Okupació i resistència (2002-2015)

L'onada okupa manresana: una cronologia d'espais alliberats

El dissabte 18 de maig del 2002, una cercavila amb més de 40 assistents sortí de la Plaça Gispert fins al carrer de Na Bastardas amb l'objectiu de convertir un immoble abandonat en el primer centre social okupat de la ciutat de Manresa, d'aquesta iniciativa de caràcter festiu, peró alhora reivindicatiu, naixia el Centre Social Okupat Na-Bastardes. Malgrat la rapidesa de l'acció, es van necessitar dos mesos per preparar-ho. Els participants formaven part de diferents associacions i col·lectius que promovien les experiències organitzatives i autogestionàries, com el Txani-Assemblea Llibertària, el Casal Independentista de la Fona, l'Ateneu Popular la Seca o la Coordinadora d'Estudiants del Bages. D'altres participants de l'acció mai havien format part de cap col·lectiu. 

Un any més tard, el 2003, un grup de dones de la comarca del Bages, van començar a trobar-se per compartir la necessitat de parlar, experimentar i debatre sobre com afectava les dones el fet de viure sota les regles d’una societat patriarcal, eren la "columna clitoriana". El seu local o punt de trobada era La Tremenda, situat al carrer Sant Salvador, xamfrà amb el carrer de l'Hospital, un edifici abandonat propietat de l'empresa Fecsa-Endesa

El desembre del 2004 s'ocupa un nou immoble que restava abandonat i que era propietat dels Ferrocarrils Catalans de la Generalitat, ubicat a la Carretera de Santpedor. El nou espai alliberat passa a denominar-se Can Kristu. L'octubre del 2005 la secció sindical de la Confederació Nacional del Treball de Manresa (CNT-Manresa) allibera una vella fàbrica en desús al carrer Jorbetes, situada al barri de Valldaura, i crea el Centre Social Okupat Valldaura. L'espai alliberat era el punt de treball dels membres de la CNT, entre les seves funcions de difusió i propaganda també hi havia advocats que assessoraven treballadors sobre legislació laboral.

El setembre del 2009 el diari Regió7 feia balanç del moviment okupa a la ciutat i elevava el nombre de cases ocupades a Manresa fins a 12. La regidora d'Habitatge de l'ajuntament, Aida Guillaumet, deia al diari, "hi ha més pisos que estan ocupats que fa un o dos anys"; i atribuïa aquest fet a la situació econòmica. La pròpia regidora assegurava que entre els okupes i la resta dels veïns no s'havien registrat disturbis greus ni problemes de convivència. En total s'havien identificat sis edificis que servien d'habitatge als okupes: una casa al carrer de l'Era del Firmat, 31; una casa just també en aquest carrer, al número 20, anomenada Kan Soroll; una casa, batejada amb el nom de Kan Pixa, al carrer del Remei de Dalt; Kan Xinès, al carrer del Camp d'Urgell; La Distri, una casa al carrer de Puigterrà de Dalt cruïlla amb el carrer de Llussà; i una casa amb jardí al passatge de la Trieta.

Tot i que algunes cases okupades no eren més que immobles ocupats per individus que decidien residir-hi de forma temporal o fixa fins que l'ordre judicial els expulsés, en algunes d'aquestes si es tenia constància de que es fessin trobades i reunions de caràcter polític i sobretot cultural, com per exemple tallers artístics o sessions d'audiovisuals.

L'Ateneu la Sèquia: de la Casa Llisach al Carrer Amigant

El 3 de setembre del 2009 una vintena de joves de l'esquerra independentista (Assemblea de Joves de Manresa, Maulets i l’Esquerra Independentista) de Manresa van ocupar la Casa Llissach, ubicada al xamfrà entre Alfons XII i Plaça Llisach. L'espai comprenia l'antiga fusteria Pich i la totalitat dels pisos de l'immoble. Cinc setmanes més tard es va celebrar una jornada de portes obertes al nou espai alliberat, anomenat Ateneu Popular la Sèquia.

La intenció dels joves era alliberar l’espai i obrir un ateneu popular proper a tot el jovent manresà, amb la voluntat d’esdevenir un punt de trobada jove, on es realitzessin jornades i activitats, tant lúdiques com culturals. Els joves denunciaven amb la campanya "l’oci no és negoci, construïm alternatives!", que les ofertes d’oci privades a Manresa, eren abusives econòmicament i criticaven la deriva consumista del món de l'oci i de la cultura.

L’any 2011 se celebrà el procés judicial que va emetre una sentència de desallotjament. Els col·lectius que usaven l'ateneu, veient una possible intervenció policial van decidir okupar un nou espai situat entre els carrers Sant Miquel, Na Bastardes, Amigant i la Baixada dels Jueus. Aquest espai era una antiga residència de les Monges Carmelites. El dia 1 de desembre del 2012 es va realitzar l’obertura al públic, i l'endemà es va celebrar la primera reunió de la PAHC del Bages.

Sentència de desallotjament de l'Ateneu Popular la Sèquia

El 22 de novembre del 2013 es va celebrar un nou judici, després que el primer judici del maig del 2013 s'ajornés per "motius tècnics". Segons havia informat Ràdio Manresa, una de les encausades no disposava d'advocat i no s'havia pogut celebrar la vista. En el judici del dia 22 l'Ateneu va intentar demostrar que la possessió de l'edifici on s'allotjava "no era efectiva ni continuada" en el moment de l'ocupació. L'advocat dels demandats, David Casellas, va proposar una solució acordada, però la congregació religiosa propietària de l'immoble la va rebutjar taxativament.

L'immoble ocupat del barri antic -la casa Amigant- feia vuit anys que estava abandonat quan integrants de l'Ateneu Popular La Sèquia hi van entrar el gener del 2012. Durant aquest temps s'hi han instal·lat vuit col·lectius de la ciutat com ara la PAHC Bages, la cooperativa de consum responsable La Guixa, l'ecoxarxa del Bages de moneda social o el col·lectiu feminista Acció Lila.

Finalment, el 28 de novembre es va emetre la sentència del Jutjat de Primera Instància número 2 de Manresa que ordenava el desallotjament immediat de l'Ateneu Popular la Sèquia en l'acceptar íntegrament la demanda de les Religiosas Hijas de San José. El jutge advertia que en cas que els col·lectius no abandonin l'edifici del carrer Amigant voluntàriament ordenaria el desallotjament forçós de l'immoble. El mateix jutge considerava que per entrar a la casa Amigant (seu de l'antiga residència) els col·lectius van haver d'utilitzar la força, ja que l'habitatge estava tancat, i que les Josefines estaven en un procés de venda de l'immoble i hi tenien una persona delegada responsable del seu manteniment, de manera que no es pot considerar que estigués abandonada. L'Ateneu Popular La Sèquia amb la resolució final del jutge va anunciar, mitjançant un comunitat al seu bloc el divendres dia 29, que desobeiria la sentència que els obligava abandonar l'edifici. Els col·lectius de l'Ateneu havien avançat que interposarien un recurs i que la "sentència injusta" i "la negació de diàleg per part de la propietat" els portaria a "la desobediència per continuar construint el projecte".

La setmana prèvia al judici del dia 22 de novembre, els col·lectius i individus que utilitzaven l'Ateneu van efectuar una setmana de lluita, amb mobilitzacions pacífiques com l'acampada amb tendes a la plaça Major, sessions i xerrades sobre temes de propietat i okupació i finalment una manifestació pels carrers de la ciutat, on van participar-hi mig miler de persones. Des del diumenge 17 fins al divendres 22 de novembre, l'Ateneu Popular de la Sèquia pretenia agafar forces, pressionar les institucions i fer palesa la seva tasca dinamitzadora al Barri Antic de Manresa.

