El gran incendi de Manresa

Capítol 2: La ciutat cremada 

L'any 1810 els francesos havien intentat ocupar la ciutat de Manresa fins a dues vegades sense èxit. Després d'ambdós fracassos vindria el tercer i definitiu atac sobre la nostra ciutat. El 30 de març de 1811 els francesos que venien del cantó de la Segarra van travessar el riu Cardener per la zona del Congost, després de vèncer, a la Plana del Pont Nou, la resistència del sometent que estava sota les ordres del governador Vallgornera. El general McDonald devia tenir la certesa que la ciutat de Manresa tornaria a resistir els durs atacs de l'artilleria francesa. Però novament la ciutat estava buida i desemparada. Amb una força de vuit mil homes va prendre la ciutat per tercera vegada en menys d'un any.

Durant tota la nit, els invasors van fer de les seves, robant i saquejant tot el que trobaven. Finalment la ciutat després de patir el setge francès va començar a cremar, les flames eren terrorífiques. Set-centes cases van quedar reduïdes al no-res, si abans de 1808 Manresa comptava amb 1127 edificis, el foc va destruir pràcticament el 75% dels habitatges de la ciutat. Amb els incendis també es van destruir fàbriques i obradors, més de 1.300 famílies van quedar-se sense feina, una desfeta econòmica i social. Milers de manresans i manresanes es quedaven sense un sou per poder comprar pa i queviures. D'entre les runes de les seves cases cremades, van treure's quatre cadàvers  El foc va provocar el pànic i centenars de manresans van morir abatuts pels francesos mentre fugien desesperadament.

Es diu que el general francès, des de la masia de la Culla, contemplava satisfet com la ciutat de Manresa cremava fins als fonaments, com el mateix Neró al gran incendi de Roma, segons les cròniques. El general Sardsfield, que lluitava amb els espanyols, també va observar el gran incendi de Manresa des de la Torre de Santa Caterina, sense poder fer res per evitar-ho. L'únic que va gosar reprimir els francesos fou el Baró d'Eroles, que l'endemà va perseguir els francesos quan abandonaven la ciutat cremada en direcció el Pont de Vilomara.

Les autoritats manresanes van explicar tot el que havia passat a la Junta que governava el Principat de Catalunya des de Tarragona i a les Corts espanyoles de Cadis. Des de la ciutat gaditana -i en nom del rei Ferran VII-, es va rebre un document, signat el dia 9 de juliol de 1812, que felicitava Manresa pel seu comportament heroic i valent, s'atorgava a la ciutat els títols de Molt noble i Molt Lleial Ciutat. També prometien que, en memòria del que havia transcorregut, s'aixecaria un gran monument en una plaça de Manresa.

Fins a dues vegades més, el 23 de juliol de 1811 i el 15 de novembre de 1812, van tornar els francesos a Manresa. Molt poca cosa hi van trobar, ja que el foc havia devastat tota la ciutat sense contemplacions. El darrer atac francès sobre la ciutat és el del general De Caen, que va destruir els molins de pólvora.

La ciutat de Manresa després dels triomfs èpics del Bruc va patir les pitjors incursions bèl·liques de la seva història, fins als bombardeigs de l'aviació franquista de 1938.

Relació per carrers de les cases cremades el 1811

Mel i Camp d’Urgell (35), Barreres (27), Valldaura (24), Escodines (21), Sant Bartomeu (20), Carme (20), Urgell (19), Tomases (17), Monges (13), Infants (12), Remei (12), Magnet (11), Montserrat (11), Santa Llúcia (11), Nou (10), Arbonés (10), Santa Maria (9), Codinella (9), Vilanova (8), Lluny (8), Serarols (7), Sant Marc (7), Drets i Sant Andreu (7), Sant Miquel (6), Aiguader (6), baixada Cases Forànies (6), Mola de la Seu (5), Arcs (5), Sobrerroca (4), Casa Torres (4), Galceran Andreu (4), Roqueta (4), raval del Remei (4), Raval de Sant Domènec (4), darrere de la Capella del Remei (4), Sabateria (3), Sant Tomàs (3), Cirera (3), Llissach (3), plaça Creus (3), cantó de Vilanova a les Monges (3), Pedregar (2), Born (2), Valldaura (2), Vallfonollosa (2), Juvells (2), Llussà (2), Huguet (2), plaça i torrent de Sant Ignasi (2), cases Forànies (2), Nou de Sant Domènec (2), cantó de Pau Alabern (2), baixada del Carme (1), Botí (1), les Piques i Llissach (1), plaça de Dn. Jordi, placeta dels Barrgans (1), Sant Salvador o de les Bruixes (1), Santa Clara (1) i raval de Sant Francesc (1).

Total de cases cremades: 440 - Total de cases existents: 1730

Bibliografia: 

 - Gasol, J.M.: "La història de Manresa explicada als infants", Llibreria Símbol, Manresa 1975

 - "La Guerra que Napoleó va portar a la Seu" (Diari Regió7 10/12/2010)

- El Pou de la Gallina: "El patriotisme i la misèria de Manresa de fa 200 anys" (Núm.233 - Juny 2008)

Més informació referent a la Guerra del Francès:

 - Guerra del Francès, al bloc Ciències Socials en Xarxa: aquí

Els jocs al carrer

Grup de gent jugant a la petanca durant les Enramades de 1981 al carrer Aiguader del barri de les Escodines. Les Enramades són les festes del barri per excel·lència, s’escauen el cap de setmana després de Corpus.  

