Un derbi a la màxima categoria

Història d'una temporada a l'elit: El derbi CB Manresa - CD Manresa La Casera

La temporada 1972-1973 Manresa va gaudir de forma excepcional de veure jugar dos equips de la ciutat a la màxima categoria del bàsquet, en aquell temps la División de Honor. El CB Manresa, de la mítica Pista Castell, va aconseguir ascendir a la màxima divisió i es va enfrontar amb l'equip que actualment es coneix com a Baxi Manresa, que en aquell temps s'anomenava Manresa-La Casera. El primer partit que va jugar el CB Manresa el va enfrontar contra el Nautico de Tenerife, i el resultat final va ser una victòria per cinc punts, 60 a 55.

Però el partit estel·lar del CB Manresa el va realitzar contra el seu rival ciutadà el CD Manresa-La Casera, l'11 de febrer de 1973 a la Pista Castell plena de gom a gom, el CB va disputar un gran partit i es va imposar per 81-64. La jornada 30, el 27 de maig de 1973, al partit de tornada el CB va perdre contundentment davant el Manresa-La Casera per un resultat de 99 a 55. En finalitzar la temporada el CB Manresa no va aconseguir la permanència i va descendir a la segona divisió. Fou la darrera i única vegada que els dos equips de bàsquet de Manresa s'enfrontarien cara a cara al màxim nivell competitiu.

L'exjugador del CB Manresa Josep Armengol descriu com es va viure el derbi manresà, a la revista del Pou de la Gallina: "la rivalitat dels dos equips de Manresa va ser una constant històrica. Com més alt era el nivell que s'assolia més s'accentuava aquesta rivalitat. Crec que inicialment era més a nivell personal entre els jugadors, però en esdevenir semi-professionals i haver-hi jugadors sense tanta sensibilitat pels colors, aquesta rivalitat es va transportar a les grades".

Tanmateix, el CB de no va poder salvar-se, i la seva aventura a Primera només va durar una temporada. “A Primera només vam poder-hi ser un any, ja que per un punt negatiu vam haver de fer la promoció de descens, que ens la van fer jugar a Barcelona, sense camp neutral, perquè abans tot estava centrat en Barcelona. La vam fer al camp del Laietà contra el Picadero i per 5 punts vam perdre. Llavors vam estar potser 4 anys seguits a punt de tornar a pujar, però no va ser possible”, explicava el mític entrenador Tomàs Dalmau.

Bibliografia:

- Revista: El Pou de la Gallina, núm. 253, abril 2010 (fotografia i declaracions de J. Armengol)

- Arxiu històric: ACB.com

Les filatures

Capítol 3. El gran salt demogràfic de la "Manresa de les fàbriques"

Tecnològicament els telers de fusta continuaven sent els simples que tan sols teixien una sola cinta i els de rem o a l'encordillada que podien teixir unes quantes cintes al mateix temps. Bàsicament funcionaven de forma manual. L'any 1862 trobem en la cinteria manresana, la de Francesc Cornet, entre el carrer Botí i la plaça Pedregar d'aquells temps, que instal·là una màquina petita de vapor amb la força de tres cavalls. Les cintes es tenien una amplada que oscil·laven entre les tres i les deu polzades (1 polzada = 2,54 cm), uns 22 centímetres, d'ample com a màxim i normalment es feien amb cotó cru per portar després a tenyir.

L'any 1860 es podien comptabilitzar 79 empreses dedicades a la cinteria i 425 telers, amb la distribució desigual, un 66% dels cintaires i també vetaires de cintes de cotó que disposaven fins a cinc telers tenien el 34% dels telers, i en canvi els cintaires amb deu i més telers, que eren el 15% dels empresaris disposaven del 42% dels telers. Els noms dels empresaris del moment eren: Fortuny, Pons i Enrich, Portabella, Gallifa, Vidal, Vallès, etc.

Frank Gomez (c) 2005. Interior fàbrica tèxtil Bertrán y Serra. Fotografia seleccionada al IV Certamen Internacional de Fotografia sobre Patrimoni Industrial “Testimonios y Paisajes del Hierro”, INCUNA.

