Estafadors, magufaires i engalipadors de la Història. El cas del "Sant Ignasi d'Oriola"

La pseudohistòria: manipulació del passat, interessos presents

Aquesta entrada al web explora el fenomen de la pseudohistòria en el context català, analitzant com les distorsions històriques s’utilitzen per legitimar discursos polítics tant des de l’espanyolisme més ranci com des del pseudocatalanisme victimista. Es fa una crítica detallada al cas de "Sant Ignasi d’Oriola", impulsat per l’Institut Nova Història, com a exemple paradigmàtic d’estafa historiogràfica. També es planteja el paper del presentisme com a eina de manipulació ideològica i es destaca la necessitat de fomentar una alfabetització històrica crítica i el coneixement del rigor de la feina de l'historiador.

Ideologia i lluita pel relat "verídic"

La pseudohistòria és una falsificació del passat que, sota l’aparença de recerca acadèmica, difon interpretacions interessades, sovint fantasioses, manllevades de rigor i documentació. En el cas de la documentació, s'utilitza la fal·làcia del cherry-picking, una tècnica que consisteix a destacar i ressaltar tota aquella documentació que recolza la tesi principal, és a dir, que reforça el contingut ideològic que el suposat investigador vol fer valer prèviament, ometent la resta, que contradiu argumentalment el seu relat prèviament fixat.

El seu objectiu no és el coneixement, sinó la construcció de relats polítics o identitaris útils al present. Tal com subratllen els historiadors Vicent Baydal i Cristian Palomo, coordinadors de l'obra Pseudohistòria contra Catalunya (2020), aquesta mena de discurs no només és erroni, sinó profundament perillós: erosiona la confiança en el saber expert i afavoreix el populisme i el nacionalisme més tronat i banal. Alteren la realitat per adoptar-la a tesis polítiques fixades i aporten les hipòtesis però no les proves. Animen als seus seguidors a "buscar la veritat" tot utilitzant diferents fal·làcies com la de l'home de palla o la del galop de Gish. Són fórmules de presentisme històric totalment tòxiques, on es posa en dubte l'autoritat de les fonts, si no compleixen amb "els seus" objectius polítics, nacionals, ètnics o socials a defensar i promoure, o pel contrari, a defenestrar i destruir.

El meu article al portal Històries d’Europa (2021) alertava sobre el presentisme històric com un dels motors fonamentals de la pseudohistòria: interpretar el passat des dels valors i les necessitats del present, sovint descontextualitzant-lo per reforçar identitats contemporànies. En el moment en què la Història i els interessos propis s’abracen, es produeix una manipulació conscient per a la consecució d’un objectiu que sovint és per motius polítics o econòmics, i en bona part dels casos, ambdós.

Una doble distorsió: negació i fabulació

El cas català és singular perquè pateix pseudohistòria en dues direccions oposades però interconnectades:

• Des de l’Estat espanyol, on una tradició historiogràfica centralista nega la singularitat històrica de Catalunya, invisibilitza les seves institucions medievals, menysté la llengua i dilueix el seu pes en la formació política de la península. Partint del cànon identitari del franquisme historiogràfic, com més antic sigui la construcció del que avui coneixem com a “Espanya” més motius té l'interlocutor per desballestar o desmuntar altres realitats nacionals o culturals dintre la península Ibèrica.
• Des de l’independentisme més tronat, especialment a través de l’Institut Nova Història (INH), es proposa una reconstrucció fantasiosa on Colom, Cervantes, Teresa de Jesús i fins i tot Leonardo da Vinci serien catalans ocultats per la censura. Una catalanització ridícula de personatges castellans, en una època en què Catalunya tenia les seves pròpies institucions i personatges destacables, sense cap necessitat d'adherir-les a Castella, primer, i després a l'estat-nació dels espanyols.

Ambdós relats es retroalimenten de forma permanent, ja que el primer nega la història catalana real, i el segon respon amb un contra-relat totalment desconnectat de les evidències. Això genera una batalla simbòlica en què el coneixement s’utilitza com a eina de propaganda política.

El patètic cas del «Sant Ignasi d’Oriola»: una estafa historiogràfica patrocinada per l'Institut Nova Història

L’Institut Nova Història (INH) conegut per ser un dels promotors de la pseudohistòria a casa nostra aquests últims 15 anys, ha presentat Sant Ignasi d’Oriola com una nova identitat d’Ignasi de Loiola, fundador de l'ordre de Jesús. L'INH juga amb els sentiments i el coneixement historiogràfic de Catalunya, parasitant-lo pels seus interessos polítics i econòmics. Les seves tesis no tenen cap contingut empíric, i aquests darrers anys, han servit per aixecar el nacionalisme espanyol més ranci, acusant a tota la historiografia catalana, de donar ales aquestes estrafolàries tesis, fent un ús pervers de l'acusació “global” que a Catalunya es manipula i deforma la història. Un exemple del principi de transposició que el nacionalisme espanyol més grillat, utilitza per atacar els continguts històrics rigorosos produïts a Catalunya. Un debat de bons i dolents, alimentat per individus acomplexats i amb deliris de grandesa. Cap d'ells ha rebut un títol d'historiador oficial o en casos més lamentables, historiadors de formació, que si tenen estudis previs, però opten per la manipulació. Batalles a xarxes socials i articles tendenciosos a la premsa generalista en serien els exemples més evidents. Surrealista tot plegat.

Tornem al cas que ens toca i parlem de la manipulació d'un personatge històric conegut, Ignasi de Loiola. Segons la teoria d'Eudald Roca publicada al web de l'INH el 9 d'octubre del 2023, hauria estat valencià (de la població d'Oriola de la comarca del Baix Segura, al País Valencià) o català (de la casa Requesens o Cardona), i el seu origen hauria estat esborrat pel poder espanyol. No hi ha cap font primària que sostingui aquesta afirmació. Es tracta d’una construcció especulativa basada en “coincidències” nominals, analogies lliures i la idea d’una censura sistemàtica, de la qual no s'aporta cap document, ni una trista factura a cap impressor o la minuta d'un notari. Si aquesta teoria fos forçada o manipulada hauria d'introduir el seu pas per la nostra ciutat i la seva conversió espiritual, però tan sols mencionen la ciutat de Manresa per afirmar que «va visitar la Cova», i fins i tot s'aventuren a dir, que en realitat no va batallar a Pamplona (on fou ferit el 1521) sinó a la ciutat de Perpinyà. Tot plegat un exercici de patetisme historiogràfic, que produeix una fortor fètida.

La teoria és tan ridícula i espantosa que sense tenir gaires coneixements d'Història és impossible que Sant Ignasi visités la Cova, perquè precisament la Cova de Sant Ignasi de Manresa, com la coneixem avui en dia, no existia quan Sant Ignasi era viu. De fet no era ni sant, era un noble navarrès (educat pel comptador major dels Reis Catòlics Juan Velázquez) que havia deixat les armes. Frega d'un histrionisme galopant, perquè el text és tan simple, que podríem afirmar sense cap mena de pudor, continuant el relat tendenciós d'aquest article de l'INH, que la Moreneta va visitar Montserrat “de passada”, i quedar-nos més amples que mai. Un reduccionisme infantil i estúpid, mancat de cap argument sòlid. Mentides sobre mentides, amb veritats interpolades, fonts documentals omeses, o manipulades, que encara és més greu. 