Arxiu: Fotografia Claret Font - Escodines mil anys d'història

Plouen bombes

Els bombardejos de 1938

La Guerra Civil Espanyola va ser la primera vegada en què l'aviació militar, a més d'atacar objectius estratègics com ponts, carreteres i línies de ferrocarril, va bombardejar indiscriminadament la població civil, formada majoritàriament per infants, dones i gent d'avançada edat.

L'aviació franquista bombardejava pobles i ciutats i, per això, a molts indrets s'hi havien construït refugis col·lectius i també particulars, als subterranis de moltes cases, per a poques persones. La mina dels Frares (el túnel del tren dels Ferrocarrils Catalans) va ser un dels refugis que tenien els habitants de les Escodines per refugiar-se i protegir-se de les bombes.

La ciutat de Manresa va patir dos importants bombardejos, un el 21 de desembre de 1938 i l'altre el 19 de gener de 1939. El primer bombardeig va ser el pitjor, en total 33 manresans van morir sotes les bombes llançades pels avions franquistes. Passades les dotze del migdia deu avions franquistes van llançar un centenar de bombes sobre la ciutat. En el segon bombardeig van morir dues persones.

Van caure bombes a l'era del Xivit i a la zona del carrer Viladordis, també en van caure als camps on avui hi ha el carrer de la Sardana, el carrer de les Saleses i a l'interior del pati del Casal de les Escodines. La plaça de Sant Ignasi fou bombardejada de forma constant, de fet al començament del carrer Viladordis, a l'edifici de Sant Ignasi, encara es poden veure les restes de la metralla que van causar els bombardejos. També van ser objectius de les bombes les instal·lacions de la Pirelli, la zona dels Dolors i del centre de la ciutat, i també l’edifici de la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME) o l'Estació del Nord, no gaire lluny de la giratòria de les vies de la Renfe amb els FF.CC.

Balanç d'ambdós bombardeigs franquistes a Manresa:

- 35 morts identificats: 2 soldats i 33 víctimes civils
- Entre les víctimes hi havia 6 nens i nenes de menys de 13 anys i 12 dones d’entre 15 i 66 anys.

Un barri massacrat per les bombes

Fotografia aèria de les bombes que van caure al barri de les Escodines durant els bombardejos de la Guerra Civil. Fotografia de memoria.cat, cedida pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Llegenda: 1. Plaça Sant Ignasi / 2. Torrent de Sant Ignasi / 3. Barberia de Cal Casasayas / 4. Era del Xivit / 5. Carrer de Sant Bartomeu / 6 i 9. Carrer de Viladordis / 7. Plaça de Sant Bartomeu / 8 i 10. Carrer de la Sardana / 11. Plaça del Pare Oriol / 12, 13 i 14. Línia dels Ferrocarrils Catalans, entre Sant Pau i la mina dels Frares.

Fotografia de la placa commemorativa del 70è aniversari del primer bombardeig a la ciutat de Manresa del carrer Viladordis i plaça de Sant Ignasi.

No hi ha dubte, que els bombardejos van causar pànic i terror a la població manresana, però si hi ha un barri on es van acarnissar les forces aèries franquistes, aquest fou el barri de les Escodines.

Els morts del barri de les Escodines foren:

- Valentí Bonvehí, Viladordis 2
- Manuela Gros, Sant Llorenç de Brindisi
- Maria Prat, Viladordis 3
- Josepa Puig, Viladordis 2
- Maria Cos, Santa Llúcia/Plaça Sant Ignasi
- Ramon Amenós, Plaça Sant Ignasi
- Concepció Sallés, Viladordis
- Enric Torrents, Sant Maurici 51
- Baldiri Vilalta, Vell de Santa Clara 4
- Concepció Xerpell, Sant Maurici 76

Els bombardejos de Manresa, testimoni d'Eugènia Cañellas

Bibliografia:

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-1939) de Joaquim Aloy i Pere Gasol.

- Escodines, mil anys d'història de Francesc Comas Closas, publicat a Zenobita el 2008.

Més informació sobre els bombardejos a la ciutat de Manresa, consultar la web de memoria.cat

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-39), aquí

La presó en flames

L'antic dipòsit de les Escodines

Fotografia: Els bombers davant de l'antic dipòsit municipal de les Escodines. Van aconseguir salvar la vida de cinc persones (Hemeroteca diari Regió7).

Una important notícia de successos fou la protagonista el dia 19 de maig de 1990 a la ciutat de Manresa, quan van morir dos presos a l'antic dipòsit municipal de les Escodines (on avui podem trobar el remodelat Casal del popular barri manresà). El foc havia començat quan un dels presos, sota els efectes de l'heroïna (droga que tristament es va popularitzar a la dècada dels 80) va calar foc en un matalàs dins d'una cel·la on hi havia set presos més. Els guàrdies van fer saltar l'alarma, però no van poder entrar en l'habitacle pel fum tòxic que desprenia el matalàs en flames. Minuts després arribaven els bombers, que, equipats amb bombones d'oxigen van aconseguir entrar a l'edifici on van trobar els set homes inconscients. Dos homes no van resistir i van morir, mentre que els cinc supervivents van ser ingressats al Centre Hospitalari. Al cap de pocs dies, moria un tercer home, menor d'edat.

Aquest incendi posava sobre la taula les deficients instal·lacions del dipòsit municipal (que actuava com una petita presó per delinqüents multireincidents en robatoris) de la Guàrdia Urbana de les Escodines, al carrer de Sant Bartomeu. Segons el cap de la policia local de l'època, Lluís Granero, l'actuació dels cossos de seguretat en les feines d'evacuació havia estat "eficaç i força coordinada", i lamentava que l'accident hagués succeït just en el moment en què ja es parlava de construir uns dipòsits nous.

