19 d’agost 2015

Eren pobres els jueus de Manresa?

Els sous que pagaven els jueus manresans

A la ciutat de Manresa es documenta el primer jueu cap a l'any 1274. Tot i això, dos anys abans, la corona els va concedir als jueus el privilegi per la ubicació d'una fossana (cementiri) a canvi d'una ajuda econòmica de 1.500 sous barcelonesos al rei. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i, per tant, podem afirmar amb rigor històric la seva presència real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l'any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa —segons l'historiador Albert Benet— es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I. La gran sort que van tenir els historiadors manresans és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu històric de la ciutat. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d'Artés, el mateix que va recollir en paraules el miracle de la Llum de 1345.

Els oficis que realitzaven els jueus a Manresa coincideixen en el període de màxima esplendor de la ciutat medieval («L'Edat d'Or Manresana» dels segles XIII i XIV). A part de la usura i la compravenda de possessions (algunes incloïen esclaus), eren molt diverses les feines, oficis i tasques que feien, des de sastres, enquadernadors, metges i cirurgians, a agricultors, vinicultors, comerciants i fins i tot hi ha documentats astròlegs. Per tant, era mentida que tots els jueus fossin prestadors de diners o que la majoria visquessin sense treballar gràcies a les rendes dels interessos (“lucros”). A tall d'exemple, destacaven sobretot els jueus manresans dedicats a la medicina, podem anomenar els sis més importants: Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.

Baixada dels Jueus (Manresa). Fotografia: Amics de l'Art Romànic del BagesLa presencia en l'àmbit quotidià, estava força tolerada, dintre el que era possible en els cànons i prejudicis que hi havia a l'Edat Medieval. Gaudien de la protecció de la corona que els considerava “cofre i tresor”, per tant, qui atacava o robava a un jueu significava que atacava una possessió del rei. Els dies de mercat a Manresa, per exemple, podien establir-se amb els seus veïns cristians als mateixos llocs públics per vendre, però se'ls reservaven els pitjors llocs (sovint llocs estrets i bruts o en zones on no tocava l'ombra) i havien d'assenyalar la seva carn amb símbols perquè el consumidor pogués distingir les viandes cristianes i les jueves. Fins a la segona meitat del segle XIV, no hi ha documents dels primers conversos jueus a Manresa, que predicaven la conversió al cristianisme dintre el call. El 18 d'octubre de 1421, el batlle de Manresa, Albert Merles i els consellers de la ciutat, dicten l'ordre, seguint la nova reglamentació establerta, segons la qual els jueus havien de “ser diferenciats de la resta de ciutadans amb un distintiu o marca a la vestimenta exterior o al centre del pit”.
Els Consellers de Manrèsa, en virtut d'aquesta disposició superior acordaren als 18 d'octubre de 1421 que "tots els jueus y jueues que sian ó 's trovin en aquesta ciutat es posin al instant en les vestidures y en les ligars semblants senyals que portan els jueus y jueuas que viuen a barcelona".
Els jueus a Manresa (1917), Joaquim Serret i Arbós, p.22

Quants jueus vivien al call de la ciutat?

És difícil fer una valoració demogràfica de la població jueva de Manresa amb força exactitud, comparant amb d'altes viles catalanes, hauria d'estar a la franja compresa entre els 50-100 focs. Una població considerable per la Manresa medieval, però no comparable en percentatge a altres ciutats com Barcelona, Lleida, Girona o Tortosa, les quatre ciutats catalanes on vivien més jueus el segle XIV. Una carta firmada del rei Joan I al batlle de Manresa datada l'any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. De fet, el document en qüestió no diu que a Manresa hi haguera víctimes mortals ni tampoc cap brot de violència greu. Que el document no ho digui —bàsicament perquè bona part d'aquest fou robat de l'arxiu manresà—, no significa que no sigui veritat o que s'ometés per falta de fonts directes, sinó que algú es va preocupar que aquest fet s'esborrés de la història de Manresa. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i possessions fora de la seva aljama). Tot i això, si disposaven dels elements primordials que indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús. Un fet que destacava en comparació amb els seus veïns cristians, per exemple.

Segons Salvador Garcia-Arbós (2010) un 1,5 % de la població catalana medieval professava la llei mosaica. En el moment de màxima esplendor, al començament del segle XIV, van arribar a ser 12.000 a Catalunya i 30.000 al conjunt de la Corona d’Aragó. En els indrets amb més presència jueva, mai no van superar el 7 % de la població. A Barcelona hi havia la comunitat més gran: quasi 5.000 persones. A Perpinyà i Girona, prop de 1.000. A Lleida, mig miler. A Tortosa i a Cervera, poc més de 300. A Castelló d’Empúries, Solsona, Balaguer, Tàrrega i Besalú, entre 100 i 200. Després dels atacs i massacres del 1391 i de l’onada de conversions, la població decau fins a les 2.000 persones el 1419, i eren 1.500 en el moment de l’expulsió.

Comparant els tributs recaptats en altres calls catalans, el de Manresa era el més baix del Principat. Per fer-nos una idea del que pagaven els jueus manresans a l'erari públic, podem mencionar que l'any 1348, l'aljama de jueus de Manresa pagava tan sols 5.000 sous, una quantitat de diners de les més minses del país juntament amb la de Tarragona, si es compara amb les quantitats exigides per aquell temps a altres comunitats de jueus, com les de Lleida (8.000 sous), les de Montblanc (13.000 sous), les de Vilafranca del Penedès (18.000 sous) i la compresa entre Tàrrega-Vilagrassa (20.000 sous), poblacions amb un fogatge (habitants) semblant a la nostra ciutat. Molt per sobre de la contribució de Manresa, se situava les de Barcelona (30.000 sous) i la que pagava més de tots, Girona-Besalú (amb 35.000 sous). Els sous a pagar dels calls no eren quantitats fixes i variaven cada any, per exemple a partir de 1350, quan la Pesta Negra va afectar la població de forma directa, aquests sous serien reduïts en la majoria de casos fins a la meitat.

Sous que pagaven els calls catalans, any 1348:

Ciutat (call)
Sous/any
Girona-Besalú
35.000
Barcelona
30.000
Tàrrega-Vilagrassa
20.000
Vilafranca del Penedès
18.000
Montblanc
13.000
Lleida
8.000
Manresa
5.000
Tarragona
5.000
Font: MORELLÓ, Jordi: “En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona”

Bibliografia:

- BENET, Albert: "L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392)". Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30, 1983

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Manresa: Zenobita, 2009

- GARCIA-ARBÓS, Salvador: "Catalunya no era Sefarad". Presència, núm. 1985, 2010

- MORELLÓ, Jordi: "En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona". Sefarad, vol. 71:2, pp. 293-348, Juliol-desembre 2011

- PONS, Josep: "Els jueus i el Call de Manresa". Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345, 1987

- SARRET i ARBÓS, Joaquim: "Els Jueus a Manresa". Manresa; Esparbé y Sèrra, 1917

13 d’agost 2015

Quan l'home del sac era...

Resseguint la Manresa de Sant Ignasi de Loiola

La vida del guipuscoà Sant Ignasi de Loiola (Íñigo López de Recalde) per Manresa es pot resseguir de forma senzilla, gràcies a les plaques i cartells informatius col·locats en carrers i places de la ciutat. Tot i que molts espais i llocs tenen una nomenclatura associada a la seva persona, que fa més propera la seva història a la nostra vila, els seus passos es poden seguir amb facilitat. Un personatge que en un principi fou conegut com "l'home del sac" pels manresans del segle XVI, que l'havien vist rondejar sense aparentment un rumb clar. Qui era aquell foraster amb cara d'estar malalt? Un solitari que es parava a resar a les ermites i esglésies que trobava i que aviat va despertar la curiositat de molts. D'on havia vingut aquest peculiar home?