Un extracte del text del pseudohistoriador de l'INH Eudald Roca del suposat Sant Ignasi d'Oriola, a tall d'exemple, on parla de la rebuda de Sant Ignasi de Loiola a la ciutat de Manresa. Sense cap mena de prova fefaent, parla del tractament que va rebre l'any 1522 (no menciona la data en cap moment) per part dels manresans. Es fa curiós que la ciutat de Manresa, pogués endevinar que un estrany home que va arribar a la ciutat, fos el fundador d'un orde religiós tan important, i rebés un tractament tan exquisit. L'ínclit autor tampoc fa cap menció a la família patrícia dels Amigant, i a les dones de la dita família, conegudes com les ínyigues que es van fer càrrec d'Ignasi de Loiola, malalt i ferit, quan va residir a la nostra ciutat.

Per aquesta raó, la casa dels Loyola va substituir al castell dels Oriola a Cornellà del Bèrcol i, per aquesta raó, sant Ignasi va ser tan ben rebut tant a Manresa, com a Montserrat, com a Barcelona.

Cal destacar que en tot aquest article firmat per Eudald Roca, no es parla en cap moment d'aspectes fonamentals de la vida de sant Ignasi. Simplement, ressalten el seu natalici "erroni", una genealogia fantasiosa i la falsificació del seu origen a causa d'una suposada censura universal espanyola que es va dedicar a esborrar la catalanitat de molts dels personatges més importants de la història de Catalunya per enlairar la superioritat de Castella, la Monarquia Hispànica dels Àustries i la dels Borbons. Encara més trist és no introduir personatges, que si van ser catalans, com Isabel Roser, una dona barcelonina vinculada a sant Ignasi de Loiola. Isabel Roser va mantenir una estreta relació amb ell fins al punt de viatjar a Roma amb la intenció d'unir-se a la Companyia de Jesús després de quedar vídua. Tot i les reticències d'Ignasi, va aconseguir fer els vots com a jesuïta el 1545 amb dues altres dones. Tanmateix, pocs mesos després, el papa Pau III, a petició d’Ignasi, va anul·lar aquests vots. Després del desacord, Isabel va tornar a Barcelona i es va fer terciària franciscana. Va morir el 1554 al convent de Santa Maria de Jerusalem.

En síntesi, la metodologia de l’INH s’aparta de qualsevol criteri historiogràfic: no es basa en documents originals, sinó en interpretacions imaginatives, sovint manipulant el silenci de les fonts com si fos prova de censura. Citen a tercers autors, utilitzant fórmules que cauen en la pseudoepigrafia. Tanmateix, també és molt habitual, que pseudohistoriadors (de diferent format) esmentin a d'altres pseudohistoriadors, alguns d'ells, amb teories encara més esbojarrades i estrafolàries. La mala praxis dels autors de l'INH és un exemple clar del menyspreu profund per la història de Catalunya: voler substituir la realitat històrica catalana —complexa, rica i documentada— per una fantasia sense base, d'origen castellano-hispànic. Això no només és una estafa intel·lectual, sinó també una deslegitimació de la recerca historiogràfica catalana real, que durant dècades ha treballat per fer comprensible la història del país en el marc europeu, i no reduït exclusivament en l'àmbit de la península Ibèrica. La seva obsessió punyent de "catalanitzar" personatges de Castella (Espanya), torna a situar la historiografia catalana actual, a la rància i putrefacta història de tall franquista, de gestes, reis, reietons, batalles i conquestes, descontextualitzada de les noves tendències historiogràfiques modernes i adaptades al nou context del coneixement.

La manipulació política i mediàtica de la pseudohistòria: l'enemic del meu enemic, el meu aliat?

Des de fa anys, i especialment des de l’inici del Procés, diversos mitjans espanyols han difós repetidament mites històrics amb l’objectiu de minimitzar la importància històrica de Catalunya. Aquests relats defensen, per exemple, que Catalunya va ser només un comtat subordinat al Regne d’Aragó, que sempre va dependre d’un altre poder —com França, Aragó o Espanya—, i que amb el matrimoni dels Reis Catòlics ja va néixer una nació espanyola unificada i indissoluble. 

Al mateix temps, també l’INH, una entitat que, en contraposició, defensa teories extremadament fantasioses segons les quals Catalunya hauria estat durant segles una gran potència mundial. Segons aquesta visió, aquesta suposada grandesa hauria estat deliberadament esborrada pels castellans mitjançant manipulacions i falsificacions de documents històrics.

Tant des del centralisme espanyolista ranci com des del pseudocatalanisme victimista, la pseudohistòria esdevé un instrument de combat ideològic que serveix per omplir més debats que no tenen cap altre motiu, que la discussió. No participen en congressos històrics, ni tenen treballs publicats en revistes científiques (revisades per pares) i busquen en el món digital, la seva vàlua d'escapament. El relat històric es posa al servei d’interessos partidistes:

• Els sectors ultraespanyolistes s’emparen en una història “oficial” per justificar la unitat i l’assimilació, remuntant l'origen de la nació-estat espanyola a l'època dels ibers.
• L’INH i entitats afins es presenten com a resistents davant d’aquesta falsificació, però en realitat alimenten una altra ficció, que no ajuda a entendre el passat, sinó a sacralitzar un origen mític.

Aquest procés ha estat amplificat per xarxes socials, mitjans i plataformes de difusió no acadèmiques, que donen més veu a teories espectaculars que no pas al rigor dels historiadors. La pseudohistòria esdevé així una mercaderia política, útil per legitimar discursos de confrontació i per generar un sentiment de greuge permanent, que assegura un relat polític i/o econòmic.

Resistència: educació crítica, alta divulgació i cultura del coneixement

Tal com destacava el portal d'història Històries d’Europa (2020), cal combatre la pseudohistòria des de les escoles, els mitjans, les universitats i les institucions culturals. Això vol dir:

• Formar en lectura crítica de fonts.
• Diferenciar entre hipòtesis i evidències.
• Fer valdre la tasca dels historiadors.
• No caure en la trampa de les “veritats ocultes” sense contrast.
• Rebutjar tant el presentisme com el moralisme històric, que pretenen jutjar el passat amb ulls contemporanis.
• Animar als historiadors/es a divulgar, i no reduir el discurs acadèmic a les aules d'universitats, o per experts de la matèria.

La millor eina contra la pseudohistòria no és el silenci, sinó el coneixement ben explicat.

Què podem fer?

La pseudohistòria és un doble fenomen de manipulació: per una banda, es nega la seva història real; per l’altra, es crea un relat alternatiu basat en fabulacions. El cas de Sant Ignasi d’Oriola n’és un exemple paradigmàtic d’estafa intel·lectual. La solució depèn de reforçar la cultura històrica crítica, recuperar el valor de l'evidència i desactivar la funció política del passat com a instrument de confrontació i "modus vivendi" per alimentar egos de personatges amb deliris d'herois mal intencionats.

Bibliografia general:

• Baydal, V., & Palomo, C. (2020). Pseudohistòria contra Catalunya: de l’espanyolisme a la Nova Història. Eumo Editorial.
  
