22 de març 2009

Un relat sobre Maurici Carrió i Serracanta

L'autèntica proesa d'en Maurici

Segons la tradició, en Maurici Carrió i Serracanta és un dels herois de la Guerra del Francès i també de la nostra ciutat. Hauria participat en la crema del paper segellat napoleònic i comandat una part dels sometents que participaren en la batalla del Bruc (1808). Nomenat capità, prengué part en diferents combats. Finalitzada la guerra, el 1820 serví a la causa absolutista i es posà al costat de la Regència d’Urgell, que l'ascendí a tinent coronel. Després de participar en l'intent de prendre Manresa, s'exilià a França i fou condemnat a mort en absència. Participà en la Guerra dels Malcontents (1827) i s’adherí al carlisme. Després de mort, en una decisió que causà polèmica, el 1905 l’Ajuntament el nomenà manresà il·lustre, motiu pel qual el seu retrat figura a la Casa de la Ciutat. També té un carrer dedicat en l'actualitat que les autoritats franquistes van respectar.

Maurici Carrió (Manresa 1779 – 1859)

Tant la seva figura, com la seva intervenció a la famosa batalla del Bruc han estat qüestionades per diferents autors. A continuació faré una breu exposició sobre l'autèntica figura de Maurici Carrió.

El polític tradicionalista i procurador dels tribunals Carles Puget, liderà la campanya igualadina, tot i que la polèmica començà a prendre un caràcter més ampli a través dels articles que va escriure en el Diario de Barcelona l'arxiver municipal i historiador de l'art Josep Puiggarí i Llobet, declarat fill adoptiu d'Igualada. Entre 1891 i 1900 reclamà el seu protagonisme en la direcció dels sometents que van lluitar contra l'invasor francès. Per la seva part, els historiadors manresans presenten versions contraposades que catapulten a un o a un altre heroi en funció del significat atribuït per cada tradició política. Així, segons el clergue i periodista integrista Josep Servitje i Guitart, el més notable a destacar era el paper del clergat manresà, en especial a Ramon Montanyà. En canvi pels sectors carlistes manresans el fonamental fou la reivindicació de la família Carrió, ja fos el pare Maurici Carrió i Serracanta, o el seu fill Maurici Carrió i Torroella.

Fins a la publicació en el setmanari liberal moderat La Antorcha Manresana el 1859 del relat de Maurici Carrió i Serracanta en boca del seu fill, la qüestió dels personalismes era un tema secundari. A partir de llavors circularen dues versions oposades als fets del Bruc. El 1867 el liberalisme progressista es desmarca una mica de la polèmica considerant el relat de Carrió "de exageradas pretensiones e increíble exclusivismo". El setmanari progressista La Crónica de Manresa reclama "lo que en más de medio siglo no se ha hallado oportunidad de cumplir", és a dir, el decret de les Corts de Cadis per la qual s'autoritzava a l'aixecament d'una piràmide "que constantemente recuerde a la posterioridad su conducta heroica en grado eminente", vinculats aquells que van perdre la vida en el saqueig i posterior incendi de Manresa de l'any 1811. El significatiu del cas és que des d'una publicació de la ciutat s'animés a l'estat espanyol, cinquanta anys després a complir les seves promeses. Però "l'oblit" seria mutu, del govern local i l'estat.

Molt més tard, fins al segle XX, l'any 1908, coincidint amb el centenari de les batalles, es va obtenir una concessió d'una subvenció per part del govern espanyol per construir un grup escolar en comptes de la "famosa" piràmide, que fou gestionada pel diputat a Corts de la Lliga Regionalista Leonci Soler i March.

Canonge Montanyà (Navés 1752 – Manresa 1811)

En síntesi, el que els defensors dels Carrió atribuïen a Montanyà era que aquest tingués una posició més moderada, per dir-ho en termes suaus, durant les primeres jornades de juny de 1808, arribant a formar part del grup que fou a conferenciar amb les autoritats franceses a Barcelona. Només en la segona batalla, la del 14 de juny, el canònic es va posar en front dels defensors. Segons aquesta versió, els Carrió van participar activament en la crema del paper segellat, en la revolta contra la Junta dubitativa i en la primera batalla del Bruc. En posteriors investigacions s'haurà de confirmar o refutar si el que en realitat es va qüestionar eren temes de l'hegemonia de la dreta local manresana, entre carlistes d'un costat i catòlics-integristes i catalanistes conservadors per un altre.

Bibliografia:

- DEMANGE, CH., MICHONNEAA, S. (2007). Sombras de mayo: mitos y memorias de la Guerra de Independencia en España (1808-1908). Madrid: Casa de Velázquez, pp 94-95

- F. de P. Solá Montaña. (1908). Els manresans al Bruch. Re­lacions del cabdill en Maurici Carrió, referents a la batalla del Bruch (6 de juny de 1808), Sant Feliu de Guíxols (Barcelona), Octavi Viader

- J. Sarret i Arbós. (1909). Maurici Carrió y Coll y Mauruci Carrió y Serracanta. Importancia d’aquets personat­ges manresans en la guerra de la Independencia. Manresa: Sant Josep

18 de març 2009

La repoblació del comtat de Manresa

El comtat de Manresa: Segona part

Primerament durant el govern del comte Ramon Borrell es completà l'ocupació de la zona defensada des de la repoblació del comte Guifred, podent-la posar a principis de segle XI, el comte Ramon Borrell morí entre el 1017 i el 1018. Després seguí una etapa que podem classificar com d'un estancament en l'activitat repobladora de caràcter comtal. Durant el govern del comte Berenguer Ramon I (1018-1035) no tenim cap notícia repobladora corresponent al comtat de Manresa que sigui d'iniciativa comtal. O és la seu vigatana que estableix a nobles en les seves terres situades a la marca manresana, o són grups de nobles que emprenen accions particulars de repoblació que a posteriori seran confirmades per l'autoritat comtal com és el cas de la confirmació de la repoblació de Cervera feta el 1026 per la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I i la seva muller Sança a tres famílies, dues de les quals coneixem que són de cases nobles, com la de Cardona i la de Balsareny, l'altra ens és confirmat per les dades que tenim referents al comtat de Barcelona, on sabem que es produeix un retrocés important a la frontera, tant a la zona de Tarragona com a la Conca de Barberà. Ja les primeres cròniques posen el comte Berenguer Ramon I com a inepte.

La represa de la repoblació: el camí de Lleida

Com generalment passa, el fill de Berenguer Ramon I fou un comte repoblador, que emprengué una nova etapa expansiva en terres no dominades des de l'època de la invasió sarraïna. Així tenim de Ramon Berenguer I després de solucionar els conflictes interns amb la seva àvia i altres problemes de govern, es dedicà a estendre la seva influència sobre el rei sarraí de Lleida. D'aquesta política sorgí un acord amb Almussafar, governant de ciutat de Lleida, pel qual se cedien al comte unes places fortes a la zona de La Noguera i a la Ribagorça i una zona d'influència que anava, creiem, de Cervera fins a Sidamunt. A partir de la data d'aquest pacte, el 1050, el comte Ramon Berenguer I començà una política d'establiment de castells a nobles perquè els repoblessin, cedint-els-hi la meitat en feu comtal i l'altra en alou lliure, també féu establiments a grups de repobladors particulars.

