dedicades al cotó.

El paràgraf del principi d'aquesta entrada està extret del Butlletí del Centre Excursionista del Bages, i és un bon exemple del que acabem de dir. La descripció de la ciutat de Manresa sorprèn si la comparem amb l'actualitat. L'autor era Justin Cénac-Moncaut, un erudit francès del segle XIX que va viatjar per bona part d'Europa descrivint ciutats. Moncaut parla d'una ciutat ordenada, neta, ben delineada, amb aigua abundant i la compara amb dues ciutats europees referents en la Revolució Industrial, la ciutat valona de Liège i Glasgow, la ciutat més gran d'Escòcia. Tot i que a Manresa, el riu Cardener, no es pot comparar amb els rius Clyde o Mosa que travessen aquestes dues ciutats, el fet industrial convertia la nostra ciutat en un exemple de ciutat-fàbrica de la Revolució Industrial al continent europeu. Sens dubte tot un referent que no va passar per alt als viatgers i estudiosos del segle XIX.

Més informació al bloc:

- La ciutat borbònica, la Manresa del segle XVIII: aquí
- Els orígens de la burgesia manresana: aquí

- Indústria i urbanisme, desenvolupament industrial i evolució urbana: aquí

- La consolidació industrial: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- RELAT, Claudina (2009). Projectar la ciutat: El pla de Manresa de 1933, Barcelona: Treball del màster oficial d'urbanisme - DUOT etsaB

La Torre de l'Àguila

Una torre desapareguda

L'últim llibre de l'historiador Xavier Sitjes i Molins, "Els castells i torres medievals del Bages" ens descriu una torre que amb el pas dels segles semblava haver desaparegut dels annals de la història de la ciutat. Una torre situada a l'antic perímetre de les muralles medievals de Manresa. Gràcies a la investigació i el profund treball de camp de Sitjes podem descobrir on estava aquesta antiga construcció.

A l'extrem nord del Puigmercadal, a tocar de la plaça dels Infants, hi havia hagut una torre anterior a la muralla medieval, anomenada torre de l'Àguila, de la qual l'historiador manresà del segle XIX Mas i Casas, que l'havia vist en peu abans de ser enderrocada l'any 1822, diu que tenia més de 200 peus d'alçada, uns 52 metres, alçada inversemblant, com ho són també falses les referències històriques sobre la seva erecció, però l'existència de la torre ve confirmada per un gravat del segle XVIII, on és representada en forma de prisma quadrangular a l'angle que feia la muralla que anava del Carme al convent de Sant Domènec i amb una alçada doble de la muralla. Les torres de l'antic terme de Manresa que no tenien una funció pública eren les dels monestirs i canòniques, la d'alguna parròquia i les dels particulars. 

Bibliografia:

- SITJES MOLINS, Xavier (2014). Els Castells i torres medievals del Bages. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

La gran marxa minera del 2001

Miners pels carrers

El 21 de juny del 2001, a tocar de l'estiu, tot el comerç de Súria i Sallent va tancar caixes i persianes per recolzar una protesta obrera i, per primera vegada, els miners d'ambdues poblacions van participar en un acte de protesta de manera conjunta, eren prop de 2.000 manifestants. En joc, estaven 174 llocs de treball de l'empresa Iberpotash, propietària de les mines dels dos pobles. A la tarda, uns 700 miners van ocupar els carrers de Manresa, molts d'ells amb megàfons en mà i repartint pasquins entre la població. La fotografia de l'entrada és a la travessia entre la carretera de Cardona i la Muralla de Sant Francesc, just quan passava el cotxe que guiava la manifestació.

Durant el recorregut pels carrers de la ciutat de Manresa, es van cremar alguns pneumàtics, sense causar desperfectes greus. Els representants dels treballadors -dels sindicats Comissions Obreres, UGT, CGT i USOC- van presentar un manifest a l'alcalde de Manresa d'aquell temps, Jordi Valls, i a altres autoritats del Consell Comarcal del Bages. Els treballadors de la mina de potassa de Sallent, propietat d'Iberpotash, i els de Súria no acceptaven un pla de regulació d'ocupació que preveia retallar la plantilla en 174 treballadors, amb un pla de jubilació que establia que no es reemplaçarien les baixes per jubilació. Els miners consideraven que els responsables de la situació eren el conseller d'Indústria, Comerç i Turisme, Antoni Subirà, i l'antic ministre d'Indústria, Josep Piqué.

