21 de juliol 2017

Noves botigues de Manresa: Sònia Sanz Heras de la botiga "Toc Toc la Shop"

Sònia Sanz Heras (2013). Fotografia: Instagram (@sonikibou)
De les ones de ràdio al carrer Urgell

La Sònia Sanz Heras és una periodista catalana que va néixer a Mollet del Vallès, el 29 d’agost de 1979. Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i durant quinze anys va seguir l’actualitat del Futbol Club Barcelona en diferents mitjans. Va començar a treballar de periodista a Ràdio Mollet amb 19-20 anys on va presentar un programa d’esports de mitja hora els dilluns i els divendres que produïa i presentava ella mateixa, parlant d’esport local.

Llicenciada a principis de l'any 2000 va començar a treballar a la revista de futbol Don Balón, després molts anys a COM Ràdio (on va ser distingida amb les mencions d’honor i qualitat dels Premis Ràdio Associació i Ciutat de Barcelona l’any 2006 amb: Història dels mundials de futbol, per l’excel·lent treball de producció i documentació dels 75 anys d’història dels campionats del món de futbol), Catalunya Ràdio, Barça TV (on presentaria amb èxit el programa Els Culers de les Sis Copes l’any 2010) i la COPE fins al 2013, quan decideix emprendre una nova aventura professional com a bloguera amb el web sobre interiorisme Toc Toc Vintage on compartia idees, consells i experiències sobre decoració i estil de vida. Revistes com Kinfolk, IDEAT, l’edició italiana Living o Milk Decoration, començarien a formar part de la seva font d’inspiració, igual que els blogs Inside Closet, The Socialite Family, Tránsito Inicial o Na Sua Lua.

Sònia Sanz amb el micròfon de la COPE, al Camp Nou. (Any 2011). Fotografia: Instagram COPE
Canvi de rumb: arribada a Manresa, l'antiga cansaladeria Gomà convertida en botiga de decoració

La seva etapa radiofònica, a la redacció de Barcelona de la Cadena Cope, la va dur a ser un dels noms més coneguts pel que fa a la informació d’actualitat del Barça. Igualment, del 2011 al 2013, fou una de les periodistes més influents que informava de l’actualitat del Barça al programa nocturn Efectivament d’Esport3, presentat per Lluís Canut. L’estiu del 2012 arribaria al zenit de la seva carrera com a periodista esportiva, esdevenint una de les periodistes destacades de la cadena COPE que cobriria les notícies de la selecció espanyola a l’Eurocopa de futbol de Polònia i Ucraïna. Al mateix temps, la Sònia va començar a formar-se en decoració de manera pràcticament autodidacta i li començava a barrinar al cap una nova idea que feia molts anys que l’apassionava: la decoració i l’interiorisme.

La darrera temporada en actiu al peu del canó amb el micròfon de la COPE de la Sònia fou la temporada 2012-2013. Durant els seus viatges seguint tots els partits del Barça i en alguna escapada que feia, la nostra protagonista entrava a totes les botigues per a on passava i somiava en tenir una botiga de decoració molt personal. Aquesta idea aniria agafant embranzida a mesura que transcorria el temps. Aquest desig de fer un canvi de rumb, també era resultat de l'esgotament que comportava seguir els partits del Barça i fer sempre tots els desplaçaments amb l'equip blaugrana. Els horaris dels partits i els constants viatges, eren difícils de compaginar amb una vida més tranquil·la, i sobretot el seu desig de ser mare. Deixà l’ofici de periodisme de manera definitiva l’agost del 2013 per instal·lar-se a la ciutat de Manresa amb la seva parella Francesc, que també és periodista, i a finals de l’any 2014, neix la seva filla Gal·la.

El 19 de maig del 2016 va obrir el seu propi negoci de decoració Toc La Shop al carrer Urgell número 6, a l’antic local que havia ocupat la cansaladeria Gomà, després de tres anys de formar-se i aprendre un munt de coses sobre el món que li agradava. El primer cop que va entrar als baixos del local on havia decidit muntar la seva nova botiga, encara hi va trobar els ganxos clavats al sostre a on es penjaven les peces de carn. A la seva botiga hi podem trobar: objectes de decoració, articles per a bebès, complements per la llar, flors, mobles, pintura al guix... Tot molt exclusiu i elegant. També es poden fer tallers de decoració a la seva botiga amb un toc molt personal: workshops florals, tallers de brodat, cal·ligrafia i Chalk Paint, i fins i tot, cursos dedicats a Instagram.

"L'Antic", un moviment per regenerar al Barri antic

La Sònia va ser una de les fundadores l’abril del 2016 de l’associació L’Antic (juntament amb l’Alba Martínez de la botiga Killing Weekend, Anna Solsona de l’Espai Rubiralta i Vicky García de la Vermuteria Santa Rita), una associació que pretén retornar la vida al barri antic de la ciutat de Manresa a través d’activitats que contemplen la restauració, l’esport, el comerç i l’art. La mateixa Sonia va explicar que L’Antic havia nascut “de manera espontània, fruit de les inquietuds de comerciants, restauradors i veïns”. Per fer-ho possible, L’Antic va començar a actuar des de quatre vessants: “Mou L’Antic”, que inclou accions que permetin conèixer el centre històric a través de l’esport; “Tasta L’Antic”, que ofereix activitats encarades a potenciar la restauració del barri; “Compra a L’Antic”, que persegueix potenciar el moviment comercial; i “L’Antic Artístic”, que té per objectiu rehabilitar la imatge de la zona a través d’accions culturals. La proposta de la creació d’aquest nou moviment ha estat rebuda amb els braços oberts tant per part de l’Ajuntament, com per l’Associació de Veïns del barri i l’Associació de comerciants del nucli antic, que han assegurat que aquesta nova iniciativa és una alenada d’aire fresc i “va pel bon camí per ajudar a trencar amb l’estigma que té el barri”.

El gener d’aquest any la seva botiga va rebre un microcrèdit de 5.000 € l’Ajuntament de Manresa per a projectes empresarials viables amb l’objectiu d’impulsar l’emprenedoria i l’activitat econòmica a la ciutat. Apassionada del vintage, el moviment slow, la cultura francesa i de les petites coses que ofereix la vida, afirmava en una entrevista al diari Regió7 el 10 d’agost del passat any que: “no visualitzava en cap altre lloc de Manresa” la seva nova botiga de complements per a la llar. Una de les coses que més li agrada a la Sònia del nucli antic de Manresa, és acostar-se els diumenges a la plaça de l’Ajuntament per comprar productes d’agricultors locals.

Cansaladeria Gomà, Manresa 1971. Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages. Fons: E. Villaplana
La botiga del carrer Urgell: “i el somni es va fer realitat”

Extracte de: "y entonces ese sueño se hizo realidad" (Toctocvinatge.com) 25/02/2016. | Text de Sònia Sanz.

Lo cierto es que aún no me lo creo. El pasado martes a las 6 de la tarde firmé el contrato de alquiler de este local, situado en el barrio antiguo de Manresa, ciudad en la que resido desde hace un año y medio más o menos. Lo que siento ahora mismo es una mezcla de euforia y vértigo que de algún modo intento contener, porque cuando visualizo todo lo que tengo por delante pienso ‘madre mía!’ y claro, así es complicado actuar con serenidad. Porque la elección del local es sólo una de las muchísimas decisiones que hay que tomar, presupuestos que cuadrar, y mil gestiones que hacer.

El proceso hasta llegar aquí no ha sido nada fácil, la verdad. Todo el mundo te insiste -y cuando digo todo el mundo me refiero no sólo a tu círculo cercano, sino a otras personas emprendedoras y a los profesores de los cursos de empresa- en que a la hora de montar un negocio, la ubicación es la clave. Y como soy una romántica y suelo dejarme llevar más por el corazón que por la cabeza, me ofusqué en encontrar un espacio con carácter, independientemente de si pasaba mucha o poca gente por delante de él. He aquí mi espíritu empresarial, en fin… Pero al final, se impuso la cordura y creo haber encontrado el lugar idóneo.

