Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-140 / Damià Rius i Vilella
31 d’agost 2021
La banda de la Festa Major
18 d’agost 2021
El barri de la Guia, dels orígens "ignasians" fins a la dècada de 1950
...vol i mana que es faci un oratori al cap de la pujada que va del rial del Cardener, venint del monestir de Montserrat, al camí que puja a Santa Caterina, el qual oratori es faci de pedres i calç i en ell hi sigui venerada la imatge de la beata Maria que té la senyora Na Garaa, i que es faci dit oratori en continent després de la seva mort a coneguda de sos marmessors.1
29 de juliol 2021
Pujant per la Catalana
14 de juliol 2021
Les dones manresanes als segles XIV i XV: privilegis i regulacions
30 de juny 2021
Un xamfrà molt concorregut: Muralla Sant Domènec amb Jaume I
08 de juny 2021
Manresa contra Castella i els mercenaris del rei Pere III
El mes de maig de 1361 es va signar la pau de Deça, que va portar a una relativa calma a la guerra que la Corona d'Aragó mantenia amb el Regne de Castella, o el que es coneixeria més tard per la guerra dels Dos Peres. Tot i aquest període de pau, un grup de mercenaris havia penetrat amb força al Rosselló. Aquests mercenaris (companyies blanques) eren tropes que havien quedat alliberades del seu compromís amb el delfí de França pel tractat de Brétigny de 1360. El mes de novembre de 1361 el rei Pere avisava als consellers de Manresa del risc d'aquestes forces mercenàries i de la necessitat de defensar-se dels seus assalts, pillatges i saquejos. Molts soldats alliberats de la guerra, no es reintegraven a la seva vida civil (menestral o pagesa), i optaven per continuar vivint de soldats a canvi del que els pagués un bon pessic. Aquests mercenaris van fer estralls al camp francès durant els anys 1360 i 1361, fins al punt de travessar la frontera i entrar al Rosselló. Al segle XIV el Rosselló formava part del Principat de Catalunya, i el monarca Pere III va respondre amb la convocatòria de Princeps Namque, un principi que requeria que tots els catalans vinguessin a ajudar el rei a repel·lir l'atac en territori català. Aquesta va ser la primera vegada que el rei Pere aplicava aquest dret reial, que amb el transcurs dels mesos acabaria aplicant un gran nombre d'ocasions. Tot i aquest privilegi de guerra, el costum era que el rei havia d'obtenir el permís de les Corts, així que els síndics manresans foren convocats a les Corts de Montsó, l'1 d'octubre de 1361.
Els mercenaris que havien atacat el Rosselló van caure ràpidament a l'oblit i l'any 1362, els dos reis ibèrics, van passar l'acció i van tornar a la guerra. Si aquests mercenaris que inspiraven temor no tenien feina, se'ls donaria feina. Els dos reis Peres van intentar contractar aquests mercenaris, per atacar-se l'un a l'altre. Utilitzarien aquesta soldadesca, a canvi d'unes quantes monedes que haurien d'aportar els súbdits. El rei Pere III tenia un aliat contra el rei Pere de Castellà, el sultà de Granada, tot i que disposava d'un menor nombre de soldats. El juny de 1362 els castellans van envair l'Aragó, assetjant la ciutat de Calatayud. Els castellans tenien la intenció d'annexionar-se bona part del que era el Regne d'Aragó. El 7 de juliol de 1362, com era el deure dels ciutadans de Manresa, els manresans assistien davant el rei Pere amb una ajuda econòmica de 7.360 sous "per resistir al rei de Castella". Tanmateix, Manresa també pagava un total de 813 sous pel salari i les despeses dels dos síndics que feia poc havien anat a la Cort de Barcelona. Finalment, també se sumava el salari anual del metge de la ciutat que havia estat acomiadat per falta de fons. Però els pagaments no acaben aquí, Manresa va pagar 600 sous (30 lliures) als síndics que van haver de desplaçar-se fins a Montsó. Quan el rei convoca Corts en una ciutat determinada, les despeses del transport les havien de sufragar els assistents, no la Corona Un d'aquests síndics que van anar a les corts, era Francesc Nerell, que acabaria sent un dels consellers més autoritaris.