L'enderroc de la Tremenda

La Tremenda acollia des de feia nou anys diferents moviments que simpatitzaven amb el moviment anarquista autogestionari i també amb el moviment feminista contra el patriarcat, que ocupava un immoble sense pisos al carrer Sant Salvador 24-26, xamfrà amb el carrer Hospital. Aquest edifici, i altres del voltant són propietat de Fecsa-Endesa i el 3 de març del 2014 van entrar operaris de l'empresa per retirar els objectes de l'interior de l'edifici per procedir al seu enderroc. L'enderroc que s'havia de portar a terme es va aturar gràcies a la quarantena de persones concentrades a la Tremenda que van recollir les seves pertinences de dins del local. Els okupes havien fet córrer la seva veu per les xarxes socials i s'hi havien presentat una vintena de persones, que s'havien anat incrementant al llarg del matí. La tarda del mateix dia 3 de març es va convocar una manifestació pels carrers de Manresa on es van concentrar uns dos centenars de persones en suport a la Tremenda.

Malgrat l'ocupació del col·lectiu feminista "columna clitoriana", l'Ajuntament de Manresa va atorgar una llicència municipal d'enderroc a Endesa. Els veïns de la zona es van mostrar sorpresos ja que, segons havien afirmat, mai no havien tingut problemes amb les persones que utilitzaven l'espai social ocupat. L'empresa Endesa assegurava que tenia la llicència per l'enderroc i que no tenia constància que hi hagués ningú. L'11 de març, una setmana després els operaris de Fecsa-Endesa van tornar a l'edifici de la Tremenda i van començar les obres d'enderroc. Aquesta vegada els okupes no van poder evitar les obres per tirar a terra l'edifici del carrer Sant Salvador.

L'Ateneu la Sèquia a mans del ajuntament

El 8 de maig del 2014 el diari Regió7 informava que la Casa Amigant de Manresa, on actualment hi ha l'ateneu popular La Sèquia, passava a ser propietat municipal en una operació que pujava a 685.000 euros. L'Ajuntament de Manresa havia arribat a un acord amb la propietat de l'immoble, l'Instituto de las Religiosas Hijas de San José, per fer una permuta de l'edifici per un solar al polígon industrial Els Comtals que era municipal, i compensar la diferència de valor entre els dos béns, que era de 128.703 euros. D'aquesta forma es desactivava el desallotjament dels col·lectius que hi havia a l'immoble que havia decretat un jutjat de Manresa el 28 de novembre del 2013.

La permuta es basava en una valoració de la casa Amigant per 685.886,25 euros, mentre que el solar tindria un preu de 557.183 euros. La diferència entre els dos imports, els esmentats 128.703 euros, es pagaria en dos terminis: una meitat el 2015 i l'altra el següent any.

El nou ateneu anarquista "La Ruda" i l'okupació de la Sala Ciutat

Un nou ateneu anarquista, "La Ruda", va obrir les portes el dissabte 17 d'abril del 2015. L'edifici on s'havia instal·lat el nou ateneu era un bloc d'habitatges de nova construcció totalment buit i en desús des del 2007, situat al carrer Verge d'Alba de Manresa davant l'edifici Cots. L'edifici en qüestió fou ocupat el 22 de setembre del 2014, per diferents individus i usuàries de l'antic espai de "La Tremenda" que havien estat desallotjats per operaris de Fecsa-Endesa per enderrocar-lo. Mesos abans de la seva inauguració els col·lectius i individus que havien ocupat l'immoble (víctima del saqueig, vandalisme de tot tipus i robatori de tot el coure de la instal·lació elèctrica) l'havien rehabilitat i netejat a fons.

D'altra banda el 24 de gener del 2015, l'antic teatre municipal de la Sala Ciutat, clausurat des del 2007, fou ocupada per un grup de persones constituït sota el nom "Recuperem la Sala Ciutat". Un grup d’unes 40 persones havien fet públic l'okupació de la Sala Ciutat, situada a la Plaça de Sant Ignasi del barri de les Escodines. Les persones, agrupades davant l’antic teatre que havia de ser enderrocat pròximament per ampliar el Museu Comarcal de Manresa, van llegir un manifest abans de fer l’entrada. En un primer moment l'Ajuntament de Manresa va ordenar el desallotjament immediat de les persones que havien ocupat l'espai, al·legant que l'edifici estava en mal estat, i fins i tot la Policia Local va precintar els accessos exteriors al recinte i l'alcalde de Manresa va publicar un ban municipal informant de l'estat pèssim que presentava l'edifici. Poques setmanes després de l'okupació, el consistori i l'assemblea de Recuperem la Sala Ciutat van engegar un procés de mediació per intentar arribar algun acord sobre l'ús de l'equipament. A principis del mes d'abril del 2015, el procés de mediació es va trencar, sense arribar a cap tipus d'acord.

(Entrada actualitzada el 21/04/2015)

Bibliografia:

- Apunt.info: "Inauguració a Manresa de l'Ateneu Anarquista La Ruda" (20/04/2015)

- Apunt.info: "Okupen la Sala Ciutat de Manresa" (24/01/2015)

- Diari Regió7: "El símbol que avisa" (19/09/09)

- Diari Regió7: "Ajornat el judici contra l'Ateneu la Sèquia" (08/05/13)

- Diari Regió7: "L'Ateneu popular La Sèquia desobeirà la sentència que l'obliga a abandonar l'edifici" (30/11/13)

- Diari Regió7: "Els ocupes de la tremenda eviten l'enderroc" (03/03/2014)

- Diari Regió7: "Endesa reprèn l'enderroca de La Tremenda" (12/03/2014)

- Diari Regió7: "L'Ajuntament compra la casa Amigant en una operació per valor de 685.000 euros" (08/05/2014)

- Diari Regió7: "Els ocupants de la Sala Ciutat tallen en sec el diàleg amb l'Ajuntament de Manresa" (09/04/2015)

- Manresainfo.cat: "El jutge dóna l'esquena a l'Ateneu la Sèquia i n'ordena el desallotjament" (28/11/13)

- Manresainfo.cat: "El judici contra l'alliberament de l'Ateneu la Sèquia, vist per sentència" (22/11/13)

- Manresainfo.cat: "Endesa entra a enderrocar sense previ avís el local social La Tremenda" (03/03/2014)

- El Pou de la Gallina: "L'Ateneu Popular La Sèquia ultima els preparatius per inaugurar el nou local" (24/11/12)

- El Pou de la Gallina: "Tendes i actes a la plaça Major per lluitar a favor de l'Ateneu Popular La Sèquia" (18/11/13)

- Setmanari La Directa: "L’Ateneu Popular La Sèquia inaugura nou espai en el tercer aniversari" (03/12/12)

- Revista El Pèsol Negre: "Deu anys d'okupació a Manresa" (juny 2012)

En terra perillosa

Borrell II i els colons de Manresa 

A finals del segle IX, la futura Catalunya estava dividida en deu comtats que responen, encara avui, al de les comarques actuals: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Besalú, Osona, Girona i Barcelona. L'any 985 el comte Borrell II va abandonar Barcelona pel temor a caure derrotat davant les tropes del cabdill musulmà Almansor i es va refugiar a la ciutat de Manresa. El comte Borrell II estava amb la flor i nata dels cavallers catalans, que decebuts per la seva fugida de Barcelona li van proposar parar les ràtzies d'Almansor de forma contundent. El comte decidit a recuperar la glòria perduda va enviar ambaixadors al papa Esteve V i al rei de França Lotari I. A més el mateix comte es va assegurar de firmar un edicte on afirmava concedir "llibertat, franquícia i honor" a tothom a qui acudís a la seva crida.

De fet, al segle X, l'última ciutat de ponent dominada pels comtes cristians era la nostra. El límit exacte l'establia el riu Cardener, però immediatament després del riu no hi havia encara els sarraïns. Les seves fortificacions eren trenta quilòmetres més lluny. De manera que, entre les dues línies, la dels cristians i la dels sarraïns, hi havia una mena de terra de ningú. Aquestes franges de terra s'anomenaven marca, ja que aparentment cap dels bàndols enfrontats en tenia un control directe. El comtat de Manresa en època dels comtats catalans, entre els segles IX i XI, era terra de frontera i estava estretament lligat als comtats d'Osona i de Barcelona.