El peregrí Ignasi de Loiola va contemplar Manresa per primer i únic cop, l'any 1522. Segons narra la tradició, el primer lloc on va fer nit a Manresa Sant Ignasi fou les balmes que hi ha sobre el barri de les Escodines el 25 de març de 1522, on avui hi ha construïda la Santa Cova. Feia pocs anys que la ciutat s'havia recuperat de la terrible Pesta Negra, dels cicles de males collites i de la Guerra Civil Catalana del segle XV. Aquests successos havien fet minvar la població, tot i que al segle XVI i sobretot XVII la població tornaria a créixer. Joaquim Sarret i Arbós, al seu llibre d'Història de Manresa de l'any 1910, ens explica com fou l'entrada del Sant a Manresa:
Ignasi de Loyòla entrá a Manrèsa pel camí de la Guia, passant l'actual Pònt vell. En la iglesièta que hi ha pròp de dit pònt, s'aturá el sant penitent a fer oració; y còm era a la vesprada y quedés sòl, diu la tradició que la Vèrge Santíssima li senyalá el llòc o Còva aont s'havia de guarir y fer penitència, aquedat desde llavòres la santa imatge girada de cara a dita santa còva.
El periple del Sant per casa nostre va seguir a l'antic Hospital de Santa Llúcia i a la casa Amigant, propietat d'una antiga família noble manresana que tenia un auspici per cuidar als malalts. La Casa dels Amigant està situada a tocar de la Plaça Major, a la baixada del Carme, i era propietat de la família Amigant que el va acollir fins a dues vegades. Aquest fet va donar nom a la petita plaça que hi havia al costat, i des d'aquell moment es coneix com la placeta de Sant Ignasi Malalt. La tradició, esmenta que Sant Ignasi dibuixà tres creus amb sang a la paret de la cambra dels Amigant on s'estava recuperant, una de les quals encara es pot veure.

Durant la seva estada a l'Hospital de Santa Llúcia va patir un esvaniment, el qual molts l'arribaren a donar per mort. Durant una setmana, pràcticament restà inconscient fins que tornà a recuperar-se. A l'actual església del Rapte, al costat de la Sala Ciutat, es commemora aquesta vivència com un petit miracle, en què fins i tot alguns historiadors han vist en aquesta "recuperació" la inspiració per la fundació de la Companyia de Jesús més tard. La capella del Rapte de Sant Ignasi és una construcció del segle XX, inaugurada l'any 1958. Va ser construïda en el lloc on hi havia hagut l'hospital i capella de santa Llúcia, dels quals se'n té notícia des del 1321. Al segle XVIII en aquest lloc es bastí l'església de Sant Ignasi, enderrocada durant la Guerra Civil.

Seguim, recorrent els carrers i arribem al carrer Sobrerroca, sens dubte, la zona amb més punts de referència aquest sant. Des del famós "Pou de la Gallina" on va obrar el miracle de fer pujar l'aigua, perquè segons la llegenda va trobar una nena plorant perquè l'hi havia caigut una gallina dintre el pou, fins a diferents baixos de cases del mateix carrer on s'afirmava que hi havia passat més d'una nit, com és el cas de l'edifici número 30.

Altres llocs ignasians eren espais que simplement formaven part de la ciutat, i ara encara molts d'ells podem veure'ls quasi iguals que com els va veure el pelegrí, com són: el Pont Vell, la Seu, el monestir de Santa Clara, la petita església de Sant Pau i el mas de les Marcetes, on es guarda un reliquiari amb el cinyell del sant. També podem destacar espais que es trobaven en aquell temps "fora muralles" on es pot documentar interacció del Sant com la Creu del Tort, lloc on Sant Ignasi hi fou acollit per la família Tort i on es conservà el bol d'escudella de fusta d'olivera del sant fins a la mort de la seva propietària la Lluïsa Santanach. La còpia que tenien els jesuïtes la tenen els actuals propietaris de la Casa del Tort. Un altre espai fora de la ciutat, és la petita ermita de la Salut de Viladordis, on el pelegrí anava a resar molt sovint.

Durant els onze mesos que va estar-se a la ciutat, va ensenyar catecisme i va menar una vida contemplativa d'oració, meditació i penitència. A partir de les experiències tingudes a Manresa, va escriure el llibre dels Exercicis Espirituals. Un mètode de recerca de la voluntat de Déu que consisteix a dedicar un període de 30 dies de silenci a la meditació i a la reflexió, durant els quals es revisa la vida d’un mateix i se'l convida a seguir el model de vida de Jesús, a comprometre’s, i a practicar la solidaritat.

Bibliografia en línia:

- Auca de Sant Ignasi: auca.covamanresa.cat

- Bloc Arquitectura Medieval: arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com

- Història documentada de Manresa: historiademanresa.wordpress.com

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Manresa. Una història per conèixer". Ed.Zenobita. Manresa, 2005

- SARRET, Joaquim: "Història de Manresa". Impremta Sant Josep. Manresa, 1910

- VALDENEBRO, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles". Arqueologia medieval (2007), núm. 3

07 d’agost 2015

Les eleccions generals de 1936: cara o creu

El Front Català d'Ordre contra el Front d'Esquerres

Resultat de les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, per districtes a la ciutat de Manresa.
(Diari "Pla de Bages", Any 32, núm. 89 - 17/02/1936)

La tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern a Madrid. El Partit Radical va veure’s afectat per un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo (una ruleta trucada que, mitjançant suborns a les autoritats, s’havia implantat en diferents casinos espanyols) i els casos de malversació de fons públics per part de diferents polítics radicals (conegut com el cas "Nombela"). Aquests escàndols van agreujar les diferències a la coalició governamental, ja que el cap de govern Alejandro Lerroux havia quedat esquitxat per la corrupció dintre les files del seu propi partit. La descomposició de les forces de la dreta va dur al president de la República, Niceto Alcalá Zamora, el qual va negar-se a permetre que Gil Robles esdevingués el cap del govern, a convocar unes noves eleccions pel 16 de febrer de 1936. Tot i que la campanya electoral va ser curta, aquestes eleccions es van presentar com una clara polarització de la vida política. Les eleccions generals a les corts espanyoles del 16 de febrer de 1936 foren sens dubte les eleccions més especials de la Segona República, on els discursos polítics previs a la jornada electoral van pujar més de to. La campanya per a aquestes eleccions fou una batalla dialèctica (i en alguns casos excepcionals, més enllà de les mateixes paraules) carregada d'una gran expectació, on els polítics, sindicats i periodistes van elevar la crispació fins a quotes altament inflamables.

La demagògia, la retòrica simplista, les acusacions de malversació, la intimidació patronal o els titulars sensacionalistes de bona part dels mitjans escrits van recórrer pàgines i pàgines. Les tertúlies radiofòniques eren tenses i la gent omplia hores i hores en cafès, ateneus i bars discutint de política. En definitiva, les eleccions del 16 de febrer de 1936 van esdevenir, un autèntic cara a cara entre la dreta clàssica (propietaris, amos, cacics, sometents rurals, fabricants i burgesos de diferent gamma) i l'esquerra (obrers, menestrals, intel·lectuals comunistes, pagesos, masovers, petitburgesos i sobretot la gran massa de treballadors de les ciutats catalanes, on cada cop vivien més i més obrers). Pràcticament tots els partits catalans que van concórrer a les eleccions del 16 de febrer, tan de dreta, com d'esquerra, i també de centre van conformar llistes unitàries i es van presentar en un sol bloc unitari, on l'eix dreta-esquerra era el pol on girava tot. Alguns corresponsals de mitjans estrangers van afirmar que eren: "unes eleccions entre feixistes i comunistes". Excepte partits polítics residuals i amb poc recorregut, la majoria de partits polítics van optar per agrupar-se en un front únic. La dreta ho féu sota "El Front Català d'Ordre" i l'esquerra sota "El Front d'Esquerres".

