19 de maig 2020

La trompa, un enginy per "robar" aigua de la Séquia de Manresa

Trompa d’aigua del segle XVIII, exposada al Museu de la Tècnica de Manresa. Fotografia: Genís Sáez

Al segle XVIII, el rector del poble de Balsareny, Roc Garcia, va idear un sistema per obtenir aigua de la Séquia de Manresa, de forma ràpida i sense deixar cap evidència. Es tractava de la trompa d'aigua, un peculiar giny que xuclava l’aigua del canal sense necessitat de fer cap forat. Els sequiaires que vigilaven la Séquia, els era impossible detectar-los, excepte que els enxampessin "in fraganti". La Séquia de Manresa, és un canal d'aigua que transporta aigua del riu Llobregat al riu Cardener, va permetre a la ciutat tenir un cabal d'aigua important i continu pel seu regadiu, i més endavant per la seva rica indústria tèxtil i posteriorment el comerç. El permís de construcció (autorització reial), s'havia obtingut l'any 1339 del rei Pere III, tan sols autoritzava l'ús d'aquest canal a la ciutat de Manresa, i no als pobles per on passava el canal de la Séquia (Balsareny, Sallent, Santpedor i Sant Fruitós de Bages).

Bibliografia:

- SERRA GIMÉNEZ, Eudald. (24/03/2020). La séquia de Manresa, un canal medieval a l’era industrial. https://mnactec.cat/revista-eix/la-sequia-de-manresa-un-canal-medieval-a-lera-industrial/ [Recuperat el 19/05/2020]

07 de maig 2020

Els albats, els nens manresans morts en edat d'innocència

El ferrer de la mort

L'any 1375, feia vint anys que havia començat una guerra amb Castella, coneguda com la Guerra dels Dos Peres i que en aquest bloc ja n'hem parlat. Els efectes d'aquesta guerra van ser nefastos per la Corona i ruïnosos per a moltes ciutats, una d'elles Manresa. Els excessius gravàmens fiscals havien eixugat les arques municipals de forma contundent. Al llarg d'aquest període, la pesta havia continuat el seu camí matant a tothom, sense distincions d'estaments i els preus dels aliments s'havien disparat provocant la por a possibles revoltes i motins. Tot i això, els sous s'havien apujat, la qual cosa anava en detriment dels més rics, però a curt i sobretot a llarg termini beneficià les classes populars, tal com explica Jeff Fynn-Paul a Auge i declivi d'una burgesia catalana (2017).

A la ciutat de Manresa no es va trobar cap testimoni de primera mà de la mortalitat ocasionada per la Pesta que afectà Catalunya durant la gran fam de 1374-1376, si es menciona als registres una altra pesta, que no havia estat degudament documentada, que assolà Manresa durant els anys 1370-1371. Una de les poques descripcions que trobem de les pestes als manuals del consell de Manresa són els pagaments que va fer a un ferrer que havia fet peces metàl·liques pels sarcòfags dels albats que havien mort recentment durant el brot de la pesta. La paraula albat és un antic mot català que servia per designar els nens que morien abans de tenir ús de raó (recordem que a l'edat mitjana no existia una edat legal ni tampoc el concepte "adolescent"); literalment significava "blancs", que implicava un concepte religiós, el d'innocència. Aquesta metàfora de la pèrdua d'innocents o de la innocència es corresponia a un clima d'autèntica histèria social entre la població manresana que vivia a la dècada dels anys 70 del segle XIV: pares i mares que veien com els seus fills petits morien a causa d'una pesta terrible que no perdonava a ningú.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià. (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona.

- TORRAS, Marc. (1994). La carestia de blat de 1374-1376 a Manresa, a "La crisi de l'edat mitjana a la Catalunya Central". Manresa: Centre d'Estudis del Bages. pp. 99-138

30 d’abril 2020

Una visió interior d'un gran casal manresà




Fotografies de la casa Llissach, a la placeta Llissach de Manresa. Anys: [1990-2000]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

21 d’abril 2020

Entrevista al canal "L'Odissea de la Història de Cerdanyola Radio"

Entrevista realitzada el 7 d'abril del 2020: "Què és la Història Local?"