La terra conquerida era per al primer que l'ocupava. Mitjançant la carta de repoblament (chartae populationis) el senyor feudal atorgava una sèrie de privilegis aquests nous colons. El document regulava la quantitat de terra de què disposarien els nous colons, l'obligació dels nous pobladors de residir per a adquirir la propietat útil de la terra, els cens en diners i espècies de les collites o la supervisió i control del nomenament i actuació dels càrrecs directius locals. Se suposa que els colons cristians hi arribaven en grups petits i amb ben poca cosa: les eines, alguns animals i llavors per plantar. Eren famílies que fugien de la fam, la carestia d'aliments i els atacs de les tropes musulmanes. Els colons que es van establir al Pla de Bages i a la ciutat de Manresa venien de les contrades pirinenques i prepirinenques (Pallars, Urgell i Cerdanya) que ja al segle IX estaven superpoblades. Els primers anys van haver de sobreviure de la recol·lecció de tots els fruits que els proporcionava el bosc i de la caça menor. Més endavant vindria el conreu del cereal i sobretot de la vinicultura. 

Un cop conquerida la Catalunya Nova, en canvi, l’excedent de població va ser molt útil, ja que va servir per a repoblar les noves terres sota domini català al llarg del segle XII. Per exemple, es pot afirmar que els repobladors de la Segarra, l’Urgell i l’Anoia procedien segurament del Bages i Osona, és a dir, territoris de la Catalunya Vella.

Més informació al bloc:

- La repoblació del comtat de Manresa: (I), (II)
- Almansor i la destrucció de Manresa: aquí

Bibliografia:

- BENET, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Revista Dovella, núm. 2, Any 1981

Els últims de la Fàbrica Nova

L'assemblea de treballadors de la Fàbrica Nova, va rebutjar el 6 de novembre de 1989 el pla de viabilitat presentant per l'empresa, que consistia a acomiadar 100 treballadors dels 340 llocs de feina. La decisió era ferma: "Tots o ningú". El resultat  final de la negociació entre sindicats i empresa fou un desastre, que va finalitzar amb el tancament definitiu del referent tèxtil de Manresa dels darrers 50 anys.

(Fotografia: Arxiu P. Belmonte / Diari Regió7)

Sant Ignasi de Loiola i els Amigant

La residència dels malalts

Un dia venint del santuari de Viladordis Sant Ignasi de Loiola, va tenir una visió que li va fer veure que no feia prou abstinència, va tornar a Viladordis per practicar més abstinència i oració i allà el varen haver d’anar a recollir al cap d’uns quants dies, quan finalment el van trobar pràcticament no podia valer-se per ell mateix. El varen portar cap a l’hospital dels Amigant. Aquest lloc ja des de l’any 1364 pertanyia a aquesta família i hi tenien reservat un espai per persones pobres que acollien alguns dies fins que es refeien.

Sant Ignasi, durant la seva breu estada a la nostra ciutat, va estar dues vegades malalt, una el 22 de juliol i una altra a l'agost del mateix any 1522. Va passar les dues malalties a la casa Amigant, al carrer anomenat de la Taverna. Aquella bona família manresana, formada pel matrimoni Àngela Seguí i el seu consort Pere Amigant, tenia per tradició, des de feia dos segles, tenir cura a casa seva de pobres malalts. Des de la Plaça Major per un dels carrerons laterals hi podem accedir, és una casa que avui en dia té el número 6 de la pujada que condueix directament a l'església del Carme.

El pare Pedro de Ribadeneira, en una carta dirigida al pare, Pedro Gil, el 6 d'abril de 1595, li escrivia: "El padre Ignacio se reconocía muy deudor de la señora Ángela y el Sr. Pedro Amigant, de Manresa, a sus hijos y a toda la casa, los cuales en santa porfía le sirvieron en las enfermedades que tuvo en su casa misma. Era tanto lo que debía nuestro Padre Ignacio a los señores Amigant, según el Santo ponderaba, que no era menos que la vida misma, y que, después de Dios Nuestro Señor, si no por los señores Amigant, habría muerto muchas veces".

L’habitació on s’havia hostatjat el sant aviat va ser objecte de culte i el 1703 Francesc Amigant la converteix en capella, anomenada de Sant Ignasi Malalt. El 1778 fou renovada després que fos destruïda durant la Guerra de Successió.

El quadre de Sant Ignasi Malalt

Stus. Ignativs de Loyola languens. Haec omnia evenerunt 22 jvlii anno 1522

Si observem el famós quadre Stus. Ignatius languens (Sant Ignasi malalt), veurem Àngela Seguí i Pere Amigant assistint al capçal del llit el sant penitent, i també els seus dos fills, als peus del llit. Aquest quadre a l'oli es conserva a la capella de Sant Ignasi malalt. Amb el temps, casa i capella van passar a ser propietat dels marquesos de Palmarola i comtes de Fonollar, legítims successors de la casa Amigant. El quadre que podem observar en l'actualitat és una còpia realitzada pel pintor manresà Josep Mestres.

Bibliografia en línia:

- Bloc Arquitectura medieval: Ignasi, de Loiola a Manresa
- Biblioteca Amigant: El nom d'Amigant

Tres religions i una ciutat

Manresa i la interreligiositat

Un espai obert amb cristians, jueus i musulmans és una prova que la convivència entre religions és possible. I també ho és que les paraules dels ponents que el 4 d'octubre del 2010 van participar en l'acte que es va fer a la nostra ciutat en el marc de la 24a Trobada Internacional per la Pau que acollia la capital catalana, van atraure unes 170 persones, que pràcticament van omplir l'auditori de la Plana de l'Om.

La taula rodona tenia per objectiu parlar sobre la convivència i els ponents, que van aportar reflexions i experiències des del seu context personal, van coincidir que el problema no està en les religions, i que per avançar en l'entesa entre persones s'ha de fer més i parlar menys. Els assistents foren Jesús Delgado, vicari episcopal a El Salvador; Amy Konish, assessora cinematogràfica que ha posat en pràctica a Israel i Palestina de fer pel·lícules que ajudin "a viure junts amb els nostres veïns, amb totes les religions i grups ètnics"; Siti Musdah Mulia, promotora d'una campanya sobre la renovació de la dona a l'islam a Indonèsia i Shlemon Warduni, bisbe catòlic a l'Iraq.

Recerca:

- Diari Regió7: "Cristians, jueus i musulmans diuen a Manresa que la convivència avança més amb fets que amb paraules" (05/10/10)

La Ciutat Aïllada

La no-Manresa: espais clausurats

Estrenem un nou apartat al bloc, titulat: "La Ciutat Aïllada" on podrem contemplar mitjançant fotografies, espais que una vegada van formar part de la ciutat, i que avui en dia ja no es poden visitar o resten tancats per portes, parets o murs de formigó enterrats sota terra.

En aquest primer post, dues fotografies i dos espais de la ciutat de Manresa aïllats del seu entorn. La primera fotografia correspon a les antigues escales d'accés dels FGC del baixador de Viladordis i la segona fotografia l'interior de la Sala Ciutat, antigament coneguda com a sala Loyola. Dos espais que hem perdut, dos llocs que ja no podem visitar.

Antigues escales d'accés al Baixador de Viladordis dels FGC. Avui en dia estan tapades per portes i murs de formigó. Des del 2008 únicament s'utilitzen com a sortida d'emergència i per l'ús intern dels treballadors del Baixador. (Fotografia original d'Enric Casas)

Més informació: aquí

Aspecte interior de la Sala Ciutat. Avui en dia roman tancada i en un futur s'ha de destruir per donar més espai al Museu Comarcal del Bages. Les darreres setmanes s'han vist cossos de Bombers fent pràctiques i simulacions d'incendis. (Fotografia original de Modest Francisco)

Més informació: aquí

Un camió a les Marcetes

El jaciment funerari del Pla del Riu de les Marcetes 

El 1980 van aparèixer, a conseqüència del pas d'un camió que realitzava tasques forestals, tres sepulcres d'una fossa al Pla del Riu de les Marcetes (a prop de l'alzinar de les Marcetes o conegut per la seva forma més popular, Bosc de les Marcetes). La màquina excavadora que es va utilitzar per treure el camió del sot, va remoure la terra i va deixar al descobert la troballa. 