Sònia Sanz, fotografia del seu web (2016). Fotografia: toctocvinatge.com
Si he aprendido algo en estos dos años y medio en los que empecé a ser ‘emprendedora’, es que una no nace siendo una experta en los negocios, y que esa parte, digamos, más fría del proceso, se acaba adquiriendo con el tiempo. Por el momento, ya me defiendo algo mejor con las hojas de Excel y ya tengo interiorizados algunos conceptos de la jerga comercial. De todos modos, todo sigue siendo un mundo por descubrir y en parte ese desconocimiento o falta de experiencia llevando un negocio propio, se convierten a la vez en retos y motivaciones que me hacen estar con la adrenalina por las nubes. Y eso me gusta. En parte se parece a la adrenalina de trabajar como reportera en un medio de comunicación, algo a lo que me he dedicado durante 14 años. Ahora todo es nuevo pero sin duda creo que todo lo que me ha enseñado el periodismo me va a venir muy bien en esta nueva etapa. De hecho, empezar a escribir este blog ya fue algo que me permitió seguir vinculada a mi profesión, pero en vez de hablar sobre Messi y el Barça, he abordado otras temáticas.

Interior de la botiga "Toc Toc La Shop". Fotografia: Mery Garriga
Para los que no sepáis de qué va esto, lo voy a intentar resumir en pocas palabras. Desde hace mucho tiempo siempre he fantaseado con la idea de tener una tienda donde vender cosas bonitas. Todo surgió cuando empecé a viajar. De manera espontánea, me paraba delante de los escaparates de las tiendas que llamaban mi atención, habitualmente tiendas de decoración y complementos, y me encantaba entrar y curiosear. Y así, de repente un día, me empecé a imaginar que tenía un negocio propio, hasta que me di cuenta de que ya no me interesaba que eso fuera una ilusión sino que lo que realmente quería era que se convirtiese en realidad. La cuestión no es que descubriese que tenía otra vocación y por eso dejé mi anterior trabajo. La verdadera razón de ese cambio era que tenía la necesidad de verme en otra faceta distinta. Esa decisión de momento no ha hecho más que aportarme cosas positivas, la mejor de todas, el nacimiento de Gala y el haber podido disfrutar al máximo de la maternidad. Y aunque eso ser madre full time se acaba, vamos a conciliar todo lo que podamos.

Por delante tengo muchísimo trabajo, comenzando por reformar y acondicionar el local, y también este blog sufrirá algunos cambios. Ah, por cierto, casi se me olvida. La tienda se llamará TOC TOC -la shop-.

Sònia Sanz, a la seva nova casa de Rocafort (2022). Fotografia: Instagram @almondflowerproject
Una casa de somni

El juny del 2020 va traspassar el seu negoci del carrer Urgell, per iniciar un nou projecte dedicat a la restauració d’una casa de turisme rural a la població de Rocafort (Bages) que ha estrenat aquest estiu del 2022 i es pot llogar a través del portal Airbnb. Una petita casa de poble del 1900 on gaudir d’unes estades lentes, una experiència wabi—sabi.

En una entrevista al portal apartmenttherapy, el 29 d’agost del 2022, la Sònia explicava que trobar aquesta casa va ser sens dubte una decisió que va canviar-li la vida. Des del maig del 2016 estava treballant a la seva pròpia botiga de decoració per a la llar, però quan va arribar el COVID, va voler començar de nou en un projecte, així que va decidir comprar una petita cabana i arrancar amb un llit i un esmorzar. Amb una mica d’esforç “i ajuda del destí”, diu, Sanz va trobar aquesta petita casa centenària, a només 20 minuts de la seva casa real.

Des que el va comprar, la Sonia i la seva família han intentat mantenir-ne l’originalitat i la identitat. Han viscut a la casa en família per esbrinar-la i veure què necessita per sentir-se còmode abans d’intentar llogar-la.

(Entrada original, publicada al bloc Apugem La Persiana el 16/07/2017. Actualitzada el 05/09/2022)

18 de juliol 2017

Breu història de l'antiga fàbrica de Ca l'Enric Calderer

Les arrels de l'empresa Hayes-Lemmerz

Commemoració de les noces de plata del matrimoni Marquet-Casals, propietaris de l'empresa el setembre de 1944. Festa celebrada a la nau  principal de caldereria del carrer del Bruc. Hi van assistir els treballadors de Manresa i Sallent. La commemoració familiar la va presidir el bisbe de Zamora, Jaume Font i Andreu. Fotografia: Marc Vilarmau i Vilella.

L'empresa Hayes-Lemmerz té els seus origens en el taller de caldereria d'Enric Casals, obert l'any 1894 al carrer del Bruc. La fàbrica construïa i reparava calderes, però, a partir dels anys 30 del segle XX, van introduir noves funcions que la van catapultar: la fabricació i l'embotellament d'oxigen i de gas acetilè. L'empresa va crear la societat Oxígeno y Construcciones Metlálicas, SA (OCOMESA), tot i que ben aviat es va conèixer pel seu nom més popular, cal Marquet. L'empresa va créixer ràpidament degut al seu gran èxit. Va construir més espais industrials i també van adquirir nous tallers a la ciutat de Manresa i fins i tot una forja fora al poble de Sallent.

Abans de la Guerra Civil, va començar a fabricar rodes per a vehicles de la marca Atril i va entrar amb contacte amb potents industrials alemanys del sector. Amb el temps serien absorbits per aquests empresaris alemanys i l'any 1960 es construí oficialment l'empresa Lemmerz Española, S.A. Cap a finals de la dècada dels anys 60, el 1968 concretament, s'abandonen els locals que l'empresa tenia al carrer del Bruc i carrer de Francesc Moragas i es traslladen a un nou indret més gran i als afores de la ciutat, a la carretera de Sant Joan de Vilatorrada.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

08 de juliol 2017

Postals pel record, la canalla de la plaça


Postal editada per Àngel Toldrà i Viazo l’any 1906 on es veu la Plaça Major de Manresa plena de canalla. L'any 1892, la mortalitat infantil manresana era molt elevada, però malgrat tot, la ciutat eminentment industrial guanyava població gràcies a la gent que abandonava el camp i anava a la ciutat a buscar-hi feina. Manresa esdevenia la quarta ciutat més gran de tot Catalunya a finals del segle XIX.

("Postals de Manresa. Imatges per a la història" de Joan Vila-Massana i Portabella, publicat a Dovella, núm. 101, 2009)

26 de juny 2017

"La Ciutat de l'Esdevenidor"

Créixer a l'engròs: la ciutat del futur

La ciutat de Manresa va aprovar el seu primer "Pla d’Eixample" l’any 1933, quan la seva població superava els 34.000 habitants i esdevenia una de les cinc ciutats més importants de Catalunya. 

Pere Armengou va començar a treballar en el projecte de l'eixample manresà a partir de l'obra dels arquitectes Josep Firmat i Ferran Tarragó, i finalment un any després, el 3 de novembre de 1933, firmà el projecte final del Pla de l'Eixample de Manresa. El seu projecte ubicava una caserna per a la Guàrdia Civil, la piscina municipal de Manresa (estrenada aquell mateix any 1933), l'escola pública La Renaixença (inaugurada pel president Lluís Companys el 1934), el cobriment del torrent de Sant Ignasi (donant lloc a una de les vies d'entrada més important pels vehicles que travessaven la ciutat, fins a la construcció de la Ronda Exterior el 1984-1985) i la reorganització del barri de Valldaura (l’anomenat eixample de ponent). 

També projectava obres que no serien realitzades fins després de la postguerra (i que ara formen part del paisatge manresà) com la reforma de l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord (la Renfe), mitjançant la construcció d’un pont nou (construït a principis dels seixanta), i les realitzacions de la plaça de la Reforma, la façana de la Seu i l’actual carrer d’Alfons XII (obert l'any 1965) alineat amb el carrer del Born. Armengou també tenia present les àrees verdes: Puigterrà i Puigberenguer havien de ser zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de casetes-jardí-hortet per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burges del president de la Generalitat Francesc Macià.

