19 de maig 2012

Feu callar aquest periodista!

Josep Maria Planes i Martí (1907-1936)
La mort de Josep Maria Planes 

Set trets de pistola al parietal esquerre va posar fi a la seva vida la matinada del 25 d'agost de 1936. Josep Maria Planes, de 29 anys, havia destacat pel seu periodisme modern i de recerca als diaris la "La Publicitat" i "Mirador" i era el director del setmanari satíric "El Bé Negre".

Les informacions de Josep Maria Planes sobre les activitats dels gàngsters de Barcelona, ​​els anarquistes de la FAI, els falangistes i els "sicaris" d'Estat Català li havien fet guanyar no pocs enemics i problemes. Però seria una patrulla d'"incontrolats", de marrecs faieros (segons el seu amic Tísner, pseudònim d'Avel·lí Artís-Gener), els que li propinarien "el paseíllo" aquella tràgica matinada d'agost a la carretera de l'Arrabassada i li dispararien set trets al cap. Es complia així l'amenaça que des de les pàgines de Solidaridad Obrera, el diari de la CNT i la FAI, se li havia fet: "Feu-lo callar!" per les seves denúncies de la violència anarquista, especialment a causa de l'assassinat dels germans Badia, el 28 d'abril de 1936, per pistolers de la FAI.

Carretera de l'Arrabassada
El mes d'agost de 1936 va ser extremadament calorós a la ciutat de Barcelona, Planes va cometre la ingenuïtat de sortir a fumar un cigarret al balcó d'un pis del carrer Muntaner on estava amagat, la tarda del 24 d'agost de 1936. Estant aquí, va ser vist per algú que, en veure la seva pell blanquinosa, el va confondre amb un capellà i va donar l'avís. Quan es va presentar una patrulla de la FAI, van trobar el seu passaport a la taula del menjador, un error garrafal que el portaria a la mort. Fou arrestat, i quan arribà la nit, fou abatut a trets a la carretera de l'Arrabassada.

L'endemà van trobar el seu cadàver, les seves restes foren traslladades a l'hospital Clínic.

"Sóc un periodista que comet la imprudència de dir en veu alta el que el 90% diu en secret. Nombrosos amics em diuen que aquesta franquesa em pot costar cara. Potser els que es donen per al·ludits en els meus articles sàpiguen si aquest advertiment és fonamental."
Josep M. Planes. La Publicitat, 1 de maig de 1936

"(Planes, de "La Humanitat", ha de rectificar sota pena) d'obligar-lo a emmudir si no adopta una postura d'imparcialitat i noblesa en tot el que es refereix a la CNT i l'anarquisme."
Solidaritat Obrera, 7 de juliol de 1936

"Si no ho entenc malament, això és una amenaça de mort. No conec altre sistema de obligar-me a emmudir (...). Jo signo els meus articles. Tinc, per tant, un cert dret a saber qui es fa responsable de l'amenaça que sóc objecte."
Josep M. Planes. La Publicitat, 9 de juliol de 1936

Bibliografia i recerca:

- "El asesinato de un periodista" (Fragments de Josep Maria Sòria, La Vanguardia 05/03/01) 
- "La penúltima crònica de Josep Maria Planes" (Diari Regió7 10/05/12)
- "Una camelia para Josep Maria Planes" (Marcos Ordóñez, El País - Cultura 21/03/12)
- Memoria.cat/planes
- "Josep Maria Planes, 7 trets a un periodista", aquí

Més informació sobre Josep Maria Planes al portal memoria.cat:

- Josep Maria Planes i Martí, una personalitat excepcional: memoria.cat/planes

16 de maig 2012

La Festa del Foc


La fotografia correspon probablement al drac de Comediants, de l’espectacle "Dimonis" de l'any 1982. Aquell any seria el primer que se celebraria la festa pirotècnica del "Correfoc" dintre els actes de la Festa Major de Manresa.

Fotografia: Jordi Pasqual - Arxiu Diari Regió7

10 de maig 2012

La Nova Cançó al Kursaal

Un món per canviar 

L'any 1959 i amb la ferma idea d'arribar a un públic més jove a través d'una nova cultura de masses que és la música, es publicà un manifest de Lluís Serrahima titulat "Ens calen cançons d'ara", en què es deia "hem de cantar cançons nostres, fetes ara i que tinguin actualitat". Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix aquest moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Malgrat les prohibicions, les multes i les censures, el moviment de la Nova Cançó fou una eina cultural i nacional que mostrava la realitat social del moment.

Fotografia: Concert de Raimon el març de 1977, amb un Teatre Kursaal ple de gom a gom. 
(Jordi Pascual a Kursaal, El Llibre 1927-2007)

El teatre Kursaal de Manresa no va quedar al marge d'aquest moviment i fou escenari de diferents concerts de la Nova Cançó. Un dels primers concerts va ser el del 30 de maig de 1967, amb la participació de Raimon, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Guillermina Mota, entre d'altres. El 1970, concretament el 24 de febrer, i organitzat pels alumnes de sisè de l'Institut Lluís de Peguera, Lluís Llach va fer un recital al Kursaal amb un èxit d'assistents enorme.

Però si hi ha un recital que va ser multitudinari, aquest fou el de Raimon el març de 1977 (en plena transició). El teatre Kursaal estava ple com un ou, segons la premsa del moment l'assistència es va comptabilitzar amb 2.000 persones. Tres anys més tard, l'11 de desembre de 1980, va actuar Joan Manuel Serrat, on va presentar el seu disc, Tal com raja.

El darrer recital que es va efectuar al Kursaal, fou a càrrec de Lluís Llach el 18 de març de 1988, al cicle Musibloc, que organitzava l'entitat Bloc. Segons el diari Regió7, després de cada interpretació del cantant de Verges els espectadors picaven tan fort de peus a terra que feien aixecar la pols del vell teatre que estava a punt de ser clausurat.

Bibliografia:

- VV.AA.: Kursaal, el llibre (1927-2007), "Nova cançó", pag.77
- "La Nova Cançó", bloc de Carles Gamez: aquí

Més informació:

- La Nova Cançó, aquí
- 50 anys de la Nova Cançó, aquí

03 de maig 2012

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 3. "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes" 

Fotografia: Primer i únic full de l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva (Arxiu: Revista Dovella).

El dia 28 de juliol de 1887 es tornà a repetir el debat entre el pare Aguilera i el fuster espiritista Ribera, l'últim "gran debat" a la Santa Cova. En aquesta ocasió en Ribera, després de l'anterior fracàs (vegeu el capítol 2) va tornar a l'atac afirmant que la matèria era eterna i negava que Déu fos el Creador. Sostenia que no entenia com éssers sense fi poguessin tenir principi, i que la immortalitat de l'ànima era un invent del catolicisme. El pare Aguilera va reaccionar afirmant que abans de Jesucrist ja hi havia filòsofs que proclamaven la immortalitat de l'ànima, i atacava amb arguments lògics l'eternitat de la matèria. El debat definitiu va acabar amb l'espiritista dient que Jesucrist no era Déu i no havia introduït el baptisme, el pare jesuïta Pere Aguilera fart d'escoltar-lo va donar el debat per acabat. Ni espiritistes, ni jesuïtes van tornar a veure's les cares a la ciutat de Manresa.

Com la immensa majoria de pamflets ideològics lligats a l'Església Catòlica, l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva es mostrava agressiu i atacà visceralment als espiritistes que van assistir als debats de la Cova. Remarcava sovint la condició de fuster del seu cap, Ignasi Ribera, i feia burla constant dels doctorats que suposadament tenia sobre la matèria espiritista. En certs moments, fins i tot es recorria al linxament, l'insult i la humiliació quan s'afirmava que Ribera era un ignorant i un mentider.

