La repoblació del comtat de Manresa

El comtat de Manresa: Segona part

Primerament durant el govern del comte Ramon Borrell es completà l'ocupació de la zona defensada des de la repoblació del comte Guifred, podent-la posar a principis de segle XI, el comte Ramon Borrell morí entre el 1017 i el 1018. Després seguí una etapa que podem classificar com d'un estancament en l'activitat repobladora de caràcter comtal. Durant el govern del comte Berenguer Ramon I (1018-1035) no tenim cap notícia repobladora corresponent al comtat de Manresa que sigui d'iniciativa comtal. O és la seu vigatana que estableix a nobles en les seves terres situades a la marca manresana, o són grups de nobles que emprenen accions particulars de repoblació que a posteriori seran confirmades per l'autoritat comtal com és el cas de la confirmació de la repoblació de Cervera feta el 1026 per la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I i la seva muller Sança a tres famílies, dues de les quals coneixem que són de cases nobles, com la de Cardona i la de Balsareny, l'altra ens és confirmat per les dades que tenim referents al comtat de Barcelona, on sabem que es produeix un retrocés important a la frontera, tant a la zona de Tarragona com a la Conca de Barberà. Ja les primeres cròniques posen el comte Berenguer Ramon I com a inepte.

La represa de la repoblació: el camí de Lleida

Com generalment passa, el fill de Berenguer Ramon I fou un comte repoblador, que emprengué una nova etapa expansiva en terres no dominades des de l'època de la invasió sarraïna. Així tenim de Ramon Berenguer I després de solucionar els conflictes interns amb la seva àvia i altres problemes de govern, es dedicà a estendre la seva influència sobre el rei sarraí de Lleida. D'aquesta política sorgí un acord amb Almussafar, governant de ciutat de Lleida, pel qual se cedien al comte unes places fortes a la zona de La Noguera i a la Ribagorça i una zona d'influència que anava, creiem, de Cervera fins a Sidamunt. A partir de la data d'aquest pacte, el 1050, el comte Ramon Berenguer I començà una política d'establiment de castells a nobles perquè els repoblessin, cedint-els-hi la meitat en feu comtal i l'altra en alou lliure, també féu establiments a grups de repobladors particulars.

Així en l'etapa que va des del 1050 fins al 1076 s'ocupà la zona entorn de l'antiga carretera romana que anava a Lleida des de Cervera fins a Sidamunt, a poc més d'una vintena de quilòmetres de Lleida. També hi tingueren una certa importància les repoblacions particulars, però sempre sota la direcció del comte. Així, doncs, en aquesta etapa s'ocupà l'esmentada zona de Cervera a Sidamunt, amb els nuclis de Tàrrega, Vilagrassa, Anglesola i Bellpuig, mentre que per la part meridional seguia la línia marcada pels castells de Biure, Rocafort, Forés, Tarrés, Arbeca i Sidamunt. Tot aquest territori fou inclòs en el bisbat de Vic, i l'anà perdent al llarg del temps, passant una part al bisbat de Tarragona i un altre al de Solsona, i petites poblacions al de Barcelona.

Bibliografia:

- BENET i CLARÀ, Albert. (1981). La repoblació del comtat de Manresa. Revista Dovella, 1981, Núm. 3, p. 15-17

- BOLÒS I MASCLANS, Jordi; HURTADO I CUEVAS, Víctor. (2006). Atles del Comtat de Manresa (789-998). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

La repoblació del comtat de Manresa

El comtat de Manresa: Primera part

El comtat de Manresa ha estat un xic marginat dels historiadors, i generalment ni se'l cita com a existent. El motiu és que sorgí arran de la progressió del comtat d'Osona, i en esmentar aquest ja implicava el manresà. Si bé en el testament de Ramon Berenguer I del 1076 es fa una separació clara, així mateix en testaments comtals posteriors, ja era el moment que aquestes divisions administrativo-polítiques anaven perdent cohesió per donar pas a finals del segle XII a les vegueries que s'establiren definitivament durant el regnat del rei Jaume I. I el comtat de Manresa pràcticament se'n perdé inclús el nom. Encara que el trobem entre els milers de documents de l'arxiu de Sant Benet de Bages, i amb altres fons documentals. Així, doncs, podem afirmar rotundament que el comtat existí. I si sols era una divisió administrativa i no tenia una de política ens és indiferent.