  
• Baydal, V. (2017). Ja n'hi ha prou de les fal·làcies bilbenyianes. Vent d Cabylia. Enllaç
  
  
• Bonvehí, J. (2021). El gran aliat dels pseudohistoriadors: el presentisme històric. Històries d’Europa. Enllaç
  
  
• Cattini, Giovanni C. (2009). El revisionisme històric i la relectura de la història en el debat polític actual. Eines per a l’esquerra nacional, núm. 10, p. 145-5. Enllaç
  
  
• Garcia Solé, G. (2020). Els partidaris de la pseudohistòria falsament catalanista menyspreen profundament la història de Catalunya. Ab Origine Magazine. Enllaç
  
  
• Històries d’Europa (2020). Ciències socials: ideologia i valors. Enllaç
  
  
• Javaloyes, D. (2021). Plantar cara a la pseudohistòria: el compromís social de l'historiador. Revista Mirall. Enllaç
  

La ruta de la sal del Bages: un viatge pel patrimoni miner i els antics camins del transport salí

El Bages amaga sota els seus turons un tresor geològic que ha marcat la història i el paisatge de la comarca: la sal. Amb més de 40 milions d'anys d'història, els afloraments salins del Bages són únics a Europa i han donat lloc a una activitat minera que ha deixat una empremta profunda en el territori. La Ruta de la Sal del Bages convida a descobrir aquest patrimoni natural i cultural a través d’una experiència que combina natura, història, paisatge i memòria obrera.

La sal de Cardona: un tresor geològic amb milers d’anys d’història

La sal de Cardona té un origen fascinant: es va formar fa uns 36 milions d’anys, quan un antic mar interior es va evaporar i va deixar un immens dipòsit salí, donant lloc al diapir de Cardona, una de les formacions geològiques més singulars d’Europa.

Explotada des del Neolític, la sal ha estat un recurs vital per a moltes civilitzacions, i ha convertit Cardona en un centre estratègic de comerç i riquesa durant segles. El seu alt nivell de puresa (99,97% de clorur sòdic) la fa ideal per a l’ús alimentari, industrial i medicinal.

Avui, Cardona manté viu aquest llegat a través del Parc Cultural de la Muntanya de Sal, on es poden visitar les antigues galeries mineres i descobrir de prop la bellesa i la història d’aquest mineral mil·lenari. Un viatge entre natura, ciència i patrimoni cultural.

El Camí de la Sal: trepitjant les petjades dels traginers

Un dels itineraris més emblemàtics d’aquesta ruta és el Camí de la Sal, un recorregut lineal que ressegueix el traçat històric que feien els traginers per transportar la sal des del diapir salí de Cardona fins a Manresa. Recorre una distància de 40 quilòmetres i travessa els municipis de Cardona, Navàs, Sant Mateu de Bages, Fonollosa, Súria, Callús, Sant Joan de Vilatorrada i Manresa.

El camí ofereix una varietat de paisatges que combinen trams de bosc, camps, entorns rurals i zones de riu, tot plegat en un marc d’alt interès històric i cultural. A més, el recorregut està íntimament lligat a la geologia del Geoparc de la Catalunya Central, un element clau per entendre la presència i l’explotació de la sal en aquesta zona.

Al llarg del camí es poden visitar punts tan destacats com:

• El Castell i la Muntanya de Sal de Cardona. El castell és un magnífic conjunt fortificat documentat des del segle VIII. En destaca la Torre de la Minyona, com a única resta reformada del que fou la fortificació romànica, i la col·legiata de Sant Vicenç, temple considerat una obra mestra de l’arquitectura del segle XI a Europa. Entre la torre i l’església s’hi conserven dependències d’arquitectura gòtica civil, una part de les quals acullen avui el Parador Nacional de Turisme de Cardona.

• El Castell i el Poble Vell de Súria, amb el seu encant medieval i carrers empedrats.

• Les tines dels Manxons de Callús, una mostra de l’arquitectura rural vinculada a la vinya.

La sal: un recurs clau des del neolític

Des de sempre, la sal ha estat un producte essencial per a l’activitat humana: per conservar aliments, per a la ramaderia, per a usos rituals i medicinals, etc. A Cardona, gràcies a l’aflorament superficial de la sal, ja s’explotava aquest recurs des del neolític. Els llocs amb fonts salines o mines van gaudir d’una posició privilegiada, i el control d’aquest recurs sovint significava poder econòmic i estratègic.

Entre natura, patrimoni i identitat

La Ruta de la Sal del Bages no només valora la riquesa geològica, sinó també el patrimoni industrial, el paisatge rural i la memòria col·lectiva de la mineria i el transport tradicional. És una proposta apta per a tothom, amb trams per fer a peu, en bicicleta o en vehicle, i que convida a redescobrir el territori des d’una mirada pausada i respectuosa.

Manresa, punt final del camí i cruïlla d’històries

La ruta culmina a Manresa una ciutat amb un ric llegat històric i espiritual. Travessada pel riu Cardener i envoltada de turons i vinyes, Manresa ha estat des de fa segles un centre de pas, comerç i pensament.

Un dels seus símbols més destacats és la Seu, una basílica gòtica imponent que corona la ciutat. També val la pena visitar la Cova de Sant Ignasi, lloc de pelegrinatge ignasià, on el sant va viure una transformació espiritual que marcaria el naixement de la Companyia de Jesús.

Al costat d’aquest patrimoni religiós, Manresa conserva restes de muralles medievals, antics ponts, i una trama urbana que combina passat i modernitat. El Parc de l’Agulla, punt final del Camí de la Sal, és un espai natural ideal per descansar i reflexionar després de la ruta, i ofereix vistes espectaculars del paisatge del Pla de Bages.

A més, la ciutat és viva, amb mercats, fires, festivals i una oferta gastronòmica que reivindica el producte local i la cuina de proximitat.

Una experiència autèntica al cor de Catalunya

Amb la Ruta de la Sal, el Bages es reivindica com un territori de contrastos: rural i industrial, antic i modern, superficial i profund. Una oportunitat per conèixer una Catalunya que sovint queda fora dels circuits turístics més convencionals, però que té molt a oferir a qui s’hi endinsa amb curiositat i ganes de descobrir.

Powered by Wikiloc

Bibliografia:

• El camí de la Sal - Bages Turisme. (04/09/2023). Bages Turisme. https://bagesturisme.cat/rutes/el-cami-de-la-sal/
  
• PRIÓ, J. (28/02/2025). El curiós origen de la sal de Cardona i totes les seves propietats. ElNacional.cat. https://www.elnacional.cat/ca/gourmeteria/articles/origen-sal-cardona-propietats_1370882_102.html
  
• REDACCIÓ. (07/09/2023). El primer tram del Camí de la Sal, entre Cardona i Callús, ja té nova senyalització. Regió7. https://www.regio7.cat/bages/2023/09/07/primer-tram-cami-sal-cardona-91803692.html

Més informació:

• https://www.cardonaturisme.cat/

El call de Manresa guanya pes amb noves descobertes

Molt més que documents!

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i, per tant, podem afirmar amb rigor històric la seva presència real al nostre país. La gran sort que tenim els historiadors de la ciutat de Manresa és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus (Liber iudeorum). Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu Històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés.