No fou fins sis anys més tard, el 1986, que es va realitzar una excavació d'urgència a càrrec del Servei d'Arqueologia de la Generalitat. L'excavació es va fer amb dues campanyes, la primera va durar 16 dies (22 de març al 6 d'abril) i la segona campanya 21 dies (del 3 de juliol al 24 de juliol). La necròpolis del Pla del Riu de les Marcetes es troba en un planell com indica el seu nom, a 200 metres del vessant dret del Riu Llobregat. La finca on es va realitzar la troballa pertany a la família Altimiras i està situada a Viladordis, entitat de població del municipi de Manresa. 

El material procedent de la troballa accidental, constava d'una destral de serpentina polimentada, un ganivet de sílex blanc, dues fulles de sílex retocades, un caragol foradat doblement que servia com a penjoll, un micròlit trapezoïdal i dos ullals de senglar. El 1986 es van trobar cinc tombes que, junt amb les tres anteriors, sumen un total de vuit. Les fosses no tenien cap mena de protecció lateral i eren cobertes amb simples lloses. En una de les fosses s'hi va trobar una inhumació doble. Com a característica comuna a totes les fosses cal dir que el material estava dipositat a la meitat superior del mort. La seva datació es remunta al 4000 aC, per tant en període Neolític. 

Bibliografia: 

- 100 anys d'Arqueologia al Bages. Web realitzada pel Museu Comarcal de Manresa 

- Guitart Perearnau, Imma: "Memòria d'Excavacions de la Necròpolis neolítica del Pla del Riu". Biblioteca del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya 237 (1986)

Manresa i el vi jueu

L'elaboració del vi hebreu 

La participació dels jueus catalans en el comerç de vi durant els anys de major expansió de la Corona d'Aragó (després de la conquesta de València i Mallorca), és a dir els segles XIII i XIV, va estar molt restringida pel caràcter kasher que aquest tenia, el que va poder induir a què, per por de "contaminar", no s'aplicaran a tractar amb vins cristians, cosa que no sempre van complir. En algunes ocasions, i sens dubte per raons de la distància, el raïm no era transportat fins a les bodegues jueves de Barcelona sinó que es transformava en vi, això sí jueu, al mateix lloc d'origen de la mercaderia. Així va passar amb la compra que va fer el jueu Sentou Domasc al vinicultor Pere de Manresa. Als calls catalans hi havia també tavernes on els jueus que no tenien celler propi podien comprar el vi. Per abastir se servien de comerciants també jueus, segurament per assegurar la puresa del vi.

La tendència a assegurar la producció domèstica de vi limitava les possibilitats de compravenda entre jueus, fora d'algunes grans ciutats on aquest autoabastiment era insuficient. Aquests serien els casos de les ciutats de Barcelona i València. Ambdues ciutats amb importants calls delegaven la responsabilitat a altres comunitats hebraiques més petites, però alhora importants com Manresa o Tortosa de proveir de vi les tavernes dels calls barcelonins i valencians. Manresa tenia bones vinyes (a la comarca del Bages la vinicultura estava molt arrelada) i els jueus locals ho van aprofitar per fer negocis amb els seus compatriotes de la capital catalana. La nostra ciutat gaudia d'una tolerància amb l'aljama jueva per obra i servei de la protecció reial i del batlle, com demostra que l'actual Baixada dels Jueus està tocant a l'edifici de l'actual ajuntament, a la Plaça Major. 

Aquest és un exemple més que el call de Manresa era un important focus de comerç i productivitat, de fet els jueus manresans van ser grans mestres de l'intercanvi i els seus negocis s'estenien fora dels murs de la ciutat i arribaven a bona part de les ciutats catalanes que gaudien de la protecció del rei envers els jueus. Un detall que no podem passar per alt és que el lliurament de raïm per part dels cristians viticultors es feia com a pagament pels préstecs de diners que els havien avançat els jueus de Barcelona. Els cristians tenien prohibit la usura (préstec amb interès) i estaven obligats arribar acords amb els jueus de llurs ciutats, en cas que aquestes tinguessin un call o desplaçar-se a altres poblacions amb un call.

Bibliografia:

- Piqueras Haba, Juan: "Los Judíos y el Vino en España. Siglos XI-XV. Una Geografia Histórica". Cuadernos de Geografia, núm.75. València, 2004

Més informació:

- "Llevadures i carns", disposicions per menjar carn hebraica a Manresa: aquí

- "El call de Manresa", on residien els jueus de Manresa?: aquí

L'any Amat-Piniella (1913-2013)

L'exili forçós i el reconeixement posterior

Fotografia: Portada del suplement "La Revista" del diari Regió7 (23/02/2013) 

La vida de Joaquim Amat i Piniella a Manresa fins a l’esclat de la guerra civil, el 1936, va estar marcada pel seu activisme cultural, social i polític. Després de l’exili i Mauthausen, Manresa ja no va ser la seva ciutat. Tot era diferent.

Un fet va marcar profundament la vida d'Amat i Piniella. L'any 1960, quan va venir a Manresa a signar exemplars del seu llibre El Casino dels Senyors, va ser expulsat de la capital del Bages per una colla de feixistes i falangistes locals, que no van dubtar a posar-li la mà a sobre i conduir-lo a l’estació de tren del Nord. Amat i Piniella no va tornar mai més a Manresa. Josep Tomàs Cabot rememora l’incident de l’expulsió en una entrevista a l'historiador Joaquim Aloy.

El web de Joaquim Amat-Piniella ens ofereix una entrevista de 25 minuts de durada, gravada el 2006, en què Marcel·lí Llobet i Carles Llussà parlen de l'expulsió de Joaquim Amat-Piniella de Manresa. Els dos entrevistats formaven part del col·lectiu CC (conegut com a Cristians Catalans), que havia organitzat la parada del llibre català a la plaça de Sant Domènec, on l'escriptor supervivent de Mauthausen va anar a signar obres seves.

El desgreuge amb la figura de Joaquim Amat i Piniella va començar després de la seva mort, el 1974, amb una conferència de l'escriptora Montserrat Roig (autora de diverses obres sobre camps de concentració nazis), però no fou fins onze anys més, l'any 1985, en què se celebrà el 40è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, i la ciutat de Manresa va homenatjar-lo, a ell i a tots els deportats, com Jacint Carrió. L'any 2004, fou declarat "manresà il·lustre" i el seu quadre va passar a formar de la galeria dels manresans il·lustres que hi ha a l'edifici de l'ajuntament.

La seva obra

Fotografia: "K.L.Reich" publicat l'any 1963 sota la firma Seix-Barral. L'edició en català fou traduïda per Baltasar Porcel

El maig de 1945, en ser alliberat el camp de Mauthausen, s'establí durant uns mesos al Principat d'Andorra, on va escriure la seva obra més coneguda, K.L. Reich sobre l'horror nazi que acabava de viure. L'obra, per problemes de la censura, no fou publicada fins al 1963 i obtingué, dos anys després, el premi Fastenrath. Fins a la seva mort, esdevinguda el 1974, publicà quatre títols més: El Casino dels Senyors (1956), Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966), que se sumen a Ombres al Calidoscopi, publicada abans de la guerra. Pòstumament, el 1990, amb el títol Les llunyanies, aparegué un recull de poemes, alguns dels quals foren escrits durant la seva estada a Mauthausen i a altres camps de la ribera del Danubi.

Centenari del seu naixement (1913-2013)

Perspectiva de l'escultura de Ramon Oms, instal·lada al Casino de Manresa

La ciutat de Manresa ha inaugurat l’Any Amat i Piniella el febrer del 2013, dotze mesos per situar l’autor manresà i llur obra en el lloc que els correspon en la història i en la literatura catalana. En els mesos vinents s'organitzaran conferències sobre la seva figura, amb la presència d'historiadors com Joaquim Aloy (fundador del portal memoria.cat), escriptors com Vicenç Villatoro o professors com David Serrano, també s'ha dissenyat un projecte educatiu d'itineraris virtuals a través de geolocalització i telefonia mòbil.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "Amat-Piniella, l'home i el creador" suplement La Revista (23/02/2013)

- 100 Joaquim Amat-Piniella: 1913-2013 Centenari del naixement
http://www.lasequia.cat/centenari-amat-piniella

- Memoria.cat, web temàtica de Joaquim Amat-Piniella
http://memoria.cat/amat/content/portada

Més informació al bloc:

- Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich: aquí
- El Casino dels Senyors: aquí

Guillem Codina

Quan érem revolucionaris...

