09 de maig 2009

L'esclat de la Guerra Civil

Manresa i els primers mesos de la Guerra Civil: La Formació del Comitè Antifeixista

Manresa en esclatar la Guerra Civil Espanyola es trobava en el bàndol republicà, lleial al govern constitucional de Madrid i a la Generalitat de Catalunya. En aquells dies calorosos d'estiu d'agitació i desordre popular, l'Ajuntament republicà va perdre gran part del control sobre la ciutat. Aquest descontrol per part de l'Ajuntament va ser aprofitat per un nou òrgan creat per les faccions revolucionàries del bàndol republicà: el Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa.

Però abans, durant els primers dies de la guerra, es va crear un altre comitè que va prendre el nom de Comitè d'Enllaç Antifeixista de la comarca Manresa-Bages, format per un petit grup de la CNT-FAI de Barcelona comandat per Solé i Asensi que varen arribar a Manresa amb dues camionetes carregades de fusells i armes. La situació va acabar quan la Federació Local de Sindicats de la CNT va decidir unificar el comitè d'Enllaç Antifeixista amb el Comitè Revolucionari. Josep Corbella (que era membre del comitè d'Enllaç Antifeixista) va esdevenir el primer secretari del Comitè Antifeixista de Manresa el 10 d'agost de 1936, durant la seva reestructuració, després de la fusió d'ambdós comitès antifeixistes de Manresa. El 19 d'octubre d'aquell mateix any Corbella va ser escollit alcalde del Consell municipal i reelegit l'octubre de 1937 fins al 31 de maig de 1938.

Aquesta unificació i reestructuració va permetre al Comitè Antifeixista, acordar i aprovar l'enderrocament de gairebé totes les esglésies. L'Ajuntament quedà pràcticament marginat de la vida política de la ciutat. La decisió d'enderrocar les esglésies de Manresa tenia inevitablement dos vessants. Per una banda, l'oportunitat de donar feina a un gran nombre d'aturats, els quals ensorrarien les esglésies a canvi d'un sou i que també treballarien en la construcció de noves obres públiques com la cobertura del torrent de Sant Ignasi o el nou pont de la Reforma. Però d'altra banda hi havia el desig, molt més fort, que en nom de la revolució s'esborrés tot símbol religiós i d'opressió clerical.

Abans de l'autorització dels enderrocaments grups incontrolats ja havien entrat a esglésies per robar i destruir tot mobiliari artístic, així com les relíquies i icones del seu interior, la majoria dels objectes robats acabarien al foc. Així i tot algunes persones i entitats van poder salvar alguns dels objectes de la crema i destrucció.

Poc després, a finals d'estiu de 1936, es van aprovar els enderrocaments de totes aquestes esglésies i es van organitzar les anomenades brigades d'atur forçós. La posició de l'Ajuntament va ser dramàtica, ja que s'oposava als enderrocaments, però no podia fer res per aturar-los, ja que no tenia capacitat d'acció davant el Comitè Antifeixista. A més a més el consistori havia de pagar els sous dels treballadors que ensorraven les esglésies. El finançament de l'enderroc de les esglésies va arruïnar definitivament l'Ajuntament, i els treballadors van deixar de cobrar pels enderrocs. També es va crear la Junta de Defensa Passiva de la Població Civil que, entre altres coses, va construir refugis antiaeris per a la població.

En aquells moments en què l’Ajuntament pràcticament no tenia cap pes a la ciutat –ja que era el Comitè Revolucionari Antifeixista qui n’exercia el poder real- cal valorar molt positivament la seva fermesa i valentia en la defensa de la Seu, que estava a punt de ser enderrocada, com ho foren set esglésies importants de la ciutat.

Bibliografia:

- POZO GONZÀLEZ, Josep Antoni (2002). 
"El Poder Revolucionari a Catalunya durant els mesos de juliol a octubre de 1936 / Crisi i recomposició de l'estat". Tesi Doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Lletres.

Més informació:

- Manresa Calidoscopi,
"Els temps Perduts" > enllaç

Fotografies:

- Memoria.cat,
"El Salvament de la Seu, 1936" > memoria.cat/laseu 
- Fons Josep Maria Rosal i Argullol > lasequia.cat/rosaldargullol

07 de maig 2009

La vaga de la Fàbrica Nova de 1946

Les dones surten a la vaga

La desaparició de la Fàbrica Nova és ja un fet assumit per la consciència manresana, amb ella s'han emportat els records i el que quedava de la memòria històrica del moviment obrer manresà. Potser no s'ha parlat gaire del tema, però a la fàbrica Bertrand i Serra es van viure episodis molt especials, com per exemple la vaga que van protagonitzar les dones l'any 1946, una de les primeres realitzades en plena dictadura franquista a l'estat espanyol. Fita doblement important per tractar-se d'una de les primeres reivindicacions públiques i populars en una època on sobretot destacava la dura repressió i el silenci imposat, i pel fet de ser les dones les protagonistes, les quals havien de trencar amb més tabús patriarcals i prejudicis a l'hora d'encapçalar la lluita de la classe treballadora, tan important pel desenvolupament econòmic de Manresa.

Són molts els historiadors i historiadores que consideren la vaga general de Manresa, el gener del 1946, com la primera gran vaga que va patir franquisme. No va ser la primera vaga, ni tampoc la primera protagonitzada per dones, ja que a principis de gener hi havia hagut una altra vaga a Castellar del Vallès, també protagonitzada per dones, però, malgrat el silenci de la premsa franquista, va influenciar tot un moviment vaguístic arreu de Catalunya.

El dia de la liberación es paren les màquines

Fotografia: Fabrica Nova (Manresa), dècada dels 70, arxiu: Memòria del Segle XX


La Joana Picoy i les seves companyes de la fàbrica tèxtil més important del país van decidir aturar les màquines fins que l'empresa no els pagués el que elles creien que era just. La crònica detallada dels fets ens ha arribat a través del diari personal de la Laura Sanmiquel, l'administrativa de la fàbrica.

El 24 de gener del 1946, a Manresa, se celebrava l'aniversari de la "Liberación" (entrada dels exèrcits nacionals a la ciutat) i lògicament era dia festiu. El divendres següent era dia de paga a Bertrand i Serra, la fàbrica tèxtil més gran de l'estat espanyol. Però les treballadores cobraven un dia menys. No els havien pagat la festa de la "Liberación" i com que no hi estaven d'acord, van decidir no acceptar el sobre amb la setmanada i van parar de treballar.

Feia temps que les treballadores reclamaven un plus de vida cara, però no se'ls havia concedit. Ja n'estaven tipes, i aquell descompte del festiu va encendre la metxa. La vaga es va estendre per totes les plantes de la fàbrica.

El dilluns 28 ja feia quatre dies que la fàbrica estava aturada i l'alcalde va anar a donar suport al director de la fàbrica. Tots dos es van reunir amb una representació de les treballadores perquè tenien por que el conflicte s'encomanés a altres empreses. Però les dones es mantenien fermes: no tornarien a la feina si abans no se'ls pagava el plus de vida cara i el dia que els havien descomptat.

El dimarts 29 continuava l'aturada. A la tarda, el propietari de la fàbrica i el governador civil, Bartolomé Barba, van fer cap a l'empresa per intentar arribar a un acord, però l'endemà la vaga continuava. Les obreres del torn de matí van entrar a la fàbrica i es van quedar davant les màquines sense treballar. A l'hora de plegar, a les dues del migdia, la guàrdia civil va entrar a la fàbrica, van deixar passar les treballadores del torn de tarda i van tancar la porta.

Ja era dimecres i totes les treballadores de la Bertrand i Serra estaven tancades dins la fàbrica. Si no engegaven les màquines, ningú no podria tornar a casa. Però tot i l'ultimàtum, les màquines van continuar aturades i el governador va decidir utilitzar l'última mesura de força: a la tarda va arribar la policia armada de Barcelona, els temuts "grisos". Amb la seva presència, la situació a l'interior de la fàbrica encara va empitjorar, però les dones no es van fer enrere. El governador va haver d'ordenar la retirada de la policia, i va demanar a les dues parts del conflicte que pactessin una solució. El dijous 31, quan faltaven deu minuts per les sis de la tarda el personal va arribar a la fàbrica disposada a treballar. Finalment, l'empresa havia cedit: va pagar el festiu i el plus de vida cara que les dones reivindicaven feia temps.