Són anys de creixement demogràfic a la ciutat, d'expansió urbana, de derrocament de muralles medievals i de l'obertura de les vies que més tard es coneixerien com l'Eixample Manresà. Per posar un exemple d'aquest creixement espectacular durant el decurs del segle XIX, només cal revisar l'autor Josep Oliveras i Samitier a "La transformació de Manresa al segle XIX" publicat a la revista Dovella, segons Oliveras l'any 1803 la ciutat de Manresa tenia 8.484 habitants, i pràcticament a finals del segle XIX, el 1897, la població era de 25.121 habitants. Per evidenciar aquest canvi en el panorama urbà de Manresa podem reproduir les paraules del professor de l'Escola Sant Ignasi, Ramón Miró:

"donde acuden centenares de habitantes de esta población para ganar su sustento y apenas hay casa donde el ruido de alguna máquina no sea seguro indicio de la laboriosidad de sus habitantes..."

A les acaballes del segle XIX, les coses començaven a canviar, era l'època de la Febre de l'Or (que coincidia amb el final de la Guerra Civil Americana [1865-1870] i la crisi que va comportar en un dels màxims productors cotoners del món), la cinteria de cotó perdia pes, el 1880 consten només catorze empreses de cintes, però hi havia 25 establiments que feien cinta de seda i 17 empreses més que elaboraven teixits de la seda. Primer de la seda del cotó i ara, del cotó a la seda. Un capicua en la indústria tèxtil local. Manresa seria escenari de l'èxit de la Febre de l'Or que va arribar a Catalunya, la dècada de 1877 a 1887 la població de la ciutat augmentaria en més de 4.000 habitants, 415 habitants per any.

Bibliografia de recerca:

- VIRÓS, Lluís. (ed). (2000). La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Marcombo Boixareu, DL 2002.

Les filatures

Capítol 2. La fabricació de vetes

Durant el segle XIX va tenir una gran difusió la fabricació de vetes, majoritàriament en petits obradors que teixien amb telers manuals de rem d'unes 40 cintes, regentats per operaris modestos. Aquests obradors eren propietat dels operaris i se situaven als últims pisos dels habitatges, amb enormes finestres que permetien una excel·lent il·luminació. Un grup de poderosos comerciants-fabricants els feien arribar comandes i els servien els fils, la qual cosa provocava una gran quantitat de conflictes laborals que van arribar a vagues generals de vetaires els darrers anys del segle XIX i fins i tot del XX.

Entre els anys 1840 i 1850 la nostra ciutat va esdevenir la plaça més important de la indústria cotonera de l'estat espanyol, amb més de 23.000 fusos i de 340 telers. Hi havia tretze fàbriques de diferents societats mercantils dedicades als filats i teixits de cotó, que movien la maquinària amb l'esforç manual i sobretot del riu Cardener, així com de la mateixa Séquia i del torrent de Sant Ignasi (en l'actualitat s'utilitza com a col·lector d'aigües del clavegueram públic). Anys més tard, a la dècada de 1860 i els anys posteriors, es va incorporar la força del vapor per ajudar l'energia hidràulica a fer funcionar les màquines.

L'aprofitament de l'energia hidràulica demanava unes fonts capitalistes molt importants que un sol individu no podia suportar i les fàbriques que van aparèixer sovint eren fruit de l'acord de diverses famílies, que fusionaven els seus capitals per crear cada vegada societats fabrils més poderoses.

La cinteria de cotó experimentà un important avenç segons podem comprovar a l'Arxiu Comarcal del Bages (lligall 385), l'any 1854 hi havia 62 empresaris dedicats al cotó, els noms més destacats eren els Vidal, Portabella, Burés i Enrich.

Segons els mateixos fabricants durant els anys que comprenen de 1851 fins a 1854 de 133 telers existents es passa a 279, i dels 284 obrers fins a 634. Sarret i Arbós diu que el 1854 a Manresa hi havia aproximadament uns 300 telers de vetes a l'encordillada, que realitzaven diferents peces i una estadística del 7 de març de 1854 recompta 327 telers i 743 obrers. Els telers de cintes múltiples consumien unes 270.000 lliures de cotó i la producció per teler i any era d'unes 2.400 lliures de cinta.