Hemeroteca:

- Diari El País: "Unos 2.000 mineros del Bages protestan contra los despidos de Iberpotash" (22/06/2001)

- Diari Regió7 [Hemeroteca: Any 2001]

El cost de perdre la guerra

Les tropes borbòniques: la soldadesca italiana (1714-1718)

Acabada la guerra de Successió el 1714, el principat de Catalunya va continuar ocupat militarment. L'octubre de 1715 hi havia un total de 30.120 soldats, repartits en 39 batallons d'infanteria (22.000 soldats) i 18 esquadrons de cavalleria (8.000 soldats). Una part important d'aquest contingent es trobava a la ciutat de Barcelona, però la resta es trobaven repartits arreu de la geografia catalana. Sis anys després de finalitzar la guerra, el 1720, a la ciutat de Manresa hi havia un batalló d'infanteria i dues companyies de cavalleria. Pel que fa als altres indrets del Bages, a Cardona hi havia un batalló d'infanteria i una companyia de cavalleria; Santpedor i Sallent allotjaven un batalló d'infanteria cadascun i a la comarca del Moianès, Moià, tenia un esquadró de cavalleria.

La població va haver de carregar sobre les seves espatlles bona part del manteniment d'aquestes tropes. Els allotjaments de soldats, que es repartien entre els diferents habitatges de la ciutat, amb l'excepció dels eclesiàstics i nobles, els privilegiats, comportaven una important despesa en el subministrament de queviures, que l'havien de costejar les mateixes famílies que acollien els soldats. A Manresa els militars suposaven prop d'un 15% de la població total. La ciutat estava emmurallada i tenia uns 5.500 habitants que vivien repartits en 1.160 cases. Fora muralles hi havia els ravals de Valldaura, Sant Andreu i les Codines. Aquesta gran presència de tropes estava destinada a controlar un territori vençut, hostil i sobretot rebel. La distribució de les tropes s'organitzava a través de les places fortes i poblacions estratègiques del territori, que havien de tenir guarnicions permanents.

La guarnició borbònica de Manresa l'integrava el regiment napolità de la Basilicata, que era dirigit pel coronel Félix Escalera, que va morir en combat el dia 4 de setembre de 1714, quan els fusellers i voluntaris catalans del marquès del Poal atacaren la guarnició borbònica de la ciutat de Manresa, just una setmana abans de la derrota de Barcelona. Félix Escalera era també governador de la guarnició borbònica de Manresa i, després de morir davant les tropes austriacistes del marquès de Poal, fou substituït pel tinent coronel del seu regiment, Andrés Bonito y Pignatelli. La majoria dels soldats que formaven part de la guarnició borbònica de la ciutat procedien de la ciutat de Nàpols. Pels carrers de Manresa l'italià es convertí en l'idioma més emprat. 

L'any 1715 el comandant de la guarnició borbònica de Manresa era el tinent general Domingo Recco, també napolità, que ja era governador de les vegueries de Manresa, Cervera i Puigcerdà, i que va exercir aquest càrrec fins al 1719. Aquell mateix any la ciutat tenia el regiment de Bovesi, també italià, amb 1.200 soldats; tres anys més tard, acollia el regiment de dragons de Roselli, dirigit aleshores pel seu capità comandant Dn. Dionisio de la Cruz. Aquest, a principis de gener de 1718, encarregava als sastres de Manresa Josep Pujol, pare i fill, i Domingo Bovets, la confecció de 622 vestits pels soldats del regiment de Roselli, destinant per a cada vestit la quantitat de 14 rals de plata castellans.

Bibliografia bàsica:

- Bages1714.cat: "Manresa" de Francesc Serra i Sellarrés

- TORRAS, Marc (coord): "Manresa de la Guerra dels Segadors a la Guerra Gran". Manresa. Ajuntament de Manresa/Centre d'Estudis del Bages, 2014

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm. 107, Dossier especial: La guerra de Successió a Manresa i el Bages

Més informació al bloc:

- Tornar a començar: aquí
- La crema de Manresa: aquí
- Terra Cremada: aquí
- La guerra de Successió, últims dies: aquí
- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

Manresa: pistolers pels carrers (1919 - 1923)

A trets per la ciutat

La fi de la Primera Guerra Mundial el novembre de 1918 havia suposat el final a una gran època de creixement econòmic gràcies a les comandes que feien els països bel·ligerants. La neutralitat espanyola havia resultat "molt profitosa". En acabar el conflicte, el ritme econòmic aviat va decréixer i l'atur es va disparar. A Catalunya per exemple, a principis del segle XX, el 50% dels treballadors de les fàbriques no tenia feina. La patronal espantada davant el triomf de la Revolució Russa i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, van decidir prendre’s la justícia per la seva mà. Començava l'època coneguda com el pistolerisme.