Després d'una setmana molt dura, la vaga s'havia acabat. L'any següent, Franco va anar a Manresa. Va visitar les indústries més importants, entre les quals la Bertrand i Serra, va fer un recorregut per la ciutat i va acabar la jornada fent un discurs des del balcó de l'ajuntament en què va demanar més diàleg a les empreses, per evitar aquesta mena de conflictes.

Aquesta mobilització espontània va aconseguir descol·locar el règim: les protagonistes eren dones i no tenien motivacions polítiques, només demanaven un sou digne per poder menjar.

Més informació:

- Isabel Pérez Molina: "La vaga de les dones de Manresa de 1946"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

- GARCIA, Gal·la (2005). En veu de dona: La Fàbrica Nova de Manresa. Manresa: Ajuntament de Manresa

Bibliografia en línia:

- Pecats Capitals (2006), Capítol 3: Aturar les màquines, Televisió de Catalunya

01 de maig 2009

El Museu Comarcal de Manresa

La seva història (1896 - 1977)

Els antecedents d'aquest museu comencen l'any 1882 amb una exposició artístic-arqueològic, els dies de la Festa Major de la ciutat. L'1 de setembre de 1896, el museu és inaugurat oficialment per l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa i Gomis, el Museu Municipal amb la base d'alguns materials aplegats amb motiu d'aquella exposició i molts d'altres objectes d'interès arqueològic, artístic, històric o folklòric varen reunir-se al segon pis de la Casa Caritat. La direcció fou confiada a l'arxiver local el senyor Leonci Soler i March i al seu eficient col·laborador, Joaquim Sarret i Arbós. Durant la guerra civil de 1936-1939, els objectes del museu, de la Seu i de les entitats excursionistes locals van ser traslladats a l'edifici de la Cova de Sant Ignasi que la Generalitat de Catalunya destinava al Museu de Manresa i a la resta de la comarca del Bages.

Acabada la guerra i retornada bona part del contingut als llocs de procedència, va néixer el Museu de Manresa, creat per un ordre ministerial del 6 de febrer de 1941 i obert al públic oficialment des del 29 d'agost del mateix any, instal·lat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi, edifici monumental que data de 1742. El Museu de Manresa quedà agregat a l'Arqueològic de Barcelona, i n'exercí la direcció primerament el Doctor Martín Almargo, i després el Doctor Eduard Ripoll, i es delegà la direcció efectiva en un sotsdirector i secretari del patronat. Per defunció del sotsdirector mossèn Valentí Santamaria, el mes de novembre de 1968, el Museu restà clausurat fins al 19 de febrer de 1977, prèvies importants obres de restauració de l'edifici, declarat monument historicoartístic per l'Estat espanyol, el març de 1962. La reobertura provisional es va fer amb el nom de Museu Comarcal de Manresa.

Bibliografia:

- Vilaró i Llach, Joan (1983). Art a Manresa, ss. XIX i XX. Manresa

27 d’abril 2009

La restauració de la casa Lluvià

Una joia recuperada

L'aleshores alcalde de Manresa, el convergent Juli Sanclimens, i el secretari de la demarcació del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya pel Bages i Berguedà (COAC), Josep Maria Gorgas, van signar el 28 de novembre de 1988 un acord que permetria treure la casa Lluvià de l'estat ruïnós en què es trobava i garantir-ne la continuïtat. El pacte beneficiava les dues parts. D'una banda, la restauració donaria aire a un edifici que havia quedat marginat durant anys de la vida pública de la ciutat i, de l'altra, la delegació del Col·legi d'Arquitectes podria utilitzar l'immoble com a seu social. L'única condició que hi posava l'Ajuntament era que la rehabilitació de l'edifici, juntament amb el pati i la tanca de la finca, fossin a càrrec del COAC.

La casa Lluvià, obra de l'arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa i que data de 1908, és l'edifici més representatiu d'una època i d'un estil de vida. Durant dècades l'immoble havia acollit famílies de la burgesia mitjana i alta de la ciutat. Dècades després Sanclimens es mostrava satisfet per l'acord firmat amb el COAC que permetia resoldre d'una manera definitiva el que considerava una "assignatura pendent de Manresa". Des del Col·legi d'Arquitectes tampoc no s'amagava la felicitat: "ocupar la casa Lluvià és la culminació de la campanya que al final dels anys setanta es va fer per salvar el patrimoni arquitectònic de la ciutat a la qual molts vam donar suport", deien. La imatge renovada de la casa Lluvià es va voler inaugurar l'any següent, coincidint amb el 1.100 aniversari de la ciutat. Des d'aleshores, la nova seu de la delegació del Col·legi d'Arquitectes ha acollit exposicions, conferències, presentacions de llibres i concerts amb la voluntat d'obrir aquest espai a la ciutat i fer-lo accessible als manresans.

- Si voleu llegir més sobre l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa i el seu bagatge a la nostra ciutat, podeu visitar aquest enllaç.

20 d’abril 2009

Els orígens del futbol manresà: De les primeres guitzes a la inauguració del Pujolet

"Aquest esport que actualment fa moure milers de persones, de diners i de passions va aparèixer a la nostra ciutat vuitanta anys enrere. Junt amb l'agitació obrera va arribar la del football."

Lluís Len i Corrius (1981)

Les primeres guitzes

Els primers encontres eren entre dos equips de més de 20 jugadors per bàndol. Però no serà fins a l'arribada a Manresa d'en Verdier, destacat exjugador del F.C. Barcelona, i d'en Paco Bru, defensa del mateix club, que els manresans rebran les primeres lliçons d'aquest novell esport; i per tant el que podríem anomenar inici del futbol a la nostra ciutat. Destacaven entre d'altres Mora, Guitart, Murieda i els germans Lluvià.

La formació del club degà

L'any 1905 es passarà de l'antic camp de Sant Ignasi al de L'Esbarjo de l'hort (proper a la Cova), allí s'hi va jugar fins a l'any 1907. I serà en aquest període d'anys que es gestarà el Manresa F.C. Però no fou fins a la temporada 1907-1908 que el Manresa tindrà una seu social, aquesta es trobava en el "Casino Artesano", on hi celebraven les reunions.

Els partits es disputaven al camp dels Barrets (on actualment es troba la Pirelli); i tenint com els seus primers onze homes: Vila, Castellà, Gros, Verdier, Guitart, Murieda, Barba, García, Vila, Llobet I i Llobet II.

Catalonia E.C.

Sense maldecaps les coses sembla que no puguin rutllar i com que no tot són flors i violes, van sorgir les disputes i discussions, havent-hi una escissió de la qual es va formar el Catalonia S.C. Degut això el camp dels Barrets es dividirà en dues parts (situació que dura bastants anys), fins, que el Catalonia, es traslladà al nou camp, al cap del passeig (on actualment hi troba la Renaixença). Mentrestant el Manresa F.C. seguia la seva trajectòria particular destacant dos trofeus força importants un l'any 1909 en el Veloz-Sport Balear i l'altre en el Gironella l'any 1912. L'any 1914 la rivalitat entre ambdós clubs arribà al màxim a causa de la copa que oferí la casa xampany "Blanchar", aquest trofeu es disputà a dos partits sortint-ne guanyador el Manresa F.C.

C.E. Manresa

Després d'aquests encontres i mercès a llargues negociacions, hi haurà la fusió naixent el C.E. Manresa F.C. Durant els dos anys vinents s'assoliran diversos trofeus destacant: l'any 1915 els guanyats al C.S. Sabadell, el Vic i l'U.S. Sants; i el 1916 en el C.S. Sabadell, el R.C.D. Espanyol i el Veloz-Sport Balear. A partir de l'any 1920 el C.E. Manresa passarà a jugar al camp del camí de l'Escorxador (carrer Barcelona), figurant a la segona categoria del Campionat de Catalunya: a part cal destacar el trofeu guanyat al Mallorca l'any 1923 i la copa Jorba l'any 1924 en el Granollers.