Així en l'etapa que va des del 1050 fins al 1076 s'ocupà la zona entorn de l'antiga carretera romana que anava a Lleida des de Cervera fins a Sidamunt, a poc més d'una vintena de quilòmetres de Lleida. També hi tingueren una certa importància les repoblacions particulars, però sempre sota la direcció del comte. Així, doncs, en aquesta etapa s'ocupà l'esmentada zona de Cervera a Sidamunt, amb els nuclis de Tàrrega, Vilagrassa, Anglesola i Bellpuig, mentre que per la part meridional seguia la línia marcada pels castells de Biure, Rocafort, Forés, Tarrés, Arbeca i Sidamunt. Tot aquest territori fou inclòs en el bisbat de Vic, i l'anà perdent al llarg del temps, passant una part al bisbat de Tarragona i un altre al de Solsona, i petites poblacions al de Barcelona.

Bibliografia:

- BENET i CLARÀ, Albert. (1981). La repoblació del comtat de Manresa. Revista Dovella, 1981, Núm. 3, p. 15-17

- BOLÒS I MASCLANS, Jordi; HURTADO I CUEVAS, Víctor. (2006). Atles del Comtat de Manresa (789-998). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

09 de març 2009

La repoblació del comtat de Manresa

El comtat de Manresa: Primera part

El comtat de Manresa ha estat un xic marginat dels historiadors, i generalment ni se'l cita com a existent. El motiu és que sorgí arran de la progressió del comtat d'Osona, i en esmentar aquest ja implicava el manresà. Si bé en el testament de Ramon Berenguer I del 1076 es fa una separació clara, així mateix en testaments comtals posteriors, ja era el moment que aquestes divisions administrativo-polítiques anaven perdent cohesió per donar pas a finals del segle XII a les vegueries que s'establiren definitivament durant el regnat del rei Jaume I. I el comtat de Manresa pràcticament se'n perdé inclús el nom. Encara que el trobem entre els milers de documents de l'arxiu de Sant Benet de Bages, i amb altres fons documentals. Així, doncs, podem afirmar rotundament que el comtat existí. I si sols era una divisió administrativa i no tenia una de política ens és indiferent.

L'origen

No podem dir que aquesta divisió administrativa d'origen franc que són els comtats entra a la zona del Bages abans de la repoblació de finals de segle IX portada a cap pel comte Guifred, ja que en la precària repoblació de finals de segle VIII, en la qual sabem que es repoblà la ciutat d'Osona i es manà fortificar Cardona i Casserres, no permet fer cap suposició sobre una repoblació per la zona del Bages compresa en el posterior comtat de Manresa, per una banda les fortificacions no volen dir repoblacions, i per l'altra ni Casserres ni Cardona estaran compreses dintre del comtat de Manresa. Així, doncs, el comtat sorgeix per la progressió de la repoblació de la Catalunya Central, des del Ripollès-Osona cap a l'Anoia-Segarra.

La repoblació del comte Guifred

Aquesta primera etapa que portà a terme el comtat Guifred tingué una gran empenta, i durà des dels volts dels 889 fins al 897, any de la mort del comte. Des que la primera notícia d'una repoblació al comtat de Manresa al final, veiem que la tasca que portà a cap el comte va des del Moianès fins als límits ponentins de l'Anoia, assenyalats pel castell de Queralt.

S'ha de tenir present que la repoblació fou molt desigual, la zona del Moianès ja durant el seu govern fou molt intensa, i no sembla que restessin massa terres ermes per acollir nous pobladors, la zona de la part baixa del Bages, el que podem dir el Pla de Bages trigà més, i més o menys podem fixar durant el govern dels fills del comte Guifred, Guifred Borrell i Sunyer; mentre que la zona de la serra de Castelltallat, i la zona de l'antiga Segarra romana restà encara molt buida durant tot el segle X, fent-se repoblacions durant el segle XI, en les dues primeres dècades, la zona de l'Anoia, o la Conca d'Òdena en concret, la repoblació encara era més minsa, inclús es tenen documentats alguns retrocessos a finals de segle X, però no fou un abandó total, sinó que de forma molt precària es mantingueren uns petits establiments.

Durant el govern del comte Borrell, nét del comte Guifred, es produí una nova fase repobladora, omplint els buits que hi havia, sobretot a la zona de l'Anoia, si bé no aconseguint-se una ocupació total, restant moltes terres lliures, inclús de la zona de Castelltallat-Segarra.

Més informació:

- Catalunya Medieval. Els comtats catalans: aquí

Llegir la segona part:

- El comtat de Manresa: Segona part

Bibliografia:

- BENET i CLARÀ, Albert. (1981). La repoblació del comtat de Manresa. Revista Dovella, 1981, Núm. 3, p. 15-17.

- BOLÒS i MASCLANS, Jordi; HURTADO i CUEVAS, Víctor. (2006). Atles del Comtat de Manresa (789-998). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

01 de març 2009

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 3. La desaparició de l'aljama

L'activitat creditícia a què es dedicaven els jueus, els feia ser malvistos pels cristians que, o estaven endeutats amb ells, o tenien l'angoixa de veure's obligats a acudir-hi un dia o un altre. Tot això cobert amb la qüestió religiosa, de ser "enemics de Déu" com consta en un dels protocols notarials de Manresa (Tertius Liber Iudeorum Dei inimicorum). Aquest odi podia produir accions individuals que culminaven amb l'assassinat d'uns jueus determinats. Així el 1334 dos jueus foren assassinats en el camí de Barcelona, al lloc anomenat na Molela. El 1337 els germans Francesc, Jaume i Bernat Desplà de Castellnou de Bages foren inculpats d'haver donat mort a Vidal Maimó, jueu. O bé les condicions socials sofrien una crisi important que desembocava en una persecució i matança de jueus de forma generalitzada i de forma tumultuària, són els anomenats pogroms, que podien en alguns casos produir la desaparició d'aljames (calls) senceres tant per la mort dels seus components com per la conversió forçosa al cristianisme. ¿Fou aquesta la causa de la desaparició dels jueus a Manresa?

Analitzarem els dos grans pogroms que es donaren a Catalunya. El de 1348 motivat per l'aparició de la Pesta Negra i el de 1391, sense una causa concreta, sinó que sembla que fou una exaltació religiosa amb el seu origen a Sevilla, mentre que a Barcelona tingué cert caire de lluita social.


Baixada dels Jueus, de la Plaça Major fins al carrer Na Bastardas [Google Maps]

Del pogrom del 1348 no en sabem res que faci pensar que l'aljama de Manresa es veiés afectada per algun aldarull anti jueu. El mes de maig fou assaltat el call de Barcelona i passà l'onada antisemita als calls de Cervera i Tàrrega, i amb menys intensitat a Lleida i Girona, mentre que a finals d'aquest mes el rei Pere III ordenava als seus veguers i batlles de Montblanc, Tàrrega, Vilafranca del Penedès i Cervera que defensessin els respectius calls en previsió que no es produïssin desordres com els de Barcelona. Ni l'historiador Joaquim Sarret no detectà cap incidència d'aquest pogrom a Manresa, que sens dubte no hauria deixat passar de llarg. De fet l'aljama manresana continuà.