La nova Manresa republicana

Manresa "La ciutat de l'esdevenidor", de 1933. Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Ferran. ANC1-21-N-11190 

Bibliografia:
  • Manresa i la seva rodalia / [equip base: Francesc Mestres i Angla, Ricard Fayos i Molet, Josefina Recasens i Guitart] ... [et al.] Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1988 
  • OLIVERAS, Josep: La Consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900) / Josep Oliveras i Samitier, Manresa: Caixa d'Estalvis, 1986 
  • OLIVERAS, Josep, Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa: 1800-1870 / Josep Oliveras i Samitier, Manresa: Caixa d'Estalvis, 1985 
  • OLIVERAS, Josep. El Bages: transició industrial i centralitat territorial / [aquest estudi ha estat realitzat per Josep Oliveras i Samitier, José Antonio Giménez Ruiz; amb la col·laboració de Montserrat Jardí i Porqueras; i ha estat prologat per Jesús Serra i Santamans] Caixa de Catalunya, 1992
  • RELAT, Claudina: El pla de Manresa de 1933. Màster oficial d’urbanisme- Projectar la ciutat; 2009.
Bibliografia en línia:
  • Civtat.cat: Pere Armengou i Torra (1905 ·1990)
  • Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936) 
  • Memoria.cat: Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)

19 de juny 2017

La Plaça del Pes Vell de la Farina i el carrer de les Piques

Espais històrics mal interpretats, un ateneu obrer i una plaça que ha perdut el nom

Un dels carrers característics del Barri Antic, amb la seva clàssica i típica orografia de pendents i terres empedrats és el carrer de les Piques i la plaça del Pes Vell de la Farina, reformada durant els darrers anys del segle XIX, en ple període d'expansió de la ciutat i d'obertura de Manresa muralles fora. El carrer va ser un cop més la seu de diversos establiments comercials, sastres i serrallers, d'entre d'altres, i la plaça (avui desapareguda del nomenclàtor oficial) va acollir fins i tot un teatre-cafè molt concorregut entre les classes populars. El cafè-teatre era el de l'entitat Ateneu Obrer Manresà, nascut l'any 1887, i que havia tingut diversos emplaçaments: carrer d'Urgell, carrer del Born, passeig de Pere III i, finalment el carrer de les Piques. En aquest punt, l'Ateneu desenvolupà una intensa activitat instructiva i de lleure, orientada, sobretot, a la classe obrera de la ciutat, que a finals del segle XIX va augmentar de forma considerable. L’any 1922 l’Ateneu Obrer Manresà es va traslladar al carrer de les Piques 1, edifici que actualment està buit, formant el trist catàleg d'edificis abandonats que assolen el centre de la ciutat. A escassos metres de l'Ateneu Obrer Manresà, hi ha la Casa Llissach, un altre edifici emblemàtic, que literalment s'està podrint a l'aire lliure. Tornant a l'ateneu, en aquest local també es va crear una escola, aquest cop ja fundada específicament sota els principis de Ferrer i Guàrdia. Una escola moderna, una escola dirigida per als fills i filles dels treballadors de Manresa i comarca.

A l’escola de l’Ateneu s’ensenyaven conreus, sembra, poesia, literatura, fauna i es feien excursions. Cal remarcar que abans de l’època republicana la ciutat de Manresa només tenia dues escoles, ambdues religioses. Tot i això, l'escola no va estar exempta d'atacs i dures campanyes reaccionàries, com per exemple durant el període conegut com el Bienni Negre (1934-1935). El conservador doctor Isidre Alabern, cap de l’Associació Catòlica de Pares de Família, va exigir durant anys a les autoritats que tanquessin l’escola. El doctor va enviar al diari El Pla de Bages un article que deia que a l’escola racionalista s’ensenyava els nens i nenes a utilitzar la pistola i fabricar bombes, i que era un centre satànic on s'orinaven sobre un crucifix. De fet un dels seus mestres, el professor Díez va ser empresonat, gràcies a la campanya retrograda que es va fer durant aquells anys als diaris de Manresa.

Un carrer "nexe" d'espais fins als anys 60

Una part de les cases del carrer de les Piques es va haver d'enderrocar al tombant del segle XX per urbanitzar el sector de la Reforma. Amb aquestes obres, el carrer de les Piques va esdevenir un carrer molt important de la ciutat, un enllaç directe entre l'estació del Nord i la ciutat de Manresa. En aquest carrer hi havia un establiment molt popular, el Restaurant el Suís, obert l'any 1940. La seva cuina aviat seria una de les més sofisticades del panorama manresà amb reconegudes especialitats en plats empordanesos, com el pollastre amb llagosta o la sèpia amb mandonguilles, plats internacionals com la bullabessa, o els populars esmorzars de forquilla de menuts de l’escorxador, com el morro i tripa o el cap i pota. En Sebastià Rodà Llorens (1904-1982), nascut a Sant Pere Pescador (Alt Empordà), anomenat “Sebastiani” per alguns clients pel bigotet que li donava aspecte de cuiner italià, va ser l’expert xef que va donar nom i reputació al restaurant. Li van posar el nom de Suizo per un restaurant de molt renom de Barcelona situat entre la Rambla i la plaça Reial, que va ser centre de trobada d'intel·lectuals i de comerciants i corredors de borsa a finals del segle XIX i primers del XX.

L'obertura del carrer Alfons XII a mitjans dels anys 60, va deixar el carrer de les Piques en un carrer de segona fila, ja que la nova via que es va obrir enllaçava de forma directa a la Plana de l'Om, i permetia continuar el recorregut pel carrer del Born direcció al centre neuràlgic de la ciutat. El carrer va patir un canvi de nom durant la dictadura franquista, les noves autoritats feixistes van canviar el nom pel de carrer Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, un nom que seria abolit de forma oficial l'any 1979, durant la primera sessió del nou ajuntament democràtic encapçalat pel socialista Joan Cornet, quan va derogar i suprimir tots els noms que la dictadura va imposar l'any 1939. El carrer va tornar a denominar-se pel seu nom original: carrer de les Piques.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

Bibliografia en línia:

- JÀNDULA, Montse (2016). Restaurant SUÍS. Apugem la Persiana. https://apugemlapersiana.wordpress.com/2016/09/14/restaurant-suis/

- GÓMEZ, Miguel (2017). L’educació racionalista a Manresa durant les primeres dècades del segle XX | B Llibertari | Portal anarquista de l’Alt Llobregat i el Cardener (Bages i Berguedà). https://www.bllibertari.org/11027.html

11 de juny 2017

Les impremtes manresanes del segle XIX

Un invent revolucionari

Durant els segles de l'edat mitjana, juntament amb la invenció del paper, els xinesos van fer els primers passos en el desenvolupament de la impremta. Van buscar un procediment que, en lloc de copiar els escrits a mà, els permetés obtenir moltes reproduccions iguals d'un mateix original. La impremta és un dels invents més importants de la història de la humanitat, ja que amb la seva aparició va permetre la reproducció de textos de forma rapida i econòmica que al llarg dels segles ha fet arribar l’escriptura i la lectura a tothom. Popularment, es diu que la impremta es va inventar el 1440 aproximadament per Johannes Gutenberg. El que Gutenberg va inventar realment va ser el que s’anomena la impremta “moderna” que era un mètode més industrialitzat i perfeccionat de còpia de textos molt més ràpid, econòmic i eficaç que el que s’havia fet fins aleshores.

Durant l’edat mitjana europea el mètode de còpia de llibres era portat a terme per monjos o clergues especialitzats que escrivint a mà, recopiaven llibres bàsicament religiosos per encàrrec. Era una feina que podia durar fins a deu anys, ja que la tipografia i les ornamentacions d’aquests llibres manuscrits eren molt complexes i detallades. Un llibre manuscrit tenia un cost molt elevat i només els nobles o els mateixos clergues s’ho podien permetre. Molt poca gent sabia llegir i escriure, i els costos dels llibres no contribuïen gens a la seva alfabetització.

Durant el segle XVIII, a Manresa ja podem trobar diverses fàbriques de paper a prop del riu, però una impremta a la ciutat no es va implantar fins a la creació de la pionera impremta de Pau Abadal, fundada al carrer Sant Miquel l'any 1718. La nissaga de la família Abadal, estamper i gravador, va durar quasi 200 anys. Al segle XIX, a Manresa hi havia tallers gràfics en ple rendiment, la impremta Roca (1824), la impremta el Progreso (1885), la Impremta Miralda (1880), la Impremta Fàbregas (1866) i la Impremta Catòlica de Domingo Vives, que es dedicava a la impressió de tota mena de llibres i també revistes religioses.

La impremta Sant Josep, fundada el 1882 i la impremta Esparbé, fundada el 1876, foren les més importants durant molts anys de la nostra ciutat. Ambdues empreses aviat van guanyar reputació, com a marques de referència dintre el sector. Un altre impremta amb història, és la que es va crear l'any 1915 amb el nom d'Imprenta Alcaraz de Bausili, que més tard esdevindria la Bausili Indústria Gràfica. Tanmateix també podem trobar llibreries com la Nadeu, que són provenen d'una nissaga d'impressors: Josep Nadeu i Tarrés.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed.Efadós.