Recerca bibliogràfica:

- NADAL, Jordi. (1999). La industrialització i el desenvolupament econòmic d'Espanya. Barcelona: Ed. Albert Carreras, Miquel Gutiérrez.

- VIRÓS, Lluís. (2001). Perramon & Badia 1926-2001. Manresa.

- VIRÓS, Lluís. (ed). (2000). La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Marcombo Boixareu, DL 2002.

Les filatures

Capítol 1. La indústria dels filats, seda o cotó?

A l'últim quart del segle XVIII eren nombrosos els fabricants de cintes de tota classe de seda (galoners, passamaners, perxers). Corria l'any 1788, el gran historiador manresà Joaquim Sarret el 1923, apunta la xifra de 111 agremiats perxers i 17 passamaners a la ciutat de Manresa, tot i que els primers van reduir-se considerablement amb els anys.

Un any abans, una font eclesiàstica feia referència a més de 200 galoners i a un centenar de cintaires de llistó de vint peces el teler i amb els telers distribuïts "a les moltes fàbriques de cintes, on cada home sol confeccionava 20 cintes de colors i mides diferents, de senzilles o dobles". Segons la versió oficial de 1775, el concepte "fàbrica" feia referència a un teler de cintes múltiples. No se sap quin era el nombre exacte de mestres, fabricants i operaris, l'únic fet indiscutible és que Manresa era un important centre d'elaboració de teixits de seda, i en aquesta fabricació hi havia la dels teixits estrets, és a dir, les cintes.

La cinteria del cotó, en contra, no tenia el pes de la cinteria de seda, el 1799 Manresa només disposava d'onze teixidors dedicats a treballar el cotó. L'ascens del cotó va lligat amb la crisi de la seda i amb la demanda de nova matèria tal com feia referència un document de l'ajuntament l'any 1831:

"Desde la pérdida pués de nuestras colonias [colònies espanyoles de Sudamerica] el tráfico de Manresa se ha reducido en una pura fabricación y esta ha quedado reducida en una centésima parte de lo que se hacía antes."

El document també afirmava que el capital que els hi restava als fabricants es va invertir en la cinteria del cotó. Per últim apuntar que aquest pas de la seda al cotó, existeix una corranda de Joan Amades que diu així:

"Molts s'han ficat a les quadres a treballar en un teler, que molts de la veleria ja no sabien què fer."

En aquells temps, segons el diccionari de Sebastián Miñano de 1826 la industria manresana sobresortia en les activitats fabrils de: "las manufacturas de seda y algodones [...] hilados de algodón a la inglesa, cintas de seda y algodón, fabricas de paños fino al estilo de sedan, papel y aguardiente". Com a nota curiosa, també destaca la elaboració d'aiguardent.

Llegir més:

- Capitol 2: La fabricació de vetes

- Capitol 3: El gran salt demogràfic de la "Manresa de les fàbriques"

Referència bibliogràfica:

- VIRÓS, Lluís. (ed). (2000). La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Marcombo Boixareu, DL 2002.

Vestigis franquistes

Caminant pel barri de la Sagrada Família, al carrer Providència amb Viladordis, podem trobar un vestigi de l'antic nomenclàtor dels carrers de Manresa, concretament de l'època franquista. En les fotografies es pot observar el distintiu de Districte (dto) a la part superior del cartell, i a continuació la V, és a dir, "la calle de Providencia, del distrito V de Manresa".

La divisió en districtes de Manresa

Sota la vigència del sufragi universal masculí aprovat l'any 1890 pel govern liberal de Madrid, es va elaborar un nou mapa electoral urbà. La R.O. de 8 de juliol de 1890 dividia la ciutat en 5 districtes, cinc districtes que sobreviurien fins al tardofranquisme. L'any 1979 s'abolirien definitivament de la ciutat de Manresa.