Fotografia: Antic Convent dels Caputxins, al costat del Dipòsit Municipal de la Policia Local. Avui en dia hi trobem el nou local de l'Associació de Veïns de les Escodines ("Escodines, Mil anys d'Història". Zenobita)

Mig any després, el 5 de desembre de 1990, el trasllat de la presó de les Escodines al nou edifici de la Guàrdia Urbana de la Florinda es va fer efectiu. El nou edifici que antigament havia estat una fàbrica, és avui la seu de la Policia Local de Manresa.

Arxiu:

- Hemeroteca diari Regió7, any 1990 a l'especial 25 anys (1978-2003).

Les companyies blanques

La construcció de noves muralles

El 6 d'agost de 1362 els consellers de Manresa, reunits com acostumaven al refectori del monestir dels monjos carmelites, comentaven que havien sentit rumors sobre gents estranyes que es feien dir Companyies Blanques, i que s'apropaven cap a diverses parts del Principat de Catalunya en direcció a l'aragonesa Calatayud, a fi d'ajudar el senyor Rei en la guerra contra Castella. Però qui eren les Companyies Blanques?

Les Companyies Blanques eren un exèrcit mercenari del segle XIV, format per uns 12.000 aventurers de diverses nacionalitats, comandat pel cavaller bretó Bertrand Du Guesclin. Es constituïren amb bandes que havien lluitat tant al bàndol francès com a l'anglès a la guerra dels Cent Anys i que després de la pau de Brétigny (1360) havien quedat sense feina ni benefici; des d'aleshores es dedicaren a saquejar les terres occitanes, i per això Carles V de França procurà, pagant una part dels seus sous juntament amb el papa i el rei Pere III de Catalunya-Aragó, que passessin a Castella al servei d'Enric de Trastàmara, el qual ajudaren a conquerir la corona de Pere el Cruel (1365-68).

El mur inferior

Els consellers de la ciutat pensant que potser aquestes tropes formades per perillosos mercenaris s'acostessin a Manresa i l'ataquessin, van optar per reforçar les defenses de la ciutat i construir unes noves muralles, ja que com ells mateixos declaraven: "Civitas non est clausa" (La ciutat no resta tancada). Per fer complir aquesta ordre en el mateix moment es va nomenar uns procuradors especials per aquestes tasques. Tres per a cada barri de Manresa: Francesc Nerell, Berenguer Camps i Francesc Bellsolà al barri de Sant Miquel; Francesc Pla, Bernat Galceran i Berenguer Sobrebalç al barri de les Escodines; Bernat Figuerola, Jaume Sart i Francesc Gamiçans al barri de Sobrerroca; i finalment Bernat Gual, Berenguer Vilaozinosa i Pere Artús al barri de Santa Maria. La seva tasca era tancar i clausurar les obertures que observessin a la muralla de la ciutat, a fi de garantir la protecció de Manresa.

La documentació que segueix als anys següents a aquesta ordre gira entorn de dos processos. El primer, dut a terme entre els anys 1362 i 1370, en el que l'atenció es concentrà en la revisió de murs vells i la rehabilitació del que s'anomena "mur superior" o "mur vell" que ens permet conèixer el traçat de les muralles anteriors al segle XIV; i en un segon procés, emmarcat entre els anys 1370 i 1383, en el que, un cop reforçats els antics murs, els esforços es van centrar en la construcció d'un nou tram que amplia el perímetre fortificat, envoltant els nous barris apareguts a ponent del Puig Cardener i del Puig Mercadal que s'anomenarà "mur inferior" o "mur nou".

Mapa del perímetre de les muralles de Manresa, en color vermell el tram de mur inferior o "mur nou" construït al segle XIV i en color blau el tram de mur superior o "mur vell" construït als segles XII i XIII. (Font: Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Séquia de Manresa", Farell Editors, Manresa 2002, p. 185)

Més entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les falses muralles del segle XVI, aquí

Bibliografia:

- ALABERN, Josep; VIRÓS, Lluís (2002). La Séquia de Manresa. Manresa: Farell Editors.

Els fanals de les cantonades

Vestigis de la ciutat

Caminant tranquil·lament pels carrers de Manresa, podem observar vells fanals que presenten un estat d'oxidació i abandonament força avançat, són els antics fanals de l'enllumenat públic, que amb el pas dels anys van deixar d'utilitzar-se i es van anar substituint progressivament per fanals més moderns. Com a nota històrica i curiosa, s'ubicaven a les cantonades i interseccions entre carrers per evitar accidents durant la nocturnitat.

En aquesta fotografia del barri de les Escodines (publicada en aquest post), de l'any 1911, es poden observar els fanals (marcats amb un cercle vermell) instal·lats en les cantonades de les cases del carrer.

Els carrers Nou i Vell de Santa Clara (barri de les Escodines), en una fotografia de 1911.

(Arxiu Museu de la Tècnica de Catalunya)

Encara que avui en dia en queden molt pocs (ara ja no són a les cantonades, a causa de la construcció de nous habitatges dels darrers 40 anys), existeix un carrer de la ciutat, el carrer Arquitecte Montagut (entre el carrer Gaudí i la carretera del Pont de Vilomara), on segueixen il·luminant la nit manresana.