L'origen

No podem dir que aquesta divisió administrativa d'origen franc que són els comtats entra a la zona del Bages abans de la repoblació de finals de segle IX portada a cap pel comte Guifred, ja que en la precària repoblació de finals de segle VIII, en la qual sabem que es repoblà la ciutat d'Osona i es manà fortificar Cardona i Casserres, no permet fer cap suposició sobre una repoblació per la zona del Bages compresa en el posterior comtat de Manresa, per una banda les fortificacions no volen dir repoblacions, i per l'altra ni Casserres ni Cardona estaran compreses dintre del comtat de Manresa. Així, doncs, el comtat sorgeix per la progressió de la repoblació de la Catalunya Central, des del Ripollès-Osona cap a l'Anoia-Segarra.

La repoblació del comte Guifred

Aquesta primera etapa que portà a terme el comtat Guifred tingué una gran empenta, i durà des dels volts dels 889 fins al 897, any de la mort del comte. Des que la primera notícia d'una repoblació al comtat de Manresa al final, veiem que la tasca que portà a cap el comte va des del Moianès fins als límits ponentins de l'Anoia, assenyalats pel castell de Queralt.

S'ha de tenir present que la repoblació fou molt desigual, la zona del Moianès ja durant el seu govern fou molt intensa, i no sembla que restessin massa terres ermes per acollir nous pobladors, la zona de la part baixa del Bages, el que podem dir el Pla de Bages trigà més, i més o menys podem fixar durant el govern dels fills del comte Guifred, Guifred Borrell i Sunyer; mentre que la zona de la serra de Castelltallat, i la zona de l'antiga Segarra romana restà encara molt buida durant tot el segle X, fent-se repoblacions durant el segle XI, en les dues primeres dècades, la zona de l'Anoia, o la Conca d'Òdena en concret, la repoblació encara era més minsa, inclús es tenen documentats alguns retrocessos a finals de segle X, però no fou un abandó total, sinó que de forma molt precària es mantingueren uns petits establiments.

Durant el govern del comte Borrell, nét del comte Guifred, es produí una nova fase repobladora, omplint els buits que hi havia, sobretot a la zona de l'Anoia, si bé no aconseguint-se una ocupació total, restant moltes terres lliures, inclús de la zona de Castelltallat-Segarra.

Més informació:

- Catalunya Medieval. Els comtats catalans: aquí

Llegir la segona part:

- El comtat de Manresa: Segona part

Bibliografia:

- BENET i CLARÀ, Albert. (1981). La repoblació del comtat de Manresa. Revista Dovella, 1981, Núm. 3, p. 15-17.

- BOLÒS i MASCLANS, Jordi; HURTADO i CUEVAS, Víctor. (2006). Atles del Comtat de Manresa (789-998). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 3. La desaparició de l'aljama

L'activitat creditícia a què es dedicaven els jueus, els feia ser malvistos pels cristians que, o estaven endeutats amb ells, o tenien l'angoixa de veure's obligats a acudir-hi un dia o un altre. Tot això cobert amb la qüestió religiosa, de ser "enemics de Déu" com consta en un dels protocols notarials de Manresa (Tertius Liber Iudeorum Dei inimicorum). Aquest odi podia produir accions individuals que culminaven amb l'assassinat d'uns jueus determinats. Així el 1334 dos jueus foren assassinats en el camí de Barcelona, al lloc anomenat na Molela. El 1337 els germans Francesc, Jaume i Bernat Desplà de Castellnou de Bages foren inculpats d'haver donat mort a Vidal Maimó, jueu. O bé les condicions socials sofrien una crisi important que desembocava en una persecució i matança de jueus de forma generalitzada i de forma tumultuària, són els anomenats pogroms, que podien en alguns casos produir la desaparició d'aljames (calls) senceres tant per la mort dels seus components com per la conversió forçosa al cristianisme. ¿Fou aquesta la causa de la desaparició dels jueus a Manresa?