El sindicat CNT havia esdevingut el sindicat més important del país gràcies a les seves accions i vagues generals. La reacció de les autoritats fou un enduriment de les condemnes i una dura repressió a tots els nivells, entre les quals destacava la funesta Llei de Fugues. Ben aviat la patronal veient que els cossos de seguretat de l'estat no actuaven amb prou força, van decidir contractar a exèrcits de mercenaris per contrarestar qualsevol intent de vaga o manifestació a les seves indústries. Abans ja havien intentat aturar les demandes obreres amb locauts (tancament de fàbriques), utilització d'esquirols i mitjançant sindicats grocs, per rebentar les vagues i accions de la CNT. Les postures es van radicalitzar quan ambdós bàndols van començar a utilitzar la força. Els pistolers de la patronal es batien a trets amb els pistolers de la CNT. Els carrers esdevenien camps de batalles, amb les bales com a protagonistes.

A casa nostra, el 1919 es va produir un fort locaut igual que a la resta de Catalunya, fou el que es coneixerà com la vaga de la Canadenca. El 6 d'octubre d'aquell any uns desconeguts van disparar al carrer Sant Llorenç de Brindisi (barri de les Escodines) a l'industrial vetaire Francesc Costa. L'industrial va sobreviure tot i que fou ingressat en un hospital de Barcelona. Pocs mesos després, l'11 de gener de 1920 es va produir un atemptat contra l'industrial Lladó, tot i que la premsa manresana no va aclarir mai el succés. No es pot atribuir l'autoria a causa del fet que no disposem d'hemeroteca per revisar-ne els fets. 

La violència a Manresa anava amb escreix, i així poques setmanes després, Ignasi Reguant, encarregat de la impremta Miquel i Companyia fou agredit a cops de martell a la carretera de Cardona. L'1 d'octubre de 1920 Pere Oliveras i Serra, a la cantonada de la carretera de Cardona amb el Carrer Magnet, fou tirotejat de forma violenta amb un balanç macabre. Els trets van posar fi a la seva vida. També va resultar ferit el seu soci Josep Ferrer, tot i que aquest va sobreviure. Oliveras era el vicepresident de la Cambra de Comerç de Manresa i soci del Casal Regionalista de la Lliga. L'atemptat va passar quan Oliveras sortia de la seva fàbrica Filatures Oliveras i Marquet, establerta on hi havia la Maquinària Industrial i que avui ocupa una illa de cases del carrer Pompeu Fabra. La policia va arrestar diferents treballadors de Manresa i Sant Vicenç de Castellet, tot i que mai es va aclarir qui va ser l'autor o autors del seu assassinat. La premsa detallava que l'assassí va aconseguir escapar sense ser capturat:

"L'agressor un cop comès el crim, fugi per la Carretera cap als carrers de Magnet i Cosso ont desapareguè".

(El Pla de Bages, núm. 10666, 02/10/1920)

L'assassinat va causar un gran impacte a Manresa. Pere Oliveras es convertia en el primer industrial assassinat a la ciutat. Els diaris locals, tant els conservadors com els progressistes, es van acarnissar amb el sindicat de la CNT els dies posteriors, de forma molt dura, on se'ls acusava de l'assassinat de l'industrial tot i que la policia no va aconseguir atrapar a l'assassí. Per la seva banda la CNT acusava el Sindicat Lliure de causar el pànic i el terror als carrers per combatre la presència del seu sindicat a Manresa i la comarca del Bages.