Flor de Lis F.C.

Encara que d'equips n'hi va haver molts un que destacà entre tots, llevat del Manresa fou el Flor de Lis. Aquest equip, fundat l'any 1923, inicia la seva trajectòria jugant partits per la comarca, fins que es construí el "Stadium Manresà" (era on hi ha actualment el Centre Hospitalari), estrenat l'any 1924.

La primera copa què va disputar el Flor de Lis va ser contra la Penya Escarxofa a la qual guanyà enduent-se el trofeu. El mateix any 1924 el Flor de Lis jugà en el grup B de la segona categoria, assolint el títol de campió. L'any 1925 es disputà un encontre molt interessant entre el C.E. Manresa i el Flor de Lis, partit que acabà amb empat a zero i que com deia una revista de l'època: "Cal reconèixer que la constitució del club Flor de Lis representa per a Manresa, el ressucitament de l'afició futbolística, la lluita de bàndol, l'emoció precisa, en fí, característiques de les bones èpoques d'aquest esport". (i és que el futbol en aquell temps ja era vell). Posteriorment l'equip desapareixeria per raons polítiques, ja que com el mateix nom indica tenia tendències carlistes.
 
El Pujolet

Fins a l'any 1925 el Manresa jugà al campionat de segona categoria de Catalunya, com ja hem dit, i va ser en aquell any que aconseguí el títol de campió pujant a primera categoria en el seu grup B. Davant d'això es va creure necessari el que s'havia de tenir un terreny de joc digne del club. Sorgí així la idea del Pujolet. El 4 d'abril del 1926 el camp va ser inaugurat oficialment, onejant la senyera blanca i vermella es batejà amb un encontre enfront del Sants. I l'endemà, diumenge, se celebraren diversos actes on hi col·laboraren els millors equips de la ciutat junt amb el C.E.C.B. Un fet destacable aquell any fou la copa guanyada en el Llevant F.C., trofeu donat per l'ajuntament. La lliga 1925-1926 el Manresa inicià la competició en la nova categoria en la qual és mantenir. La següent quedà subcampió, davant d'equips tan potents com el Lleida, el Nàstic, Sant Andreu, Sabadell, Espanyol, Barcelona, Terrassa i d'altres, sent, doncs, per aquell temps un dels equips més potents del nostre país.

Bibliografia:

- Lluís Len i Corrius, Dovella: "Els orígens del futbol manresà", núm. 1 (1981), pp.22-24

17 d’abril 2009

Almansor i la destrucció de Manresa: any 999

Gràcies a la tesi doctoral d'Albert Benet i Clarà, sabem avui que els exèrcits d'Almansor van destruir el Pla de Bages i la ciutat de Manresa a la tardor de l'any 999. Una vegada més, la notícia s'extreu de documentació cristiana; en aquest cas, d'un recull de miracles atribuïts a Sant Benet, recopilades a l'abadia francesa de Fleury. Un d'ells narra, per boca de dos coetanis, la protecció obtinguda el monestir benedictí del Bages, únic reducte que es va salvar d'una incursió musulmana liderada pel cabdill Almator (sic, per Almansor).

Encara que aquests textos historiogràfics solen estar ple d'exageracions -com podria ser el cas de la miraculosa salvació del monestir de Sant Benet- queda clara la destrucció del territori veí. Segons aquest relat, els habitants de la fortalesa de Barcelona van fugir en tenir notícia de l'avanç islàmic, la ciutat de Manresa fou arrasada i la seva església de Santa Maria destruïda fins als fonaments. No consta que es lliurés cap batalla, ja que és probable que Ramon Borrell, en conèixer la importància de l'exèrcit invasor, s'ocupés de protegir el pas cap a Barcelona.

Més informació:

- Els sarraïns, la Seu primitiva i els reis francs: aquí

Bibliografia:

- BRAMON, Dolors: "Más sobre las campañas de Almanzor", Anaquel de estudios árabes, nº 5, 1994

13 d’abril 2009

Històries Manresanes a les ones

Programa "La Placeta" de Ràdio Arenys, Xavier Mir, 2/03/09.

L'espai és una petita secció dins del programa "La placeta" que condueix Josep Maria Cano de dilluns a divendres de 10 a 13 h. Si el voleu escoltar en directe, podeu fer-ho per Internet.

11 d’abril 2009

La Fàbrica Balcells

De la seda a la música

Els Balcells eren empresaris de la seda que treballaven a Manresa des dels inicis del segle XIX seguint la forta i antiga tradició a la nostra ciutat amb els teixits o “vels” de seda.

L’any 1891 Sederies Balcells aixequen aquesta gran fàbrica, entre els carrers d'Arbonés, Pepet (actual Ignasi Balcells) i Campanes. Durant dècades, els nombrosos treballadors de la fàbrica (entre cent i més de dos-cents, segons les èpoques) van excel·lir en l'art de transformar la seda en peces de vestir i ornaments d'alta qualitat. La fàbrica Balcells acollí una de les poques sederies encara vigents després del gran apogeu d’aquesta indústria el segle XVIII. Sederies Balcells va representar una forta dinamització en la producció de teixits i vels de seda a Manresa.

L’activitat industrial cessà l’any 1965, durant la primera gran crisi del tèxtil manresà, l'edifici va restar abandonat durant 30 anys.

Als anys 80 la Generalitat, a través de l'Institut Català del Sòl (INCASOL), va començar a promoure un pla de reforma urbanística que afectava l'illa delimitada pels carrers Arbonés, Campanes, Sant Francesc i Ignasi Balcells. Com a primer pas, l'INCASOL va comprar totes les finques de l'illa que havien de ser enderrocades i també la fàbrica Balcells, que havia de ser preservada i destinada a equipament.

L'any 1995 l'INCASOL va cedir la fàbrica a l'Ajuntament, que un any abans havia creat la societat municipal Foment de la Rehabilitació Urbana de Manresa (FORUM), i va començar el debat sobre l'ús que s'havia de donar a l'edifici. En un primer moment es va proposar que la fàbrica acollís la Fundació Universitària del Bages, juntament amb altres edificis que s'haurien de construir al seu entorn. Aviat, però, es va considerar que per raons funcionals i d'espai era millor destinar l'edifici a la nova seu del Conservatori Municipal de Música de Manresa.

Tot i que la fàbrica tenia l'estructura en bon estat, adaptar-la als requeriments d'una escola de música del segle XXI no ha estat fàcil. FORUM va assumir la gestió del procés i va començar a treballar-hi. Entre 1997 i 1998 es va consolidar l'estructura de l'edifici, se'n va substituir la coberta i se'n va recuperar la façana; aquests treballs van comptar amb el suport dels 40 alumnes d'una escola taller gestionada per l'Ajuntament.

L'any 1999 es va aprovar el projecte de rehabilitació de l'interior de l'edifici, que implicava, a més d'obrar totes les plantes i fer un nou forjat per guanyar un altell, construir dos edificis annexos de serveis, entre els quals la torre blanca que supera en alçada la mateixa fàbrica. L’any 2002 es va rehabilitar com a conservatori de música.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- SOLÀ, Àngels. (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860). Manresa: Centre d'Estudis del Bages

- OLIVERAS, Josep (1986). La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa

06 d’abril 2009

El Xup

El barri Pare Ignasi Puig

Anant per la carretera d’Igualada (C-37) i just al límit territorial trobem el barri del Pare Ignasi Puig. El nom prové d’un jesuïta nascut a Manresa l’any 1887. Segurament aquest nom no us sonarà gaire, però si us dic el Xup, la cosa ja canvia. Aquest sobrenom ve d’una masia situada en aquells terrenys, datada del segle XVIII. Manresa, de la mateixa manera que Igualada, havia estat escollida com a ciutat destinada a descongestionar el cinturó de Barcelona. Així mateix, experimentava un fenomen curiós: la gent més jove, fills de catalans manresans de sempre, anaven a estudiar a Barcelona i s’hi quedaven. Aquesta pèrdua demogràfica quedava compensada per l’arribada de noves fornades de treballadors vinguts d’Andalusia, Extremadura, Galícia i Astúries.