Analitzarem els dos grans pogroms que es donaren a Catalunya. El de 1348 motivat per l'aparició de la Pesta Negra i el de 1391, sense una causa concreta, sinó que sembla que fou una exaltació religiosa amb el seu origen a Sevilla, mentre que a Barcelona tingué cert caire de lluita social.

Baixada dels Jueus, de la Plaça Major fins al carrer Na Bastardas [Google Maps]

Del pogrom del 1348 no en sabem res que faci pensar que l'aljama de Manresa es veiés afectada per algun aldarull anti jueu. El mes de maig fou assaltat el call de Barcelona i passà l'onada antisemita als calls de Cervera i Tàrrega, i amb menys intensitat a Lleida i Girona, mentre que a finals d'aquest mes el rei Pere III ordenava als seus veguers i batlles de Montblanc, Tàrrega, Vilafranca del Penedès i Cervera que defensessin els respectius calls en previsió que no es produïssin desordres com els de Barcelona. Ni l'historiador Joaquim Sarret no detectà cap incidència d'aquest pogrom a Manresa, que sens dubte no hauria deixat passar de llarg. De fet l'aljama manresana continuà.

Respecte a la segona d'aquestes revoltes antisemites, la del 1391, tampoc no en sabem res que faci referència a Manresa. Aquest pogrom començà a Sevilla el 6 de juny de 1391, el 9 de juliol el call de València fou assaltat. El barri jueu barceloní, davant de les notícies procedents de València, fou protegit per gent armada, però quan semblava que els ànims s'havien apaivagat, el 5 d'agost es produí l'assalt al call barceloní, en el qual moriren un centenar de jueus. Els supervivents es refugiaren al Castell Nou, fins que es rendiren i foren batejats, o morts si refusaven la conversió, hom cita la xifra de 300 morts per aquesta causa.

De Barcelona el pogrom s'estén a Girona on el dia 10 d'agost el call és assaltat, i segueix cap a Besalú i Camprodon i, finalment, el 13 el call de Lleida, el darrer que sofreix la devastació en què els habitants que no pogueren refugiar-se en el castell foren morts.

Entre tota aquesta febre antisemita sembla que l'aljama de Manresa sigui un oasi de pau; segueix amb les seves activitats econòmiques, però l'1 de febrer del 1392 s'acaba l'activitat sense conèixer els motius. ¿Què passà que al cap de mig any del pogrom del 1391 desaparegui l'activitat de l'aljama manresana? ¿Hi hagué un pogrom retardat? ¿Foren obligats a convertir-se? Fugiren de Manresa?

No creiem que es produís una persecució violenta contra els jueus manresans al cap de sis mesos del pogrom general, el qual fou seguit d'una forta repressió que no incitava a noves accions violentes contra els jueus. Tampoc creiem que l'aljama manresana continués després del 1392; encara que Joaquim Sarret opina el contrari no hi aporta cap dada fefaent, només una invitació general als jueus de Manresa feta pels de Cervera a fi de participar en els funerals celebrats en aquella població per la mort del rei Joan II el 1479, i posa la desaparició dels jueus manresans en l'expulsió decretada per Ferran el Catòlic.