L'abril de 1921 el sindicalista cenetista Joan Garcia Oliver fou detingut a Manresa per fer xantatge a patrons i amos de fàbriques als qui demanava entre 5.000 i 10.000 pessetes a canvi de garantir estabilitat laboral. Un dels fets més destacats, recollits en aquest bloc, fou el tiroteig que es va produir al carrer Cantarell al líder de la CNT Àngel Pestaña. El 6 d'octubre de 1923 es va produir un altre tiroteig entre sindicalistes de la CNT i membres del Sindicat Lliure al cafè Alhambra del Passeig Pere III.

Bibliografia:

- Bloc Històries d'un Món Real: "El pistolerisme"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)"

- COMAS, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Manresa: Editorial Zenobita

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

El xalet mutilat de Casa Caritat

Negre sobre gris, un xalet modernista

Navegant en dos blocs manresans, he trobat un cas que potser molts coneixeu, encara que a simple vista passi del tot desapercebut al públic general. Als blocs Manresa Calidoscopi i 2n 2a fa temps que en van parlar i ens van explicar la mutilació que va patir el xalet modernista situat al carrer Verge d'Alba, a tocar de la Casa Caritat (avui en dia seu del SOC), l'antiga Fundació Cots. El xalet en qüestió fou projectat per Alexandre Soler i March tenia una teulada plena de corbes i una petita torre amb un curiós però bonic coronament. Un xalet amb formes sinuoses d'una inspiració radicalment modernista i amb influències d'Antoni Gaudí i una semblança amb la torre que corona la casa Batlló de Gaudí, a la ciutat de Barcelona. 

"La rauxa i les corbes pròpies del Modernisme s’expressaven amb total normalitat en un edifici que semblava sorgit de la imaginació dels més petits. Els seus elements més identificatius eren una teulada amb voladissos ondulats i una torre circular, amb un coronament d’inspiració gaudíniana".

Alex Gomez Ribera, 2n 2a

El 1909 a l'arquitecte Soler i March se li encarrega crear una escola de pàrvuls (regentat durant anys per la popular Sra. Llasera de l'anomenat Liceu Infantil), confiada a les mateixes monges del patronat del Sagrat Cor de Jesús de la Casa Caritat, en un local nou, que col·locà a continuació de l’edifici Cots i la seva autonomia formal respecte a l’edifici principal fou tan contundent que provocaria certa perplexitat. Popularment, se la coneixia amb el nom del “xalet” tot i que era una escola. L’any 1911 el paleta Cristòfol Botinas, constructor de Ca la Buresa, el Casino i la Florinda, entre altres edificis importants de la Manresa de l'esplendor burgès, va començar les obres de construcció del xalet modernista, segons projecte de l’arquitecte Alexandre Soler i March. Les obres es van acabar l’any 1913, amb un cost total de 20.000 pessetes. En aquells dies l'edifici estava ubicat als afores de la ciutat, envoltat d'espais de joc i horts.

Bibliografia:

- Bloc 2n 2a: "La destrucció modernista"

- Bloc Manresa Calidoscopi: "El Xalet de Casa Caritat"

- Bloc Memòries del Segle XX. Descobreix-te Vic-Remei: "Els cotxes PTV i altres"

- Diari Regió7: "He treballat documents que no havia obert ningú feia més de 100 anys" (09/12/09)

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- León Barturó, Marc (2012): "Estudi i anàlisi de l'obra arquitectònica d'Alexandre Soler i March (1873-1949)". Projecte de final de carrera, UPC.

- Memoria.cat; La República en un clic (1931-1936): "Les escoles religioses"

- Vilaró i Llach, Joan (1983): "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Manresa. Llibreria Sobrerroca

Un alemany enterrat a la Seu

La llosa sepulcral del comte d'Egkh

Llosa sepulcral del comte d'Egkh al claustre de la Seu. Fotografia: Revista Dovella

Al claustre de la basílica de la Seu, en un espai reduït entre la paret i la capella dedicada a Sant Agustí, si fixem la vista a terra, hi trobem una llosa de marbre negre amb una inscripció en llatí que porta encastada una peça de marbre blanc ornada amb un escut rodó, una corona i rodejat per una ornamentació barroca. L'heràldica de l'escut roman esborrada pel desgast del material.