Treballant des de fa anys en temes d'història local, amb ell intentarem entendre què és aquesta disciplina i estudi de la història, com i per què es confon amb la microhistòria.


Per a més informació: Si esteu interessades a saber més sobre Història Local, sobre Centres Locals d'Estudi o teniu algun projecte en marxa, aquí els dos portals web que us poden servir d'ajut i guia.

- Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana (http://www.ccepc.org/)
- Institut Ramon Muntaner (https://www.irmu.org/)

Crèdits a:
https://odisseadelahistoria.wordpress.com/

10 d’abril 2020

"Una vergonya manresana"

Segona part: el "debat de la inseguretat" que va acabar amb el barri (1981-1987). Era el Barri Antic insegur?

El novembre de 1980 l'Ajuntament de Manresa va notificar als veïns del Barri Antic que s'havia demanat un permís per instal·lar un bingo a la Muralla del Carme, participat pel Manresa Esportiu Bàsquet i Ampans1. La notícia no va ser benvinguda pels veïns que es van oposar a la seva obertura adduint que el barri necessitava instal·lacions de primera necessitat com una escola, una guarderia o un dispensari municipal, en comptes de negocis d'oci. L'Associació de Veïns del Barri Antic es va posicionar molt durament en contra d'aquest negoci al seu informatiu: "perquè creiem que contribuiria a accelerar la constant degradació en què es troba immens el nostre barri". Les raons que van mostrar els veïns eren el soroll al carrer, el malestar, la manca d'estacionament i el perill que les classes populars s'acostessin al perniciós món del joc i les apostes. Un altre punt de discussió entre els veïns i l'Ajuntament de Manresa, fou que l'obertura del futur bingo era en el radi d'acció del Puigmercadal.

Finalment, l'Ajuntament de Manresa va tirar pel dret, i va accedir a donar la llicència als promotors (Carles Casas Alàs i Andreu Dalmau Sitges) del bingo de la Muralla del Carme al ple municipal celebrat el 9 de desembre de 1981, tot i l'oposició dels tècnics municipals i del regidor Ramon Majó del PSUC. L'afer del bingo aviat va passar i l'any 1982 el tema de la delinqüència i la inseguretat al carrer va tornar amb força a l'agenda veïnal. El full informatiu número 3 (1982) de l'AV del Barri Antic avisava d'una forta campanya dels veïns i comerciants de la zona per aturar la conflictivitat i la delinqüència amb reunions amb els cossos policials, fins i tot amb Federico Ribas, comissari de la Policia Nacional de Manresa. L'efecte va resultar positiu, i es va aconseguir desactivar la delinqüència i la prostitució als carrers. Malgrat aquest relatiu èxit temporal, la delinqüència (robatoris), el tràfic de drogues, la prostitució en locals i baralles als bars, es van reactivar ben aviat. Els aldarulls en bars dels carrers Santa Llúcia i Arbonés (Tívoli i Málaga, entre altres bars) tornarien a omplir els diaris, sobretot a la primavera de l'any 1984. Els bars conflictius serien sancionats amb multes administratives i a l'estiu tornarien a reobrir amb tota normalitat, provocant l'estupefacció dels veïns, propietaris i comerciants de la zona.

El juny de 1985 una comissió de l'AV del Barri Antic visitava el nou comissari de la Policia Nacional, Valentín Juzdado, per explicar-li el malestar que patien al barri. Els veïns demanaven més vigilància policial al barri, i amb raó. A finals de 1985, els atracaments i robatoris es van disparar. L'any 1987, amb el triomf de CiU a les eleccions municipals, el nou alcalde Juli Sanclimens i el seu equip van proposar solucions com la creació d'un espai o local de prostitució controlada i regularitzada, mitjançant proves per detectar la sida i assistència mèdica integral a les prostitutes. La notícia no va agradar gens ni mica als veïns, que es temien, que el seu barri es convertís en una mena de barri xino com el de Barcelona. L'AV del Barri Antic va decidir donar dimensió mediàtica al problema i va denunciar-ho als mitjans nacionals per activar un fort debat entre l'opinió pública: el barri Antic de Manresa era un focus de delinqüència i prostitució. Periodistes com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní van parlar amb els veïns i es va fer una campanya duríssima al diari Regió7 durant l'any 1987 per denunciar al nou equip de govern municipal que segons la versió dels veïns, volia convertir el Barri Antic en un bordell municipal a l'aire lliure.