El sorgiment d'un barri perifèric

Sembla que en la seva construcció hi va contribuir decisivament un matrimoni benestant de Manresa, que va cedir els terrenys. Aquest matrimoni estava format per Joan Farrés i Amat, natural de Vacarisses, nascut l'any 1908, i Maria Torra i Tarrés, manresana, nascuda el 1914. El Joan havia treballat de taxista i la Maria ajudava els seus pares en l'explotació d'una antiga Cerveseria i el Cafè Magèstic, antics establiments instal·lats a la Muralla del Carme. Davant la necessitat de construcció d'habitatges, en un temps en què hi havia una manca absoluta, el matrimoni Farrés-Torra va entrar en negociacions amb l'Ajuntament de la ciutat, llavors presidit per Josep Moll i Vall. Després dels pertinents tràmits legals, la ciutat va disposar, per cessió voluntària, d'una extensa zona per construir-hi el que avui és el complex d'habitatges conegut amb el nom d'El Xup.

El barri del Xup va ser construït l’any 1965 sacrificant unes terres de secà dedicades al conreu de la vinya per tal d’acollir aquestes noves famílies que s’instal·laven a Manresa. El Xup va donar una resposta parcial a una demanda creixent d’habitatge social a la comarca L’Obra Sindical del Hogar (OSH), organisme enquadrat en el sindicat vertical franquista, encara que finançat pel Ministerio de la Vivienda, va ser la promotora d’aquest grup als terrenys del Xup. Els pisos van ser lliurats als seus propietaris –480 famílies i un total de 2.200 veïns–, el barri presentava deficiències enormes: pràcticament no hi havia cap mena de serveis o equipaments, els carrers eren de terra i estaven plens de sots i la qualitat dels materials dels habitatges no era l'òptima en molts casos.

El nom del Xup ve d’una masia ja documentada al segle XVIII situada al costat de l'actual barri. El Xup va ser, doncs, el nom amb què es va conèixer el barri des del primer moment, i com a tal figura en el projecte de l’obra. L’Ajuntament de Manresa, va acceptar, però la proposta de la Delegación Sindical Comarcal de Manresa fou batejar el barri amb el nom de Pare Ignasi Puig (Manresa 1887 – Barcelona, 1961). La realitat és que el Grup Pare Ignasi Puig ha quedat com a nom oficial, per exemple per a la correspondència, la guia telefònica i el padró municipal, però la gent continua dient “jo visc al Xup”.

Font: Federació d’Associacions de Veïns d’Habitatges Socials de Catalunya

05 d’abril 2009

Ernest Brunet Señal

El fuster comunista

Fotografia: Ernest Brunet Señal (Revista Dovella, núm.27, Any 1988)

Ernest Brunet Señal va néixer a Manresa l'any 1912. De família conservadora, va ingressar al sindicat manresà de la Fusta de la UGT, com a fuster de professió. Es va afiliar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) des de la seva fundació el 23 de juliol de 1936, al Bar del Pi de Barcelona. El març de 1937 va incorporar-se a l'Exèrcit Popular de la República, a la 30a Divisió, abans anomenada Macià-Companys. Des del front feia de corresponsal al diari de la UGT, editat a Manresa. Durant el conflicte bèl·lic, va ser nomenat comissari polític de batalló. Va participar en els fronts de Terol, Castelló i Extremadura. El van fer presoner el 1939, a Belalcázar (Còrdova). Jutjat a Puente Genil, va ser condemnat a cadena perpètua. A les presons on fou confinat va estar organitzat amb els comunistes i va fer estudis de periodisme.

El Nadal de 1945 el van alliberar perquè el metge va creure que tenia una malaltia del cor i es moriria aviat. Amb la llibertat condicional tenia ordre de viure desterrat a Sant Vicenç de Castellet, però hi va passar pocs mesos. Sortint de la presó, va entrar en contacte amb el PSUC de Manresa a través del seu dirigent, Cèsar Roman. El 13 de juliol de 1953 va ser detingut per associació il·legal junt amb dos comunistes més de Manresa. Va sortir de la presó de la Model el 18 de març de 1954, sense judici i després de pagar 5.000 pessetes de fiança. Tornà a Manresa, i al PSUC, on va formar part del comitè local diverses vegades. Afiliat a Comissions Obreres (CC.OO.) des dels inicis, va ser membre de l'executiva del Sindicat de Jubilats i Pensionistes de Catalunya i president del mateix sindicat a Manresa. Al congrés del PSUC de març de 1985 era a la presidència en representació del Grup de Jubilats.

Bibliografia:

- VV.AA. "Diccionari Biogràfic dels Països Catalans" Abadia de Montserrat, 2000 (El Pou de la Gallina, núm. 13, any 1988)

- Daniel Díaz: "Memòria popular. Conversa amb Ernest Brunet i Señal" (p. 30-34) Revista Dovella, núm. 27, any 1988

02 d’abril 2009

Franco ens visita

Ahir dia 1 d'abril es va commemorar els 70 anys del final de la Guerra Civil Espanyola. Tres anys de conflicte que van portar la destrucció i una repressió de postguerra duríssima als perdedors. Gràcies al fantàstic arxiu digital en format PDF del diari La Vanguardia, faré un breu resum de la visita de Franco a Manresa l'estiu de 1966, la seva segona visita a la nostra ciutat, la primera fou el maig de 1947. De fet aquesta segona visita seria l'última del dictador espanyol a Manresa.

A continuació un resum de la notícia del dia 2 de juliol de 1966, que portava per títol:

"Manresa, jubilosa por la prespectiva de amplias realizaciones urbanísticas"

El Generalismo asistio a un tedeum en la Basilica de Manresa y desde el balcon del ayuntamiento agradecio la adhesion y el entusiasmo de los manresanos.


Manresa es va vestir de gala per donar la benvinguda a S.E. el Cap d'Estats i expressar d'aquesta forma l'alegria per la presència del Caudillo, que no estava en aquesta ciutat des de feia dinou anys. Des de primera hora de la tarda, els carrers es van omplir de públic per aclamar al Generalísimo i les façanes dels edificis oficials i públics apareixien banderes nacionals, tapissos i estàndards, en una expressió de festivitat en honor de S.E. El comerç i les indústries van tancar perquè els treballadors poguessin anar a veure i retre homenatge al Caudillo.

La recepció oficial al Cap d'Estat va tenir per escenari la carretera de Vic, cantonada amb el carrer Montardit, on s'havia aixecat un arc triomfal, amb salutacions de benvinguda. Una de les llegendes deia: "Bienvenido a Manresa".

El Caudillo va arribar a Manresa, procedent de Berga, a dos quarts de sis de la tarda, acompanyat en el mateix cotxe pels ministres de Governació i el comissari del Pla de Desenvolupament. En baixar del vehicle fou rebut per l'alcalde de Manresa, el senyor Ramon Soldevila, que li va donar la benvinguda a la ciutat. Acompanyaven al senyor alcalde, el jutge de Primera Instància, el senyor Ramos, el cap local del Movimiento, el senyor Carreras i el jutge municipal, el senyor Martínez Palomares.

Després de saludar a les autoritats, el Generalísimo va passar revista, acompanyat del capità general de la IV Regió, a una companyia del regiment d'Infanteria Jaén 25, de guarnició a Barcelona, amb bandera i banda de música, que va interpretar l'himne nacional.

Immediatament, el Generalísimo acompanyat per l'alcalde de la ciutat, va emprendre un viatge per un itinerari urbà carregat del fervor popular i patriòtic. Milers de manresans s'havien col·locat a ambdós costats dels carrers per on circulava el vehicle, amb una de les rebudes més entusiastes del Cap d'Estat per terres catalanes. Els crits de Franco! Franco! Franco! no deixaven de cessar al pas de la comitiva.