L'opuscle en qüestió deixa perles de l'estil: "Las fanfarronadas, las viles calumnias", "El honor de personas de gran mérito, pisoteado", "Esa casta de gentes a quienes el buen sentido de los pueblos obliga ordinariamente a vivir sepultados en las tinieblas de sus antros abominables", "Palurdo, ignorante", "Mísero fanfarrón", "Ignorancia supina", "Ese canalla", "Verdaderos farisesos del siglo XIX" o el títol del tercer capítol de la serie: "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes."

Fotografia: Detall de La casa i l’església de la Cova de Sant Ignasi i el convent dels Caputxins. Dibuix de Josep Sunyer i Josep Quer (segle XVIII) al Museu Comarcal de Manresa (MCM).

La vehemència amb què els espiritistes de casa nostra van defensar el seu cientifisme espiritual respon més a una idea que no a una reflexió. El fet de plantar-se i discutir amb tota una Companyia de Jesús ja era un èxit per la seva campanya. Era un triomf pels seguidors d'Allan Kardec a Manresa i per Ignasi Ribera i els seus. Al capdavall, la polarització de dues ideologies enfrontades no es resol mai per convicció, i si ens remuntem als nostres temps, podem fer una analogia amb els resultats electorals on quasi ningú es declara perdedor després de recomptar els vots.

Veure altres capítols:

- Capítol 1. El fuster espiritista, aquí 
- Capítol 2. Els debats a la Cova, aquí

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon: "Espiritistes a la Santa Cova", Revista Dovella núm. 39, Octubre 1991

25 d’abril 2012

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 2. Els debats a la Cova 

Fotografia: Vista de la Santa Cova i el Convent dels Jesuïtes. (Enciclopèdia Catalana) 

El 26 de juliol de 1887 el rebedor de la Cova semblava "un verdadero salón del Congreso", de tanta gent que s'havia congregat. El pare jesuïta Aguilera va interpel·lar el fuster sobre la primera trobada del dia 17; en Ribera, honestament, va reconèixer que no havia deixat sense arguments el jesuïta, i que aquest no havia dit allò que hom li imputava. Els autors de l'opuscle no ho tenen tan clar i insisteixen en aquest fet, perquè després d'aquesta segona trobada semblava que es va repetir la informació tendenciosa que deixava els jesuïtes de la Cova a l'estocada, tot recordant la dita: "quien hace un cesto hace ciento". De fet, era imprudent la valentia d'aquest menestral que, malgrat la seva escassa formació intel·lectual, tenia la valentia d'enfrontar-se públicament amb la Companyia de Jesús en debats d'alta teologia. 

El pare Aguilera va començar el debat demanant al fuster Ribera si estava convençut dels principis científics de l'espiritisme. Ribera afirmava que l'espiritisme es podia demostrar amb mètodes científics. Tot seguit, li demanà de definir què era un sistema científic: "porque es de suponer que sabrá usted lo que defiende, un carpineto inspirado por los espíritus", no es va explicar amb fermesa i el jesuïta, "per compassió" el va fer callar. L'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva deixa entreveure la profunda ignorància del pobre fuster i es pregunta: "¿Y quién le mete al enfatuado carpintero a doctorear?"

Com que tot sistema científic és un conjunt de veritats derivades d'un principi únic, el pare Pere Aguilera va demanar a l'Ignasi Ribera que digués quin era el principi fonamental de la seva creença espiritista. El fuster va començar a parlar de Déu, l'opuscle se'n va acarnissar amb la ignorància i se'n burlà d'una forma cruel: 

"¡Aquí fue Troya! ¡Santo Dios, Santo Fuerte, Santo immortal, y en qué berengenal se metió el gran Doctor de los Espíritus. Se conoce que llevaba la lección bien aprendida, y comienza a batir alas para remontarse al seno mismo de la Divinidad y discurrir sobre la naturaleza y atributos de Dios. Mas como llevaba las alas todas llenas de virutas, la Divinidad indignada le escupió a la tierra, y al caer en ella dio tal batacazo que uno de los concurrentes no pudo contener la risa..."

En Ribera intentava demostrar, que la matèria era eterna, però alhora deia que Déu l'havia creada. Una cosa no pot ser alhora eterna i creada. "Primera derrota!" va proclamar el sacerdot, i l'Ignasi, notablement així ho va reconèixer. Ara bé: al principi, l'espiritista havia manifestat que estava convençut de totes les veritats de la seva secta, i ara mateix acabava d'admetre que almenys una, l'eternitat de la matèria era falsa: segona derrota. 

Fotografia: Allan Kardec (1804 - 1869), pseudònim d'Hippolyte Léon Denizard Rivail, intel·lectual i pedagog francès conegut per ser un dels principals introductors de l'espiritisme a França. (Wikipedia.org)

Tot seguit, el pare Aguilera va demanar a en Ribera que expliqués el principi de la metempsicosi o reencarnació dels esperits, principi fonamental del sistema espiritista segons el seu ideòleg Allan Kardec, les obres del qual eren prohibides sota pena d'excomunió. En Ribera no ho tenia del tot clar, va començar a divagar fins que finalment el jesuïta el va fer callar novament.

En aquest punt del debat, Ignasi Ribera va reconèixer que li mancava cultura i reconeixia que era poc lletrat, va proposar una nova conferència al cap de dos dies, amb un interlocutor més savi que ell. El pare Pere Aguilera ho acceptà.

Veure el primer capítol:

- Capítol 1. El fuster espiritista, aquí

Saltar al següent capítol:

- Capítol 3.  Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes, aquí

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon: "Espiritistes a la Santa Cova", Revista Dovella núm. 39, Octubre 1991

19 d’abril 2012

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 1. El fuster espiritista

Fotografia: El recinte de la Cova està format per quatre espais (l’església, el vestíbul, la cova i la residència dels jesuïtes) que configuren un conjunt de datació diversa però amb una certa harmonia global.

D'entre les moltes experiències que ha viscut la Santa Cova de Manresa, en aquest post us vull parlar de l'enfrontament teòric que es va produir l'estiu de 1887 entre la doctrina espiritista i la fe catòlica.

L'espiritisme fou una doctrina importada des dels Estats Units a la segona meitat del segle XIX i la seva pràctica es popularitzà fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola entre tota mena de classes, si primerament eren les classes benestants i burgesia acomodada, posteriorment també es faria ressò entre menestrals i obrers. L'espiritisme fou una més de les doctrines que criticaven obertament l'ordre establert i l'ortodòxia religiosa. La ciutat de Manresa no en quedaria al marge en aquesta disputa.

Per entendre millor el fenomen de l'espiritisme hem de remuntar-nos a l'opuscle editat a la impremta de Sant Josep, ubicada al carrer de les Piques, l'any 1887 i que portava per títol: Los espiritistas en la Santa Cueva. Els autors de l'opuscle eren Ramon Ferrer, Domènec Vives, Conrad Subirà, Francesc Torra i Pere Nolasc Calmet.

El cas en qüestió, va començar al setmanari manresà de tendència catòlica La Verdad quan va publicar una nota qualificant de "bàrbara" la conducta del fuster Ignasi Ribera, espiritista, acusat de "mal pare" perquè no havia batejat el seu fill. L'al·ludit va anar a veure Domènec Vives, editor del diari catòlic, i li va exigir quelcom de disculpes. Vives va ratificar el que havia publicat el seu diari i li va reiterar que els pares que es negaven a batejar els seus fills eren uns bàrbars, que les seves creences estaven equivocades i que els espiritistes eren sectaris enemics de l'Església Catòlica.

