19 de juliol 2008

Catalanistes i carlins en el consistori manresà

La llarga alcaldia de Pere Armengou i Manso, un català del temps antics

Fotografia: GARCIA, Gal·la: L’abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965. Edafos Editorial. Manresa, 2001.

L'any 1904 s'inaugurà amb la presència a l'alcaldia d'un element procliu al regionalisme, Pere Armengou i Manso, qui romangué en la presidència del consistori fins a la seva mort, ocorreguda el febrer de 1909. En realitat, mai no s'arribaria a pronunciar sobre la seva adscripció política, però sembla clar que la seva militància en el passat havia estat al costat del carlisme, conjuntament amb la seva família, i després formaria part del sector integrista escindit d'aquell. Després de frustrats intents d'aconseguir dominar l'alcaldia per part de la coalició carloregionalista, aquesta suposà l'ocasió daurada de lluïment de la força política assolida pel regionalisme a la ciutat. Un altre fet, l'inici de la publicació diària, El Pla de Bages, portaveu oficiós d'aquest corrent polític, el 12 de març de 1904, constituí, d'altra banda, el començament d'una hegemonia política de llarga durada que s'estroncà l'any 1923. Consolidació política que hagué de vetllar periòdicament enfront dels elements republicans i liberals, coaligats o dividits entre si, i eterns oponents a allò que denominaren el domini carlocatalanista de l'escenari polític.

Per fi, el districte i l'alcaldia de Manresa estaven en mans dels regionalistes. Ara havia arribat el moment de fundar un diari combatiu i modern, El Pla de Bages, que fos capaç d'aglutinar tots els sectors d'ordre de la ciutat que “pensa i sent a Déu y a la Pàtria, dexant que les fraccions federades s'anomenin com vulguin, sostinguin en altres llocs els ideals que cada una ben legítimament persegueix, per a dedicar aquestes planes ben senceres á les lluytes contra'ls enemics de Déu, de la Pàtria y de la pau social de Manresa y sa Comarca” [1]. Per la seva banda, el nou alcalde Pere Armengou acomiadava Fius tot elogiant la seva eloqüència, segons diria, difícil d'imitar, i pronunciava el discurs de benvinguda després del seu nomenament de Reial Ordre. En aquest, Armengou va desgranar el seu programa de govern que es concentraria a potenciar la instrucció, la beneficència pública i privada, i la salubritat pública. Així mateix, va desitjar harmonia entre els companys del Consistori, i s'oferí, amb un to molt paternalista, al poble manresà com a alcalde, benefactor i pare [2].

El cronista Joaquim Sarret i Arbós, que militaria en les files de la Lliga Regionalista, descrivia l'ambient imperant en la ciutat era el del domini de la política. Aquesta observació tan elemental no seria altra cosa que el procés de politització de les masses. Segurament els canvis de govern continuarien estant orquestrats des de Madrid, però per primera vegada començaven a funcionar unes autèntiques dretes i esquerres manresanes, alimentades amb les lluites del passat i la memòria de la tradició política de cada bàndol, si bé, al mateix temps, renovades amb els conflictes del present. Al darrere de l'enfrontament ideològic, Sarret hi endevinava els partits dominants que eren “els conservadors y els regionalistes: el primer, si vol tenir forsa en dia de eleccions se ha de amparar ab els republicans socialistas y els lliberals democratas; el segon se ha de amparar ab els carlistas, els nocedalistas y els catalanistas” [3].

En definitiva, els dos blocs polítics que s'enfrontarien durant tot el període que estudiem en aquest capítol. Sense, però, avançar gaire en l'àmbit de l'adquisició d'una cultura per la democràcia. El sectarisme, així, hi seria predominant.

De nou, el cicle electoral s'encetaria amb la celebració de comicis provincials del 12 de març de 1905, en les quals concorrien una candidatura de signe regionalista, una monàrquico-liberal i una de republicana. Els quatre llocs reservats seran per a un carlí (Joan Pelfort i Cirera), dos monàrquics l'un conservador, Lluís Vila i Miralles, i, l'altre liberal, Manuel Farguell de Magarola, i per al regionalista Ignasi de L. March i Batlles [4].

Diem reservats perquè aquests comicis tornaren a tenir un caràcter estipulat, fet denunciat pel centre de Fraternidad Republicana (que va proclamar una candidatura formada per Josep Garreta i Casals, i Carles Castos i Álvarez, candidatura dissuadida per la Junta d'Unió Republicana) i evidenciat pel pacte establert entre regionalistes, carlins i dinàstics [5].

Els quatre electes van obtenir uns percentatges similars de vots, seguits a molt poca distància pel candidat regionalista i fabricant de Sant Joan de Vilatorrada, Joan Guitart i Santasusana. Als pobles les tupinades van continuar estant a l'ordre del dia. Només cal fixar-nos en el mateix nombre de vots que curiosament obtindrien els quatre candidats elegits al municipi d'Aguilar de Sagarra.

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.VI pp. 310-312

____________
[1] El Pla de Bages, 12-III-1904, nº 1.
[2] Sessió del ple municipal de l'1 de gener de 1904 a Llibre d'actes municipals de l'ajuntament de Manresa. Any 1904, p. 93.
[3] Joaquim Sarret i Arbós, Efemèrides, 1898-1916, Manuscrit inèdit (A.H.C.M.), p. 18 bis.
[4] Joan Pelfort i Cirera = 8539 vots; Manuel Farguell de Magarola = 8529; Lluís Vila i Miralles = 8507; Ignasi de L. March i Batlles = 8480 (Font: A.D.B., expedients Eleccions provincials, Lligall 2668).
[5] Soler i March informà a Prat de la Riba que el Govern li havia recomanat pactar amb els elements d'ordre al districte de Manresa. Carta de Soler i March a Prat de la Riba de 12 de febrer de 1905, a P. Martínez Ascaso, op. cit., p. 108.

13 de juliol 2008

El triomf de Maurici Fius i Palà

Un alcalde republicà de veritat

A la ciutat de Manresa, l'any 1902 es va encetar amb la primera alcaldia del republicà Maurici Fius i Palà format, en els càrrecs principals, per republicans i liberals [1]. Com era de suposar, els membres de la coalició catòlica i regionalista no podien tolerar una situació d'aquesta mena, i s'esforçaren a impedir que Fius i Palà continués conservant l'alcaldia. En aquest sentit, Leonci Soler i March, que va rebre amb entusiasme la notícia de l'entrada d'Antonio Maura al Govern amb la cartera de Governació, el felicitarà i aprofitarà per demanar-li que "nos haga con merced de librarnos cuanto antes mejor del Alcalde republicano-socialista que padecemos, D. Mauricio Fius y Palá, nombrado de Real Orden!" [2].

Fins i tot Fius es va veure obligat a portar als Tribunals als diaris La Veritat i La Lucha a causa de la campanya de difamació i insult que duien a terme contra la seva persona [3]. Tanmateix, la gran prioritat era el sanejament de la hisenda municipal i la implementació del seu programa de reformes.

Maurici Fius i Palà (1864-1920) havia entrat a formar part de la corporació municipal l'any 1897 quan va aconseguir per primera vegada una regidoria, càrrec que revalidaria als comicis de 1899, si bé fins al 1902 no fou designat alcalde. Fius s'havia destacat per les seves continuades intervencions en conflictes socials, sobretot en la vaga de la fàbrica Bertrand i Serra l'any 1897. Així mateix havia estat el corresponsal del diari barceloní La Publicidad, durant les vagues de 1890, l'únic mitjà possible de donar a conèixer l'evolució d'aquestes a conseqüència de la censura governativa. Sempre havia estat republicà, primer federal, després possibilista, i a partir de 1895, s'erigí en un notable republicà, deslligat de tota tendència.

El nou alcalde va inaugurar el seu mandat amb el pronunciament d'un discurs molt ben travat on, a banda de prometre l'abolició dels consums i la seva substitució per un repartiment veïnal, a fi d'abaratir les subsistències, va centrar les directrius de la seva actuació política en la reforma urbanística de Manresa, la potenciació de la instrucció de les classes populars, la millora de la beneficència pública, i el foment de la higiene i la salubritat de la ciutadania. En definitiva, va insistir en el fet que continuaria perseverant en els ideals de democràcia, benestar i llibertat. Uns ideals que es concretarien en l'àmbit de la salubritat pública amb la construcció d'un nou escorxador que reunís les condicions higièniques adequades, i amb el cobriment dels torrents de Sant Ignasi i de Predicadors, que en l'època eren focus continuats d'infecció.