La participació fou molt elevada, la qual cosa va evidenciar que l'ambient polític que es respirava era molt intens. Dretes i esquerres mobilitzaren al màxim la seva maquinària electoral: foren les eleccions que van tenir un nombre més elevat de mítings propagandístics a la ciutat de Manresa. Tot i aquest clima d'alta tensió política, a la ciutat, al Bages i a la resta de Catalunya, les eleccions es van celebrar amb absoluta tranquil·litat i sense fets greus a remarcar. El diari El Pla de Bages de l'endemà, dia 17 de febrer, ho recalcava a la pàgina tres:
Es va significar per una completa tranquil·litat i per l'extraordinari número de ciutadans que emeteren el seu vot.
La victòria de les esquerres va comportar l’amnistia dels presos polítics de 1934, va permetre a les forces d'esquerres recuperar l’alcaldia de Manresa (Francesc Marcet tornava a ser alcalde) i es van depurar els càrrecs que s'havien instal·lat arbitràriament i sense eleccions arran dels Fets d'Octubre de 1934. Precisament el jutge encarregat dels Fets d'Octubre a la ciutat de Manresa, notificaria el sobreseïment del cas pocs dies després del triomf de les esquerres a bona part dels processats per aquests fets. La majoria d'acusats de rebel·lió i sedició a la ciutat de Manresa i la comarca foren indultats i el cas es va arxivar. Un cop més la premsa en tornava a informar:
El jutge senyor Peñalver ha notificat el sobreseïment de la causa pels fets d'octubre a Manresa, als que apareixien processats. Solament quedaran a disposició de la jurisdicció ordinària, Lluís Soler i Terol, Marian Aranda i Josep Tarrés i Torres, per tinença il·lícita d'armes.
(El Pla de Bages, 18/02/1936, p.4) 

Bibliografia:

- Ciències Socials en Xarxa: La victòria del Front Popular

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

28 de juliol 2015

Adéu seda, hola cotó!

Les fàbriques del riu del segle XIX

Mapa amb les principals fàbriques tèxtils que hi havia al costat del riu Cardener a finals del segle XIX. 
Imatge: "Manresa. Una història per conèixer" p.86

El segle XIX una sèrie de canvis econòmics, socials i demogràfics van alterar notablement l'evolució de Manresa, que en aquesta centúria deixaria de ser un nucli manufacturer per esdevenir en una ciutat-fàbrica de primer ordre al panorama català. La producció de seda havia decaigut i el cotó entrava en força a la ciutat. Les causes d'aquest canvi, principalment foren dos, la pèrdua del mercat colonial espanyol d'Amèrica i la Guerra del Francès (1808-1814). L'ascens del cotó va lligat amb la crisi de la seda i amb la demanda de nova matèria tal com feia referència un document de l'Ajuntament de Manresa datat l'any 1831:
"Desde la pérdida pués de nuestras colonias el tráfico de Manresa se ha reducido en una pura fabricación y esta ha quedado reducida en una centésima parte de lo que se hacía antes."
A principis del segle XIX els esforços i els capitals s'invertiran en la indústria del cotó. De fet, la gran activitat industrial de la història de Manresa per antonomàsia, ha estat la cinteria de cotó. La fabricació de cintes, anomenades vetes també, ocupava quasi la totalitat de les fàbriques de la ciutat. El 1854, hi ha constància d'un sindicat que agrupava aquests treballadors, era el Montepio de Cintaires, que defensava els drets dels cintaires. Més endavant, el 1872 va aparèixer la Societat de Treballadors de Cintes de Cotó i el 1939, la nova oligarquia franquista creava el Gremi de Cintaires. Manresa és avui en dia la seu actual del Gremi de Cintaires d'Espanya. Una dada que corrobora aquest fet: l'any 1971 el 25% dels teixits estrets (cintes i vetes) produïts a l'estat espanyol es feien a la ciutat de Manresa.

Tornant al segle XIX i a les cintes, aquesta nova activitat era més complexa i necessitava més maquinària per produir. La força manual per fer anar els instruments i màquines no era suficient i es requeria la força de l'energia hidràulica. Per aquest motiu les noves fàbriques tèxtils van construir-se al costat dels corrents fluvials. Les primeres fàbriques construïdes a Manresa al XIX, no són curiosament al riu Cardener, sinó al torrent de Sant Ignasi, tot i que més endavant el riu seria el punt de referència de les noves instal·lacions fabrils. Les fàbriques tenien una resclosa, que a vegades era compartida per més d'una fàbrica, per retenir l'aigua que baixava del riu, la qual era conduïda a través d'un canal fins a la fàbrica. Allà, i gràcies a un petit salt, l'aigua feia firar una roda hidràulica que, connectada a un sistema d'embarrats, feia moure les màquines, siguin les que filaven o les que teixien. 

La majoria d'aquestes noves fàbriques s'hi filava cotó, però també n'hi havia de tints, que aprofitaven l'aigua dels torrents de la ciutat. El fort creixement del sector tèxtil va comportar l'aparició d'un seguit d'indústries i negocis complementaris i auxiliars, com foneries, tallers metal·lúrgics, fusteries industrials, empreses de construcció, magatzems d'obres... que s'afegien a les tradicionals ocupacions de Manresa com els marbristes, ebenistes, vetaires i com no, els espardenyers.

Més informació al bloc:

- Les filatures: (I), (II), (III)
- La indústria del cotó: aquí
- Indústria i urbanisme: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2005). Manresa. Una història per conèixer. Manresa: Zenobita

- OLIVERAS, Josep (1985). Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa

- VIRÓS, Lluís (2000). La indústria tèxtil. Manresa: Actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya.

18 de juliol 2015

La sublevació militar africana

18 de juliol de 1936: cop d'estat frustrat

Treballadors manresans, pocs dies després del fallit intent de cop d'estat. (Fotografia: memoria.cat)

El 18 de juliol de 1936 els efectes del cop d'estat van arribar ràpidament a Manresa. Per les ràdios (als anys 30 eren el gran mitjà de comunicació popular) s'anunciava amb butlletins especials que diferents militars destinats a l'Àfrica s'havien revoltat contra el govern republicà d'esquerres de Madrid. A casa nostra la insurrecció fou aturada gràcies a l'acció defensiva de partits d'esquerres i sindicats així com pel mateix Ajuntament i per descomptat la Generalitat de Catalunya.

Les organitzacions populars van constituir comitès revolucionaris per frenar qualsevol intent d'alçament reaccionari a la ciutat. Les seus dels partits de dreta foren confiscades per evitar que hi aprovisionessin armes per donar als revoltats. Els sindicats CNT i UGT, així com els partits d'esquerra, el PSUC (creat pocs dies després del dia 18), ERC i Estat Català van repartir-se el poder de la ciutat i es van fer càrrec de la gestió dels afers municipals. Els primers dies de la guerra, es va crear un altre comitè que va prendre el nom de Comitè d'Enllaç Antifeixista de la comarca Manresa-Bages, format per un petit grup de la CNT-FAI de Barcelona comandat per Solé i Asensi que varen arribar a Manresa amb dues camionetes carregades de fusells i armes. La situació va acabar quan la Federació Local de Sindicats de la CNT va decidir unificar el comitè d'Enllaç Antifeixista amb el Comitè Revolucionari. Josep Corbella membre del comitè d'Enllaç Antifeixista va esdevenir el primer secretari del Comitè Antifeixista de Manresa el dia 10 d'agost de 1936.