En Guillem Codina havia nascut cap a l'any 1904 a casa nostra. Quan era un marrec es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), organització en la qual va ocupar càrrecs de responsabilitat, sobretot a la conca minera de Sallent. 

A l’inici de la Segona República, el sindicat de la CNT tenia afiliats el 75% del total de treballadors de la ciutat de Manresa. Era, per tant, el sindicat majoritari, tal com succeïa a gran part de les ciutats industrialitzades de Catalunya. Durant la Guerra Civil Codina va participar activament en el procés col·lectivitzador de la CNT i fou un dels responsables dels Centres de Consum i de Distribució de Manresa. El 1938 va esdevenir vicepresident del Comitè d'Enllaç Local i Comarcal CNT-UGT a Manresa. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 va passar a França on va ser internat al camp de concentració de Vernet. Durant l'ocupació nazi  va ser detingut per la Gestapo. Després de l'Alliberament, va ser nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Biscarrosse-Plage d'Aquitània  Més tard es va instal·lar a Foix, on va ser nomenat nombroses vegades membre del comitè de la Federació Local de la CNT. En morir el dictador Franco, va ajudar la reorganització de la Federació Comarcal cenetista de l'Alt Llobregat i el Cardener. 

Un cop jubilat es va establir a Tolosa i va ser nomenat tresorer de la Comissió de Relacions de l'Alta Garona-Gers. Després de la mort d'Alejandro Lamela, el reemplaçarà en el càrrec de secretari general de la Comissió de Relació Interdepartamental de la CNT. Va col·laborar a Le Combat Syndicalist (1979) i La Protesta Obrera (1984). Guillem Codina va morir el 17 de gener de 1994 a Tolosa de Llenguadoc, tornant de l'enterrament de la també anarquista Frederica Montseny, quan esperava un autobús per retornar a casa, va perdre l'equilibri, va caure i es va colpejar el cap, morint abans que arribés l'ajuda mèdica.

Bibliografia en línia:

- Dictionnaire international des militants anarchistes: "Codina, Guillermo"
- Memoria.cat: "La República a Manresa en un clic (1931-1936)"

Més informació al bloc:

- L'esclat de la Guerra Civil a Manresa: aquí
- El darrer alcalde de la Segona República: aquí
- Manresa ocupada, crònica de 1939: aquí

Coronant el Passeig de Pere III

L'estàtua de La Ben Plantada

Durant les festes de la Llum de l'any 1977 s'inaugurà el monument als iniciadors de la Séquia (canal que proveeix d'aigua la ciutat de Manresa des del riu Llobregat) coneguda com "La Ben Plantada", obra de l'escultor olotí Josep Clarà. L'estàtua causà una polèmica important entre els cercles polítics de la ciutat de Manresa, donat que alguns sectors ciutadans consideraven que podia ofendre la moral, el resultat fou que va tardar 19 anys a veure la llum i restà aïllada en un magatzem humit de la ciutat fins que fou rescatada. L'estàtua en qüestió era una dona que mostrava els pits sense cap classe de pudor.

La Ben Plantada és un exemple perfecte de l'art noucentista: equilibri, mesura, forma nítida, volum sòlid i compacte són les qualitats de l'obra en qüestió. La Ben Plantada de Clarà s'excusa en la figura de la dona ideal descrita en els textos de "La Ben Plantada" d'Eugeni Ors, un recorregut de què va representar per al món artístic català el moviment noucentista.

Censura moral: la intrahistòria

L’any 1956, la Junta de la Séquia va voler fer un monument dedicat als iniciadors de la Séquia i per això es va crear una comissió, que va decidir sol·licitar assessorament al Cercle Artístic de Manresa. Des de la institució assessora es va proposar incloure una figura femenina de mida natural de l’escultor Josep Clarà al monument; ara bé, en ple franquisme no era freqüent, per no dir quasi impossible, ubicar a la via pública escultures d'aquestes característiques i per això va ser necessari que la comissió sol·licitant emetés un informe on referenciava diverses consideracions favorables per tal de defensar la col·locació de l’obra malgrat la nuesa de la seva protagonista.

Finalment l’estàtua es va comprar l’any 1958, però haurien de passar 19 anys, quan Franco ja havia mort, abans no es pogués emplaçar a la via pública. La dura moral catòlica del franquisme no va permetre l’exhibició d'aquella noia nua en plena dictadura nacionalcatòlica. Les vinyetes del dibuixant manresà Joan Vilanova a L'Auca de la Llum de Manresa -que denunciava aquest fet- van provocar una carta de rebuig per part del bisbe de Vic, el 14 de febrer de 1959, que es mostrà especialment dolgut per l'obra del dibuixant.

El bisbe de Vic (diòcesis que pertany la ciutat de Manresa) expressa en el seu escrit adreçat als administradors de la Festa de la Llum: “la extrañeza y la profunda pena que me ha causado, en su conjunto, la inclusión de la “Auca de la Llum” en este programa religioso, destinado a los fieles y al gran público”. El bisbe segueix: “ofende aquella estatua inmodesta que, después de haber sido expuesta al público y haber sido vista por todo Manresa [...] misteriosamente e intencionadamente cubierta, añadiéndose al estribillo un interrogante, que si tiene alguna gracia picaresca, no tiene en cambio mucho sabor de vida cristiana, de corrección ni, creo yo, de buen manresanismo”.

Bibliografia en línia:

- Tot Passejant: "Monuments públics a Manresa"

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

El teatre adormit (1988-2007)

Durant 19 anys el gran Teatre Kursaal va romandre tancat. Mancat d'ús i sense un manteniment bàsic, l'interior del teatre es va anar degradant per la humitat i el pas del temps.

Fotografies extretes del llibre Kursaal, El llibre (1927-2007)

L'atemptat al MDT i el final del comando Manresa

L'atemptat contra el Casal Alimara

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el 4 de novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba. L'atemptat en qüestió, no va causar danys personals. L'explosió va provocar l'enfonsament de l'escala interior de l'habitatge on estava el local del MDT, per la qual cosa una família va haver de ser desallotjada pels bombers mitjançant una escala hidràulica. La manifestació de condemna celebrada l’endemà del mateix atemptat, va acabar a les portes de la comissaria (on es va denunciar la complicitat de la policia espanyola amb l’atemptat) amb cops de porra entre manifestants i els cossos de seguretat. L'organització i el treball militant dels independentistes manresans, es va manifestar amb la instal·lació del nou local Ateneu Popular "La Seca", que ràpidament va superar les conseqüències de l'atac.

Els autors de l'atemptat eren la Milícia Catalana, un grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista. En moltes publicacions de la dècada dels vuitanta comparaven la Milícia Catalana amb el Batallón Vasco Español que va actuar a Euskadi i assenyalaven que el grup català podia tenir vincles parapolicials i actuar com a força de xoc de l’estat contra el moviment independentista. Un fet estrany podria donar validesa aquesta teoria, quan un policia espanyol va morir en circumstàncies estranyes un mes més tard de l’atemptat, el desembre de 1989, en esclatar-li una bomba que manipulava al seu domicili particular de Sant Feliu de Llobregat.

Antoni Caserras, portaveu de l'organització independentista, fou qui va atribuir l'atemptat contra el grup ultradretà Milícia Catalana, que respondria, d'aquesta manera, a una sèrie d'accions empreses pel MDT, en protesta pel judici a l'Audiència Nacional contra Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira, acusats de col·locar una bomba a la delegació d'Hisenda d'Igualada. Ambdós ingressarien a la presó on romandrien 5 i 6 anys respectivament. Un any abans, els ultres espanyolistes van passar tristament a les portades dels diaris amb la pallissa que va rebre l’independentista manresà David Martínez, la matinada del 16 de gener del 1988. Un jove era atacat al mig del carrer pels seus ideals polítics. En aquells temps Manresa era una de les ciutats amb més activitat catalanista i de lluita social, i un dels principals objectius de l'odi i les accions dels col·lectius ultraespanyolistes.