L’antic call de Manresa està ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, i es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà, un turó pròxim a la ciutat de Manresa que era als afores de la ciutat durant l’edat mitjana. Fins a l’any 1341, l’aljama de Manresa havia tributat a la de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la participació del call manresà es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat en cap d’aquella col·lecta, la ciutat de Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un nou rang i va esdevenir un subjecte fiscal, tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona i altres ciutats catalanes, com Girona, Lleida i Tortosa

L'historiador Sarret i Arbós ens descriu com era el call jueu i on vivien:

"En aquest barri o clos hi tenien els jueus sos temples, ses cases, sos banys, ses tendes sos tresors. Altre testimoni de la eczistència dels jueus a Manresa es el cementiri que tenien fora‘ls murs..., en el lloc que encara avuy ne dièm la Fossana dels jueus, detrás de Puigterrá. De manera que tenim justificada la eczistència dels jueus en el barri, clos o grau del metex nom, prop de la cort o curia del Veguer y del Batlle, o sia al amparo de la primera autoritat civil de la població, pera que fossen vigilats y ningú pogués insultarlos."

Vida quotidiana i institucions

El Call comptava amb diverses institucions clau per a la vida jueva, com la sinagoga, la casa de banys rituals (micvè), l'escola i el cementiri. Els jueus de Manresa es dedicaven principalment al comerç, l'artesania i les finances, sent prestadors de diners i assessors econòmics de la corona i la noblesa.

A més de l'activitat econòmica, la comunitat jueva de Manresa destacava per la seva vida cultural i religiosa. Els estudis rabínics eren una part fonamental de la formació dels joves, i la sinagoga era el centre de trobada espiritual i comunitària.

Els oficis que realitzaven els jueus a Manresa eren molt diversos. A part de la usura i la compravenda de possessions, incloent-hi esclaus, exercien professions com sastres, enquadernadors, metges, cirurgians, agricultors, vinicultors, comerciants i fins i tot astròlegs. La medicina era un dels àmbits en què més destacaven, amb noms importants com Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.

Tributs i població del call

La comunitat jueva de Manresa pagava tributs a la corona, tot i que en menor quantitat que altres calls catalans. L'any 1348, per exemple, l'aljama de Manresa pagava 5.000 sous anuals, una de les contribucions més baixes del Principat. En comparació, Girona-Besalú pagava 35.000 sous, Barcelona 30.000, i comunitats com Tàrrega-Vilagrassa i Vilafranca del Penedès contribuïen amb 20.000 i 18.000 sous respectivament.

Quant a la població, es calcula que el Call de Manresa comptava amb entre 50 i 100 focs, una xifra considerable per a la ciutat medieval, però menor en proporció a la de ciutats com Barcelona, Lleida, Girona o Tortosa. Segons una carta del rei Joan I de 1391, els jueus de Manresa vivien còmodament però sense luxes excessius, i no es tenen proves directes de violència contra ells durant els pogroms d’aquell any.

[Per llegir més sobre els jueus a la ciutat de Manresa, entrar a l'etiqueta Els jueus a Manresa]

Les descobertes arqueològiques de l'any 2024

El 4 d'octubre del 2024 l'Ajuntament de Manresa va fer públic una intervenció arqueològica en el solar on s’ha de construir el nou edifici de l’Arxiu Comarcal del Bages i l’Arxiu Municipal de Manresa. Es va treure a la llum les restes d'un dipòsit (“lacus”) que amb tota probabilitat corresponia a un micvè, cambra utilitzada per als banys rituals jueus. Aquesta troballa és excepcional, ja que a Catalunya només se’n coneixen dos més: a Besalú i a Girona.

El micvè de Manresa, d’uns 3 per 1,5 metres i amb una fondària de 80 centímetres, ja apareix esmentat en documents del 1341. Concretament, en el Liber iudeorum conservats a l’Arxiu Comarcal del Bages, on es fa referència a una casa llogada per cinc anys per membres de la comunitat jueva per construir-hi uns banys femenins. Aquesta casa estava situada al costat d’altres cases que tenia el marxant Arnau Blanquer, on hi havia uns terrats que haurien servit per nodrir els banys d’aigua de la pluja. Per norma general, els micvè no tenien aigua estancada, sinó que corria.

L’excavació, dirigida per Eduard Sànchez, de l'empresa Arqueolegs.cat, ha permès recuperar un espai clau per a la comunitat jueva de la ciutat, que comptava també amb una sinagoga en un pis superior. Tot i les reformes i incendis al llarg dels segles XVIII i XIX, el nivell de conservació és sorprenentment bo.

Abans de fer les excavacions arqueològiques, hi ha hagut un extens i delicat treball de documentació que ha anat a càrrec de la historiadora Mireia Vila Cortina. A còpia de consultar i contrastar molta informació dels esmentats llibres notarials va determinar que hi havia banys. Són els que s’han trobat. També hi hauria un forn de pa i la sinagoga, tot i que hi ha poques possibilitats que hi hagi restes. Els darrers treballs iniciats el 3 de febrer del 2025 van servir per acabar de datar les troballes presentades l’octubre passat. Tan sols quedava analitzar el morter del micvé i datar la seva cronologia amb la prova del radiocarboni. Per aquest motiu, es van enviar restes del morter a la Universitat de la Corunya durant la primera intervenció que es va realitzar l'any 2024.

📌 La intervenció arqueològica al solar on s’han d’aixecar els nous arxius treu a llum un micvé, cambra utilitzada per als banys rituals jueus ✔️ A Catalunya només n’hi ha dos d’identificats: a Besalú i a Girona

ℹ️ https://t.co/rXUa6medhe pic.twitter.com/LTX9eSnOak

— Ajuntament Manresa (@ajmanresa) October 4, 2024

Patrimoni i recuperació històrica

El nou edifici de l’Arxiu Comarcal del Bages i l’Arxiu Municipal de Manresa integrarà les restes arqueològiques del micvè en un espai dedicat al Call Jueu. La voluntat és explicar la història de la comunitat jueva a la ciutat i afavorir la seva herència patrimonial. A més, l’Arxiu Comarcal del Bages ja custodia el Liber iudeorum, fet que permetrà que els documents històrics i les restes materials del Call es puguin conservar i exposar conjuntament.

El carrer del Balç, per exemple, conserva el traçat medieval i permet entendre com era l'estructura del barri jueu. A més, diferents iniciatives locals han impulsat la investigació i difusió del patrimoni jueu de la ciutat, incloent-hi la creació de rutes històriques i la senyalització de punts d'interès.

El paper de les entitats, els Amics dels Calls de Catalunya

Els Amics dels Calls de Catalunya va néixer com a associació el 3 d’agost del 2020, en record dels avalots antijueus del 1391 a la ciutat de Barcelona. L'associació vol ressaltar el vincle jueu dels catalans a través de la història i del passat dels barris jueus i d'altres àmbits, com el teixit social i industrial.

Carme Vinyes Ferrer, la seva presidenta, va visitar la jueria de Manresa el juny del 2023 convidada per la comunitat jueva de la ciutat. La rubinenca va destacar el valor del fons documental que atresora la capital del Bages, que va definir com la pedra angular per intentar treure a la llum el desaparegut call jueu. «Són documents únics i un gran tresor. Manresa, en l’àmbit documental, és de les aljames més potents de Catalunya. Hi ha l’espai perfecte per dinamitzar i donar vida a tota la seva història, amb el bagatge documental que tenen», afirmava al diari Regió7 el juny del 2023.