Al llarg del seu itinerari pels carrers de Mossèn Jacint Verdaguer, plaça Cots, carrer Hospital, carrers de Sant Andreu i Sobrerroca, plaça dels Màrtirs (actual Pl. Major) i baixada de la Seu, nombroses inscripcions, en diverses pancartes que portaven els nois del Front de Joventuts i membres d'altres organitzacions del Movimiento, de sindicats i altres entitats, donaven testimoni de l'alegria del poble manresà amb la visita del Caudillo.

L'espectacle de la plaça dels Màrtirs, on està situat l'Ajuntament, era realment impressionant pel gran nombre de persones presents i per l'entusiasme que es podia respirar. Les mateixes mostres d'adhesió es van repetir a l'arribada del Generalísimo a la plaça de la Seu. A la plaça Cots, al costat al monument de la sardana, es van concentrar els cantaires dels Cors Clavé de Manresa i comarca per sumar-se a l'homenatge al Caudillo.

Després de la missa solemne a la basílica de la Seu, acompanyat pel bisbe de Vic, el Caudillo va tornar a la plaça dels Màrtirs per entrar a l'ajuntament, on l'esperava el senyor Soldevila, els membres de la Corporació Municipal, el Consell Local del Movimiento i els trenta-quatre alcaldes de la comarca.

Franco, els ministres i les altres personalitats del seguici, van pujar a la primera planta de l'ajuntament, on després de conversar uns moments amb les autoritats, van passar al Saló d'Actes per presidir una breu sessió en la qual el senyor alcalde, Ramon Soldevila va expressar a la seva felicitat per la visita del Caudillo.

“Recibimiento apoteosico en Manresa”. Noticiero del 11/7/1966. Copyright Filometca Española (NO-DO)
Bibliografia:

- La Vanguarda Española (02/07/1966, p.9)

31 de març 2009

El primer cotxe manresà

El Velocífero

El 1864 l'industrial resident de Manresa Juan Oliveras Gabarró, va patentar un carruatge que va denominar Velocífero i que, evidentment funcionava sense la necessitat de cavalleries. La seva tracció era mitjançant pedals accionats pel conductor, és a dir, es tractava d'un híbrid entre una bicicleta i un carruatge. El rellevant d'aquest carruatge és l'estudi que el seu inventor va fer sobre la forma d'emprar la força humana sobre la roda, analitzant els existents mitjançant pedals, cadenes i engranatges.

Juan Oliveras va optar per emprar la força directament sobre l'eix, permetent l'ocupació simultània de peus i mans d'una forma el més natural possible, per a aprofitar així la força exercida al màxim. El vehicle estava dotat de tres rodes, una al davant i dues al darrere, en un xassís rígid sobre el qual estava muntada la caixa que feia de carrosseria per als ocupants, amb un sistema de suspensió mitjançant molls entre xassís i caixa.

El seu inventor xifrava la seva velocitat entre els 10 i 12 km/h en pla. Almenys se sap de la construcció d'un exemplar d'aquest Velocífero, que va circular entre les localitats de Manresa i Sant Fruitós de Bages el dia 1 de novembre de 1866, dia de Tots els Sants, viatge va recollir el diari El Manresano a la seva edició del dia 4: "El jueves, día de Todos los Santos, vimos en la carretera de Vich un elegante coche Velocífero, construido por un industrial de nuestra ciudad. Iban en el coche dos personas y, en breve tiempo se trasladaron al vecino pueblo de San Fructuoso del Bages, donde la nueva máquina movida sin el auxilio de caballerías, causó la admiración de aquellos vecinos".

Apuntar que la distància entre ambdues localitats és de tot just 6 quilòmetres pel que encara amb un mitjà de transport com aquest es tracta d'un passeig.

Font: Història de l'automòbil a Espanya

28 de març 2009

In memoriam

La figura de Joaquim Sarret i Arbós

Acaba de caure a les meves mans, una edició de La Vanguardia de l'any 1935, concretament del dia 15 de novembre. A la pàgina set hi ha un petit article que fa referència a la memòria de l'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, l'article el firma Valerio Serra y Boldú. Com a nota curiosa, a la mateixa pàgina set, apareix una notícia que anuncia la visita de Stalin a la seva mare, a la seva casa natal de la RSS Georgia. La notícia és encapçalada per un "In memoriam", i fa referència a la mort de l'historiador. Seguidament faré un resum de l'article aparegut al diari de la família Godó. "In memoriam" Don Joaquín Sarret y Arbós (traducció al català, La Vanguardia 15/11/35, p.7) Acaba de baixar a la tomba el que durant 39 anys ha estat un exemplar arxiver municipal de Manresa, el senyor Joaquim Sarret i Arbós (Q.S.G.H.).

El senyor Sarret i Arbós és un exemple de treball i constància dona al servei d'un ideal. Successor del senyor Leonci Soler i March en les tasques d'arxiver municipal aviat començà a treballar i ordenar documents. Sarret tenia publicades dues monografies titulades "Nostra Senyora del Pópul de Manresa" (1893) i "Lo somaten de Manresa y son districte" (1894), fusionant folklore popular i història. Aviat començà una intensa tasca dedicada a l'estudi i la investigació, publicant sense parar i conquistant una fama molt sòlida. Van ser aquestes l'acabada monografia "Santuario de Nuestra Senyora de Castellet" a la que va seguir la "Etnologia de Manresa". En aquesta última obra, van les notes històriques i folklòriques que fan d'aquest llibre un dels més buscats en la seva classe. Una època d'intensa activitat del senyor Sarret fou la de 1905 al 1916, en què publicà: "Manresa, ciutat de Maria", "La sequía de Manresa", "Compendi de la Història de Manresa", "Incendi de Manresa","Les creus de pedra del terme de Manresa","Capilla de Montserrat","L'escut heràldic de Manresa", "Reial Cofraria de la Puríssima","Art y artistes manresans","Manresa, castell-ciutats" i "Jueus de Manresa".

Quan un home així desapareix d'entre els vius, deixa un buit difícil d'omplir, perquè ha mort un home especialitzat en una de les activitats ciutadanes, i per aquesta raó s'explica que tota la intel·lectualitat de Manresa s'associaria al dol que causà la mort del senyor Sarret i Arbós. Posseïa el senyor Sarret diverses distincions guanyades en l'exercici de la seva carrera. El dia 6 de febrer de 1912 fou escollit acadèmic de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona; el dia 10 de juny de 1902, delegat del Centre Excursionista de Catalunya; el dia 14 de maig de 1916, acadèmic adjunt de la Llengua Catalana i a més en aquell moment fou posseïdor del títol acadèmic de les Belles Arts de San Fernando, de Madrid. Fou fundador, expresident i fins aquí president honorari de la Lliga Espiritual de la Nostra Senyora de Montserrat (Manresa), per cert, el seu recordatori ve engalanat amb una bella estampa de Montserrat. També fou director del Cor de Filles de Maria, i el 1914 fundà la "Revista Mariana". El 1894 va obtenir el premi de La Lliga Regional pel seu treball "Lo somaten de Manresa i el seu districte"; el 27 de maig de 1901, fou premiat per la seva "Etnologia de Manresa" en el certamen literari de Joventut, i el 1908, amb motiu de les festes del Centenari del Bruc, va obtenir el premi pel seu treball "Estat social i polític de Manresa en el comerç i durant la Guerra de la Independència".

Un altre premi va aconseguir amb l'obra "Na Guillerma de Montacada" en els Jocs Florals de Cardona. El 18 d'octubre de 1914 va triomfar al certamen de l'Acadèmia Bibliogràfica de Lleida amb un premi pel seu treball "Història y tradicions de Juncadella". Un altre premi el va obtenir al Casal Regional de Manresa, amb la monografia del Santuari de Viladordis. Finalment havia de veure premiada una obra que portava per títol: "Classificació, ordenació i catalogació de l'Arxiu de Manresa", que fou presentada al concurs que va obrir l'Institut d'Estudis Catalans de Barcelona. Segons el que podem veure, tota una vida dedicada a l'ordenació de documents de Manresa. Pocs dies abans de la seva mort, s'havia queixat al seu fill Lluís, de la feina que encara restava pendent. Descansa en pau, l'incansable Joaquim Sarret i Arbós.
 