Mostra un mapa més gran

Altres exemples:

- Carrer Camps i Fabrés: veure aquí 
- Carrer Sant Marc (Manresa Calidoscopi): veure aquí

8 anys després, redisseny del web "Joves i Republicans"

El web "Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)" va ser el primer dels 16 webs creats per les persones que actualment componem l'Associació Memòria i Història de Manresa. Ara, 8 anys després, el web s'ha redissenyat del tot i s'ha integrat al nou sistema de gestió de continguts del nostre portal.

El web té aquesta nova adreça: http://www.memoria.cat/joves

El web recull els continguts de l'exposició que es va fer a Manresa el 2001, amb motiu del 75è aniversari de la proclamació de la República. Entre les nombroses aportacions de l'exposició -i el web consegüent- cal destacar:

La introducció inèdita -i autocensurada- de Joaquim Amat-Piniella a la seva obra K.L.Reich, un document d'un gran interès històric

Un film de més de 3 minuts sobre les obres de construcció del Teatre Kursaal i d'una panoràmica del Passeig de Pere III (any 1927)

Un film d'1 minut sobre de l'entrada de les tropes franquistes a Manresa (24-1-1939)

Memòria i Història de Manresa

Josep Maria Espinàs explica els records del servei militar a Manresa en un nou web de Memòria i Història de Manresa

Josep Maria Espinàs (nascut el 1927) és un dels escriptors més coneguts i prolífics del nostre país: ha publicat 84 llibres i una columna d'opinió diària des de fa més de 30 anys. Durant sis mesos (tardor 1948-primavera 1949) Espinàs va fer el servei militar a la caserna del Carme de Manresa, com a alferes de milícies. Després de Barcelona, Manresa ha estat la ciutat on ha viscut més temps. Precisament, aquest web recull en 20 vídeos (d'una durada total d'una hora) els records i les impressions de l’estada manresana de Josep Maria Espinàs, explicats en una entrevista que li vam fer a casa seva el 30 de gener de 2010: les anècdotes viscudes a la caserna, la seva visió de la ciutat... Tot plegat, relatat amb la gràcia, amenitat i precisió descriptiva que sempre l'han caracteritzat.

Josep Alert, Joaquim Aloy i Pere Gasol, Memòria i Història de Manresa

"Manresa era molt agradable. Tenia centre, tenia vida, tenia diversos barris... A mi em va agradar Manresa perquè tenia unes dimensions que em permetia passar ràpidament d'un barri a un altre, observar les diferències. Jo m'hi vaig sentir molt còmode... Em va semblar molt viva, la vaig trobar una ciutat bastant acollidora, per a mi que era un foraster i, a més, temporal".

(Josep Maria Espinàs sobre la Manresa que es va trobar quan hi feia el servei militar, els anys 1948-49, http://www.memoria.cat/espinas)

Història d'una bufetada a la Manresa republicana

La monja i el sindicalista 

Als voltants de l’any 1934 van succeir a Manresa uns fets que val la pena relatar. Al Col·legi dels Infants, catòlic, una monja va donar una bufetada a una nena, cosa gens estranya llavors, en aquell sistema educatiu i social. La feblesa de la nena afavorí que caigués i es colpís lleument l’altra galta amb un pupitre. Al cap de cinc dies el Doctor Alabern rebia al seu consultori una mare que li duia la seva filla perquè presentava una equimosi sobre el malar. La visità i li manifestà la seva escassa importància, i li receptà un ungüent. La senyora, no satisfeta, li demanà si li podia fer una certificació del traumatisme, a la qual cosa Alabern accedí. Al cap de pocs dies, el jutjat citava el metge a declarar. Resultà que eren l’esposa i la filla d’un sindicalista exaltat de la Fàbrica Nova i detractor de l’escola catòlica; per això van buscar la manera d’implicar Alabern en aquest cas que instrumentalitzaren per agitar les masses i provocar un gran enrenou.