Llegir primera part:

- El debat de l'illa de vianants del Barri Antic (1979-1984): "Una vergonya manresana"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; SARDANS, Jordi. (2019). Evolució de la prostitució a Manresa. Revista El Pou de la Gallina, núm. 354. pp. 16-23

- GARCIA, Gal·la; SARDANS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (FAVM)

- LACUESTA, Raquel (1985). Informe ARQUITECTÒNIC. Manresa: Ajuntament de Manresa.

1 AMPANS es desvincularia definitivament del saló d'oci Bingo de Manresa l'any 2013.

31 de març 2020

La reforma de la Reforma


Fotografia d'un moment de l'enderroc d'unes cases a Manresa, possiblement es tracti d'unes cases del fabricant Pons i Enrich, situades entre els carrers de les Piques i Talamanca. Al fons l'església de la Seu de Manresa. Any: 1900-1915.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 / Francesc Blanch i Pons

22 de març 2020

Les grans obres de fa 50 anys

L'Associació Memòria i Història de Manresa publica més de 250 fotografies de dues grans obres urbanístiques de fa 50 anys

El portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa fa públic un nou web que conté més de 250 fotografies de gran interès sobre dues obres urbanístiques molt rellevants que van tenir lloc ara fa 50 anys a Manresa: l’obertura del carrer d’Alfons XII i La Plana -inaugurada el 4 d’abril del 1970- i la pavimentació de l’eix central de la ciutat (la carretera de Vic, la Muralla i la carretera de Cardona), que va finalitzar a finals d’agost del mateix any.

Les fotografies van acompanyades de diversos documents inèdits sobre el procés de construcció de cada obra (plànols, informes, dictàmens, etc) i de retalls de premsa de l’època, procedents de l’Arxiu Municipal de Manresa i de l’Arxiu Comarcal del Bages. Es tracta d’un treball de Xavier Prunés, Salvador Redó i Joaquim Aloy.

Els autors de les fotografies són Antoni Quintana Torres i Enric Villaplana Vargas.

09 de març 2020

Una ciutat universal amb un consell municipal

El consell de la ciutat: "l'ajuntament medieval"

Les ciutats medievals d'Europa no estaven organitzades segons un pla traçat per endavant per voluntat d'algun legislador aliè a la població. Cadascuna d'aquestes ciutats era fruit del creixement natural -en el sentit més ple de la paraula- era el resultat, en constant variació de la lluita entre diferents forces, que s'ajustaven mútuament un cop i rere l'altre, de conformitat amb la força viva de cadascuna d'elles, i també segons les alternatives de la lluita i el suport que trobaven en el medi que les circumdava. No existia un patró clàssic o repetitiu, sinó que cada ciutat tenia la seva particular idiosincràsia segons la seva pròpia ubicació en un territori establert i el poder polític del moment.

En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg1 en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent en habitants i mides, els burgesos (estament no nobiliari, però enriquit amb el comerç) s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi que protegís els seus interessos comercials, primer, i posteriorment polítics. Així, moltes ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans del territori (reis, ducs, comtes...) l’autonomia política desitjada. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de la regió de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes com Hamburg, que actualment és una ciutat-lander. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure com les ciutats de Barcelona, París, Le Mans, etc.

Entre els anys 1175 i 1200, es van crear els consells de les principals ciutats de Catalunya com Barcelona, Cervera, Perpinyà i Lleida. Eren el que ara considerem d'una forma més o menys clara com els "ajuntaments", una paraula ajuntament, que va venir importada de Castella a partir del decret de Nova Planta del segle XVIII. Les principals civitas catalanes crearen uns governs organitzats copiant l'estil de les ciutats franceses, alemanyes i nord-italianes, on s'havien format aquests consells a principis del segle XII. A la ciutat de Manresa, hauríem d'esperar fins a l'any 1315 -com hem explicat en anteriors entrades- gràcies a un nou govern format per quatre consellers i un cos consultiu de cinquanta jurats.