La Vanguardia, 15/11/35, p.7 "In Memoriam" Valerio Serra y Boldú

22 de març 2009

Un relat sobre Maurici Carrió i Serracanta

L'autèntica proesa d'en Maurici

Segons la tradició, en Maurici Carrió i Serracanta és un dels herois de la Guerra del Francès i també de la nostra ciutat. Hauria participat en la crema del paper segellat napoleònic i comandat una part dels sometents que participaren en la batalla del Bruc (1808). Nomenat capità, prengué part en diferents combats. Finalitzada la guerra, el 1820 serví a la causa absolutista i es posà al costat de la Regència d’Urgell, que l'ascendí a tinent coronel. Després de participar en l'intent de prendre Manresa, s'exilià a França i fou condemnat a mort en absència. Participà en la Guerra dels Malcontents (1827) i s’adherí al carlisme. Després de mort, en una decisió que causà polèmica, el 1905 l’Ajuntament el nomenà manresà il·lustre, motiu pel qual el seu retrat figura a la Casa de la Ciutat. També té un carrer dedicat en l'actualitat que les autoritats franquistes van respectar.

Maurici Carrió (Manresa 1779 – 1859)

Tant la seva figura, com la seva intervenció a la famosa batalla del Bruc han estat qüestionades per diferents autors. A continuació faré una breu exposició sobre l'autèntica figura de Maurici Carrió.

El polític tradicionalista i procurador dels tribunals Carles Puget, liderà la campanya igualadina, tot i que la polèmica començà a prendre un caràcter més ampli a través dels articles que va escriure en el Diario de Barcelona l'arxiver municipal i historiador de l'art Josep Puiggarí i Llobet, declarat fill adoptiu d'Igualada. Entre 1891 i 1900 reclamà el seu protagonisme en la direcció dels sometents que van lluitar contra l'invasor francès. Per la seva part, els historiadors manresans presenten versions contraposades que catapulten a un o a un altre heroi en funció del significat atribuït per cada tradició política. Així, segons el clergue i periodista integrista Josep Servitje i Guitart, el més notable a destacar era el paper del clergat manresà, en especial a Ramon Montanyà. En canvi pels sectors carlistes manresans el fonamental fou la reivindicació de la família Carrió, ja fos el pare Maurici Carrió i Serracanta, o el seu fill Maurici Carrió i Torroella.

Fins a la publicació en el setmanari liberal moderat La Antorcha Manresana el 1859 del relat de Maurici Carrió i Serracanta en boca del seu fill, la qüestió dels personalismes era un tema secundari. A partir de llavors circularen dues versions oposades als fets del Bruc. El 1867 el liberalisme progressista es desmarca una mica de la polèmica considerant el relat de Carrió "de exageradas pretensiones e increíble exclusivismo". El setmanari progressista La Crónica de Manresa reclama "lo que en más de medio siglo no se ha hallado oportunidad de cumplir", és a dir, el decret de les Corts de Cadis per la qual s'autoritzava a l'aixecament d'una piràmide "que constantemente recuerde a la posterioridad su conducta heroica en grado eminente", vinculats aquells que van perdre la vida en el saqueig i posterior incendi de Manresa de l'any 1811. El significatiu del cas és que des d'una publicació de la ciutat s'animés a l'estat espanyol, cinquanta anys després a complir les seves promeses. Però "l'oblit" seria mutu, del govern local i l'estat.

Molt més tard, fins al segle XX, l'any 1908, coincidint amb el centenari de les batalles, es va obtenir una concessió d'una subvenció per part del govern espanyol per construir un grup escolar en comptes de la "famosa" piràmide, que fou gestionada pel diputat a Corts de la Lliga Regionalista Leonci Soler i March.

Canonge Montanyà (Navés 1752 – Manresa 1811)

En síntesi, el que els defensors dels Carrió atribuïen a Montanyà era que aquest tingués una posició més moderada, per dir-ho en termes suaus, durant les primeres jornades de juny de 1808, arribant a formar part del grup que fou a conferenciar amb les autoritats franceses a Barcelona. Només en la segona batalla, la del 14 de juny, el canònic es va posar en front dels defensors. Segons aquesta versió, els Carrió van participar activament en la crema del paper segellat, en la revolta contra la Junta dubitativa i en la primera batalla del Bruc. En posteriors investigacions s'haurà de confirmar o refutar si el que en realitat es va qüestionar eren temes de l'hegemonia de la dreta local manresana, entre carlistes d'un costat i catòlics-integristes i catalanistes conservadors per un altre.

Bibliografia:

- DEMANGE, CH., MICHONNEAA, S. (2007). Sombras de mayo: mitos y memorias de la Guerra de Independencia en España (1808-1908). Madrid: Casa de Velázquez, pp 94-95

- F. de P. Solá Montaña. (1908). Els manresans al Bruch. Re­lacions del cabdill en Maurici Carrió, referents a la batalla del Bruch (6 de juny de 1808), Sant Feliu de Guíxols (Barcelona), Octavi Viader

- J. Sarret i Arbós. (1909). Maurici Carrió y Coll y Mauruci Carrió y Serracanta. Importancia d’aquets personat­ges manresans en la guerra de la Independencia. Manresa: Sant Josep

18 de març 2009

La repoblació del comtat de Manresa

El comtat de Manresa: Segona part

Primerament durant el govern del comte Ramon Borrell es completà l'ocupació de la zona defensada des de la repoblació del comte Guifred, podent-la posar a principis de segle XI, el comte Ramon Borrell morí entre el 1017 i el 1018. Després seguí una etapa que podem classificar com d'un estancament en l'activitat repobladora de caràcter comtal. Durant el govern del comte Berenguer Ramon I (1018-1035) no tenim cap notícia repobladora corresponent al comtat de Manresa que sigui d'iniciativa comtal. O és la seu vigatana que estableix a nobles en les seves terres situades a la marca manresana, o són grups de nobles que emprenen accions particulars de repoblació que a posteriori seran confirmades per l'autoritat comtal com és el cas de la confirmació de la repoblació de Cervera feta el 1026 per la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I i la seva muller Sança a tres famílies, dues de les quals coneixem que són de cases nobles, com la de Cardona i la de Balsareny, l'altra ens és confirmat per les dades que tenim referents al comtat de Barcelona, on sabem que es produeix un retrocés important a la frontera, tant a la zona de Tarragona com a la Conca de Barberà. Ja les primeres cròniques posen el comte Berenguer Ramon I com a inepte.

La represa de la repoblació: el camí de Lleida

Com generalment passa, el fill de Berenguer Ramon I fou un comte repoblador, que emprengué una nova etapa expansiva en terres no dominades des de l'època de la invasió sarraïna. Així tenim de Ramon Berenguer I després de solucionar els conflictes interns amb la seva àvia i altres problemes de govern, es dedicà a estendre la seva influència sobre el rei sarraí de Lleida. D'aquesta política sorgí un acord amb Almussafar, governant de ciutat de Lleida, pel qual se cedien al comte unes places fortes a la zona de La Noguera i a la Ribagorça i una zona d'influència que anava, creiem, de Cervera fins a Sidamunt. A partir de la data d'aquest pacte, el 1050, el comte Ramon Berenguer I començà una política d'establiment de castells a nobles perquè els repoblessin, cedint-els-hi la meitat en feu comtal i l'altra en alou lliure, també féu establiments a grups de repobladors particulars.

Així en l'etapa que va des del 1050 fins al 1076 s'ocupà la zona entorn de l'antiga carretera romana que anava a Lleida des de Cervera fins a Sidamunt, a poc més d'una vintena de quilòmetres de Lleida. També hi tingueren una certa importància les repoblacions particulars, però sempre sota la direcció del comte. Així, doncs, en aquesta etapa s'ocupà l'esmentada zona de Cervera a Sidamunt, amb els nuclis de Tàrrega, Vilagrassa, Anglesola i Bellpuig, mentre que per la part meridional seguia la línia marcada pels castells de Biure, Rocafort, Forés, Tarrés, Arbeca i Sidamunt. Tot aquest territori fou inclòs en el bisbat de Vic, i l'anà perdent al llarg del temps, passant una part al bisbat de Tarragona i un altre al de Solsona, i petites poblacions al de Barcelona.