Sortida de soldats de la Caserna del Carme cap al front de guerra. 
(02/08/1936. Fons: Josep M. Rosal i d’Argullo - Arxiu Comarcal del Bages)

El 2 d'agost surten els primers soldats de la Caserna del Carme, sota les ordres del comandant Luis Menéndez Maseras, cap al front de guerra. Al seu pas pel Passeig de Pere III fins a l'Estació del Nord, són aclamats per la ciutat de Manresa.

Més informació:

- L'esclat de la Guerra Civil: aquí
- El gran soviet de Manresa: aquí
- Sortida de soldats des de Manresa cap al front: aquí

*Amb l'etiqueta del bloc "La Guerra Civil" podeu llegir totes les entrades referents aquest període.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Manresa. Una història per conèixer". Manresa, Ed.Zenobita, 2005

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): www.memoria.cat/republica

09 de juliol 2015

Vides creuades

Passadors sense escrúpols: els lladres de jueus

En aquest bloc, hem parlat de com la ciutat de Manresa era un punt vital, de moltes rutes d'evasió dels nazis. Durant l'ocupació nazi de França (a partir de 1943 efectiva a tot el país) molts refugiats jueus, comunistes o soldats aliats (americans, anglesos, polonesos...) capturats a la rereguarda nazi, havien d'enginyar-se una via de fuga i evitar ser capturats per la Gestapo. Molts travessaven la frontera hispano-francesa i els Pirineus. La majoria van ser guiats per experimentats passadors (guies), com hàbils contrabandistes, soldats republicans i maquis, que es coneixien les muntanyes del Pirineu com la palma de la seva mà. Moltes de les rutes d'evasió passaven per la ciutat de Manresa, on agafaven el tren per anar a Barcelona, i refugiar-se en els consolats dels aliats i les "cases segures" que hi havia a la capital catalana. La participació dels passadors fou vital per salvar la vida a milers de persones. Molts d'aquests passadors van cobrar molts diners i d'altres no tant per fer aquesta feina. Alguns fins i tot, ho feien per vocació idealista i no cobraven ni cinc, ja que creien que un cop derrotats els nazis d'Europa, el següent a caure seria el dictador Franco i tot seria més fàcil.

Mapa de les rutes d'evasió utilitzades pels refugiats jueus per fugir de la França ocupada i llocs d'estada i detenció a la península Ibèrica. Font: mhcat.cat

Fer la travessa amb l’ajut d’algun passador també tenia el seu risc, ja que no tots tenien els mateixos principis morals i ètics, alguns d'aquests passadors eren estafadors, lladres, assassins i delinqüents que s'aprofitaven dels jueus per robar-los (perquè solien anar amb joies, or i molts diners durant la travessia), fins i tot alguns acabarien sent confidents de la Guàrdia Civil i la Gestapo que vigilava les rutes d'evasió d'Andorra. Molts jueus foren assassinats pels seus passadors per evitar descobrir aquest pèrfid doble joc. Calia, per tant, vigilar molt bé amb qui anaves i sobretot no fer res que aixequés sospites a tercers. Van ser anys difícils, on la gent de la muntanya estava molt vigilada. Confidents per tot arreu, gent que delatava, gent que denunciava, els diners eren un bon al·licient en una època de dura postguerra on no hi havia quasi de res enlloc per menjar. Denise Berger, esposa d’en Víctor Papo (un jueu italià, nascut el 1927, més endavant parlarem d'ell) i jueva natural de la devastada Polònia, explica l’itinerari que va fer el seu pare fugint pels Pirineus el 1942, i el perill que representaven els estafadors i lladres que assassinaven els jueus per robar-los. El seu cas ens porta fins a Manresa:
«Mi padre emprende el camino con el guía y creo que el guía lo dejó en la misma frontera. Creo que era español, era español, lo dejó en la frontera realmente, había patrullas alemanas constantes allí y bueno seguramente conocía un buen camino y entonces desde la frontera hasta Manresa o cerca de Manresa donde lo detuvieron, tuvo que andar, entonces se paraba en granjas, [...] tenía un poco de dinero, le preparaban algunos huevos fritos, y tengo que decir que tuvo, mucha, mucha suerte con el guía, porque había muchos guías que mataban a los judíos o simplemente los daban a los alemanes para robar el poco oro que llevaban encima o lo que sea».
Louis Berger era el pare de la Denise, un ciutadà francès jueu d'origen polonès que havia estat delatat per ser jueu i detingut quan intentava travessar la frontera hispano-francesa. La policia feixista de Vichy el va tancar al camp d'internament de Vernet, un camp de concentració infestat de republicans catalans i espanyols. Allà molts presoners del camp, que tenien contacte amb la resistència francesa i els maquis, van recomanar a Berger, que fugís cap a l'estat espanyol. Berger s'escapa del camp de concentració de Vernet amb l'ajuda d'un guia, i aconsegueix finalment travessar la frontera sense ser descobert. Va estar de sort, el guia era una bona persona, no el va trair ni tampoc robar, el va deixar a Andorra, on les xarxes d'evasió catalanes tenien diferents rutes per arribar fins a Barcelona. Berger va entrar amb contacte amb els passadors, Joan Català i Joaquim Baldrich, que el va portar fins a Manresa, on havia d'agafar el tren per arribar a Barcelona. 

La travessia d'en Berger per territori català començava a Andorra, d'Andorra fins a la Seu d'Urgell i després direcció a la Serralada del Cadí per anar a agafar "l'elèctric" (el tren) a la ciutat de Manresa. Tot això a peu i vigilant de no ser capturats per la Guàrdia Civil ni tampoc els seus col·laboradors. A prop de Manresa Berger fou detingut i enviat directament a la caserna de la Guàrdia Civil, era l'hivern i feia molt de fred. Els guàrdies li van donar una tassa de cafè calent (molt poc habitual a la postguerra i primer franquisme, i encara menys en un detingut) i el van portar fins a la presó Model de Barcelona, que estava plena fins dalt.

Victor Papo i les misses militars

Precisament en Victor Papo i el seu sogre, tenen en comú la ciutat de Manresa. Històries creuades, històries que passen per un mateix lloc, i en aquest cas, històries familiars. Victor Papo arribaria a Catalunya l'any 1941 fugint de la França de Vichy, on havia estat denunciat per un treballador de l'hotel del seu pare. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París: “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que era també una refugiada jueva, a Barcelona.

Papo viuria a l'estat espanyol com a ciutadà neòfit, si volia ser ben vist, havia de fer el que es deia en aquell temps, tal com recordava la propaganda franquista: "Si eres español, habla español". Papo havia de semblar espanyol, o almenys actuar com ho feia un espanyol compromès amb l'estat filofeixista del moment. Passada la Segona Guerra Mundial, l'any 1947 Victor Papo es desplaçaria a Tolouse a estudiar enginyeria, amb la condició que havia de retornar a realitzar el servei militar, que hauria de fer a Manresa.