Fanal al Carrer Arquitecte Montagut, a l'edifici de la Taverna del Mallol.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Vell de Santa Clara, al barri de les Escodines.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Sant Llàtzer, molt a prop de la carretera del Pont de Vilomara.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal a la carretera de Vic, molt a prop del pont de ferro dels FGC.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Gaudí, uns metres més endavant una de nova.

(Autor: Jordi Bonvehí)

De pols, terra i palla

Imatge de l’any 1911 a la confluència dels carrers Nou i Vell de Santa Clara, abans de la seva urbanització. Es pot observar encara el marcat component social agrícola que tenia el barri de les Escodines.

 

Arxiu d’Imatges del Centre de documentació mNACTEC. Fons: Oliveró

El món medieval

Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I)

Imatge: Maqueta a escala de la muralla de Manresa del segle XIV (Museu Comarcal de Manresa)

Les dades de població sempre són relatives si ens remuntem a èpoques no contemporànies, i evidentment la capital del Bages no en fou una excepció. El primer registre que trobem de població censada a Manresa data del 1252 quan es féu una concòrdia entre el paborde de Santa Maria de Manresa i els homes de la universitat de Manresa, però com que en aquells temps no existia un registre representatiu, signen, teòricament tots els caps de la vila, que en total són 96, si bé no sabem si només incloïa els habitants de dins de la vila o bé hi eren compresos els barris de l'hospital de Sant Andreu i el de les Escodines i les altres cases d'extramurs, que estaven fora de l'anella defensiva dels grans murs que protegien la ciutat.

Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar del tot el que exposa, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de la maleïda arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants. Sarret i Arbós afirma que va treure la informació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, en el llibre editat l'any 1921, amb el nom d'Història de Manresa. El que queda clar és que la pesta bubònica va tenir efectes letals a la població manresana, que va quedar reduïda a la meitat, 2.400 habitants. El que queda clar és que la documentació sobre la Pesta Negra a Manresa, descriu que la població de Manresa va patir molt, i va perdre la meitat de la població.

Els fogatges redactats en temps del rei Pere III El Cerimoniós (rei recordat especialment pels manresans i manresanes en atorgar el privilegi de la construcció de la Séquia el 1339) després de la Pesta Negra, donen xifres aleatòries i confuses, però el període de 1365 a 1370 semblen ser bastant rigoroses i contrastades. L'any 1358 el fogatge tan sols ens diu la quantitat: a pagar 41.326 sous, el 1365-1370 els focs són 703 i 463 el 1381.

Aquesta davallada d'habitants a causa de la Pesta Negra del 1348 i sobretot dels rebrots de la mateixa pesta no causà una catàstrofe en l'economia municipal: Manresa va continuar amb les construccions d'obres públiques: esglésies monumentals, la Séquia, la Seu i les muralles. Per altra banda, un dels calls més actius seguia sent el de la ciutat de Manresa, on els jueus eren un important nucli de comerciants i de metges que van portar prestigi a la ciutat.

Llegir la segona part:

- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)

Bibliografia:

- Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Volum 1 (1984). Congrés d'Història Moderna de Catalunya, UB. Facultat de Geografia i Història: Departament Història Moderna.

Memòries de Pedro Flores

La recerca de l'ideal anarquista

La figura de Pedro Flores, un vell sindicalista de base, nascut a l’Argentina l’any 1915 i mort el 2001 a Nevers, és, gràcies a la seva gran vocació divulgativa, un referent per al coneixement històric de la Manresa sòcioindustrial dels anys de la República.

Efectivament, obres anteriors com Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner (1981), Tipos manresanos I (1994) i Tipos manresanos II (1995) ja formen part de la bibliografia històrica manresana. Amb un estil molt personal, i amb un bagatge intel·lectual plenament autodidacte i idealista, sempre va tenir interès a donar a conèixer la seva visió dels fets que va viure intensament, com també l’opinió que li van merèixer. Tot plegat fa que qualsevol investigador que vulgui estudiar aquella època a casa nostra hagi de repassar els escrits d’en Flores, encara que no combregui amb la seva particular manera de veure els fets i els personatges.

Pedro Flores va escriure les seves memòries entre els anys 1982 i 1984 quan vivia retirat a Águilas (Múrcia). Són escrites en llengua castellana, en un estil planer. Amb elles volia reviure la seva vida. El lector podrà veure la trajectòria personal d'un treballador immigrat que es va formar en les lluites socials de la Manresa industrial dels anys republicans.

La seva vida va anar estretament lligada al moviment anarcosindicalista i al nucli de companys afins. A través de les seves pàgines es va desgranant les vivències de la revolució i dels fronts de guerra, de la retirada i dels camps de concentració francesos, la lluita dels maquis, també la duresa de la vida de l'exili a Lió, les divisions entre els mateixos exiliats i finalment el seu retorn un cop caiguda la dictadura. Flores ens explica els fets, però també vol explicar-ne les causes, alló que movia els seus protagonistes.

Pedro Flores i el barri de les Escodines

Records de l'anarquista Pedro Flores, que retrata a les seves memòries la Manresa de principis del segle XX. El fragment fa referència a l'Adela, una popular prostituta del barri.

"Alta, bien proporcionada, porte alanzado, pelo negro y rostro hermoso. En fin, una de esas mujeres que convierten en volcán las banquisas de hielo. Vivía en la Subida de la Cueva, en las Puertas de San Marcos, cerca del Salt dels Gossos, y vivía de renta con su hijita de 4 ó 5 años, gracias a la protección de un señor [...] Un buen día [...] nos enteramos de que su piso lo ha convertido en prostíbulo, siendo ella naturalmente el plato fuerte, apresurándonos en decir que previamente había alejado a su hija de Manresa [...] Pero la bonanza no se podía eternizar y, como la mayoría de estas profesionales, fue infectada de venéreo y con él terminó su carrera en Manresa".

