Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)
Imatge: Rei Joan II d'Aragó.
En el primer capítol del Món Medieval manresà vam fer un resum del primer cens documentat a la ciutat de Manresa i de les nefastes cròniques de la Pesta Negra. Seguint en matèria, entrarem de ple en aquest segon capítol, començarem parlant de la Guerra Civil Catalana (1462-1472).
L'autèntic martiri demogràfic no va arribar fins a l'esclat de la Guerra Civil Catalana, entre els dos bàndols oposats: per una banda el rei Joan II i per l'altre la Generalitat de Catalunya. Tot i que les incidències a la comarca del Bages no estan del tot clares, podem intuir que els partidaris de la Generalitat amb la ciutat de Manresa al davant, devastaren les terres reialistes. Les conseqüències van ser l'ocupació de castells i propietats de tot ordre. A la nostra ciutat tenim referències sobre la davallada demogràfica produïda pel conflicte bèl·lic-civil gràcies a la reforma municipal de 1476 feta pel rei Ferran el Catòlic, que va reduir el Consell de Cent (autoritat municipal del moment) a trenta membres. Feia quatre anys que la guerra havia acabat amb la firma del Tractat de Pedralbes (1472), i els efectes encara es notaven.
Així podem dir que la ciutat de Manresa acabava el segle XV amb una greu crisi econòmica que havia vist reduïda llur població a menys de 300 focs, si els comparem amb els 2000 focs que tenia abans de la Pesta Negra. El cop era angoixant, més de la meitat de la població havia mort. Malgrat que les reticències els consellers manresans van buscar nous pobladors que tornessin a omplir els carrers i places, els nous habitants tindrien el privilegi de no pagar impostos si decidien instal·lar-se a la ciutat. També fou una recerca d'una nova classe burgesa i menestral, on es van buscar nous metges a causa de la manca d'aquests, perquè els metges jueus havien estat expulsats de la ciutat pocs anys abans, i els metges cristians havien mort.
Les bones disposicions dels consellers van patir un revés amb el rebrot de pesta de 1508, quan van morir dos consellers, i també jurats i botiguers, deixant orfe els carrers de la ciutat i obligant a tancar la Casa de la Ciutat. Finalment fins al 1515 el nombre de fogatges (cases habitades) no tornaria a augmentar, superant l'escull dels 300 focs, i l'any 1553 els focs ja arribaven a 353, un augment del 12,42%.
L'autèntic martiri demogràfic no va arribar fins a l'esclat de la Guerra Civil Catalana, entre els dos bàndols oposats: per una banda el rei Joan II i per l'altre la Generalitat de Catalunya. Tot i que les incidències a la comarca del Bages no estan del tot clares, podem intuir que els partidaris de la Generalitat amb la ciutat de Manresa al davant, devastaren les terres reialistes. Les conseqüències van ser l'ocupació de castells i propietats de tot ordre. A la nostra ciutat tenim referències sobre la davallada demogràfica produïda pel conflicte bèl·lic-civil gràcies a la reforma municipal de 1476 feta pel rei Ferran el Catòlic, que va reduir el Consell de Cent (autoritat municipal del moment) a trenta membres. Feia quatre anys que la guerra havia acabat amb la firma del Tractat de Pedralbes (1472), i els efectes encara es notaven.
Així podem dir que la ciutat de Manresa acabava el segle XV amb una greu crisi econòmica que havia vist reduïda llur població a menys de 300 focs, si els comparem amb els 2000 focs que tenia abans de la Pesta Negra. El cop era angoixant, més de la meitat de la població havia mort. Malgrat que les reticències els consellers manresans van buscar nous pobladors que tornessin a omplir els carrers i places, els nous habitants tindrien el privilegi de no pagar impostos si decidien instal·lar-se a la ciutat. També fou una recerca d'una nova classe burgesa i menestral, on es van buscar nous metges a causa de la manca d'aquests, perquè els metges jueus havien estat expulsats de la ciutat pocs anys abans, i els metges cristians havien mort.
Les bones disposicions dels consellers van patir un revés amb el rebrot de pesta de 1508, quan van morir dos consellers, i també jurats i botiguers, deixant orfe els carrers de la ciutat i obligant a tancar la Casa de la Ciutat. Finalment fins al 1515 el nombre de fogatges (cases habitades) no tornaria a augmentar, superant l'escull dels 300 focs, i l'any 1553 els focs ja arribaven a 353, un augment del 12,42%.
L'increment més espectacular es va produir durant el darrer fogatge esmentat (1553), segons el llibre de talles de la ciutat de Manresa del 1586 es relacionen fins a 770 focs. Aquesta diferència és deguda al fet que el darrer és un fogatge fet per les autoritats eclesiàstiques, on constaten tots els majors de 12 anys, així com els menors relacionats per cases i carrers. Per tant si ens centrem en el criteri dels consellers, de 1553 a 1586 es produí un augment fins als 417 focs, la qual cosa suposaria un 118,73%, molt lluny encara dels 770 focs que mencionàvem els religiosos.
En tot cas ambdues fonts, tant la civil com l'eclesiàstica, no eren exactes i per tant es podien haver manipulat per donar un bon resultat als estaments governamentals.
Què és un fogatge?
Hem parlat del fogatge, però convé revisar perquè i com s'organitzaven els focs i/o fogatges.
El fogatge fou un impost indirecte creat en el regnat de Pere III, fruit del pacte de les Corts l'impost es cobrava en terres de senyors laics i també en terres eclesiàstiques. Era una imposició que les corts generals establien per convinença amb el rei dels estats de la corona catalanoaragonesa a raó d'una quantitat per foc o casa habitada, per tal de subvenir a necessitats de la corona o de la terra. Era una exacció eventual i per a cadascun calia l'acord de la cort general, on s'acostumava a determinar els criteris d'inclusió o exclusió dels focs i les persones que hi restaven sotmeses. Unes vegades aquesta exacció es feia a tant per foc, i unes altres vegades a base d'una quantitat fixada per endavant, que calia que fos repartida entre els focs i les localitats.
Llegeix la primera part:
- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I), aquí.
Bibliografia:
- Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Volum 1 (1984). Congrés d'Història Moderna de Catalunya, UB. Facultat de Geografia i Història: Departament Història Moderna