La misteriosa llosa sepulcral és la d'un coronel alemany, el comte d'Egkh i Hungersbach, governador del castell de Cardona, on fou ferit defensant-lo dels atacs de les tropes castellanes de Felip V durant la guerra de Successió. A conseqüència de les ferides fou traslladat a Manresa i acollit pel metge i conseller en cap Tomàs Mollet, on morí a principis de l'any 1712. De la inscripció de la llosa, l'historiador local Joaquim Sarret i Arbós en feu un intent de transcripció en la seva obra Història de Manresa publicada l'any 1910. A continuació i gràcies a l'historiador del Centre d'Estudis del Bages Xavier Sitjes i Molins reproduirem la traducció que se'n podia deduir, ja que moltes lletres i paraules s'havien desgastat de la pedra i eren illegibles:

"L'il·lustríssim Frederic Cristià, comte cesari d'Egk i Hungersbach, cambrer general de les àuries provisions (?) de l'emperador Josep i de les seves (...) pel qual i per al rei (d'Espanya), després emperador de romans, aquest home, i fins als voltants del dia de la romana coronació, defensà estrènuament Cardona. Ací jau, gloriosa víctima del regi servei. No pogué fer altrament que caure pel rei. Morí el 6 de gener de l'any 1713, confortat amb els sagraments de l'Església (...). Descansi (en pau)".

Bibliografia:

- SITJES, Xavier: "La llosa sepulcral del comte d'Egk a la Seu de Manresa". Revista Dovella, núm. 103, p. 34

També et pot interessar:

- El misteri de les tombes de la Seu: aquí

La Falange Espanyola durant el primer franquisme

De les JAP a Falange Española: Pedro Carreras Roca

Recuperant un antic article de l'historiador Jordi Sardans, publicat a la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l'any 1988, repassarem la figura política d'un individu que fou durant quasi dues dècades el cap de l'únic partit polític legal permès a l'estat espanyol del període franquista, la Falange Española y de la JONS a la ciutat de Manresa. En aquesta entrada recuperem la història de Pedro Carreras Roca durant els primers anys del franquisme (1939-1959) i en part també, durant els anys de la Segona República. 

Pedro Carreras Roca, empresari del món del tèxtil, va néixer a Manresa l'any 1910, va estudiar als Germans de la Doctrina Cristiana, "Hermanos de la Salle" aleshores situats al carrer d'Urgell. De ben jove va formar part de les Joventuts d'Acció Popular, les JAP, que precisament amb l'intent fallit dels Fets del Sis d'octubre de 1934, foren utilitzades per l'Ajuntament de Manresa i per la gent d'ordre de la ciutat com a forces polítiques de xoc, per restablir l'ordre i el control als carrers i allunyar l'espantall de la revolució que s'havia iniciat el 6 d'octubre d'aquell any. Les JAP aquell mateix any s'integrarien a Falange Espanyola, partit creat pel fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que animava als seus seguidors amb el famós: "la ley de los puños y las pistolas" a derrotar els enemics de la pàtria.

Acció Popular i les seves joventuts, eren un partit confessional catòlic que va ser auspiciat per la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Tot i ser un partit residual i marginal a la Manresa republicana, sovint estava en totes les trifurques, baralles i corredisses de bars que s'organitzaven entre membres d'aquesta formació en contra d'altres d'esquerres, sobretot del POUM (Partit Obrer d'Unifiació Marxista) i també d'ERC. Les JAP tenien el seu propi òrgan d'informació, era el diari "Pàtria" que pertanyia al partit Acció Popular i rivalitzava amb altres diaris de Manresa, com el "El Dia", vinculat a ERC, i el "Pla de Bages", vinculat a la Lliga Catalanista. Per cert, el pare de Pedro Carreras, en Manuel Carreras, era el cap d'Acció Popular a Manresa. Per tant, com hem vist, tot quedava a casa i ben recollit.

La Manresa franquista (1939-1959)

Amb el triomf dels facciosos del general Franco l'any 1939, Carreras va passar a formar part d'un òrgan auxiliar de la nova Falange Espanyola i de la JONS, l'Auxilio Social a Manresa. A l'inici de la Guerra s'havia amagat a València, i d'allà havia saltat al bàndol franquista on s'integrà a l'exèrcit rebel. Havia lluitat al costat del militar Luis de Carlos, que més tard seria president del Reial Madrid, en la conquesta de Barcelona el 26 de gener de 1939. Pedro Carreras, a part de ser un destacat membre de la Falange, també fou tinent d'alcalde de l'Ajuntament amb els alcaldes Josep Montardit Garcia (curiosament un carlí i no falangista, durant els seus anys a l'alcaldia és on es va produir la repressió més gran a la ciutat) i Joan Prat Pons (falangista). 