Un dels privilegis més antics que podem dir de Manresa i que dóna senyals d'una identitat de corporació a la ciutat de Manresa és la concessió d'immunitat judicial atorgada pel rei Jaume I el 1252. La carta del monarca va dirigida a "tot home" que habiti a Manresa, sense revelar o mencionar cap probi homines, és a dir, que és universal i afectava qualsevol ciutadà lliure de Manresa: noble, patrici, mercader, obrador o camperol. Podem interpretar aquest privilegi com una "democràcia primitiva" en el si de la burgesia ciutadana especialment, ja que nobles i burgesos, estarien en igualtat de condicions davant la justícia reial. La realitat fou que aquesta justícia universal seria poc aplicable, i els senyors feudals continuessin exercint la seva pressió i poder polític, limitant-se a judicialitzar l'ús de la violència explicita (assassinats, crims, etc.). Tot i aquest privilegi, els mercaders, els grans artesans i els banquers formarien el patriciat urbà que monopolitzaria el govern de les ciutats ben aviat en contrast amb la noblesa terratinent. L'historiador i arxiver Josep Maria Gasol, feia una síntesi acurada del segle XIV, conegut com El Segle d'Or de Manresa: "El segle XIV és el segle de la Séquia i de la Misteriosa Llum. De la Llum i de les tenebres, que la precediren i l'embolcallen. Temps de discròdies ciutadanes i de la Concòrdia al més alt nivell (mercès a uns magnífics gestors dels interessos públics). Un període de greus batusses internes i de contradiccions de gent externa. Interessos materials i valors espirituals. Història i llegenda...".2

L'any 1315 l'existència del consell de la ciutat de Manresa va donar a les elits locals una plataforma on poder desafiar el poder i el prestigi de la baixa noblesa de la ciutat. Els consellers de Manresa foren designats amb la distinció venerabilis que els equiparava amb la dels cavallers3, encara més, aquesta distinció seguia vigent encara que abandonessin el seu càrrec. La paritat entre consellers i cavallers va provocar més d'una pica-baralla, ja que els nobles solien ser exclosos de les decisions i els càrrecs de consellers per evitar que el seu poder es blindés mitjançant aquestes institucions medievals. Aquesta tradició va donar una embranzida a la burgesia catalana baix-medieval, que va monopolitzar ràpidament el poder gràcies als consells de les ciutats. En el cas de Manresa, no s'han trobat gaires documents on es mostrava aquesta rivalitat entre consellers i cavallers, bàsicament perquè la ciutat tampoc fos habitada per un gran número d'aquests cavallers. Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i declivi d'una burgesia catalana (Manresa: 2017), va estudiar la documentació dels impostos que va pagar la ciutat de Manresa per ampliar les muralles de la ciutat entre 1360 i 1370, i va trobar que molts d'aquests cavallers eren forasters i no vivien a Manresa.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MORENO, Víctor. (29/07/2010). Les institucions polítiques de la Catalunya medieval. Pàgina web: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval/ [Consultat el 09/03/2020]

- RUBINAT, Mercè. (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

1 Burg és un terme d'origen germànic per a designar una ciutat.
2 Gasol i Almendros, Josep M. «El "Gran Segle" manresà». Dovella, [en línia], 2001, Núm. 71, p. 28, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20508.
3 A l'Europa medieval, els cavallers eren guerrers armats que servien al rei o un altre senyor feudal com retribució habitual per la tinència d'una parcel·la de terres, encara que també per diners, com tropa mercenària.

29 de febrer 2020

Presentació del llibre: “Pseudohistòria contra Catalunya” l’11 de març

La pseudohistòria al descobert

Aquest dimecres 11 de març, a les 18:30 hores a la sala d'actes de la Biblioteca del Casino de Manresa, es presenta el llibre Pseudohistòria Contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història publicat per l'editorial Eumo. L'acte és organitzat pel Centre d'Estudis del Bages, l'editorial Eumo i la Biblioteca del Casino i comptarà amb la presència de tres dels autors de l'obra: Cristian Palomo, Guillem Fornés i Cèsar Sànchez.

