
La Fàbrica Nova és un dels testimonis de què va ser la indústria tèxtil a Manresa i el Bages, una ciutat i una comarca que vivien majoritàriament de les fàbriques de teixits fins que va arribar la crisi dels anys seixanta i setanta del segle XX.
Cap a finals del segle XVIII la fabricació de teixits s’havia desenvolupat molt i donava feina a molta gent, sovint en obradors i tallers on es treballava amb telers manuals que feien una notable producció de teixits de seda, generalment mocadors i complements.
A l’entrada del segle XIX aquestes indústries continuen fins que els telers es mecanitzen i funcionen amb l’energia, primer de l’aigua i més tard de la màquina de vapor. De la seda es passa al cotó. Es fan grans edificis fabrils.
La maquinària es perfecciona i la producció augmenta. Hi ha una nombrosa classe proletària al voltant de la filatura i el teixit: els treballadors i sobretot treballadores de les fàbriques, d’entre els quals hi compten un bon nombre de criatures a partir de l’edat de set anys. Enfront d’aquests, una altra classe social, els amos, formen una burgesia acabalada i poderosa que domina la política i la banca.
El 1860 ja es té notícia que Manuel Bertrand i Salses té una indústria cotonera a la ciutat de Manresa.
El 1892 aquest senyor, juntament amb el seu sogre Eusebi Serra i Clarós, fan anar la fàbrica de les Fontetes al torrent de Sant Ignasi.
Més endavant, el 1894, Manuel Bertrand i la seva dona, Flora Serra, fan construir una fàbrica al Remei, no gaire lluny de l’antic molí de la Pixarada i que malgrat el pas del torrent, funcionava amb una caldera de vapor.
Aquesta família d’empresaris procedia de Barcelona i el capital i l’experiència venien de la família Serra i amb anterioritat dels Clarós, casats amb Serra. El 1730 es documenta un Llorenç Clarós que ja feia articles tèxtils a Barcelona.
El màxim exponent, però, d’aquesta nissaga fou Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945), fill del matrimoni anterior, sota el mandat del qual l’empresa va viure el seu moment d’esplendor.
L’any 1926 va fer construir una nau nova que va ser inaugurada pel rei Alfons XIII i que seria dedicada a la filatura. A la nau del davant es teixia i entremig, a la quadreta, es feia l’ordit. El gènere, majoritàriament, era de cotó i més endavant amb barreja de viscosa i polièster. Els Bertrand no van residir mai a Manresa ni es van integrar en la vida social de la ciutat, sinó que sempre van formar part de la burgesia barcelonina. Al capdavant de la Fàbrica Nova hi havia un director, durant molts anys va ser Fèlix Busquets.
A més del complex fabril de Remei en Bertrand tenia també les fàbriques del Guix, Cal Serrano, Sant Fruitós, Minorisa i la fàbrica Blanca. El 1943 adquireix la fàbrica de la Colònia Güell a més d’una altra a Ordis (Girona) i diverses plantacions de cotó a Andalusia. També tenia una granja avícola al Prat de Llobregat en una finca anomenada “La Ricarda”, l’explotació de la qual fou considerada com a modèlica.

D’entre aquestes destaca la vaga de 1946 en temps de postguerra i amb el franquisme més dur i repressor.
Les circumstàncies eren d’escassetat i misèria. Els treballadors havien de fer moltes hores extres per poder reunir un sou decent. Amb les restriccions de llum, a les hores del torn no podien treballar i en acabat aquestes hores les havien de recuperar més tard, fora de l'horari. Per acabar-ho d’adobar aquell any se’ls va descomptar la festa del 24 de gener que celebrava l’entrada dels nacionals a la ciutat. La tarda del 25 de gener la fàbrica va quedar aturada i hi va continuar el dilluns següent, dia 28.
Aquest fet va desplaçar fins a Manresa el governador Civil senyor Barba Hernández, qui es va fer càrrec de les negociacions amb els obrers. Els treballadors van cobrar el dia 24 de gener i se’ls va donar un sistema complementari de racionament que més tard va donar lloc a l’economat tèxtil.
En contrapartida, es van detenir algunes obreres que havien animat la vaga i antics cenetistes que estaven fitxats, foren enviats a la Model. Formalment, tot el personal va ser despatxat i tornat a readmetre per salvar el principi d’autoritat.
Les treballadores de la fàbrica disposaven també d’un servei de guarderia dels infants que encara no podien anar a l’escola i que era atès per monges josefines.

Text de Jesús Segués Llombart, "La Fàbrica Nova"