La Fàbrica Nova es va aturar, i els obrers, al carrer, estaven revoltats contra l’Església i les seves escoles. El clima, afavorit per la premsa local, era molt perillós pel Doctor Alabern, al qual família i amics li pregaven que no comparegués davant del jutge perquè no hi arribaria viu. Malgrat la súplica de la seva esposa, davant del risc de la monja detinguda, preferí anar-hi i no abandonar-la a la seva sort. En compte d’anar-hi amb el seu automòbil, conegut de tothom, hi va anar amb taxi, essent escridassat quan ja hi arribava. En la compareixença, preguntat pel jutge, li respongué, emfasitzant, que li donava al cas la mateixa importància que la família de la nena, que trigaren cinc dies a portar-li-la de visita. Finalment, el jutge, no trobant causa incriminatòria, va absoldre la monja i la deixà en llibertat.

L’endemà, un diari publicà en portada amb títol de gran format “Doctor Alabern: ha defensat una monja, però s’ha equivocat”. El cas no s’oblidà.

Breu biografia del metge manresà Isidre Alabern

Isidre Alabern i Viñals va néixer l’any 1890 a la vora de l’Hospital de Sant Andreu de Manresa. Fill d’una família pagesa, va estar dotat d’una gran intel·ligència i cursà els primers estudis amb brillantor, i la carrera de Medicina a Madrid, que acabà amb Premi Extraordinari, sent alumne de Ramón y Cajal. Doctorat en la mateixa universitat, exercí la seva professió a Manresa amb molt èxit. La seva religiositat i el fet de ser un propagandista catòlic i de l’escola confessional, el va dur a morir assassinat per ordre del Comitè Antifeixista de Manresa l’1 d’octubre de 1936.

Bibliografia: 

- Guerrero i Sala, Lluís: Isidre Alabern i Viñals (1890-1936): un metge manresà assassinat, Revista Gimbernat, 2008 (**), vol. 50, pàg. 125-136

- Memoria.cat: Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa

La nevada del 2001 i la gelada de 1985

Gèlida imatge d'una casa del barri Vell de Manresa els dies de la fredorada del gener del 1985. [foto: Jordi Badia, El Medi Natural al Bages]

Manresa, com la major part del Bages, juntament amb Balaguer, Cervera, Tàrrega, Lleida i Flix, entre d'altres, pertany al grup de localitats catalanes que tenen un clima mediterrani continental de baixa altitud caracteritzat per una notable oscil·lació tèrmica. Dins d'aquest grup, defineixen el tipus de Manresa com un clima mediterrani subhumit de tendència continental, força fred a l'hivern (1-2 mesos de temperatura hivernal en els quals la temperatura mitjana és superior als 0 °C, però és inferior als 5 °C) i 1-2 mesos àrids estivals en què la precipitació mitjana és superior a la temperatura mitjana però inferior al doble d'aquest valor.

La nevada del 2001

La gran nevada de Manresa de l'any 2001 es va produir entre la nit del 14 i 15 de desembre, una nevada que va començar a les nou del matí, i es va allargar fins a pràcticament 12 hores, a les nou del vespre. Els gruixos acumulats de neu van arribar als 35 centímetres de neu. Els efectes de la neu van durar dues setmanes, les plaques de gel van provocar caigudes i relliscades fins a les festes nadalenques.

La gelada de gener de 1985

Valors de les mínimes registrades a l'estació meteorològica de la UPC de Manresa durant la gran gelada de gener de 1985, on es van arribar a mínims de 17 sota zero, el 9 de gener de 1985.

DIA	TEMPERATURA MÍNIMA
07.01.1985 08.01.1985 09.01.1985 10.01.1985 11.01.1985 12.01.1985 13.01.1985 14.01.1985 15.01.1985 16.01.1985 17.01.1985	- 13 °C - 16 °C - 17 °C - 13 °C - 7 °C - 3 °C - 10 °C - 12 °C - 12 °C - 16 °C - 11 °C

Font: UPC Manresa (1985)