L’associació que presideix té com a objectiu reivindicar la memòria històrica jueva als municipis de Catalunya, dinamitzar activitats basades en tradicions antigues arrelades al Principat i impulsar les traduccions dels textos en català. «La nostra finalitat és que tots els jueus del món vegin el seu lligam amb Catalunya. Fins i tot els jueus que avui dia viuen aquí i que provenen principalment de l'Argentina i del Marroc. D’una banda, una de les aspiracions de l’associació és que els catalans sàpiguen més d’aquest judaisme català. D’altra banda, que els jueus que són forans vegin que el nostre territori també forma part de la seva història i del seu llegat», emfatitzava Vinyes, que és enginyera en sistemes biològics.

Segons ella, «la conservació documental hauria de tenir una partida pressupostària per vetllar la preservació de tots els textos, sigui per salvar-los o per digitalitzar-los perquè tothom els pugui tenir a l’abast i que el document original no pateixi». Per fer-ho possible, assenyalava els experts. «Hi ha gent que té el coneixement per recuperar i restablir la pràctica totalitat d’aquests arxius. Primer, es restableixen; després, es curen, es guareixen i, finalment, es digitalitzen».

Bibliografia:

• BENET, Albert: L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30, 1983

• COMAS, Francesc: Històries de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

• GARCIA-ARBÓS, Salvador: Catalunya no era Sefarad. Presència, núm. 1985, 2010

• HOSTA, Assumpció; MORA, Victòria. (2009). La Catalunya Jueva. Viatges per les terres d'Edom. Barcelona: Generalitat de Catalunya

• MORELLÓ, Jordi: En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71:2, pp. 293-348, juliol-desembre 2011

• PONS, Josep: Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345, 1987

• SARRET i ARBÓS, Joaquim: Els Jueus a Manresa. Manresa; Esparbé y Sèrra, 1917

Hemeroteca: 

• MORROS, J. (04/10/2024). Troben banys jueus de l’època medieval al solar de darrere l’edifici de l’Ajuntament de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2024/10/04/troben-banys-jueus-l-epoca-medieval-manresa-108911874.html
• VILÀ, P. (01/07/2023). El passat jueu de Manresa. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2023/07/01/passat-jueu-manresa-89292478.html

Dora Donciu: un viatge d'artesania i passió per les joies a Manresa

La joiera artesana que converteix tradició en art

Nascuda l'any 1989 a Romania, la Dora Donciu és una jove artesana que viu a Santpedor i va trobar el seu lloc a la Plana de l’Om de Manresa, on va contribuir a la creació d’un nou viver d’artesania el setembre del 2023. Gràcies a la iniciativa de l'Ajuntament de Manresa de donar vida als baixos del casal barroc de la Casa Oller, va néixer Artífex La Plana, el segon viver d'artesania que es posava en marxa a Manresa després del que va obrir fa quatre anys al costat del mercat de Puigmercadal. Amb una trajectòria de 18 anys en el món de la joieria, la Dora va crear la seva pròpia marca, Triffon, en honor a la seva àvia, Maria Trifon, qui va ser la seva mestra i inspiració en el seu camí artístic.

La seva passió per l’artesania va començar als anys 90, quan amb només 10 anys va aprendre a treballar amb miyukis, petites pepites de cristall japoneses que s’han convertit en essencials en les seves creacions. Aquestes petites peces permeten a Dora crear dissenys detallats i plens de color, donant vida a joies que semblen màgiques. Amb el temps, aquesta destresa es va convertir en la seva professió i en la seva forma d'expressió artística.

L’Ajuntament de Manresa va adjudicar l'estiu del 2023 els tres espais del nou viver d’artesania que va obrir portes a la Plana de l’Om a tres propostes d’artesanes basades en la joieria i el tèxtil: Dora Donciu (la nostra protagonista), Marta Camps (Pedres del món) i Rosa Barreda (Amacdhisteria).

El 2024, Dora va fer un gran pas en la seva carrera amb l’obertura d’una botiga física al carrer Nou, número 33 de Manresa. Aquest espai acollidor no només permet als clients descobrir les seves exclusives creacions, sinó que també els ofereix l’oportunitat de conèixer de prop el procés artesanal que hi ha darrere de cada peça. En el seu taller, combina la tradició amb la modernitat, oferint joies personalitzades i de gran qualitat, fetes a mà amb un gran amor pel detall.

La tradició que perdura

Si hi ha alguna cosa que distingeix les col·leccions de joies Triffon, és la seva bellesa i el seu treball artesanal. Cada peça és única, ja que no n’hi ha dues d’exactament iguals, malgrat que comparteixin el mateix disseny. En cada joia es reflecteix la il·lusió i l’amor que Dora ha posat en la seva feina, una professió que va començar com un hobby i que ara representa el seu somni fet realitat.

En una societat on la industrialització domina molts sectors, mantenir viu un procés artesanal és un repte que Dora ha aconseguit gràcies a l’herència i esforç transmesos per la seva àvia. Els materials utilitzats en les seves creacions són de gran qualitat: or, plata, pells nobles, miyukis (cristall japonès), cristall txec, Swarovski, entre d’altres. Les seves col·leccions són atemporals, però alhora s’adapten a les noves tendències sense perdre la seva essència. Aquest enfocament permet que cada joia sigui més que un simple accessori; es converteix en una expressió d’identitat i estil personal.

Un viatge artesanal que comença amb l’amor per la joieria 

Per entendre el recorregut de la seva empresa, cal remuntar-se a l’any 1998, quan Maria Trifon va començar a ensenyar a la seva neta l’art de treballar amb miyukis. Aquestes petites perles de cristall, originàries del Japó, tenen forma cilíndrica i un orifici ampli, ideal per a la creació de joies.

Des del primer moment en què la seva àvia li va ensenyar com teixir una polsera, un collaret o unes arracades, Dora es va enamorar d’aquest treball manual i de la paciència necessària per a cada creació. Amb el pas dels anys, va continuar perfeccionant la seva tècnica, experimentant amb nous materials i dissenys per tal d’oferir peces únicament elaborades i plenes de significat. Després de 20 anys dedicats a aquest hobby, va néixer Triffon Joieria Artesana, un projecte que porta amb orgull el nom de la seva àvia i que continua creixent amb el mateix esperit artesanal.

Avui dia, Dora Donciu no només crea joies, sinó que també comparteix el seu coneixement amb altres apassionats de l’artesania. A la seva botiga-taller de Manresa, organitza tallers i cursos per ensenyar les tècniques tradicionals que ha perfeccionat al llarg dels anys. Així, contribueix a preservar aquest ofici i a inspirar noves generacions d’artesans.

La història de Dora Donciu és un exemple de passió i dedicació, reflectint l’esperit de l’artesania tradicional que ha heretat i que ara comparteix amb el món. Si tens l'oportunitat de visitar la seva botiga a Manresa, descobriràs joies únicament elaborades que expliquen una història especial. Cada creació de Dora és més que una joia: és un testimoni de la seva història, de la tradició i de la seva constant evolució com a artista i artesana.