Referència bibliogràfica:

- FLORES, Pedro: Memòries. A la recerca de l’ideal anarquista, col·lecció «Memòria» núm. 8, Centre d’Estudis del Bages i Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Manresa 2003

La ruta de les esglésies

L'església de Sant Miquel, de Sant Bartomeu i Sant Pere Màrtir

Efectivament, tres esglésies que abans de l'esclat de la Guerra Civil formaven part del paisatge urbà de la ciutat de Manresa, tres esglésies que van ser derruïdes la tardor de 1936 per ordre del Comitè Antifeixista de la ciutat de Manresa. Actualment no queda cap vestigi que a simple ull pugui identificar-les, però si les situem sobre el mapa de Manresa, podem identificar-les ben a prop de l'Església del Carme, la Seu i la petita ermita de Sant Marc, que formaven la ruta de les esglésies de Manresa.

 

(Prem la imatge per veure més gran)

L'església de Sant Bartomeu

L'antiga església de Sant Bartomeu situada al barri de les Escodines. Aquest temple s'aixecava concretament al final del carrer Sant Bartomeu i al principi del Carrer Nou de Santa Clara. Per situar-nos millor hem de dir que l'antiga església i el convent adjacent eren enganxats a l'actual Casal del Barri les Escodines. De fet el convent adjacent va ser durant anys una presó i actualment, un cop enderrocat també el convent, és un pati utilitzat pel Casal de les Escodines que ara s'està convertint en el nou casal del Barri. Davant del futur edifici del casal hi hauríem de situar l'antiga església.

L'església havia tingut uns orígens medievals, però l'edifici que es va enderrocar era un edifici era construït més tard, el 1674. Era un edifici d'aparença molt senzilla, de poca exhibició artística, amb un petit campanar d'espadanya i un porxo al seu davant. En el seu interior s'hi venerava sobretot la imatge de la Divina Pastora, una santa que com diu el nom presentava l'aspecte d'una pastora. Una santa especial en aquest indret, ja que ha estat durant molt temps la tradicional patrona del barri, antigament rural i carlí, de les Escodines. Per tant, aquesta església havia estat el punt més important del barri. De l'església només en perdura la Divina Pastora una imatge venerada actualment en un altre indret i de la qual fins fa ben poc, si no és contínua fent, s'organitzava cada any una cercavila pel barri amb la imatge sobre una carrossa. Una tradició que ha estat mantinguda sobretot pels membres de la històrica associació manresana de la Divina Pastora.

L'església de Sant Miquel

Aquest antic edifici era situat a l'actual carrer de Sant Miquel, al barri Antic, entre la Plana de l'Om i la primera de les placetes que hi ha al llarg del carrer Sant Miquel. De fet ocupava una gran part de l'actual placeta.

L'església de Sant Miquel era una petita joia de l'art manresà. Un temple gòtic força més petit que els altres grans temples de la ciutat però amb una riquesa arquitectònica exquisida. En la forma gòtica majoritària del temple s'hi alternaven algunes parts romàniques que es conjuntaven amb la part gòtica. La part més visible romànica era la façana principal amb el campanar d'espadanya un dels elements més visibles de l'església. Però la part més coneguda i bonica era l'absis gòtic que era la típica estampa que es podia veure baixant el carrer Sant Miquel des de la Plaça Major. Un absis que era al costat de l'actual cafeteria Aroma. A la paret exterior d'aquest absis també hi tenia molta tradició el mural dedicat a Santa Magdalena, una santa que donava nom a aquella petita placeta. En el seu interior en destacava l'obra barroca de Josep Sunyer que va deixar el seu nom a través de la construcció d'algun dels retaules que hi havia. L'església de Sant Miquel també era un lloc de gran tradició per les institucions manresanes, ja que més enllà dels actes religiosos, durant segles, a vegades important s'hi havia reunit el Consell de la ciutat de Manresa.

Abans del seu enderroc definitiu, autoritzat pel Comitè Antifeixista, es van poder salvar alguns elements: algunes claus de volta, alguna imatge i una bellíssima pica gòtica per beneir que actualment es pot veure exposada al Museu Comarcal de Manresa.

L'església de Sant Pere Màrtir

Sant Pere Màrtir era a l'actual plaça Sant Domènec, enganxada a les parets del teatre Conservatori. Començada el 1321, no va ser acabada fins segles més tard. L'església era una barreja d'estils arquitectònics. Antigament al costat de l'església hi havia el convent dels dominics que el segle XIX va ser convertir en el teatre Conservatori. La porta de l'església era davant la casa de la Buresa i l'absis a la carretera de Cardona. Un absis que trepitjava una part de la carretera i que antigament actuava com una part més de la muralla de la ciutat. La part de més interès de l'edifici era la capella del Roser que tenia un valuós retaule barroc. Aquest retaule va ser salvat en gran part de ser cremat i avui, tot desmuntat, ocupa la sala barroca del Museu Comarcal de Manresa. Cal dir que del conjunt d'esglésies que van ser enderrocades, aquesta era la que tenia menys interès de manera que fins i tot el mateix ajuntament (en contra dels enderrocaments, però sense marge de maniobra) va autoritzar l'enderroc. Va ser l'únic enderroc amb el qual va estar d'acord. D'aquesta manera s'hauria començat a fer realitat un vell projecte urbanístic: la gran plaça de Sant Domènec que havia d'obrir-se en els solars de l'església i el Teatre Conservatori. L'ermita de Sant Marc

L'ermita de Sant Marc amb el seu petit campanar d'espadanya, dóna la benvinguda a Manresa. És l'única que ha sobreviscut de les tres esglésies.

