
18 de gener 2010
Assumpta Montellà presenta dimarts 'Contrabandistes de la llibertat' al Casino

17 de gener 2010
El Vell Congost
L'any 1998 es va construir un escenari fix i es van habilitar sortides d'emergència per poder acollir l'organització d'espectacles musicals i altres esdeveniments culturals.
La reforma de l'entorn del Vell Congost (2009- )
El projecte contempla la construcció d’un pavelló al costat del Pavelló Vell i una nova edificació que unirà els dos pavellons i allotjarà vestuaris i dutxes que serviran per als dos espais. El nou pavelló permetrà centralitzar-hi la programació d’activitats de bàsquet que en l’actualitat es realitzen a la Pista Castell, el Pujolet i el Pavelló Vell del Congost. D’aquesta manera, aquestes pistes podran ampliar la seva activitat en altres esports de pavelló com el futbol sala i el voleibol.
Paral·lelament, el Pavelló Vell del Congost podrà especialitzar-se com a equipament de gimnàstica i d’esports que es practiquen sobre parquet.
"L’Ajuntament fa una crida a les persones i entitats que disposin d’imatges històriques del bàsquet manresà perquè en lliurin còpies a la ciutat"
Manresa acomiadarà el Vell Congost com a pista de bàsquet i donarà la benvinguda al nou complex esportiu. L’acte consistirà en la projecció d’un audiovisual que farà un repàs a la història del Bàsquet a Manresa, als 42 anys d’activitat del pavelló del Congost i presentarà les noves instal·lacions.
- Llegir la notícia a la web de l'Ajuntament de Manresa: enllaç
14 de gener 2010
El divendres 22 es presenta el web "Jacint Carrió i Vilaseca (1916-2000). Manresà deportat a Mauthausen i Gusen"

11 de gener 2010
Memòries de Pedro Flores

Efectivament, obres anteriors com Las luchas sociales en el Alto Llobregat y Cardoner (1981), Tipos manresanos I (1994) i Tipos manresanos II (1995) ja formen part de la bibliografia històrica manresana. Amb un estil molt personal, i amb un bagatge intel·lectual plenament autodidacte i idealista, sempre va tenir interès a donar a conèixer la seva visió dels fets que va viure intensament, com també l’opinió que li van merèixer. Tot plegat fa que qualsevol investigador que vulgui estudiar aquella època a casa nostra hagi de repassar els escrits d’en Flores, encara que no combregui amb la seva particular manera de veure els fets i els personatges.
Pedro Flores va escriure les seves memòries entre els anys 1982 i 1984 quan vivia retirat a Águilas (Múrcia). Són escrites en llengua castellana, en un estil planer. Amb elles volia reviure la seva vida. El lector podrà veure la trajectòria personal d'un treballador immigrat que es va formar en les lluites socials de la Manresa industrial dels anys republicans.
La seva vida va anar estretament lligada al moviment anarcosindicalista i al nucli de companys afins. A través de les seves pàgines es va desgranant les vivències de la revolució i dels fronts de guerra, de la retirada i dels camps de concentració francesos, la lluita dels maquis, també la duresa de la vida de l'exili a Lió, les divisions entre els mateixos exiliats i finalment el seu retorn un cop caiguda la dictadura. Flores ens explica els fets, però també vol explicar-ne les causes, alló que movia els seus protagonistes.
Pedro Flores i el barri de les Escodines
Records de l'anarquista Pedro Flores, que retrata a les seves memòries la Manresa de principis del segle XX. El fragment fa referència a l'Adela, una popular prostituta del barri.
Referència bibliogràfica:
- FLORES, Pedro: Memòries. A la recerca de l’ideal anarquista, col·lecció «Memòria» núm. 8, Centre d’Estudis del Bages i Arxiu Històric Comarcal de Manresa, Manresa 2003
06 de gener 2010
Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure
De fet durant els quinze anys que van estar en actiu, el seu balanç en víctimes mortals, és la mort accidental d'Emilia Aldomà a les Borges Blanques l'any 1987 i quatre membres de la mateixa organització mentre manipulaven explosius, o bé tirotejats per la policia nacional. En aquest macabre balanç, deu ser de les poques organitzacions terroristes del món que té més morts que víctimes. El final definitiu de l'organització es va produir l'any 1995.
Pere Bascompte, el retorn a Manresa
Tal com explicava el seu pare, Esteve Bascompte, el seu fill ja no tenia comptes pendents amb la justícia, i que ara els podria visitar sense cap mena de problema.
Bascompte fou sentenciat el juliol de 1983 a nou anys de presó per atemptar contra Jiménez Losantos, autor intel·lectual del Manifiesto de los 2300. Un error de la justícia va permetre a Bascompte escapar a França (Catalunya del Nord) pocs mesos després. L'any 1990 el govern espanyol en va demanar l'extradició, però el govern francès s'hi va negar al·ludint que havien passat més de cinc anys i el seu delicte havia prescrit.
El talp manresà, Josep Maria Aloy
Es dóna la casualitat, que Aloy era aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró (Castellbell i el Vilar) on ensenyava mètodes de conducció dissuasiva, però sobretot era conegut per molts manresans i manresanes per treballar a l'entitat financera del Banc Popular situat al Passeig Pere III. També duia a terme tasques en la investigació privada i era un conductor d'helicòpter experimentat.
Avui en dia Josep Maria Aloy, viu fora de l'estat espanyol amb una identitat falsa, tot i que en alguna ocasió ha viatjat a Manresa.
Bibliografia:
- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" (11/01/07)
- Hemeroteca digital ElPais.com
- Hemeroteca Diari Regió7
- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)
- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" (03/08/12)
01 de gener 2010
Els grans magatzems Jorba