Respecte a la segona d'aquestes revoltes antisemites, la del 1391, tampoc no en sabem res que faci referència a Manresa. Aquest pogrom començà a Sevilla el 6 de juny de 1391, el 9 de juliol el call de València fou assaltat. El barri jueu barceloní, davant de les notícies procedents de València, fou protegit per gent armada, però quan semblava que els ànims s'havien apaivagat, el 5 d'agost es produí l'assalt al call barceloní, en el qual moriren un centenar de jueus. Els supervivents es refugiaren al Castell Nou, fins que es rendiren i foren batejats, o morts si refusaven la conversió, hom cita la xifra de 300 morts per aquesta causa.

De Barcelona el pogrom s'estén a Girona on el dia 10 d'agost el call és assaltat, i segueix cap a Besalú i Camprodon i, finalment, el 13 el call de Lleida, el darrer que sofreix la devastació en què els habitants que no pogueren refugiar-se en el castell foren morts.

Entre tota aquesta febre antisemita sembla que l'aljama de Manresa sigui un oasi de pau; segueix amb les seves activitats econòmiques, però l'1 de febrer del 1392 s'acaba l'activitat sense conèixer els motius. ¿Què passà que al cap de mig any del pogrom del 1391 desaparegui l'activitat de l'aljama manresana? ¿Hi hagué un pogrom retardat? ¿Foren obligats a convertir-se? Fugiren de Manresa?

No creiem que es produís una persecució violenta contra els jueus manresans al cap de sis mesos del pogrom general, el qual fou seguit d'una forta repressió que no incitava a noves accions violentes contra els jueus. Tampoc creiem que l'aljama manresana continués després del 1392; encara que Joaquim Sarret opina el contrari no hi aporta cap dada fefaent, només una invitació general als jueus de Manresa feta pels de Cervera a fi de participar en els funerals celebrats en aquella població per la mort del rei Joan II el 1479, i posa la desaparició dels jueus manresans en l'expulsió decretada per Ferran el Catòlic.

El nostre parer és que els jueus manresans, encara que no van sofrir cap acció violenta, no es van poder sostreure d'una pressió ambiental que els féu convertir o emigrar a altres calls. Per donar suport a la nostra opinió tenim un document del 1414, citat pel mateix Joaquim Sarret, en el qual els consellers de la ciutat de Manresa admeten Bernat de Santjoan, en altre temps, jueu, com a ciutadà segons un acord pres l'any passat pel qual acordaren que per augmentar la població de la ciutat tots els que no en siguin naturals i vinguin a viure-hi, fent-los exempts d'algunes prestacions. Només falta saber si aquest Bernat de Santjoan era un antic jueu manresà, el més probable, o bé era un nouvingut. També tenim coneixement que un antic jueu manresà que el 1391 vivia al call de Tàrrega es convertí, i prengué el nom de Lluís de Manresa i se n'anà a viure a Lleida, però allí reincidí en la pràctica judaica i el 1409 fou absolt pel bisbe de Barcelona de les seves disculpes.

Així, doncs, encara que pendent de noves dates, creiem que la desaparició del call jueu de Manresa fou causat per la conversió o emigració dels seus habitants. De la mateixa manera que desaparegueren aljames tan importants com la de Barcelona o la de Lleida, la de Manresa, molt més reduïda, també desaparegué, encara que això no obsta que romangués alguna família jueva sense cap mena d'organització ni de protecció, si bé no és molt probable.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 1: Introducció historiogràfica, aquí
- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

23 de febrer 2009

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 2. Els orígens de l'aljama

Sobre els orígens dels jueus manresans, Joaquim Sarret fa una explicació de la vinguda dels jueus a la península Ibèrica. I sobre l'existència de jueus a Manresa abans d'aparèixer en la documentació diu textualment: "En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". Però tot coneixent perfectament l'arxiu manresà del qual era director, no aporta cap prova de l'existència de jueus a Manresa d'època anterior a la segona meitat del segle XIII. Només cita un guiatge de 1247, però no cita que es tracti d'un jueu, com ho és el del 1260, si bé no es veu clar que estigui establert a Manresa; en canvi el que apareix el 20 de febrer del 1292 ja correspon a un jueu manresà.

Així, doncs, quan vingueren els jueus a Manresa? Ja hi eren? Vingueren amb els repobladors? Més tard? Quan? L'existència de jueus en època visigoda està ben documentada per les disposicions que es prengueren contra ells en els Concilis de Toledo. Amb l'arribada dels musulmans, els jueus milloraven la seva situació, fins i tot, posteriorment, se'ls titllà de col·laboracionistes amb els invasors. A Catalunya, en la primera etapa de la repoblació, només es coneixien les comunitats jueves, en els segles X-XI a la ciutat de Girona i Barcelona, que són les dues úniques ciutats romano-visigodes que no havien sofert una despoblació total. Tarragona romandrà desperta durant molt temps, mentre que Tortosa i Lleida van romandre en poder dels sarraïns fins al 1148 i 1149 respectivament, quan passaren a formar part del patrimoni del comte barceloní Ramon Berenguer III. Ambdues ciutats conservaren la seva aljama jueva que s'havia mantingut durant el domini sarraí.

Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Àndalus el 1086, i arriben a les fronteres catalanes l'any 1098. Aquests musulmans feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans d'al-Àndalus tenien amb els mossàrabs i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però ens trobem amb el cas de la persistència de les aljames de Tortosa i Lleida malgrat sofrir el domini almoràvit durant mig segle. No sabem exactament com actuaren els almohades que vingueren a substituir els almoràvits en el domini d'al-Àndalus, penetrant pel sud de la Península el 1145 i el 1186 arribaren a les fronteres catalanes, respecte dels jueus. Finalment queda la possibilitat que l'expansió per la costa valenciana en temps de Jaume I, que durà del 1229 fins al 1245, fes que els jueus valencians poguessin traslladar-se a ciutats catalanes.

L'entrellat del nostre problema l'hem d'anar a buscar a fora de Manresa, en altres poblacions on l'aljama jueva tingui la seva activitat documentada d'anys abans que la de Manresa. Així en els protocols notarials dels jueus de Vic que comencen el 4 de gener de 1266 ha sortit la solució a la llum que ens ha permès veure l'origen de l'aljama manresana.

Es tracta de l'activitat que desenvolupà una família jueva manresana a Vic, car els jueus, encara que residents a una població determinada, practicaven una activitat itinerant, acudint a poblacions veïnes, i fins i tot llunyanes. Així com a Manresa s'hi troben jueus procedents de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o Montpeller, a Vic hi actua una família anomenada Isaac de Manresa, que tingué una intensa activitat econòmica a la capital de l'Osona des del 1266. Encara que actuï a Vic, Isaac havia de residir a Manresa, ja que se l'anomena així, també un fill seu se'l coneixerà com a Astruc de Manresa. La família, segons les dades, era així:

Aquesta família estava composta per l'avi, Maimó d'Yspania, que no du a terme cap activitat, i no sabem si se'l cita com a difunt, el pare Isaac de Manresa, a principis de 1266 ja se'l cita com a difunt, la mare Astruga que apareix com a vivent el 1266, i dos fills: Astruc de Manresa, que actua com a cap de la família des de la mort del pare, i Maimó que morí vers el 1278 i estava casat amb una tal Regina que apareix el 1278. No estem en condicions per assegurar-ho, però és possible que el continuador d'aquesta família fos un fill d'Astruc de Manresa anomenat Vidal Astruc que tingué una intensa activitat econòmica a Manresa a partir del 1294, juntament amb un possible germà anomenat Maimó Astruc.