Ignasi Ribera, "hijo de José Ribera, es decir, el hijo pródigo de un hombre altamente católico" va replicar que els principis de la secta espiritista eren veritats demostrables. Es va generar un debat obert al diari La Verdad entre l'espiritisme i la fe catòlica. L'editor del periòdic, Domènec Vives va adduir que ell no posseïa suficients coneixements teològics per discutir sobre aquest tema i que es cercaria a experts en la matèria.

El dia 17 de juliol de 1887, a les quatre de la tarda, van presentar-se els senyors Domènec Vives i Ignasi Ribera, aquest últim acompanyat per tres espiritistes més, a la Santa Cova. En Vives demanà pel pare jesuïta Pere Aguilera, que respongué quins estudis tenia Ignasi Ribera. Ribera contestà que havia estudiat Filosofia, a part de la seva professió de fuster.

Ben aviat quedà demostrat que en realitat Ignasi Ribera no era filòsof, sinó un alumne d'algun mestre iniciàtic en l'espiritisme segons el diari La Verdad: "las aulas que el señor carpintero frecuentaba eran los antros en que celebran sus sesiones los espiritistas: y sus maestros, los espíritus, que los católicos llamamos de las tinieblas."

El pare Aguilera va proposar celebrar una o diverses conferències, ajornant les discussions. Segons l'opuscle Los espiritistas en la Santa Cueva, els quatre espiritistes van fer córrer la veu que el fuster Ribera havia fet callar el sacerdot, i que aquest havia acabat reconeixent que de vegades els jesuïtes predicaven allò en què no creien. Aquest rumor va causar la reacció de Vives i altres catòlics de la ciutat: "toda discusión formal se hacía imposible con un simple carpintero, que no tenia más filosofía que la cursada en los antros espiritistas".

Finalment després de la batalla dialèctica, el 26 de juliol de 1887 a dos quarts de nou, Ignasi Ribera parlaria davant de la cúpula jesuïta de la Santa Cova.

Continua llegint:

- Capítol 2: Els debats a la Cova
- Capítol 3: "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes"

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon (1991). Espiritistes a la Santa Cova. Revista Dovella, núm. 39

15 d’abril 2012

Plouen bombes

Els bombardejos de 1938

La Guerra Civil Espanyola va ser la primera vegada en què l'aviació militar, a més d'atacar objectius estratègics com ponts, carreteres i línies de ferrocarril, va bombardejar indiscriminadament la població civil, formada majoritàriament per infants, dones i gent d'avançada edat.

L'aviació franquista bombardejava pobles i ciutats i, per això, a molts indrets s'hi havien construït refugis col·lectius i també particulars, als subterranis de moltes cases, per a poques persones. La mina dels Frares (el túnel del tren dels Ferrocarrils Catalans) va ser un dels refugis que tenien els habitants de les Escodines per refugiar-se i protegir-se de les bombes.

La ciutat de Manresa va patir dos importants bombardejos, un el 21 de desembre de 1938 i l'altre el 19 de gener de 1939. El primer bombardeig va ser el pitjor, en total 33 manresans van morir sotes les bombes llançades pels avions franquistes. Passades les dotze del migdia deu avions franquistes van llançar un centenar de bombes sobre la ciutat. En el segon bombardeig van morir dues persones.

Van caure bombes a l'era del Xivit i a la zona del carrer Viladordis, també en van caure als camps on avui hi ha el carrer de la Sardana, el carrer de les Saleses i a l'interior del pati del Casal de les Escodines. La plaça de Sant Ignasi fou bombardejada de forma constant, de fet al començament del carrer Viladordis, a l'edifici de Sant Ignasi, encara es poden veure les restes de la metralla que van causar els bombardejos. També van ser objectius de les bombes les instal·lacions de la Pirelli, la zona dels Dolors i del centre de la ciutat, i també l’edifici de la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME) o l'Estació del Nord, no gaire lluny de la giratòria de les vies de la Renfe amb els FF.CC.

Balanç d'ambdós bombardeigs franquistes a Manresa:

- 35 morts identificats: 2 soldats i 33 víctimes civils
- Entre les víctimes hi havia 6 nens i nenes de menys de 13 anys i 12 dones d’entre 15 i 66 anys.

Un barri massacrat per les bombes

Fotografia aèria de les bombes que van caure al barri de les Escodines durant els bombardejos de la Guerra Civil. Fotografia de memoria.cat, cedida pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Llegenda: 1. Plaça Sant Ignasi / 2. Torrent de Sant Ignasi / 3. Barberia de Cal Casasayas / 4. Era del Xivit / 5. Carrer de Sant Bartomeu / 6 i 9. Carrer de Viladordis / 7. Plaça de Sant Bartomeu / 8 i 10. Carrer de la Sardana / 11. Plaça del Pare Oriol / 12, 13 i 14. Línia dels Ferrocarrils Catalans, entre Sant Pau i la mina dels Frares.

Fotografia de la placa commemorativa del 70è aniversari del primer bombardeig a la ciutat de Manresa del carrer Viladordis i plaça de Sant Ignasi.

No hi ha dubte, que els bombardejos van causar pànic i terror a la població manresana, però si hi ha un barri on es van acarnissar les forces aèries franquistes, aquest fou el barri de les Escodines.

Els morts del barri de les Escodines foren:

- Valentí Bonvehí, Viladordis 2
- Manuela Gros, Sant Llorenç de Brindisi
- Maria Prat, Viladordis 3
- Josepa Puig, Viladordis 2
- Maria Cos, Santa Llúcia/Plaça Sant Ignasi
- Ramon Amenós, Plaça Sant Ignasi
- Concepció Sallés, Viladordis
- Enric Torrents, Sant Maurici 51
- Baldiri Vilalta, Vell de Santa Clara 4
- Concepció Xerpell, Sant Maurici 76

Els bombardejos de Manresa, testimoni d'Eugènia Cañellas


Bibliografia:

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-1939) de Joaquim Aloy i Pere Gasol.
- Escodines, mil anys d'història de Francesc Comas Closas, publicat a Zenobita el 2008.

Més informació sobre els bombardejos a la ciutat de Manresa, consultar la web de memoria.cat

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-39), aquí

03 d’abril 2012

La presó en flames

L'antic dipòsit de les Escodines

Fotografia: Els bombers davant de l'antic dipòsit municipal de les Escodines. Van aconseguir salvar la vida de cinc persones (Hemeroteca diari Regió7).

Una important notícia de successos fou la protagonista el dia 19 de maig de 1990 a la ciutat de Manresa, quan van morir dos presos a l'antic dipòsit municipal de les Escodines (on avui podem trobar el remodelat Casal del popular barri manresà). El foc havia començat quan un dels presos, sota els efectes de l'heroïna (droga que tristament es va popularitzar a la dècada dels 80) va calar foc en un matalàs dins d'una cel·la on hi havia set presos més. Els guàrdies van fer saltar l'alarma, però no van poder entrar en l'habitacle pel fum tòxic que desprenia el matalàs en flames. Minuts després arribaven els bombers, que, equipats amb bombones d'oxigen van aconseguir entrar a l'edifici on van trobar els set homes inconscients. Dos homes no van resistir i van morir, mentre que els cinc supervivents van ser ingressats al Centre Hospitalari. Al cap de pocs dies, moria un tercer home, menor d'edat.