Bibliografia:

- BENET i CLARÀ, Albert. (1981). La repoblació del comtat de Manresa. Revista Dovella, 1981, Núm. 3, p. 15-17

- BOLÒS I MASCLANS, Jordi; HURTADO I CUEVAS, Víctor. (2006). Atles del Comtat de Manresa (789-998). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

09 de març 2009

La repoblació del comtat de Manresa

El comtat de Manresa: Primera part

El comtat de Manresa ha estat un xic marginat dels historiadors, i generalment ni se'l cita com a existent. El motiu és que sorgí arran de la progressió del comtat d'Osona, i en esmentar aquest ja implicava el manresà. Si bé en el testament de Ramon Berenguer I del 1076 es fa una separació clara, així mateix en testaments comtals posteriors, ja era el moment que aquestes divisions administrativo-polítiques anaven perdent cohesió per donar pas a finals del segle XII a les vegueries que s'establiren definitivament durant el regnat del rei Jaume I. I el comtat de Manresa pràcticament se'n perdé inclús el nom. Encara que el trobem entre els milers de documents de l'arxiu de Sant Benet de Bages, i amb altres fons documentals. Així, doncs, podem afirmar rotundament que el comtat existí. I si sols era una divisió administrativa i no tenia una de política ens és indiferent.

L'origen

No podem dir que aquesta divisió administrativa d'origen franc que són els comtats entra a la zona del Bages abans de la repoblació de finals de segle IX portada a cap pel comte Guifred, ja que en la precària repoblació de finals de segle VIII, en la qual sabem que es repoblà la ciutat d'Osona i es manà fortificar Cardona i Casserres, no permet fer cap suposició sobre una repoblació per la zona del Bages compresa en el posterior comtat de Manresa, per una banda les fortificacions no volen dir repoblacions, i per l'altra ni Casserres ni Cardona estaran compreses dintre del comtat de Manresa. Així, doncs, el comtat sorgeix per la progressió de la repoblació de la Catalunya Central, des del Ripollès-Osona cap a l'Anoia-Segarra.

La repoblació del comte Guifred

Aquesta primera etapa que portà a terme el comtat Guifred tingué una gran empenta, i durà des dels volts dels 889 fins al 897, any de la mort del comte. Des que la primera notícia d'una repoblació al comtat de Manresa al final, veiem que la tasca que portà a cap el comte va des del Moianès fins als límits ponentins de l'Anoia, assenyalats pel castell de Queralt.

S'ha de tenir present que la repoblació fou molt desigual, la zona del Moianès ja durant el seu govern fou molt intensa, i no sembla que restessin massa terres ermes per acollir nous pobladors, la zona de la part baixa del Bages, el que podem dir el Pla de Bages trigà més, i més o menys podem fixar durant el govern dels fills del comte Guifred, Guifred Borrell i Sunyer; mentre que la zona de la serra de Castelltallat, i la zona de l'antiga Segarra romana restà encara molt buida durant tot el segle X, fent-se repoblacions durant el segle XI, en les dues primeres dècades, la zona de l'Anoia, o la Conca d'Òdena en concret, la repoblació encara era més minsa, inclús es tenen documentats alguns retrocessos a finals de segle X, però no fou un abandó total, sinó que de forma molt precària es mantingueren uns petits establiments.

Durant el govern del comte Borrell, nét del comte Guifred, es produí una nova fase repobladora, omplint els buits que hi havia, sobretot a la zona de l'Anoia, si bé no aconseguint-se una ocupació total, restant moltes terres lliures, inclús de la zona de Castelltallat-Segarra.

Més informació:

- Catalunya Medieval. Els comtats catalans: aquí

Llegir la segona part:

- El comtat de Manresa: Segona part

Bibliografia:

- BENET i CLARÀ, Albert. (1981). La repoblació del comtat de Manresa. Revista Dovella, 1981, Núm. 3, p. 15-17.

- BOLÒS i MASCLANS, Jordi; HURTADO i CUEVAS, Víctor. (2006). Atles del Comtat de Manresa (789-998). Barcelona: Rafael Dalmau Editor.

01 de març 2009

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 3. La desaparició de l'aljama

L'activitat creditícia a què es dedicaven els jueus, els feia ser malvistos pels cristians que, o estaven endeutats amb ells, o tenien l'angoixa de veure's obligats a acudir-hi un dia o un altre. Tot això cobert amb la qüestió religiosa, de ser "enemics de Déu" com consta en un dels protocols notarials de Manresa (Tertius Liber Iudeorum Dei inimicorum). Aquest odi podia produir accions individuals que culminaven amb l'assassinat d'uns jueus determinats. Així el 1334 dos jueus foren assassinats en el camí de Barcelona, al lloc anomenat na Molela. El 1337 els germans Francesc, Jaume i Bernat Desplà de Castellnou de Bages foren inculpats d'haver donat mort a Vidal Maimó, jueu. O bé les condicions socials sofrien una crisi important que desembocava en una persecució i matança de jueus de forma generalitzada i de forma tumultuària, són els anomenats pogroms, que podien en alguns casos produir la desaparició d'aljames (calls) senceres tant per la mort dels seus components com per la conversió forçosa al cristianisme. ¿Fou aquesta la causa de la desaparició dels jueus a Manresa?

Analitzarem els dos grans pogroms que es donaren a Catalunya. El de 1348 motivat per l'aparició de la Pesta Negra i el de 1391, sense una causa concreta, sinó que sembla que fou una exaltació religiosa amb el seu origen a Sevilla, mentre que a Barcelona tingué cert caire de lluita social.


Baixada dels Jueus, de la Plaça Major fins al carrer Na Bastardas [Google Maps]

Del pogrom del 1348 no en sabem res que faci pensar que l'aljama de Manresa es veiés afectada per algun aldarull anti jueu. El mes de maig fou assaltat el call de Barcelona i passà l'onada antisemita als calls de Cervera i Tàrrega, i amb menys intensitat a Lleida i Girona, mentre que a finals d'aquest mes el rei Pere III ordenava als seus veguers i batlles de Montblanc, Tàrrega, Vilafranca del Penedès i Cervera que defensessin els respectius calls en previsió que no es produïssin desordres com els de Barcelona. Ni l'historiador Joaquim Sarret no detectà cap incidència d'aquest pogrom a Manresa, que sens dubte no hauria deixat passar de llarg. De fet l'aljama manresana continuà.

Respecte a la segona d'aquestes revoltes antisemites, la del 1391, tampoc no en sabem res que faci referència a Manresa. Aquest pogrom començà a Sevilla el 6 de juny de 1391, el 9 de juliol el call de València fou assaltat. El barri jueu barceloní, davant de les notícies procedents de València, fou protegit per gent armada, però quan semblava que els ànims s'havien apaivagat, el 5 d'agost es produí l'assalt al call barceloní, en el qual moriren un centenar de jueus. Els supervivents es refugiaren al Castell Nou, fins que es rendiren i foren batejats, o morts si refusaven la conversió, hom cita la xifra de 300 morts per aquesta causa.

De Barcelona el pogrom s'estén a Girona on el dia 10 d'agost el call és assaltat, i segueix cap a Besalú i Camprodon i, finalment, el 13 el call de Lleida, el darrer que sofreix la devastació en què els habitants que no pogueren refugiar-se en el castell foren morts.

Entre tota aquesta febre antisemita sembla que l'aljama de Manresa sigui un oasi de pau; segueix amb les seves activitats econòmiques, però l'1 de febrer del 1392 s'acaba l'activitat sense conèixer els motius. ¿Què passà que al cap de mig any del pogrom del 1391 desaparegui l'activitat de l'aljama manresana? ¿Hi hagué un pogrom retardat? ¿Foren obligats a convertir-se? Fugiren de Manresa?