Papo va ser fidel a la seva paraula i tornà el 1950 a la capital del Bages a realitzar el servei militar obligatori. Durant el seu servei militar, Papo es feia un fart d'assistir a misses catòliques, fins que se'n va cansar i va anar directament al despatx del seu tinent coronel de la caserna del Carme. Quina excusa posaria aquest cop? Volia "escaquejar-se" de la missa, però com? Va optar per dir la veritat. A veure què passava... El mateix Papo ho explicaria en una entrevista radiofònica:
«Estuve un año y medio en el servicio militar sin ningún problema, no tuve nunca problemas de ninguna clase, por cierto, te cuento una anécdota, en el servicio militar en Manresa un día fui a ver al teniente coronel y le pedí permiso para no ir a misa y me preguntó: ¿porque?, porque soy hebreo, soy judío, y dijo: Ah!! que interesante. Me dio el permiso y nada más y ya está».
Bibliografia:

CALVET, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012

- Diari ARA: "L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus" [07/07/2015]

- Documental "Boira Negra" (2008): www.ccma.cat/tv3/boira-negra

- LUENGO, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

- Museu d'Història de Catalunya: Vides silenciades

- Perseguits i salvats. Itineraris per la memòria: www.perseguits.cat

Més informació referent al bloc:

El camí cap a la llibertat. L'estació del Nord i els evadits: aquí
- L'oficial francès i el seu estrany maletí. L'home de la bomba atòmica: aquí

02 de juliol 2015

Benvinguts a Manresa!

La carretera que havia d'acabar amb tots els maldecaps, un alcalde pesat i la visita d'un dictador
«Creo que esta carretera ha nacido con las alas encogidas para al futuro. Dos carriles me parecen un equipamiento insuficiente para el tránsito que ha de discurrir por este itinerario. Sólo prolongando hasta Manresa la autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa se podría hacer frente a las próximas necesidades que ha de generar el túnel del Cadí»
José María Milagro a "La Vanguardia Española" (1975)

En l'última entrada del bloc vam parlar de l'obertura de la nova carretera que seguia el riu Llobregat i connectava Manresa amb Abrera directament a l'antiga N-II, avui autopista A-2. Les cròniques periodístiques de l'època destacaven la persistència de l’alcalde Soldevila per aconseguir que les autoritats franquistes portessin la carretera a Manresa.

De fet l'any 1966 en l'última visita del dictador espanyol (la primera fou en ple període autàrquic) a la nostra ciutat, Soldevila va explicar-li en persona al dictador la necessitat de millorar les connexions entre Manresa i Barcelona per carretera. El mateix dictador va palpar de primera mà que el viatge de Barcelona a Manresa era una travessia de quasi 2 hores. Els manresans i bagencs haurien d'esperar pràcticament 10 anys perquè el trajecte entre la capital catalana i la capital del Bages, s'escurcés en gairebé la meitat passant de les dues hores a una.

El nou eix Manresa-Abrera ja es preveia en el Pla General d’Ordenació de la província de Barcelona de l’any 1959. Formava part de l’eix del Llobregat fins a la Cerdanya. De fet, com van dir diferents persones destacades de la ciutat al llarg del temps, l'alcalde Ramon Soldevila tot i ser un "tecnòcrata de buró" del franquisme més immobilista fou un alcalde titllat de constructor i gestor capacitat, ja que la ciutat postindustrial que avui coneixem forma part de la seva trajectòria al capdavant del consistori. 

La primera obra es va completar el juliol del 1973 amb l'eixamplament de la carretera al seu pas per Sant Vicenç de Castellet i l'obertura del túnel de Bogunyà per evitar passar per dintre el nucli de Castellbell i el Vilar, però la segona fase, la carretera de Monistrol de Montserrat a Abrera no es va acabar fins a final del 1974. Les obres van costar més de 300 milions de pessetes de l'època. Inicialment, s’havia projectat un túnel a la Puda, però va ser substituït per un viaducte de gairebé un quilòmetre de llargada, que va ser la part més espectacular de l’obra. La carretera es va batejar com a C-1411, en sintonia amb el nom de tot l’eix del Llobregat concebut fins a la Cerdanya. El nom es va mantenir fins al 2001, quan la Generalitat de Catalunya va canviar la nomenclatura de tota la xarxa viària sota el seu control, per acabar amb la codificació estatal basada en un únic punt de referència clau, la Puerta del Sol de la capital espanyola.

NO-DO “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975 (Sense àudio)

Hemeroteca:

- La Vanguardia: "Apertura del nuevo tramo de acceso a Manresa por el valle del Llobregat", p.38 (24/12/1974)

- Regió7: "L’eix Manresa-Abrera compleix 40 anys", p.4 (24/12/2014)

Més informació sobre el tema:

- La finestra, el riu i l'alcalde Soldevila: aquí
- L'autopista més cara i l'Operació Roca: aquí
- El nou eix del Llobregat: aquí

27 de juny 2015

La finestra, el riu i l'alcalde Soldevila

El viatge fins a Manresa per l'antiga C-1411

Fins a l'any 1974, anar en cotxe del Bages a la ciutat de Barcelona significava haver de fer un munt de revolts per carreteres estretes com en un cordill dintre un sac; o bé fer els revolts de la carretera de Can Maçana (a l'hivern molts cops tallada per la neu) fins al Bruc, que era la via més utilitzada des de Manresa, o bé els de la carretera de Monistrol a Collbató, o encara pitjor, la carretera de Castellbell a Terrassa, passant per Rellinars. El 23 de desembre del 1974, la inauguració del nou eix entre Monistrol i Abrera (on s'enllaçava amb l'N-II), que s'afegia a l'eixamplament del tram entre Monistrol i Manresa i l'obertura del túnel del Bugunyà, es va viure amb gran il·lusió entre la societat civil del Bages, del Berguedà i del Solsonès, que per primera vegada veia com la distància amb Barcelona s'escurçava considerablement.

L'alcalde manresà de l'època, Ramon Soldevila, ho resumia de forma explícita amb aquestes paraules, recollides a l'antic diari de La Gaceta de Manresa:
"Hasta ahora, en Manresa se entraba por la ventana, mientras la puerta natural, el valle del Llobregat, permanecía cerrada. Ahora, la puerta queda definitivamente abierta". 
Hemeroteca:

- Diari Regió7: "L'eix Manresa-Abrera fa 40 anys" [24/12/2014]

18 de juny 2015

Tornar a començar

La comtessa Ermessenda i la Manresa del nou mil·lenni

El canvi del primer al segon mil·lenni Manresa va patir les ràtzies del cabdill Almansor, que destruirien la ciutat (en més d'una ocasió) en les famoses incursions sarraïnes en territori de la Marca Hispànica, un cordó sanitari creat pels reis francs per evitar que les tropes musulmanes penetressin al que avui seria el sud de França, la zona d'Occitània. L'any 801, el rei d'Aquitània, Lluís el Pietós, fill de Carlemany, va conquerir Barcelona als musulmans. La presa de Barcelona va deixar com a record la rondalla de "El gegant del Pi". D'ençà de la conquesta de la ciutat, s'institueix el comtat de Barcelona, que fixa els límits més avançats de la Marca Hispànica. Els rius Llobregat i Cardener formarien la línia de frontera amb els territoris àrabs de la península Ibèrica. 

Entre els anys 985 i 999 Manresa seria arrasada pels feroços genets d'Almansor, considerats els millors del món en aquella època. En aquest bloc n'hem parlat en entrades diferents, tot i que ara seguirem els passos de la reconstrucció de la ciutat, partint de zero, ergo, d'una ciutat que havia estat abandonada per la seva població, abans de ser destruïda i saquejada. Aquest era el panorama de Manresa al nou mil·lenni, la ciutat començava el segle XI amb la destrucció més absoluta. L'any 1022 la comtessa Ermessenda, juntament amb el seu fill, el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que aleshores era un jove de 16 anys, i el bisbe de Vic, Oliba, van confirmar a partir de cinc testimonis la dotació del terme de Manresa. Un any més tard, Ermessenda deixà els comtats en mans del seu fill, el qual reclamava poder governar tot sol. La dotació era una carta de repoblament de la zona, en la qual els comtes de Barcelona donarien ajudes i privilegis a cristians del seu comtat i de territoris veïns perquè tornessin a aixecar la ciutat. De fet se sap que molts repobladors de Manresa del segle XI, eren aragonesos, concretament de Saragossa, ja que a la ciutat hi havia un barri conegut com el "Barri Saragossà". Aquest barri estava al costat de l'actual capella de Sant Marc i de l'ara tapat torrent de Sant Ignasi, just abans de la seva desembocadura al riu Cardener.

L'arquebisbe de Tarragona, el bisbe Ramon de Vic i altres personalitats eclesiàstiques i civils, signaren, l'any 1098, aquest document d'erecció d'un monestir o comunitat de canonges agustiniana per al culte de Santa Maria de Manresa. Arxiu de la Seu de Manresa.
La nova Manresa, post ràtzies, començava a prendre forma al voltant del Puigcardener, era una ciutat encara sense muralles. Al barri dels saragossans calia afegir d'altres barris que existien abans de les ràtzies sarraïnes com el barri de Todesind a les Escodines i un raval a prop de l'església de Sant Miquel. De fet l'únic espai que conservava les muralles era el Puigcardener, per això molts veïns en cas d'un atac a Manresa havien de refugiar-se al perímetre emmurallat del puig. Les primeres muralles van ser construïdes entre els segles X i XI. El nucli estava dominat per l'església de Santa Maria, avui en dia la Seu, el castell comtal i un grup de cases.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2005). Manresa. Una història per conèixer. Manresa: Zenobita

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1910). Història de Manresa. Manresa: Impremta Sant Josep

10 de juny 2015

La prostitució a la ciutat de Manresa

Històries de l'ofici més antic del món

En aquest bloc hem parlat del fenomen de la prostitució a la ciutat de Manresa des d'un vessant de respecte i com a fenomen purament històric i del tot antropològic. Qui no recorda la famosa prostituta de la plaça de la Reforma, la Quica, que guardava de peu hores i hores amb sol, neu o pluja? I l'intent de l'alcalde Juli Sanclimens d'instal·lar el primer bordell municipal de l'estat espanyol el 1987, per acabar amb la prostitució, la sida i la marginalització al degradat Barri Antic de la ciutat?

El tema de la prostitució sempre ha anat acompanyat de la hipocresia relacionada amb l'estigmatització que va fer la tradició cristina de les persones que venien el seu cos, a canvi de diners, serveis o favors de tota mena. De fet sempre ha estat un tema tabú per a molta gent, en canvi per d'altres purament un tema escatològic, higiènic o de precarització i estigmatització social. No fa falta recordar que és la prostitució i com sorgeix, de fet tothom ja sap el que està en joc i la nostra ciutat no ha estat precisament una excepció. La prostitució, des del punt de vista laboral, no és pitjor que altres activitats que poden exercir persones amb escassa formació o possibilitats laborals. El món de la prostitució és i ha estat tan divers com diverses són les persones que l'exerceixen durant al llarg de tots els períodes històrics.

Els models de tractament normatiu de la prostitució que han estat emprats al llarg de la història es redueixen a quatre: el reglamentarisme, l'abolicionisme, el prohibicionisme i el regulacionista. El reglamentarisme s'imposa a Europa des de mitjan segle XIX i culpa a la prostituta per promoure un mercat de compravenda del sexe, definint la prostitució com un mal inevitable que en qualsevol cas cal reglamentar. L'abolicionista, per la seva banda, respondran més endavant a aquesta estigmatització, culpabilització i confinament de la prostituta, denunciant les insuficiències del reglamentarisme i propugnant un món nou sense prostitució. El prohibicionisme comparteix amb el reglamentarisme la culpabilització de la prostituta per l'existència del negoci del sexe, i amb l'abolicionisme l'objectiu d'acabar amb la prostitució. Per acabar, el model regulacionista, també anomenat de legalització o laboral, comença a prendre forma en els anys vuitanta del segle XX, al fil de l'impuls de creació i mobilització de les associacions de prostitutes en sindicats de treballadores del sexe i amb polítiques d'inclusió al sistema social de cotitzacions públiques.

Recorregut històric dels bordells de la ciutat

Al canvi de segle, del XIX al XX, Manresa va arribar a tenir fins a 20 bordells que van conviure de forma alterna. Alguns van perdurar anys i d'altres no tant. Destaquen noms com el de Cal Pitango amb la fama de ser un bordell brut i miserable, el de La Punyalada (el nom pot semblar fins i tot perillós pels clients) però en realitat era un espai de relaxament d'alt nivell, i d'altres més populars com el de Ca l'Adela o el de Cal Guarro. Durant més de cent anys, la ciutat va tenir diferents espais, residències, pisos i habitatges on es practicava la prostitució, de tal manera, que en molts d'aquests espais va quedar una forta impregnació social al paisatge local. Encara alguns d'aquests indrets són recordats pel seu passat sexual.
Mapa realitzat a partir de la informació de Francesc Comas a: "Quan en deien cases de barrets" (Diari Regió7, el 24/01/15)

1. Ca l'Adela o Casablanca, els anys 30 era al camí de la Cova. Després va anar al carrer Rajadell al barri de la Mion-Puigberenguer. Fins a l'any 1961 la senyora Adela n'era la mestressa. El 1975 es va fer un intent de reobertura avortada per l'associació de veïns.

2. Cal Ciera, al carrer amb el mateix nom. Hi treballa "La Manresana" que va morir a mans del seu marit l'any 1947, fart que de les bromes que li feien els companys de la feina a causa de la feina de la seva dona.

3. Ca la Cisca, al carrer Cantarell. El 1922 davant d'aquest bordell el sindicalista Àngel Pestaña fou disparat per tres mercenaris del Sindicat Lliure.

4. Cal Guarro o cal Pepe, al carrer de les Beates, conegut com el carrer de les "putes" durant anys. Bordell de categoria. Les prostitutes que hi exercien eren de Barcelona i per tant la discreció estava assegurada. A partir de la dècada dels 40 va guanyar fama, sobretot per la gent de fora la ciutat de Manresa que acudia al mercat de la Plaça Major a vendre.

5. Ca la Lola, al carrer del Joc de la Pilota cantonada amb el carrer de la Dama, de principis del segle XX.

6. Ca l'Onze, al carrer de l'Era d'Esquerra número 11, durant la postguerra, anys 40 bàsicament.

7. Cal Pitango, a prop dels Dipòsits Vells (Museu de la Tècnica). Era el bordell més barat de la ciutat. Brut, miserable i fastigós, era de sobres el pitjor lloc on s'exercia la prostitució a Manresa. Al lloc hi havia un "palanganero" que netejava els baixos del personal. Va tenir el seu auge durant la postguerra.

8. Ca la Sara, al carrer de la Font del Gat. La dona que el regentava es deia Sara, hi havia arribat de Barcelona. Fins als anys 90 estava actiu.

9. Cal Set, carrer de la Beata Soledad Torres 7, a prop de la Fàbrica Matamala. Va funcionar durant la postguerra.

10. Carrer de les Barreres. En aquest vial, entre la Muralla de Sant Francesc i la Plaça Gispert, era on es concentrava un gran nombre de bordells. A finals del segle XIX els veïns es van queixar a l'ajuntament d'una casa situada en aquest carrer, al número 28.

11. El Chivo, casa de cites situada a prop de la passarel·la que hi havia a l'estació del Nord (Renfe), durant la postguerra.

12. El Petit Doré, al carrer de les Piques el segle XIX i a principis del XX, al de la Sabateria. Els senyorets de casa bona de Manresa feien el coit a les llotges amb les coristes i artistes, que hi actuaven despullades.

13. Ocell de Foc, barri de la Sagrada Família, funcionant durant la postguerra i posteriors anys.

14. La Punyalada, al carrer d'Àngel Guimerà. Bordell de qualitat molt habitual per la burgesia local a principis del segle XX.

15. Salón Rosa, a la plaça Clavé. Bar de copes amb uns reservats on es feien tocaments de tot tipus. Habitual durant la postguerra i entrat els anys 60.

16. Les tres columnes, al barri de la Mion. Anys de postguerra i posteriors.

Bibliografia de referència:

- CAMPS, Gemma: "Quan en deien cases de barrets" [Diari Regió7], 24/01/15; pàg. 2-3

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

03 de juny 2015

100 anys d'un descobriment

La Manresa protohistòrica

Aquest mes de maig passat, va fer 100 anys de la descoberta arqueològica més important que ens ha permès conèixer una mica més la història de la ciutat de Manresa. Ara fa un segle, durant les obres de fonamentació de l’escalinata de la nova façana neogòtica projectada per l'arquitecte Alexandre Soler i March, a la part occident de la Seu, van aparèixer diversos vestigis de l’antiguitat, especialment un conjunt de tombes del Baix Imperi (segle III-V) i ceràmiques que permeten remuntar-nos fins al segle VI aC en la nostra cronologia com a vila. L'arqueòleg Antoni Daura, explicava en un article al Pou de la Gallina, la importància del descobriment i com es va efectuar la intervenció arqueològica:
"El primer en adonar-se’n fou el pintor Francesc Cuixart (hi ha obra seva al Museu Comarcal, on també es conserven les troballes del 1915) i, de seguida, l’Ajuntament encarregà a la gent del Centre Excursionista de la Comarca de Bages la tasca de documentar la troballa. Mossèn Josep Guitart va assumir el repte d’estudiar i publicar les excavacions i, si bé els seus coneixements tècnics arqueològicament parlant eren limitats, ell i el seu equip van treballar amb constància, seriositat i rigor. I això és important destacar-ho en uns anys on no hi havia gaire sensibilitat per a 'vel·leïtats' culturals d’aquest tipus"
Es va omplir un important buit històric de la protohistòria de Manresa i es va confirmar l'existència d'un poblat ibèric assentat al Puigcardener (on avui hi ha la basílica de la Seu) gràcies a aquest descobriment de ceràmiques gregues localitzades l'any 1915. La importància d'aquest descobriment i de l'estudi efectuat posteriorment, sobretot tenint en compte la manca de restes constructives, està en el fet que els antics ibers compraven i feien servir peces de ceràmica d'Àtica (grega), datables dels segles VI - IV aC. Avui en dia les ceràmiques es poden veure al Museu Comarcal de Manresa. Les ceràmiques trobades són un total de 30, onze són vasos, mentre que la resta són atuells protocampanians i campanians. També es van trobar més ceràmiques fetes a casa nostra, concretament anomenades "emporitanes".

Les fonts històriques també poden confirmar l'existència d'un nucli habitat per ibers, tal com es desprèn d'un text de l'historiador romà Tit Livi, en el qual es fa referència a un oppidum ibèric anomenat Mentissam que segons els historiadors Miquel Cura i Albert Clarà es podia relacionar directament amb la moderna Manresa, i que els romans posteriorment llatinitzarien amb el nom de Minorisa.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; SERRA, J.A. (1991). Ibers i romans. Manresa: Museu Comarcal de Manresa

- DAURA, Antoni. (1992). L'arqueologia a l'abast. Manresa: Museu Comarcal de Manresa

- DAURA, Antoni. Puigcardener. Revista El Pou Digital, (20/05/2015)

- FITÉ, Jofre. El nom de Manresa (I). Revista El Pou Digital, (16/08/2012)

- JUNYENT, Francesc. (1993). Manresa. Guia de la Ciutat. Manresa: Parcir/Ajuntament de Manresa

26 de maig 2015

L'autopista més cara i l'Operació Roca

La intrahistòria de l'autopista Terrassa-Manresa

El 1985, la gran banca espanyola es va adonar que Felipe González podria obtenir la majoria absoluta a l'any següent, possibilitat inquietant d'acord amb episodis com l'expropiació del holding Rumasa de 1983. Els banquers temien una deriva esquerrana del PSOE després de les eleccions generals de l'any 1986, cosa que finalment no es va produir, tot i que l'expropiació de l'empresa del controvertit empresari Ruiz Mateos va provocar un cert pànic a les grans fortunes i banquers de l'estat.

Tal preocupació era comprensible si tenim en compte les possibilitats reals dels contrincants de Felipe González: el líder d'Aliança Popular, Manuel Fraga, havia aconseguit el seu sostre electoral a causa del seu passat franquista, i les querelles internes havien acabat per descompondre a l'UCD, el partit que va crear Henry Kissinger i Adolfo Suàrez per "controlar" la Transició espanyola. Pel que fa als partits de dretes, només CiU es mantenia constant a Catalunya i el PNB, al País Basc, però el problema era que eren dos partits nacionalistes, o com deien abans regionalistes. Calia fer el salt, a Madrid i potser, qui sap, a les autonomies que feia poc que s'havien creat. Aquí és on neix l'Operació Roca, crear un partit conservador, deslligat del franquisme, o el que es deia en aquella època, una dreta a l'estil Tatcher, cosa que a l'estat espanyol era difícil, ja que la dreta vivia dels rèdits que havia donat el franquisme. Banquers, grans empresaris i mitjans de comunicació volien un partit nou, un partit liberal, democràtic i sense el tuf de naftalina provinent del franquisme, per donar una projecció de l'estat espanyol a Europa i món anglosaxó de país compromès amb els valors democràtics. A més, l'any 1985 l'estat espanyol estava en negociacions per entrar a la Unió Europea, que en aquells dies es deia Comunitat Econòmica Europea.

Els bancs espanyols van creure necessari catapultar des de les files de Jordi Pujol a un nou partit polític capaç de convertir-se en la frontissa entre els dos partits majoritaris (PSOE i AP) i expulsar del poder a González o, almenys, evitar que obtingués una majoria absoluta. El candidat idoni per a aquesta missió no va ser altre que Miquel Roca (diputat de CiU i un dels pares de la Constitució espanyola de 1978, juntament amb Manel Fraga per exemple), i el partit en qüestió va ser batejat com Partido Reformista Democrático. Un jove empresari madrileny, Florentino Pérez es va unir al projecte com a número dos de bord. De moment havien començat amb bons peus, ara faltava crear una base sòlida i consolidar un programa i obtenir els vots d'una classe mitjana-alta, una classe desacomplexada, que fugís dels clixés del nacionalcatolicisme i apostés pel que es coneixeria com a "nou-rics" de la dècada dels vuitanta. Es buscaven (sobretot) els vots dels yuppies (pares de l'Ibex-35) i gent de casa bona vinguda a menys, més interessada a fer diners, passar una bona estona a la borsa i esquiant a les millors estacions del país que en banderes, nacionalismes i lleis.