Aquest incendi posava sobre la taula les deficients instal·lacions del dipòsit municipal (que actuava com una petita presó per delinqüents multireincidents en robatoris) de la Guàrdia Urbana de les Escodines, al carrer de Sant Bartomeu. Segons el cap de la policia local de l'època, Lluís Granero, l'actuació dels cossos de seguretat en les feines d'evacuació havia estat "eficaç i força coordinada", i lamentava que l'accident hagués succeït just en el moment en què ja es parlava de construir uns dipòsits nous.

Fotografia: Antic Convent dels Caputxins, al costat del Dipòsit Municipal de la Policia Local. Avui en dia hi trobem el nou local de l'Associació de Veïns de les Escodines ("Escodines, Mil anys d'Història". Zenobita)

Mig any després, el 5 de desembre de 1990, el trasllat de la presó de les Escodines al nou edifici de la Guàrdia Urbana de la Florinda es va fer efectiu. El nou edifici que antigament havia estat una fàbrica, és avui la seu de la Policia Local de Manresa.

Arxiu:

- Hemeroteca diari Regió7, any 1990 a l'especial 25 anys (1978-2003).

26 de març 2012

Muralles a terra!

L'enderrocament de les muralles

Fotografia: Troballa arqueològica a la Muralla de Sant Francesc l’any 2009 de dues torres del portal de Valldaura i possible base d'un pont del torrent dels Predicadors (Arxiu: Ajuntament de Manresa).

Entre el segle XV i el XVIII l'estat de conservació de les muralles de la ciutat de Manresa havia anat decaient de manera considerable. Sense grans perills, els habitants de la ciutat havien construït les seves cases arran de les muralles utilitzant-la moltes vegades com a façana, o bé desmuntant per complet el parament i fent-les servir les pedres per a la construcció de cases. Aquesta degradació augmentà considerablement durant els segles XVII i XVIII.

A la dècada dels 30 del segle XIX, el polític Mas i Casas definia l'estat de les muralles de Manresa com a lamentable, i deia que només en quedaven fragments i alguns portals com el de Santa Llúcia i el del Carme, perquè la gent els havia aprofitat com a parets de les cases.

Malgrat aquest fet evident i que ja el 1819 foren declarades inservibles pels caps de l'exèrcit espanyol, la ciutat encara es va veure obligada a utilitzar-les per a la protecció de les Guerres Carlines, que van transcorre durant bona part del segle XIX. Les ciutats no estaven segures, liberals i carlins necessitaven les muralles de les ciutats per fortificar-se i defensar-se dels atacs i envestides de l'enemic.

Passats aquests últims aldarulls, el 1877 el consistori manresà n'autoritzà l'enderrocament definitiu. La concepció urbanística del període considerava les muralles de les ciutats com antigalles sense cap tipus de valor, es necessitaven espais per enllaçar els nous barris i obrir nous carrers, avingudes i places.

Les pedres de les muralles, que en queda?

Fotografia: Excavació de les finques 29 a 43 del carrer Arbonés dutes a termes l'any 2007, on avui en dia hi ha els nous jutjats de la ciutat (Fotografia: arqueociencia.cat)

El cas del carrer Arbonés i la plaça Montserrat són exemples de com els ciutadans de Manresa van aprofitar les muralles que recorrien el cingle per fer-se llurs cases. Al cingle del torrent de Sant Ignasi (ara Via Sant Ignasi) només es conserven algunes fileres de pedres de l'antic mur, a la zona del darrere dels jutjats de la Baixada de la Seu. No en queda cap mostra uns metres més endavant, a l'actual carrer de la Codinella.

Dels antics trams de la muralla de Sant Domènec i de Sant Francesc, només es conserva el traçat del carrer. L'actual muralla del Carme no és més que una rectificació de l'antiga línia del segle XIV, refeta al segle XIX com a mur de contenció de terres.

Els únics trams on encara es pot veure alguna resta testimonial de la muralla pertanyen al carrer de l'Apotecari i a la plaça Europa on es pot observar uns contraforts que possiblement aguantaven alguna construcció força gran a sobre, potser la torre de l'Àliga.


Més entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les falses muralles del segle XVI, aquí
- Les companyies blanques, aquí

Bibliografia:

- ALABERN, Josep; VIRÓS, Lluís (2002). La Séquia de Manresa. Farell Editors: Manresa

19 de març 2012

De Cadis passant per Manresa

El triomf de la "Pepa"

Imatge: "La promulgación de la Constitución de 1812", obra de Salvador Viniegra al Museu de les Corts de Cadis.

El primer lloc de Catalunya on es va proclamar la Constitució de 1812, coneguda amb el nom de la Pepa per segellar-se el dia de Sant Josep, va ser Manresa, el 15 d'agost, gairebé cinc mesos més tard que Cadis. El retard es pot atribuir a la peculiar situació en què es trobava el país, en guerra contra els francesos, cosa que dificultava les comunicacions.

Manresa era capital de corregiment, una de les demarcacions politicoadministratives existents abans de l'actual divisió provincial espanyola. També era la ciutat més important de la Catalunya no ocupada pels francesos, situada a la zona central, al nord de la serralada prelitoral que li feia de barrera protectora.

Aquesta zona central mai no va ser ocupada de manera permanent. Tot i això, les envestides napoleòniques eren freqüents. Era en aquesta zona de la Catalunya Central on es movien les tropes i sometents que fustigaven els francesos. Un d'aquests sometents eren en Maurici Carrió i Serracanta, que més avall en parlarem. Però segurament que un dels motius de més pes per escollir Manresa per proclamar-hi la Constitució va ser el fet que s'havia convertit en una ciutat símbol de la decidida resistència catalana contra l'invasor, ja des de les gestes del Bruc.

Els liberals espanyols i la piràmide


Un cop acabada la llarga i cruel Guerra del Francès (1808-1814) el rei destronat, Ferran VII "El Desitjat" va entrar a la Península i va abolir la Constitució de 1812 de la ciutat andalusa de Cadis, la tercera constitució liberal del món, després de l'americana i la francesa.

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès (Guerra d'Independència segons la historiografia espanyola) i les corts constituents de Cadis de 1812 és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de Manresa, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle, i no precisament en forma de piràmide sinó amb l'institut Lluís de Peguera, nom d'un important jurista del segle XVI nascut a casa nostre.

La insurrecció de 1808: l'inici de la Guerra del Francès

Imatge: "Arribada del sometent a Manresa" de Francesc Cuixart i Barjau. Sèrie d'escenes de les batalles del Bruc, juny de 1808, còpia d'unes pintures murals de 1811 de la masia Les Farreres de Rellinars del Vallès. Pintat en oli el 1897, al Museu Comarcal de Manresa.

La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l'esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s'apoderà del paper segellat, el cremà i n'expandí les cendres. Després enarborà l'estàndard reial i amb l'escarapel·la nacional es tornà un poble "numantí", disposat a vèncer o morir. Segons la tradició, en Maurici Carrió i Serracanta és un dels herois de la Guerra del Francès i també de la nostra ciutat, on té un carrer dedicat al seu nom, que les autoritats del règim franquista van respectar. Hauria participat en la crema del paper segellat napoleònic i comandat una part dels sometents que participaren en la batalla del Bruc (1808).

Bibliografia:

- SERRA, Jaume (1988). La Proclamació de la Constitució de Cadis a Manresa. Revista Dovella, Núm. 25, pp. 47-53, [En línia: https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20164]

- MOLINER, Antoni (2008). Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814. Barcelona: Pagès Editors.

