La ruta modernista d'Ignasi Oms i Ponsa

Mapa editat per Manresa Turisme, amb l'Itinerari Modernista de la ciutat
(prem la imatge per veure més gran)

La ciutat de Manresa a començament del segle XX era una vil·la puixant. Els industrials que han fet fortuna en el tèxtil confien a un grup d’arquitectes d’ascendència local la construcció de les seves elegants cases, preferentment situades en un Passeig Pere III acabat d’estrenar. Però si hem de parlar d'un arquitecte, hem de fer-ho d'Ignasi Oms i Ponsa, el nostre "gaudí" manresà.

Casa Gabernet Espanyol

Ubicació: Passeig Pere III

41° 43′ 38.21″ N, 1° 49′ 25.91″ E

És la primera obra d'Oms (1898) i és d'estil eclèctic historicista amb una barana al terrat que recorda uns merlets. Amb clares referències neogòtiques en els finestrals de la planta baixa.

Casa Armengou

Ubicació: Carretera de Vic 17

41° 43′ 33.26″ N, 1° 49′ 33.26″ E

És una de les primeres obres d'Oms (1899) i és clarament eclèctica. Es tracta d'un edifici amb dues escales de veïns i dues plantes.

Col·legi-Asil dels Infants

Ubicació: Carretera de Vic 10
41° 43′ 33.65″ N, 1° 49′ 35.21″ E

És una obra representativa del modernisme historicista (1901-1911) que reinterpreta un gran edifici romànic amb un cos central en forma de basílica, amb finestres rematades en arcs de mig punt i amb arcuacions cegues d'estil llombard rematant la façana.

Casa Padró Domènech

Ubicació: Carrer Àngel Guimerà

41° 43′ 39.34″ N, 1° 49′ 28.78″ E

Casa unifamiliar modernista d'inspiració centre-europea (1903) amb un sostre a dues aigües i un frontispici esglaonat.

Casa Torrents

Ubicació: Plaça Fius i Palà / Plaça Sant Domènec

41° 43′ 28.77″ N, 1° 49′ 25.91″ E

Coneguda com a "ca la Buresa" (1906) pel cognom de l'esposa de l'industrial Torrents. L'edifici té quatre plantes amb dos torreons circulars als angles, una de les quals està culminat amb una cúpula cònica, amb decoració ceràmica en forma d'escames. La façana és carreuada amb elements florals, ceràmica vidriada, esgrafiats i ferro forjat. Presenta una alternança de formes i llindes, especialment decorades les corresponents a les portes dels balcons volats.

Antic escorxador

Ubicació: Plaça Bages
41° 44′ 7.44″ N, 1° 49′ 25.36″ E

La construcció és a base de pedra emmarcada de totxo vist (1906). La coberta és a base de cavalls de fusta a dues aigües, i està suportada per pilars de totxo vist. A la nau central, la més alta, s'hi sacrificaven els animals, mentre que a les laterals s'hi acollien els corrals. Les torres de les cantonades s'utilitzaven d'assecadors de pells.

Casino de Manresa

Ubicació: Passeig Pere III
41° 43′ 38.05″ N, 1° 49′ 23.69″ E

Va ser durant molts anys seu del centre social de la burgesia de la ciutat. Actualment és la seu de la Biblioteca Comarcal. Ha estat recentment restaurat i rehabilitat. El cos principal es va construir en tres anys (1906-1909) com una obra de transició cap al modernisme. La façana segueix un tipus d'estructura clàssica i al mateix temps conté elements modernistes com el disseny de les finestres i balcons i els motius ornamentals. Algunes de les sales interiors, en l'actualitat sales de lectura, conserven vitralls de colors i una ornamentació molt rica. Les obres dels laterals continuaren fins al 1918. La tanca del passeig és clarament déco.

Casa Devant

Ubicació: Passeig Pere III
41° 43′ 36.31″ N, 1° 49′ 24.22″ E

Casa senyorial en una de les cantonades més privilegiades del passeig (1907), davant del Casino de Manresa i al costat de la Casa Lluvià. Destaquen les decoracions florals de sota de les tribunes i sobre les finestres del segon pis. Són alguns dels detalls modernistes que es combinen amb l'aire eclèctic que li atorguen altres parts de l'edifici.

Casa Lluvià

Ubicació: Carrer Arquitecte Oms 5
41° 43′ 36.51″ N, 1° 49′ 21.75″ E

Es va construir per encàrrec de Sebastià Tàpias i Selga, posteriorment la va adquirir el senyor Lluvià. L'edifici s'aparta del classicisme i l'autor hi combina, en un joc de volums asimètrics, un cos central amb dues torres de diferents proporcions i alçades. La façana conserva una ornamentació típicament modernista amb esgrafiats a les parets, ornamentació florals en capitells i mènsules, rematat amb un esglaonat de rajola i maó a les cornises. El jardí està ballat amb reixes de ferro forjat.

Casa Torra

Ubicació: Plaça Independència
41° 43′ 37.23″ N, 1° 49′ 20.30″ E

La façana encarada cap al sol consta d'unes magnífiques galeries decorades amb vitralls emplomats colorits i amb elements de forja. Les obertures estan ornamentades amb mènsules, i els balcons amb tribunes i baranes de ferro forjat. L'interior de l'entrada encara conserva el regust modernista.

Farinera la Florinda

Ubicació: Carrer del Bruc 33
41° 43′ 23.31″ N, 1° 49′ 3.58″ E

És un edifici industrial on s'hi remarca la verticalitat, a l'estil de les fàbriques angleses, format per diferents cossos dins d'un recinte tancat. El cos central té una alçada de quatre pisos i de les construccions laterals només en resta la de ponent. La de llevant es va substituir per un grup de sitges, i si bé el conjunt va perdre en simetria, va guanyar en majestuositat.

Torre Lluvià

Ubicació: Riera de Rajadell (Suanya)

41° 43′ 31″ N, 1° 47′ 23″ E

La torre Lluvià o Vil·la Emilia és una casa d’estiueig modernista amb elements historicistes que està situada en plena Anella Verda de Manresa, formant part de l'itinerari de la Riera de Rajadell. El seu disseny va ser encarregat a l’arquitecte manresà Ignasi Oms i Ponsa, que en va dirigir les obres durant l’any 1896. L'edifici principal és una casa senyorial de caràcter residencial-rural, envoltada de camps de conreus i bosquets. És de planta quadrada i la conformen tres cossos: el central de tres pisos d’alçada i amb una torre de planta octogonal i els dos laterals, adossats al principal, que tenen dos pisos d'alçada. L’edifici va mantenir l’activitat agrícola i recreativa fins a mitjans del segle passat. A partir de llavors, la finca va canviar de propietaris de manera recurrent. Aquest fet va contribuir a agreujar l’estat del conjunt arquitectònic, a causa de la manca de manteniment. L'Ajuntament va adquirir l’edifici a principis de l’any 2012, en un estat gairebé ruïnós.