El nostre parer és que els jueus manresans, encara que no van sofrir cap acció violenta, no es van poder sostreure d'una pressió ambiental que els féu convertir o emigrar a altres calls. Per donar suport a la nostra opinió tenim un document del 1414, citat pel mateix Joaquim Sarret, en el qual els consellers de la ciutat de Manresa admeten Bernat de Santjoan, en altre temps, jueu, com a ciutadà segons un acord pres l'any passat pel qual acordaren que per augmentar la població de la ciutat tots els que no en siguin naturals i vinguin a viure-hi, fent-los exempts d'algunes prestacions. Només falta saber si aquest Bernat de Santjoan era un antic jueu manresà, el més probable, o bé era un nouvingut. També tenim coneixement que un antic jueu manresà que el 1391 vivia al call de Tàrrega es convertí, i prengué el nom de Lluís de Manresa i se n'anà a viure a Lleida, però allí reincidí en la pràctica judaica i el 1409 fou absolt pel bisbe de Barcelona de les seves disculpes.

Així, doncs, encara que pendent de noves dates, creiem que la desaparició del call jueu de Manresa fou causat per la conversió o emigració dels seus habitants. De la mateixa manera que desaparegueren aljames tan importants com la de Barcelona o la de Lleida, la de Manresa, molt més reduïda, també desaparegué, encara que això no obsta que romangués alguna família jueva sense cap mena d'organització ni de protecció, si bé no és molt probable.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 1: Introducció historiogràfica, aquí
- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 2. Els orígens de l'aljama

Sobre els orígens dels jueus manresans, Joaquim Sarret fa una explicació de la vinguda dels jueus a la península Ibèrica. I sobre l'existència de jueus a Manresa abans d'aparèixer en la documentació diu textualment: "En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". Però tot coneixent perfectament l'arxiu manresà del qual era director, no aporta cap prova de l'existència de jueus a Manresa d'època anterior a la segona meitat del segle XIII. Només cita un guiatge de 1247, però no cita que es tracti d'un jueu, com ho és el del 1260, si bé no es veu clar que estigui establert a Manresa; en canvi el que apareix el 20 de febrer del 1292 ja correspon a un jueu manresà.

Així, doncs, quan vingueren els jueus a Manresa? Ja hi eren? Vingueren amb els repobladors? Més tard? Quan? L'existència de jueus en època visigoda està ben documentada per les disposicions que es prengueren contra ells en els Concilis de Toledo. Amb l'arribada dels musulmans, els jueus milloraven la seva situació, fins i tot, posteriorment, se'ls titllà de col·laboracionistes amb els invasors. A Catalunya, en la primera etapa de la repoblació, només es coneixien les comunitats jueves, en els segles X-XI a la ciutat de Girona i Barcelona, que són les dues úniques ciutats romano-visigodes que no havien sofert una despoblació total. Tarragona romandrà desperta durant molt temps, mentre que Tortosa i Lleida van romandre en poder dels sarraïns fins al 1148 i 1149 respectivament, quan passaren a formar part del patrimoni del comte barceloní Ramon Berenguer III. Ambdues ciutats conservaren la seva aljama jueva que s'havia mantingut durant el domini sarraí.

Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Àndalus el 1086, i arriben a les fronteres catalanes l'any 1098. Aquests musulmans feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans d'al-Àndalus tenien amb els mossàrabs i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però ens trobem amb el cas de la persistència de les aljames de Tortosa i Lleida malgrat sofrir el domini almoràvit durant mig segle. No sabem exactament com actuaren els almohades que vingueren a substituir els almoràvits en el domini d'al-Àndalus, penetrant pel sud de la Península el 1145 i el 1186 arribaren a les fronteres catalanes, respecte dels jueus. Finalment queda la possibilitat que l'expansió per la costa valenciana en temps de Jaume I, que durà del 1229 fins al 1245, fes que els jueus valencians poguessin traslladar-se a ciutats catalanes.

L'entrellat del nostre problema l'hem d'anar a buscar a fora de Manresa, en altres poblacions on l'aljama jueva tingui la seva activitat documentada d'anys abans que la de Manresa. Així en els protocols notarials dels jueus de Vic que comencen el 4 de gener de 1266 ha sortit la solució a la llum que ens ha permès veure l'origen de l'aljama manresana.