14 de març 2012

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 3. El preu a pagar

Fotografia: La Séquia de Manresa poc abans d'arribar a la "Casa del Sequiaire", al fons de la imatge es pot observar un dels pontarrons que permeten travessar d'un cantó a l'altre.

Encarem l'últim capítol dedicat a la protecció reial de la Séquia, situant-nos l'any 1599, a les corts que es van reunir a la ciutat de Barcelona. Després de la reunió de les corts, el síndic enviat per Manresa a les Corts es va mostrar molest pel preu de les penes que s'imposaven a qui gosava atemptar contra la Séquia. Segons el text de la sol·licitud manresana, aquests 500 sous de multa encara no eren prou intimidatoris i sembla que molts pagesos de la zona continuaven prenent aigua de la Séquia sense el permís corresponent, pel qual es demanava al monarca que augmentés aquesta pena a 1000 sous, tal com s'havia estipulat abans que el 1596 el rei Felip II va reduir a la meitat la pena per atemptar contra la Séquia a canvi de la seva protecció reial. Davant d'aquesta sol·licitud del síndic manresà el rei va decidir que calia augmentar novament la pena, però tan sols ho va fer fins a arribar als 600 sous de penalització.

D'altra banda, cal remarcar que, a part de l'actuació del sometent de la ciutat, l'única manera que Manresa tenia per defensar la Séquia davant d'actuacions vandàliques de bandolers i d'altres malfactors, era aconseguint aquesta custòdia reial amb la qual s'assegurava que els oficials reials i la justícia es posessin del costat en la tasca de protegir i garantir la integritat i el bon funcionament de la Séquia.

Evidentment, això servia i era efectiu també per respectar i fer complir totes les ordenances i privilegis anteriors que regulaven l'ús i el funcionament de la Séquia i, així mateix, perquè tothom, manresans i forasters, respectessin les atribucions del sequiaire i l'obeïssin en tot allò que disposés respecte a l'ús i control de l'aigua. Per tots aquests motius, ja que hem de remarcar la importància i la necessitat d'aquestes constants declaracions de protecció i custodia reial de la Séquia al llarg del segle XVI.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Sèrie completa:

- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 2: En nom del rei, aquí

Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

05 de març 2012

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 2. En nom del rei

Fotografia: "ALS 2 D MARÇ D 1680 SE CANA LA CEQUIA QUE FE D LLARGARIA 19080 CANAS 4 PALMS D LA RESCLOSA FINS AQUI". Placa commemorativa situada en una façana del carrer Puigterrà de Dalt a la ciutat de Manresa, restaurada el 2 de març de 1980 per la Junta de la Séquia (Tot Passejant: La Séquia de Manresa).

Una nova confirmació del privilegi de salvaguarda reial de la Séquia atorgat per Alfons el Magnànim, va tenir lloc el 20 de desembre de 1529 i va ser concedida per Frederic de Portugal, bisbe de Sigüenza i lloctinent general del rei a Catalunya. Amb tot, quatre anys més tard, el 1533 i amb motiu de la celebració de corts de Montsó, el síndic manresà enviat a les corts va demanar a Carles I, entre altres peticions, que confirmés i renovés la declaració de protecció i salvaguarda reial de la Séquia. Carles I acceptà aquesta petició i, amb l'habitual i lacònic plau a sa magestat, es donava per entès que tenia lloc una nova declaració de protecció de la Séquia en els mateixos termes en els quals l'any 1428 l'havia atorgat Alfons el Magnànim.

Un any més tard, el 22 d'agost de 1551, Juan Fernández Manrique de Lara, marquès d'Aguilar de Campoo i canceller major de Castella, actuant com a virrei o lloctinent general del rei en el Principat de Catalunya, atorgava un nou document de protecció de la Séquia, de tots els elements que la formaven i l'envoltaven (resclosa, canal, aqüeductes, ponts, etc.) i de la gent que hi estava relacionada (sequiaires, treballadors, etc.). Arran d'aquesta declaració, tota la Séquia i tots els que hi treballaven quedaven novament posats sota custòdia directa i guiatge reial, i amb aquest document el lloctinent manava als oficials reials, que sota pena de 1.000 florins d'or, complissin i respectessin aquesta custòdia i la fessin complir i respectar.

Fotografia: Felip II, va concedir dos privilegis de salvaguarda reial a la Séquia.

Passats uns anys, el 1585, la ciutat de Manresa enviava el notari Antic Sala com a síndic davant del rei Felip II per demanar-li que, una vegada més, aprovés, ratifiqués i concedís de nou aquest privilegi de salvaguarda reial de la Séquia, concessió que, òbviament, el rei va fer mantenir la pena de 1.000 florins d'or per a tots aquells oficials reials que l'ignoressin, no la fessin respectar o hi actuessin en contra. Cal remarcar que els anys 1588 i 1589 es va fer publicar i pregonar aquesta salvaguarda reial concedida el 1585 i, per aquest motiu, en diversos punts de la Séquia es van col·locar penons i fites amb l'escut de la ciutat.

Més tard, el 1596, el mateix monarca Felip II tornava a rectificar els privilegis de la salvaguarda i protecció reial de la Séquia, però si abans eren 1.000 florins la quantitat estipulada per salvaguardar la Séquia, aquesta vegada la multa imposada eren 500 florins d'or a tots aquells que posessin obstacles i impediments al compliment del privilegi de la visita i visura de la Séquia, privilegi que es tornaria a ratificar i ampliar l'any 1599 durant les corts que es van celebrar a Barcelona.

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Anar al primer capítol:

- La protecció de la Séquia durant els segles XV i XVI. Capítol 1: La protecció reial, aquí
Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

27 de febrer 2012

La protecció de la Sèquia durant els segles XV i XVI

Capítol 1. La protecció reial

Fotografia: Aqüeducte de Conangle al municipi de Sallent (Tot Passejant: La Séquia de Manresa).

L'any 1383 es van acabar les obres de la Séquia i l'aigua del riu Llobregat, per fi arribava a les muralles de la ciutat de Manresa, però la seva construcció va comportar un nou repte, protegir la canalització d'aigua contra possibles atacs, saquejos o atemptats.

Al llarg dels 26 quilòmetres del recorregut del canal i de diverses solucions arquitectòniques que la conformen -canals, ponts, aqüeductes, mines (trams soterrats), etc.- feien que la Séquia fos fàcilment vulnerable atès que destruint algun pont o aqüeducte, es podia fàcilment interrompre el cabal d'aigua a la ciutat de Manresa, i al seu sistema de regadiu que girava entorn d'aquesta construcció. Aquesta vulnerabilitat del canal, juntament amb la importància vital de la Séquia per la ciutat, van comportar que ben aviat esdevingui un objectiu fàcil de tots aquells que volien perjudicar la ciutat o fer-li xantatge sabotejant la Séquia. Per aquesta raó, cal indicar que a partir del moment de finals del segle XIV que la Séquia va començar a ser plenament operativa, tots els esforços de la ciutat es van concentrar en el seu manteniment i protecció.

Així, pel que fa al manteniment, a més de la feina que feia el sequiaire, cal remarcar que a les ordinacions del nou règim municipal atorgades l'any 1480 s'establia que cada tres mesos un mínim de dos consellers haurien de fer la inspecció de la Séquia, amb una pena de 10 lliures si no es realitzava.