Bibliografia:

• CAMPS, G. (30/09/2023). Obre portes a la Plana de l’Om un nou viver d’artesania amb tres artesanes i Ampans compartint espai. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2023/09/29/obre-portes-plana-lom-nou-92715109.html
• CANAL TARONJA (23/12/2024). El comerç de proximitat i les compres per aquestes festes. Canal Taronja Comarques Centrals. https://www.canaltaronja.cat/central/programes/el-comerc-de-proximitat-i-les-compres-per-aquestes-festes/
• REDACCIÓ. (03/08/2023). Manresa adjudica els tres espais del nou viver d’artesania de la Plana de l’Om. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2023/08/03/manresa-adjudica-els-tres-espais-90621979.html
• Revista Viu Manresa, núm. 10. Any 1. (Desembre 2024), pàg. 56-57

Un mural per recordar l'Holocaust

Art urbà per combatre el feixisme

La muralista reconeguda Lily Brick ha finalitzat la seva obra a la plaça de la Mel de Manresa, un mural que servirà com a recordatori permanent del Dia Internacional per les Víctimes de l'Holocaust. Aquesta commemoració es realitzarà dilluns 27 de gener a la capital del Bages amb la participació de més de 500 estudiants de secundària de tot el país.

Lily Brick, ha compartit la seva experiència de treballar en aquesta obra durant «la setmana més freda de l'any». Tot i les baixes temperatures que ha hagut d'afrontar en pintar a l'exterior, ha destacat que mai s'havia trobat amb la «pintura congelada de bon matí», un fenomen que ha experimentat per primera vegada a Manresa. No obstant això, aquestes dificultats han estat completament compensades «per la calidesa de Manresa, de petits i grans». De fet, l'artista va reconèixer que es va emocionar en diverses ocasions, especialment quan una família amb nens la va aplaudir. «He plorat quan una família amb nens m'ha aplaudit», va explicar amb sinceritat.

 

El mural, titulat Queda escrita la nostra història, ha estat una «narració visual una mica poètica» que té com a fil conductor l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella, supervivent dels camps nazis. La història se centra en una jove que es proposa preservar la memòria de l'Holocaust per evitar que l'horror del passat es repeteixi. «És una manera d'evocar la història d'una manera que no oblidi el que va passar i que, sobretot, no es repeteixi», explicava Brick.

Durant aquests dies de creació del mural, l'artista ha notat un gran interès entre els vianants de Manresa. Molts d'ells s'han apropat per preguntar-li sobre el significat de la seva obra i per conèixer més sobre el projecte. «He notat molt interès per saber el perquè de l'obra», va comentar.

Lily Brick, que assistirà dilluns dia 27 a la inauguració del mural, està convençuda que Manresa és un lloc molt especial. «Hi ha la gent més maca de Catalunya», va assegurar l'artista, destacant la calidesa de la comunitat manresana que l'ha acollit durant aquests dies de treball.

Cal recordar que aquesta no és la primera vegada que l'art urbà de Brick deixa una empremta a una ciutat emblemàtica. A la primavera, la muralista va portar l'art al Museu de Montserrat, una iniciativa que va marcar la primera incursió de l'art urbà en aquest emblemàtic espai.

Aquesta nova obra de Lily Brick a Manresa és un homenatge a la memòria històrica i una crida a la preservació de les lliçons de l'Holocaust, un recordatori visual que perdurarà a la plaça de la Mel com un símbol de reflexió per les generacions futures.

Qui és la Lily Brick? Què significa realment el mural?

La periodista catalana, especialista en street art, Cristina Sala ens presenta el mural Queda escrita la nostra història, una narració visual en memòria de les víctimes de l’Holocaust, al programa Punts de vista de Televisió Espanyola en català. Sala, a la seva secció «Art a la vista», ens descobreix l'obra a través d'un recorregut històric entre els diferents personatges que integren aquest mural. L'artista lleidatana ha estat escollida com una de les 50 artistes urbanes més influents del món. Amb motiu del 80 aniversari de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz i en col·laboració amb el Memorial Democràtic, Brick ha dut a terme un espectacular mural a la plaça de la Mel i el carrer Urgell.

Lily Brick, nascuda Mireia Serra i Bernadó a Lleida l'any 1990, és una artista i muralista catalana influïda per les obres d'Alfons Mucha i Tamara de Lempicka. Després d'estudiar disseny gràfic i viure a València i Brussel·les, va adoptar el seu pseudònim el 2014 en homenatge a l'artista russa Lília Brick, amb l'objectiu de dedicar-se de manera professional a l'art de carrer. Brick és una artista que crea murals de gran format utilitzant pintura en esprai, principalment en espais rurals. El seu estil es relaciona amb la poesia visual, i en les seves obres destaca la representació de dones pèl-roges «gegantes» amb una mirada forta i càlida, inspirada en personatges com Pippi Långstrump. El mural titulat Juliette, pintat en una paret aïllada a Lo Clot de la Unilla, va ser l'obra que la va donar a conèixer i va obtenir reconeixement internacional.

 

L’impermeable

«En record de Marina Vega de la Iglesia, agent de la Resistència Francesa que va arriscar la seva vida per salvar refugiats jueus»

Comando Poschacher

«Detall d’una foto de sis dels seus integrants, entre els quals el fotògraf Francesc Boix», el fotògraf de Mauthausen

La noia

«Sou vosaltres», va dir l’artista referint-se als joves alumnes, les noves generacions. «Està al costat de la llum, és el futur»

Amat-Piniella

«Vaig triar l’escriptor, per ser un referent a la ciutat i perquè escriu la història que molts catalans van patir i que no hem d’oblidar»

L’elefant

«Per Jan Żabiński, director del zoo de Varsòvia». Amb la seva dona van salvar centenars de jueus.

La Leica

«En record d’Antonio García Alonso. Treballa a laboratori fotogràfic de Mauthausen. Farà còpies que serviran de prova a Nuremberg»

Bibliografia:

• CASSILLAS, C. (24/05/2024). Lily Brick. Njoy Magazine. https://njoymagazine.com/mural-lily-brick/
  
• PAZ, S. (25/01/2025). El mural de Lily Brick a Manresa per homenatjar les víctimes de l’Holocaust a vista de dron. Regió7. https://www.regio7.cat/cultures/2025/01/25/lily-brick-he-plorat-quan-113700675.html
• PAZ, S. (28/01/2025). Què significa el mural que ha pintat Lily Brick a Manresa? Regió7. https://www.regio7.cat/cultures/2025/01/28/significa-mural-pintat-lily-brick-113765114.html

[Entrada actualitzada el 20/02/2025]

La Setmana Tràgica de 1909

Caixa de l'administració de consum de Sant Domènec, després d'haver estat cremada durant els fets coneguts com a Setmana Tràgica, el juliol de 1909.

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: ANC1-42 / Brangulí (Fotògrafs)

150 anys de fotografia

La fotografia a la ciutat de Manresa dels inicis a 1939

Després de més de 20 anys d'espera, la llibreria manresana Parcir publicava un nou volum de la col·lecció Història gràfica de Manresa. En aquesta ocasió, ens acosta a la història de la fotografia a Manresa de la mà de Joan Vila-Masana i Portabella. Una història des dels seus inicis, el 1858, fins a l’any 1939, on es recullen infinitats de fotografies de Manresa, s’explica la seva història, quins van ser els fotògrafs de l’època i les tècniques emprades per a la seva reproducció. Unes fotografies que expliquen l’evolució de la ciutat de Manresa, la seva transformació però no només urbanística sinó també social, artística, econòmica i humana. Aquesta publicació de gran format, fou impulsada per l'editorial i llibreria Parcir per celebrar llurs 50 anys, el Centre d'Estudis del Bages i el Museu de Manresa. El seu autor, reconegut estudiós del tema, comparteix així la seva col·lecció personal amb un gran nombre de fotografies totalment inèdites.