Bibliografia:

- Manresa Calidoscopi (manresacalidoscopi.blogspot.com)

- La república a Manresa en un clic (memoria.cat/republica)

La Guerra Civil, punt final (1a Part)

El compte enrere

"És una constatació i un fet evident la manca de qualsevol mena d'estudi sobre aquest període de la Història manresana. No hi ha articles en profunditat. Encara avui és difícil trobar les fonts documentals".

Jordi Sardans, any 1982

Era comprensible que amb el triomf dels franquistes, la censura fes acte de presència en tota mena de treballs històrics, la tesi dels guanyadors era l'única possible: la cruzada contra los rojos en España.

Sovint hi ha historiadors locals que prefereixen oblidar abans que explicar. Cal obrir forats per seguir investigant i arribar a descobrir el passat sigui quina sigui la finalitat. Sobre la Guerra Civil Espanyola existeixen moltes versions, des de l'historiador-investigador perspicaç en tots els detalls fins al revisionisme de pseudohistoriadors que passen més pels platós de televisió i ràdios que per les biblioteques i arxius.

Després de fer aquest breu speech sobre com enfocar la Guerra Civil, anem al que ens toca que és l'impacte de la Guerra Civil a la ciutat de Manresa, en el seu desenllaç: desembre 1938 - gener 1939.

El 21 de desembre de 1938, un mes abans de l'entrada dels nacionals a la ciutat, es produïa un bombardeig que causà 24 víctimes mortals. Aquest va ser el moment clau, on el pessimisme, la frustració i sobretot la decepció es van apoderar de la gent. La resta de dies, la població civil va haver de fugir als refugis antiaeris, el túnel de Santa Clara dels Ferrocarrils Catalans va ser decisiu per la població que vivia a les Escodines i el Barri antic per exemple.

Tant és així que la defensa de la ciutat va esdevenir totalment irrisòria, tan sols a la plaça de la Reforma existia una barricada feta amb maons de l'empedrat. Els darrers plens de l'Ajuntament de Manresa també demostren una falta de rigor i de decisió davant la derrota imminent que es respirava. Les discussions entre partits ja no eren importants, llevat del cas "assumpte del safrà" en la qual estava implicat l'alcalde de la CNT Joaquim Fornells.

Composició del darrer ajuntament republicà de la ciutat de Manresa (31 de desembre de 1938)

L'alcalde de la ciutat era Emilià Martínez i Espinosa, de la Confederació Nacional del Treball (CNT); més vuit consellers: Joan Ricarte, Florenci Ruiz, Josep Aliet, Hilari Mir, Josep García, Lluís Segarra, Antoni Camps i Francesc Sala.

L'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) també tenia vuit consellers: Ramon Gorgui, Lluís Sala, Jesús Font, Joan Casasayas, Andreu Alsina, Jacint Fainé, Joan Feliu i Ramon Serra.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la seva central sindical (la UGT) tenia nou representants: Marcel·lí Font, Montserrat Planas, Benet Orriols, Ramon Mata, Ermenter Franco, Josep Samper, Francesc Davant, Joan Coma i Jesus Mª Paredes.

La Unió de Rabassaires i l'Acció Catalana Republicana hi aprotaren cadascuna tres representants. Per la UR eren Valentí Brunet, Josep Viadiu i Josep Soler. Per ACR eren Enric Alcañiz, Valentí Escalé i Fermí Vinyes.

Aquest ample ventall de partits i sindicats, hi predominava gairebé la classe treballadora, posat el cas que l'alcalde de Manresa Emilià Martínez era de la CNT, organització anarcosindicalista. És més, des d'octubre de 1936, tots els alcaldes de Manresa havien pertangut a la CNT, excepte el darrer alcalde republicà, Jeroni Ferrer i Roca que era d'ERC.

Un trist final

L'exèrcit nacional, havia iniciat l'ofensiva a Catalunya, pels voltants de Nadal. Un cop passat el riu Segre i ocupat la primera ciutat important de Catalunya, Lleida, van començar a caure les altres poblacions com Tàrrega, Cervera i per la carretera de Sant Guim van arribar fins a Calaf. El dia 23 de gener de 1939 van arribar a Collbaix, i l'endemà el matí ja estaven a les portes de Manresa. L'única via que quedava a l'exèrcit republicà era volar tots els ponts, i carreteres per retardar l'entrada de l'exèrcit franquista, durant els dies 22 i 23 de gener, van ser volats la majoria de ponts que travessaven rieres, valls i rius. Els ponts destruïts van ser: El Pont Vell, la passarel·la de ferro de la Reforma, el pont Fumat, el pont que enllaçava l'estació Riu dels ferrocarrils catalans amb l'estació del Nord i el Pont Nou.

El dia 24 les tropes franquistes comandades per Julio Pérez de Salas entren a Manresa, aquestes forces estaven compostes per tan sols una columna formada per unitats marroquines i alguns requetès (carlistes). També hi havia diferents falangistes que vestits de paisà van entrar amb l'exèrcit.