Bibliografia:

- LACUESTA, Raquel (2009). Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte: la consolidació del modernisme terra endins. Barcelona: Ed. COAC

- Diari Regió7: "El llegat d'Ignasi Oms vist des de dins" (14/04/2011)

Bibliografia en línia:

- Manresa Turisme: Itinerari Modernista, aquí
- Tot Passejant: Ignasi Oms i Ponsa, aquí

Fotografies i localització GPS:

- Wikipedia.org

- Revista El Pou de la Gallina

Més entrades relacionades:

- Arquitectes del segle XX: Un itinerari històric, aquí
- Un itinerari al patrimoni industrial, aquí

Els veïnats de França

La immigració occitana

Il·lustració: Diòcesis occitanes del Migdia de França (del bloc "Cultura a Navarcles")

Els diferents episodis de Pesta Negra que se succeïren entre els segles XIV i XVIII, les sequeres i les males collites varen provocar un important buit demogràfic a Catalunya. Aquest buit, però, va ser cobert per la immigració de francesos, en la seva majoria occitans i, també, una minoria de catalans del Rosselló i francesos "autèntics" (parlants de llengües d'oil). A causa d'aquesta aportació demogràfica, però també biològic, aproximadament entre 1500 i 1700, i malgrat els flagells que patí, va doblar-se la població de Catalunya. No es disposen de dades exactes ni completes per a tot Catalunya, però alguns càlculs estableixen que fins a un 40% de la població total al segle XVI era occitana o descendent d'occitans. Aquesta investigació sempre ha tingut un caire local i encara necessita avui un estudi general que permeti percebre d'una manera global la veritable incidència d'aquest fenomen en la Catalunya moderna.

Per començar caldria matisar alguns aspectes formals que ens faran arribar d'una manera més precisa a la realitat social i, sobretot, cultural de les persones que van creuar el Pirineu per establir-se a casa nostra. Malgrat que la historiografia tradicional ha insistit a anomenar aquests immigrants com a francesos, cada cop va agafant més força la seva denominació cultural: occitans. De mica en mica els estudiosos tenen menys manies d'anomenar-los occitans en comptes de francesos.

Recuperació de la població manresana 

A la segona meitat del segle XIV i tot el segle XV, la població de Manresa, patia les funestes conseqüències de la Pesta Negra i tot el que va generar: defuncions, epidèmies, males collites, carestia i crisis de subsistència. La població se'n va ressentir i va disminuir dràsticament. Dels 1.500 manresans de final del segle XV es va passar a la xifra de més de 5.000 en poc menys d'un segle. Malgrat la supervivència de les epidèmies, com la de l'any 1508, que va causar un gran índex de mortalitat, l'arribada massiva de nouvinguts va equilibrar la balança demogràfica. 

Fotografia: El nom de l'actual carrer Arbonés (documentat l'any 1331 en un protocol notarial "Vico Narbonesio"), ocupat per immigrants occitans de Narbona, probablement és fruit d'una modificació del seu nom original "Narbonès". (Ajuntament de Manresa) 

L'origen dels immigrants occitans es concentrava en dues àrees: la zona del massís Central (bisbats d'Agen, Càors, Tula, Llemotges i Claramunt) i la del vessant nord del Pirineu Central (bisbats de Comenge, Coserans, Pàmies, Tarba i comtat de Foix). La majoria d'aquests nous manresans (62%) eren pagesos i en menor nombre, també eren artesans, teixidors, ferrers o boters. 

Els cognoms occitans de més rellevància són els Vinyals, Carrera o Carreres, Font, Roca, Soler, Fàbrega o Fàbregas, Mas, Martí, Riu o Rius, Torra, Bòria, Camps, Costa i Moliner. 

La major part dels nouvinguts occitans arribaven sense la seva família, tenien menys de 20 anys, eren homes solters i catòlics, tenien una cultura i una llengua força similar a la catalana i van trobar feina de seguida. I el més important: la major part es va casar amb dones catalanes, perquè d'immigració femenina n'hi va haver poca. El terme gavatx (gabacho), emprat per primera vegada el 1603, era un mot despectiu i pejoratiu per designar els immigrants occitans (o als seus fills i filles mestissos, fruit de la unió d'una catalana i d'un occità) al Principat de Catalunya, i que per extensió, a posterioritat es va estendre a tots els francesos.

Bibliografia:

- Navarcles i Occitània (I): la immigració occitana (ss. XV-XVII) i el carrer de França. (21/06/2008). Recuperat de http://culturanavarcles.blogspot.com/2008/06/navarcles-i-occitnia-i-limmigraci.html

  

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

Per conèixer millor la demografia de la ciutat de Manresa de l'època, consultar: 

- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I)

- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)

El món medieval: l'assistència als necessitats

Els hospitals medievals

Les institucions medievals eren molt diferents del que avui entenem per un hospital. D’entrada cal observar que la mateixa paraula hospital deriva del llatí hospes (hoste) que fa referència a l'hospitalitat. Tot i que aquestes institucions evolucionen al llarg de l’època, en els seus orígens eren més aviat centres religiosos i caritatius que no pas establiments destinats a la guarició dels malalts. En realitat estaven destinats a l'hospitalitat amb els pobres, tenint sempre en compte el que s’entenia per pobre en l’edat mitjana.

Avui en dia un pobre és aquella persona mancada de mitjans materials que assegurin la seva pròpia subsistència. En l’època medieval un pobre era, a més, qualsevol persona en situació de debilitat física, social o jurídica que afectés temporalment o permanent a l’individu. Estem parlant doncs també dels nens orfes o abandonats, dels vells (a partir dels cinquanta anys en aquella època), de les dones que no tenien suport econòmic dels seus marits o familiars, de les vídues, de les prostitutes, dels captius. Ja en el primer Concili ecumènic de Nicea (325) l’Església va establir que allà on hi hagués un bisbe hi havia d’existir un hospital o lloc d’hospitalitat.

De tota manera cal no oblidar que el concepte racional i científic de salut és molt modern. Durant gran part de l’edat mitjana majoritàriament es creia que el guariment dels malalts sols estava en mans de Déu; l'hospitalitat només hi ajudava. De fet fins i tot en temps relativament recents, encara hi ha qui ha considerat certes malalties com a càstigs divins. Sigui com sigui, el cas és que recórrer a un metge durant l’edat mitjana fou un privilegi reservat als rics els quals rebien assistència a domicili. Eren pocs els que practicaven la medicina i els hospitals eren l’única manera en què les classes populars podien accedir als remeis casolans que foren en aquella època les pràctiques més habituals davant d’una malaltia.

Al segle XIV, en plena baixa edat mitjana, Manresa comptava amb diversos hospitals que es dedicaven a acollir persones malaltes i pobres: l'Hospital de Sant Andreu, l'Hospital de Santa Llúcia, l'Hospital d'en Amergós, etc.

El primer d'aquests hospitals, fundat per iniciativa de personatges rellevants de la ciutat, es dirigia a persones mancades de salut i pobres, a l'acolliment de nens orfes i nens abandonats i, posteriorment, a l'asil d'avis. El segon, creat a partir de la pietat d'un il·lustre manresà, acollí en la seva casa malalts pobres, i posteriorment s'uní amb l'hospital de Sant Andreu. El tercer, fundat l'any 1348 per l'última voluntat d'en Jaume Amergós, fou dedicat a pobres i malalts fins a l'any 1399, en què es va cedir a les monges de Valldaura per convertir-lo en un convent.

Bibliografia:

- Equip Serveis Socials A.M.: "Evolució històrica de l'assistència social a Manresa". Revista Dovella. Núm. 23, Any 1987

Consultar més entrades relacionades amb la higiene i la medicina:

- Un hospital de 750 anys, aquí
- Els metges jueus, aquí
- Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX, (I) (II)

Història del manresà i la cinta de Marilyn Monroe

El misteri d'un film pornogràfic

L'any 1997, un anònim manresà va saltar als mitjans de comunicació per una antiga cinta que havia comprat a la ciutat de París fa vint anys. A la capital francesa, per un preu econòmic de vint dòlars, havia adquirit una misteriosa cinta de sis minuts de contingut sexual, on apareixia una noia que s'assemblava a l'actriu nord-americana Marilyn Monroe. El dubte era si realment es tractava de l'estrella del cinema abans de saltar la fama o era una falsificació.

La revista El Tiempo, ens ho explica en un article que va aparèixer el 16 de gener de 1997:

"Durant 20 anys, un col·leccionista de Manresa (centre de Catalunya) va mantenir sigil·losament guardada una de les tres còpies existents d'un curtmetratge de sis minuts on apareix Marilyn Monroe nua, interpretant una escena porno, segons es va saber ahir. Després d'haver estat 20 anys en la foscor, el film, del qual alguns extractes van ser difosos dimarts a la televisió espanyola, serà presentat a la Primera Fira del Disc i Cinema de col·leccionista que se celebrarà a principis de febrer proper a Vila-Seca, localitat balneària al sud de Tarragona, va informar dimecres el diari regional Regió7. El col·leccionista, que va insistir a mantenir-se en l'anonimat, va adquirir en un mercat parisenc aquesta peça-rodada el 1947 per 20 dòlars, 30 anys després de rodar-se el curt, ara rebutja ofertes milionàries que li arriben d'arreu del món. El documental dura escassament sis minuts i mig i només fa un mes el propietari va rebre una carta de l'American Film Institute a la que li confirmen que es tracta de Marilyn Monroe".

Tot seguit, es va sospitar del curt, la seva autenticitat era altament dubtosa, el 18 de gener de 1997, la mateixa revista El Tiempo, mitjançant un teletip de l'agència EFE, matisava:

"La representant del llegat de l'actriu, Anna Strasberg, va dir a Los Angeles (EUA), en conèixer l'existència del curtmetratge, que el film pot ser fals, mentre que l'Institut del Cinema Americà va negar que aquesta institució hagués certificat la seva autenticitat. Mario Prades, organitzador del Festival del Disc i Cinema de Col·leccionista, va dir que la pel·lícula, sense so, en blanc i negre, i de sis minuts i mig de durada, està a disposició de tots els experts perquè comprovin que l'actriu que apareix practicant el sexe és Norma Jean Baker, la dona que després es convertiria en Marilyn. Respecte d'això, Zygmunt Kaluzynski, un dels crítics de cinema més prestigiosos de Polònia, va dir que el suposat film pornogràfic de Marilyn Monroe és fals, i tal com va ser confeccionat es podria fer un altre qualsevol, per exemple, amb la dona del president polonès, i afirmar que és autèntic. La cinta suposadament trobada a Espanya i de la qual es diu que va ser rodada per Monroe als 21 anys i que van existir només deu còpies, no és més que un muntatge fet amb ajuda d'ordinadors, afegeix Kaluzynski. Segons el crític polonès, la vida de Marilyn Monroe va ser estudiada per tants i amb tanta meticulositat que li sembla impossible que ningú hagués descobert abans els seus contactes amb el cinema pornogràfic.

Prades va relatar els diferents processos que el propietari de la pel·lícula -un habitant de la ciutat de Manresa (Barcelona), que va dir haver adquirit la cinta en un mercat de París fa 20 anys- ha seguit per confirmar que la protagonista del curt era Marilyn Monroe, símbol sexual del cinema nord-americà que va morir el 1962 a l'edat de 36 anys. [...]

La següent prova va consistir a datar el rodatge a través de l'estudi del cel·luloide, en una prova que es va efectuar en uns estudis catalans que van revelar que el curtmetratge va ser rodat el 1947. Malgrat que aquestes comprovacions i per guanyar credibilitat fora d'Espanya, va afegir Prades, es va trametre una còpia a un centre d'Estats Units, del qual no va dir el seu nom, que també va certificar, segons l'organitzador, que la protagonista del film era Marilyn Monroe. Prades va convidar a tots els experts a analitzar la pel·lícula perquè siguin ells els que confirmin la seva autenticitat i va dir que és normal que des de Hollywood s'intenti protegir, per interessos comercials i de prestigi, el mite de Marilyn. Tant Prades com un amic del propietari de la cinta, la identitat es manté en l'anonimat, van coincidir a explicar a EFE, per separat, que en l'últim mes han mantingut contactes amb l'Institut de Cinema nord-americà per verificar l'autenticitat de la cinta. La resposta d'aquest centre no ha estat totalment afirmativa, va revelar l'amic del propietari, però l'institut nord-americà va respondre que hi havia moltes possibilitats que fos la famosa actriu".

Finalment, tot i els misteris de l'autenticitat del film, el manresà desconegut va vendre els drets del curtmetratge per una quantitat de diners que mai es va rebel·lar, a la revista Interviú, que en va fer còpies i la va difondre públicament als seus lectors.

Recerca:

- Hemeroteca, revista El Tiempo (traduït al català)
- Diari Regió7, anuari 25 anys (1978-2003)

Atemptat a la Seu

Atac a un símbol manresà

Fotografia: L'endemà de l'atac a la Seu (Arxiu Regió7 - J. Mazcuñán)

En un context en què la incertesa social i política encara era dominant i en què els atacs terroristes eren el pa de cada dia a tot el país, la nit del 28 al 29 de maig de 1979 li va tocar rebre a la basílica de la Seu de Manresa, que va ser incendiada i va patir seriosos desperfectes, el més greu la destrucció de la imatge de la Verge d'Alba.

L'atac es va fer a la matinada, sense testimonis. Al matí d'aquell dia, l'aleshores vicari episcopal, mossèn Jaume Franquesa, en obrir el temple, va observar la fumera que sortia de l'interior de la basílica. Després de ventilar l'edifici, en entrar a l'interior de la nau central va descobrir a terra la talla de la Mare de Déu de l'Alba, totalment destrossada. Segons la documentació, se li atribuïa una antiguitat que es remuntava entre els segles XIV i XV. També es va contemplar com havien quedat destruïts l'aparell electrònic que sincronitzava el rellotge amb les campanes, cortinatges, partitures de l'orgue, el monument de la processó de la Setmana Santa, el fons de la nau central, una part de l'altar i divers mobiliari divers.

Les reaccions de condemna van ser unànimes per part dels partits polítics de l'espectre ideològic més ampli i de totes les capes socials de la ciutat. Tothom va coincidir a dir que l'atac no era només contra la religió, sinó un atac contra la ciutat de Manresa i la seva història.

L'autoria dels fets?

Fotografia: El foc destrueix la talla de la Mare de Déu de l'Alba (Manolo Sànchez - Manresa: Història Gràfica de la Transició)

El foc es va iniciar en tres punts diferents, en els extrems, la qual cosa indicava que va ser un acte preparat i coordinat per diferents persones. Una trucada misteriosa a les onze de la nit al 091 de l'emissora Ràdio Manresa, feia corroborar l'esdeveniment com de terrorista:

"Tome nota: fuerza joven pro legalización de la marihuana, reivindicamos atentado fuego en Seo anarquista de Manresa."

Immediatament de la trucada, una patrulla del 091 es va personar als voltants del recinte de la Seu i no va veure res sospitós, tot feia indicar que la trucada es va realitzar després de l'incendi al temple. Així doncs, es tractava d'una bretolada de joves amb ganes de gresca? O d'un "comando" autèntic manresà a favor de la legalització de la marihuana? Sens dubte, és un capítol més de la "Manresa fosca".

Font:

- Especial Diari Regió7, "25 anys: 1978 - 2003"
- Hemeroteca Digital La Vanguardia: "Destruyen la imagen de la Verge del Alba", (30/05/1979)

Els fanals de les cantonades

Vestigis de la ciutat

Caminant tranquil·lament pels carrers de Manresa, podem observar vells fanals que presenten un estat d'oxidació i abandonament força avançat, són els antics fanals de l'enllumenat públic, que amb el pas dels anys van deixar d'utilitzar-se i es van anar substituint progressivament per fanals més moderns. Com a nota històrica i curiosa, s'ubicaven a les cantonades i interseccions entre carrers per evitar accidents durant la nocturnitat.

En aquesta fotografia del barri de les Escodines (publicada en aquest post), de l'any 1911, es poden observar els fanals (marcats amb un cercle vermell) instal·lats en les cantonades de les cases del carrer.

Els carrers Nou i Vell de Santa Clara (barri de les Escodines), en una fotografia de 1911.

(Arxiu Museu de la Tècnica de Catalunya)

Encara que avui en dia en queden molt pocs (ara ja no són a les cantonades, a causa de la construcció de nous habitatges dels darrers 40 anys), existeix un carrer de la ciutat, el carrer Arquitecte Montagut (entre el carrer Gaudí i la carretera del Pont de Vilomara), on segueixen il·luminant la nit manresana.

Fanal al Carrer Arquitecte Montagut, a l'edifici de la Taverna del Mallol.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Vell de Santa Clara, al barri de les Escodines.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Sant Llàtzer, molt a prop de la carretera del Pont de Vilomara.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal a la carretera de Vic, molt a prop del pont de ferro dels FGC.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Gaudí, uns metres més endavant una de nova.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fer la bugada al riu Cardener?

Fotografia del 1911 en què es pot veure una singular i poc coneguda imatge d’un grup de dones fent la bugada directament al riu Cardener, sota el canal de la desapareguda fàbrica de “Les Roques de Sant Pau” i més avall del Pont Vell.

Arxiu d’Imatges del Centre de documentació mNACTEC. Fons: J. Forns. Autor: Josep Forns Olivella

L'aventura europea del TDK Manresa

L'Eurolliga de la temporada 1998-1999

Fotografia: Plantilla del TDK Manresa (campió de la lliga ACB la temporada anterior) de la temporada 1998-1999, última temporada en actiu que disputaria el base de Ripollet Joan "Chichi" Creus. (Fotografia: Diari Regió7)

Després d'aconseguir el sorprenent títol de la lliga ACB, el TDK Manresa es disposava a jugar la màxima competició de clubs d'Europa, l'Eurolliga que organitzava la FIBA-Europa. Durant una temporada, els millors equips del panorama europeu van visitar el Pavelló Nou Congost. Equips de la talla del Panathinaikos, el Maccabi Tel-Aviv, l'Estrella Roja, l'Efes Pilsen, la Cibona o el Zalgiris Kaunas van venir a la ciutat de Manresa per jugar-hi un partit de fase regular de l'Eurolliga (l'antiga Copa d'Europa de bàsquet).

El primer partit que va jugar el TDK Manresa, es va disputar el 24 de setembre de 1998, davant el campió turc, l'Efes Pilsen, al pavelló Nou Congost, amb derrota mínima, 67 a 68. Un partit on van destacar els 24 punts del jugador del TDK, el nord-americà Terquin Mott.

La temporada 1998-1999, es recordarà pel nivell de competició i exigència que suposava jugar l'Eurolliga davant els millors equips europeus i enfront jugadors que més tard acabarien a l'NBA com Hidayet Türkoğlu, Marko Milič, Vladimir Radmanović o Gordan Giriček.

Si voleu veure tots els partits que va disputar el TDK Manresa aquella temporada europea podeu consultar aquest enllaç: aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca Regió7 (1998-1999)

El trajecte Terrassa-Manresa l'any 1935

Un salt al passat

Fotografia: Vista aèria de la construcció de l'enllaç de l'autopista A-18, a la ciutat de Terrassa.

En aquest post, recuperem l'article de José Maria Milagro, publicat l'any 1987 a la revista Espais del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, sobre la construcció del tram de l'Eix Llobregat, entre les ciutats de Terrassa i Manresa. L'antiga autopista A-18 (en l'actualitat C-16, "autopista de Montserrat"), començava a veure la llum amb el sistema de pagament (peatge), les obres es van iniciar l'any 1987, unes obres que per coses de la vida acabarien abans del termini fixat, cosa inaudita quan es tracta d'infraestructures com carreteres de gran pes o xarxes ferroviàries. Però mig segle abans, el 1935...

Concebuda en el "Pla de Camins" de la Generalitat de Catalunya de l'any 1935 com una de les quatre vies "Metropolitanes" de la xarxa viaria de Catalunya, l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa-Manresa encara no té el tram Terrassa-Manresa, la construcció del qual, per concessió administrativa i en règim de peatge, fou autoritzada per un acord del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en la reunió del 5 de juny de 1986. Aquesta autopista figura també entre les propostes fetes per a la xarxa primeria en el "Pla de Carreteres de la Generalitat" actualment vigent, i dels 50 milions calculats per als 55,5 km de l'itinerari Barcelona-Manresa l'any 1935, hem passat als 19.000 milions per als 36,6 km del tram Terrassa-Manresa. La finalitat de l'autopista Terrassa-Manresa és donar continuïtat a l'autopista Barcelona- Sabadell-Terrassa i connectar, al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, amb la carretera (C-1411 o 'Eix del Llobregat', amb l'N-141 i, al seu dia, amb l'Eix Transversal de Catalunya. Els primers antecedents històrics d'aquesta autopista es remunten al "Pla de Camins" que, dins el "Pla General d'Obres Públiques", va redactar, sota la direcció del senyor Victoriano Mutioz Oms, la Generalitat de Catalunya entre els mesos de juliol i novembre de 1935. Els anys 1970-74 va ser construïda i va entrar en servei l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa, de 22 km de longitud, construïda per l'Estat en règim de circulació gratuïta. Entre el "Pla de Camins" de 1935 de la Generalitat de Catalunya i la decisió definitiva de la mateixa institució autonòmica ha passat més de mig segle, encara que en la primera ocasió no es va poder dur a terme la construcció total de l'autopista Barcelona-Manresa i en aquesta última i definitiva oportunitat, la Generalitat va obtenir el traspàs de competències en matèria de carreteres entre setembre i octubre de 1980 i a partir d'aquest any va haver de redactar l'actual "Pla de Carreteres". La decisió d'ara és històrica, pels seus antecedents i per la importància de la resolució.

Més informació:

- Inauguració de l'autopista A-18 (Terrassa-Manresa), aquí

- Eix del Llobregat (wikipedia), aquí

Document original:

- Jose María Milagro: Espais, Revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. "L'autopista Terrassa-Manresa, una decisió històrica: dels 50 milions de 1935 als 19.000 milions de 1986", any 3, 1987

El buròcrata perfecte, Ramon Soldevila

L'alcalde gestor del franquisme: asfalt i obres

Fotografia: Ramon Soldevila amb les autoritats a l'obertura del nou carrer Alfons XII, 1966 (Arxiu: Jaume Quintana i Torres)

Ramon Soldevila Tomasa va néixer al poble Sant Mateu de Bages l'any 1920, i era advocat de professió. Els manresans i manresanes d'una certa edat el recordaran com a figura política, però sobretot com a alcalde de la ciutat de Manresa, durant la darrera etapa del franquisme (dècades de transició entre els 60 i 70), una època relativament còmoda en l'àmbit econòmic, on el desarrollismo havia fet que les classes populars obtinguessin un nivell de vida més desacomplexat, gràcies a l'accés de béns de consum bàsics i sobretot de luxe, com vehicles privats, telèfons, neveres o televisions. Malgrat l'immobilisme polític, el nivell de vida de la ciutat de Manresa havia augmentat, a causa d'una economia de consum planificada, dictada pels tecnòcrates de Madrid.

El pare d'en Ramon Soldevila havia destacat dins la conservadora Lliga Regionalista. Després de la Guerra Civil Espanyola (on no participà, en passar-se al bàndol revoltat, tot i formar part de la lleva del biberó), la seva promoció política estigué determinada per la relació personal amb el manresà Mariano Calviño de Sabucedo, amb l'afiliació a FET-JONS i la vinculació, en condició d'assessor legal, amb l'Organización Sindical Española.

Entrada al consistori manresà

El 1960 entrà al consistori manresà com a regidor pel terç familiar i primer tinent d'alcalde, fins a l'accés a l'alcaldia l'any 1964 substituint a l'anterior batlle, Joan Moll. Soldevila ocuparia la màxima magistratura municipal fins a l'any 1975, deu anys al capdavant de la nostra ciutat.

El seu llegat, en matèria urbanística, es resumia en un condicionament dels carrers i accessos de la ciutat i la supressió de la xarxa ferroviària per dintre el nucli urbà perquè hi poguessin accedir de forma més fàcil els vehicles privats que augmentaven any rere any, sacrificant les antigues vies del tren que desdibuixaven el plànol urbà de Manresa i pavimentant grans avingudes com la carretera de Vic o la Muralla (Avendia del Caudillo durant el franquisme) amb materials de primera qualitat. També fou l'impulsor del Parc de l'Agulla, inaugurat de forma oficiosa el 1974 i l'alcalde que va fer clausurar el Museu de Manresa.

Imatge del Parc de l'Agulla, amb el llac artificial.

L'any 1966 convidà al dictador espanyol Francisco Franco a Manresa, per intentar guanyar-se el respecte dels aparells del règim i alhora exigir millores bàsiques per la ciutat en matèria d'infraestructures com la tan desitjada connexió entre Monistrol de Montserrat i Abrera, evitant el pas per Collbató. Era una persona obstinada, i gran professional (malgrat que mai va arribar a ser escollit en unes eleccions lliures), el seu despatx obria a les 6 del matí, i personalment es dedicava a revisar totes les obres que dictava el seu equip de govern.

Després d'abandonar l'alcaldia (el nou alcalde, Ramon Roqueta seria proclamat batlle el 3 de novembre de 1975), s'incorporà a l'equip del governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, com a subgovernador, càrrec que conservà amb el posterior delegat governatiu a la província, Salvador Sánchez-Terán Hernández.

Durant el període que es coneix com la Transició, essent molt proper, però no militant, de la Unión de Centro Democrático (partit fundat per franquistes moderats com Adolfo Suàrez), fou designat governador civil de Lleida (1977-1980), aquest seria el seu darrer càrrec com a polític i gestor.

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Retirades, condemnes, expulsions i banderes robades: aquí
- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició: aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí
- Les eleccions municipals de 1983: aquí

Bibliografia:

- El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): http://www.memoria.cat/franquisme

- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari

"La Gazeta de Manresa"

El diari manresà del postfranquisme

La mort del general Franco el novembre de 1975 i els preliminars de l'obertura política al camp editorial, i sobretot en els mitjans escrits, van suposar una sèrie de canvis estructurals i reciclatges, podríem dir de caràcter més democràtic, en molts diaris, periòdics i revistes. El diari "Manresa", publicat a casa nostra amb aquest nom des de l'any 1941 pels sectors propagandístics del Movimiento (òrgan polític del franquisme), va apostar per un canvi de nom el juny de 1976, un cop havia trencat la seva relació amb la Red Catalana de Premsa del Movimiento. El seu nom seria: "La Gazeta de Manresa -el periodico de la ciudad-". Juan A. Lozano, l'antic director del "Manresa" es convertia en director-editor del nou diari. Amb l'adquisició de maquinària de segona mà, ara el flamant diari s'imprimia en tallers propis, situats als baixos del carrer de Barcelona números 4 i 6. Aquesta "nova" època es caracteritza per un major nivell periodístic i una informació més amplia i plural, fugint dels estereotips franquistes i dels òrgans censors. El format era de 32 x 44 cm, amb sortida trisetmanal, amb números de 20 a 24 pàgines.

Els col·laboradors habituals en la nova etapa postfranquista, entre altres, eren: Ramon Albareda -informació municipal-, Josep Prat Julià, Mariano Fontrodona, Francesc Villegas, Bertran Teixidor, Antoni Quintana -entrevistes-, Toni Prat, Celdoni Sala -economia-, Àngel Finestres -cinema-, Josep Maria Pintó, etc. amb la fotografia de Joan Claret Font, Manolo Sánchez i Antoni Quintana. Actuava de redactor en cap l'infatigable periodista Joan Lladó i Font. El "Gazeta de Manresa" finalitza la seva trajectòria el 30 de desembre de 1982. La seva publicació era bilingüe: català i castellà. Just quatre anys abans, el 30 de desembre de 1978, apareixia el diari íntegrament redactat en català: "Regió7 -diari de les comarques centrals-", després d'anys de dictadura sortia novament un diari als carrers de la nostra ciutat que apostava per la llengua catalana.

Recerca:

- Camprubí Plans, Josep: "Visió CONTEMPORÀNIA DE LA PREMSA A MANRESA (1940-1990)", Revista Dovella, Octubre 1994

- Veure més articles i entrades relacionades amb la premsa manresana: aquí

El tiroteig del bar Alhambra, el final dels "Solidarios"

Salvador Seguí (1886 - 1923), conegut amb el nom de "El noi del sucre", fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de la Catalunya de principis del segle XX. Va rebre el seu sobrenom pel costum de menjar-se sols els sucres que li servien els cambrers pel cafè. Va morir el 1923, al barri del Raval de Barcelona, assassinat per pistolers pagats pel Sindicat Lliure, sindicat groc finançat per la patronal per combatre el sindicalisme de les classes proletàries.

Molts i moltes de vosaltres us preguntareu per què he mencionat a Salvador Seguí, molt fàcil, per introduir-nos en un fet que va ocórrer a Manresa, poc després de la mort de Salvador Seguí. Voleu conèixer la història?

Pistolers als carrers de Manresa

Els companys de sindicat de Salvador Seguí, la Confederació Nacional del Treball (C.N.T.), assabentats que José Luis Laguia (sospitós de preparar l'atemptat contra Seguí al carrer Cadena del Raval de Barcelona el 10 de març de 1923) secretari general del Sindicat Lliure s'amagava a Manresa i que sovint freqüentava el bar Alhambra (situat al Passeig Pere III, conegut popularment amb el nom de la Gàbia) de la nostra ciutat, decideixen actuar el 6 d'abril de 1923. Aquell 6 d'abril, tres sindicalistes de la C.N.T. (Oliver, Figueras i Roig) troben a Laguia acompanyat per tres sicaris al bar en qüestió, no dubten ni un instant en obrir foc. A la rafega de l'intercanvi de bales José Luis Laguia resulta il·lès, però els seus tres guardaespatlles que el protegien queden ferits.

El 9 de setembre de 1923, pocs dies abans del cop d'estat monàrquic de Primo de Rivera, en una petita nota de premsa, el diari La Vanguardia es feia ressò de l'ingrés a la presó d'un dels autors del tiroteig al bar Alhambra, el reusenc Joan García Oliver.

"Ha ingresado en la cárcel de Manresa Juan García Olivé, acusado de haber tomado parte en el atentado de que fueron víctimas varios camareros del sindicato libre".

Joan García Oliver i dos sindicalistes: Joan Figueras i Francesc Roig, ambdós membres del sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa, foren jutjats per rebel·lia el 23 d'octubre de 1923. Joan García Oliver va sortir de la presó dos anys després, l'any 1925 es refugiaria a París.

A partir del tiroteig al bar Alhambra, el grup "Los Solidarios" (del qual formava part el mateix García Oliver) decideix abandonar l'enfrontament directe amb els pistolers pagats pel Sindicat Lliure i preparar allò que Joan García Oliver denominarà la "Gimnàstica revolucionària", començant per recaptar fons per a preparar la revolució.

Recerca:

- elPais.com: "Matar al rey", 30/10/2010
- Anarcoefemèrides, efemèrides anarquistes.
- Hemeroteca digital La Vanguardia (9/09/1923), pàg. 6
- Libros Aisa: "Centenario Juan García Oliver" a la revista “Enciclopèdic Noticiari” núm. 26 desembre 2001.
- Comas, Francesc: "Històries de Manresa", Zenobita 2009

Immigració del segle XXI

Ciutadans romanesos a Manresa, treballadors qualificats del metall

Romania és el país europeu que més cotitzants aporta a la Seguretat Social de l'estat espanyol: 286.294 persones. L'agost del 2010, segons la Secretaria de l’Estat de Migració Ana Terrón, representaren un 42% del total d’afiliats europeus comunitaris (UE) que estaven registrats a la Seguretat Social.

A la nostra ciutat, en l'actualitat, són la segona comunitat estrangera, per darrere la marroquina, segons les dades de l'Idescat, l'any passat hi havia censats 1.422 romanesos a les oficines del cens manresanes.

Captura: Evolució de la població total i estrangera. Romania 2000-2010 Manresa. Font: Idescat

Captura: Evolució de la població de nacionalitat romanesa empadronada a Catalunya. 1998-2009. Font: Idescat, padró continu a 1 de gener de cada any i INE, avanç del padró continu a 1 de gener de 2009

En deu anys, del 2000 al 2010, la ciutat de Manresa ha passat a no tenir cap ciutadà de la República de Romania, a arribar fins a 1.463 l'any 2009, sempre amb les dades del cens a la mà. L'impacte demogràfic es pot comprovar a partir de l'any 2003, quan la Cambra de Comerç de Manresa va destacar el potencial que tenia el teixit empresarial de Romania com a possible subministrador per al sector del metall de la comarca del Bages. Les bones dades econòmiques del moment feien buscar nous proveïdors i clients de les empreses bagenques, en especial a Romania, que disposava de mà d'obra qualificada, en tres sectors productius: el metall, el plàstic i l'automoció. La mà d'obra qualificada en aquests tres sectors va fer que molts romanesos i les seves famílies emigressin a Manresa i comarca, atrets per la demanda de feina en sectors que gaudien de bona reputació econòmica, i amb uns sous ben remunerats.

També cal mencionar un altre sector, la restauració, on, sobretot, durant l'època d'estiu (juliol, agost, setembre) es contractava més personal per cobrir la demanda que requeria la clientela estival, la majoria d'aquest personal provenia de Romania, i avui en dia en molts bars i restaurants de Manresa, qui atén la barra són ciutadans romanesos.

Per últim, el darrer sector (on destaca el personal femení), són les treballadores de la llar, encarregades de cuidar persones malaltes o efectuar els serveis de neteja, moltes d'aquestes treballadores provinents de Romania, van trobar feina en aquest ram quan van decidir instal·lar-se amb els seus familiars (marits, fills, etc.) a casa nostra.

Aquests últims anys de recessió econòmica forta han fet estancar l'arribada de ciutadans romanesos, a Catalunya i a Manresa. Avui en dia, per desgràcia, els ciutadans romanesos se'ls relaciona molt més amb delictes per furts de coure a instal·lacions elèctriques i per la comunitat gitana autòctona de Romania, els rômi, que no pel seu esforç humà per fer créixer l'economia de la nostra ciutat, comarca i país.

Més informació:

- Històries de romanesos a casa nostra, "Biografies Anònimes", publicades mensualment a la revista el Pou de la Gallina: aquí

- Programa de Televisió de Catalunya: "D'aquí d'allà" dedicat a Romania (gener 2011): aquí

- Principals dades demogràfiques de la població romanesa: aquí

D'altres entrades relacionades amb la immigració a la ciutat de Manresa:

- "Manresa fa 60 anys, els altres catalans", aquí
- "La immigració del canvi de segle (1999 - 2004)", aquí
- "Els veïnats de França", aquí

Els films inèdits de Josep Arola

80 anys després

Fotografia: Amb el cercle vermell, Josep Arola i Romo, en una fotografia del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (memoria.cat)

L'Associació Memòria i Història de Manresa, Memoria.cat, ens ofereix sis films inèdits de l’època de la Segona República a Manresa, dels quals fins ara no se’n tenia coneixement. La durada total d'aquests films és de 13 minuts. Entre d’altres, s’hi poden veure imatges d’esports, festes, desfilades militars, les eleccions de febrer de 1936, uns segons de la visita del president Macià a Manresa i un paisatge urbà gairebé desconegut.

L’autor d’aquests curtmetratges fou el manresà Josep Arola i Romo (1911-1985), soci del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, sardanista i fundador del Bàsquet Manresa. Era un amant de la fotografia i del cinema i amb la seva càmera Pathé Baby va enregistrar diferents esdeveniments de la ciutat, però fins fa molt poc no es van recuperar els seus vídeos de gran valor, que havien estat 80 anys amagats.

Els films van ser presentats al públic el passat 7 de juny a l'Auditori de la Caixa Manresa de la Plana de l'Om, i ara ja es poden veure íntegrament gràcies a la web:

http://www.memoria.cat/arola

Les falses muralles del segle XVI

El nou perímetre fortificat de Sarret i Arbós

El cronista i arxiver de la ciutat, Joaquim Sarret i Arbós als seus escrits parlava d'un nou circuit de muralles que s'hauria construït al segle XVI i que hauria suposat una ampliació del perímetre fortificat del segle XIV. Segons la seva idea, el límit de les muralles del segle XIV quedava establert al carrer Urgell amb la cantonada del Frare i de Santa Maria, i un nou circuit construït al segle XVI els hauria acabat de donar la seva fesomia definitiva arribant als actuals carrers de la muralla Sant Domènec i de la de Sant Francesc.

Aquesta idea es basava en l'existència del convent de Valldaura. Es donava per fet que aquest convent (avui inexistent) havia estat construït en els terrenys que ocupaven les últimes cases del carrer Urgell, a l'actual plaça de Valldaura, per dues raons: l'existència d'una petita esglesiola dedicada a la Mare de Déu que ha existit fins al final del segle XIX, que se suposava que era el darrer vestigi d'aquest convent, i per la referència documental del 1465 que, en plena Guerra Civil Catalana, donava l'ordre d'enderrocar el Monestir de Valldaura, ja que es trobava molt a prop del mur de la ciutat i els enemics podien fer-se forts.

Una revisió documental més precisa i rigorosa del segle XVI va desestimar la possibilitat que en aquell moment es treballés en les muralles de Manresa. La crisi econòmica i poblacional de la ciutat durant aquest període desestima qualsevol ampliació o creixement urbà. A més a més, no hi ha cap dada que indueixi a copsar que el monestir de Valldaura fos construït a l'actual plaça. Podia estar situat a extramurs, al començament de l'actual carrer del Cós. També cal tenir present que l'espai que queda entre l'antic monestir dels Predicadors i la muralla de Sant Domènec era la zona on els monjos tindrien els seus horts prop del torrent, per tan dintre els murs de la ciutat.

L'opció de Sarret i Arbós quedaria desestimada, ja que les muralles del segle XVI, d'acord amb la documentació, s'haurien construït al segle XIV, dos-cents anys abans.

Bibliografia:

- SARRET ARBÓS, Joaquim: "Història religiosa de Manresa. Iglesias i Convents (Monumenta Historica Civitatis Minorisae)", Manresa 1924, p.207

- ALABERN, Josep; VIRÓS, Lluís: "La Séquia de Manresa", Manresa 2002

Entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les companyies blanques, aquí

Manresa, 11 de novembre de 1918

"Bella, horrida bella"

Fotografia: Un grup de catalans al front de Verdún, amb la barretina i mocador a la mà.

Després de quatre anys de conflicte internacional, la Gran Guerra (1914-198) que havia d'acabar amb totes les guerres, va arribar la pau. A casa nostra, la signatura de l’armistici alemany, l’11 de novembre del 1918, es va viure amb gran alegria, tot i ser un conflicte estranger, a on l'estat espanyol es va mantenir neutral a la contesa internacional.

La crònica del periòdic Bages Ciutat explicava que, tan bon punt s’havia conegut la notícia, "van aparèixer il·luminats els balcons de la Cooperativa Manresana d’Energia Elèctrica, del Centre Nacionalista Republicà i del Centro Republicano, onejant en elles les banderes francesa, catalana i espanyola". A les deu de la nit, unes 500 persones van manifestar-se pel passeig Pere III, la Muralla, els Infants, el carrer Sobrerroca, la plaça Major i van baixar pel carrer Sant Miquel, la Plana de l’Om, Sant Domingo, fins a tornar al Passeig.

Durant la marxa, una orquestra anava tocant La Marsellesa i "era frenèticament aplaudida i corejada per la multitud". Finalment, la nit del 22 de novembre, va tenir lloc un fastuós banquet a l’hotel Sant Domènec per celebrar la victòria aliada. L’escriptor i polític Maurici Fius Palà, fundador del Centre d’Unió Republicana de Manresa, va presidir l’acte. Al banquet van ser presents convidats belgues i francesos i es van tocar els himnes de La Marsellesa i Els Segadors. Després dels brindis es va llegir una carta del voluntari manresà Emili March, enrolat a la Legió Estrangera francesa que encara era al front, hi havia sobreviscut al conflicte.

La Primera Guerra Mundial enriquí considerablement els fabricants cotoners manresans, els quals feren ostentació de la seva fortuna construint magnífiques cases al Passeig i rodalia, era evident, que per a ells la guerra havia esdevingut molt beneficiosa.

Text i fotografia:

- Suplement "Revista", diari Regió7, 14/05/2011

El carrer que esdevindrà museu

El museu medieval del carrer del Balç

Entre 15 i 20.000 visitants passaran cada any per l'espai museïtzat del carrer del Balç, on es podrà contemplar com era Manresa i Catalunya el segle XIV, en temps del rei Pere III (1276-1285). Aquesta és la previsió que ha fet l'Ajuntament, que compta que el renovat carrer es pugui obrir al públic per la Festa Major, el pròxim mes d'agost.

Actualment l'obra ja està gairebé enllestida després d'un any de treballs. A hores d'ara s'estan acabant els tancaments de portes i finestres, així com l'ascensor. Paral·lelament, l'empresa Pauta Comunicació està treballant en tots els elements de la museïtzació. "Si el nou equip de govern no disposa una cosa diferent, el carrer del Balç podria obrir-se per la festa major. Seria un bon moment per posar-lo en funcionament per reforçar l'atractiu turístic de Manresa i perquè la gent de la ciutat pugui conèixer una part de la seva història", explicava el regidor en funcions de Turisme, Ignasi Perramon.

Mentrestant, l'Ajuntament de Manresa està dissenyant una campanya turística per promoure visites conjuntes al carrer del Balç i a la basílica de la Seu, que són a tres minuts un de l'altra, amb la possibilitat, fins i tot, de vendre bitllets conjunts. Aquests dos elements, a més a més de la plaça de l'Ajuntament i el Museu de Manresa, que també és a prop, poden formar un conjunt que doni més atractiu a la ciutat, opinava Perramon. El bitllet per entrar al carrer del Balç costarà 5 euros, però hi haurà diverses modalitats en funció de l'edat o si es va en grup.

A part dels 450 metres quadrats útils que s'han rehabilitat respectant la seva originalitat de l'època medieval, també es podrà passejar pel tros de carrer que condueix fins als Arcs de Santa Llúcia.

Revisar altres entrades del carrer del Balç:

- El carrer del Balç, aquí
- El carrer del Balç i la Llum, aquí
- La reobertura del carrer del Balç, aquí

Font original:

- Diari Regió7: "El carrer del Balç queda a punt per ser estrenat", 7/06/11
- Galeria d'imatges del carrer del Balç (Mireia Arsó), aquí

Presentació de sis films inèdits

Fins ara, de la visita del president Macià a Manresa només n’havíem vist fotografies, però ben aviat en podrem dir una altra cosa, gràcies a l'Associació Memòria i Història de Manresa.

Dimarts 7 de juny del 2011, el dia exacte que es compliran 80 anys de la visita del president de la Generalitat Francesc Macià a casa nostra, per primera vegada públicament se’n podran veure imatges en moviment. Són uns pocs segons, però d’un gran valor històric. Si voleu ser testimonis d'aquest esdeveniment, veniu el dimarts 7 de juny, a les vuit del vespre, a l’auditori de la Fundació Caixa Manresa.

(Auditori de la Caixa de Manresa, aquí)

Presentació pública de films inèdits de la Manresa dels anys 30

Es tracta de pel·lícules enregistrades pel manresà Josep Arola i Romo (1911-1985), que ara veuen la llum per primera vegada. A més de la visita de Macià, es podran veure imatges en moviment de fets com les eleccions de febrer de 1936, l’homenatge al diputat Joan Selves, tronades, castells de focs, ciclisme, bàsquet, els bombers, una llarga desfilada dels soldats de la caserna del Carme i altres imatges d’una Manresa pràcticament desconeguda avui dia. Si voleu veure un primer tast de les pel·lícules, aneu aquest enllaç: aquí

El lobby del tren

Per Manresa molt millor, gràcies

La línia ferroviària de Manresa fou construïda per la companyia del Ferrocarril Barcelona-Saragossa a causa de la descoberta de carbó a la zona de Calaf (Anoia). El tren ja arribava a la ciutat vallesana de Terrassa el 1857, però l'accidentada orografia del terreny entre Terrassa i Manresa, feia perdre punts a la nostra ciutat. El més lògic i econòmic era fer passar el tren per Igualada, similar a l'actual trajecte de l'A-2 (antiga Nacional 2).

Els propietaris de l'empresa ferroviària van muntar una important campanya (avui en dia se'n diu un lobby mediàtic) entre grans propietaris, administració local i gran burgesia comercial de Manresa a favor de la capital del Bages per fer circular el tren de la línia de Barcelona a la capital aragonesa. La cosa va resultar enormement satisfactòria i amb poc més de dos anys, el tren de Terrassa ja arribava a casa nostra. De 1857 a 1859 es va construir mitjançant túnels i viaductes una de les línies de tren més cares d'Europa del segle XIX, el tram Manresa-Terrassa.

Viaducte d'Olesa, en el trajecte Manresa-Terrassa (fotografia trenscat.com)

L'estació del Nord, (l'any 1941 l'estat espanyol es va fer càrrec de la xarxa d'ample no europeu) es va inaugurar el 1859, és una de les 30 estacions més antigues de l'estat espanyol, amb un estil característic propi de les estacions del seu temps, l'estació original era un conjunt allargat format per tres cossos simètrics, la porta principal de la qual quedava en enfront de l'antic pont o palanca de ferro que conduïda al centre de la ciutat.

Bibliografia:

- Trenscat.com
- "La Manresa Industrial: Itineraris per la història de la Ciutat" a la Xarxa XATIC / Ajuntament de Manresa