En el terreny de la instrucció pública, es disposava a obrir classes nocturnes per als obrers, i a inaugurar l'Escola d'Arts i Oficis, "que impulsará a las clases obreras a salir del círculo rutinario en que se hallan encerradas de modo que cuando en lo sucesivo pretendan entrar en el ejercicio de las diversas industrias que puedan procurarles la subsistencia tengan nociones de lo que son y deben ser los trabajos a que han de dedicarse." [4]

Poc després, l'escola seria inaugurada pel ministre d'instrucció José Canalejas Méndez, i dos anys després visitada pel rei Alfons XIII en la seva primera visita a la ciutat. Les escoles nocturnes tindrien també un ampli ressò, perquè al final del mes de gener de 1902 ja s'hi havien matriculat 760 alumnes.

L'any 1903 tornà a ser decisiu en matèria electoral, ja que el catalanisme conservador al districte de Manresa començava a consolidar les seves posicions polítiques. Les eleccions generals van ser convocades per al 26 d'abril de la mà de Francisco Silvela, que substituïa al vell Sagasta qui amb la seva dimissió de la presidència del Govern posava fi a una llarga i dilatada carrera política. Silvela es proposà de dur a terme, tot apropant-se a Antonio Maura, que tot just s'acabava d'afiliar al partit conservador, allò que Miguel Martínez Cuadrado ha anomenat la "segunda ofensiva regeneracionista del partido conservador" [5]. El partit liberal es trobava submergit en una gran crisi interna provocada per les lluites originades al voltant de la successió de Sagasta. A Catalunya, regionalistes i republicans intentaren de consolidar les posicions electorals assolides en les darreres generals de maig de 1901, sobretot en la circumscripció de Barcelona, on, malgrat això, l'ambient preelectoral no estigué tan escalfat com en aquelles eleccions.

Eren tres candidats els que es disputaven l'acta uninominal del districte de Manresa: el regionalista Leonci Soler i March, el conservador Lluís Vila i Miralles, i el republicà possibilista, Eusebi Corominas i Cornell. I una darrera candidatura presentada pel Comité Democràtico Socialista de Manresa en favor del propagandista obrer Josep Comaposada [6]. El candidat conservador comptà lògicament amb els ressorts governamentals, i a més, tenia l'avantatge de pertànyer a la comissió provincial de la diputació de Barcelona per la seva condició de diputat, si bé al mateix temps aquest fet el podria limitar per retenir la representació parlamentària. Igualment, Soler i March, en ser cap del Sometent del districte de Manresa, l'incapacitava per ser diputat a Corts [7].

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap. VI pp. 297-299
___________
[1] Les tinences d'alcaldia van correspondre als republicans Miquel Oms Viñas, Josep Defís Aleger, Manuel Castellà, al liberal fusionista Bernardino Alcañiz i al liberal gamacista Eloi Torras. Les dues sindicatures als republicans Ramon Trulls i Antoni Oriol, respectivament.
[2] Carta de Soler i March a Antonio Maura, 9-XII-1902 (Lligall 102, Fundación Antonio Maura). Soler també comunicarà al seu amic Prat de la Riba el nomenament de Fius, tot afegint que aquest ha estat obra dels caciquets fusionista i conservador de Manresa de brasset ab el gran Junoy ... (Carta de Soler i March a Prat de la Riba, 2-I-1902 a Pilar Martínez-Ascaso, op. cit., p. 95).
[3] Vid La Montaña Republicana, 24-VII-1903.
[4] Sessió del ple municipal de l'ajuntament de Manresa de l'1 de gener de 1902 al Libro de Acuerdos Municipales, 1902, pp. 2 i 2v.
[5] M. Martínez Cuadrado: Elecciones y partidos políticos de España (1868-1931), Vol. II, Madrid: Ed. Taurus,1969,pp. 683 i ss.
[6] Fundador i director del diari barceloní La Publicidad.
[7] Tal com ho testimonià Emili Junoy en el vot particular que va formular a la Comissió d'Actes del Congrés de Diputats. Vegeu el vot particular emès per Emili Junoy el 29 de maig de 1903, on indicava que el diputat electe Soler y March es cabo de Somatenes y está, por tanto, incluído en el párrafo 3º del art. 5º de la ley electoral (A.C.D., sèrie "Doc. Elec.", lligall 118, exp 1).

12 de juliol 2008

Antoni Camps i Fabrés

Un renaixentista a Manresa

Poeta i periodista, Antoni Camps i Fabrés, encarnà la presència manresana en el moviment literari de la Renaixença.

Nascut a Manresa, el 14 de setembre de 1822, i mort a Barcelona el 28 d'octubre de 1882, participà en la primera convocatòria dels Jocs Florals restaurats el 1859, obtenint-hi un premi extraordinari ("el gessamí d'argent"). En els Jocs de 1861 guanyà la Flor Natural amb una balada romàntica que esdevingué cèlebre: "Los tres sospirs de l'arpa". Entre 1861 i 1871 fou guardonat altres vuit vegades en el mateix certamen, del que va ser també "mantenidor" els anys 1864, 1873 i 1874. S'havia estrenat com a poeta en llengua catalana en un concurs literari celebrat, el 1841, per iniciativa de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Un volum, editat amb caràcter pòstum, recull la seva obra poètica en català i castellà.

Com a periodista, participà activament en la redacció de "La antorcha manresana" i "Semanario de Manresa". I col·laborà en la "Revista Popular" i "Revista industrial", de Barcelona; com també en "La Civilización", de Madrid. Un aplec d'articles de tema social donà motiu a l'edició d'un llibre titulat "Apuntes sobre la cuestión industrial", que els seus successors i hereus publicaren l'any 1894.

"El poeta-fabricant", l'anomenà Marià Aguiló. I és que, activitats literàries a part, Camps va dedicar-se principalment a la fabricació de vetes -la indústria manresana tradicional- com a continuador de l'empresa familiar que féu famosa la marca del "Sol volant d'uns rosaris", amb obradors a Manresa i després a Barcelona.

Veí de la Ciutat Condal, exercí diversos càrrecs públics: diputat provincial, directiu del Foment del Treball Nacional, membre de les societats d'Amics del País, Amics de la Instrucció, de l'Associació de socors i protecció de la Classe Obrera...

El dia 1 de setembre de 1900, el retrat de Camps i Fabrés tingué entrada oficial a la Galeria de manresans il·lustres. Un carrer i un col·legi han popularitzat modernament, a Manresa, el nom d'aquest compatrici que compta també a Barcelona -al barri de Sant Gervasi- amb un carrer dedicat a la seva memòria.

Informació facilitada per Jordi Mercader Terrats.

06 de juliol 2008

Les Bases de Manresa de 1892

La construcció del catalanisme polític

El text discutit, esmenat i aprovat a l'Assemblea de Manresa de 1892, constitueix una fita rellevant en la construcció del catalanisme polític, tant pel seu contingut teòric com pel que representà de mobilització efectiva d'una força emergent que pretenia consolidar-se. Al darrere de la lletra i l'esperit de les Bases de Manresa, s'hi pot copsar la intenció dels promotors de posar-se en primera fila de la línia de sortida del catalanisme naixent que, desmarcant-se de les opcions federalistes o carlistes, els atorgués l'hegemonia en la concreció i la proclamació de la nacionalitat pròpia de Catalunya.

El contingut del document dibuixava en divuit articles un projecte de poder autonòmic regional que comprenia els aspectes següents: un govern propi i unes corts, amb potestat per establir relacions amb l'estat espanyol i concordatàries amb l'Església catòlica; el català havia de ser l'única llengua oficial i seria exigit per a exercir qualsevol càrrec públic; el territori dividiria en comarques i municipis i l'ordre públic dependria exclusivament de les autoritats catalanes. Es negava l'obligatorietat del servei militar per als catalans, en canvi d'una compensació econòmica o un grup de voluntaris per al govern central. En mans d'aquest es deixarien les relacions internacionals, en matèria política i econòmica, l'exèrcit i la instrucció militar, i les grans obres d'infraestructura.

L'anàlisi del contingut de les Bases de Manresa, tenint en compte el context social i politicoeconòmic de l'època, reflecteix una ideologia anacrònica, que es concreta en unes formes polítiques pròpies d'una mentalitat rural temorosa de l'impacte de la industrialització i dels nous corrents de pensament liberal que portava implícits. Globalment, va ser un projecte conservador que configurava una societat tradicionalista, pairal i catòlica, inspirat en un neoforalisme, i que deixava sense definir qüestions importants com el model de l'Estat en monarquia o república, que constituïa el poder legislatiu a base d'un sufragi masculí censatari, corporatiu-gremial i familiar. I és que, certament, el món de la Catalunya agrària era l'origen dels membres que componien la magna representació de la Unió Catalanista, promotora de l'Assemblea, i dels prohoms de la Lliga, responsables de la redacció de les Bases. Tanmateix, plana sobre el text la contradicció entre la voluntat manifestada pels catalanistes de modernització de l'Estat espanyol, i el refús a incorporar-se al parlamentarisme i la democràcia, conquestes de la petita burgesia i el proletariat europeu de l'època. Aquesta contradicció només és explicable pel temor que la plena democratització conduís a la formació de partits polítics catalans segons el model vigent a l'Espanya de la Restauració, que no garantia una autèntica representativitat i a més una impedia qualsevol altra expressió que no fos la de l'hegemonia centralista.