Per tant tenim una família jueva que abans de 1266 ja habitava a Manresa, però que el seu origen no era manresà ni de cap altra població catalana, ja que l'avi havia vingut d'Espanya. No sabem si en aquest cas es pot incloure el regne de València dintre del territori que hom generalment anomenava Espanya (Yspania), referint-se a les terres dominades pels musulmans. Sigui d'on sigui la seva procedència és forana, i l'arribada a Catalunya es pot circumscriure abans del 1250, que concorda amb l'expansió valenciana del rei Jaume I (1229-1245). Per tant creiem que l'aljama manresana es formà arran d'una immigració de jueus procedents de València i es distribuïen per les poblacions més importants de Catalunya.

Llegir més:

- Capítol 3: La desaparició de l'aljama

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

20 de febrer 2009

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 1. Introducció historiogràfica

Rubèn Salomó, jueu manresà del segle XV, tret d'un llibre de l'Arxiu de la Ciutat (Gasol, J.M. "La història de Manresa explicada als infants")

Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials dedicats exclusivament a extractar les actes notarials que protagonitzaven, i que avui es guarden a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, a través dels quals es poden refer moltes de les vicissituds del call manresà.

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials esmentades, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva. Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva.

Però després de consultar totes aquestes publicacions, ens restaren dos dubtes, que encara no els hem resolt del tot, són com en el títol, l'origen i la desesperació, car una comunitat jueva no apareix el 16 de setembre de 1294 i desapareix l'1 de febrer de 1392, sense saber d'on ve i on va. Aquests dos aspectes no semblen haver preocupat massa els historiadors.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí
- Capítol 3: La desaparició de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

18 de febrer 2009

L'eix transversal

Catalunya central, Manresa i l'eix transversal

El 1997 va ser l'any de l'eix transversal. El dia 12 de desembre, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va tallar la cinta de l'últim tram que quedava en construcció, el de Santa Maria d'Oló a Vic, un dels actes més esperats per a la Catalunya central dels darrers temps. Aquest eix transversal era la idea feta realitat, des de la Mancomunitat de Catalunya de principis de segle XX, es projectava ja una via que dónes sortida a les grans ciutats de la Catalunya central, des de Lleida a Girona, passant per Cervera, Manresa i Vic. Es tractava d'un nou punt de partida per aixecar el vol i per redreçar l'economia de les comarques interiors del país. El nou vial trencava l'estructura radial de carreteres de Catalunya, on totes les vies es construïen mirant des de Madrid, i des de Barcelona. Segons la Generalitat, era la seva obra més emblemàtica que havia fet mai en matèria de carreteres fins aquell moment.

Eren 150 quilòmetres de nova carretera, concretament de via ràpida, d'un recorregut total de 204 (ja que es va aprofitar el tram de l'autovia de Barcelona-Lleida, l'A-2 entre la capital del Segrià i Cervera), que permetien connectar Lleida i Girona a través de les comarques de l'interior. Durant l'acte d'inauguració, Jordi Pujol va dedicar el nucli del seu discurs a convidar la societat civil a treure partit de la nova via. Pujol va insistir que era responsabilitat del govern que el país tingués bones eines per progressar. Però aquesta eina que Pujol parlava, aviat esdevindria una eina obsoleta, perquè aviat aquest eix transversal quedaria engolit pels camions i cotxes. En el tram de Manresa, la nova C-25 es va construir en format d'autovia, d'aquesta manera s'aprofitava per enllaçar amb la Ronda exterior (C-16) que s'havia construït l'any 1984, evitant el pas dels cotxes per dintre la ciutat. D'aquesta manera, el nou eix va convertir-se en autovia durant el trajecte per Manresa, des de Sant Joan de Vilatorrada fins al Parc de l'Agulla. L'eix transversal en l'actualitat, està en proces de desdoblar-se i transformar-se en una autovia.

Malgrat els impediments, la distància de Manresa a Vic, amb la nova construcció de l'eix, es reduïa quasi en la meitat i entre Lleida i Manresa, el trajecte en cotxe s'escurçava quasi en mitja hora. Segons el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de l'any 1997, Pere Macías, "Es va normalitzar el fet d'anar de Vic a Girona i de Manresa a Vic". La construcció de l'eix transversal va costar a la Generalitat 442,5 milions d'euros, es calcula que desdoblar tot l'eix s'invertirà el doble de la seva construcció, uns 865 milions. La qüestió és que la penosa trajectòria que acumula la C-25 mereix una mirada enrere, just fins al moment que es va decidir que l'obra ensenya del catalanisme i el seu propòsit de trencar amb la xarxa radial de Barcelona tingués els polèmics tres carrils de calçada. Eren anys en què a Espanya ja es construïen àmplies autovies amb mitjana de separació. A la comunitat autònoma més rica d'Espanya es va optar per un disseny menys ambiciós, una via ràpida. Un altre xifra, és la gran mortalitat, en els seus primers set anys, l'eix Transversal acumulava un mort per cada quilòmetre.

Bibliografia:

- Hemeroteca Regió7 (Diversos anys)

13 de febrer 2009

El primer peatge del Bages

Manresa inaugura autopista

Era dimarts 20 de juny de 1989 i, com en les grans ocasions, va ser el molt honorable president de la Generalitat, Jordi Pujol, qui va tallar la cinta inaugural de l'anomenada autopista de Montserrat, que comunicava directament a partir d'aquell dia la ciutat de Terrassa i Manresa. Per a la capital del Bages, i tota la zona d'influència, significava establir un nus que la unia a la xarxa europea de grans vies de comunicació. Però aquella inauguració va deixar encara més palès el fet que encara no estaven solucionades les constants vitals de Manresa de cara a obrir-se al passadís que abocava a Europa: la necessitat de disposar d'un eix transversal que l'obrís directament a Girona.

La nova autopista estrenada tenia un recorregut de 33,5 quilòmetres de longitud. Els turismes havien de pagar la quantitat de 360 pessetes de peatge per fer el recorregut complet, mentre que entrar a la via per Sant Vicenç de Castellet, en costava 185. Pel sud, l'autopista s'unia amb la variant de Terrassa i pel nord, amb l'eix de Llobregat, l'antiga C-1411, amb la qual cosa l'autopista també es va convertir de seguida en un nexe d'unió entre Barcelona i els Pirineus.

La inauguració es va celebrar a pocs metres del peatge central de Sant Vicenç de Castellet. Durant l'acte, Jordi Pujol, va prometre la construcció de l'eix transversal, tot i que va advertir que potser trigaria "més de quatre anys" a ser realitat.