L’any 1989 va ser l'any de màxima ebullició de l'activitat feixista a la ciutat de Manresa. En un concert de caràcter antirepressiu, celebrat a la mítica Pista Castell, els organitzadors van patir atacs de skins neonazis que els van tirar pedres des de dalt del Parc de Puigterrà, causant el pànic al públic que hi havia concentrat. Els assistents al concert els van plantar cara darrere la porta metàl·lica d’accés a l'antiga Pista Castell, van estomacar-ne uns quants i van aconseguir que marxessin. Però, al final del concert, van tornar i van arreplegar alguns joves que sortien individualment i els van apallissar. En un altre concert, de les mateixes característiques i a la mateixa Pista Castell, els feixistes van tirar còctels Molotov als operaris que estàvem desmuntant l'escenari del concert. Segons l'independentista manresà David Martínez, un dels organitzadors d'aquests concerts antirepressius, els feixistes que els van atacar tenien uns líders al darrere: "Els caps visibles d'aquests actes eren el Bosch de Santpedor i l’Escalé d’Artés".

El final del "comando Manresa" de Terra Lliure

El Servei d'Informació de la Guàrdia Civil feia mesos que recollia dades per acabar amb la banda Terra Lliure abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, naixia d'aquesta forma l'Operación Garzón. A principi dels anys 90, la banda armada estava estructurada en dos grups -un d'ells radicat a la nostra ciutat Manresa-, als quals se'ls imputava, segons les fonts policials, la comissió d'una desena d'atemptats des que Terra Lliure va anunciar la seva autodissolució el 8 de juliol de 1991.

El 29 de juny de 1992 van ser detingudes a Manresa les següents persones: David Martínez Sala (víctima de la pallissa ultra de 1988), Esteve Camellas Grau, Teresa Mas Lozano i Jordi Bardina Vilardell. En els domicilis registrats per la Guàrdia Civil que la banda tenia a la nostra ciutat, es van intervenir 4 bombones de càmping-gas preparades per ser explotades, 2 revòlvers del calibre 22, 61 cartutxos del mateix calibre, 5 temporitzadors de diversos tipus, 7 detonadors lents; 28 quilos de mescla explosiva -probablement cloratita- i diversos productes químics per fabricar bombes. La Guàrdia Civil havia acabat amb el comando Manresa, gràcies a la informació facilitada pel talp manresà que les forces de seguretat espanyola havien col·locat dintre l'organització. El talp havia donat noms i adreces vitals per la investigació.

El talp infiltrat, àlies Txema (Josep Maria Aloy), va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. Aloy va rebre formació i ajut tècnic de Mikel Lejarza (àlies Lobo), l'agent espanyol que ja s'havia infiltrat a l'organització armada ETA. Dels judicis celebrats en contra dels militants de Terra Lliure, en cap es va fer referència a l'infiltrat, cosa que va fer sospitar d'ell a la resta de detinguts. Posteriorment, tant el jutge Garzón com Mikel Lejarza, confirmaren l'existència d'un talp als seus respectius llibres autobiogràfics.

(Entrada actualitzada l'11/10/2014)

Bibliografia:

- Diari AVUI: "Esclaten dues bombes contra un dirigent de Catalunya Lliure i un local de l'MDT" (05/11/1989)

- Diari La Vanguardia: "Madrugada de bombas ultra en Barcelona, Manresa y Sant Boi" (05/11/1989)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" (30/06/1992)

- El Pou de la Gallina: "Entrevista a David Martínez Sala" (Octubre, 2012)

- Hemeroteca Diari Regió7 (diversos anys i entrades)

- Llibertat.cat: "Sota les bombes: terrorisme contra l'independentisme (1985-1991)" (03/05/2014)

- Setmanari Directa: "L’arrel autòctona del Casal Tramuntana" (24/05/2012)

Més informació:

- Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure: aquí
- Història de l'independentisme a Manresa: aquí

Els gitanos manresans

Les grans famílies de 1987

L’any 1987 a Manresa hi vivien més de 250 gitanos, unes 40 famílies aproximadament. La comunitat gitana de la ciutat la constituïen dos blocs ben diferenciats: els catalanoparlants (uns 50) i els castellanoparlants (uns 200). Gitanos "catalans" i "castellans" tal com s’anomenaven entre ells, d'acord amb la llengua que parlaven i no pel seu origen o lloc de naixement.

L’habitatge era un dels maldecaps de la comunitat gitana de parla castellana (que feia pocs anys que s'havia instal·lat a la ciutat), perquè no trobaven qui els llogués pisos i la majoria malvivien al barri vell, les Escodines i cal Ninus, a la zona del Congost (alguns havien viscut anys enrere sota la balma del passeig del Riu). Els prejudicis eterns dels gitanos feien impossible que ningú goses llogar un habitatge o pis, i la majoria optaven per l'autosuficiència i viure en espais que ells mateixos havien construït o ocupat.

A cal Ninus hi vivia la família Ortiz, un clan format per vuit famílies, repartides en sis pisos, sense cap dutxa i amb condicions d'higiene pèssimes, en un estat de precarietat considerable. D’altres, com els Gorreta Amaya vivien en barraques al sector del damunt del convent de Santa Clara i feia poc que havien perdut un dels fills, amb 17 anys. Els seus ingressos provenien de la venda ambulant als populars mercats setmanals de la Font dels Capellans i a la Muralla. L’escolarització era un altre dels temes conflictius de l'ètnia gitana. L’àrea d'Ensenyament de l’Ajuntament havia iniciat el curs anterior un pla per dur a escola 68 nens gitanos, amb material escolar gratuït i beques de menjador, però l’absentisme era elevat i molts nens i nenes gitanos seguien sense assistir a classe.

Tal com recull un informe titulat La Marginació social a Manresa elaborat per l'equip de Serveis Socials de l'Ajuntament de Manresa el mateix any 1987, el consistori manresà intentava aturar la marginació social que patien els gitanos mitjançant els menors de la comunitat:

"El principal problema són els infants, que viuen en unes condicions de vida que podem considerar marginatories: la forma de vida lliure i sense un control familiar determinat. L'elevat absentisme escolar i la poca conscienciació dels pares respecte a la necessitat d'alfabetització, la concepció del treball i la supervivència diferent de la nostra, uns valors i habitats també diferents quant a neteja, l'alimentació, etc. Tot plegat ens porta a adonar-nos que l'automarginació i la marginació imposada formen en el gitano un tot indestriable i inseparable".

Els "gitanos catalans", coneguts com els de Sant Marc (a causa del bloc de pisos que hi havia al carrer de Sant Marc, entrant per la Via de Sant Ignasi) eren tots del mateix clan: els del cal Tit. El patriarca de la família havia estat Jesús Cortès, conegut com el Tit, que va ser considerat l’alcalde dels gitanos de la ciutat de Manresa i va morir l’any 1953. Estaven molt integrats i a part de mantenir les tradicions, com ara el ritual dels casaments, posteriorment la majoria de la comunitat van esdevenir membres de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, que celebrava el culte al carrer de Santa Llúcia.

Els gitanos catalans, molt més arrelats a la ciutat, havien assolit una posició social còmoda i vivien en pisos entre normals i luxosos, considerant el barem de l'època. La comunitat castellanoparlant, per la seva contra, s’havia instal·lat a la ciutat des de feia pocs anys i patien una situació molt més marginal i racista, tot i que Càritas només atenia una família gitana i manifestava que no havia trobat la manera adequada de tractar la seva problemàtica.

Més informació:

- SOLERNOU, Alex: Dos estudis documenten la presència dels gitanos a Manresa fa tres segles. Diari Regió 7 (13/12/2016)

- Entrevista: "Els nostres avantpassats eren i se sentien gitanos catalans"

Bibliografia:

- PUIG, Jaume (1987). Els gitanos manresans. Pou de la Gallina, núm. 1

- Ajuntament de Manresa (1987): La Marginació social a Manresa. Departament de Serveis Socials.

Manresans contra francesos

Herois manresans, herois espanyols? 