02 de juny 2017

La Setmana Tràgica i la Guerra Civil, a ulls de les monges de Santa Clara

Documents recuperats

L'Associació Memòria i Història de Manresa ens ofereix la transcripció de dos documents inèdits de gran interès històric del Convent de Santa Clara de Manresa. Es tracta d’unes cròniques manuscrites del segle XX redactades per les monges dominiques del Convent. Ara es donen a conèixer per primera vegada gràcies a la tasca dels investigadors de l'Associació Memòria i Història de Manresa. El web es va presentar el dia 1 de juny al mateix Convent de Santa Clara per Marc Torras, director de l’Arxiu Comarcal del Bages; Sor Lucía Caram i Sor María Pilar Eguiluz, del Convent de Santa Clara i Joaquim Aloy, president de l’Associació Memòria i Història de Manresa. 

Al primer document es relaten els fets de la Setmana Tràgica (1909), que va comportar l’exclaustració de les monges durant cinc dies. S’hi descriu la seva angoixa en veure que els escamots revolucionaris havien començat a cremar esglésies, la sortida del convent i el seu refugi en cases de familiars i veïns. El document explica que el Convent de Santa Clara va acollir les monges de les Caputxines i les de l’Ensenyança, després de l’incendi. 
"... ens vestírem de la manera que vàrem poder, quedan disfrassades de tal manera que semblàbem gitanes"
L’altre document és el dietari dels fets que afectaren la comunitat entre els anys 1922 i 1958. S’hi parla de la seva vida interna: les celebracions religioses, les diferents obres de millora de l’edifici, la malaltia i mort d’algunes monges, etc. S’hi constata també la “pena” que els produeix la proclamació de la República. El capítol més extens, però, és dedicat als fets succeïts el juliol de 1936, quan es veuen obligades novament a sortir del convent i a refugiar-se en diferents cases, tret de quatre monges que s’instal·len a casa d’un capellà, que acabarà sent detingut pels revolucionaris. S’hi descriu l’entrada al convent d’un grup armat, les destrosses ocasionades i el progressiu retorn a la normalitat el 1939, amb la recuperació d’una part de documentació i de béns salvats durant la guerra.

- Podeu veure les transcripcions en el web: 

www.memoria.cat/conventsantaclara

27 de maig 2017

Obre les portes «Néixer a Manresa 1930-1960»

Una nova temporada a l'Espai Memòries

Néixer a Manresa 1930-1960 és un projecte creat i dissenyat de forma col·laborativa per les persones que han participat en els tallers de memòria a l'Espai Memòries durant els mesos de març, abril i maig del 2017. Les seves aportacions, tan pel que fa a coneixements i vivències com a materials d'època, han permès construir el relat de l'exposició que s'inaugura aquest dimarts vinent. 

En els tallers hi han participat persones provinents d'àmbits diversos com el de la salut, l'assistència social o la recerca històrica, entre les quals hi ha col·laborat activament Maria Cunill, Mireia Isern, Montse Margarit, Dolors Puigdemont, Lurdes Purtí, Montserrat Ribas, Conxita Serena i Núria Serra. 

Els coordinadors dels tallers i de l'exposició han estat Jordi Bordes, Francesc Comas, Conxita Parcerisas i Pilar Priego. 

A partir de les converses i debats tinguts durant els tallers de memòria s'han elaborat els continguts i el guió que configura l'exposició en diferents àmbits: Dones, drets i maternitat, Ritus i tradicions, Aspectes mèdics del part, Primer any de vida, Institucions i abandonaments, Llevadores i tocòlegs i una relació de personal d'obstetrícia i pediatria. Cada àmbit s'ha pogut complementar amb l'aportació d'un gran nombre de fotografies, documents, i objectes molt diversos de l'època en què se centra l'exposició i que il·lustren molt bé els aspectes que s'expliquen. 

Durant la fase de preparació i documentació del projecte també s'ha realitzat una recerca a través de testimonis orals i escrits per tal d'ampliar la informació i per elaborar una llista dels toco-ginecòlegs, llevadores i pediatres que treballaven a la ciutat durant el període. 

Totes aquestes aportacions han estat fetes per diverses persones a les quals cal agrair la seva col·laboració: Paquita Almendros, Àngels Borrós, Joan Garriga, Rosa Gil, llevadora d'Althaia, Joan Ramon Gómez, Rocío Hernández també llevadora d'Althaia, Jordi Julià, Carme Martinez de la Residència Montblanc, Judit Marta, Pere Menendez-Arango, Anna Pey, Dolors Reverte, Alicia Santolaria i la seva mare Maria Àngels Morros, Joan Subirana i Dolors Vidal. 

Amb motiu de l'exposició, també s'ha fet un treball de recollida de testimonis sobre el fet de néixer a Manresa al Centre de dia de la Residència de Sant Francesc amb persones assistents al centre. A l'exposició s'hi poden trobar diferents elements relacionats amb els naixements com ara estris mèdics, roba de nadons, materials gràfics o projeccions audiovisuals d'entrevistes a llevadores i documentals sobre els naixements. 

Entre d'altres es reprodueix una entrevista a Roser Carrera i Elena Arnau, dues llevadores de 95 i 88 anys respectivament que descriuen com era l'ofici de llevadora en l'època que treballa el projecte. Alhora hi ha una foto aèria de grans dimensions dels anys 40 de la ciutat de Manresa, on estaran senyalitzats els espais que van tenir un paper important en els naixements a la ciutat durant el període 1930-1960; des de les consultes dels ginecòlegs, passant pels hospitals o les institucions que acollien els nens i nenes orfes. 

En el marc de l'exposició hi ha també un àmbit de bibliografia sobre els temes de què s'hi tracten que ha estat aportat per la Biblioteca el Casino, que també farà una mostra de llibres d'aquesta temàtica a les seves sales. I al final de l'exposició queda obert un espai de treball i recerca per tal de poder completar i ampliar les dades que es presenten a partir de les aportacions dels visitants. 

Dues exposicions complementàries 

L'acostament a aquest entorn del naixement i del part es completa amb dues exposicions més que conviuen en el mateix espai buscant l'ampliació d'interpretacions a la circumstància de néixer: La medicina de les dones. Ginecologia històrica a Catalunya. Una visió des del punt de vista mèdic a la història del part, la medicina de les dones i l'evolució de la professió. Una producció del Museu d'Història de la Medicina de Catalunya que consta d'uns plafons informatius amb moltes il·lustracions i d'alguns estris antics com ara una cadira de parts del segle XIX. Només la memòria. Des de la creació artística, Dolors Puigdemont, presenta una instal·lació que ens obre a altres significats més interiors, més diversos i personals perquè com diu ella mateixa "tot té dues mirades en l'acte de donar a llum". 

La inauguració de l'exposició es farà en un acte obert a tothom el dimarts dia 30, a les 8 del vespre, a l'Espai Memòries del Museu Comarcal Manresa i comptarà amb una presentació i visita comentada de l'exposició per part de totes les persones que hi han aportat el seu coneixement, testimonis, documents i objectes. 

Més informació:

- Espai Memòries, laboratori del segle XX: www.espaimemories.cat

20 de maig 2017

Una guerra molt profitosa

Manresa i els rèdits de la Primera Guerra Mundial

A la ciutat de Manresa la conjuntura bèl·lica de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) havia beneficiat amb escreix les indústries de la ciutat amb un vessant més exportadora. Des de les fàbriques de pastes de sopa, les que treballaven amb el pèl de conill i llibre, les que produïen galetes i com no l'estrella de la ciutat, el sector tèxtil cotoner. Tanmateix, a meitats dels "feliços anys 20", l'alegria dels anys de creixement ja s'havia superat, l'atur tornava a augmentar i les classes populars, com feia referència el diari El Pla de Bages, ja havien esgotat tot el crèdit en les botigues que els fiaven. Els preus augmentaven i l'encariment del menjar era cada cop un problema més evident. Alguns espavilats començaven acaparar cert tipus d'aliments i matèries primeres, per poder fer-ne negoci i augmentar el preu per especular amb la producció i la comercialització.

Tot i això, els anys 20 van ser de creixement per la ciutat de Manresa, si fem cas als números. Gràcies als nous grans establiments fabrils i sobretot a les noves connexions ferroviàries amb la ciutat de Barcelona dels Ferrocarrils Catalans (amb aquesta nova connexió de tren es va establir l'empresa Pirelli a Manresa l'any 1924, al camp dels Barrets, i dos anys després s'ampliava la fàbrica Bertrand i Serra, coneguda com la Fàbrica Nova). També es van obrir diferents establiments com la serradora Alter (1924), la fàbrica tèxtil Perramon i Badia (1926) i l'empresa Oxígeno y Construcciones Metálicas SA (1929), que fabricava l'estructura metàl·lica de les rodes dels automòbils.