Fotografia: Fita de la Séquia (1805) a l'exposició "La Séquia i l'Aigua" del Museu de la Tècnica de Manresa, té l'escut de la ciutat de Manresa perquè els terrenys per on transcorre són terme municipal de la ciutat.

Amb el manteniment assegurat, calia aplicar mesures legals que n'asseguressin l'altre puntal, la protecció. La principal protecció de la infraestructura fou la reial, gràcies al rei Alfons el Magnànim, el 25 de setembre de 1428 la Séquia quedava protegida pel monarca, per tant, qualsevol atac era considerat un ultratge al rei i a la corona. Val a dir que aquest privilegi del segle XV la Séquia quedava sota custòdia directa del rei i dels seus oficials i que aquells que atemptessin contra l'aigua, contra el canal i contra els sequiaires incorrien en el delicte de lesa majestat, i serien jutjats per la jurisdicció criminal.

Aquest privilegi atorgat per Alfons el Magnànim era important per la seguretat, defensa i continuïtat de la Séquia, i per aquestes raons, la ciutat en va anar demanant successives ratificacions. La primera d'aquestes confirmacions la trobem en el document de la capitulació de Manresa davant de Joan II, del 1472, pel qual, entre altres coses, la ciutat demanava al lloctinent general del rei -i n'obtenia- la salvaguarda i protecció reial de la Séquia en els mateixos termes d'abans de la Guerra Civil Catalana.

- Llegir més: (II), (III)

Bibliografia:

- Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

- Bloc Tot passejant, aquí

Més entrades al bloc relacionades amb el tema:

- "Els pergamins de la Séquia", aquí
- "De la séquia als Dipòsits Vells", aquí
- "La gran llegenda, la misteriosa llum", aquí

20 de febrer 2012

Spellman i el miracle de Llum

L'arquebisbe de Nova York a Manresa

Fotografia: El cardenal Spellman al camí de la Cova, acompanyat per les autoritats locals (Memòria i Història de Manresa).

El 12 de març de l'any 1950, la ciutat de Manresa va acollir la visita oficial del cardenal Spellman, arquebisbe titular de Nova York. Acompanyat pel seguici d'autoritats i per un munt de fidels, va visitar la Santa Cova on va oferir una missa. Amb motiu d'aquesta visita la Cambra de Comerç de Manresa va editar un opuscle on s'explicava el miracle de la Llum del 21 de febrer de 1345.

"De este prodigio que ha adquirido especial resonancia en el orbe católico, es por todos conceptos interesante una descripción aun que sucinta. Hallándose la ciudad de Manresa afligida por el largo entredicho, decretado contra ella por el obispo de Vich D. Galcerán Sacosta con motivo de un litigio existente por efectos de la construcción del canal de la Acequia, el día 21 de febrero del año 1345, a las nueve de la mañana, dirigióse a Manresa, procedente de Montserrat, un globo de luz más resplandeciente que el sol. Penetró por un ventanal de la iglesia del Carmen y la llenó de un resplandor tal, que salía al exterior visiblemente por ventanas y resquicios.

La misteriosa luz, que se había fijado en la clave mayor del ábside, desprendió otros dos focos de igual intensidad a la suya, que fueron a parar en las capillas laterales de la Santísima Trinidad y de San Salvador; juntándose los tres focos en uno solo y todos exactamente iguales como para dar una semejanza del inefable misterio de la Unidad de naturaleza en Dios de la Trinidad de Personas. Durante este prodigio la campana mayor de la iglesia, que por razón del entredicho permanecía enmudecida, comenzó a sonar por sí misma, maravillosamente. la Luz salió al fin por el mismo ventanal porque había entrado, tomando la dirección de Montserrat, hasta que desapareció.

Imatge: Dibuix de Joan Vilanova a l'Auca de la Llum de Manresa.

El entredicho de que hacemos mención, había nacido unos cuatro años antes a causa de disensiones habidas entre el obispo de Vich y el Consejo de la ciudad de Manresa, acerca del paso de las aguas de la Acequia por las tierras del término de Sallent, de jurisdicción del obispado; canal de riego que estaba entonces construyéndose y que los manresanos pensaban que sería, como fué en realidad, el fundamento de su bienestar y riqueza. Los moradores de esta ciudad creyeron que el Omnipotente, que a veces manifiesta justicia por medio de prodigios y milagros, se compadecía de las angustias de su pueblo fiel, que tenía cerrados los templos y estaba privado de todo socorro religioso, y les enviaba la misteriosa Luz, señal visible de su misericordia, que hizo cambiar el dolor que reinaba en la ciudad, en la más inefable alegría.

El obispo Sacosta no tuvo tiempo de formalizar su reconciliación con los manresanos, puesto que falleció poco después de un mes de acaecido el prodigio; pero su sucesor el obispo Miguel de Ricomá y los delegados de Manresa, el día 19 de noviembre del mismo año 1345, firmaron la concordia que puso término al litigio referente a la Acequia, y quedó levantado con toda formalidad el entredicho que pesaba sobre Manresa, continuándose el canal de las aguas hasta su terminación".


Bibliografia:

- Memoria.cat, "El primer franquisme a Manresa (1939-1959)"
- Arquitectura medieval: Miracle de la Llum a Manresa, aquí
- Auca de la Llum de Manresa, aquí

13 de febrer 2012

Els negocis de l'aljama manresana

Els prestadors jueus

Els jueus medievals catalans estaven especialitzats a fer negocis amb préstec de diners i usures. Per tal de portar a terme les seves activitats buscaven les ciutats i viles reials més importants, ja que gaudien de certa protecció del rei. La seva activitat com a prestadors i gent de negocis la tenim ben constatada a la ciutat de Manresa, especialment durant el segle XIV (1294-1392), donat que hi havia força referències de jueus manresans que es dedicaven a concedir préstecs, i que gràcies a l'historiador Joaquim Sarret i Arbós i el seu Llibre dels jueus a Manresa en tenim constància per via dels actes notarials de l'època. La major part dels negocis realitzats al call consistien en préstecs de quantitats al vint per cent anual de lucre, i algunes vegades els préstecs de fruits, concessions i poders, tant entre els Jueus com amb els cristians, arrendaments de cases i terres, cartes de pagament, vendes d'esclaus, capitulacions matrimonials, promeses i obligacions, etc.
"Tenien ses habitacions en el carrer Grau dels jueus a la cara de ponent de les Cases Consistorials. De dies, podien tranzitar pels carrers de la ciutat y a la nit eren vigilats y guardats pels oficials reals. Eczercien les arts y oficis y fèyen contractes ab els cristians, en lo tocant al comèrs, establiment de finques y prèstams de diner que, sa avarícia fèya pujar a bòn preu".
Joaquim Sarret i Arbós, Història de Manresa (1910)

Els préstecs i la usura

L'activitat creditora dels jueus manresans la podem trobar molt ben documentada a causa de la infinitat de préstecs que els cristians manresans van sol·licitar als seus veïns jueus. Els seus negocis no quedaven reduïts a Manresa, gent de fora muralles, també visitava els jueus de casa nostra per demanar diners per avançat amb el llur interès corresponent ("lucro"). La religió cristiana prohibia aquesta pràctica als seus fidels durant l’edat mitjana. Els jueus eren grans prestadors i negociants. Sempre van tenir una gran activitat econòmica i quan disposaven d’una mica de diners els feien treballar. A la ciutat de Manresa molts van despuntar com a artesanscientífics i metges, tal com hem explicat en altres entrades d'aquest bloc.