A la discussió del projecte a Manresa, tot i l'ambient d'eufòria que envoltà l'Assemblea, no hi va faltar un intens debat que va posar de manifest les tendències representades en la Comissió que va redactar les Bases. D'una banda, s'hi expressà la retòrica jocfloralesca d'Àngel Guimerà, que encapçalava la plèiade de literaris i historiadors renaixentistes amb més idealisme que contingut polític. De l'altra, els partidaris d'un tebi regionalisme, representats per Joan Josep Permanyer i Ayats, que optaven per una descentralització administrativa, per una política pragmàtica i accidentalista que evites excessives tensions amb el govern estatal. I, finalment, el grup dels joves del Centre Escolar, políticament més combatius en el sentit que les Bases esdevinguessin un autèntic cos teòric-polític que assegurés l'autonomia per a Catalunya i els instruments per a gestionar-la.

El text aprovat no presentà variacions significatives respecte al projecte, a excepció de la base segona, que va ser rebutjada i exclosa del text definitiu. L'enunciat d'aquesta base deia: "Lo poder central monàrquich podrà ser representant a Catalunya per un Príncep de la sanch; en defecte d'aquest, aixís com en cas d'establirse una altra forma de govern, representarà lo Poder central un Delegat, que haurà de ser necessàriament català". L'advocat lleidatà Frederic Renyé Viladot va mostrar-se radicalment contrari a l'existència d'un representant del poder central a Catalunya i, malgrat les explicacions de J.J. Permanyer i Pau Font de Rubinat, la base fou suprimida, de tal manera que el redactat final constà de disset articles i no dels divuit que contenia el projecte.

El diputat manresà Leonci Soler i Mach va haver d'aclarir diverses vegades que "el programa de Manresa no es separatista"; i, a més, que era "legítimo, legal y está permitida su propaganda". Però el principal rebombori es va produir, sorprenentment, quan va confessar que "Cataluña está al lado de España"; una frase que va provocar la reacció irada d'alguns diputats conservadors, que van exclamar, a capella: "¡Cataluña es España! ¿Es que Cataluña es otra nación? ¡Esto no se puede decir aquí". El debat va acabar provocant la intervenció del president de la cambra, que va renyar el diputat dient que "no está ni puede estar en el ánimo de S.S. ni de la cámara que se cite a Cataluña como país diferente de España".

L'aprovació de les Bases de Manresa va ser aclamada per la premsa addicta a la Unió Catalanista, que va reproduir els efluvis entusiàstics emanats pels assembleistes en el sentit que s'havia fet un acte històric i transcendental. Josep Pella i Forgas, Valentí Almirall i Llozer o Antoni Rovira i Virgili van criticar la timidesa, la ingenuïtat i el tradicionalisme que traspuaven les Bases. A Madrid, les reaccions dels polítics van ser fulminants: Eduardo Dato titllà el contingut de les Bases de "tan utópico como el programa socialista, tan peligroso, quizá, como el anarquista", Antonio Maura afirmà que era "un programa de disolución y de negación de la patria". La premsa madrilenya va dedicar escassos comentaris a l'esdeveniment, però aquests foren pocs fidels i plens de sarcasme i de retrets contra el que considerava un atemptat contra la unitat de la pàtria.

Històricament, les Bases de Manresa han estat interpretades com el paradigma del separatisme per part de les generacions de defensors de "la unidad de la patria"; o com un referent inexcusable per a la construcció del catalanisme polític, per als qui han anat aprofundint el camí iniciat. Tot i que no es van arribar a votar, doncs, les bases aprovades a Manresa foren rebutjades en directe i en diferit. Malgrat tot, es van mantenir, durant una pila d'anys, com un referent, fins i tot per a aquells que les van combatre. El 25 de gener del 1939, poques hores després que Manresa fos ocupada per les tropes franquistes, les publicacions del règim van tenir un recordatori especial per a l'assemblea que s'hi havia celebrat quaranta-set anys enrere: "Ha sido tomada Manresa. ¡Cuántos recuerdos trae a la memoria este nombre! Las famosas bases de Manresa no han sido ajenas al deplorable proceso político que estamos ahora liquidando a punta de bayoneta". La força, efectivament, havia aconseguit vèncer la paraula.

(Entrada actualitzada el 17/12/2014)

Bibliografia:

- COSTAFREDA, Mercè (2001): Història: política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Volum 7. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

- BOSCH, Pere: L'ombra allargada de les Bases de Manresa. Diari el Punt [16/12/2014]

04 de juliol 2008

La fàbrica dels Panyos

Una trajectòria de dos segles

La fàbrica dels Panyos va ser construïda per la societat sedera Pau Miralda i Companyia. Després de la Guerra del Francès la societat va decidir fabricar teixits de llana. La primera fàbrica es va establir a Sallent, a cal Torres Amat, en un antic molí vora el Llobregat l'any 1817. Però la companyia de Pau Miralda volia construir una fàbrica nova a Manresa. El 1820 ja tenia el terreny. El 1822 ja estava fabricant filats i teixits de llana de qualitat anomenats “panyos”. L'any 1826 va aconseguir la concessió per utilitzar l'aigua del Cardener i va començar la construcció de la gran fàbrica dels Panyos. Tenia 4 pisos i 365 finestres (una per cada dia de l'any). L'any 1832 hi treballaven 500 obrers.

La construcció d'aquest edifici va suposar l'inici de la revolució industrial a Manresa amb una gran fàbrica on s'utilitzava energia hidràulica, maquinària moderna importada de l'estranger i el treball d'obrers assalariats, sens dubte tota una revolució industrial, en l'àmbit català com a escala espanyola, de fet és l'única fàbrica de l'estat espanyol que encara es conserva amb les seves característiques inicials. Si a Manresa podem presumir, ho podem fer amb la Fàbrica dels Panyos.

L'any 1866 la fàbrica va ser comprada pel fabricant Manuel Portabella i Cantarell, que la va convertir en una factoria de filats i teixits de cotó. El 1884 els Portabella es van associar amb els Fabra i es va crear la societat Successors de Fabra i Portabella. A principis del segle XX s'hi van fer millores i ampliacions. S'hi va instal·lar una caldera de vapor, noves màquines de filatura, etc. La fàbrica va quedar molt afectada per l'aiguat del 12 d'octubre de 1907.

Prestigi internacional

Si els fundadors de la fàbrica varen ser els Miralda, els que li donaren esplendor van ser els Portabella. L'any 1888 la firma va participar en l'Exposició Universal de Barcelona; el 1900, a l'Exposició Universal de París, i el 1901, a la gran Exposició General Manresana. En aquest certamen, l'empresa va presentar els fils de cosir anomenats "cotons manresans", prou apreciats entre la clientela. També era originària d'aquesta fàbrica la marca "La Cometa", de quan els amos s'havien associat amb la firma Fabra.

L'última galopada

Als anys vint els Panyos va tancar portes i va estar aturada uns anys. Durant la guerra civil es va convertir en una caserna d'intendència militar. L'any 1940 la fàbrica dels Panyos va ser comprada per la companyia de Terrassa Hilados de Estambre del Alto Llobregat S.A. Als Panyos es tornava a treballar la llana, però ara sols feia filatura. El nombre de treballadors i treballadores era d'uns 150. Totes les persones que hi van treballar aquests anys recorden que hi havia un ambient molt bo entre els treballadors i amb el director.

L'any 1976 la fàbrica dels Panyos va tancar les portes definitivament. Havia tingut 150 anys d'activitat. Es tancava un capítol profundament important de la història de la indústria de Manresa.

El 22 de febrer del 2005 l'Ajuntament de Manresa va aprovar executar el projecte de restauració de la teulada de la fàbrica dels Panyos, veient que la situació vorejava la ruïna total, tanmateix l'edifici estava a punt de caure davant dels nostres ulls sense que ningú fos capaç de decidir el seu futur.

Actualització 2010: La reforma de la teulada

La reforma de la teulada de la fàbrica dels Panyos es van donar per acabada el gener del 2010. Les obres van consistir en la reconstrucció integral de la coberta d'aquesta antiga fàbrica, un edifici protegit d'altíssim valor patrimonial, i que és un dels primers exemples d'arquitectura industrial de Catalunya. La coberta que s'ha desmuntat estava feta d'estructures de fusta i de teules, de les quals només s'han reutilitzat les teules per a la construcció de la nova coberta. En concret, es va renovar l'estructura de fusta on es recolzava la coberta, i s'hi va construir un cèrcol perimetral de formigó perquè través el conjunt de façanes de la fàbrica i repartís adequadament les càrregues de la coberta de l'edifici.

Un cop acabades les obres, s'elaborarà un Pla Director de l'edifici, que determinarà les intervencions que s'hi hauran de fer en un futur. El maig del 2009 el Govern de la Generalitat va aprovar la declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional (DOGC 05.05.2009) en la categoria de Monument Històric la fàbrica dels Panyos.

Bibliografia:

- FERRER, Llorenç: Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya central (segles XVIII-XIX), Fundació Noguera, Barcelona, 2011

- SOLÀ PARERA, Àngels: Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860), Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 2004

- VILA, Ramon: Una família burgesa manresana en la Catalunya del segle XIX: els germans Serra-Farreras (1797-1877), Caixa Manresa, Manresa, 1988

03 de juliol 2008

Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes

La representació a Corts de 1891, un nou cas d'estafa electoral

Les eleccions celebrades l'1 de febrer de 1891 no van ser, ni de bon tros, un mirall de transparència, tal com ho haguessin esperat els aferrissats partidaris de la reintroducció del sufragi universal masculí. Malgrat també els desitjos de sinceritat que tenia el ministre convocant, Francisco Silvela. Els regionalistes de la nova Lliga Regional de Manresa, fundada el 1890, no esperaven cap regeneració. Recelaven de l'agitació que presentava la campanya electoral perquè assenyalaven que "aquí no'es tracta, en general, de portar a las Corts reptresentants veritat del pays, vetlladors constants e incorruptibles dels interessos de la terra, coneixedors de sas necessitats y de sas aspiracions; aquí no's pretén sinó reproduhir la comedia empalagosa, la lluyta tonta y ridícula dels partits, que no es lluyta (...)" [1]. Efectivament, les irregularitats van ser denunciades per la premsa local com per exemple la compra de vots per cinc pessetes o més, i la promesa de rellotges per als campanars dels pobles, fanals per a l'enllumenat municipal o fonts públiques [2].

Tot i així, aquestes van ser unes eleccions molt renyides, des del moment que es va originar un petit motí quan els republicans possibilistes van exigir a l'alcalde conservador Pere Arderiu que ensenyés el certificat de l'escrutini del col·legi novè, un cop les votacions havien finalitzat i no hi quedava ningú. El president d'aquesta mesa, el conservador i tinent d'alcalde Fruitós Sanmartí i Xipell havia marxat del col·legi sense haver lliurat l'acta d'escrutini. El rotatiu integrista La Verdad explicava com "los republicanos movidos por sus jefes, muchos con armas y en actitud hostil, amotinada y por demás ilegal e inconvenientemente, a la Casa Consistorial, pidiendo a gritos el certificado, y profiriendo gravísimas amenazas. A ellos se unieron, ofreciéndose en alta voz su cooperación varios carlistas muy caracterizados, seguidos de muchos de sus adeptos" [3]. Aquest col·legi aglutinava el vot dels obrers que vivien en les casses arrenglerades al costat del torrent de Sant Ignasi, un dels indrets d'industrialització precoç de la ciutat. Fins i tot, van venir de Barcelona entre una i dues dotzenes de carlins armats per tal d'exigir la sinceritat electoral.

En conseqüència, l'acta de Manresa va ser molt protestada, si bé aquestes reclamacions no van afectar la validesa de l'elecció. La Comissió d'Actes del Congrés de Diputats va dictaminar per majoria adjudicar l'acta a l'enginyer conservador Josep Maria Cornet i Mas, per bé que es va pronunciar un vot particular partidari de declarar-la greu. Les protestes del possibilista i vell conegut al districte de Manresa Emili Junoy no van ser escoltades [4]. Amb tot, els conservadors es van fer amb 6 de les 13 actes de la demarcació provincial de Barcelona, i amb un 63,4% del total d'actes del Congrés. Igualment, el districte de Manresa elegia per a compromissaris a senadors per la província de Barcelona tres conservadors conspicus, l'alcalde Pere Arderiu, l'advocat Joaquim Soler i Arola, i el procurador Josep Coll i Barrera.

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.V pp. 229-230
___________________
[1] Aquesta comissió es va constituir el 21-7-1897 i l'integraven l'hisendat Manuel Oms i de Prat, l'advocat Francesc Claret, el metge Oleguer Miró, el farmacèutic Alexandre Pallàs, el procurador Eduard Martínez, l'hisendat Valentí Prat, Joan Torruella, de qui desconeixem la identitat, i el comerciant Francesc M. Capella.
[2] Setmanari Català, 8-1-1891
[3] La Verdad, 7-2-1891
[4] Vegeu el vot particular i les protestes formulades pel candidat perdedor, Emili Junoy, a la sèrie "Doc. Electoral" lligall 106, Exp. 1, Arxiu del Congres de Diputats

02 de juliol 2008

El tren de Súria

El tren de la font del Gat

El 1912 dos enginyers, Macary i Viader van començar la perforació d'un pou al poble de Súria a la finca coneguda com del Salí. Van arribar a una fondària de 68 metres i en aquest nivell van obrir una galeria horitzontal de 30 metres de llarga on van descobrir sals potàssiques.

El descobriment va fer que el 1914 l'estat espanyol reservés una part dels terrenys miners que es presumia que contenien potassa. Però finalment seria l'empresa belga Solvay qui adquiriria la concessió de les mines als enginyers Macary i Viader i en començaria l'explotació.

L'empresa belga va construir diverses instal·lacions, cases pels treballadors (colònia Santa Maria), xalets pels enginyers, el camí fins al poble i finalment el projecte per construir una xarxa ferroviària fins al port de Barcelona.

El setembre del 1918 un decret del govern va autoritzar a Solvay poder construir un ferrocarril miner de Súria a Manresa i que des d'aquest punt es pogués donar sortida a la potassa pel port de Barcelona.

La xarxa ferroviària prevista va ser una de via estreta coneguda popularment amb el nom dels Carrilets, i amb el nom oficial de Ferrocarriles Económicos, que eren un tipus de tren concebut pels transports de mercaderies com carbó, potassa o fusta.

La línia de Súria a Manresa es va construir al començament dels anys vint per l'empresa Solvay segons el projecte que havia fet l'enginyer Louis Dupont, primer director de la mina, i la seva finalitat bàsica era el transport de potassa. Es va construir una estació a l'extrem sud de la població amb dos ramals, un dels quals servia per connectar amb el telefèric que venia de les mines de potassa de Cardona -que va deixar de funcionar el 1969 i posteriorment es va desmuntar- mentre que l'altre ramal anava fins a la mina.

La sortida de Súria, a causa del relleu profundament accidentat, va obligar a fer una sèrie d'obres de fàbrica, entre les quals destaquen el pont de Cal Nenus amb trenta-dos metres d'alçada i els viaductes de Cal Cavaller a Callús format per quatre arcs laterals, el de la riera de Vallverd amb tres arcs laterals i el de Joncadella format per tretze arcs i que durant molts anys va ser aprofitat per molts manresans i bagencs per iniciar-se en la tècnica del ràpel.

La línia de tretze quilòmetres va ser inaugurada i molt aviat va passar a formar part de la xarxa dels Ferrocarrils Catalans. Quan la línia va passar a mans d'aquesta companyia es va decidir ampliar l'explotació amb un servei de viatgers, i la companyia va demanar permís al govern espanyol per poder fer aquest transport. Es va construir el baixador a Joncadella -que funcionava amb caràcter excepcional-, a Callús i a Súria, i el dia 12 d'agost del 1924 s'inaugurava el servei.

La poca freqüència de viatgers, dos o tres trens d'anada o tornada, i el temps que trigaven a fer el trajecte van fer que no pogués competir amb el transport per carretera, es deixés de prestar el servei de viatgers durant la postguerra, finalment s'abandonà el servei de passatgers i fins avui en dia només s'utilitzi el servei de mercaderies, excepte esdeveniments com la Festa Major de Manresa (amb servei fins al Parc de l'Agulla), les festes a Ampans, (amb el baixador de Santa Maria de Comabella) i la festa de Sant Miquel de Santpedor. Els serveis especials de viatgers s'utilitzen les locomotores dièsel de la sèrie 3000 dels FGC.

Als anys setanta també s'havia utilitzat un servei de transport de viatgers amb motiu de l'Aplec de Joncadella i la festa de la castanyada que feia l'institut Lluís de Peguera al santuari joncadellenc.

El recorregut del tren a Manresa

El tren entrava a Manresa per la zona del Poal, barri Mion i actual Font del Gat, al final del qual -actual carrer Aragó- hi havia el triangle de Súria que permetia enviar directament els trens de Súria cap a Barcelona per la via dels Catalans o cap a Manresa-Nord.

Quan es va aixecar la línia que anava de Manresa Baixador fins a Manresa Nord (RENFE) es va tancar una part d'aquest triangle i la línia només anava a parar a Manresa Alta, La construcció de l'eix transversal i la urbanització del sector de les Bases de Manresa va fer que es modifiqués l'últim tram de la línia i que, a l'altura de Pineda de Bages, es construís un nou ramal que comunicava amb la línia de Sallent-Manresa, també dedicat a transport de potassa.