L'antiga estació dels Comtals

Pròxima estació: Manresa-Els Comtals

Els orígens industrials dels Comtals arrenquen d’uns molins paperers instal·lats en aquell paratge. El 1804 es forma una societat entre Marià Sagristà i Joan Baptista Vilaseca per edificar i fer funcionar una fàbrica de filar cotó a la partida dels Comtals. La Guerra del Francès perjudicà molt a Vilaseca, inculpat d’afrancesat, i això portà a separar la societat explotant la fàbrica per separat. El 1816 tota la propietat passà a mans de Sagristà, però aquest es veié obligat l’any 1830 a cedir part del capital de la fàbrica al seu germà Josep Ignasi Sagristà, a causa del cobrament de la legítima que Marià no havia satisfet a Josep Ignasi. Finalment el fill de Marià, Francesc Sagristà i Font, en nom seu i en el dels descendents del seu oncle, la va vendre el 1861 a Vidal, Vallès i Solà per 240.000 rals, aquesta aviat quedaria en mans d'una sola família, els Vidal, que també estaven vinculats a l'activitat tèxtil cotonera en un altre establiment industrial del Llobregat de renom, la Colònia Vidal. L'any 1918, estant la colònia en mans d'una altra família, la Bach, es construeix una nova fàbrica.

Després de la Guerra Civil, l'any 1942, passà de nou a uns nous propietaris, la família Villa, assolint la colònia industrial el seu màxim creixement econòmic i productiu. Aquest fet comportà que les autoritats ferroviàries del moment, RENFE, iniciessin la construcció d'un baixador a peu de carretera que donés accés a la barriada manresana dels Comtals, juntament amb les instal·lacions fabrils mitjançant la línia de ferrocarril Barcelona-Manresa-Lleida-Saragossa. És a mitjan segle XX quan s'obre el baixador del ferrocarril definitivament, amb el nom de "Manresa-Los Condales" alhora que s'amplien les naus industrials i es construeixen nous habitatges.

Malgrat la nova construcció, el baixador quedà reduït a un nombre gairebé insignificant de passatgers, el poc ús comercial, va provocar que l'any 1990 es clausurés definitivament, i el tren hi passés de llarg per sempre més. La crisi tèxtil dels 70 fou alhora un altre fet important, ja que cada vegada menys trens de mercaderies efectuaven parada als Comtals. Es dóna la casualitat, que la següent estació, direcció Barcelona, la de Castellgalí també fou tancada per les mateixes dates a causa del mateix problema, l'escassetat de viatgers i la llunyania de la parada i el centre urbà. Durant la dècada dels 70 fins als 90 del segle XX, la xarxa de ferroviària, va patir un estat de degradació i abandonament, fruit de la constant deixadesa i la manca de recursos econòmics, alhora que el cotxe privat entre les classes populars guanyava pes a costa del tren. L’última gran empresa que s’instal·là als Comtals, l’any 1975, fou la Metal·lúrgica Textil, que fins llavors estava instal·lada a l’antiga fàbrica del cal Lluvià al passeig de Manresa, dedicada a la fabricació de maquinària tèxtil. A finals dels 70 i la dècada dels 80 s'abandonen molts habitatges i la colònia entra en decadència i abandonament.

Avui en dia l'estació del tren dels Comtals ja no existeix. L'únic intent per salvar aquest baixador de la destrucció definitiva la va sol·licitar l'associació de veïns dels Comtals, que va demanar a ADIF (empresa que gestiona les infraestructures de RENFE) l'ús i la rehabilitació del baixador com a centre social pel barri. L’Associació de Veïns dels Comtals no disposava de local de reunions i havien de desplaçar-se a la Font dels Capellans, cada cop que tenen reunió.

Fonts consultades:

- Trenscat, estació dels Comtals

- Els Comtals, web
- Ajuntament de Manresa, web

(Entrada actualitzada el 25/06/15)

A la revista Sàpiens...

Els amics i amigues de la revista Sàpiens hem van fer una entrevista al mes de gener, d'aquest any, que han publicat a l'edició de març, numero 89.

"Seria bo destinar un espai de la revista als debats que es generen al Facebook"

Enllaç grup del Facebook Revista Sapiens