Llegir més:

- L'autopista més cara i l'Operació Roca: aquí
- La microhistòria de l'autopista de Montserrat: aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca diari Regió7 [diversos anys i entrades]

08 de febrer 2009

Francesc Farreras i Duran

L'agrònom polític

Francesc Farreras Duran va néixer a Manresa el 20 de març de l'any 1900. Fou un dels polítics manresans de més projecció dins el règim republicà. Com ell mateix va dir l’abril de 1933, en referència al moment històric que vivia, no són aquests moments d’homes i de noms, sinó d’idees i de sacrificis. Era el nét d’un fadristern de la masia de les Farreres de Salelles, agregat al municipi de Sant Salvador de Guardiola, i fill de Domènec Farreras i de Neus Duran. Va néixer al carrer de Sant Miquel de Manresa. Va estudiar silvicultura i va cursar estudis a l’Escola Superior Agrícola de Grignon (França). El 1926 es va casar amb Carme Codina, filla del farmacèutic de Sant Vicenç de Castellet.

Políticament s’havia format en la Joventut Nacionalista de Manresa, de la qual havia estat el president de la Comissió política i cultural, juntament amb un altre notable polític republicà, Francesc Senyal i Ferrer, el 1922. Amb ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, fou l’organitzador i el secretari del Primer Congrés Forestal de l’Estat espanyol. Com a periodista, va ser corresponsal dels diaris La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Humanitat i El Matí, així com va col·laborar en les revistes L’Om, Cenacle i Joventut. Finalment, va ser fundador i director del setmanari Política, el portaveu d’Acció Catalana, director del diari El Pla de Bages, en substitució del seu pare, i cofundador del diari manresà El Dia. Aquesta activitat periodística i editorial la va continuar desenvolupant a l'exili mexicà, on va crear les Edicions Catalanes de Mèxic i Monografies Bages. Era membre de l’Aeri Club de Catalunya i pertanyia a la maçoneria, tot i procedir d’una família carlina.

El desembre de 1930 era vocal d’Acció Catalana al Bages. En les eleccions municipals d’abril de 1931 va formar part de la candidatura de Concentració Republicana, que va resultar guanyadora a Manresa. Va ser secretari de la Junta del Govern Provisional de Manresa el 14 d’abril de 1931. Després d’aquesta victòria, va ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya i va presidir el comitè comarcal del Bages. Fou secretari personal de l'alcalde Josep Selvas i Carner. L’abril de 1931, en representació d’Esquerra, va ser elegit diputat pel partit judicial de Manresa a la Diputació Provisional de la Generalitat, encarregada de la redacció de l’Estatut.

Alineat en el sector d’Estat Català, el gener de 1932 el president Macià el va nomenar secretari de la Conselleria d’Agricultura, si bé, en la pràctica, dirigí ell sol aquest departament durant l’etapa preestatutària. Així, es va encarregar de dissenyar l’organigrama d’aquesta conselleria seguint els criteris de funcionament de la Mancomunitat. El 1932 va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Tarragona. A partir del febrer de 1933 es va fer càrrec del Servei de Boscos, Caça i Pesca Fluvial, dins la mateixa conselleria. Des d’aquest servei, va intensificar la tasca de repoblament forestal i actuà sobre la serra del castell de Lleida i la cartoixa de Montealegre, així com continuà l’activitat de prevenció forestal. Fou també president de la Comissió de Pressupostos del Parlament, i membre de la Diputació permanent. El 1936 era administrador delegat de la Caixa d’Estalvis de la Generalitat.

Durant la Guerra Civil s’incorporà al front d’Aragó, on féu de comissari polític. Finalitzat el conflicte, va emprendre el camí de l’exili a França. A la Universitat de Montpeller fou acollit al Patronat d’Ajut als Intel·lectuals Catalans, mentre treballava com a enginyer agrònom. El 1942, com d’altres catalans, decidí exiliar-se a Mèxic, on arribà a bord del vaixell Nyasse.

Reorganitzà la biblioteca de l’Orfeó Català de Mèxic, on col·laborava intensament; fou president de la coral i vicepresident de l’Institut Català de Cultura, i membre del patronat dels Jocs Florals. Primerament regentà la farmàcia Los Angeles del districte federal, i després treballà en uns laboratoris de medicina i en una fàbrica d’agulles hipodèrmiques. Fou president de la Càmera Nacional de la Indústria Metal·lúrgica i membre del Consell de la Cámara Nacional de Laboratorios de la Industria Farmacéutica de Mèxic. A l’ambaixada d’Espanya a Mèxic fou elegit president del Parlament de Catalunya a l’exili, el 1954, i sempre es mantingué lleial a Josep Tarradellas i a la legalitat republicana. Renuncià al càrrec de president del Parlament de Catalunya el 1980, a la vetlla de la celebració de les primeres eleccions autonòmiques un cop restaurada la Generalitat de Catalunya. L'any 1985 morí a la població de Cuernavaca (Mèxic).

Bibliografia i imatges:

- MemòriaEsquerra.cat
- Memoria.cat: La República en un clic

01 de febrer 2009

El darrer alcalde de la Segona República

Emilià Martínez Espinosa

El 8 d'agost de 1901 neix a Villar del Cobo (Terol, Aragó) el militant anarcosindicalista Emilià Martínez Espinosa. Mai no va anar a escola i de molt petit ja feia feines de manobre i de pastor. Quan tenia uns 13 anys es va traslladar amb sa família primer a Fígols (Berguedà), on va fer de minaire, i després a Manresa. A Manresa va treballar de dependent i després en els ferrocarrils catalans en diverses feines (guardaagulles, enganxador, guardafrens, factor i cap de tren). El 1918 ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va ser un dels organitzadors del Sindicat Únic Ferroviari. Va saber compaginar la feina amb l'educació autodidacta, arribant a tenir una cultura enciclopèdica.

Durant la dictadura de Primo de Rivera va participar activament en l'anarcosindicalisme clandestí. Amb la proclamació de la II República la seva militància es va accentuar i va conrear la poesia, publicant versos en El Trabajo. Arran de la insurrecció de l'Alt Llobregat i del Cardoner el gener de 1932 fou detingut i de bell nou amb els aixecaments d'octubre de 1934. El juny de 1935 va representar els ferroviaris en el Ple Intercomarcal Bages-Berguedà de la CNT. Durant la Revolució de 1936 participà activament en l'experiència col·lectivista dels ferrocarrils catalans -la primera a tot l'Estat- i fou nomenat secretari de la CNT i delegat del Comitè Regional comarcal català de Manresa. Durant unes setmanes fou membre del segon Comitè Revolucionari Antifeixista de Manresa.

Va formar part del Govern municipal de Manresa del 19 d'octubre de 1936 fins al 31 de maig de 1938. Després, el 22 de desembre de 1938, va ser nomenat alcalde de Manresa i durà en el càrrec fins a l'ocupació de Manresa per les tropes franquistes, el 24 de gener de 1939. No va marxar a l'exili i fou detingut, empresonat el 16 de maig de 1939, jutjat, torturat i condemnat a 30 anys de presó per "rebel·lió militar", dels quals va purgar cinc a la presó Model de Barcelona i en la construcció d'un pont sobre el riu Cardener.