El dia 10 de maig del 1996 va circular l'últim tren, format per quaranta vagons de potassa, que venia de Súria a través de l'actual carrer Font del Gat. El desembre del 1997 es va enderrocar el pont de l'antiga via del tren del final del carrer, per iniciar la urbanització de la zona Bases de Manresa/Font del Gat.

Bibliografia:

- Camprubí i Plans, Josep. «El Ferrocarril a la Catalunya central». Dovella, [en línia], 1996, Núm. 53, p. 35-42, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20362

26 de juny 2008

Carrer de Cantarell

Un carrer amb moltes històries!

Malgrat que és un carrer secundari, estret i costerut, és un carrer amb força història. El nom del carrer ve de la família Cantarell, perxers d'ofici que confeccionaven galons en el segle XIX. Van arrendar el solar i un salt d'aigua a un conjunt d'industrials que, després de diferents canvis i problemes, es va convertir en la fàbrica de filatura de Cal Serrano (1817). En aquesta fàbrica es va instal·lar la primera màquina de vapor de Manresa l'any 1856.

L'agost del 1909 es va fer l'escala per comunicar amb la plaça de l'Hospital, ja que hi havia un pendent molt pronunciat.

A la primera meitat del segle XX hi havia un prostíbul -ca la Cisca- que tenia molta fama. Al diari La Veritat número 36 trobem la nota següent:
De dotze a quarts d'una de la nit ha durat un fenomenal escandol qu'han donat un pinxo y la mestressa d'una casa de mala vida que hi ha en el cantó de'n Cantarell.
(La Veritat, 20-6-1901)

Un dels fets més importants del pistolerisme a Manresa va passar en aquest carrer. El 25 d'agost del 1922 el dirigent de la CNT Angel Pestaña va venir a Manresa per fer una conferència sobre "La Rússia soviètica" al Teatre Nou. Va arribar a l'estació del Nord en un tren procedent de Lleida acompanyat de Josep Espinalt, president del Sindicat Únic de Manresa, i Bruno Lladó. En baixar del tren, Àngel Pestaña, que estava amenaçat de mort pels membres del Sindicat Lliure, i els seus companys van aconseguir esquivar la presencia a l'estació d'elements sospitosos. Tots tres, juntament amb dos sindicalistes que els esperaven, van travessar el riu pel Pont Vell, continuaren pel carrer de Sant Marc i l'actual Via de Sant Ignasi i s'enfilaren pel carrer del Cantarell direcció al Remei de Dalt, on vivia l'Espinalt. Mentre pujaven per aquest carrer els van sortir per davant quatre individus que estaven amagats a l'entrada del bordell. Un del grup va disparar contra Pestaña i no el va tocar. Quan Pestaña i els seus amics van intentar fugir va ser quan van rebre els impactes de bala. Es van disparar set càpsules de bala, tres de les quals van impactar al dirigent sindical, que va ser traslladat a l'hospital de Sant Andreu. Tenia una ferida lleu a l'avantbraç esquerre, vora del colze, amb orifici d'entrada i sortida, sense fractura; una ferida lleu a la cama esquerra, amb orifici d'entrada i sortida sense ruptura; i una ferida greu a l'espatlla -entre l'omòplat i la columna vertebral- que l'afectava els pulmons. Es va haver de posar la policia a la porta de l'habitació perquè no anessin a rematar-lo. Pestaña va sortir recuperat de les ferides el 26 d'octubre. L'endemà de l'atemptat, Manresa va viure una jornada de vaga general amb motiu de protesta.

Tota la premsa nacional va recollir en grans titulars l'atemptat. Els pistolers eren membres del Sindicat Lliure, dos de Manresa, que tenien la protecció del governador civil Martínez Anido. Aquest sindicat era una organització sindical anticenetista que utilitzava la violència per combatre la importància de la CNT dins la classe obrera catalana. Un dels pistolers, Ramon Ródenas, va ser objecte al cap de pocs dies d'un atemptat per part d'un cenetista, però va sobreviure. Els pistolers de Pestaña van ser absolts pel jutge encarregat del cas per falta de proves.

Un altre fet polític important relacionat amb aquest carrer va ser la descoberta de l'aparell de propaganda que CCOO i PSUC tenien a la casa número 11. El 1975 la Guàrdia Civil de Manresa va detenir durant el mes d'octubre 24 persones presumptament implicades en aquest afer, algunes de les quals van ser torturades per la Guàrdia Civil a la caserna de Manresa. Al final, cinc persones van ingressar a la presó mentre que d'altres van fugir sota una ordre de crida i cerca. Va ser un dels últims espeternecs del franquisme, però va deixar el comitè local del PSUC pràcticament desmantellat. Els detinguts van sortir en llibertat els dies 5 i 8 de desembre del mateix any sota una fiança de 50.000 pessetes. El dia 8 al vespre van arribar en tren a Manresa, on els esperaven unes cinc-centes persones, concentrades al pont de la Reforma, ja que l'andana de l'estació només hi deixaren ser els familiars.

Fins fa poc temps, al número 6 del carrer de Cantarell hi havia el Centre Islàmic Cultural. Aquesta mesquita es va obrir el 1990, quan la immigració àrab va començar a ser important a la ciutat, i va tancar per desnonament el novembre del 2007.

L'edifici on es troba el bar "Bodega Andaluza" es va construir poc després de la Guerra Civil, i fa cantonada amb la Via de Sant Ignasi.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- SOLÀ, Àngels. (2003). El carrer Cantarell i el naixement de la indústria cotonera manresana al principi del segle XIX. Dovella, [en línia], Núm. 82, p. 7-12, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20597

24 de juny 2008

La producció de vi i la fil·loxera

La vinya a la segona meitat del segle XIX

Quan es parla de vinya a poca gent li ve a la memòria la comarca del Bages. És en l'actualitat quan aquesta regió que porta el vi fins i tot en el seu topònim - "Bages" derivat del deu romà Bacus - lentament recupera el paisatge que sempre l'havia caracteritzat. La fil·loxera va ser el principi de la fi dels ceps a la comarca.

La majoria d'historiadors afirmen que la màxima expansió de la vinya al Bages es va produir entre 1860 i 1880. En aquesta època a França la fil·loxera estava atacant totes les vinyes deixant-les improductives, i per tant, deixant també un mercat necessitat de vi. Els productors de la comarca, igual que els de la resta de la península, es van afanyar a subministrar els seus vins al mercat francès.

Els preus del vi van augmentar i va ser època de bones collites. Els pagesos no s'ho van pensar dues vegades i van aprofitar fins a l'últim pam de terra de què disposaven per plantar-hi vinya. Es van plantar ceps fins i tot en els vessants obacs de les muntanyes. Aquest fet va comportar una expansió de la vinya, que va arribar a ocupar una superfície de 27.714 hectàrees. D'elles, cada any se n'extreien 390.000 hl. El Bages era una de les regions més productives de Catalunya, és el que l'historiador Ferrer Alòs considera la Febre d'or de la vinya Bagenca.

Just abans que la fil·loxera impactés a la regió, es va produir una crisi en la producció de vi. Les vinyes no generaven prou raïm perquè els parcers, pagesos que treballaven les terres, i els propietaris en poguessin viure. Les pedregades de 1868, 1869, 1871, 1878, 1884, i les sequeres de 1870, 1873, 1878 van deixar en no res la producció autòctona.

A partir de 1889 es van començar a detectar els primers casos de fil·loxera a la comarca. No es va estendre de cop ni homogèniament, sinó que la plaga va avançar lentament per sobre del territori. Els primers municipis afectats van ser Navàs (1889) i Sant Joan de Vilatorrada (1890). A Manresa hi va actuar el 1892, i poc després arribà a Artés. L'epidèmia es va estendre des del nord-est cap al sud-oest fent caure la producció i afavorint l'arrancada de vinyes per a la reconversió dels conreus.

La plaga de la fil·loxera atacava unes vinyes mentre uns metres més enllà s'obtenia una producció bona. Els propietaris tenien terrenys productius en un lloc i afectats en un altre de manera que no va ser un impacte sobtat sinó lent i previsible. Això no significa que fos poc traumàtic sinó tot el contrari, va canviar definitivament la vida de la comarca.

Fins aquell moment, existia el contracte de rabassa morta. Els propietaris de les terres cedien una parcel·la del seu terreny a un pagès que rebia el nom de rabassaire. Aquest podia treballar la terra a canvi d'una part de la producció que n'obtingués, i fins que els ceps es morissin.

Amb la mort de les vinyes a causa de la fil·loxera, els terratinents van començar a recuperar les terres cedides als rabassaires. Per una banda, es van establir nous contractes més rigorosos i més desfavorables als arrendataris. I per altra banda, el temps de concessió de les terres es va limitar, deixant de ser hereditari.