Dels primers gravats i pintures, passant per les primeres fotografies i acabant amb la seva àmplia difusió gràcies als diaris i revistes, els llibres, la publicitat i les postals. Testimonis dels canvis de la nostra societat. Trobarem imatges d’un ampli repertori de fotògrafs manresans i, també de fora, que van formar part d’aquest nucli de professionals i afeccionats. Noms com Manuel Villaplana, Joan Vert, Paquita Òrrit, Antoni Sardà, Llorens Gamisans i Miquel dels Sants. Més tard, Joaquim Vert, Enric Villaplana, Enric Masana, Jordi Francitorra, Narcís Juanola, Antoni Quintana, i un llarg etcètera. L’ambició del seu autor, l’estudiós manresà i membre del Centre d'Estudis del Bages, Joan Vila-Masana i Portabella, posa de relleu la importància d’aquesta publicació amb imatges inèdites acompanyades de comentaris ben documentats. En total, és un volum que pesa dos quilos, de 534 pàgines, tot i que la darrera (l’índex) correspon a la 568. 

L'autor

Joan Vila-Masana i Portabella (Manresa, 1953). Estudiós de temes manresans i autor de diversos treballs d'història de la ciutat. Enginyer industrial per la UPC de Barcelona, enginyer en Génie Atomique pel INSTN de Saclay (París), i amb estudis de Filosofia i Lletres. Cap d'inspeccions d'instal·lacions nuclears i radioactives del Servei de Coordinació d'Activitats Radioactives de la Generalitat de Catalunya, director de serveis generals de l'Hospital Universitari de Bellvitge, director d'infraestructures de l'Institut Català de la Salut, i director d'infraestructures i enginyeria biomèdica de l'Hospital Clínic. Professor de la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

Informació extreta de:

— Biblioteca de Manresa (05/12/2023). #MÉSQUELLIBRES. Biblioteques de Manresa. https://bibliotequesdemanresa.wordpress.com/2023/11/24/mesquellibres-97/

— SARDANS, J. (03/10/2023). La fotografia a Manresa dels inicis al 1939. Regió7. https://www.regio7.cat/opinio/2023/10/03/fotografia-manresa-dels-inicis-1939-92835005.html

Les Enramades de 1932

Postal amb la reproducció d'una fotografia de la celebració de les Enramades de les Escodines de l'any 1932 al davant de l'església de Sant Bartomeu, de Manresa. A l'esquerra de la imatge, al fons, es veuen el carrer dels Caputxins i el carrer de Santa Clara. Publicada l'any 2004 per l'Associació de Veïns del barri de les Escodines dins la col·lecció de postals «Memòria i Innovació. Enramades 2004».

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages.

Un "L'Antic", per tornar a gaudir del Barri Vell

Una crònica comercial i quatre dones

L’abril de l'any 2016 es va fundar l’associació L’Antic per acabar amb els prejudicis i clixés que anava arrossegant el Barri Antic (Vell) de Manresa. Aquesta associació va sorgir de les inquietuds de quatre dones: l'Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, l'Anna Solsona de l’Espai Rubiralta, la Sònia Sanz de la botiga TocToc i la Vicky García de la Vermuteria Santa Rita. Aquesta nova associació pretenia retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplaven la restauració, l’esport, el comerç i l’art. Les impulsores del projecte van fer palès la necessitat de recuperar “l’orgull de viure o treballar al barri”, i de trencar definitivament els tòpics que el presentaven erròniament com un espai poc segur. Nous comerços, per a nous temps.

L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns” segons explicava una de les seves fundadores al diari Regió7, la Sònia Sanz, que havia deixat la seva carrera periodística a la ràdio i la televisió, per instal·lar-se definitivament a Manresa amb la seva parella sentimental l'any 2014. Un altre de les seves fundadores l'Alba Martínez, deia: “vam aterrar al barri fa quatre mesos i després de parlar amb altres botiguers vam veure que faltava una mica d'impuls. Volem que hi passin coses, coses diferents, innovadores. Volem dir a la resta de manresans: som aquí i tenim ganes de tirar endavant molts projectes”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants diferents: “Mou L’Antic”, que incloïa accions que permetien conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que oferia activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que perseguia potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que tenia per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment fou rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament de Manresa, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que asseguraven que aquesta nova iniciativa era una alenada d’aire fresc.

En la presentació d'aquesta nova associació es va fer el 18 d'abril de l'any 2016 a la Plaça Major, hi van assistir el comissionat per al Centre Històric de Manresa, Adam Majó, i la regidora de Promoció Econòmica de Manresa, Mireia Estefanell, que va remarcar que el nou grup dotava els carrers d'una mirada nova i d'un relleu generacional amb gent que ha creat projectes personalitzats, que no tenien res a veure amb cadenes ni amb establiments de baix poder adquisitiu.

Nous comerciants, amb nous reptes l'any 2016

Josep Trapé, de l'Associació de Comerciants de Sobrerroca, plaça Major i voltants, i Anna Martínez de l’Associació de Veïns del Barri Antic, van agrair la tasca a les impulsores de L'Antic i va destacar que “el problema del Barri Antic no és si hi passen cotxes o no; no és si hi ha aparcament o no. El problema és que està estigmatitzat i aquesta iniciativa va en la bona direcció per trencar estigmes. Aquesta part de la ciutat no és més insegura que d'altres”. L'Antic es tractava d'una associació oberta a tothom que en volgués formar part –“no necessàriament ha de ser gent del barri”, exposaven a la presentació davant els mitjans– en la qual no es pagava cap classe de quota.

El tret de sortida de l'associació va ser per la diada de Sant Jordi d'aquell any. El nucli històric de Manresa va oferir activitats des de les onze del matí i fins a les deu del vespre, amb música en directe, un mercat de joves dissenyadors, un concurs de tapes, exposicions d'art, recitals de poesia, i un taller de patchwork.

Bibliografia:

— BONVEHI, Jordi (16/07/2017). Sònia Sanz Heras: Periodista esportiva, bloguera i emprenedora. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2017/07/16/sonia-sanz-heras-periodista-esportiva-bloguera-i-emprenedora/ [Consultat el 26/09/2023]

— FONT, Aina (19/04/2016). L’Antic escalfa motors per oferir un Sant Jordi farcit de propostes amb continuïtat. NacióManresa. https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/59117/antic-escalfa-motors-oferir-sant-jordi-farcit-propostes-amb-continuitat?rlc=an [Consultat el 26/09/2023]

— IGLESIAS, Alba (19/04/2016). L’Antic vol revifar el barri vell a través de l’art, l’esport, la gastronomia i el comerç. Regió7. https://www.regio7.cat/manresa/2016/04/20/l-antic-vol-revifar-barri-50404834.html [Consultat el 27/09/2023]

— OLIVERES, Carmina (19/04/2016). Saba nova per “revitalitzar” el barri antic de Manresa. El Punt Avui. https://www.elpuntavui.cat/societat/article/959916-saba-nova-per-lrevitalitzarr-el-barri-antic-de-manresa.html [Consultat el 27/09/2023]

Antoni Gaudí, la façana de la basílica de la Seu i "el joc" amb la natura

Sabies que l’arquitecte Antoni Gaudí va intervenir en la reforma de la façana principal de la Seu?

La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat de l'arquitecte Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Antoni Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. El bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí.