Tan bon punt fou amollat en llibertat vigilada, es va integrar en els grups de combat antifranquistes fins a la seva detenció en 1947 en una gran agafada i fou condemnat a tres anys de presó. Alliberat al cap de sis mesos i considerat "cremat", va intentar mantenir el compàs d'esperar, però fou detingut en una vaga i passà alguns mesos tancat. Durant els últims anys del franquisme va participar en la reorganització de la CNT a la comarca manresana, defensant una organització confederal purament sindical que prescindís de tota ideologia. Quan es va produir l'escissió de la CNT es va allunyar de la militància orgànica. Durant els últims anys de sa vida es va interessar per l'apicultura i va escriure en periòdics i revistes locals, com ara Solidaridad Obrera, Regió 7 i Dovella.

Emilià Martínez Espinosa va morir el 17 de novembre de 1987 a Manresa. El 21 d'abril de 2006 al Saló de sessions de l'Ajuntament de Manresa va rebre un homenatge juntament amb la resta d'alcaldes republicans (Joan Selves i Carner, Lluís Prunés i Sató, i Francesc Marcet i Artigas), per part d'aquest consistori, on van participar els historiadors Joaquim Aloy i Bosch i Josep Maria Solé i Sabaté.

Bibliografia de referència:

- Anarcoefemèrides: Efemèrides anarquistes (Emilià M. Espinosa)

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. La República (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa 1990

- Diari Regió7, entrevista d'Emilià Martínez Espinosa (20/02/1982)

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

31 de gener 2009

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará

Segona Part: El topònim "Manresa"

El topònim Manresa, trobem que el nom emprat pels escrivans i notaris des de mitjan segle X fins al segle XVIII; en què el llatí desapareix de les escriptures notarials, és el de Minorisa. Aquesta grafia ha fet pensar que no fos un topònim llatí, un derivat de minorminoirs; aleshores seria la ciutat petita. Però era necessari una ciutat gran, així es creà la hipòtesi de l'existència d'una ciutat romana anomenada Minorisa-Rubricata, com a complement d'una altra de coneguda com a Rubricata, i que hom situa en el delta del Llobregat, que en aquell temps podria ser a Martorell. Però la Minorisa-Rubricata no apareix en cap llista ni se'n té cap notícia; sols un notari manresà, a principis de segle XIX, falsificà un document d'època visigòtica on se citava un príncep i uns cònsols, a més d'un bisbe, de la ciutat Minorisa-Rubricata; a més seria una gran contradicció anomenar Minorisa-Rubricata a una ciutat on pels seus peus passa el riu Cardener.

També un altre aspecte important: les primeres aparicions del topònim no es fan fins a la primera meitat de segle X amb la forma Menresa, i sols tenim que la de Minorisa apareix dos cops, un el 945 i un altre el 949, i podria encara tractar-se de còpies posteriors de finals de segle X. Després, es pot constatar que a mesura que ens endinsem en la segona meitat de segle X augmenta el nom de Minorisa, i disminueix el de Menresa, i en el darrer quart de segle X, el primer ja és dominant, si bé el segon no desapareix. En el segle XI la forma llatinitzada de Minorisa domina totalment, i el nom indígena de Menresa s'utilitza sovint per donar nom a carreteres, relleus geogràfics, edificis i altres referències de caràcter popular, ultra algun cop apareixen les dues formes en un mateix document. Àdhuc tenim uns nuclis de població que ha pres el nom de la torre de defensa característica de la de Manresa, així tenim dues poblacions anomenades, una La Manresana al municipi de Prats de Rei, i un altre del mateix nom al de Sant Ramon, el primer a la comarca de l'Anoia, i l'altra a la de la Segarra; i encara hom coneix més torres manresanes, una a Linyola i un altre a Juneda, utilitzant el nom indígena no el llatinitzat.

Així, doncs, l'existència d'una ciutat romana anomenada Bacasis, tocant a Manresa, i junt amb el fet d'aparèixer primerament la grafia Menresa i no la de Minorisa permet afirmar que el primer, el de Menresa, és el nom original, i d'origen indígena com ja hem avançat, i el segon, Minorisa, es tracta d'una llatinització feta a mitjan segle XI totalment postissa, que no arrelà, emprant-se sols en l'escriptura llatina i prou.

Per tant creiem que Menresa, és un topònim indígena, ibèric, segurament.

Llegir la primera part:

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará: El topònim Bages

Bibliografia i text:

- BENET I CLARÁ, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Dovella, 2, 1981

Més informació de l'autor Albert Benet i Clará:

- Dialnet: aquí

26 de gener 2009

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clarà

Primera Part: El topònim Bages

Els orígens de Manresa van lligats el seu nom, ja que sovint les primeres dades d’un nucli de població no es refereixen a gaire més que a donar-nos la seva filiació i prou. També ens trobem amb algun problema de sortida, ja que hom pensa en l’existència d’una ciutat romana com a origen de l’actual de Manresa, però l’existència del topònim Bages també fa pensar en una altra ciutat romana, la ciutat citada el segle I d.C. per Ptolomeu, centrada a la Lacetània, amb el nom de Bacasis. Aleshores dues ciutats, l’una tocant a l’altra no es pot admetre per ningú. Però com que interessava generalment atribuir a Manresa l’honor de gaudir d’un passat romà, es rebutjava la possibilitat que Bages correspongués a la Bacasis de Ptolomeu, tot cercant altres llocs que poguessin tenir alguna semblança fonètica. Així, s’ha atribuït a la vila de Bagà o bé a la població de Vacarisses, tot i que cap dels dos topònims no apareix a l’alta edat mitjana fent referència a una situació anterior relacionada amb una ciutat o municipi romà. Bagà surt citada com a Bagazano, Bagazanense, Bagada o Bagado, lluny, per tant, en cas de relacionar-se amb Bacasis, a més estaria en el territori del Bergusis, no en els dels Lacetans com la cita Ptolomeu. I sobre Vacarisses, ni el lloc, molt muntanyós, ni cap altre indici permet d’atribuir a aquesta població la ubicació d’una ciutat o municipi romà, per tant creiem que cal cercar-lo en el lloc de Bages.

Primerament anem a escatir el topònim Bages, i després ja tindrem una possibilitat eliminada pel de Manresa. Partim de la ciutat citada per Ptolomeu en el segle I dC en la seva Geografia, que centra en la Lacetània, a la qual dóna el nom de Bacasis que podem comparar amb topònim Bages que durant els segles X-XI es situa en el sector entre els rius Llobregat i Cardener, i va des del Guix fins als termes de Sallent, Castellnou i Callús per les zones sud i nord respectivament. Aquest sector quasi coincideix amb el que hom coneix avui com a Pla de Bages, i que en segles esmentats era anomenat com a Campo Bagas. Al mateix temps hem d’aclarir que no té cap fons de veritat l’atribució del topònim Bages a un mas de Sant Joan de Vilatorrada.