Canvis en el paisatge i en el poblament

L'historiador Vilà Valentí és del parer que la mort dels ceps va afectar de manera diferent a l'Alt Bages, un terreny més muntanyós i poc apte per al conreu, que al Pla de Bages on es van replantar les vinyes amb peus americans. Un exemple és el municipi d'Artés, on el 1930 la vinya s'havia reduït en un 22% respecte a la dècada del 1890.

La sort, dins de la desgràcia, va ser que a la comarca del Bages la vinya compartia protagonisme amb la indústria tèxtil. Moltes famílies tenien l'home treballant a la vinya mentre la dona i els nens es dedicaven al sector tèxtil. D'aquesta manera el sotrac econòmic va ser menor del que podia haver estat per les classes obreres. Així i tot, la crisi generada per la fil·loxera va acabar influint en el poblament i la seva evolució.

Els vessants de muntanya que s'havien cultivat fins aquell moment, van deixar de ser utilitzats i els boscos es van anar apropiant d'aquestes zones. Molts habitants dels municipis de l'Alt Bages van abandonar el conreu de ceps i es van dirigir cap a les valls del Cardener i el Llobregat on s'estaven instal·lant fàbriques.

La diversificació de feines i l'aparició de noves indústries al segle XX, on el treball era fix, va fer que molts fills de famílies del camp decidissin deixar de treballar les vinyes. Mentre el preu del raïm evolucionava de manera paral·lela al cost de la vida, els salaris a les indústries augmentaven molt més. Si hi afegim que a les empreses s'hi aconseguia una estabilitat basada en el salari mensual, comprendrem perquè les noves generacions van optar per no seguir conreant les vinyes.

Molts pagesos van preferir anar a treballar a les fàbriques. Tot i això, si disposaven de temps lliure, encara que fos escàs, van mantenir petites parcel·les amb ceps per al consum propi. A la resta de les seves possessions van optar per arrencar les vinyes i plantar cereals, un cultiu que requeria poques atencions i que al mercat aportava més beneficis.

En altres casos, van ser els fills els qui van marxar a treballar a les fàbriques mentre el pare (la mare ja solia treballar en aquest sector econòmic) continuava cultivant la vinya. Aquest pas de l'agricultura a la indústria va ser irreversible perquè les noves generacions van perdre els coneixements i tècniques de cultiu dels seus avantpassats.

La vinya a la comarca estava condemnada a mort. La crisi vitivinícola durant la II República i la Guerra Civil, i les subvencions de la Comunitat Europea (CEE) afavorint als pagesos perquè arrenquessin les vinyes, van acabar el procés iniciat per la fil·loxera.

La Casa de la Culla i la producció de vi

El 1865 la Culla veu ampliades les seves instal·lacions a fi de facilitar l'elaboració de vi: es fan tres tines de grans dimensions i es compra una premsa. Probablement tota la terra de secà de la finca estava coberta de vinya. Fins i tot s'embotellaren vins amb etiquetes pròpies que porten el nom de la casa.

L'època daurada de la vinya va del 1865 al 1878. A partir d'aquest any la fil·loxera devasta les vinyes i, malgrat les noves plantacions amb peu americà, mai no assolí la importància que havia tingut.

Evolució de la terres cultivades i la producció de vi al Bages:

Font: FERRER ALÒS, Llorenç (1998): La Vinya al Bages, Mil anys d’elaboració del vi, Centre d’Estudis del Bages. Manresa.
Bibliografia:

- FERRER ALÒS, Llorenç (1998): La Vinya al Bages, Mil anys d’elaboració del vi, Centre d’Estudis del Bages. Manresa.

22 de juny 2008

22 de juny de 1872

Els carlins ocupen la ciutat de Manresa durant unes hores

En aquesta data, 22 de juny de 1872, els carlins van capturar un tren correu i durant unes hores ocuparen la ciutat de Manresa. En aquest context l’exguerriller liberal Gabriel Baldrich, nomenat capità general de Catalunya per tal que acabi amb la insurrecció carlina, adreça un manifest als catalans en el qual diu:

"Soy todavía el Baldrich que durante treinta años ha peleado sin tregua contra latiranía, desafiando en estas montañas el furor de tantas huestes reaccionarias, y despreciando en estas ciudades las asechanzas de tantos gobiernos opresores, yo acepto con fe la penosa tarea que se me impone, yo consagro con entusiasmo todas mis fuerzas a luchar de nuevo por la tranquilidad de mi patria y por el bien de mi tierra natal; de esta noble, Cataluña a quien debo el ser, y a quien siempre sacrificaré gozoso mi sosiego, mi dicha y mi existencia."

20 de juny 2008

Manresa al tombant del segle XX

El sufragi universal masculí de 1890, breu introducció

Fonamentalment hem d'entendre que la mecànica de l'alternança pacifica al poder, durant el període històric de la Restauració borbònica vigent amb l'arribada d'Alfons XII al tro espanyol el 1875, es basava en el sistema anglosaxó, en els dos partits que donaven suport a la monarquia s'alternaven el poder en unes eleccions que més aviat eren un tràmit, i on l'estafa electoral planejava sempre.

Un cop s'havia reintroduït el sufragi universal masculí el 1890 (aprovat per primer cop a l'estat espanyol durant el Sexenni Democràtic), el règim restauracionista espanyol promovia conscientment, quan podia, la manipulació de les forces polítiques que participaven en les conteses electorals i podia interferir en les seves relacions mútues.

Com va afectar a Manresa aquest sufragi?

En l'esfera manresana, els anys noranta del segle XIX van ser decisius i determinants perquè van representar un punt d'inflexió cap al tipus de política que no es volia continuar refredant i que es recolzava en el caciquisme governamental. Són els anys en què més protagonisme aconseguiren les oposicions antisistema, però també els anys en què la política caciquil assoleix la seva època més àlgida. En el rerefons, la qüestió social condicionaria la vida política local. No era per menys. Els milers d'obrers i obreres que van quedar sense feina durant les grans vagues de 1890 i de 1897, i després la de 1900, constituïen una font constant de conflicte i un autentic polvorí que es podria encendre amb la més petita guspira. Les diferents respostes a la conflictivitat social permanent van anar teixint les estratègies dels actors polítics locals i més enllà tot el batec de la vida ciutadana. Paral·lelament, les formes d'expressió política bàsiques de les classes populars no estarien canalitzades per la participació electoral, sinó mitjançant el pamflet, el fulletó i la proclama, i naturalment el míting obrerista.


En bona part de la ciutadania, es va anar conformant un comportament polític que mesclava sàviament l'apatia intel·ligent, que es traduïa pel retraïment electoral, amb la participació tàctica, vinculada a l'esperança de gaudir de l'oportunitat d'incidir directament sobre la comunitat. Durant el darrer decenni del segle XIX, amb la recuperació del sufragi universal masculí gràcies a l'aplicació de la Llei electoral del 26 de juny de 1890, promoguda pel govern liberal de torn de Práxedes M. Sagasta, que va suposar l'ampliació del dret de vot de 800.000 electors a 5 milions de ciutadans, la competitivitat s'intensificava al mateix ritme que ho faria la manipulació governamental. Així com la formalització del procés electoral es ritualitzaria encara més amb la introducció de les urnes de cristall i la presencia dels candidats i de notaris en les messes electorals. Igualment, en un evident intent de controlar la legalitat del procés, els presidents de les meses electorals estarien obligats a mostrar als interventors dels diferents candidats les paperetes dipositades en les urnes respectives.

En les primeres votacions que es celebraven a Manresa amb la nova normativa electoral, les que tenien com a objectiu l'elecció del diputat a Corts, l'alcalde conservador Pere Arderiu va prendre precaucions en un ban publicat el 29 de gener de 1891. En aquest, solament es permetia que es personessin als col·legis els electors que havien d'exercir el deu dret de vot; es prohibia la formació de grups en la plaça de l'ajuntament i en els carrers adjacents que impedissin el lliure trànsit dels electors, també es prohibia "el que persona alguna moleste á los electores ofreciéndoles candidaturas, pues de lo contrario, serán consideradas las personas que lo efectúen como autras del delito de coacción electoral, y como tales puestas á disposición de los tribunales de justicia" [1]. En tant que màxima autoritat municipal, l'alcalde estava obligat a vetllar per la puresa del sufragi i per la regularitat del procés. No obstant això, tota precaució era insuficient. Com sosté la historiadora de la Universitat de València Alicia Yanini, amb el sufragi universal masculí va canviar la naturalesa i l'extensió de la influencia política en l'Espanya de la Restauració [2].

L'esfera del govern local: un terreny d'experiments. Les eleccions municipals

La renovació de les formes i dels estils de fer política procedien en bona part de l'esfera local. Les eleccions municipals van ser la punta de l'iceberg de l'experimentació política en el lent camí cap a la democràcia. El control del govern local esdevindria així prioritari. Representava l'avantsala del domini d'altres nivells de govern, el provincial i l'estatal. Però mentre aquests nivells de govern la representació política tan sols suposava una petita parcel·la de poder, en el govern municipal, si s'assolia la majoria consistorial i l'hegemonia política era absoluta. Per aquest i d'altres motius, els comicis electorals celebrats durant els anys noranta del segle XIX mereixen un anàlisi profund [3].