És cert que Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258? O que va ser un comtat subsumit dins el Regne d’Aragó? I que els catalans no van lluitar en la guerra de Successió per defensar el seu autogovern? Són afirmacions àmpliament difoses en la premsa i en les xarxes socials, que es fonamenten en els plantejaments més extrems que deriven del cànon històric del nacionalisme espanyol. D’altra banda, des de l’Institut Nova Història (INH) s’afirma que Cervantes, Colom, Marco Polo o el Cid van ser catalans o valencians i que el Segle d’Or de les lletres castellanes fou escrit en català, però que una sistemàtica censura bastida per Castella s’hauria encarregat d’esborrar la petjada catalana de la història.

Vicent Baydal, Xevi Camprubí, Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés, Cristian Palomo, Cèsar Sànchez, Lluís Ferran Toledano i Alberto Velasco refuten de manera contundent i minuciosa totes aquestes interpretacions pseudohistòriques, basades en tergiversacions i falsedats conscients, creades i difoses tant des de l’espanyolisme com des de l’Institut Nova Història. Perquè només des del rigor historiogràfic es pot combatre la ignorància i el menyspreu contra Catalunya.

Servir-se de fal·làcies

Els creadors assidus de continguts pseudohistòrics no són historiadors que plantegin argumentacions amb la finalitat de fer avançar la disciplina. Són autors que conscientment juguen brut. Se serveixen de fal·làcies i amaguen o tergiversen les dades històriques que contradiuen els seus postulats. I ho fan per raons de tipus ideològic, polític o lucratiu.

Postulats extrems d’un cànon històric espanyolista

Hi ha un cànon històric del nacionalisme espanyol sobre el qual es fonamenten les principals formulacions pseudohistòriques espanyolistes: que Catalunya no va existir fins al Tractat de Corbeil de l’any 1258; que Catalunya fou un comtat del regne d’Aragó; que el Regne d’Espanya actual va néixer com a entitat unificada l’any 1479 amb Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, i que, per tant, la derrota del 1714 en la Guerra de Successió no va representar la destrucció de Catalunya com a entitat política autònoma dins d’un Imperi espanyol conformat per múltiples regnes i principats.

Nova Història i la censura universal

Fins fa poc no hi havia obres d’historiadors professionals destinades a refutar dada a dada les tergiversacions de l’Institut Nova Història (INH). Els seus plantejaments ni tan sols es basen en formulacions historiogràfiques extremes fetes amb anterioritat, sinó que, contràriament, les neguen totes sobre la base d’una pretesa i descomunal tasca de censura universal duta a terme per les autoritats castellanes des de l’edat moderna. Els autors advoquen per una potenciació de la divulgació científica, que ha de passar no només per una major col·laboració, implicació i responsabilitat social dels mitjans de comunicació i la ciutadania, sinó també per una millora de la mateixa historiografia.

Més informació:

24 de febrer 2020

Homenatge al Doctor Zamenhof


Fotografia d'un moment de l'acte de col·locació de la placa del carrer del doctor Zamenhof l'any 1958, de Manresa.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-267 / Col·lecció: Modest Tuset i Canet

13 de febrer 2020

En nom del rei, el veguer a Manresa

La jurisdicció de Manresa: comtes, veguers i reis

Als segles XI i XII va tenir lloc la descentralització feudal dels comtats catalans, els funcionaris reials de diferent nivell, des dels vescomtes fins als batlles, van esdevenir més independents de la corona. Aquest resultat fou gràcies a la tendència general de què els càrrecs van passar a ser hereditaris i no nominals (escollits a dit). Tot i que els reis de la Corona d'Aragó no recuperarien el control de l'administració local de Manresa fins a l'any 1315, el procés de recuperació del poder reial havia començat a finals del segle XII amb el regnat d'Alfons I (1162-1196). Aquest monarca i els seus successors van portar una sèrie d'estratègies contra les usurpacions reials, un procés llarg, dur i que va durar anys.