La població de Manresa també va augmentar, gràcies a l'increment de la productivitat i de les noves, modernes i grans instal·lacions fabrils. L'any 1930 Manresa tenia 32.151 habitants, i just en començar la guerra civil la població era ja de 36.381 habitants. Per primer cop els immigrants que venien a la ciutat ho feien de fora el Principat de Catalunya. L'Aragó, el País Valencià, Múrcia i l'Andalusia oriental (sobretot d'Almeria i el seu lloc de destí en bona part eren les mines de Sallent, Súria i Cardona). Una important mà d'obra que col·locaria la ciutat de Manresa l'any 1935 com la cinquena ciutat més important de tot el país. L'any 1936 el sector secundari significava a la nostra ciutat el 63,8% de la població activa, i el sector primari s'havia desplomat a un insignificant 10,9 %. Molts pagesos de la Catalunya central van deixar el camp, per anar a treballar a les fàbriques i tallers de Manresa. Un sector en alça era el dels serveis que es va situar al 25,3 %. Manresa havia esdevingut una ciutat industrial de primer ordre i els treballadors, a part de treballar, també van convertir-se en consumidors de serveis i productes. Naixia la ciutat comercial, que avui encara tenim.

Manresa la segona ciutat cotonera de Catalunya

En l'àmbit industrial, el sector tèxtil cotoner predominava juntament amb la indústria de la cinteria, una activitat tradicional manresana i també començaven a despuntar altres sectors com la indústria del cautxú i la indústria metal·lúrgica. L'any 1927, segons el diari barceloní La Veu de Catalunya, Manresa havia esdevingut la segona ciutat industrial cotonera més important de Catalunya, just per sota de la gran capital, Barcelona, amb 18 fàbriques i un total de 230.000 fusos, que donaven feina a més de 10.000 obrers. Dos anys abans l'ajuntament de Manresa compatibilitzava fins a 131 industrials, dedicats per ordre d'importància a: la indústria de les cintes (36), la de teixits i filatures de cotó i seda (25), la indústria de la fusta (16), maquinària i accessoris tèxtils (9), pastes per a sopa (4), fosa de ferro (3), etc. 

L'any 1930 un total de 1.570 contribuents satisfeien 704.699 pessetes de contribució industrial. La indústria tèxtil, la cinteria inclosa, generava bona part de la riquesa de la ciutat que va permetre fer importants obres públiques durant els anys de la Segona República.

Bibliografia:

- RUBÍ, Maria Lluïsa; VIRÓS, Lluís (2006). La Cambra de Comerç i indústria de Manresa. Cent anys d'impuls econòmic. Manresa: Cambra de Comerç de Manresa.

07 de maig 2017

Quan passejàvem pel carrer Sobrerroca

Un nucli carregat de vida: oficis, comerç i botiguers

El carrer Sobrerroca, situat al nucli vell de Manresa, és una de les vies històriques manresanes per excel·lència que encara conserva bona part de l'antic recinte murallat del segle XIV. És un carrer on conflueixen els carrers de: Serarols, dels Arcs de Santa Llúcia, del Cap del Rec, de Sant Andreu, el passatge dels Amics, la plaça dels Drets, la plaça Major i el carrer del Balç. Al llarg del segle XIX, aquest carrer va ser el més important i també cèntric de la ciutat (fins a l'obertura del primer tram del Passeig Pere III el 1891) i fou la llar d'il·lustres manresans, com ara Josep Mestres Cabanes, Manuel Oms i de Prat o Joaquim Sarret i Arbós. També fou el bressol d'importants establiments comercials, com la farmàcia Miralles (1862), la casa Puigbertran, la barberia més antiga de Manresa, la cotilleria Magda, la casa Garriga (1905), la tintoreria Gros (1902), la Lionesa (1942), la fotografia Vert, la llibreria Sobrerroca (1939) o el forn de pa Massana (1935), entre altres establiments.

Aquesta important via ha acollit també a rellotgers, fusters, estanquers, carnissers, granger, lleters, farmacèutics, pastissers, perruquers i fins i tot fruiters, que amb el temps, canviarien de lloc, com la casa Tuneu, la Montserratina, la ferreteria Armengou, la impremta de Sant Josep i la Vives, els calçats Franquesa i els xocolaters Torras. Tanmateix va ser un carrer on hi havia la seu de moltes entitats i associacions de Manresa. La més important fou l'any 1865, quan s'hi va obrir la primera oficina de la Caixa de Manresa, també va acollir durant uns quants anys el Conservatori de Música.

El Pou de la Gallina al mig del carrer Sobrerroca i les tines amagades

L'any 1880 l'emplaçament original del Pou de la Gallina era al centre del carrer, però l'augment de trànsit de carruatges que feien servir el carrer Sobrerroca com a via principal d'accés a la Casa de la Vila va fer que el traslladessin al seu emplaçament actual, enganxat a la paret. Bona part de la quantitat de tines, pous i cellers que hi ha sota el carrer Sobrerroca i fins i tot ben entrada a la Plaça Major ja va quedar al descobert durant les obres que es van fer al carrer l'any 1982 per substituir les llambordes que hi havia per rajoles, però en aquell moment es va decidir cobrir-les amb formigó i acabar la urbanització a sobre.

Les tines urbanes de Manresa estan situades en desnivells entre dos carrers: entre la pujada del Castell i la carretera de Vic; entre el carrer del Pedregar i el carrer d'en Botí; entre el carrer de les Saleses i el carrer de Viladordis, entre el carrer Sobrerroca i el carrer del Balç... Lluís Armengol, fou president de l'Associació de Veïns del Barri Antic durant molts anys, nascut al carrer de Sobrerroca, explicava en un reportatge de la Revista El Pou de la Gallina del maig del 2016 que: “des de mig carrer fins a la plaça de l’ajuntament i sota l’asfalt està ple de cellers, tines i pous, com van quedar al descobert arran de les obres que s’hi van fer el 1982”, la majoria dels quals són actualment de propietat privada.

La majoria de les cases del Carrer Sobrerroca, construïdes sobre el desnivell de la roca, tenen tines o cellers que daten de l'època del carrer del Balç o que es van construir posteriorment. Corresponen a l’origen de les edificacions medievals del carrer, que per la banda de via de Sant Ignasi en aquella època era una zona rural i hi havia masies que feien servir els cellers per emmagatzemar els productes del camp. Ramon Cornet, membre del Centre d'Estudis del Bages llicenciat en Belles Arts i estudiós del tema, va documentar fins a cinc tines al carrer Sobrerroca, als números 18, 26 (la fotografia de l'entrada), 28, 30 i 34.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed.Efadós.

- SARDANS, Ferran. El nucli antic de Manresa amaga desenes de tines. Revista El Pou de la Gallina (27/05/2016)

- Manresainfo.cat: Les obres a Sobrerroca posen al descobert pous i cellers medievals (08/06/2013)

30 d’abril 2017

Els caps de moro de la Seu

Tòtems de guerres i conquestes

Al museu de la basílica de la Seu de Manresa (sí, hi ha un museu a la Seu!) es poden veure moltes coses interessants de la nostra ciutat, algunes de desconegudes i fins i tot d'altres que directament ningú ens explica d'una forma entenedora i clara sense defugir ni un mil·límetre del discurs acadèmic de torn. En aquesta entrada us parlaré dels dos caps de moro que encara hi ha al Museu de la Seu i que s'havien col·locat a sobre dels dos portals de la Seu, al portal de Santa Maria, o de la plaça, i del portal del Lledoner, o de migdia. Abans d'entrar en matèria, un cop més vull agrair a Francesc Comas i al seu nou llibre, Històries de Manresa 2, publicat pel segell manresà Zenobita aquest any, la seva brillant divulgació de la història de Manresa.

Ambdós caps són figures de fusta, d'una grandària considerable, pintades i caracteritzades per tenir el nas prominent i una cara allargada i ossada amb una llarga cabellera, dues arracades daurades, barba també molt llarga, bigotis, tot natural i amb un turbant lligant i amb tires de roba de coloraines de color vermell i blau al voltant. El turbant és de color beix amb ratlles marrons i blaves, mentre que el de l'altre és blanc amb ratlles blaves i vermelles. Un dels dos caps té la boca articulada, i l'altre la té fixa. Aquestes imatges festives simbolitzaven el triomf contra el turc, el pirata berber i l'enemic secular de la fe cristiana. Aquesta simbologia i exaltació feia por a molts nens i nenes de Manresa, en veure dos caps de persona i uns ulls gèlids que per moments semblava que els seguien la mirada. De ben segur, que a molta canalla aquelles imatges de dos caps no els feien gens de gràcia.

Una tradició de casa nostra: els caps de moro de sota els orgues

Els caps s'instal·laven just a sota dels orgues barrocs d'algunes esglésies de Catalunya i formaven part de l'ornamentació i de la decoració de l'instrument, al costat de campanetes, ocellets i altres motius florals i musicals. El cap de moro solia tenir moviment de boca i ulls, que el mateix organista podia accionar, en alguns casos, sortint del mateix orgue. Disposava d'un tub que feia sonar des del mateix teclat, fent-lo bramar amb uns sorolls no molt agradables. Durant l'Edat Moderna, segles XVI-XVIII adornaven molts temples del nostre país, destacant aquelles poblacions costaneres (perquè havien patit algunes ràtzies dels pirates) i també poblacions de l'interior. Algunes d'aquestes poblacions eren Arenys de Mar, Barcelona, Cadaqués, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú. En aquesta última població, el cap del moro fins i tot tenien nom, se'l coneixia popularment com a Manani. Molts orgues van ser destruïts durant la Guerra Civil, durant l'estiu de 1936, i es va deixar de fer "sonar" els caps de moro.

Manresa i els caps, festes, tradicions... i confits!

Els manresans i manresanes més grans encara ens expliquen com els caps dels moros es podien veure perfectament a sobre les portalades laterals d'accés de la Seu, al portal de Santa Maria i al portal de Sant Antoni. La canalla no li feia molta gràcia veure aquelles dues figures, alguns fins i tot preguntaven molt espantats si aquells caps eren de dues persones de veritat, que havien estat assassinades. Com veieu la canalla eren els únics que tenien certa moralitat davant de dos caps que s'exhibien com a tòtems, juntament amb la resta de la imatgeria del temple. 

El dia de Cap d'Any hi havia "llibertats d'orgue". Eren tonades profanes que els organistes es podien permetre els dies del cicle de Nadal quan interpretaven melodies populars a l'interior de les esglésies i que el públic cantava. El costum era que el cap de moro (o carassa) fes uns crits aterridors, tot movent els ulls i la boca de manera inquietant i atordidora. Els infants manresans, que es trobaven sota de l'orgue, era alliçonada pels adults, tot seguit, mentre el cap del moro feia ganyotes entre la cridòria i els nervis de la quitxalla (sobretot els més petits) espantada per aquell espectacle que no entenien, la carassa vomitava confits, castanyes i llaminadures per la boca, convertint els plors i temors de la canalla en alegria, joia i abraçades. Els nens i nenes aprenien la lliçó ràpidament, sobretot si despès es podien omplir les butxaques de gormanderies, que rarament menjaven la resta de l'any.

Aquest fet forma part d'un conjunt de costums en què l'obsequi i l'ofrena, en forma de llaminadures o petits regals, fa referència a la generositat de la natura, talment com la tradició de picar el tió. El tió i la carassa del moro vomiten o escupen, tots dos, però, són una clara referència simbòlica a la riquesa i la generositat de la terra adormida pel fred de l'hivern.

El final dels caps i dels confits

A mitjan anys cinquanta, i en la majoria de casos abans de la Guerra Civil, les autoritats eclesiàstiques decidiren suprimir aquesta tradició pel gran enrenou i xivarri que s'organitzava dins els temples. De tota manera, però, les figures restaren encara uns quants anys sota l'orgue. A la Seu la tradició de la carota dels confits es va perdre a principis del segle XX probablement a conseqüència de la nova reglamentació de la música sagrada instaurada pel papa Pius X el 1903.

Tot i la prohibició de certes músiques, els dos caps del moro encara restaren uns quants anys sota els orgues del temple. Després de la Guerra Civil, en què es va cremar l'orgue barroc construït per Francesc Bordons de la primera meitat del segle XVII i el moble neogòtic que el contenia, van quedar les dues carasses penjades al damunt de les dues entrades de la basílica. Però això, durant la postguerra molts pares i mares amenaçaven als seus fills quan es portaven malament, que "anirien a veure el cap del moro penjat de la Seu". Finalment el Concili Vaticà II (1959-1964), les parròquies catalanes de l'estat espanyol van decidir retirar definitivament les carasses per considerar-les anacròniques i en total disconformitat amb el nou sentit ecumènic de l'església, ja que eren una ofensa i un insult a les persones musulmanes.

Qui vulgui veure avui en dia aquests caps, ho pot fer encara, només cal visitar la Seu de Manresa i anar al museu basilical, on resten amagades al gran públic i els seus ulls clavats, gèlids i tristos ja no espanten la canalla de la ciutat.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2017). Històries de Manresa 2. Manresa: Zenobita.

21 d’abril 2017

Una recomanació per Sant Jordi

El Llibre Verd de Manresa de Vicenç Prat i Brunet

Un any més Manresa s'omplirà de llibres i roses per celebrar la diada de Sant Jordi, amb moltes novetats editorials i llibres per a tots els públics i gustos. La recomanació d'aquest bloc no és un llibre nou ni tampoc d'un autor conegut o popular, és un llibre poc conegut per la ciutat, és el Llibre Verd. Però que carai és això del Llibre Verd, us preguntareu molts.

El Llibre Verd de Manresa és un manuscrit on es recullen tots els privilegis atorgats a la ciutat pels reis de la Corona d'Aragó i d'Espanya, des de Jaume I fins a Maria Cristina d'Hasburg-Lorena. És un cartulari manuscrit amb cobertes de fusta folrades amb vellut de color verd, fet que li dóna nom. La primera data és de l'any 1218 i la darrera de 1902. És, doncs, un llibre singular, possiblement el de major significació i interès per a la història local. Des d'octubre de 1358 -quan el rei Pere el Cerimoniós va donar permís perquè el Consell de Manresa comencés la redacció d'aquest llibre de privilegis- fins a 1902 s'han copiat en aquest volum 194 privilegis complets i 2 fragmentaris, essent especialment nombrosos els instruments de l'època baix medieval. En definitiva, constitueix un treball essencial per donar a conèixer el funcionament del règim municipal de Manresa durant l'esmentat període.

A banda de privilegis pròpiament dits, el llibre inclou cartes reials on es fan constar exempcions, guiatges, pactes i concòrdies, sentències arbitrals, constitucions i capítols de cort i altres documents de tipologia ben diversa. Al llarg de les seves pàgines trobem les concessions per a la celebració de les fires, el permís de construcció de la Séquia, diversos privilegis del règim municipal amb els quals s'organitza el govern de la ciutat i els diversos càrrecs municipals, les confirmacions del títol de ciutat i exempcions i privilegis relatius al desenvolupament de la vinya.

L'any 2011 una de les seves pàgines fou el cartell principal de la Fira de l'Aixada.

La versió satírica de 1932

Un "Llibre Verd" (Visió parcial de Manresa), escrit per Vicenç Prat i amb dibuixos d'Anselm Corrons es publicà a la ciutat de Manresa el 1932, en els anys d'eufòria de la Segona República, i s'imprimí a la Impremta de Ramon Torra S. en C. És una visió molt personal i crítica de la Manresa del seu temps, d'en Vicenç Prat un joier que treballava als populars Magatzems Jorba des dels 13 anys. La publicació d'aquest "Llibre Verd" va suposar una alenada d'aire fresc al panorama cultural de Manresa, en una ciutat on destacaven intel·lectuals de pes i persones de la talla com Josep Terme, Xavier Casulleras, Josep M. Rosal, Nina Martín, Joaquim Amat i Piniella, Antoni Martí Farreras i Ramir Torres. 

Contra tot pronòstic, vuitanta-cinc anys més tard descobrim que la ironia i l'humor dels textos de Vicenç Prat i les excel·lents il·lustracions d'Anselm Corrons són, en molts casos, descaradament vigents avui en dia en una ciutat que ha perdut el respecte per la seva pròpia història i probablement la seva identitat col·lectiva. La lectura de l'obra de Prat ens obliga a repensar la nostra manresanitat: un retrat irònic, humorístic i crític, però alhora tendre de la Manresa de la seva època. En definitiva, una manera agradable de comprendre els deliris d'una ciutat, els seus punts de vista tan oposats dels seus habitants, els espais de reunió o la manera de celebrar les festes tradicionals. El Llibre Verd de Prat va ser un èxit els anys 30, però la dictadura posterior en va prohibir la seva reedició i no seria fins als anys 70 que tornaria a les estanteries manresanes.

Per cert si voleu llegir aquest llibre, se'n va fer una versió en facsímil l'any 2002 i es podrà trobar a la parada de Sant Jordi del Passeig Pere III del Centre d'Estudis del Bages aquest Sant Jordi.

Per saber-ne més:

- Josep Maria Planas i el Llibre Verd: aquí
- Extracte del Llibre Verd, el Parc de la Seu: aquí
- Manresa vista pels escriptors: aquí
- L'activisme literari dels anys 30: aquí

15 d’abril 2017

La Setmana Santa manresana

Viacrucis a la Baixa dels Drets amb el Cos de Portadors del Sant Crist, l'any 1912. (Fotografia: Arxiu Parròquia de Sant Josep)

Els armats en la formació, el Divendres Sant de l'any 1958, al seu pas pel carrer de Sant Miquel i presidits pel manaia, capità Marià Rubio, i Noguera.

(Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages - Fons Marià Lladó)

05 d’abril 2017

Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call

La guerra dels metges jueus del segle XIV

En aquest bloc hem explicat en diferents entrades com era la vida i la societat manresana del segle XIV. La ciutat abans de l'arribada de la Pesta Negra vivia una situació de puixança econòmica, social i fins i tot cultural. Fou durant aquest segle, el XIV, quan la ciutat de Manresa va rebre més privilegis reials, i es van fer les obres més importants, com el pont nou, el reforç de les muralles, la séquia i la més important de totes, la Seu. També hem fet menció en diferents entrades de com s'organitzava la ciutat i qui l'habitava.

Les minories religioses són el tema que en aquesta entrada tractarem, concretament dels jueus que vivien a la ciutat i també dels conversos, aquells jueus que es batejaven per convertir-se en cristians, un fet que acabaria portant problemes i fins i tot denúncies a la ciutat de Manresa. Comunitats tancades amb fortes tensions internes, on els seus membres i exmembres recorrien a la calúmnia i a les falsedats per acusar-se de tots els mals i desgràcies. Les víctimes d'aquestes calúmnies i falses denúncies eren els jueus del call de Manresa. Sovint eren denunciats per antics jueus, que s'havien convertit al cristianisme, fent bo el tòpic de la "fe del convers" aquell que havia de ser més papista que el papa. Alguns conversos fins i tot arribarien a cobrar per convertir jueus al call de Manresa, com el cas de Nicolau de Gràcia l'any 1361, i d'altres denunciarien els mateixos jueus davant tribunals eclesiàstics i fins i tot davant el mateix batlle, que hi hauria de recórrer a la llei i als soldats per evitar linxaments dintre el call de Manresa.

El cas de Jaume Desfar (convers jueu) i les seves denúncies l'any 1366, n'és un bon exemple. Desfar havia denunciat al metge jueu manresà Astruc Jucef per amenaces i calúmnies, acudint a l'inquisidor Bernat Armengol. Jaume Desfar havia llançat un total de sis acusacions contra Jucef. Els jueus de Manresa gaudien de prestigi gràcies al fet que molts es dedicaven a la medicina, fins al punt que molts havien estat cridats pels mateixos comtes de Barcelona. A part del citat Astruc Jucef, destacaven altres metges jueus a la ciutat com: Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida. Segons la documentació, durant el regnat del rei Pere III es va fer venir: "un tal Mestre Cresques, metge jueu de Manresa", perquè visités el seu germà, l'infant Jaume, comte d'Urgell, que estava malalt. Però tornem al cas que ens pertoca.

Jaume Desfar va elaborar com hem dit, sis acusacions sobre Astruc Jucef, fins i tot contra la seva família i fills. Segons la seva versió els jueus del call de Manresa l'havien insultat i fins i tot atacat. Astruc Jucef es va assabentar a través d'un tal Lleonet, corredor de Manresa, del que pensava Desfar sobre les seves pràctiques medicinals i l'exercici d'aquesta. Sembla que Jaume Desfar, abans de convertir-se al cristianisme, no estava d'acord amb les tècniques medicinals d'Astruc Jucef i les males "cures" que aplicava:
Magister Jacobe, ego persequor vos quia dimisistis legem sacram quam tenebatis et receptis nescio qualem legem et teneor ex hoc persequi vos et expellere de mundo si possam.1
Una altra acusació contra Astruc Jucef, era la d'insults i calumnies. Jaume Desfar acusava Astruc Jucef i al seu fill d'insultar la seva dona, quan aquesta venia de la missa amb un rosari al seu coll. 

Metges jueus enfadats, la relació metge-malalt

Les denúncies de Jaume Desfar van aixecar mala maror dintre els jueus de Manresa, sobretot entre els metges. Aquesta disputa va afectar les relacions entre metge-malalt. Astruc Jucef es negà sistemàticament a atendre als jueus conversos de la ciutat de Manresa i d'altes llocs. D'altra banda cal assenyalar que Astruc Jucef i els metges jueus de Manresa, mai es van negar a atendre als cristians. De fet, existeixen encara a l'Arxiu Comarcal del Bages, molts documents on s'exposava les bones arts d'aquests metges hebreus i fins i tot visites de metges i astròlegs de fora Manresa per aprendre les seves tècniques. 

La conversió era l'autèntic pecat pels jueus catalans, tot i ser cristià un convers jueu sempre seria un "jueu pecador" a ulls dels jueus del call. De fet molts jueus es veien forçats a convertir-se al cristianisme, primer per evitar ser exclosos del sistema feudal català i amb els anys molts es convertirien per salvar la vida, i evitar ser linxats en pogroms i atacs sistemàtics als calls, sobretot a partir de l'arribada de la Pesta Negra l'any 1348 al nostre país. En Jaume Desfar, Abraham era el seu nom de jueu, apareix com a magister (mestre) en la documentació i tot sembla indicar que també era metge. Probablement la seva conversió al cristianisme fou una revenja "professional". Desfar va aprofitar la seva conversió per atacar a Astruc Jucef, no tan sols en el camp professional de la medicina sinó també en acusacions infundades que mai van arribar a corroborar-se. Cap testimoni ni cap judici posterior van evidenciar que Astruc Jucef, el seu fill i els jueus de Manresa ataquessin a Jaume Desfar, la seva muller i fins i tot llur filla. 

En aquell període de temps, els metges jueus de Manresa estranyament treballaven a la mateixa ciutat durant molt de temps. És cert que tenien una residència fixa dintre el call, però la majoria recorrien diferents viles i ciutats, cridats molts per la noblesa i els consellers de les viles, per les seves bones arts mèdiques. Un document que corrobora aquest fet l'aporta l'historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, al seu llibre Jueus de Manresa, de 1917. Sarret ens diu que el metge i cirurgià Astuc Jucef fou enfranquit l'any 1359 perquè vingués a viure a Manresa i a practicar la medicina a casa nostra. De fet Astuc Jucef va realitzar un testament l'any 1391 (annus horribilis dels jueus catalans) davant un notari de la ciutat. La seva presència durant tants anys a Manresa, li va fer guanyar una excel·lent reputació important dintre la comunitat jueva de la ciutat i també pels consellers locals, ja que aquest, tal com hem dit, fou enfranquit perquè pogués viure amb garanties a Manresa.

L'altre protagonista aviat desapareix del mapa, almenys de Manresa. La pista de Jaume Desfar es perd, i no apareix de nou fins a l'any 1372, quan el clavari2 de la ciutat de Barcelona li atorgà un ajut de 50 sous per la seva filla Margalida, suposada víctima feia sis anys dels atacs dels jueus manresans quan aquesta tenia tan sols nou anys.

Bibliografia: 

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa 

- TORRAS i CORTINA, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autonòma de Barcelona 

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid 

- RIERA i SANS, Jaume (1987). Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a Calls 2, pp. 114-131 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Impremta Anton Esparbé y Serra. Manresa

1 FERRAGUD, D. (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. CSIC: Madrid, p.234
2 El clavari era un funcionari del municipi encarregat de les finances i de fer els llibres de clavaria, on constaven les entrades i sortides del Consell Municipal. [BOLÓS, J. (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)]

24 de març 2017

Les fàbriques del torrent de Sant Ignasi

A salt de fàbrica!