L'emblema Labor omnia vincit, "El treball ho supera tot", era una clara distinció d'escola de venedors, formats primer com a joves aprenents, ajudants i escalant a l'escala laboral fins a arribar a venedor i comercial. Els Jorba van crear les consignes de tot venedor/a tal com el coneixem avui en dia: “Todo por y para el cliente” o “buscar el minimo beneficio para conseguir la máxima venta”, uns criteris que llavors venien dels grans supermagatzems dels Estats Units, dels feliços anys 20, i que van començar a aplicar de forma vertiginosa amb total èxit d'acceptació entre els clients.
L'any 1923 naixia la societat "P. Jorba e hijos", l’empresa Jorba participà tant en les Fires de Mostres de Barcelona com en la gran Exposició Universal de Barcelona l’any 1929. Fins i tot el canvi de règim l'any 1931, fou una magnífica oportunitat per fer negoci, tal com afirmava Joan Jorba a l'alcalde Joan Selves, via correspondència postal:

L'any 1904 va entrar en funcionament l'edifici Casa Jorba, situat entre els carrers Nou i del Born amb la plaça Sant Domènec com espai de trobada per molta gent, que marcava com a referència d'orientació els magatzems, amb el pas dels anys es coneixia més l'indret pels magatzems "Jorba" que no pel seu nom popular "plaça de Sant Domingu". L'establiment venia tota mena de roba i a preu fix (cosa poc freqüent, perquè sovint es pactava el preu entre comprador i venedor, el regateig de preus). La varietat de roba anava des de roba pel dormitori fins a "calça curta" per practicar esports com el tenis o el bàsquet.
L'edifici fou el centre principal dels magatzems fins a la inauguració el 1936, de la primera fase del nou edifici Can Jorba, a la Muralla del Carme, l'edifici comptava amb 6.400 metres quadrats dedicats a la venda directa. Durant mesos previs a la gran inauguració els treballadors van complir les tasques de trasllat del gènere al nou establiment fent milers de viatges diaris, a causa de la proximitat, de fet, tan sols havien de travessar el carrer Nou per arribar al nou edifici. L'acte inaugural (desembre 1936) es va realitzar amb els magatzems col·lectivitzats pels treballadors, Pere Jorba havia estat expulsat de tots els aparells de control dels magatzems i reclòs a casa seva. En finalitzar la guerra, el fill de Joan Jorba, Pere Jorba i Vall, reprengué la construcció de l’edifici nou a la Muralla del Carme, deixant l'antic edifici fins a l'extrem de vendre-se'l "al millor postor". El primer edifici fou vilment destrossat per l'edifici gris que podem veure en l'actualitat.
Exemple d'art déco català, inusual en terres catalanes, la nova construcció estava caracteritzada per mostrar una funcionalitat no renyida amb la monumentalitat. Fou projectat per Arnald Calvet i construït en tres etapes (1936-1943-1952).
El nou edifici Jorba estava dividit en seccions: a la planta baixa hi havia la perfumeria, la joieria i les bosses de mà; al primer pis, els teixits; al segon, les mantes i els llençols; i al tercer, joguines, imatgeria i ornaments. A la quarta planta hi havia les oficines i una sala per a desfilades de moda. Disposaven de sastreria per fer roba a mida del consumidor. Cada secció tenia un cap i dos-tres dependents. Davant el nou edifici, Jorba tenia la botiga de queviures i, en la muralla de Sant Francesc, una altra botiga, aquesta de mobles.
Els magatzems disposaven d'artistes, pintors, fusters i electricistes propis per funcions internes exclusivament, una plantilla del tot equilibrada que no li faltava absolutament de res. La dècada dels seixanta i sobretot el principi dels setanta, Cal Jorba patia greus problemes econòmics deguts als crèdits bancaris que li reclamaven.