Es tracta de l'activitat que desenvolupà una família jueva manresana a Vic, car els jueus, encara que residents a una població determinada, practicaven una activitat itinerant, acudint a poblacions veïnes, i fins i tot llunyanes. Així com a Manresa s'hi troben jueus procedents de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o Montpeller, a Vic hi actua una família anomenada Isaac de Manresa, que tingué una intensa activitat econòmica a la capital de l'Osona des del 1266. Encara que actuï a Vic, Isaac havia de residir a Manresa, ja que se l'anomena així, també un fill seu se'l coneixerà com a Astruc de Manresa. La família, segons les dades, era així:

Aquesta família estava composta per l'avi, Maimó d'Yspania, que no du a terme cap activitat, i no sabem si se'l cita com a difunt, el pare Isaac de Manresa, a principis de 1266 ja se'l cita com a difunt, la mare Astruga que apareix com a vivent el 1266, i dos fills: Astruc de Manresa, que actua com a cap de la família des de la mort del pare, i Maimó que morí vers el 1278 i estava casat amb una tal Regina que apareix el 1278. No estem en condicions per assegurar-ho, però és possible que el continuador d'aquesta família fos un fill d'Astruc de Manresa anomenat Vidal Astruc que tingué una intensa activitat econòmica a Manresa a partir del 1294, juntament amb un possible germà anomenat Maimó Astruc.

Per tant tenim una família jueva que abans de 1266 ja habitava a Manresa, però que el seu origen no era manresà ni de cap altra població catalana, ja que l'avi havia vingut d'Espanya. No sabem si en aquest cas es pot incloure el regne de València dintre del territori que hom generalment anomenava Espanya (Yspania), referint-se a les terres dominades pels musulmans. Sigui d'on sigui la seva procedència és forana, i l'arribada a Catalunya es pot circumscriure abans del 1250, que concorda amb l'expansió valenciana del rei Jaume I (1229-1245). Per tant creiem que l'aljama manresana es formà arran d'una immigració de jueus procedents de València i es distribuïen per les poblacions més importants de Catalunya.

Llegir més:

- Capítol 3: La desaparició de l'aljama

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 1. Introducció historiogràfica

Rubèn Salomó, jueu manresà del segle XV, tret d'un llibre de l'Arxiu de la Ciutat (Gasol, J.M. "La història de Manresa explicada als infants")

Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials dedicats exclusivament a extractar les actes notarials que protagonitzaven, i que avui es guarden a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, a través dels quals es poden refer moltes de les vicissituds del call manresà.

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials esmentades, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva. Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva.

Però després de consultar totes aquestes publicacions, ens restaren dos dubtes, que encara no els hem resolt del tot, són com en el títol, l'origen i la desesperació, car una comunitat jueva no apareix el 16 de setembre de 1294 i desapareix l'1 de febrer de 1392, sense saber d'on ve i on va. Aquests dos aspectes no semblen haver preocupat massa els historiadors.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí
- Capítol 3: La desaparició de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

L'eix transversal

Catalunya central, Manresa i l'eix transversal

El 1997 va ser l'any de l'eix transversal. El dia 12 de desembre, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va tallar la cinta de l'últim tram que quedava en construcció, el de Santa Maria d'Oló a Vic, un dels actes més esperats per a la Catalunya central dels darrers temps. Aquest eix transversal era la idea feta realitat, des de la Mancomunitat de Catalunya de principis de segle XX, es projectava ja una via que dónes sortida a les grans ciutats de la Catalunya central, des de Lleida a Girona, passant per Cervera, Manresa i Vic. Es tractava d'un nou punt de partida per aixecar el vol i per redreçar l'economia de les comarques interiors del país. El nou vial trencava l'estructura radial de carreteres de Catalunya, on totes les vies es construïen mirant des de Madrid, i des de Barcelona. Segons la Generalitat, era la seva obra més emblemàtica que havia fet mai en matèria de carreteres fins aquell moment.