Molts cristians, tot i això, no acudien davant de notari per legalitzar els préstecs que feien davant els jueus. Es pot trobar algun cas perdut entremig de molts protocols medievals, com és el de dos manresans cristians que van vendre's a un tercer els crèdits que tenien per la quantitat de 1270 sous, que ells devien al comprador. Aquest "tercer" fos molt probablement un jueu de la ciutat de Manresa. Els venedors fan relació dels deutes traspassats, la qual relació ocupa tota una plana del llibre, amb quasi un centenar de deutors. També existien formes encobertes de deixar diners entre els cristians amb usura davant de notari, com era la de fer un document de comanda o dipòsit de diners, que, naturalment, s'havia de tornar amb el seu lucre.

Salomó Vital, el prestador jueu de Manresa

Bona part dels préstecs que feien els jueus tenien el 20% anual de "lucro" (interès), la majoria dels seus clients eren de Manresa, però també dels pobles del costat com Sant Fruitós de Bages o Santpedor, aquest últim, sembla que va tenir una petita comunitat hebraica provinent de Manresa. Els préstecs es firmen davant testimonis, dos de cristians i un de jueu. Pel que fa a la quantitat de diners, es feien servir sous barcelonesos. El sou barceloní, sou de plata o, simplement "sou" fou una moneda d'argent que el rei Pere III va encunyar per primer cop l'any 1285. El crèdit més gran del qual es té constància a Manresa durant aquelles dates, era d'un préstec de 3.000 sous barcelonesos.

El 4 de juliol de l’any 1308, Arnau Morera (fill de Ròmia Oller) i la seva esposa, de la casa Ollera (Oller del Mas), demanen al jueu manresà Salomó Vital la quantitat de cinquanta sous. Tres anys després, el 1311, Berenguer Morera i Ròmia, juntament amb el seu fill Guillem, sol·liciten a Salomó Vital un altre préstec de cinquanta sous. El desembre de 1319, Bernat Morera de les Torres de Fals (al municipi de Fonollosa, Bages) visita Salomó Vital i li va manllevar setanta sous, amb el compromís de retornar-los el dia primer d'agost, juntament amb cinc sous de "lucro" o interessos. A finals del segle XIII, el monestir de Sant Pere de Casserres (Osona) havia caigut en un notable desori. Cap al 1277, els documents transcrits de l’acte de visita que els delegats de la casa matriu de Cluny van fer-hi, van observar que el monestir pràcticament no es feien misses, faltaven monjos i s'havien demanat préstecs que arribaven a les 300 lliures, als jueus de Vic, Barcelona i com no, els del call de Manresa.
Salomon Vitalis judeus habitator Minorise, confiteor vobis Petro Vitalis de Salellis et Romie uxoris ejus, quod solvistis mihi ad meam voluntatem, to turn lucrum seu usuram, quod seu quam, mihi usque ad festum Natalis Domini solvere debebatis et tenebamini de quodam debito centum solidorum Barehin, quos mihi confessi fuistes debere cum publico instru- mento confecto ante Notario subscripto in kalendis Februarii anno Dfii M cccxx primo, et totum lucruin seu usuram quod debebatis et tenebamini usque ad dictum festum natalis Drii proximo precedente, de quodam alio debito et ducentarum quadraginta solidorum Barehin, quos rnihi confessi fuistis debere in publico instrurnento con fecto auctoritate Notario subscripto xm kal. Julii anno Dni Mcccxx. Et idcireo & Testes E. Resells Engratius de Petra et Michaelis Granoya.
Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro (1894)

Els jueus de Santpedor i el call manresà

Tot i que la majoria d'activitats econòmiques hebraiques tenien a veure amb el préstec i la usura, el mossèn Anton Vila de Santpedor (a sis quilòmetres de Manresa), trobà a la rectoria del poble, documents amb disposicions que els jueus de Manresa (Vital Juges, Jafuda Abraham i Lau Struch), en nom de l'aljama de Manresa, demanen a l'alcalde de Santpedor el cadàver d'un jueu anomenat Salomó, que havia mort al poble en qüestió. Això testimonia la presència de jueus a Santpedor i de què l'aljama manresana era un punt de referència d'altres jueus que vivien a la comarca del Bages o a prop de Manresa.

Sobre la presència de jueus al poble de Santpedor, Josep Maria Freixas i Sancho, explica que: "El [carrer] de Sant Isidre (s. XVIII) ens aturem per aclarir que durant l’Edat Mitjana se’n deia dels Jueus. En altres poblacions formaren veritables barris o calls. Aquí tenien un gran paper com a prestamistes i comerciants sobretot a la primera meitat del segle XIV."1

Els Libri Judeorum

Els Libri Judeorum, llibres de préstecs i transaccions realitzats entre cristians i jueus, són una font destacada en la investigació documental sobre les comunitats jueves a Catalunya. Entre la documentació dels Libri Judeorum trobem algunes representacions de jueus amb una iconografia altament negativa que permet identificar els estereotips. El nombre de representacions d'aquest tipus augmenta a mesura que avança el segle XIV.

Bibliografia:

- BENET i CLARÀ, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella núm. 10, pp. 29-30

- BENET i CLARÀ, Albert; SERRA ROTÉS, Rosa; VILADÉS LLORENS, Ramon. (1987). Els Jueus del Berguedà. Revista l'Erol 21, pp. 9-27

- D. a. (2009) La Catalunya Jueva. Viatge per les terres d'Edom. Editat per la Generalitat de Catalunya.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Imprenta Anton Esparbé y Serra. 

- SERRA SELLARÉS, Francesc (2013). L’Oller del Mas. Dels orígens fins als nostres dies. Manresa: Edició L'Oller del Mas, p. 26

- TAMARO, E. (1894). "Los Judíos en Manresa". Eduardo Tamaro. Extret de: An Inquiry into the sources of the history of the jews in Spain / Joseph Jacobs. London: David Nutt

(Entrada actualitzada el 27/08/2016)

1 Freixas i Sancho, Josep M. «Visita al Santpedor medieval: la perla amagada del Bages». Dovella, [en línia], 2013, Núm. 113, p. 18, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/274326 [Consulta: 27-08-2016].

10 de febrer 2012

Manresa es fa gran

Canvi de rumb

L'escriptor Josep Pla deia en una de les seves visites a Manresa, que la nostra ciutat: "les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques", una simbiosi perfecta entre la classe obrera emergent i la devoció que practicàvem els devots de la capital del Bages. Sens dubte una realitat que ara seria difícil d'entendre: perquè pràcticament no hi ha convents ni tampoc fàbriques. Però que diria ara en Josep Pla si visités la nostra ciutat? Quina descripció en faria?

Manresa s'aferma com la població catalana amb la població més sobre envellida. 16 de cada 100 persones majors de 65 anys en tenen 85 o més, segons les darreres dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), que corresponen a l'1 de gener del 2011. A més a més també és una de les ciutats grans de Catalunya amb una població més envellida, amb el 18,83% de persones que tenen més de 65 anys. Aquestes dades demogràfiques serveixen per fer-se una idea dels recursos de tipus socials i sanitaris que cal destinar per atendre aquest segment de la població.

La franja d'edat de la població de Manresa

Població Total: 76.589 habitants (cens 1 de gener 2011)

- De 0 a 14 anys: 11.839
- De 15 a 64 anys: 50.326
- De 65 a 84 anys: 12.066
- De 85 anys i més: 2.358
- % de més de 65 anys: 18,83 %

Índex de sobreenvelliment: 16,35 %

Dades d'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat), Manresa població per grups d'edat.