A l'estat espanyol una de les primeres manifestacions bèl·liques de repulsa a les tropes franceses va ser l'emboscada del Bruc en els primers dies de juny de 1808. Una fita important per la història contemporània de la península Ibèrica, però sobretot per la nostra ciutat, per primera vegada els espanyols van conèixer l'existència de la ciutat de Manresa, i la seva valentia enfront l'enemic francès. Abans d'esdevenir una important ciutat-fàbrica, en l'imaginari del nacionalisme espanyol del segle XIX, Manresa fou una de les ciutats "numantines" que van resistir als francesos pagant un preu elevadíssim en vides humanes.

Un d'aquells homes que es van enfrontar a les millors tropes del seu temps va ser Maurici Carrió Coll, manresà i pagès. No obstant això, el seu fill -Maurici Carrió Serracanta- segons va manifestar anys més tard també va participar en aquells esdeveniments. La llegenda, el mite i la tradició es barregen en la història, és fa difícil dir en rotunditat si el bo d'en Maurici va ser present al Bruc, en tot cas forma part dels annals de la història de Manresa i llur versió es va creure. L'any 1859 el mateix Maurici Carrió i Serracanta va escriure Relación sobre la Batalla del Bruc, on posava de manifest la seva participació en les famoses batalles.

Els moviments espanyols de contestació a la revolució liberal van germinar en la invasió napoleònica de 1808, molts d'aquells combatents van estar també presents en les posteriors conteses d'aquest mateix caràcter, en Maurici Carrió Serracanta n'és un bon exemple, va lluitar en la Guerra Gran, la Guerra del Francès, la Guerra Realista i la Primera Guerra Carlista.

Pare i fill, la confusió dels Carrió

En el fragment del llibre Tipos manresanos (II), de l'anarquista Pedro Flores, fa referència a la participació destacada del barri d'extra-murs de les Escodines, en la Guerra Gran contra la França revolucionària (1793-1795) i apareix el nom d'en Maurici Carrió Coll:

"A raíz de ser guillotinado el rey Capeto en Francia [Lluís XVI], nuestras eminencias declararon la guerra a la herética y revolucionaria vecina, contribuyendo nuestra católica ciudad con muchos hombres -casi todos payeses- al mando de Maurici Carrió Coll... El 17 de mayo de 1794, en la batalla que tuvo lugar entre Pandis y Castelljou, muere Maurici Bernada, de profesión campesino, que vivía en las Escondinas [sic]. Del mismo barrio y profesión eran los también caídos en aquella jornada: Joan Argemí y Joan Vila. También Josef Verger, Tomás Planes, Antón Planes, del arrabal de San Andrés; y Manuel Puig y Josef Badies, de San Ignacio..."

Maurici Carrió i Serracanta s’aprofità del nom del seu pare que es deia Maurici Carrió i Coll per apropiar-se de les seves gestes en la Guerra Gran i en les mítiques batalles del Bruc. La confusió sobre ambdós personatges continua ben viva a Manresa on la majoria de textos confonen encara el pare amb el fill.

La biografia de Joaquim Sarret i Arbós

"Paz y Tregua. Boletín oficial del cuerpo de somatenes armados de Cataluña".

Biografia de Maurici Carrió i Coll, publicada per Joaquim Sarret i Arbós, en el periòdic manresà "El Pla de Bages".

Bibliografia:

- Tipos de Manresanos (II) de Pedro Flores
- Hispania Nova: Revista de Historia Contemporánea, num.9 - Any 2009
- Arxiu Nacional de Catalunya (documentació)

La creu de la Culla

El camí ral de Barcelona

A l'edat mitjana, les creus de pedra que trobem entorn de la ciutat, al costat de les principals vies d'accés a aquesta, tenien la funció d'indicar on arribava el terme o jurisdicció del batlle de Manresa, delegat judicial del rei a la ciutat, i on començava la jurisdicció del veguer, representant del rei en un territori més ampli anomenat vegueria.

Així, tenim notícies que l'any 1358 el monarca Pere III ja va manar que se separés amb fites els termes d'ambdues jurisdiccions. Sens dubte, la creu de la Culla, que en els documents antics també surt esmentada com a creu de Santa Clara, i que es trobava al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, és una d'aquestes creus de terme que separaven les jurisdiccions del veguer i del batlle.

Possiblement, la primera creu de la Culla va ser construïda l'any 1413.

Aquesta creu, d'estil gòtic, es va desmuntar el 3 de maig de 1906, quan ja estava molt malmesa a causa de les condicions climatològiques. Avui en dia la creu original es pot visitar al Museu Comarcal de Manresa. En substitució d'aquesta creu i en el mateix indret que ocupava, l'any 1925 se n'aixecà una de nova. Pocs anys després, però, aquesta fou enderrocada per uns desconeguts la nit del 9 de maig de 1930 i restaurada novament a finals d'any, el 14 de desembre.

La imatge que presenta l'actual creu de la Culla és fruit d'una darrera restauració de l'any 1987.

La Creu de la Culla per mossèn Jacint Verdaguer

El poeta Jacint Verdaguer va visitar Manresa en diverses ocasions, i atesa la predilecció que sentia pels sants d'Assís, Francesc i Clara, no és estrany que s'interessés pel convent i, també, per la creu i la llegenda que hi està lligada.

Fill ets, pare seràs:

tal faràs, tal trobaràs.

Un manresà del Castell, 

que en passava gran penúria, 

tenia el pare malalt 

 i a l'hospital se l'enduia. 

Duent-se'l a collibè, 

a reposar-ne s'atura 

en un dels tres escalons 

que hi ha a la Creu de la Culla.

- Pare meu, què us dóna angúnia? 

- Me dóna angúnia el pensar que, 

quan jo a mon pare duia 

a l'Hospital del Remei, 

fa a prop de mitja centúria, 

aquí també reposí 

sota la Creu de la Culla. 

- Doncs, tornem's-en, pare meu: 

si vostra neulia dura, 

jo captaré pel veïnat i 

serà lo que Déu vulla. 

Lo vellet fa un gran sospir.

("Los pobres" p.894, extracte de endrets.cat)

La cavalcada de Carnaval dels cubans

Un amarg retorn

El 10 de desembre de 1898 es va signar la Pau de París que posava fi a la guerra entre l'estat espanyol i una emergent potència del segle XIX: els Estats Units d'Amèrica. L'imperi espanyol desapareixia del continent americà, Cuba i Puerto Rico entraven en la denominada política Monroe, o doctrina Monroe: "Amèrica pels americans". Aquest fet comportà que milers de militars, grans industrials, banquers i funcionaris colonials espanyols tornessin a la península Ibèrica. Durant els primers mesos del nou any 1899 van arribar a l'estat espanyol milers de repatriats, molts d'ells malalts o ferits de caràcter greu, i bàsicament persones que havien perdut tot el que tenien i temien ser expulsats o empresonats per la nova administració independent o pels mateixos nord-americans.

Davant aquest panorama tan desesperant es va crear un sistema d'assistència i solidaritat per recollir diners a favor dels "herois perduts de Cuba i Filipines". Un exemple local és la cavalcada que va tenir lloc a casa nostra el dia 12 de febrer de 1899, més concretament, la cavalcada de Carnaval, organitzada per membres del Cos de Bombers, el Cor de la Unió Manresa i el Cos Obrer, de la fotografia inicial del post.

Bibliografia:

- Revista Dovella, núm.106, p.48

El túnel del temps de la Carretera de Vic

La fàbrica Perramon i Badia

A la carretera de Vic de Manresa hi ha un petit món subterrani, un túnel que comunica dues dependències industrials d'una mateixa empresa, un espai invisible que molts de nosaltres hem obviat durant pràcticament quatre dècades. És el que conformen les instal·lacions de l'empresa dedicada a la fabricació de cintes i etiquetes teixides Perramón i Badia, fundada el 1926 i que aviat tancarà per culpa de la crisi econòmica.

Durant 40 anys, els treballadors de l'empresa Perramon i Badia han utilitzat un túnel sota terra d'uns dos metres d'alçada, dos d'amplada i vint de llargada (tanta com la calçada i les dues voreres). D'ençà que es va construir aquest peculiar passadís soterrani (el permís municipal data de l'any 1964), mentre milions de vehicles i vianants han circulat per la calçada de la carretera de Vic, centenars de milers de carretons de l'empresa ho han fet sota seu, a uns cinc metres de fondària. El túnel evita sortir a la superfície i agilitzar el moviment intern de mercaderies i productes de l'empresa.

El túnel de l'empresa Perramón i Badia fou construït a principis dels anys 70. Durant la primavera del 1969 l'Ajuntament de Manresa, amb l'aleshores alcalde Ramon Soldevila, va iniciar l'obra de pavimentació de les principals vies de la ciutat, entre les quals la carretera de Vic (i també la de Cardona i el tram de la Muralla de Sant Domènec fins a la plaça dels Infants). En aquells dies el senyor Perramon era un prohom de la ciutat, una figura clau de la burgesia de la capital manresana. Propietari i fundador de l'empresa, havia estat president de l'entitat financera Caixa Manresa, i demanar el permís municipal per habilitar el túnel no fou cap problema.

Barrets i cintes, la història del naixement de la Perramon i Badia

Cartell publicitari de l'empresa

Francisco Badia Serra, fill d'una família de comerciants de moda i barreters de Barcelona, i l'industrial Maurici Perramon Casasayas, fill d'una família de pagesos del barri de les Escodines, van ser els pares de l'empresa més fructífera del sector de les cintes que ha tingut Manresa i una de les punteres a tot l'estat espanyol durant bona part de la seva dilatada història.

La societat entre ambdós s'escriptura el 6 d'octubre del 1926 amb 100.000 pessetes de capital i domiciliada en un local amb possibilitat d'ampliació al número 109 (avui 99) de la carretera de Vic. Deu anys després s'havia convertit en la primera indústria cintera de Manresa i una de les principals de Catalunya. El capital s'havia multiplicat per cinc, el personal per quatre i els telers per dotze. 

Mostra un mapa més gran

El túnel travessa la carretera de Vic a l'altura del número 99 de la via

Recerca:

- "Manresa perd amb Perramon i Badia una insòlita factoria" (Diari Regió7, 12/01/13)

- "On treballaven les noies més maques de Manresa" (Diari Regió7, 12/01/13)

El frustrat ascens a Segona Divisió

La lluita per l'ascens a Segona Divisió i les bodes d'or 

L'any 1956, el Centre d'Esports Manresa celebrava el seu cinquantè aniversari, durant el mes de maig d'aquell any dos esdeveniments van marcar una fita important en la història del club, el partit de les bodes d'or contra el Futbol Club Barcelona (subcampió de la Lliga el 1956) i la lluita per l'ascens a la Segona Divisió contra el Logronyès. A continuació, les fotografies d'aquell maig del 1956. Fou l'única vegada que el Centre d'Esports Manresa va jugar una promoció per jugar a la Segona Divisió del futbol espanyol.

Plantilla del Centre d'Esports Manresa, la temporada 1955-1956. L'equip va perdre amb el Logronyès l'oportunitat de pujar a la Segona Divisió del Futbol espanyol, una fita que mai s'ha aconseguit en els més de cent anys de la història del club. A la fotografia (d'esquerra a dreta): Romà, Pallàs, Satorra, Ventorlà, Fabregues, Albadalejo, Massafret, Torras, Darnés, Comas i Chalé.

Entrada per veure el partit de tornada de la promoció a Segona Divisió entre el Centre d'Esports Manresa i el Logronyès, 20 de maig de 1956. 

Josep Samitier, una de les primeres estrelles del futbol modern conegut amb el sobrenom de l'home llagosta, i l'alcalde de Manresa Josep Moll a la tribuna del vell estadi del Pujolet. Era el 10 de maig de 1956, les bodes d'or del club i per celebrar-ho es disputà un partit contra el Futbol Club Barcelona.

Fotografies:

- Mestres, Jordi: "Futbol i Ciutadania. Centre d'Esports Manresa 1906-2006". Editat per l'entitat l'any 2006 a la ciutat de Manresa.

Més informació:

- UN PASSEIG PER LA HISTÒRIA (III): 20 de maig de 1956: un Manresa-Logroñes que podia haver canviat la història: aquí

Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi

Infeccions i malalties

La industrialització de la segona meitat del segle XIX va comportar la construcció de nombroses fàbriques tèxtils que van aprofitar l’aigua del torrent de Sant Ignasi per moure les rodes hidràuliques. També al costat del mateix torrent s’hi havien situat molins fariners com el de la Pixarada o el del Salt, reconvertit després en fàbrica tèxtil, i fàbriques de tints com Baltiérrez que tirava impunement les deixalles químiques al torrent. L’existència d'aquests establiments va fer que en els carrers propers hi anessin a viure la majoria de famílies que hi treballaven. Els treballadors vivien tan a prop de les fàbriques que el soroll i la vibració de les màquines pràcticament feia impossible no pensar en una altra cosa que treballar.

El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases sovint no passaven dels 3 anys.

Un exemple d'aquesta insalubritat i pèssima qualitat de l'aigua, eren les rates que es trobaven dispersades en tot el torrent. El torrent s'hi avocava tota mena de residus, des dels humans als de les grans indústries com la Bertrand i Serra. Un clavegueram públic descobert. Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de 2 anys:

“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”.

El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; Redó, SALVADOR (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): "El cobriment del torrent de Sant Ignasi"

Nit d'estiu de 1891

Passeig de Pere III. Quadre pintant en oli per Ernest Descals

La festa s'ha acabat. Sardanes. 

Una revolució: inauguració d'una avinguda espaiosa. 

Record del bon rei de grata memòria -furs, privilegis, sèquia-. 

Serà tan llarga (o més) que la carretera de Vic -de trenta-sis anys d'edat-. 

Els avis i pares encara rememoren les obres. 

Arribarà fins als defores: mai ningú 

endiumenjat no hi anirà a passejar. 

Massa descampat. Alguns la comparen amb l'Avinguda de 

les Murtres -predilecte dels antics deus grecs-. 

El carrer de Sobreroca i el Born li fan la competència 

 (més elegants, més senyorívols, més recollits).

Aparadors per a recrear-se; per parar-se; 

 ocasió propícia per enraonar. 

Carrers més curts. No cal caminar tant. 

Hi posaran cadires -diuen. 

Una fila de cadiratge verd. 

Per a seure-hi, caldrà pagar. 

Els amos enriquits -fàbriques a la vora de l'idíl·lic 

Cardener d'algues verdes i canyars- hi aniran a viure. 

Nits de grandesa. Els plàtans novells -or verd- neulits i petits 

no ombregen la canícula estival diürna. 

És de nit: fanals finiseculars enarten l'escenari adamantí. 

Els ratpenats aletegen esvalotats i enjogassats. 

 Senyors del Passeig. Desert.

Maria Lourdes Soler i Marcet

Minorisa aeterna

El nou eix del Llobregat

La inauguració de la carretera Manresa-Abrera

Fa pocs dies RTVE i Filmoteca Española han penjat a Internet tots els noticiaris de l’històric NO-DO (produïts entre els anys 1943 i 1981). Gràcies a la feina de l'Associació Memòria i Història de Manresa podem veure els 12 reportatges del NO-DO que es van realitzar a la nostra ciutat. El recull complet el podeu veure en aquest enllaç: www.memoria.cat/no-do

A continuació un NO-DO, concretament del dia 13 de gener de 1975, dedicat a la nova carretera de Manresa a Abrera l'antiga C-1411, ara C-55, carretera construïda pel Ministeri d'Obres Públiques. El film dedica un ampli reportatge a una via que en la seva inauguració retallava en quasi 25 minuts el trajecte entre Barcelona i Manresa. El noticiari es feia ressò: "El antiguo trazado ha sido remplazado por otro de moderna factura y buena visibilidad", en referència a l'antiga carretera de Collbató, que fins el moment era l'única carretera per anar a Manresa si es venia pel Baix Llobregat nord.

La nova carretera C-1411 evitava el seu pas per Collbató i connectava les poblacions d'Abrera i Manresa, seguint el riu Llobregat. “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975. Veure el vídeo amb l'àudio aquí: enllaç