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona. Els Girona eren una família que va deixar empremta a tot Catalunya contribuint a transformar el Principat i la seva economia en els prolegòmens i durant la primera revolució industrial. La historiadora Lluïsa Pla reivindica la gran aportació del llinatge, clau en el desenvolupament català, al llibre de recerca Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX (Editorial Mil·lenni), un treball que ha pogut accedir per primera vegada als arxius privats de la família, a més de consultar multitud de documents notarials, entre d'altres.

El 1914, Soler i March va acabar el projecte i el va presentar a la Junta d’obres que s’havia constituït. Aquesta el va presentar al bisbe de Vic, Torras i Bages, per tal de ser aprovat. El bisbe Torras i Bages va voler que fos revisat i aprovat per una comissió de tres arquitectes de la seva confiança: l’arquitecte diocesà Josep Maria Pericas, Josep Font i Gumà i Antoni Gaudí, per qui sentia una gran admiració.

Un dels participants en la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. En aquest brillant article del web Història de Manresa podeu llegir-ne més. Tot va començar amb la inauguració del cimbori de la catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres.

"El dia 3 de maig de 1913 s’inaugurà el cimbori de la Catedral de Barcelona, que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres (pare d’Apel·les Mestres, que ja hem vist implicat en la restauració dels vitralls de finals del segle XIX) inspirada en un dibuix de l’any 1408 del mestre francès Carles Galtés de Ruen. L’obra es pogué dur a terme gràcies a la munificència del banquer i polític barceloní Manuel Girona i Agrafel. A la festa d’inauguració de les obres hi assistí l’octogenari manresà Prudenci Comellas i Sala, considerat l’empresari més ric de la ciutat i que tornà embadalit i engrescat a emular la munificència dels Girona, malgrat la seva fama de gasiu, a la façana principal de la Seu, que igual que la Catedral de Barcelona, restava inacabada des del segle XV. Tal fou l’entusiasme de Prudenci Comellas, que dies després, al carrer de Sant Miquel es trobà amb l’arquitecte Alexandre Soler i March i després d’expressar-li la joia per la inauguració de la façana de la Seu barcelonina li encarregà els plànols d’una nova façana per a la Seu de Manresa. L’encàrrec anava acompanyat amb la promesa d’engrescar en el projecte tots els estaments de la ciutat i de la seva donació inicial de 30.000 duros més un llegat testamentari per a les obres un cop mort, cosa que no podia esdevenir-se massa temps enllà tenint en compte que tenia vuitanta-cinc anys."

Inici de les obres i un viatge controvertit a Manresa

Les obres de la Seu s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins al 1933 (creant un malestar entre els intel·lectuals de Manresa), en plena Segona República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica. 

En aquell moment, Antoni Gaudí estava dedicat únicament a les obres de la Sagrada Família de Barcelona, però davant la petició que li va fer el bisbe Torras i Bages va desplaçar-se a Manresa per visitar la basílica de la Seu. La seva estada a la ciutat va ser breu. Acompanyat d’Alexandre Soler March, entre altres, va visitar tot l’edifici detalladament i va tornar a Barcelona. Les observacions que va fer Gaudí, a partir d’aquesta visita, van obligar Soler i March a fer un projecte nou. Com a anècdota, Soler i March explicava que Antoni Gaudí va voler cobrar per la seva col·laboració. Segons sembla, la quantitat que demanava era força alta i la Junta de l’obra es resistia a pagar, ja que considerava que era el bisbe qui li havia fet l’encàrrec. Finalment, però, el van pagar. Gaudí va dedicar aquests diners a les obres de la Sagrada Família. Així que els primers diners del pressupost de les obres de la façana de la Seu, en realitat van anar a parar a les de la Sagrada Família.

Segons explicava el mateix Soler i March en un article publicat a la revista manresana Ciutat el juny del 1926, Josep Font i Gumà li va comentar: “Es farà el que digui en Gaudí; els demés no hi tenim res a fer en aquest assumpte”.

Els panots del passeig de Gràcia: “Tot surt en el gran llibre de la Natura”, Antoni Gaudí

Al passeig de Gràcia de Barcelona el panot dissenyat per Antoni Gaudí l'any 1904 recrea figures del fons marí. Gaudí buscava la inspiració en els elements que la mateixa natura ofereix a l'ésser humà i va elaborar una forma pròpia i ineludible d'entendre l'arquitectura mitjançant la reproducció d'elements naturals i cercant jugar amb allò que la natura li oferia. Va sustentar part del seu ideari en la llum, el color, la geometria i en superfícies amb materials que evoquen elements que podem trobar a la natura. La genialitat de Gaudí era un reflex de la seva filosofia de vida. La seva passió per la natura el va fer intentar comprendre els seus processos, i sobretot, els seus ritmes, contraris a l'accelerament que es va viure al segle XX i del qual en som conseqüència.

El mosaic dissenyat per Gaudí expressa la capacitat de l'autor per a la innovació. Destaca la creació d'un senzill paviment monocolor amb format únic i relleus suaus on la llum és l'actor que el fa visible. La combinació d'aquesta peça de paviment texturat i ondulant ens evoca la sinuositat del moviment del món marí amb referència a figures botàniques i animals en relleu: una estrella de mar, un caragol i una alga. La periodista Cristina Sala Roig al portal The New Barcelona Post, ens ensenya aquest paviment de forma hexagonal inspirat en la natura, que ha esdevingut l'obra no arquitectònica d'Antoni Gaudí més coneguda.

En homenatge a l'arquitecte, la ciutat de Barcelona va pavimentar el 1997 les voreres amples del passeig de Gràcia, amb una reedició d'aquest mosaic adaptat per a l'espai exterior. El nou paviment, anomenat Panot Gaudí, reprodueix el relleu original en un nou format en baix relleu gairebé cent anys després que Escofet fabriqués el mosaic hidràulic originalment concebut per a l'interior.

Alexandre Soler i March, recordava aquest fet a la revista Civtat, l'any 1926:

"[...] En Gaudí sentia la pruïja de les formes curves i l'empleu de les tres dimensions: amb dificultat, en composar, la seva fantasia s'aturava en una façana, una porta o una reixa planes i rectangulars. Si no hagués estat arquitecte, dintre de les arts plàstiques, hauria triat abans l'escultura que la pintura. Si l'atzar hagués dut a l'exercici de la medicina, hauria estat operador. I, dedicat a les ciències naturals, l'admiraríem com a geòleg especialitzar en els estudis dels grans cataclismes orogènics o en la espeologia."

 

Bibliografia:

— GALOBART, Josep (2016). La construcció de la Seu: de principis del segle XX a l’actualitat. Història de Manresa. https://historiademanresa.wordpress.com/2015/03/06/la-construccio-de-la-seu-de-principis-del-segle-xx-a-lactualitat/ [Accedit el 04/08/2023]

— GASOL, Josep Maria (2002). Gaudí i la Seu de Manresa. Revista Dovella, núm. 77, pp. 5-8

— SALA, Cristina (2022). El panot d’Antoni Gaudí, la seva obra no arquitectònica més popular. The New Barcelona Post. https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/el-panot-gaudi-la-seva-obra-no-arquitectonica-mes-popular/ [Accedit el 04/08/2023]

— SOLER i MARCH, Alexandre (1926). En Gaudí a la Seu de Manresa. Revista Ciutat núm. 5.

Bibliografia web:

— Memoria.cat: Antoni Gaudí i la Seu