Es feren, com hem dit, sota la vigència del sufragi universal masculí i amb un mapa electoral urbà modificat. En efecte, la R.O. de 8 de juliol de 1890 dividia la ciutat en 5 districtes (cinc districtes que es mantindrien fins al tardofranquisme, el 1979) i 11 seccions. A partir d'aquesta data, s'haurien d'elegir 24 regidors, també d'una forma bianual, distribuïts per districtes com segueix: 6 per al districte I (3 seccions), 5 per al districte II (2 seccions). 5 per el districte III (2 seccions), 4 pel districte IV (2 seccions) i 4 per al Districte V (2 seccions). Per tal d'elaborar la nova divisió, els criteris seguits van ser, per una banda igualar el nombre d'electors de cada secció, i per l'altra, apropar el màxim possible els col·legis electorals als ciutadans.

Durant aquesta dècada, els comicis municipals van revestir una mobilització intensa que feia temps que no s'esdevenia a la ciutat, una intensitat equiparable a la que va experimentar ciutats de mida similar com Sabadell on la forta presencia del federalisme va marcar el ritme vers l'assoliment de la democràcia local. Tal vegada l'impuls republicanofederal a Manresa no va ser tan fort, si bé ratifiquem, com ho fa Manuel Marín per el cas de Sabadell, "la configuració progressiva d'un camp polític local perifèric) que assolí un cert grau d'autonomia en relació amb un camp polític estatal (central) que continuava dominant pel frau i el caciquisme". [4]

Tanmateix, en cap cas la participació electoral va superar el 50% del cens, malgrat estar en vigor el sufragi universal masculí per als majors de 25 anys.

- Extracte:

Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.V pp. 212-215
_____________
[1] Ban dictat per l'alcalde Pere Arderiu i Brugués el 29 de gener de 1891, dies abans de la celebració de les eleccions generals de 1891.
[2] Yanini Montes, A "La manipulación electoral en España: sufragio universal y participación ciudadana (1891 - 1923)" a Javier Tusell (ed.), "El sufragio universal" de Ayer nº3, Madrid, Marcial Pons, 1991, p.107
[3] Per a l'anàlisi: "L'univers polític de Manresa en l'època del favoritisme i la política de masses" a Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano, Historia gràfica de la Restauració. Manresa, 1874-1931, Vol I: Societat, treball i política, Manresa, Parcir Edicions Selectes, 2000.
[4] Manuel Marín, "El joc polític de la Restauració. Una anàlisi de les eleccions" dins Josep M. Benaul, Jordi Calvet i Esteve Deu (a cura de), Industria i ciutat Sabadell, 1800-1980, Barcelona, Pub. De l'abadia de Montserrat, 1994, p.250

16 de juny 2008

La gran llegenda, "la misteriosa Llum"

Història de la Séquia

Cap a l’any 1333 “lo Mal Any Primer” i següents, hi va haver una manca de pluges que ocasionà males collites. La misèria i l’esterilitat de les terres del terme i la comarca de Manresa durant l’any 1337, porta a la necessitat de desviar l’aigua del riu Llobregat per fer-la arribar a Manresa.

Els consellers de la ciutat de Manresa l’abril de 1339 (Jaume d’Artés, Bertran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet), demanen una Reial Autorització a Pere III per prendre aigua del Llobregat, al terme de Balsareny, i conduir-la a Manresa. Així començaren l’octubre de 1339 les obres per construir una séquia, -avui un transvasament-, al terme municipal de Balsareny.

Però hi va haver un problema amb les terres que la Mitra de Vic tenia al terme de Sallent. La idea que aquest transvasament passés per les seves possessions no va ser ben vista pel bisbe de Vic, Galcerà Sacosta. L’oposició del Prelat feia referència als grans prejudicis que provocaria als seus súbdits i a l’església, per què el bisbat tenia molts molins, a la zona del castell i terme de Sallent, moguts per la força de l’aigua disminuiria, deixant inútils els molins propietat del bisbe de Vic.

L’any 1341, Galcerà Sacosta imposa penes canòniques molt greus als consellers i a la ciutat de Manresa. Així doncs, Manresa durant cinc anys es quedà amb els temples sense culte a causa de l’entredit episcopal i s’aturen les obres per construir la séquia. Durant l’any 1345 es produeixen revoltes i avalots, tant polítiques com populars, per tal que se solucionés l’angoixant conflicte. Finalment, el 19 de novembre de 1345 arriba la signatura de la concòrdia entre la ciutat i el nou bisbe de Vic, Miquel de Ricomà (havent mort l’anterior, Galcerà Sacosta), gràcies als bons oficis de l’il·lustre jurisconsult Ramon Saera. Aquesta concòrdia serà ratificada pel rei i el Sant Pare. Aquell mateix any es reprenen les obres de construcció de la séquia que acabaran el 1383.

El mite i la llegenda

Segons explica la primera relació de la Llum “el dia 9 de les calendes de març (21 de febrer) de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar (de la Santíssima Trinitat, al convent del Carme de Manresa) una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella”.

La segona relació de la Llum parla de què: “21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) [...], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat [...], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.”

Aquesta tradició, segons escriu l’historiador manresà Josep Maria Gasol, “tradició sempre més poètica que no pas històrica diu que el problema es va resoldre pel miracle d’una misteriosa llum, apareguda a l’interior de l’Església del Carme, a mig matí 21 de febrer d’aquell any”. Per a aquest romàntic fet, la ciutat de Manresa celebra cada 21 de febrer les populars “Festes de la Llum”, segona festa major de la ciutat.

Historiografia del fenomen

Molts autors han escrit sobre la Llum. Tant manresans com no manresans.

La primera relació sobre la Llum fou escrita per Pere de Pulcrosolano (Bellsolà). Notari encarregat pel prior del Carme, fra Bernat Carnicer per a obrir acte notarial del fet. El document que se’n conserva és una còpia de l’acta de Bellsolà ja difunt i que Francesc Gamisans va transcriure, en forma de nota o esborrany, als primers fulls del llibre primer de la Confraria de la Santíssima Trinitat (començat el 1366). Finalment, el notari Maurici Sala, al segle XVI feu el trasllat en pergamí de l’acta del llibre de Gamisans, tot descuidant la data.

La segona relació de la Llum és l’escrita pels frares del Carme explicant la llegenda de fra Romeu Saclosa. Aquest va tenir una visió del cel que li deia que Déu volia que la capella que construïa fos de la Santíssima Trinitat. Cal situar l’origen d’aquesta relació probablement a la primera meitat del segle XVII. Aquesta segona relació sembla que va restar 300 anys adormida al convent del Carme de Manresa fins que la publicaren fra Josep-Elies Estrugós en el Fènix Català (1644) i Joan Bta. Lezama en els seus Anals (1650).

L’any 1675, Magí Canyelles copia aquesta segona relació del llibre del P. Estrugós, en el seu llibre Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Dos altres autors del segle XVII que contribueixen a la difusió de la Llum són Roig i Gelpí i el P. Joan Germes, seguint aquesta segona relació dels frares del Carme. D’aquest segle també són els populars Goigs de la Llum que serviren per a la divulgació de la Llum i s’inspiraren en aquesta relació a l’hora de redactar el text. Aquesta segona relació és la més popular i la que infon més dubtes perquè s’ha anat copiant al llarg dels segles, deixant de banda, la del segle XIV.

El segle XIX i XX

Els Goigs de la Llum dibuixats per Joan Vilanova

El P. Jaume Villanueva, historiador eclesiàstic, va venir a Manresa i a l’arxiu del Carme l’any 1806 i arran d'aquesta visita va ironitzar sobre aquesta segona relació de la Llum que trobava d’un elevat protagonisme a Viaje Literario a las iglesias de España, vol. VII carta LVI. L’any 1882, el metge Oleguer Miró escriu un opuscle que exalta la Llum i utilitza per això aquella primera relació del segle XIV i la intenta conciliar amb la relació posterior.

El Rnd. Dr. Ignasi Torredeflot escriu entre el 1917 i el 1919 una sèrie d’articles que portant el títol genèric de L’entredit i la Misteriosa Llum es publiquen als periòdics locals, analitzant i comentant tota la sèrie de documents que en parlen de la Llum.

La polèmica dels anys trenta

Abans que s’encengués la polèmica, la premsa local començà a despertar una sèrie d’opinions a favor i en contra de la Misteriosa Llum.

La polèmica neix arran un opuscle publicat l’any 1931 per l’arxiver i historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós amb el títol Llum!...a la llum de Manresa, intentant aclarir el cúmul de llegendes que giren al voltant de la Misteriosa Llum i que fa difícil comprovar-ne l’autenticitat. Sarret i Arbós escriu en aquest opuscle que “es donen com a legítims documents del segle XIV, plens de suposicions, dubtes i fantasies, mancats de les més rutinàries formalitat per a ésser autèntics”.