Font:

- Diari Regió7: "Manresa s'aferma com la ciutat catalana amb més envelliment" (01/02/12)

- Institut d'Estadística de Catalunya: Idescat, Manresa (081136)

Consultar més entrades sobre demografia:

- Els veïns de França: aquí
- Immigració del segle XXI: aquí
- Manresa fa 60 anys, els altres catalans: aquí
- El Món Medieval: (I), (II)
- La immigració del canvi de segle (1999-2004): aquí

03 de febrer 2012

La gran nevada del Nadal de 1962



Fotografies de la nevada del desembre de 1962, realitzades per Rossend Capellà.

A la sortida de la Missa del Gall de 1962, les volves de neu van començar a caure amb força, fet que obligà els manresans i manresanes a aplegar-se dins les llars i contemplar una ciutat emblanquinada per la neu. No deixà de nevar durant dos dies, fins al dia de Sant Esteve, igual que en moltes comarques catalanes, de fet el Nadal de 1962 es recorda per les nevades a moltíssimes ciutats i pobles catalans i per la xarxa es poden trobar infinitat de fotografies i articles de premsa sobre l'esdeveniment. Els testimonis de l'època diuen que la neu va arribar a tenir un gruix d'entre 60 centímetres i un metre d'altura. El riu Cardener es glaçà per complet, i es van arribar a temperatures de deu graus sota zero.

En aquesta fotografia ens podem fer una idea de la neu que va caure els dies 25 i 26 de desembre de 1962. (Arxiu: Rossend Capellà)

Més entrades relacionades amb la climatologia:

- La nevada del 2001 i la gelada de 1985, aquí
- La ciutat de blanc, aquí

28 de gener 2012

Homenatge a l'anarquisme manresà

Manuel Ruiz Cintas

Fotografia: Manuel Ruiz Cintas (àlbum familiar, Dictionnaire international des militants anarchistes).

Fa temps el meu company i amic historiador Dani Cortijo, va aconseguir que la ciutat de Barcelona, restaurés una pintada del carrer Sant Miquel, dedicada a Miquel Pedrola, combatent antifeixista del POUM que va morir a la Guerra Civil Espanyola. Sens dubte, un exemple de compromís social amb la història que convé recordar i que m'ha fet decidir escriure aquest post.

Us vull parlar d'en Manuel Ruiz Cintas, treballador de la Pirelli i de les mines de Fígols, que va ser el primer manresà mort al front d'Aragó, en plena Guerra Civil Espanyola. Tot i que la seva memòria ha quedat esborrada de l'actualitat quotidiana, en Manuel tenia un carrer al seu nom a casa nostre, en concret el primer tram de l'actual Passeig Pere III (Bonavista - Plaça 11 de setembre) duia el seu nom durant els anys que va discórrer la Guerra Civil: Passeig Manuel Ruiz Cintas. La seva mort fou tràgica, i causà un enorme dolor.

En Manuel va néixer el 1908 a Níjar, província d'Almeria, els seus pares fugint de la misèria local es van establir a la conca minera de Fígols (Berguedà), allà va créixer en Manuel i és on entra en contacte amb l'emergent moviment llibertari del Berguedà. Home de gran cultura, quasi es podia definir com intel·lectual, en Manuel era una amant de la lectura, noms com Spencer, Darwin, Huxley, Reclus, Kropotkin, Tolstoi... eren imprescindibles en la seva biblioteca particular. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va amagar-se en els cercles de la clandestinitat, per evitar la seva captura per part de les autoritats.

Amb la caiguda de la dictadura i el triomf de la República l'any 1931, la seva vida esdevé molt activa políticament i aviat es converteix en autèntic malson pels empresaris locals, les seves accions acaben en un munt de judicis i breus períodes de privació de llibertat a les presons. L'any 1932, mentre va estar pres a Barcelona, va ser un dels signants d'un manifest contra Àngel Pestaña i el seu Partit Sindicalista.

L'any 1934 fou despatxat de la mina de Fígols on estava treballant, la situació econòmica el va obligar a vendre llibres de la seva col·lecció per poder tirar endavant. Tot i aquest greuge, va continuar la seva militància a la CNT, en concret a Sallent i Manresa, però sobretot la zona de l'Alt Llobregat, on en fou delegat l'any 1933 i dos anys més tard el secretari fins al febrer de 1936. Pocs dies després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, en Manuel és readmès a les mines de Fígols.

A l'esclat del conflicte civil espanyol, el juliol de 1936, en Manuel aviat s'enrolà a la Columna Durruti, on es fa càrrec d'una companyia de metralladores a Manresa, per anar a combatre al front d'Aragó. És al front d'Aragó, a la població de Barbastre, on l'agost del 1936 un grup de milicians de la CNT i d'Izquierda Republicana, el confonen amb un sabotejador. La brutal confusió acaba amb la seva vida, és afusellat a la rereguarda.

Bibliografia:

- Dictionnaire international des militants anarchistes: web

21 de gener 2012

La ciutat transformada

Capítol 3: La Manresa que no fou mai

Imatge: Vista de Manresa d'Alexandre de Laborde. Gravat del segle XIX a “Voyage pittoresque et historique de l'Espagne” 1808 - 1820 (Museu Comarcal de Manresa).

A finals de la dècada dels 50 del segle XIX, la tolerància en matèria d'obres urbanes augmentà considerablement, i en un diari seriós i moderat com La Antorcha Manresana hi ha un escrit que lamenta que es deixin consolidar edificis que haurien de rectificar la façana i demana que el consistori municipal exigeixi el plànol i perfil de la façana nova i vella perquè es vegi el que realment s'autoritza, al mateix temps que demana la formalització d'un nou plànol geomètric que cobreixi tot el terreny, "donde con el tiempo ha de ser la nueva Manresa, a fin de que los nuevos constructores no planteen ni eleven a su antojo edificios de ningua clase..."

El pla d'alineacions de 1847 de l'arquitecte Rovira i Trias es trobarà de seguida desfasat, sigui pel sorgiment de noves necessitats, i per tant de noves solucions (com el cas de la reforma del carrer de les Piques i l'enllaç amb la nova estació del Nord), o pel confrontament entre l'ideal planificador del pla i la realitat dels propietaris dels solars i finques afectats en la defensa dels seus interessos privats.

Fotografia: L'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias (Ruta Europea del Modernismo).

El gran arquitecte Ildefons Cerdà deia de les reformes urbanes que es renovava el més just per a sortir dels problemes del moment, deixant sempre per demà la satisfacció de les dificultats que poguessin presentar-se. Les alineacions de Rovira i Trias responen a l'interès del moment determinat, i encara per imperatiu de la legislació centralista, d'adequar el traçat dels carrers de la ciutat a unes noves necessitats. Tot i l'interès dels primers moments en l'aplicació estricta de les alineacions, el pas del temps i els interessos personals dels propietaris establiren una major flexibilitat o tolerància, de tal forma que el projecte inicial d'alineacions mai s'arribà a portar a la pràctica.

Fins a l'any 1933 no hi haurà un nou pla d'alineacions, el Pla Armengou, que comprengui la totalitat de la ciutat de Manresa, i tant aquest com les posteriors experiències en matèria de planificació urbana que hi ha hagut a la nostra ciutat, confirmen plenament la dificultat d'adequar les necessitats urbanes als interessos comuns de la ciutadania.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

En capítols anteriors:

- La ciutat transformada. Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa aquí
- La ciutat transformada. Capítol 2: La nova realitat urbana aquí

Printfriendly