Els bancs, els deutes pendents i la "Operación Reformista"

El PRD va rebre dels grans bancs espanyols la suma de 24 milions d'euros (prop de 4.000 milions de pessetes, una xifra espectacular en aquells temps), tenint en compte els préstecs que van rebre els altres dos partits majoritaris per aquell temps: 9,6 milions d'euros per al PSOE i 7,2 milions per AP. Semblava que afluixant la cartera i posant els diners sobre la taula, la cosa seria fàcil i aniria tot vent en pompa.

L'èxit que va suposar la campanya electoral del PRD (més de 1.700 actes en 37 províncies de les 51 que té l'estat espanyol) va contrastar amb el sonor fracàs dels seus resultats. És el fracàs polític més important de tota la democràcia espanyola moderna, mai ningú amb tants diners ha fet el ridícul com ho va fer Miquel Roca Junyent i Florentino Pérez. Fou la darrera vegada des de Francesc Cambó en què el nacionalisme moderat català es va involucrar fins al coll en la política espanyola a canvi d'un increment de fortunes privades.

El partit liderat per Roca no va aconseguir ni un sol diputat, i el PSOE va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Van resultar ser els 24 milions d'euros pitjor invertits de la història de la política espanyola. Però evidentment tal suma de diners no era un regal, sinó un préstec, i els mesos següents a les eleccions els creditors cridarien a la porta del despatx de Roca per saldar deutes, volien recuperar la seva inversió.

Com és lògic, ni el senyor Roca ni el partit CiU disposaven de tals fortunes, així que el desemborsament va provenir del poble català, que va pagar de la seva butxaca sense saber-ho les aventures de polítics i banquers per intentar assaltar el poder a la capital de l'estat. Al Banc Hispano Americano, per exemple, se li coneix el seu cobrament per mitjà de l'empresa constructora Ferrovial (empresa controlada per CiU), a la qual va ser adjudicada la construcció i explotació de l'autopista Terrassa-Manresa, per decisió personal i directa de Jordi Pujol, president de la Generalitat.

Tot i que el projecte presentat a última hora per Ferrovial estava inacabat, no complia amb els requisits de l'adjudicació de l'autopista que havia d'unir Terrassa amb Manresa, i, en definitiva, no podia competir amb les altres ofertes, es va moure cel i terra perquè Ferrovial es fes càrrec de la construcció de l'autopista. Va ser el mateix Pujol qui el 20 de juny 1989 inaugurava amb tota la pompa corresponent aquest tram d'autopista, ple de revolts tancats i sense un trist túnel, de tan sols 33,5 quilòmetres el recorregut i que costava 360 pessetes de l'època, tot un dineral... i cosa curiosa, s'inaugurava abans de la data oficial establerta.
"La Generalitat había concedido a Ferrovial la construcción de una autopista de peaje entre Tarrasa y Manresa, pese a que estos, había presentado un proyecto deficiente e incompleto. El banco Hispano Americano, el de mayor participación en Ferrovial, gracias a la concesión, sufragó la enorme deuda dejada por la calamitosa Operación Reformista de Miguel Roca y Florentino Pérez. Como tantas otras veces, se utilizó dinero de los contribuyentes para pagar gastos de los partidos, y quizá también, gastos particulares". 
Memorias líquidas, d'Enric González

Bibliografia:

- Albert Rivera o l’operació Roca a la inversa [Diari ARA, 23/02/2015]

- El estrepitoso fracaso de la 'operación Roca' [El País, 15/05/1988]

- Miquel Roca o cómo medrar con España rompiendo España [Vozpópuli, 10/08/2014]

- Hemeroteca Diari Regió7 [diversos anys i entrades]

20 de maig 2015

Ni Glasgow, ni Liège... Manresa!

"A Manresa us trobareu en plena indústria; la ciutat ben construïda, gairebé nova, coquetament empedrada, curada, pintada, regada per aigües corrents, abillada amb polida toilette com una jove obrera, fabrica amb la joia de la prosperitat els teixits de cotó que construeixen la seva riquesa. Cal mirar el sol i el cel blau perquè un hom no es cregui transportat als voltants de Glasgow o de Liège"
Antoni Ramon i Arrufat: "Montserrat vist pels turistes estrangers" al Butlletí del Centre Excursionista del Bages, octubre 1927, núm. 115- Manresa

Al llarg de la seva dilatada història Manresa ha estat coneguda en l'imaginari col·lectiu dels catalans i fins i tot a escala d'estat espanyol, per gestes militars, personatges peculiars, batalles èpiques o fins i tot miracles medievals com el de la "Misteriosa Llum". Tot això va començar a canviar al segle XVIII i sobretot al XIX, quan la ciutat va adquirir una forta presència industrial gràcies a les fàbriques tèxtils que van anar apareixent al costat dels torrents que travessaven la ciutat. De fet en molts manuals de la geografia espanyola del segle XIX, era molt habitual llegir la descripció de Manresa com la segona població més important de la província de Barcelona i amb un gran nombre d'indústries dedicades al cotó.

El paràgraf del principi d'aquesta entrada està extret del Butlletí del Centre Excursionista del Bages, i és un bon exemple del que acabem de dir. La descripció de la ciutat de Manresa sorprèn si la comparem amb l'actualitat. L'autor era Justin Cénac-Moncaut, un erudit francès del segle XIX que va viatjar per bona part d'Europa descrivint ciutats. Moncaut parla d'una ciutat ordenada, neta, ben delineada, amb aigua abundant i la compara amb dues ciutats europees referents en la Revolució Industrial, la ciutat valona de Liège i Glasgow, la ciutat més gran d'Escòcia. Tot i que a Manresa, el riu Cardener, no es pot comparar amb els rius Clyde o Mosa que travessen aquestes dues ciutats, el fet industrial convertia la nostra ciutat en un exemple de ciutat-fàbrica de la Revolució Industrial al continent europeu. Sens dubte tot un referent que no va passar per alt als viatgers i estudiosos del segle XIX.

Més informació al bloc:

- La ciutat borbònica, la Manresa del segle XVIII: aquí
- Els orígens de la burgesia manresana: aquí
- Indústria i urbanisme, desenvolupament industrial i evolució urbana: aquí
- La consolidació industrial: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- RELAT, Claudina (2009). Projectar la ciutat: El pla de Manresa de 1933, Barcelona: Treball del màster oficial d'urbanisme - DUOT etsaB

12 de maig 2015

La Torre de l'Àguila

Una torre desapareguda

L'últim llibre de l'historiador Xavier Sitjes i Molins, "Els castells i torres medievals del Bages" ens descriu una torre que amb el pas dels segles semblava haver desaparegut dels annals de la història de la ciutat. Una torre situada a l'antic perímetre de les muralles medievals de Manresa. Gràcies a la investigació i el profund treball de camp de Sitjes podem descobrir on estava aquesta antiga construcció.

A l'extrem nord del Puigmercadal, a tocar de la plaça dels Infants, hi havia hagut una torre anterior a la muralla medieval, anomenada torre de l'Àguila, de la qual l'historiador manresà del segle XIX Mas i Casas, que l'havia vist en peu abans de ser enderrocada l'any 1822, diu que tenia més de 200 peus d'alçada, uns 52 metres, alçada inversemblant, com ho són també falses les referències històriques sobre la seva erecció, però l'existència de la torre ve confirmada per un gravat del segle XVIII, on és representada en forma de prisma quadrangular a l'angle que feia la muralla que anava del Carme al convent de Sant Domènec i amb una alçada doble de la muralla. Les torres de l'antic terme de Manresa que no tenien una funció pública eren les dels monestirs i canòniques, la d'alguna parròquia i les dels particulars. 

Bibliografia:

- SITJES MOLINS, Xavier (2014). Els Castells i torres medievals del Bages. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

Printfriendly