El mirall manresà de finals del XIX
L'alternança pacífica del poder durant el període històric conegut com la
Restauració Borbònica fou un sistema polític espanyol implantant l'any 1876 que va durar fins a l'any 1923, per alguns historiadors i per altres va acabar l'any 1931, quan es va proclamar la Segona República Espanyola. De fet aquest és un període que va durar molts anys, la constitució aprovada l'any 1876 que legitimava aquest sistema és la constitució que ha estat més anys vigent a l'estat espanyol i no pas l'actual de 1978, però tornem al cas que ens pertoca que és la nostra ciutat. El sistema de partits d'aquest període es tractava bàsicament
en un "intercanvi" entre liberals i conservadors, seguint el model britànic, o cosa que és el mateix, i en argot mundà dels castellans:
"quítate tu, que me pongo yo". Un intercanvi pacífic entre aquests dos partits que acceptaven de bon grat estar a l'oposició i al govern, mentre d'altres de més minoritaris no fessin la guitza, com els republicans, socialistes, carlistes o els primers partits catalanistes. Per donar joc aquesta trampa es feien unes
eleccions de vidre, que fins a l'any 1890 no es van obrir a la ciutadania general, la masculina, les dones haurien d'esperar quaranta anys per votar. L'any 1890 l'estat espanyol
recuperava el sufragi universal masculí (implantat per primera vegada al Sexenni Democràtic 1869-1874) a tots els homes majors de 25 anys. L'electorat passava de 800.000 electors a cinc milions d'electors a tot l'estat.
Dintre el món manresà, els anys 90 del segle XIX foren molt importants, la nova política de masses va suposar un canvi en la mentalitat de moltes persones: des dels més rics fins als més pobres. Es deixava de fer política en salons, casinos i cafès pels amics, familiars, socis i coneguts, i es portava la política al carrer, en bars, cantines i ateneus, ja que la majoria del nou electorat era de la classe treballadora. Calia exercir un control ideològic sobre aquestes noves capes de població, que no vivien precisament en l'abundància i el treball ben remunerat. La funció de la política manresana a grans trets, seguia sent la mateixa, protegir els drets dels amos, fabricants, grans comerciants i cacics locals. Grans propietaris agrícoles i amos de fàbriques aviat van donar importants sumes de diners als partits del torn dinàstic (liberals i conservadors), perquè aquests defensessin llurs interessos. Calia assegurar el poder, i el trampolí a la política municipal primer, i qui sap, potser estatal més tard. La carrera política era un camí per mantenir el poder i tenir contents als teus amics.
Igualment,
la qüestió social va condicionar tota la política d'aquell període, i per exemple en les grans
vagues de 1890 i 1897 de Manresa, molts treballadors van quedar-se sense feina,
esdevenint la ciutat de Manresa en un autèntic polvorí, on fins i tot moltes famílies burgeses de Manresa van optar
per abandonar la ciutat i instal·lar-se a Barcelona, la nova ciutat que s'havia annexionat els pobles del costat i havia construït
un barri residencial de primer ordre com l'Eixample o el Passeig de Gràcia. Barcelona era on fer negocis i ampliar les xarxes amb noves oportunitats de fer més diners. Manresa s'havia quedat petita i encara més, hi havia una gran massa d'obrers, que en cas que es revoltessin podrien fer-se amb la ciutat. Manresa era una ciutat allunyada de tot, de fet als anys 30 del segle XX, les grans fortunes de la ciutat ja havien
tocat el dos de Manresa i s'havien instal·lat a la ciutat comtal, on havien construït les seves grans cases modernistes, tot i això la nostra ciutat encara gaudeix de certs elements d'aquest tipus d'arquitectura, sobretot en l'espai que ocupa el primer tram del Passeig Pere III. Un petit regal en comparació amb les opulentes cases de Barcelona.
També cal mencionar un altre fet rellevant: el paper dels diaris, que treballaven al servei de grans partits polítics, fabricants i amos de la ciutat. Quan us diuen que un diari es basa en la llibertat d'expressió, és mentida,
la llibertat d'expressió del diari és la de l'amo de la impremta i no la de la voluntat de la majoria. Un eufemisme recorrent dels periodistes per salvar el seu terreny i l'ofici. Paral·lelament les formes d'expressió populars van començar a expressar les seves idees polítiques mitjançant
els fulletons i les proclames, i fins i tot es feia servir una paraula anglesa com
míting per a les noves celebracions i concentracions d'obrers, que cada cop estaven més conscienciats políticament. Tanmateix per acabar,
cal remarcar que la política local es feia exclusivament en castellà, arraconant el català en un estat d'abandonament administratiu, de fet era recurrent veure les plaques instal·lades, com la de l'alcalde Manel Oms i de Prat a la sala de plens de l'Ajuntament de Manresa en motiu de la seva reforma, en un perfecte castellà digne de Zorrilla. El català estava proscrit de la judicatura, la política i evidentment de tot el sistema educatiu espanyol, tot i que el poble de peu parlava exclusivament en català,
el català no s'escrivia per enlloc i existien pocs diaris en català, un idioma que tothom escrivia com podia. Fins i tot els primers
turistes espanyols que visitaven la ciutat es feien creus que els manresans i manresanes de carrer no entenguessin ni "papa" de castellà. El periodista
Sinesio Delgado, natural de Palència (Castella), l'any 1897 explicava mig de broma, mig indignat, que quan va arribar a Manresa amb el tren, la gent no l'entenia!
Per saber-ne més:
-
L'èxode burgès manresà cap a Barcelona. L'emigració a Barcelona: aquí
-
El noble art de la política manresana. A tres quarts d'auca: aquí
-
Carlistes i catalanistes en el consistori manresà: aquí
Bibliografia bàsica:
- PERRAMON, Montserrat (1990). Les vagues del 1890 a Manresa. Revista Dovella, núm.35, pp. 33-36.
- RUBÍ, Gemma (2005). El caciquisme i el despertar de la societat de masses. Manresa, 1875-
1901. Manresa: Centre d’Estudis del Bages/Arxiu Comarcal de Manresa.