L'any 1971 l'empresa fou venuda a la sevillana al Grup Comercial i Industrial, Gricos S.A., que va assegurar fer-se càrrec de tots els deutes i aixecar de nou al gegant comercial, si en primer moment van poder sanejar la situació econòmica, l'any 1984 van haver de cessar i tancar definitivament les portes.
- Memoria.cat: La república a Manresa en un clic
- Barcelona Patrimoni, la memòria urbana: Els magatzems Can Jorba
- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001). L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965. Efadós: El Papiol
27 de desembre 2009
El carrer del Balç
Per què hi ha gent que encara creu en una Manresa subterrània? Sens dubte, prové del carrer del Balç, on hi ha arcades i elements del segle X al XIV. Aquest carrer és paral·lel al carrer de Sobrerroca i de Santa Llúcia. És un carrer que, tot i que s’havia obert l’any 1983, ja fa anys que es va tornar a tancar a la circulació, amb la instal·lació d’una reixa de ferro ambdues portes d'entrada. És per aquest motiu que no consta als mapes de Manresa; un carrer esborrat de la memòria.
El topònim "carrer del Balç" ja ens denota l’existència d’un desnivell, cingle o precipici. És per això que arrenca de la Baixada del Pòpul i es perllonga fins a la travessera dels Drets, també coneguda com el carrer Merdisser. Una curiositat important d’aquest carrer, que no tenen la majoria, és que a banda i banda d’aquest carrer del Balç s’obren els baixos i cellers de les cases sobreposades a la plaça Major. Segons sembla, aquests cellers i baixos eren les antigues entrades de les cases nobles dels segles XII-XIV, que probablement també tenien accés per la part de dalt del carrer Sobrerroca. La zona és arquitectònicament molt rica, ja que presenta una gran diversitat de formes constructives i de materials emprats en la construcció al llarg de tants segles. Podem trobar naus i voltes aguantades per contraforts i arcs de diferents tipus (apuntats, rebaixats i de punt rodó).
.jpg)
El carrer del Balç és l’únic corredor continu que existeix a la ciutat que penetra endins de la roca. Aquests baixos i cellers són del període baix-medieval (segle XIV), i reformats als segles XVII-XVIII. En aquesta zona hi ha materials i elements de tots els segles, ja que ha estat construït des de sempre. Podria haver-n’hi dels segles X al XII, però és entre els segles XIV i XVIII que se’n conserva la major part. Aquests baixos podrien haver estat utilitzats com a la part de treball de les cases, i a la part de dalt, fessin d'habitatges. El que sembla segur és que l’últim ús que van tenir majoritàriament és com magatzems i cellers, però tampoc no podem oblidar que alguns devien ser utilitzats com a habitacles. Un dels edificis fou utilitzat modernament com a caserna, ja que els baixos encara es conserven restes d’unes cavallerisses, és a dir, on es guardaven els cavalls.
El carrer del Balç és gairebé totalment cobert per edificis encara ocupats avui dia, però sembla que originàriament aquest carrer era descobert. Aquest compleix moltes característiques típiques d’un carrer medieval. És a dir, un carrer petit, estret, mal il·luminat, poc ventilat i insalubre, un carrer propens a epidèmies i malalties de transmissió com la pesta bubònica del segle XIV.
Aquest carrer presenta uns materials usats per a la seva construcció molt diversos. Alguns d’aquests paraments són romànics o ratllant el romànic, és a dir, entre els segles XIII i XIV. L’ocupació d’aquest carrer podria ser molt antiga, fins i tot, més del que se’n tenen proves, tant pel que fa als materials com al tipus de construcció. Alguns entesos afirmen que podria ser ocupada des dels segles X-XI, encara que de tan antic no se’n conserva res.

Bibliografia:
- PIÑERO, Jordi: «El carrer del Balç, una perla amagada al cor de la Manresa medieval». Dovella, [en línia], 2005, Núm. 87, p. 54-55, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/141298
- SIMÓN, Jordi: "La Manresa subterrània" (web de l'atuor)
21 de desembre 2009
La ciutat de blanc

Fotografia: Vista de Manresa, del riu Cardener i la Seu, febrer de 1917.
Al llarg de molts anys, Manresa ha vist nevar uns quants cops, però el fenomen climatològic és un fet excepcional si el revisem cada hivern. Els hiverns manresans es coneixen pel fred intens i les glaçades, de fet és un hivern típic del Pla de Bages.
Les nevades documentades del segle XX no han estat habituals. Ara bé, existeixen dates excepcionals que han quedat a la memòria dels que les han viscut. Els d'edat més avançada recorden la nevada de 1928, quan la neu gairebé va arribar a mig metre d'altura. I no fou l'única, ja que també es té constància de la nevada del febrer de 1917, quan caigué un important gruix de neu.

Fotografia: Imatge de Crist Rei, amb la Indústria Metal·lúrgica Tèxtil a la dreta de la imatge. El gruix de neu era considerable.
Tanmateix, la nevada més recordada va ser la del desembre de 1962. Fou del tot excepcional per una ciutat que està a 230 metres d'altura respecte al nivell del mar. A la sortida de la Missa del Gall de 1962, les volves de neu van caure amb força, fet que obligà els manresans i manresanes a aplegar-se dins les llars i contemplar una ciutat emblanquinada per la neu. No deixà de nevar durant dos dies, com també en moltes comarques catalanes, de fet el Nadal de 1962 es recorda per les nevades a moltíssimes ciutats i pobles catalans. Els testimonis de l'època diuen que la neu va arribar a tenir un gruix d'entre 60 centímetres i un metre d'altura. El riu Cardener es glaçà per complet, i es van arribar a temperatures de deu graus sota zero.

El dia de Sant Esteve va sortir el sol i els ciutadans ho van aprofitar per sortir de casa amb les càmeres per immortalitzar la neu acumulada a la Seu i al Passeig. La ciutat es va omplir de trineus, ninots de neu i guerra entre la xicalla i els més grans. El trànsit rodat va quedar interromput i les vies de comunicació, tant de vehicles com de trens (Renfe i FFCC) només es podien fer amb locomotores de vapor. La carretera que comunicava Barcelona amb Manresa (Cal Maçana) va quedar tallada a la circulació. Els serveis d'emergència i la Guàrdia Civil es van preparar amb dos jeeps proveïts d'una llitera pels casos d'emergència. La Creu Roja també es va mobilitzar per ajudar als que havien quedat incomunicats.

El 26 de desembre es va començar a retirar la neu de la calçada, amb tractors amb pales llevaneus, una brigada de cent homes carregava neu en camions que l'abocaven al riu Cardener. Una de les tasques dels camions fou tirar sal als carrers, la sal evidentment s'anava a buscar a Súria en camions. Moltes empreses de construcció van ajudar l'ajuntament de forma solidària cedint maquinària i homes per ajudar a retirar la neu. La cooperació ciutadana fou exemplar.
El dia 31 de desembre la ciutat havia recuperat quasi la normalitat.
Bibliografia i fotografies:
- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós
15 de desembre 2009
Un viatge medieval
En una de les entrades dedicades a l'edat mitjana, vaig resumir els carrers que conformaven la Manresa Medieval. La Fira de l'Aixada que se celebra anualment al mes de febrer, n'és un bon exemple per fer-se la idea de com era la nostra ciutat durant l'edat mitjana, recreant els vells oficis i gremis que donaven sovint nom al carrer o l'indret durant segles. Ara amb aquesta petita i humil actualització podem situar els carrers medievals sobre el plànol de la ciutat del segle XXI. Interessant és conèixer noms de carrers i de places de Manresa que avui ja no existeixen, i la seva possible ubicació. Aquests carrers i places van formar part de la Manresa medieval, i en coneixem la seva existència gràcies a la documentació que s'ha pogut conservar.
Llistat dels carrers
El govern de la ciutat al segle XIV era format, bàsicament, per famílies de cuireters, sabaters i mercaders.
1. Plaça Peguera
2. Carrer de Jaume Rigolf o Rigolfes
3. Carrer de Socarrats
4. Carrer de Senioses o de Seniosa
5. Carrer de Gotzems, o Pere Mateu o Mossèn Anglada
6. Raval Saragossà
7. Carrer de la Cuireteria
8. Carrer de la Bosseria
9. Era d’en Codina
11 de desembre 2009
Quaderns escolars dels anys 1927-1932

09 de desembre 2009
La ruta de les esglésies