_____________
Fonts consultades: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982) / Pere Gasol i Pujol, Els Bombardeigs franquistes a Manresa 1938 - 1939 (2008)

Fotografies: Túnel de Santa Clara fotografiat des de l'estació de FGC Manresa-Viladordis (trenscat) / Refugi de la Plaça de la Reforma obert arran les obres de la Plaça

La Balconada

Un breu repàs històric

Al darrer post, vaig parlar una mica d'un dels barris més populars de Manresa, la Font dels Capellans. Doncs ara vull seguir aquest recorregut pels barris de Manresa, aquest cop ens aturarem al barri de la Balconada.

El monument de Josep M. Subirachs hi dóna la benvinguda. Mostra les quatre barres catalanes, que es projecten cap al cel. Aquest és el signe distintiu de la Balconada per als qui hi accedeixen amb vehicle venint del centre de Manresa.

La Revolució Industrial, que va tenir lloc a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, va trobar a la conca del Llobregat una força energètica privilegiada, i es va omplir de seguida de fàbriques tèxtils, sobretot cotoneres, amb la introducció de la màquina de vapor per tecnificar el procés de producció.

El Pla general d’ordenació urbana de Manresa de l’any 1964 partia del supòsit que la capital del Bages l’any 2000 arribaria als 100.000 habitants. A partir d’aquí es feien unes previsions de necessitat de creixement de la ciutat i d’expansió urbanística. Entre 1963 i 1972 s’aproven 12 plans parcials, quatre dels quals corresponen a polígons d’habitatges (Balconada, el Xup, la Parada i la Font dels Capellans) i cinc més reben l’aprovació inicial.

El Pla parcial del polígon residencial la Balconada s’aprova el 24 de juny de 1968, es construeix a partir del 1975 i rep els primers veïns el 1980. Les necessitats d’habitatge eren, llavors, molt diferents. S’havia aturat l’allau immigratòria i no calia fer pisos a correcuita. De manera que la Balconada no es reservava a la mà d’obra acabada d’arribar al Bages o a les parelles a punt de casar-se, sinó que fou ocupada per famílies ja residents des de feia anys i que desitjaven millorar d’estatus; gent procedent, en una part molt important, del nucli antic.

La Balconada als anys 80 i 90

Quan, el juny de 1980, es va adjudicar la construcció de 496 pisos de la primera fase de la Balconada, després de cinc anys de l'inici de la seva construcció, va néixer un nou barri considerat "perifèric", tot i que els seus habitants no tenien aquesta perspectiva. El barri de la Balconada era un polígon d'habitatges allunyat dels serveis, comerços i del centre de Manresa.

Igual que a la barriada del Xup, els inicis al nou barri de la Balconada no foren especialment agradables. No hi havia escola, patia greus deficiències en la recollida de brossa i els busos no hi paraven. La raó per entendre perquè aquests nous pisos es van omplir tan de pressa fou la gran demanda d'habitatge social que hi havia als anys 80. Entre les parelles joves que cercaven una llar i les famílies que havien abandonat els seus pisos del barri antic (Escodines, Barri Antic i Barriada Mion) sumaven 1.700 sol·licituds per a menys de 500 habitatges. Molta gent va quedar-ne fora, perquè no hi havia suficients pisos per tothom.

El primer hivern que van passar els nous veïns al barri van descobrir que els habitatges tenien deficiències a les teulades i als sifons. L'aïllament tèrmic era horrible. El Instituto Nacional de la Vivienda, empresa pública constructora, hauria de solucionar tots els desperfectes. Quan es va resoldre aquest problema van sorgir nous problemes, aquesta vegada amb l'ajuntament de Manresa. L'ajuntament encapçalat pels socialistes va voler cobrar a la força l'impost de contribució als habitants de la Balconada, que es negaven a pagar-li, ja que argumentaven que els propietaris dels pisos eren l'empresa pública que els havia construït. L'Associació de Veïns del barri de la Balconada es negaria a pagar fins que als seus veïns no se'ls entregués l'escriptura del pis.

El mes de juny de 1985, l’Estat, mitjançant el Reial decret 1009/85, va traspassar a la Generalitat de Catalunya el control de la qualitat de les edificacions dels habitatges construïts fins al 1980 i la promoció pública dels habitatges. D’aquesta manera començava la feina per a ADIGSA que, des de 1985, ha administrat més de 77.000 habitatges, distribuïts en 513 grups, 201 corresponents als barris traspassats i 312 a les noves promocions fetes per l’Institut Català del Sòl.

Entre 1987 i 1995 es van adjudicar 310 habitatges més al barri. Els nous veïns farien créixer considerablement el barri. El 1996 l'origen de la població de la Balconada es repartia amb un 63% de veïns que havien nascut a Catalunya i un 36% de la resta de l'estat espanyol. De fet, la Balconada era el barri amb més població immigrada, sobretot de les províncies de Sevilla i Còrdova. A partir d'aquell any el padró municipal de la ciutat dividiria els barris de la Balconada i Cal Gravat-Bufalvent en dues unitats estadístiques diferents.

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Federació d'AV de Manresa, 1996

- FAVIBC (Federació d'Associacions de Veïns d'Habitatges Socials de Catalunya)

Escodines, 1823

"Un matrimoni format per un home anomenat Josep, de 40 anys d'edat, i una dona de 35, la Maria. Amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys, la Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador. Així era l'escodinaire de 1823".

Les Corts Espanyoles redacten el desembre de 1822 un reglament de policia en el qual s'obliga els ajuntaments a nomenar els carrers per realitzar a continuació els primers censos generals de l'estat. L'Ajuntament de Manresa el porta a terme entre febrer i juny de 1823.