No creiem que es produís una persecució violenta contra els jueus manresans al cap de sis mesos del pogrom general, el qual fou seguit d'una forta repressió que no incitava a noves accions violentes contra els jueus. Tampoc creiem que l'aljama manresana continués després del 1392; encara que Joaquim Sarret opina el contrari no hi aporta cap dada fefaent, només una invitació general als jueus de Manresa feta pels de Cervera a fi de participar en els funerals celebrats en aquella població per la mort del rei Joan II el 1479, i posa la desaparició dels jueus manresans en l'expulsió decretada per Ferran el Catòlic.

El nostre parer és que els jueus manresans, encara que no van sofrir cap acció violenta, no es van poder sostreure d'una pressió ambiental que els féu convertir o emigrar a altres calls. Per donar suport a la nostra opinió tenim un document del 1414, citat pel mateix Joaquim Sarret, en el qual els consellers de la ciutat de Manresa admeten Bernat de Santjoan, en altre temps, jueu, com a ciutadà segons un acord pres l'any passat pel qual acordaren que per augmentar la població de la ciutat tots els que no en siguin naturals i vinguin a viure-hi, fent-los exempts d'algunes prestacions. Només falta saber si aquest Bernat de Santjoan era un antic jueu manresà, el més probable, o bé era un nouvingut. També tenim coneixement que un antic jueu manresà que el 1391 vivia al call de Tàrrega es convertí, i prengué el nom de Lluís de Manresa i se n'anà a viure a Lleida, però allí reincidí en la pràctica judaica i el 1409 fou absolt pel bisbe de Barcelona de les seves disculpes.

Així, doncs, encara que pendent de noves dates, creiem que la desaparició del call jueu de Manresa fou causat per la conversió o emigració dels seus habitants. De la mateixa manera que desaparegueren aljames tan importants com la de Barcelona o la de Lleida, la de Manresa, molt més reduïda, també desaparegué, encara que això no obsta que romangués alguna família jueva sense cap mena d'organització ni de protecció, si bé no és molt probable.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 1: Introducció historiogràfica, aquí
- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

23 de febrer 2009

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 2. Els orígens de l'aljama

Sobre els orígens dels jueus manresans, Joaquim Sarret fa una explicació de la vinguda dels jueus a la península Ibèrica. I sobre l'existència de jueus a Manresa abans d'aparèixer en la documentació diu textualment: "En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". Però tot coneixent perfectament l'arxiu manresà del qual era director, no aporta cap prova de l'existència de jueus a Manresa d'època anterior a la segona meitat del segle XIII. Només cita un guiatge de 1247, però no cita que es tracti d'un jueu, com ho és el del 1260, si bé no es veu clar que estigui establert a Manresa; en canvi el que apareix el 20 de febrer del 1292 ja correspon a un jueu manresà.

Així, doncs, quan vingueren els jueus a Manresa? Ja hi eren? Vingueren amb els repobladors? Més tard? Quan? L'existència de jueus en època visigoda està ben documentada per les disposicions que es prengueren contra ells en els Concilis de Toledo. Amb l'arribada dels musulmans, els jueus milloraven la seva situació, fins i tot, posteriorment, se'ls titllà de col·laboracionistes amb els invasors. A Catalunya, en la primera etapa de la repoblació, només es coneixien les comunitats jueves, en els segles X-XI a la ciutat de Girona i Barcelona, que són les dues úniques ciutats romano-visigodes que no havien sofert una despoblació total. Tarragona romandrà desperta durant molt temps, mentre que Tortosa i Lleida van romandre en poder dels sarraïns fins al 1148 i 1149 respectivament, quan passaren a formar part del patrimoni del comte barceloní Ramon Berenguer III. Ambdues ciutats conservaren la seva aljama jueva que s'havia mantingut durant el domini sarraí.

Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Àndalus el 1086, i arriben a les fronteres catalanes l'any 1098. Aquests musulmans feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans d'al-Àndalus tenien amb els mossàrabs i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però ens trobem amb el cas de la persistència de les aljames de Tortosa i Lleida malgrat sofrir el domini almoràvit durant mig segle. No sabem exactament com actuaren els almohades que vingueren a substituir els almoràvits en el domini d'al-Àndalus, penetrant pel sud de la Península el 1145 i el 1186 arribaren a les fronteres catalanes, respecte dels jueus. Finalment queda la possibilitat que l'expansió per la costa valenciana en temps de Jaume I, que durà del 1229 fins al 1245, fes que els jueus valencians poguessin traslladar-se a ciutats catalanes.

L'entrellat del nostre problema l'hem d'anar a buscar a fora de Manresa, en altres poblacions on l'aljama jueva tingui la seva activitat documentada d'anys abans que la de Manresa. Així en els protocols notarials dels jueus de Vic que comencen el 4 de gener de 1266 ha sortit la solució a la llum que ens ha permès veure l'origen de l'aljama manresana.

Es tracta de l'activitat que desenvolupà una família jueva manresana a Vic, car els jueus, encara que residents a una població determinada, practicaven una activitat itinerant, acudint a poblacions veïnes, i fins i tot llunyanes. Així com a Manresa s'hi troben jueus procedents de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o Montpeller, a Vic hi actua una família anomenada Isaac de Manresa, que tingué una intensa activitat econòmica a la capital de l'Osona des del 1266. Encara que actuï a Vic, Isaac havia de residir a Manresa, ja que se l'anomena així, també un fill seu se'l coneixerà com a Astruc de Manresa. La família, segons les dades, era així:

Aquesta família estava composta per l'avi, Maimó d'Yspania, que no du a terme cap activitat, i no sabem si se'l cita com a difunt, el pare Isaac de Manresa, a principis de 1266 ja se'l cita com a difunt, la mare Astruga que apareix com a vivent el 1266, i dos fills: Astruc de Manresa, que actua com a cap de la família des de la mort del pare, i Maimó que morí vers el 1278 i estava casat amb una tal Regina que apareix el 1278. No estem en condicions per assegurar-ho, però és possible que el continuador d'aquesta família fos un fill d'Astruc de Manresa anomenat Vidal Astruc que tingué una intensa activitat econòmica a Manresa a partir del 1294, juntament amb un possible germà anomenat Maimó Astruc.

Per tant tenim una família jueva que abans de 1266 ja habitava a Manresa, però que el seu origen no era manresà ni de cap altra població catalana, ja que l'avi havia vingut d'Espanya. No sabem si en aquest cas es pot incloure el regne de València dintre del territori que hom generalment anomenava Espanya (Yspania), referint-se a les terres dominades pels musulmans. Sigui d'on sigui la seva procedència és forana, i l'arribada a Catalunya es pot circumscriure abans del 1250, que concorda amb l'expansió valenciana del rei Jaume I (1229-1245). Per tant creiem que l'aljama manresana es formà arran d'una immigració de jueus procedents de València i es distribuïen per les poblacions més importants de Catalunya.

Llegir més:

- Capítol 3: La desaparició de l'aljama

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

20 de febrer 2009

L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392)

Capítol 1. Introducció historiogràfica

Rubèn Salomó, jueu manresà del segle XV, tret d'un llibre de l'Arxiu de la Ciutat (Gasol, J.M. "La història de Manresa explicada als infants")

Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials dedicats exclusivament a extractar les actes notarials que protagonitzaven, i que avui es guarden a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Manresa, a través dels quals es poden refer moltes de les vicissituds del call manresà.

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials esmentades, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva. Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva.

Però després de consultar totes aquestes publicacions, ens restaren dos dubtes, que encara no els hem resolt del tot, són com en el títol, l'origen i la desesperació, car una comunitat jueva no apareix el 16 de setembre de 1294 i desapareix l'1 de febrer de 1392, sense saber d'on ve i on va. Aquests dos aspectes no semblen haver preocupat massa els historiadors.

Bibliografia:

- Benet i Clarà, Albert. (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. Manresa

- Sarret i Arbós, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Veure més capítols:

- Capítol 2: Els orígens de l'aljama, aquí
- Capítol 3: La desaparició de l'aljama, aquí

Article dedicat a la memòria d'Albert Benet i Clarà.

Printfriendly