L'any 1947 acompanyaria a l'alcalde Prat Pons al Palau del Pardo de Madrid, per imposar-li al dictador Francisco Franco la medalla d'or de la ciutat de Manresa. Un any més tard, seria escollit en primera posició en un simulacre d'eleccions que organitzava el franquisme per escollir els representats (terços) familiars de l'ajuntament de Manresa. Ocuparia la plaça de tinent d'alcalde de Manresa fins a l'any 1955, moment en què decideix abandonar l'ajuntament i dedicar-se per complet al partit, on el 1958 n'esdevé el cap. Els candidats elegibles havien estat seleccionats degudament entre personal fidel al règim i s'agrupaven en els famosos "tercios" inspirats en el feixisme italià, de tall coorporatiu: cabezas de familia, entidades económicas, culturales y profesionales i tercio sindical (empresaris, tècnics i obrers).

L'any 1958, com a cap de la Falange manresana, inauguraria el monòlit franquista en honor "a los Caídos" a la plaça de la Reforma, dita de la "República Argentina" durant el primer franquisme. El monument també era un homenatge als combatents que van lluitar a la División Azul, entre els anys 1941-1943.

El monument, de 16 metres d’alçada, portava inscrits només els noms dels manresans que moriren durant la Guerra Civil lluitant al bàndol franquista; cap referència als del bàndol república. (Memoria.cat - Arxiu Comarcal del Bages).

L'auxili social i la beneficència franquista

"La gent necessitada tenia un servei de l'Auxilio Social que els proporcionava la manutenció. El local havia estat al Cafè de la Gàbia i després va passar al carrer Magnet, avui Pompeu Fabra. La gent es posava en fila i el finançament anava a càrrec de 'Delegación Nacional de l'Auxilio Social'. També ens ajudàvem del que es recaptava d'unes banderetes que s'oferien voluntàriament als ciutadans pel carrer".  

(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

La cinteria manresana i les banderes espanyoles

"[...]  a les nostres fabriques [Manresa] es van produir la majoria de banderes espanyoles!"

(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

Més informació sobre el primer franquisme a Manresa:

- Pàgina web de memoria.cat, El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): web

Bibliografia bàsica:

- SARDANS, Jordi (1988): "Pere Carreras, cap de la Falange durant dues dècades". Manresa. Revista Dovella, núm. 27

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

Les restes arqueològiques de la Plaça Gispert

La reforma amb sorpresa

Quan l’Ajuntament de Manresa va reformar la Plaça Gispert cap allà el 2008, es va trobar amb una sorpresa: restes arqueològiques de la Manresa moderna, l'impàs del període medieval al contemporani. Immediatament es va fer un seguiment arqueològic dels moviments de terres que s’havien de portar a terme a la plaça amb motiu de l’execució del projecte de renovació de la deteriorada plaça. Les restes trobades eren la base de diferents murs d’edificacions que corresponien a cases anteriors al segle XIX. Més en concret, els materials ceràmics recuperats es van datar d’entre els segles XVII i XVIII. Històricament, es tenia constància que abans de mitjans del segle XIX l’actual plaça Gispert estava ocupada per una illa de cases.

Quan es va començar a aixecar el paviment de la part nord de la plaça van aparèixer restes de l’antiga illa que se sabia que havia existit en aquest espai. En tenir constància de l’aparició, es va fer una excavació més acurada per posar les restes al descobert i poder-les catalogar degudament. En un principi l'ajuntament no estava molt predisposat a seguir amb les excavacions tot i que més tard van rectificar, després que historiadors i arqueòlegs de Manresa i el Bages van criticar el poc interès del consistori amb les troballes que s'havien fet a la Plaça Gispert.

El consistori va encarregar a l'empresa Arqueociència que fes un seguiment arqueològic de les obres al mateix temps que es duien a terme. Es tractava d'un encàrrec conjunt de les regidories d'Urbanisme i de Cultura. Una raó de pes per demanar que es fessin excavacions a la plaça de Gispert, entre les moltes d'esgrimides pels experts, era que, prenent com a base la troballa de fragments de ceràmiques iberoromanes al carrer d'Arbonés, on es van fer unes prospeccions intensives abans d'aixecar-hi el palau judicial, els arqueòlegs que les van trobar van establir que entorn d'aquest vial –carrer d'Urgell fins a la plaça Gispert– podria haver-hi hagut antigament un assentament iberoromà.