Per tal de relacionar el Pla de Bages actual i el Campo Bagas dels segles X-XI amb la ciutat romana de Bacasis, tenim diferents indicis. Primerament trobem una plena concordança lingüística, car si a Bacasis li trèiem el gentilici, tenim el nom de la ciutat de Bacas, i en els segles esmentats apareix en Bagas i Baias com a formes més generals, i a finals ja trobem la forma actual de Bages. Aleshores l’evolució fonètica és ben senzilla la k o c, segons estigui escrit en grec o en llatí, passà a la g o a la i consonàntica. Totes quatre són consonants gluturals, i l’evolució ha estat molt poca i senzilla, sense haver de buscar grans canvis que sovint resulten difícils d’explicar. Després a finals del segle XI la a àtona es neutralitza i es converteix en e, donant així la grafia actual de Bages. Per tant no tenim cap problema que el nom de la ciutat romana de Bacasis hagi esdevingut el de Bages.

En segon lloc tenim el valor d’aquest nom que sovint complementa el topònim Bages, ens referim a la paraula Campo. Aquest mot el trobem en altres llocs durant el segle X i XI. Concretament el 954 tenim la cita d’un Campo Sagarrensi i un Campo Barberano. El primer Campo es refereix a la zona de Prats del Rei, on s’ha trobat algunes inscripcions romanes, i en una d’elles la cita un municipi de Segarra (MVNICIPI SIGARRENS); en el segon Campo correspon a la zona de Barberà, on el mot Campo perdurà fins al segle XII, i si bé no es coneix cap inscripció citant el municipi de Barberà en època romana, en canvi en aquesta zona es coneixen moltes vil·les d’aquesta època, la qual cosa fa pensar en alguna organització municipal.

Per tant, creiem que el mot Campo significa el mateix que territoria, el terme municipal d’una ciutat o d’un municipio romà sense estructura urbana, aquest nom perdurà en llocs on no es restaurà la ciutat o municipi, com Bages, Segarra, Barberà, i en altres de repoblació tardana, com Tarragona que, al contrari dels altres, s’ha mantingut fins avui en dia, designant la comarca de la ciutat de Tarragona. Així doncs, no hi ha dubte, el Campo Bages designava el terme de la ciutat o municipi de Bacasis, la qual cosa es veu reafirmada per una gran xarxa de vil·les de tradició romano-visigòtica per tota la zona del Pla i dels seus voltants, ja que no pensem que fos una ciutat amb estructura urbana sinó un municipi rural, amb un temple i un seguit de vil·les disperses pel pla i les valls. Encara tenim una ciutat que, si bé no la prenem com a determinat, ens fa veure que ja en el segle XI hom considerava que en el lloc de Bages hi havia hagut una ciutat. Aquesta afirmació la trobem en un text que conté una relació de miracles fets per Sant Benet en el seu monestir del Bages, i referint-se al monestir diu: “per la fertilitat dels vinyers li han posat el nom de Bages, en commemoració de la ciutat que l’havia portat un dia”.

En resum, afirmen que la ciutat romana de Bacasis estava situada en el Pla de Bages, comprenent un àmbit imprecís, si bé el nucli d’entre-rius del Guix als termes de Sallent, Castellnou i Callús. Tots els indicis ho confirmen, sols manca una inscripció per convèncer els més escèptics, però nosaltres no tenim cap dubte que el municipi romà de Bacasis estava situat al Pla de Bages, i que Bages deriva del nom de la ciutat. Sols tenim el dubte de si el seu nom té origen en un temple dedicat a Bacus, déu del vi, que seria el patró de la ciutat, per la gran abundor de vinya ja en època romana, que portà a Plini a dir que: “Els vinyers lacetans a Hispània són famosos per la quantitat de vi que n’obté”. A l’època medieval la vinya era una font de riquesa important, estenent-se arreu, després en els segles XVII-XVIII i, sobretot, en el segle XIX no restà serra o pendent sense vinya. Per tant, ben bé podria ser que, malgrat els nostres dubtes, fos cert que el nom de Bacasis fos el d’una ciutat romana que tingué protector a Bacus déu del vi, a causa de la seva riquesa vinícola.

Llegir segona part:

Els topònims "Manresa" i "Bages" d'Albert Benet i Clará: El topònim Manresa

Bibliografia i text:

- BENET I CLARÁ, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Dovella, 2, 1981

Més informació de l'autor Albert Benet i Clará: 

- Dialnetaquí

24 de gener 2009

La Guerra Civil, punt final (4a part)

Els centres culturals, les escoles i els canvis de nom

Avui fa exactament 70 anys que les tropes franquistes entraven a la ciutat de Manresa, aquell dia era el 24 de gener de 1939. Seguint els anteriors posts de "La Guerra Civil, punt final", avui faré una breu descripció del quart i últim punt, les escoles i els centres culturals, que van patir el canvi de noms que instauraren les noves autoritats municipals franquistes. El 20 de maig de 1939, després d'acordar el canvi de noms dels carrers i avingudes de la ciutat, es comença a encetar una nova sèrie de canvis en els noms dels grups escolars i escoles estatals. L'objectiu era esborrar qualsevol record del període anterior l'Alzamiento, i recordar a la població quins noms eren els triomfadors de la Cruzada contra els rojos.

Finalment el 22 de juny de 1939 s'aproven els canvis de nom de les següents escoles:

- Generalísimo Franco a l'escola Renaixença.
- Padre Algué al Grup Escolar Bonavista (aquest canvi continua vigent actualment: "Pare Algué").
- José Antonio al del Parc.
- San Jaime a les escoles dels nens del Poble Nou.
- Pilar Primo de Rivera a les escoles de nenes del Poble Nou.
- Calvo Sotelo a l'escola de la carretera de Santpedor.
- Victor Pradera a les escoles de Viladordis.
- Sagrada Família a l'escola de la barriada de les Farreres. 

Pel que respecta als monuments, Manresa mai ha estat una ciutat amb conjunts monumentals de gaire envergadura, però la placa de bronze en honor a Àngel Guimerà va ser retirada. L'ensenyament primari i mitjà es va reduir, ja que de moment, els seus locals havien estat destinats a les necessitats militars primordials. Si bé es van rehabilitar els locals de Sant Francesc, a les Dominiques van tornar-hi les monges i a les Escoles Cristianes de la Salle els "hermanos", Sant Ignasi, entre d'altres, van deixar de ser escola durant un cert temps. A les escoles de l'Estat, les noves autoritats hi van portar mestres forasters perquè els de la Generalitat de Catalunya van ser depurats.

A l'escola Renaixença es va depurar tot el quadre de mestres. En general, les escoles particulars van continuar treballant, però la del senyor Albagés -potser la més important- no va poder comptar amb el seu il·lustre mestre que també es veié obligat a marxar. Les entitats culturals també van patir el canvi de règim, així l'Ateneu Obrer de Manresa es transformà en Ateneo Cultural Manresano, però no així la Cooperativa Obrera de Manresa que va restar amb el mateix nom. El Centre Excursionista de la Comarca del Bages i el Centre Excursionista Montserrat van haver-se d'afiliar de forma forçosa a la Federación Española de Montañismo que depenia del Movimiento-JONS. Aquestes entitats i algunes altres van continuar llurs activitats, si bé moltes van haver de castellanitzar el seu nom, com per exemple la Sociedad Coral San José i d'altres similars.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), p.32

14 de gener 2009

La Guerra Civil, punt final (3a part)

Canvis al consistori

En l'última entrada vam descriure l'erradicació de tot símptoma de cultura catalana de la nomenclatura dels carrers de Manresa, en aquesta tercera part de "La Guerra Civil, punt final" vull parlar de les persones, els obrers i treballadors de l'ajuntament de la nostra ciutat, que l'any 1939 van patir les conseqüències de la nova administració franquista.