La guerra contra Castella va provocar una gran agitació a la ciutat de Manresa, molt més que qualsevol altre esdeveniment de la guerra. L'alarma era tan alta que el consell de Manresa fins i tot va escriure que els castellans havien literalment "assaltat Calatayud amb gran poder i cavalls" tot i que el que acabaria provocant més pànic serien les companyies blanques, que fan un any era una terrible amenaça, i que ara es convertissin en soldats del rei Pere (adversus regem Castille). Els manresans no els feia molta gràcia que aquests mercenaris els donés per assaltar i robar. Tot i que havien jurat fidelitat al rei Pere, les tropes mercenàries lluitaven per un sou, si aquest no arribava, el botí més de pressa era el saqueig. Tanmateix, els manresans havien de fer front a la construcció d'unes noves muralles, una despesa econòmica elevada i una gran tasca al davant difícil d'executar a causa de la manca de mà d'obra i dels encara efectes latents a la població de la Pesta Negra. A finals del segle XIV les muralles de Manresa havien quedat obsoletes i era necessària una nova construcció més efectiva per resistir un atac.
Bibliografia:
- FYNN-PAUL, Jeff (2016) Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a l'edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages
- HILLGARTH, J. N. (1978) The Spanish Kingdoms, 1250-1516, Vol. 1: 1250-1410. Oxford University Press
30 de maig 2021
Hermetisme abans del déco: l'antic edifici de Cal Jorba
10 de maig 2021
L'obtenció del permís de conducció de vehicles, de Montjuïc a la Balconada
L'any 1975 es complia un any de la posada en marxa per la Jefatura de Tráfico de Barcelona (avui en dia DGT) de l'examen per a l'obtenció del permís de conduir de vehicles i ciclomotors a la ciutat de Manresa. Cada dilluns aspirants, curiosos, professors i examinadors es reunien als carrers i avingudes del barri de la Balconada (pendent d'execució de les obres dels habitatges) per realitzar les proves corresponents per gaudir del permís de conducció. El barri de la Balconada, era la zona on es feien les proves, els carrers i avingudes estaven ja pavimentats i acabats, però els populars blocs d'edificis encara estaven pendents d'executar i era un espai poc transitat i encara força allunyat del centre de la ciutat.
Fins al 7 de gener de 1974, els manresans que volien obtenir el carnet de conduir havien d'anar a Barcelona, concretament a la muntanya de Montjuïc. Les gestions del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, l'Ajuntament de Manresa i el Ministeri de Governació (interior) van aconseguir que Manresa es convertís en una seu fixa, per a l'obtenció dels permisos de conducció de vehicles del Bages, Berguedà, Anoia i Osona. L'alta demanda d'aspirants havia disparat el nombre de sol·licituds que desitjaven aconseguir el permís de conduir i es van crear noves seus d'exàmens.
La revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, el gener de 1975, feia un repàs del primer any de proves de conducció a la ciutat de Manresa. L'any 1974 van optar un total de 25.586 aspirants a obtenir el carnet de conduir, amb un resultat no gaire esperançador. Tan sols 7.921 van superar l'examen de conducció. La mitjana era un 55% d'èxit en l'examen teòric, i un paupèrrim 31% en el pràctic. La premsa es feia ressò d'aquestes dades, i mirava de matisar-la, cenyint-se en el fet que el vehicle de motor era encara molt perillós i molta població desconeixia els riscos i la tecnologia que implicava circular amb un vehicle motoritzat pels carrers. Això deia el butlletí número 309 (gener 1975) del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa-Berga:
Para muchos, conducir un vehículo no tiene importancia, la conducción para ellos se limita únicamente a saber manipular el volante, el cambio de marchas, el embrague y el freno, pero olvidan lo más principal, que un vehículo debe saberse conducir.
Bibliografia:
- Revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol Manresa-Berga, núm. 309. Gener 1975.
30 d’abril 2021
La Manresa ignasiana del segle XIX
12 d’abril 2021
El consell de la ciutat de 1315, el triomf de les elits burgeses
Com hem comentat en entrades anteriors, l'any 1315, fou un any important per la ciutat de Manresa. El rei Jaume II havia donat una sèrie de privilegis a la ciutat, un d'ells el d'escollir el seu propi règim local conciliar. Des d'aquell any, l'existència del consell va permetre a les elits manresanes desafiar el poder i el prestigi de la noblesa local, com per exemple, la família nobiliària dels Talamanca, una de les més reeixides de la ciutat de Manresa. Els nous consellers de la ciutat eren distingits amb la distinció de venerabilis, la mateixa que es feia servir per als cavallers i nobles. Aquesta distinció es mantenia fins i tot quan ja no exercien llur càrrec.
L'ascens de molts ciutadans honrats a consellers (venerabilis) no va fer molta gràcia als cavallers, que en la majoria d'ocasions eren bandejats dels càrrecs municipals, malgrat que no s'ha descobert cap document que en prohibís directament el seu nomenament1. A Manresa, un membre de la família dels Talamanca va ser conseller de la ciutat durant el primer període de la Pesta negra (1348). Aquesta tradició fou sens dubte un dels grans baluards, com explica molt bé Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i declivi d'una burgesia catalana dedicat a la ciutat de Manresa, de la burgesia catalana per aconseguir quotes de poder més gran i una major representativitat davant la corona fins entrat al segle XVI. Tanmateix, també era habitual que els cavallers i nobles no disponguessin de propietats i rentes dintre les ciutats en contraposició dels consellers de les ciutats. A la dècada dels anys 60 del segle XIV, tan sols dues famílies nobiliàries disposaven de propietats dintre la ciutat de Manresa, els Talamanca i els de Manresa, ja que figuren al Manuales Concilii com a propietaris.
Els contenciosos entre consellers locals i cavallers (nobles) sovint no eren competència dels primers, perquè es trobaven fora de jurisdicció, perquè la majoria atenyien a problemes fora de la ciutat de Manresa. No s'han trobat evidències de disputats importants entre nobles i consellers a la ciutat, cosa que podia representar la disminució de les fortunes i les famílies vinculades a la noblesa. La situació era totalment diferent al regne de Castella, les divisions entre cavallers-nobles i burgesos a les ciutats castellanes eren molt fortes. La divisió va convertir-se en una divisió absoluta entre ciutadans honrats, enriquits amb el comerç, i els nobles posseïdors de les terres. Les elits manresanes representaven, juntament amb altres ciutats del Principat de Catalunya, una de les elits urbanes més lliures de la península Ibèrica. Al segle XIV, les ciutats més importants catalanes, foren l'embrió d'una nova classe mitjana urbana d'origen no nobiliari. En resum, la combinació de la creació d'un consell municipal a partir de 1315 i la poca participació dels nobles al govern local va ser la base fundacional de l'orientació burgesa que prengué la ciutat de Manresa al segle XIV.
Amb l'establiment del consell municipal (un "ajuntament" en època contemporània), els consellers representaven el màxim cos legislatiu i executiu de la ciutat de Manresa, tot i que tenien el poder compartit amb un cos dels jurats, molt més gran. La ciutat de Barcelona, des de finals del segle XIII, disposava d'un cos executiu format per entre quatre i sis consellers i aconsellat per un cos més gran conegut com el Consell de Cent.
Bibliografia:
30 de març 2021
El primer document on apareix "Manresa": el privilegi d'Odó del 889
El primer document descobert on apareix per primera vegada el que avui es coneix com la ciutat de Manresa, fou datat a Orleans el 24 de juny de l'any 889 pel rei Odó I de França. El monarca atorgava un precepte a l'església de Santa Maria i Sant Pere de Vic, al bisbe Gomar i als seus successors, concedint uns determinats privilegis en els comtats d'Osona i Manresa. La data documental no coincideix amb el naixement de la ciutat com a tal, i el document d'Otó només certifica i dóna fe de la denominació de Manresa en una font documental, per tant, estaríem davant la primera prova de l'existència de la denominació de Manresa en un document escrit o elaborat amb posterioritat als fets transcorreguts. A falta de descobrir una altra prova documental amb una data anterior estem davant la prova més antiga de l'existència de Manresa en un document escrit. Aquesta fou la data de referència que es va utilitzar l'any 1989 per celebrar el milcentenari de Manresa.
Bibliografia:
01 de març 2021
La crisi del blat, "la policia del pa" de la ciutat
El gener de 1375 l'amenaça d'invasió de la ciutat de Manresa es va dissipar. La guerra amb Castella que havia endeutat l'economia manresana semblava que estava a punt de resoldre's. La guerra coneguda com la guerra dels "Dos Peres" (1356-1375), fou una guerra de desgast, llarga i amb canvis d'aliances constants. La pau d'Almazán, de 1375, va servir per assegurar la zona de Múrcia per la corona castellana, a canvi d'una indemnització econòmica i mantenir la ciutat d'Alacant pel Regne de València, és a dir, de la Corona d'Aragó. Potser el més important que va deixar la guerra entre el rei Pere III d'Aragó i el seu homònim de Castella (Pere I El Cruel), fou la creació de la Diputació, coneguda com la Generalitat l'any 1359 a les corts de Cervera, que bàsicament era una institució fiscal, que recaptava impostos.
Deixant de banda la guerra, existeix un altre factor que va ser molt més decisiu. L'any 1373 es van produir unes inundacions molt fortes, que van provocar que els preus del blat s'incrementessin fins a extrems d'una onada de fam. Davant aquesta situació d'alçaments de preus i de la carestia del blat als mercats (un element bàsic per a la taula medieval) els consellers manresans van actuar de manera organitzada, lluny del que havia passat quaranta anys enrere, amb el que a les cròniques es coneix com Lo Mal Any Primer (1333). El primer indici de carestia bladera a la Corona d'Aragó fou el tancament de mercats decretat per les autoritats de les diferents poblacions catalanes. El mes d'abril de l'any 1374 els consellers de ciutats com Barcelona i Tortosa, importants mercats del cereal, havien començat a mobilitzar-se en previsió d'una mala collita i les consegüents dificultats d'abastament als seus nuclis. Per exemple, el 6 d'abril de 1374, la ciutat de Barcelona havia confiscat un vaixell que anava amb gra cap a la ciutat de València.
A Manresa el consell va posar-se a treballar a la primavera de 1375, i Pere Nadal, escrivà, notari i secretari del consell de la ciutat, fou el gestor que s'encarregaria del mercat de gra subvencionat dins la ciutat. El govern local va decidir intervenir els preus del blat, per evitar mals pitjors, es temia per una revolta o un possible assalt dels graners per part d'una ciutadania empobrida i famèlica. Nadal va obligar a tots els forners de Manresa a comprar el gra al preu que marcava l'autoritat per evitar-ne l'especulació. Es va crear una espècie de brigada "de la policia del pa" per implementar i garantir que els forners compraven sempre el pa al preu fixat pel govern municipal, sense recórrer a un mercat paral·lel (mercat negre). Aquesta intervenció econòmica de l'autoritat va evitar com hem dit, problemes d'abastament entre la població i va reforçar el control més eficaç del mercat cerealístic a la ciutat de Manresa i també a la comarca del Bages. Existeix bibliografia i molts treballs historiogràfics sobre la carestia de blat de 1375. Els historiadors que han investigat aquest període, la solen acotar entre els anys 1374-1376, per tant, durant aquests dos anys estipulats, es pot trobar molta documentació sobre la carestia d'aliments en moltes ciutats catalanes.
El final de la guerra amb Castella, va alliberar molts impostos que es dedicaven a la guerra, a sufragar el preu del pa. Les multes que es posaven aquells que no venien el gra a la ciutat de Manresa, es destinaven als més pobres, pro amore dei (Fynn-Paul, 2016). A principis de l'estiu de 1375 la fam seguia pels carrers de Manresa. El control directe dels preus del blat i el gra, sens dubte van evitar una situació de revolta, tot i que la gana continuava estrenyent. El juliol d'aquell, el veguer de Manresa i el capità van necessitar l'ajuda dels soldats i del comte de Pallars per sufocar disturbis ocasionats per la carestia d'aliments, que a part del blat, també afectava altres productes que s'havien encarit de forma progressiva arribant a preus desorbitats. El rei Pere tement un esclat de la violència a la ciutat, va visitar Manresa i la situació es va calmar segons es pot desgranar de la documentació. Tot i això, existia encara un gran malestar amb la figura del capità, un militar que servia a la corona i que amb el final de la guerra contra Castella, era considerat un destorb, ja que era l'encarregat de finançar la guerra a través dels veguers i batlles del rei Pere.