Que hi havia a sota la Plaça Gispert? L'impacte de la Guerra del Francès

A finals del mes de juny de 2008 es va publicar a la premsa el resultat del seguiment arqueològic practicat a la Gispert. S'hi van trobar cendres abundants, carbons i alguna biga de fusta cremada. Tal com confirmava l'arqueòloga Goretti Vila, van permetre arribar a la conclusió que un dels edificis documentats va ser destruït pel foc entre els anys 1810 i 1811, en el marc de la guerra del Francès.

Per un plànol que datava del 1849 es tenia constància que la plaça Gispert ja existia abans de finalitzar la primera meitat del segle XIX. Per tant, de les dades que s'havien recuperat en el seguiment arqueològic es desprèn que la destrucció de les restes s'hauria produït cap a principis del segle XIX, coincidint amb els fets històrics de la Guerra del Francès. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) Manresa va patir cinc incursions de l'exèrcit imperial francès entre els anys 1810 i 1812. El novembre del 1810, es va produir la primera operació de càstig amb l'incendi d'unes 50 cases i el saqueig d'edificis. Els fets més greus de l'ocupació francesa es van produir el març del 1811 amb la crema d'almenys 440 edificis dels 1.730 que hi havia. Un any més tard, el 1812, es van produir cremes a carrers pròxims a la plaça Gispert: carrer de la Mel i Camp d'Urgell, Barreres, Vilanova, Cirera, Urgell, Nou i Santa Maria.

Llegir més al bloc:

- La nova Plaça Gispert de 1932: aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L'Ajuntament rectifica i encarrega fer un seguiment arqueològic a la plaça Gispert" (18/05/2008)

- Diari Regió7: "Troben cendres a la plaça Gispert d'una casa cremada durant la guerra del Francès" (26/06/2008)

La pesca en aigua dolça

Les associacions de pesca i la Festa del Peix de 1911

Les vores dels rius i rieres de Manresa sempre han estat llocs concorreguts de pesca, abans més que ara també s'ha de dir. La pràctica de la pesca esportiva o lúdica, com una forma d'aconseguir menjar fresc fou aviat també una activitat d'oci i més tard de competició. La pesca era una afició per bona part de la classe treballadora de la ciutat de Manresa, pares i fills compartien l'afició per la pesca a les ribes del Cardener, del Llobregat i també de les rieres, com la de Rajadell o Cornet. Els peixos més característics de la zona eren els barbs, les anguiles i les truites.

Aviat aquesta afició a la pesca va portar a crear entitats i agrupacions afines amb aquestes activitats. L'any 1902 es va crear la Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i comarca i la Unió Esportiva de Caçadors i Pescadors de Manresa, creada l'any 1932. Un dels punts de trobada dels pescadors de Manresa era el bar de la Reforma, que acollia la seu de la Societat Recreativa de Caçadors i Pescadors, propietat d'Antonio San Andrés, fins a l'any 1939, moment en què la passera de ferro de la Reforma a l'estació del Nord fou destruïda en acabar la Guerra Civil. Durant la dècada dels anys quaranta va néixer una entitat nova, l'Agrupació de Pescadors de Manresa i Comarca amb el seu sant patró, Sant Pere.

La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la Festa del Peix de 1911, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. La festivitat s'havia organitzat abans a Terrassa i Banyoles, i enguany el 1911 li tocava a Manresa. L'objectiu d'aquesta jornada era repoblar els rius de Catalunya. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi. S'hi instal·là una enorme tribuna davant la fàbrica de cal Fabrés, per fer-hi els parlaments corresponents de les autoritats i seguidament es llançaren tres grans boles de vidre al riu que van deixar anar els primers peixos. En acabat, 350 nens d'escoles de Manresa van abocar els peixos que duien en peixeres, al mateix temps que es buidava la resta de bidons instal·lats a les ribes.

En total, aquell 25 de maig de 1911 Festa del Peix, es van llançar al riu Cardener 30.000 exemplars de diferents espècies: salmó de Califòrnia, truites, carpes i anguiles, entre d'altres.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita 

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós