La Festa del Foc

La fotografia correspon probablement al drac de Comediants, de l’espectacle "Dimonis" de l'any 1982. Aquell any seria el primer que se celebraria la festa pirotècnica del "Correfoc" dintre els actes de la Festa Major de Manresa.

Fotografia: Jordi Pasqual - Arxiu Diari Regió7

La Nova Cançó al Kursaal

Un món per canviar 

L'any 1959 i amb la ferma idea d'arribar a un públic més jove a través d'una nova cultura de masses que és la música, es publicà un manifest de Lluís Serrahima titulat "Ens calen cançons d'ara", en què es deia "hem de cantar cançons nostres, fetes ara i que tinguin actualitat". Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix aquest moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Malgrat les prohibicions, les multes i les censures, el moviment de la Nova Cançó fou una eina cultural i nacional que mostrava la realitat social del moment.

Fotografia: Concert de Raimon el març de 1977, amb un Teatre Kursaal ple de gom a gom. 
(Jordi Pascual a Kursaal, El Llibre 1927-2007)

El teatre Kursaal de Manresa no va quedar al marge d'aquest moviment i fou escenari de diferents concerts de la Nova Cançó. Un dels primers concerts va ser el del 30 de maig de 1967, amb la participació de Raimon, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Guillermina Mota, entre d'altres. El 1970, concretament el 24 de febrer, i organitzat pels alumnes de sisè de l'Institut Lluís de Peguera, Lluís Llach va fer un recital al Kursaal amb un èxit d'assistents enorme.

Però si hi ha un recital que va ser multitudinari, aquest fou el de Raimon el març de 1977 (en plena transició). El teatre Kursaal estava ple com un ou, segons la premsa del moment l'assistència es va comptabilitzar amb 2.000 persones. Tres anys més tard, l'11 de desembre de 1980, va actuar Joan Manuel Serrat, on va presentar el seu disc, Tal com raja.

El darrer recital que es va efectuar al Kursaal, fou a càrrec de Lluís Llach el 18 de març de 1988, al cicle Musibloc, que organitzava l'entitat Bloc. Segons el diari Regió7, després de cada interpretació del cantant de Verges els espectadors picaven tan fort de peus a terra que feien aixecar la pols del vell teatre que estava a punt de ser clausurat.

Bibliografia:

- VV.AA.: Kursaal, el llibre (1927-2007), "Nova cançó", pag.77

- "La Nova Cançó", bloc de Carles Gamez: aquí

Més informació:

- La Nova Cançó, aquí

- 50 anys de la Nova Cançó, aquí

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 3. "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes" 

Fotografia: Primer i únic full de l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva (Arxiu: Revista Dovella).

El dia 28 de juliol de 1887 es tornà a repetir el debat entre el pare Aguilera i el fuster espiritista Ribera, l'últim "gran debat" a la Santa Cova. En aquesta ocasió en Ribera, després de l'anterior fracàs (vegeu el capítol 2) va tornar a l'atac afirmant que la matèria era eterna i negava que Déu fos el Creador. Sostenia que no entenia com éssers sense fi poguessin tenir principi, i que la immortalitat de l'ànima era un invent del catolicisme. El pare Aguilera va reaccionar afirmant que abans de Jesucrist ja hi havia filòsofs que proclamaven la immortalitat de l'ànima, i atacava amb arguments lògics l'eternitat de la matèria. El debat definitiu va acabar amb l'espiritista dient que Jesucrist no era Déu i no havia introduït el baptisme, el pare jesuïta Pere Aguilera fart d'escoltar-lo va donar el debat per acabat. Ni espiritistes, ni jesuïtes van tornar a veure's les cares a la ciutat de Manresa.

Com la immensa majoria de pamflets ideològics lligats a l'Església Catòlica, l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva es mostrava agressiu i atacà visceralment als espiritistes que van assistir als debats de la Cova. Remarcava sovint la condició de fuster del seu cap, Ignasi Ribera, i feia burla constant dels doctorats que suposadament tenia sobre la matèria espiritista. En certs moments, fins i tot es recorria al linxament, l'insult i la humiliació quan s'afirmava que Ribera era un ignorant i un mentider.

L'opuscle en qüestió deixa perles de l'estil: "Las fanfarronadas, las viles calumnias", "El honor de personas de gran mérito, pisoteado", "Esa casta de gentes a quienes el buen sentido de los pueblos obliga ordinariamente a vivir sepultados en las tinieblas de sus antros abominables", "Palurdo, ignorante", "Mísero fanfarrón", "Ignorancia supina", "Ese canalla", "Verdaderos farisesos del siglo XIX" o el títol del tercer capítol de la serie: "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes."

Fotografia: Detall de La casa i l’església de la Cova de Sant Ignasi i el convent dels Caputxins. Dibuix de Josep Sunyer i Josep Quer (segle XVIII) al Museu Comarcal de Manresa (MCM).

La vehemència amb què els espiritistes de casa nostra van defensar el seu cientifisme espiritual respon més a una idea que no a una reflexió. El fet de plantar-se i discutir amb tota una Companyia de Jesús ja era un èxit per la seva campanya. Era un triomf pels seguidors d'Allan Kardec a Manresa i per Ignasi Ribera i els seus. Al capdavall, la polarització de dues ideologies enfrontades no es resol mai per convicció, i si ens remuntem als nostres temps, podem fer una analogia amb els resultats electorals on quasi ningú es declara perdedor després de recomptar els vots.

Veure altres capítols:

- Capítol 1. El fuster espiritista, aquí 

- Capítol 2. Els debats a la Cova, aquí

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon: "Espiritistes a la Santa Cova", Revista Dovella núm. 39, Octubre 1991

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 2. Els debats a la Cova 

Fotografia: Vista de la Santa Cova i el Convent dels Jesuïtes. (Enciclopèdia Catalana) 

El 26 de juliol de 1887 el rebedor de la Cova semblava "un verdadero salón del Congreso", de tanta gent que s'havia congregat. El pare jesuïta Aguilera va interpel·lar el fuster sobre la primera trobada del dia 17; en Ribera, honestament, va reconèixer que no havia deixat sense arguments el jesuïta, i que aquest no havia dit allò que hom li imputava. Els autors de l'opuscle no ho tenen tan clar i insisteixen en aquest fet, perquè després d'aquesta segona trobada semblava que es va repetir la informació tendenciosa que deixava els jesuïtes de la Cova a l'estocada, tot recordant la dita: "quien hace un cesto hace ciento". De fet, era imprudent la valentia d'aquest menestral que, malgrat la seva escassa formació intel·lectual, tenia la valentia d'enfrontar-se públicament amb la Companyia de Jesús en debats d'alta teologia. 

El pare Aguilera va començar el debat demanant al fuster Ribera si estava convençut dels principis científics de l'espiritisme. Ribera afirmava que l'espiritisme es podia demostrar amb mètodes científics. Tot seguit, li demanà de definir què era un sistema científic: "porque es de suponer que sabrá usted lo que defiende, un carpineto inspirado por los espíritus", no es va explicar amb fermesa i el jesuïta, "per compassió" el va fer callar. L'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva deixa entreveure la profunda ignorància del pobre fuster i es pregunta: "¿Y quién le mete al enfatuado carpintero a doctorear?"

Com que tot sistema científic és un conjunt de veritats derivades d'un principi únic, el pare Pere Aguilera va demanar a l'Ignasi Ribera que digués quin era el principi fonamental de la seva creença espiritista. El fuster va començar a parlar de Déu, l'opuscle se'n va acarnissar amb la ignorància i se'n burlà d'una forma cruel: 

"¡Aquí fue Troya! ¡Santo Dios, Santo Fuerte, Santo immortal, y en qué berengenal se metió el gran Doctor de los Espíritus. Se conoce que llevaba la lección bien aprendida, y comienza a batir alas para remontarse al seno mismo de la Divinidad y discurrir sobre la naturaleza y atributos de Dios. Mas como llevaba las alas todas llenas de virutas, la Divinidad indignada le escupió a la tierra, y al caer en ella dio tal batacazo que uno de los concurrentes no pudo contener la risa..."

En Ribera intentava demostrar, que la matèria era eterna, però alhora deia que Déu l'havia creada. Una cosa no pot ser alhora eterna i creada. "Primera derrota!" va proclamar el sacerdot, i l'Ignasi, notablement així ho va reconèixer. Ara bé: al principi, l'espiritista havia manifestat que estava convençut de totes les veritats de la seva secta, i ara mateix acabava d'admetre que almenys una, l'eternitat de la matèria era falsa: segona derrota. 

Fotografia: Allan Kardec (1804 - 1869), pseudònim d'Hippolyte Léon Denizard Rivail, intel·lectual i pedagog francès conegut per ser un dels principals introductors de l'espiritisme a França. (Wikipedia.org)

Tot seguit, el pare Aguilera va demanar a en Ribera que expliqués el principi de la metempsicosi o reencarnació dels esperits, principi fonamental del sistema espiritista segons el seu ideòleg Allan Kardec, les obres del qual eren prohibides sota pena d'excomunió. En Ribera no ho tenia del tot clar, va començar a divagar fins que finalment el jesuïta el va fer callar novament.

En aquest punt del debat, Ignasi Ribera va reconèixer que li mancava cultura i reconeixia que era poc lletrat, va proposar una nova conferència al cap de dos dies, amb un interlocutor més savi que ell. El pare Pere Aguilera ho acceptà.

Veure el primer capítol:

- Capítol 1. El fuster espiritista, aquí

Saltar al següent capítol:

- Capítol 3.  Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes, aquí

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon: "Espiritistes a la Santa Cova", Revista Dovella núm. 39, Octubre 1991

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 1. El fuster espiritista

Fotografia: El recinte de la Cova està format per quatre espais (l’església, el vestíbul, la cova i la residència dels jesuïtes) que configuren un conjunt de datació diversa però amb una certa harmonia global.

D'entre les moltes experiències que ha viscut la Santa Cova de Manresa, en aquest post us vull parlar de l'enfrontament teòric que es va produir l'estiu de 1887 entre la doctrina espiritista i la fe catòlica.

L'espiritisme fou una doctrina importada des dels Estats Units a la segona meitat del segle XIX i la seva pràctica es popularitzà fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola entre tota mena de classes, si primerament eren les classes benestants i burgesia acomodada, posteriorment també es faria ressò entre menestrals i obrers. L'espiritisme fou una més de les doctrines que criticaven obertament l'ordre establert i l'ortodòxia religiosa. La ciutat de Manresa no en quedaria al marge en aquesta disputa.

Per entendre millor el fenomen de l'espiritisme hem de remuntar-nos a l'opuscle editat a la impremta de Sant Josep, ubicada al carrer de les Piques, l'any 1887 i que portava per títol: Los espiritistas en la Santa Cueva. Els autors de l'opuscle eren Ramon Ferrer, Domènec Vives, Conrad Subirà, Francesc Torra i Pere Nolasc Calmet.

El cas en qüestió, va començar al setmanari manresà de tendència catòlica La Verdad quan va publicar una nota qualificant de "bàrbara" la conducta del fuster Ignasi Ribera, espiritista, acusat de "mal pare" perquè no havia batejat el seu fill. L'al·ludit va anar a veure Domènec Vives, editor del diari catòlic, i li va exigir quelcom de disculpes. Vives va ratificar el que havia publicat el seu diari i li va reiterar que els pares que es negaven a batejar els seus fills eren uns bàrbars, que les seves creences estaven equivocades i que els espiritistes eren sectaris enemics de l'Església Catòlica.

Ignasi Ribera, "hijo de José Ribera, es decir, el hijo pródigo de un hombre altamente católico" va replicar que els principis de la secta espiritista eren veritats demostrables. Es va generar un debat obert al diari La Verdad entre l'espiritisme i la fe catòlica. L'editor del periòdic, Domènec Vives va adduir que ell no posseïa suficients coneixements teològics per discutir sobre aquest tema i que es cercaria a experts en la matèria.

El dia 17 de juliol de 1887, a les quatre de la tarda, van presentar-se els senyors Domènec Vives i Ignasi Ribera, aquest últim acompanyat per tres espiritistes més, a la Santa Cova. En Vives demanà pel pare jesuïta Pere Aguilera, que respongué quins estudis tenia Ignasi Ribera. Ribera contestà que havia estudiat Filosofia, a part de la seva professió de fuster.

Ben aviat quedà demostrat que en realitat Ignasi Ribera no era filòsof, sinó un alumne d'algun mestre iniciàtic en l'espiritisme segons el diari La Verdad: "las aulas que el señor carpintero frecuentaba eran los antros en que celebran sus sesiones los espiritistas: y sus maestros, los espíritus, que los católicos llamamos de las tinieblas."

El pare Aguilera va proposar celebrar una o diverses conferències, ajornant les discussions. Segons l'opuscle Los espiritistas en la Santa Cueva, els quatre espiritistes van fer córrer la veu que el fuster Ribera havia fet callar el sacerdot, i que aquest havia acabat reconeixent que de vegades els jesuïtes predicaven allò en què no creien. Aquest rumor va causar la reacció de Vives i altres catòlics de la ciutat: "toda discusión formal se hacía imposible con un simple carpintero, que no tenia más filosofía que la cursada en los antros espiritistas".

Finalment després de la batalla dialèctica, el 26 de juliol de 1887 a dos quarts de nou, Ignasi Ribera parlaria davant de la cúpula jesuïta de la Santa Cova.

Continua llegint:

- Capítol 2: Els debats a la Cova
- Capítol 3: "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes"

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon (1991). Espiritistes a la Santa Cova. Revista Dovella, núm. 39

Plouen bombes

Els bombardejos de 1938

La Guerra Civil Espanyola va ser la primera vegada en què l'aviació militar, a més d'atacar objectius estratègics com ponts, carreteres i línies de ferrocarril, va bombardejar indiscriminadament la població civil, formada majoritàriament per infants, dones i gent d'avançada edat.

L'aviació franquista bombardejava pobles i ciutats i, per això, a molts indrets s'hi havien construït refugis col·lectius i també particulars, als subterranis de moltes cases, per a poques persones. La mina dels Frares (el túnel del tren dels Ferrocarrils Catalans) va ser un dels refugis que tenien els habitants de les Escodines per refugiar-se i protegir-se de les bombes.

La ciutat de Manresa va patir dos importants bombardejos, un el 21 de desembre de 1938 i l'altre el 19 de gener de 1939. El primer bombardeig va ser el pitjor, en total 33 manresans van morir sotes les bombes llançades pels avions franquistes. Passades les dotze del migdia deu avions franquistes van llançar un centenar de bombes sobre la ciutat. En el segon bombardeig van morir dues persones.

Van caure bombes a l'era del Xivit i a la zona del carrer Viladordis, també en van caure als camps on avui hi ha el carrer de la Sardana, el carrer de les Saleses i a l'interior del pati del Casal de les Escodines. La plaça de Sant Ignasi fou bombardejada de forma constant, de fet al començament del carrer Viladordis, a l'edifici de Sant Ignasi, encara es poden veure les restes de la metralla que van causar els bombardejos. També van ser objectius de les bombes les instal·lacions de la Pirelli, la zona dels Dolors i del centre de la ciutat, i també l’edifici de la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME) o l'Estació del Nord, no gaire lluny de la giratòria de les vies de la Renfe amb els FF.CC.

Balanç d'ambdós bombardeigs franquistes a Manresa:

- 35 morts identificats: 2 soldats i 33 víctimes civils
- Entre les víctimes hi havia 6 nens i nenes de menys de 13 anys i 12 dones d’entre 15 i 66 anys.

Un barri massacrat per les bombes

Fotografia aèria de les bombes que van caure al barri de les Escodines durant els bombardejos de la Guerra Civil. Fotografia de memoria.cat, cedida pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Llegenda: 1. Plaça Sant Ignasi / 2. Torrent de Sant Ignasi / 3. Barberia de Cal Casasayas / 4. Era del Xivit / 5. Carrer de Sant Bartomeu / 6 i 9. Carrer de Viladordis / 7. Plaça de Sant Bartomeu / 8 i 10. Carrer de la Sardana / 11. Plaça del Pare Oriol / 12, 13 i 14. Línia dels Ferrocarrils Catalans, entre Sant Pau i la mina dels Frares.

Fotografia de la placa commemorativa del 70è aniversari del primer bombardeig a la ciutat de Manresa del carrer Viladordis i plaça de Sant Ignasi.

No hi ha dubte, que els bombardejos van causar pànic i terror a la població manresana, però si hi ha un barri on es van acarnissar les forces aèries franquistes, aquest fou el barri de les Escodines.

Els morts del barri de les Escodines foren:

- Valentí Bonvehí, Viladordis 2
- Manuela Gros, Sant Llorenç de Brindisi
- Maria Prat, Viladordis 3
- Josepa Puig, Viladordis 2
- Maria Cos, Santa Llúcia/Plaça Sant Ignasi
- Ramon Amenós, Plaça Sant Ignasi
- Concepció Sallés, Viladordis
- Enric Torrents, Sant Maurici 51
- Baldiri Vilalta, Vell de Santa Clara 4
- Concepció Xerpell, Sant Maurici 76

Els bombardejos de Manresa, testimoni d'Eugènia Cañellas

Bibliografia:

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-1939) de Joaquim Aloy i Pere Gasol.

- Escodines, mil anys d'història de Francesc Comas Closas, publicat a Zenobita el 2008.

Més informació sobre els bombardejos a la ciutat de Manresa, consultar la web de memoria.cat

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-39), aquí

La presó en flames

L'antic dipòsit de les Escodines

Fotografia: Els bombers davant de l'antic dipòsit municipal de les Escodines. Van aconseguir salvar la vida de cinc persones (Hemeroteca diari Regió7).

Una important notícia de successos fou la protagonista el dia 19 de maig de 1990 a la ciutat de Manresa, quan van morir dos presos a l'antic dipòsit municipal de les Escodines (on avui podem trobar el remodelat Casal del popular barri manresà). El foc havia començat quan un dels presos, sota els efectes de l'heroïna (droga que tristament es va popularitzar a la dècada dels 80) va calar foc en un matalàs dins d'una cel·la on hi havia set presos més. Els guàrdies van fer saltar l'alarma, però no van poder entrar en l'habitacle pel fum tòxic que desprenia el matalàs en flames. Minuts després arribaven els bombers, que, equipats amb bombones d'oxigen van aconseguir entrar a l'edifici on van trobar els set homes inconscients. Dos homes no van resistir i van morir, mentre que els cinc supervivents van ser ingressats al Centre Hospitalari. Al cap de pocs dies, moria un tercer home, menor d'edat.

Aquest incendi posava sobre la taula les deficients instal·lacions del dipòsit municipal (que actuava com una petita presó per delinqüents multireincidents en robatoris) de la Guàrdia Urbana de les Escodines, al carrer de Sant Bartomeu. Segons el cap de la policia local de l'època, Lluís Granero, l'actuació dels cossos de seguretat en les feines d'evacuació havia estat "eficaç i força coordinada", i lamentava que l'accident hagués succeït just en el moment en què ja es parlava de construir uns dipòsits nous.

Fotografia: Antic Convent dels Caputxins, al costat del Dipòsit Municipal de la Policia Local. Avui en dia hi trobem el nou local de l'Associació de Veïns de les Escodines ("Escodines, Mil anys d'Història". Zenobita)

Mig any després, el 5 de desembre de 1990, el trasllat de la presó de les Escodines al nou edifici de la Guàrdia Urbana de la Florinda es va fer efectiu. El nou edifici que antigament havia estat una fàbrica, és avui la seu de la Policia Local de Manresa.

Arxiu:

- Hemeroteca diari Regió7, any 1990 a l'especial 25 anys (1978-2003).

Muralles a terra!

L'enderrocament de les muralles

Fotografia: Troballa arqueològica a la Muralla de Sant Francesc l’any 2009 de dues torres del portal de Valldaura i possible base d'un pont del torrent dels Predicadors (Arxiu: Ajuntament de Manresa).

Entre el segle XV i el XVIII l'estat de conservació de les muralles de la ciutat de Manresa havia anat decaient de manera considerable. Sense grans perills, els habitants de la ciutat havien construït les seves cases arran de les muralles utilitzant-la moltes vegades com a façana, o bé desmuntant per complet el parament i fent-les servir les pedres per a la construcció de cases. Aquesta degradació augmentà considerablement durant els segles XVII i XVIII.

A la dècada dels 30 del segle XIX, el polític Mas i Casas definia l'estat de les muralles de Manresa com a lamentable, i deia que només en quedaven fragments i alguns portals com el de Santa Llúcia i el del Carme, perquè la gent els havia aprofitat com a parets de les cases.

Malgrat aquest fet evident i que ja el 1819 foren declarades inservibles pels caps de l'exèrcit espanyol, la ciutat encara es va veure obligada a utilitzar-les per a la protecció de les Guerres Carlines, que van transcorre durant bona part del segle XIX. Les ciutats no estaven segures, liberals i carlins necessitaven les muralles de les ciutats per fortificar-se i defensar-se dels atacs i envestides de l'enemic.

Passats aquests últims aldarulls, el 1877 el consistori manresà n'autoritzà l'enderrocament definitiu. La concepció urbanística del període considerava les muralles de les ciutats com antigalles sense cap tipus de valor, es necessitaven espais per enllaçar els nous barris i obrir nous carrers, avingudes i places.

Les pedres de les muralles, que en queda?

Fotografia: Excavació de les finques 29 a 43 del carrer Arbonés dutes a termes l'any 2007, on avui en dia hi ha els nous jutjats de la ciutat (Fotografia: arqueociencia.cat)

El cas del carrer Arbonés i la plaça Montserrat són exemples de com els ciutadans de Manresa van aprofitar les muralles que recorrien el cingle per fer-se llurs cases. Al cingle del torrent de Sant Ignasi (ara Via Sant Ignasi) només es conserven algunes fileres de pedres de l'antic mur, a la zona del darrere dels jutjats de la Baixada de la Seu. No en queda cap mostra uns metres més endavant, a l'actual carrer de la Codinella.

Dels antics trams de la muralla de Sant Domènec i de Sant Francesc, només es conserva el traçat del carrer. L'actual muralla del Carme no és més que una rectificació de l'antiga línia del segle XIV, refeta al segle XIX com a mur de contenció de terres.

Els únics trams on encara es pot veure alguna resta testimonial de la muralla pertanyen al carrer de l'Apotecari i a la plaça Europa on es pot observar uns contraforts que possiblement aguantaven alguna construcció força gran a sobre, potser la torre de l'Àliga.

Més entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les falses muralles del segle XVI, aquí
- Les companyies blanques, aquí

Bibliografia:

- ALABERN, Josep; VIRÓS, Lluís (2002). La Séquia de Manresa. Farell Editors: Manresa

De Cadis passant per Manresa

El triomf de la "Pepa"

Imatge: "La promulgación de la Constitución de 1812", obra de Salvador Viniegra al Museu de les Corts de Cadis.

El primer lloc de Catalunya on es va proclamar la Constitució de 1812, coneguda amb el nom de la Pepa per segellar-se el dia de Sant Josep, va ser Manresa, el 15 d'agost, gairebé cinc mesos més tard que Cadis. El retard es pot atribuir a la peculiar situació en què es trobava el país, en guerra contra els francesos, cosa que dificultava les comunicacions.

Manresa era capital de corregiment, una de les demarcacions politicoadministratives existents abans de l'actual divisió provincial espanyola. També era la ciutat més important de la Catalunya no ocupada pels francesos, situada a la zona central, al nord de la serralada prelitoral que li feia de barrera protectora.

Aquesta zona central mai no va ser ocupada de manera permanent. Tot i això, les envestides napoleòniques eren freqüents. Era en aquesta zona de la Catalunya Central on es movien les tropes i sometents que fustigaven els francesos. Un d'aquests sometents eren en Maurici Carrió i Serracanta, que més avall en parlarem. Però segurament que un dels motius de més pes per escollir Manresa per proclamar-hi la Constitució va ser el fet que s'havia convertit en una ciutat símbol de la decidida resistència catalana contra l'invasor, ja des de les gestes del Bruc.

Els liberals espanyols i la piràmide

Un cop acabada la llarga i cruel Guerra del Francès (1808-1814) el rei destronat, Ferran VII "El Desitjat" va entrar a la Península i va abolir la Constitució de 1812 de la ciutat andalusa de Cadis, la tercera constitució liberal del món, després de l'americana i la francesa.

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès (Guerra d'Independència segons la historiografia espanyola) i les corts constituents de Cadis de 1812 és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de Manresa, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle, i no precisament en forma de piràmide sinó amb l'institut Lluís de Peguera, nom d'un important jurista del segle XVI nascut a casa nostre.

La insurrecció de 1808: l'inici de la Guerra del Francès

Imatge: "Arribada del sometent a Manresa" de Francesc Cuixart i Barjau. Sèrie d'escenes de les batalles del Bruc, juny de 1808, còpia d'unes pintures murals de 1811 de la masia Les Farreres de Rellinars del Vallès. Pintat en oli el 1897, al Museu Comarcal de Manresa.

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l'esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s'apoderà del paper segellat, el cremà i n'expandí les cendres. Després enarborà l'estàndard reial i amb l'escarapel·la nacional es tornà un poble "numantí", disposat a vèncer o morir. Segons la tradició, en Maurici Carrió i Serracanta és un dels herois de la Guerra del Francès i també de la nostra ciutat, on té un carrer dedicat al seu nom, que les autoritats del règim franquista van respectar. Hauria participat en la crema del paper segellat napoleònic i comandat una part dels sometents que participaren en la batalla del Bruc (1808).

Bibliografia:

- SERRA, Jaume (1988). La Proclamació de la Constitució de Cadis a Manresa. Revista Dovella, Núm. 25, pp. 47-53, [En línia: https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20164]

- MOLINER, Antoni (2008). Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814. Barcelona: Pagès Editors.

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 3. El preu a pagar

Fotografia: La Séquia de Manresa poc abans d'arribar a la "Casa del Sequiaire", al fons de la imatge es pot observar un dels pontarrons que permeten travessar d'un cantó a l'altre.

Encarem l'últim capítol dedicat a la protecció reial de la Séquia, situant-nos l'any 1599, a les corts que es van reunir a la ciutat de Barcelona. Després de la reunió de les corts, el síndic enviat per Manresa a les Corts es va mostrar molest pel preu de les penes que s'imposaven a qui gosava atemptar contra la Séquia. Segons el text de la sol·licitud manresana, aquests 500 sous de multa encara no eren prou intimidatoris i sembla que molts pagesos de la zona continuaven prenent aigua de la Séquia sense el permís corresponent, pel qual es demanava al monarca que augmentés aquesta pena a 1000 sous, tal com s'havia estipulat abans que el 1596 el rei Felip II va reduir a la meitat la pena per atemptar contra la Séquia a canvi de la seva protecció reial. Davant d'aquesta sol·licitud del síndic manresà el rei va decidir que calia augmentar novament la pena, però tan sols ho va fer fins a arribar als 600 sous de penalització.

D'altra banda, cal remarcar que, a part de l'actuació del sometent de la ciutat, l'única manera que Manresa tenia per defensar la Séquia davant d'actuacions vandàliques de bandolers i d'altres malfactors, era aconseguint aquesta custòdia reial amb la qual s'assegurava que els oficials reials i la justícia es posessin del costat en la tasca de protegir i garantir la integritat i el bon funcionament de la Séquia.

Evidentment, això servia i era efectiu també per respectar i fer complir totes les ordenances i privilegis anteriors que regulaven l'ús i el funcionament de la Séquia i, així mateix, perquè tothom, manresans i forasters, respectessin les atribucions del sequiaire i l'obeïssin en tot allò que disposés respecte a l'ús i control de l'aigua. Per tots aquests motius, ja que hem de remarcar la importància i la necessitat d'aquestes constants declaracions de protecció i custodia reial de la Séquia al llarg del segle XVI.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Sèrie completa:

- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 2: En nom del rei, aquí

Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 2. En nom del rei

Fotografia: "ALS 2 D MARÇ D 1680 SE CANA LA CEQUIA QUE FE D LLARGARIA 19080 CANAS 4 PALMS D LA RESCLOSA FINS AQUI". Placa commemorativa situada en una façana del carrer Puigterrà de Dalt a la ciutat de Manresa, restaurada el 2 de març de 1980 per la Junta de la Séquia (Tot Passejant: La Séquia de Manresa).

Una nova confirmació del privilegi de salvaguarda reial de la Séquia atorgat per Alfons el Magnànim, va tenir lloc el 20 de desembre de 1529 i va ser concedida per Frederic de Portugal, bisbe de Sigüenza i lloctinent general del rei a Catalunya. Amb tot, quatre anys més tard, el 1533 i amb motiu de la celebració de corts de Montsó, el síndic manresà enviat a les corts va demanar a Carles I, entre altres peticions, que confirmés i renovés la declaració de protecció i salvaguarda reial de la Séquia. Carles I acceptà aquesta petició i, amb l'habitual i lacònic plau a sa magestat, es donava per entès que tenia lloc una nova declaració de protecció de la Séquia en els mateixos termes en els quals l'any 1428 l'havia atorgat Alfons el Magnànim.

Un any més tard, el 22 d'agost de 1551, Juan Fernández Manrique de Lara, marquès d'Aguilar de Campoo i canceller major de Castella, actuant com a virrei o lloctinent general del rei en el Principat de Catalunya, atorgava un nou document de protecció de la Séquia, de tots els elements que la formaven i l'envoltaven (resclosa, canal, aqüeductes, ponts, etc.) i de la gent que hi estava relacionada (sequiaires, treballadors, etc.). Arran d'aquesta declaració, tota la Séquia i tots els que hi treballaven quedaven novament posats sota custòdia directa i guiatge reial, i amb aquest document el lloctinent manava als oficials reials, que sota pena de 1.000 florins d'or, complissin i respectessin aquesta custòdia i la fessin complir i respectar.

Fotografia: Felip II, va concedir dos privilegis de salvaguarda reial a la Séquia.

Passats uns anys, el 1585, la ciutat de Manresa enviava el notari Antic Sala com a síndic davant del rei Felip II per demanar-li que, una vegada més, aprovés, ratifiqués i concedís de nou aquest privilegi de salvaguarda reial de la Séquia, concessió que, òbviament, el rei va fer mantenir la pena de 1.000 florins d'or per a tots aquells oficials reials que l'ignoressin, no la fessin respectar o hi actuessin en contra. Cal remarcar que els anys 1588 i 1589 es va fer publicar i pregonar aquesta salvaguarda reial concedida el 1585 i, per aquest motiu, en diversos punts de la Séquia es van col·locar penons i fites amb l'escut de la ciutat.

Més tard, el 1596, el mateix monarca Felip II tornava a rectificar els privilegis de la salvaguarda i protecció reial de la Séquia, però si abans eren 1.000 florins la quantitat estipulada per salvaguardar la Séquia, aquesta vegada la multa imposada eren 500 florins d'or a tots aquells que posessin obstacles i impediments al compliment del privilegi de la visita i visura de la Séquia, privilegi que es tornaria a ratificar i ampliar l'any 1599 durant les corts que es van celebrar a Barcelona.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Anar al primer capítol:

- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí