Manresa en esclatar la Guerra Civil Espanyola es trobava en el bàndol republicà, lleial al govern constitucional de Madrid i a la Generalitat de Catalunya. En aquells dies calorosos d'estiu d'agitació i desordre popular, l'Ajuntament republicà va perdre gran part del control sobre la ciutat. Aquest descontrol per part de l'Ajuntament va ser aprofitat per un nou òrgan creat per les faccions revolucionàries del bàndol republicà: el Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa.
Però abans, durant els primers dies de la guerra, es va crear un altre comitè que va prendre el nom de Comitè d'Enllaç Antifeixista de la comarca Manresa-Bages, format per un petit grup de la CNT-FAI de Barcelona comandat per Solé i Asensi que varen arribar a Manresa amb dues camionetes carregades de fusells i armes. La situació va acabar quan la Federació Local de Sindicats de la CNT va decidir unificar el comitè d'Enllaç Antifeixista amb el Comitè Revolucionari. Josep Corbella (que era membre del comitè d'Enllaç Antifeixista) va esdevenir el primer secretari del Comitè Antifeixista de Manresa el 10 d'agost de 1936, durant la seva reestructuració, després de la fusió d'ambdós comitès antifeixistes de Manresa. El 19 d'octubre d'aquell mateix any Corbella va ser escollit alcalde del Consell municipal i reelegit l'octubre de 1937 fins al 31 de maig de 1938.
Aquesta unificació i reestructuració va permetre al Comitè Antifeixista, acordar i aprovar l'enderrocament de gairebé totes les esglésies. L'Ajuntament quedà pràcticament marginat de la vida política de la ciutat. La decisió d'enderrocar les esglésies de Manresa tenia inevitablement dos vessants. Per una banda, l'oportunitat de donar feina a un gran nombre d'aturats, els quals ensorrarien les esglésies a canvi d'un sou i que també treballarien en la construcció de noves obres públiques com la cobertura del torrent de Sant Ignasi o el nou pont de la Reforma. Però d'altra banda hi havia el desig, molt més fort, que en nom de la revolució s'esborrés tot símbol religiós i d'opressió clerical.
Abans de l'autorització dels enderrocaments grups incontrolats ja havien entrat a esglésies per robar i destruir tot mobiliari artístic, així com les relíquies i icones del seu interior, la majoria dels objectes robats acabarien al foc. Així i tot algunes persones i entitats van poder salvar alguns dels objectes de la crema i destrucció.Poc després, a finals d'estiu de 1936, es van aprovar els enderrocaments de totes aquestes esglésies i es van organitzar les anomenades brigades d'atur forçós. La posició de l'Ajuntament va ser dramàtica, ja que s'oposava als enderrocaments, però no podia fer res per aturar-los, ja que no tenia capacitat d'acció davant el Comitè Antifeixista. A més a més el consistori havia de pagar els sous dels treballadors que ensorraven les esglésies. El finançament de l'enderroc de les esglésies va arruïnar definitivament l'Ajuntament, i els treballadors van deixar de cobrar pels enderrocs. També es va crear la Junta de Defensa Passiva de la Població Civil que, entre altres coses, va construir refugis antiaeris per a la població.
En aquells moments en què l’Ajuntament pràcticament no tenia cap pes a la ciutat –ja que era el Comitè Revolucionari Antifeixista qui n’exercia el poder real- cal valorar molt positivament la seva fermesa i valentia en la defensa de la Seu, que estava a punt de ser enderrocada, com ho foren set esglésies importants de la ciutat.
Bibliografia:
- POZO GONZÀLEZ, Josep Antoni (2002). "El Poder Revolucionari a Catalunya durant els mesos de juliol a octubre de 1936 / Crisi i recomposició de l'estat". Tesi Doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Facultat de Lletres.
Més informació:
- Manresa Calidoscopi, "Els temps Perduts" > enllaç
Fotografies:
- Memoria.cat, "El Salvament de la Seu, 1936" > memoria.cat/laseu
- Fons Josep Maria Rosal i Argullol > lasequia.cat/rosaldargullol