En contraposició a aquest autor i a l’opinió expressada per Sarret i Arbós al fulletó Llum!...a la llum de Manresa apareix un caputxí anomenat P. Oriol de Barcelona. Aquest escriu un opuscle titulat La Llum brilla en les tenebres (1932) que replica Sarret.

L’any 1933 vista la discussió que s’havia aixecat a Manresa durant els anys 1931 i 1932, respecte a la historicitat del cas de la Misteriosa Llum va nomenar-se una ponència de persones tècniques, perquè determinessin sobre els principals punts objecte de controvèrsia. El Dictamen, després de diverses consideracions sobre l’assumpte, resulta que permet agermanar la tradició amb el fet històric.

Últims autors

L’any 1945 fou premiada una història (en síntesis) de la Misteriosa Luz de Manresa (1946), per tal de difondre a les generacions manresanes posteriors el coneixement del fet de la Llum.

Aquests últims anys s’han continuat fent llibres, articles, sermons, discursos. Hem de destacar la tasca de Josep M. Gasol com a cronista de la ciutat de Manresa escrivint llibres que dediquen una part a la Misteriosa Llum, com és Història de Manresa explicada als infants i molts altres llibres que fan referència a la història de Manresa.

Acabaré amb unes lletres de Sarret i Arbós: “No negarem la “Llum”, però tanmateix demaneu que se’ns digui com i d’on va venir a Manresa i de quina manera l’hem de creure”.

Extracte: Simon i Vilarasau, Jordi (història) "LA MISTERIOSA LLUM DE MANRESA"

13 de juny 2008

Els favets i tremendos

La revolta pagesa antisenyorial de Manresa, 13 de juny de 1688 

La revolta pagesa i antisenyorial que prengué el nom dels Avalots de les Faves (1688), fou una revolta que dividí Manresa en dos bàndols: favets i tremendosAquests dos bàndols es distingien uns dels altres per la seva indumentària: els favets vestien de blau, i, en canvi, els tremendos anaven de vermell. Gràcies a la seva vestimenta, els habitants de Manresa els podien diferenciar. Aquests dos bàndols organitzaven enrenou allà on hi havia gresca. Si algun dia els dos bàndols es trobaven pel carrer, la gent ja esperava una gran batalla campal i ningú no s'hi ficava per no sortir-ne malparat, perquè tant els favets com els tremendos anaven a repartir llenya. Avui dia, els nostres avis encara recorden aquells enrenous que havien arribat a viure.

El delme


Manresa l'any 1688, la vida transcorre com a qualsevol altra vila, d'una banda els menestrals i de l'altra els camperols conviuen en harmonia, encara que distants per la diferència de classes. Però la bona convivència s'enterboleix quan els Canonges emparats en un Reial Decret passen a cobrar el "delme" - exacció consistent en la desena part de fruits, rendes o beneficis - amb el vistiplau dels menestrals, però amb rancúnia per part dels camperols, que ho troben abusiu.

Els Canonges contents amb el recapte, ho celebren amb una perola de faves, cuinada per la Fadulla, sense saber que és una infiltrada dels camperols, amb finalitat de revenja. I així són objecte de burla i befa per part dels camperols, i les seves pertinences són saquejades, fins que l'autoritat posa fi als actes vandàlics, els amotinats entre els quals hi ha la Fadulla i el pare de la Maria, són jutjats i executats. La ciutat es tenyeix de dos colors: el blau, símbol del poder, sobrietat i serenitat dels menestrals, correspon als Favets. El vermell, símbol de la ira, de la ràbia, de la sang, de la força camperola, correspon als Tremendos.

L'avalot

L’avalot esclatà a partir del malestar causat pel delme, es girà posteriorment contra el poder polític i, finalment, culminà amb una severa repressió que ha perdurat en la memòria popular.

El panorama fou de veritable revolució a la ciutat de Manresa, amb més de 500 persones amotinades. Van assaltar les cases dels Canonges, cremant-los els mobles en unes grans fogueres enceses a la baixada de la Seu i a la plaça de l'Om. Amb l'intent piadós d'aquietar els revoltosos, va treure's en processó el Santíssim Sagrament i recorrien la ciutat amb el Sant Crist intentant retornar l'ordre: Tot fou endebades. La revolta va durar quatre dies fins al dijous que era la Diada de Corpus. Van produir-se dues morts i multitud de robatoris, incendis i escopetades a dojo. Trist resultat de tot plegat fou l'execució de nou capdavanters, vuit homes i la Fadulla (nom que prengué el col·lectiu "Casal Popular La Fadulla" l'any 2000).

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- FERRER ALÒS, Llorenç (1981). L'Avalot de les Faves a Manresa. Un moment de la revolta de la terra a Catalunya el 1688. Recerques: història, economia, cultura. Núm. 11.

12 de juny 2008

Paulí Malsand Blanco

De Manresa a les mines de Fígols

Darrers revolucionaris de la barriada minera de Sant Corneli.(Fotografia  extreta del llibre "La república a Manresa en un clic 1931-1936")

El 28 de març de 1911 neix a Sallent -encara que algunes fonts apunten a Manresa o Súria el 1901- el militant anarquista Paulí Malsand Blanco. Orfe de pare i de mare des de l'adolescència i amb tres germanes menors, va residir un temps a Monistrol de Montserrat i d'una manera més permanent a Manresa després de trobar feina a les mines de Sallent.

El seu prestigi comença en la dècada dels trenta, quan comença a militar en la CNT minera de Sallent. Va passar vuit mesos tancat a la presó Model després dels fets revolucionaris de Fígols de gener de 1932, on la FAI proclamà el comunisme llibertari. Ben aviat, el moviment revolucionari es propagà cap a altres poblacions mineres com Balsareny, Sallent, Cardona i Súria, en les quals els vaguistes es feren momentàniament els amos de la situació. Davant aquests esdeveniments, els sindicats manresans convocaren una vaga general a Manresa que tingué un seguiment gairebé massiu. El govern de la República ordenà la intervenció de l’exèrcit i Manresa quedà ocupada militarment.

En Paulí va ser acomiadat, amb altres quatre-cents miners, essent president del Sindicat Miner de la CNT, després d'una vaga minera (1934). Acusat de fets violents durant aquesta vaga, va ser processat i empresonat durant sis mesos. Després va fer feina on va poder instal·lar a Manresa, sobretot en la construcció de carreteres, i un cop trencada l'organització per l'escissió trentista, va ser un dels que va lluitar en pro de la reunificació. En 1934 és a la fundació de les Joventuts Llibertàries de Manresa, i un any més tard n'és membre del comitè comarcal.

El 6 d'octubre de 1934 va ser detingut a Manresa i el febrer de 1936 va tornar a la mina juntament amb centenars d'obrers que havien patit represàlies, readmissió que ell va negociar entre d'altres. Quan va esclatar l'aixecament feixista el juliol de 1936 va participar en el comitè de milícies antifeixistes en nom de la CNT creat a Manresa, i aquest mateix mes va sortir al front de Tardienta, a la unitat de metralladores, dins del que seria la columna «Paso a la Idea», però, per mor de la seva precària visió, va tornar i es va reintegrar en una col·lectivitat. L'11 de gener de 1937 va entrar en el Consell municipal de Manresa i en va ser vocal del Departament de Salubritat fins a l'octubre. També va treballar a les mines col·lectivitzades de Sallent.

Després de la guerra va marxar a França, on va participar en la reorganització confederal al país gal i va ocupar diferents càrrecs de responsabilitat confederal: en 1943 va assistir al ple de Marsella en representació de Bordeus; el març de 1944 va ser elegit en el Congrés de Muret secretari del subcomitè de la CNT per a la zona ocupada i quan l'octubre el Congrés de Tolosa va dissoldre el subcomitè va ser elegit per a la Secció Política del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); en el Congrés de París de 1945 va ser triat per ser coordinador del Secretariat del Comitè Nacional de l'MLE en l'exili. Entre 1944 i 1945 va fer nombrosos mítings: Tolosa de Llenguadoc, Seta, París, Auch, etc. En l'exili es va integrar en la fracció ortodoxa i després de la reunificació de 1960 es va allunyar del corrent Montseny-Esgleas. Anys més tard, en el discutit ple de Bordeus, va ser expulsat de CNT i des d'aleshores es va estimar més militar, per mor de les friccions internes, en la Federació Anarquista Francesa -més de vint anys en el «Grup Faure»-; així i tot, en 1974 participarà en la Conferència de Narbona.

Paulí Malsand va morir el 19 de desembre de 1980 a París (França).


Bibliografia:

- Memoria.cat (La república a Manresa en un clic 1931-1936)
- Anarcoefemèrides: efemèrides anarquistes

Printfriendly