Les Escodines, el barri més poblat de Manresa

En aquells anys les Escodines era el barri de la ciutat més poblat, amb 1544 habitants (14% de la ciutat, que llavors tenia 10829 habitants). El barri estava format per 11 carrers: un primer tram anomenat Escodines amb la plaça dels Bergant (actual Plaça Sant Ignasi), el carrer de les Escodines, que era el més llarg del barri amb 75 cases, el Cantó del Jubells (actualment passatge dels Jubells), carrer Montserrat, Sant Bartomeu, Aiguader i Viladordis, el carrer de la Roqueta (actualment Sant Antoni), el carrer Cases de les Escodines a la Carretera (actualment carrer Nou de Santa Clara), un carrer sense nom amb 9 cases que podria ser el carrer dels Caputxins, i la Baixada dels Drets que aleshores formava part del barri de les Escodines.

De la població de 1544 persones, 829 eren dones (54 %) i 715 homes (46 %), amb un 54% de persones casades, un 39% de solteres i un 7% de vídues. Aquest darrer col·lectiu estava format per 84 dones vídues i només 22 homes vidus. Curiosament la persona de més edat era un home de 84 anys i la dona de més edat tenia 80 anys (les de més edat de la ciutat tenien 88 anys). La piràmide d'edats del barri correspon a una societat jove amb una gran proporció d'infants i de joves. El 48% de la població tenia menys de 19 anys. L'edat mitjana era de 24,5 anys i la de Manresa era de 25,2 anys, el que ja ens demostra que era una població més jove que la de la ciutat.

El matrimoni tipus del barri era una parella formada per un home de 40 anys (8% dels matrimonis) i una dona de 35 anys (9%). Els matrimonis més joves del barri eren un format per un xicot de 19 anys amb una noia de 22 anys i un altre format per un noi de 25 anys amb una jove de 18. El matrimoni amb més diferència d'edat corresponia a una parella formada per un home de 60 anys casat amb una dona de 36 (24 anys de diferència). La família mitjana tenia dos fills (30%) del total i d'aquests un 45% estava format per una parella (noi i noia). La família més nombrosa tenia 8 fills: 3 noies i cinc nois. El nombre mitjà de fills per matrimoni era de 2,65 fills. Únicament hi havia dues famílies que tenien bessons.

242 edificis, la majoria habitatges unifamiliars

Al barri de les Escodines hi havia un total de 242 edificis. Al carrer on hi havia menys edificis del barri era el de la Roqueta (actual St. Antoni) amb 5 edificis. Al moment de fer el padró, a la primavera de 1823, dels 242 edificis censats un 20% no es trobaven habitats (48 edificis). El nombre total d'habitatges era 387 dels quals el 23% (89 habitatges) es trobaven al carrer Escodines que era un dels carrers més llargs de Manresa després dels carrers del Remei i Valldaura tots situats a extramurs de la ciutat.

Per tant a les Escodines existien una mitjana d'1,60 habitatges per edifici i que el situava a la banda baixa de la ciutat que tenia una mitjana d'1,64 habitatges per edifici. El carrer nomenat Escodines fins a la Carretera tenia el ràtio més baix del barri i un dels més baixos de la ciutat, ja que tenia 1,14 habitatges per edifici. Que significa això? Doncs que el tipus d'habitatges era majoritàriament habitatges dels quals actualment anomenem unifamiliars. Així les Escodines tenien el 71% dels habitatges d'aquest tipus. Si fem la mitjana dels habitants (1544) pel nombre d'habitatges (387) tenim que a cada un d'ells hi vivien una mitjana de 4 persones que era el valor més baix de tot Manresa.

Els llauradors, el grup de treballadors més nombrós

La professió més nombrosa era la de llaurador amb 241 persones (69%) i era el 30% de tota la ciutat. Després venien 25 velers (teixidors de seda) que eren el 7% del barri. En tercer lloc venien els dels fabricants i el dels teixidors amb 13 professionals cadascú. Hi havia, però, dues professions genuïnament del barri: els rajolers i els saliners. Al barri existien 5 rajolers i 2 saliners que eren els únics de Manresa. També hi vivien 2 pintors que eren el 50% de la ciutat.

Josep, Ignasi, Maria i Francesc, noms més comuns

El nom masculí més corrent era el de Josep, se'n deien 114 (el 16% del barri i el 14% de la ciutat). Era el barri que tenia més persones anomenades Josep de tot Manresa i aquest era el nom més nombrós a tota la ciutat. Després venia el nom d'Ignasi que el portaven 71 persones (11%), Francesc amb 69 persones (10%) i Joan que el portaven 60 persones (8%). Al barri també cal destacar tres noms que eren més específics, com Emmanuel (10 persones) i Valentí (25 persones), que eren una tercera part de les persones de tota la ciutat que el portaven.

En el cas de les dones el nom més corrent era el de Maria que el portaven 124 persones (15% del barri i de la ciutat) i que també era el més freqüent de la ciutat. Després venien Francesca que el portaven 77 persones (9%), Antònia amb 69 persones i el de Rosa, 68 persones (8%). Com a noms específics del barri cal destacar els de Maria Rosa i els de Maria Teresa que eren el 40% i el 50% de tota la ciutat. Quasi la meitat de la població del barri tenia 4 noms d'home: Josep, Ignasi, Francesc i Joan; i 4 noms de dona: Maria, Francesca, Antònia i Rosa.

La situació majoritària del barri de les Escodines correspon a: Un matrimoni format per un home anomenat Josep de 40 anys i una dona anomenada Maria de 35 anys amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys de nom Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador.

Bibliografia:

- Joan Vila-Masana i Portabella, Revista Escodines núm. 9, setembre 2008