Eren 150 quilòmetres de nova carretera, concretament de via ràpida, d'un recorregut total de 204 (ja que es va aprofitar el tram de l'autovia de Barcelona-Lleida, l'A-2 entre la capital del Segrià i Cervera), que permetien connectar Lleida i Girona a través de les comarques de l'interior. Durant l'acte d'inauguració, Jordi Pujol va dedicar el nucli del seu discurs a convidar la societat civil a treure partit de la nova via. Pujol va insistir que era responsabilitat del govern que el país tingués bones eines per progressar. Però aquesta eina que Pujol parlava, aviat esdevindria una eina obsoleta, perquè aviat aquest eix transversal quedaria engolit pels camions i cotxes. En el tram de Manresa, la nova C-25 es va construir en format d'autovia, d'aquesta manera s'aprofitava per enllaçar amb la Ronda exterior (C-16) que s'havia construït l'any 1984, evitant el pas dels cotxes per dintre la ciutat. D'aquesta manera, el nou eix va convertir-se en autovia durant el trajecte per Manresa, des de Sant Joan de Vilatorrada fins al Parc de l'Agulla. L'eix transversal en l'actualitat, està en proces de desdoblar-se i transformar-se en una autovia.

Malgrat els impediments, la distància de Manresa a Vic, amb la nova construcció de l'eix, es reduïa quasi en la meitat i entre Lleida i Manresa, el trajecte en cotxe s'escurçava quasi en mitja hora. Segons el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de l'any 1997, Pere Macías, "Es va normalitzar el fet d'anar de Vic a Girona i de Manresa a Vic". La construcció de l'eix transversal va costar a la Generalitat 442,5 milions d'euros, es calcula que desdoblar tot l'eix s'invertirà el doble de la seva construcció, uns 865 milions. La qüestió és que la penosa trajectòria que acumula la C-25 mereix una mirada enrere, just fins al moment que es va decidir que l'obra ensenya del catalanisme i el seu propòsit de trencar amb la xarxa radial de Barcelona tingués els polèmics tres carrils de calçada. Eren anys en què a Espanya ja es construïen àmplies autovies amb mitjana de separació. A la comunitat autònoma més rica d'Espanya es va optar per un disseny menys ambiciós, una via ràpida. Un altre xifra, és la gran mortalitat, en els seus primers set anys, l'eix Transversal acumulava un mort per cada quilòmetre.

Bibliografia:

- Hemeroteca Regió7 (Diversos anys)

El primer peatge del Bages

Manresa inaugura autopista

Era dimarts 20 de juny de 1989 i, com en les grans ocasions, va ser el molt honorable president de la Generalitat, Jordi Pujol, qui va tallar la cinta inaugural de l'anomenada autopista de Montserrat, que comunicava directament a partir d'aquell dia la ciutat de Terrassa i Manresa. Per a la capital del Bages, i tota la zona d'influència, significava establir un nus que la unia a la xarxa europea de grans vies de comunicació. Però aquella inauguració va deixar encara més palès el fet que encara no estaven solucionades les constants vitals de Manresa de cara a obrir-se al passadís que abocava a Europa: la necessitat de disposar d'un eix transversal que l'obrís directament a Girona.

La nova autopista estrenada tenia un recorregut de 33,5 quilòmetres de longitud. Els turismes havien de pagar la quantitat de 360 pessetes de peatge per fer el recorregut complet, mentre que entrar a la via per Sant Vicenç de Castellet, en costava 185. Pel sud, l'autopista s'unia amb la variant de Terrassa i pel nord, amb l'eix de Llobregat, l'antiga C-1411, amb la qual cosa l'autopista també es va convertir de seguida en un nexe d'unió entre Barcelona i els Pirineus.

La inauguració es va celebrar a pocs metres del peatge central de Sant Vicenç de Castellet. Durant l'acte, Jordi Pujol, va prometre la construcció de l'eix transversal, tot i que va advertir que potser trigaria "més de quatre anys" a ser realitat.

Llegir més:

- L'autopista més cara i l'Operació Roca: aquí
- La microhistòria de l'autopista de Montserrat: aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca diari Regió7 [diversos anys i entrades]