El dia 26 de gener de 1939 la Comissió General de Manresa va acordar adherir-se a Franco i al seu Movimiento, a partir d'aquell instant es van crear una sèrie de comissions municipals: Finances, Foment, Governació, Cultura i Passaports. Escorxador, Salubritat, Places i Mercats. Proveïments i Transports. Beneficència, Sanitat i Neteja. Séquia i Aigües Potables. Allotjaments. Juntes d'Hospital i Casa d'Infants.

El dia 7 de febrer de 1939 es pren l'acord de declarar cessants a tots els empleats i obrers de l'Ajuntament nomenats del 18 de juliol de 1936 fins al 24 de gener de 1939, mentre que els ingressats anteriorment havien de sol·licitar la readmissió. A partir del 29 de març comencen a produir-se les suspensions de sou i feina a molts empleats municipals a conseqüències del seu expedient personal, aquest fet s'allargarà fins al 1940. En resum, podem dir que es va produir la destitució de tots els empleats i funcionaris que havien treballat durant quasi els tres anys que va durar la Guerra Civil.

D'altra banda, tots els empleats que havien estat acomiadats durant la II República i la Guerra -tots obertament d'orientació dretana- van ser readmesos de nou, sense cap classe de sol·licitud ni tràmit burocràtic. El 12 de maig s'obliga als comerciants i industrials a reinstal·lar els rètols i inscripcions "en español". Però també es reconeix el superàvit de la caixa municipal en "moneda roja". També s'obligà a totes les escoles a col·locar el Crucifix, la imatge de la Immaculada Concepció i el retrat del Caudillo, cosa que a partir de juny es va complir de forma immediata per tots els centres escolars manresans. En la següent edició, la 4a sobre la Guerra Civil, parlaré dels canvis i restriccions de les escoles per part de l'administració franquista.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), p.31

10 de gener 2009

La Guerra Civil, punt final (2a part)

L'espoli franquista

Dies abans de l'entrada de l'exèrcit franquista a Manresa (desembre 1938 - 24 de gener 1939) es van produir una sèrie de saqueigs a diferents establiments de la ciutat, el més important va ser el dels magatzems Jorba degut a l'estricte racionament. Aquest racionament estava dedicat als homes que lluitaven al front, els cupons d'alimentació van deixar de ser útils per obtenir menjar i productes bàsics d'higiene, a més cal recordar que els salaris ja no serien els mateixos de l'any 1936. D'aquest nivell de vida tan baix se'n van aprofitar els soldats moros que van entrar juntament amb els nacionals, venien la xocolata i les galetes a un preu més alt, la fam obligava a rascar-se la butxaca.

 L'obrer era explotat de forma continuada i no era excepcional el fet de veure molts treballadors fent 18 hores diàries per poder portar menjar a la família. Si bé és cert que les restriccions d'energia elèctrica van perjudicar la indústria manresana, el gran enganyat va ser el treballador, ja que durant molts anys tan sols podia disposar de llum un parell de dies a la setmana, aquesta situació pràcticament seguiria fins a finals de 1950, quan el govern franquista posà els tecnòcrates al govern i s'inicia el que en historiografia es coneix com el "Desarrollismo".

Les restriccions eren justificades mitjançant la versió oficial que deia que els pantans eren buits, però molt sovint plovia, i la realitat cal cercar-la en les pugnes del govern i les companyies d'electricitat, que eren un poder paral·lel que moltes vegades imposava la seva llei.

Identitat robada

Vegem a continuació, com la nova política municipal franquista de la Comissió Gestora es va centrar en una sèrie d'acords que anaven contra la classe treballadora (la més afectada pel conflicte, en faré referència a la 3a part, de La Guerra Civil, punt final) i contra la personalitat de la cultura catalana.

Pel que fa a en el canvi de noms de carrers cal fer esment dels que les noves autoritats ja portaven estudiats, així el 26 de genet (dos dies després d'ocupar la ciutat), la comissió gestora acorda la supressió de la plaça de la República, i el 25 de febrer canvien la nomenclatura dels següents carrers:

- Avenida del Caudillo, als tres trams actuals de la Muralla.
- Paseo José Antonio, des del carrer Àngel Guimerà fins a l'actual Pla. Espanya.
- Paseo García Valiño, des de la Pla. Espanya fins a la carretera de Vic.
- Plaza España, a la Plaça Grup Escolar. (Aquest canvi continua vigent a Manresa, després de 30 anys de democràcia).
- Plaza de los Mártires, l'actual Plaça Major.
- Plaza General Mola, l'actual Plana de l'Om.
- Calle Tercio Nuestra Señora de Montserrat, al carrer de les Piques.
- Calle 24 de enero, data de l'entrada dels nacionals a Manresa, a l'actual carrer Francesc Juanola.
- Plaza División Azul, a la Plaça 11 de setembre.
- Avenida de la Cruzada Española, a l'avinguda de les Bases de Manresa.
- Calle Comunión Tradicionalista, al carrer Oms i de Prat.
 
La política de substitució de noms i figures del franquisme no pararia durant tot l'any 1939, fins a esborrar qualsevol rastre de la cultura catalana, fet històric que no comportés un èxit espanyol o simplement perquè s'havia de posar el nom del general de torn per ordre directe del governador civil de Barcelona.

Així l'1 d'agost es canvia el nom del carrer de Circumval·lació pel de Calvo Sotelo, i el de Fermín Galán i García Hernàndez pel d'Obispo Comas. El 22 d'agost, el carrer de la Llibertat passa a denominar-se calle General Sanjurjo. El 10 d'octubre, el nom de Martí Julià desapareix en profit de Victor Pradera i el carrer Cap del Rec passar a ser Virgen del Pilar. El 21 de novembre, la Baixada de Puigterrà es converteix en Nuestra Señora del Buensuceso, i el 19 de desembre el carrer de la Sabateria passa a ser Tercio de Montejurra.

En una valoració global, els carrers del Barri antic es van respectar els noms dels carrers, però amb una matisació, es van castellanitzar. L'actual carrer Jaume I, es deia Jaime I, per posar un exemple d'aquesta situació. Cal dir que molts dels canvis es van fer sense cap mena de criteri, la qual cosa va provocar una sèrie de disbarats i malentesos, en el sentit que al mateix temps que es respectava el nom del Carrer Àngel Guimerà, es feien barbaritats com les conegudes "calle de la Bajada" i "calle de la Subida", però no dir el nom d'aquest carrer. En el següent capítol de La Guerra Civil, punt final ens centrarem en l'administració municipal, sobretot a partir del 26 de gener quan la Comissió Gestora acorda l'adhesió incondicional a la figura del dictador Francisco Franco.

Font: Jordi Sardans, Manresa al final de la Guerra Civil (1982), pp.30-31

Printfriendly