El torrent de Sant Ignasi desemboca al riu Cardener. Avui en dia forma part del sistema de clavegueram públic de Manresa, i és quasi impossible veure'l a ull nu gràcies al cobriment d'aquest. Al segle XIV, en plena esplendor manresana de l'edat mitjana, pràcticament portava el cabal natural de les aigües de la pluja, però la construcció de la séquia, que permetia regar els voltants de la ciutat, va augmentar-ne el cabal amb les escorrialles de l’aigua de regadiu.

El fort desnivell, en un recorregut força curt, el va convertir en el lloc ideal per instal·lar-hi les adoberies de la ciutat, de tal manera que en el segle XIV ja apareixen dues formes de cuireters: cuyrateria superior i de la cuyrateria inferior i aquesta tradició es va mantenir fins al segle XVIII, tal com va dir el cronista i arxiver Sarret i Arbós. El barri de la Cuirateria estava format pels carrers de Santa Llúcia i Sant Marc on els gremis de blanquers, assaonadors i pelleters van instal·lar els seus obradors. Vora el torrent també hi havia l'anomenat Hospital Inferior (on s'allotjà Sant Ignasi en arribar a Manresa) i al seu costat la capella gòtica de Santa Llúcia. A partir del segle XVII, quan els jesuïtes construeixen el seu Col·legi (avui Museu Comarcal de Manresa) el torrent passa a anomenar-se de Sant Ignasi. També tenim una prova clara d'aquesta activitat, quan el 2016 es va tirar a terra el teatre de la Sala Ciutat i van aparèixer de nou les restes del que havia estat un espai dedicat al tractament del cuir.
Durant l'època medieval, el torrent de Sant Ignasi, aleshores anomenat Meder o Mirabilis, era una zona que atreia els gremis de treballadors que assaonaven i blanquejaven pells, perquè podien aprofitar l'aigua del torrent, que llavors corria a cel obert. El vial d'aigua separava l'actual barri de les Escodines i el de Sant Marc del nucli urbà, i era creuat per set ponts petits i una passera davant la font de l'Obac.
Extret de Garcia. Gal·la: Manresa. Recull gràfic 1876-1965. (Pàg. 283). Col·lecció L'Abans. Ed. Efadós, 2001

A la segona meitat del segle XVIII, es van ubicar en aquesta zona les tres fàbriques d’indianes que van existir a Manresa, potser per aprofitar l’aigua per al blanqueig i per als prats d’indianes. Al costat esquerre del torrent en qüestió hi havia la fàbrica d’indianes de Joan Baptista Soler que s’havia posat en marxa l’any 1785; en el marge dret, més avall, la fàbrica de Joaquim Argullol que havia estat la primera (1759), després l’adoberia Cantarell i la fàbrica de Joan Arenys (1790), les adoberies de Miquel Dalmau i Maurici Perera i, per acabar, allà on el torrent arriba al riu Cardener, el molí del Salt, que era de propietat municipal. Va ser sobre aquestes estructures antigues que es van construir les primeres fàbriques.

Mapa elaborat a partir de: Ferrer i Alós, Llorenç a SOCIOLOGIA DE LA INDUSTRIALITZACIÓ. DE LA SEDA AL COTÓ A LA CATALUNYA CENTRAL (SEGLES XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58 (2011)

L'aigua putrefacta i els atacs de les rates 

El torrent de Sant Ignasi de Manresa discorria a cel obert separant el barri de les Escodines de la resta de la ciutat. Al llarg del segle XIX, i a mesura que la ciutat s’industrialitzava i creixia, el torrent s’anà convertint en el col·lector d’una gran part de la xarxa de clavegueres de la ciutat, que recollia els detritus de la població, de les indústries i dels regadius. El torrent un espai brut, pudent i antihigiènic.

Des de feia molts anys, es reclamava el cobriment del torrent per evitar el perill de malalties infeccioses a la població, per una qüestió estètica i també per un motiu urbanístic, ja que permetria la connexió i circulació entre diferents parts de la ciutat. El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases del voltant sovint no passaven dels tres anys.

Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de dos anys: 
“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”. 
El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa, el republicà, Maurici Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla. L'any 1911 s'inicien les obres de cobriment del torrent amb moltes interrupcions fins que el 1935, després de l'incendi i enderroc de la fàbrica de ca l'Areny, es va cobrir el torrent fins al salt dels Gossos. No és fins al 1956 que no es canalitzà i cobrir el tram final del torrent fins al desguàs amb el Cardener.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- FERRER i ALÓS, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya central (segles XVIII-XIX). Pàg. 213-214. Fundació Noguera, Estudis 58

- SOLÀ PARERA, Àngels (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa, 1759-1860. Manresa: Centre d'Estudis del Bages

Bibliografia en línia:

- Bloc "Les Escodines" de Jordi Grigera: El torrent de Sant Ignasi

- Bloc "Història de Manresa. La història documentada de Manresa": El Col·legi de Sant Ignasi de Manresa: des de l’estada de Sant Ignasi fins a la seva fundació (1522-1622)

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): El cobriment del torrent de Sant Ignasi

17 de març 2017

Els orígens de les Saleses

Un convent i residència d'avis

Les Saleses, les religioses de l'ordre de la Visitació de Santa Maria, fundat per Sant Francesc de Sales, van aterrar a la nostra ciutat l'any 1898. En un primer moment es van establir de forma provisional en una casa del carrer de Sant Andreu. El 15 de març de 1900 van inaugurar el nou convent -conegut popularment amb les Saleses-, construït a l'Era de l'Huguet (barri de les Escodines) seguint el projecte de l'arquitecte Bernat Pejoan. L'edifici, format per dues grans naus al voltant d'un cos central amb elements decoratius, estava presidit per una estàtua del Sagrat Cor de Jesús, que es va instal·lar al cim de l'edifici a principis de 1903 i fou beneïda de forma solemne per tres bisbes, el de Vic, Lleida i Tortosa. L'estàtua fou destruïda el juliol de 1936, durant els primers dies de la Guerra Civil, i substituïda per una de nova el 1950.

Al costat del nou edifici de les Saleses hi havia la casa del capellà, de l'any 1903. Durant els anys de la Guerra Civil, el convent va ser confiscat per l'Ajuntament de Manresa, i la Generalitat tenia el propòsit de transformar-la en una Escolta de Readaptació de Mutilats de la Guerra, però va ser més útil destinar-la a un hospital militar, perquè la Clínica de Sant Josep era molt a prop. Acabat el conflicte civil les monges van tornar al recinte. Aquest edifici té un lligam molt fort amb una altra comunitat religiosa de la ciutat, les Germanetes dels Pobres, que hi van arribar l'any 1863. Les Germanetes dels Pobres es van instal·lar a Manresa, a instàncies del cardenal Marià Lluch, per fundar un asil-residència i van ocupar l'antic convent dels frares caputxins al costat de l'església de Sant Bartomeu. Un cop més a l'inici de la Guerra Civil, l'església de Sant Bartomeu fou destruïda i el convent on vivien les germanetes fou destinada per una presó. Gràcies a la nacionalitat francesa de la fundació, les germanetes van aconseguir sortir de Manresa el 1936, abans l'Ajuntament els havia confiscat la casa i havia traslladat els asilats al convent de les Reparadores, que va passar a dir-se Casal de la Vellesa.

Transcorreguts els anys de Guerra Civil, les Germanetes van recuperar part de l'antic asil, mentre la resta de l'edifici feia funcions de presó. Però la precarietat del local i la demanda en augment d'asilats van obligar la comunitat a buscar un nou espai més gran per cobrir les seves necessitats. Es va iniciar una campanya d'ajuda, tant en l'àmbit dels particulars com d'empreses i fins i tot d'institucions, que van facilitar a les religioses el condicionament de l'edifici i la inauguració de la nova residència d'ancians, al carrer que porta el seu nom: Les Saleses que va de les Piscines Municipals fins al carrer dels Caputxins. A la dècada dels 70 es va reformar i ampliar l'edifici amb una nova església.

Més informació:

- El Pou de la Gallina: 150 anys de les Germanetes dels Avis a Manresa, aquí

Bibliografia bàsica:

- COMAS CLOSAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Zenobita

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Edadós

Printfriendly