L'estratègia dels reis fou la d'enfortir el poder dels funcionaris reials, anomenats veguers, que ja existien anteriorment. Els veguers, irònicament, havien estat designats per combatre les pretensions dels nobles sobre els comtes de Barcelona. Molts d'aquests nobles havien servit al comte de Barcelona. L'estratègia dels reis, fou extensa i consistia a designar-los com a guardians de la "pau i treva" reial. La Pau i la Treva de Déu (pax deii) donava un significat sagrat a la privadesa i va contribuir a crear un espai en què podrien tenir lloc reunions comunitàries i així, fomentar la reconstrucció de l'espai públic a escala de poble. El medievalista francès Philippe Ariès ho explicava així: "Als segles XI i XII molts pobles van créixer a l'ombra de l'església, a la zona d'immunitat on es prohibia la violència sota les regulacions de pau establertes per la cúria".1 Als comtats catalans, el moviment de pau i treva va tenir dues fases, la primera dels anys 20 fins als 40 del segle XI, amb el paper destacat de la cúria, i la segona fase a partir de la dècada dels anys 60 del segle XI, quan el protagonisme va passar als comtes i magnats.

Manresa estigué sota la jurisdicció del veguer de Barcelona fins a l'any 1276, moment en què comencen els registres de la vegueria de Manresa. La història d'aquesta vegueria va lligada amb la concessió que feu el rei Jaume I al vescomte Ramon Folc V de Cardona l'any 1254, segons el qual el monarca cedia Manresa, Vilafranca del Penedès i altres jurisdiccions més petites com a feu al vescomte de manera vitalícia. A canvi, Ramon Folc havia de posar trenta cavallers al servei del rei. El vescomte va morir l'any 1276, el mateix any que Jaume I, i pocs mesos després el nou rei Pere II, establia una vegueria al Bages amb Manresa com a capital. Els reis Pere II, Alfons II i Jaume II (un rei clau per entendre l'ascens de la ciutat de Manresa i el seu particular "segle d'or") continuarien la tasca de mantenir l'estructura de la vegueria, i cap al 1320, ja tenia la forma que conservaria fins a inicis de l'època moderna.

El veguer i els seus homòlegs locals, els batlles, exerciren un llarg ventall de poders, judicial i executiu al llarg del segle XIV. La jurisdicció del veguer, de caràcter regional, sovint se superposava amb la dels batlles, que s'encarregaven d'una ciutat reial en concret, en el cas d'aquesta entrada seria Manresa. Tant el veguer com el batlle mantenien el seu propi reglament i sessions d'audiència durant les quals escoltaven els conflictes dels súbdits reials sota la seva jurisdicció i protecció. El batlle era el que estava més involucrat en la vida quotidiana de la ciutat mentre el veguer era el que tenia més importància en l'administració general de Catalunya. La vegueria era, doncs, una jurisdicció més gran que la batllia. La vegueria de Manresa estava formada per més de cinquanta batllies reials, a part dels diferents dominis senyorials i eclesiàstics. Un document de l'any 1298, deixava clar que en aquell moment els veguers residents a Manresa controlaven fermament les batllies rurals sota la seva jurisdicció.

Divisió territorial de Catalunya segons el fogatge de 1304. Font: Informació i límits de les vegueries: Generalitat de Catalunya. La divisió territorial de Catalunya. Barcelona: Editorial Sarral, 1977. Vila, Pau. La divisió territorial de Catalunya: Selecció d'escrits de geografia. Barcelona: Curial, 1977.

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau

- BONVEHÍ, Jordi. (2019). El primer parlament d'Europa. Lleó s'avança a Castella i les assemblees de "Pau i Treva de Déu", amb sorpresa final. A: D. a. (2019). Mentides de la Història. pp. 275-281. Terrassa: OmniaBooks.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- GARÍ, Xavier. (2019). La Pau i Treva medieval catalana. Revista Valors: https://valors.org/la-pau-i-treva-medieval-catalana [Consultat el 13/02/2020]

Més informació:

- ABADAL, R. d' (1961). La Pre-Catalunya (segles VIII, IX, X i XI). A: Soldevila, F.: Història dels catalans (vol. II). Barcelona: Ariel.

- BONNASSIE, P. (1979). Catalunya mil anys enrera (vol. I). Barcelona: Edicions 62.

1 ARIÈS, P. (1993). Essais de mémorie: 1943-1983. p.27

Printfriendly