Bibliografia:
- FYNN-PAUL, Jeff (2016). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.
- SÀNCHEZ, Cèsar (2021). Història de Catalunya. Des dels orígens fins a l'actualitat. Terrassa: Omniabooks.
- TORRAS, Marc (1994). "La carestia de blat de 1374-1376 a Manresa" a La crisi de L'edat mitjana a la Catalunya Central. Manresa: Centre d'Estudis del Bages. p. 99-138
26 de febrer 2021
Un dels nostres: David Victori
16 de febrer 2021
La processó de la Plana de l'Om
28 de gener 2021
Els manresans més rics de 1408
NOM |
PROFESSIÓ |
RIQUESA D’INVERSIÓ
(L.) |
INGRESSOS ANUALS
MÀXIMS (SOUS), CALCULATS AL 5% |
Gamicans, Bernat |
Sastre |
3.698 |
3.698 |
Combs, Ramon des |
Conseller reial |
979 |
979 |
Amargós, Bernat
de |
Cap (rendista) |
3.130 |
3.130 |
Grevalosa, Pere
de |
Cap (rendista) |
2.450 |
2.450 |
Santa Conte,
Guillem de |
Cap (rendista) |
2.678 |
2.678 |
Andreu, Francesc |
Cap (rendista) |
2.130 |
2.130 |
Sallent, Eimeric
de |
Mercader |
1.792 |
1.792 |
Amargós, Jaume |
Cap (rendista) |
1.973 |
1.973 |
Mas, Arnau de |
Advocat |
2.058 |
2.058 |
Combs, Berenguer
des |
Advocat |
1.777 |
1.777 |
Ferrer, Tomas |
Cap (rendista) |
1.898 |
1.898 |
Canyell, Joan de |
Cuireter |
1.818 |
1.818 |
Sant Joan, Bernat |
Cuireter |
1.566 |
1.566 |
Ubaco, Pere de |
Cap (rendista) |
1.275 |
1.275 |
Miquel, Bernat |
Blanquer |
1.421 |
1.421 |
Sarta, Jaume |
Mercader |
1.031 |
1.031 |
Draper, Arnau |
Mercader |
1.243 |
1.243 |
Valls, Asbert des |
Cap (rendista) |
1.050 |
1.050 |
Dalçamora,
Francesc |
Escrivà reial |
963 |
963 |
Figuerola, Bernat
de |
Metge |
881 |
881 |
14 de gener 2021
Sant Antoni Abat, el "protector" dels animals
La Festa de Sant Antoni Abat
El dia 17 de gener és la Festa de Sant Antoni Abat, patró dels animals domèstics i també de tir, i forma part de l'anomenada setmana "dels barbuts". Aquest sobrenom prové de la setmana en la qual se celebren tres sants que són representats amb barba: sant Pau (l'ermità), sant Antoni Abat i sant Vicenç, entre d'altres. Fins a l'aparició dels vehicles de motor en gran massa a la dècada dels anys 60, la festa gaudia d'una gran participació de gent, en especial en aquells oficis i professions que estaven relacionats amb el bestiar: pagesos, carreters, vaquers, transportistes, traginers, esquiladors, ramaders, etc. Era una època on el treball i l'aliment, els animals tenien una gran importància i eren essencials pels humans per fer feines feixugues, de càrrega i de tir, en especial. Sant Antoni era una festa molt popular, perquè els animals eren imprescindibles per moltes professions que ara es fan de forma mecanitzada i amb grans vehicles.
Històricament, des del segle XIV, l'antic Gremi de Traginers i Carreters, ubicat a l'església del Carme, celebrava amb una gran solemnitat la diada dedicada al seu patró, sant Antoni. A les acaballes del segle XIX, en les misses que es feien en honor a aquest sant, es beneïen les famoses coques i els panets, que es feien amb matafaluga i sucre, anomenats panets de sant Antoni. El dia 17 de gener, a les 12 del migdia apareixia el rector del Carme, al portal del Carme, i beneïa a la multitud que venia acompanyada dels seus animals. Fins entrat el segle XX, la benedicció era individual, per a cada animal. Amos i animals passaven per davant del rector a la Plaça Infants, i el rector beneïa un a un tots els animals. Més endavant aquestes benediccions eren grupals. Els genets i els cavalls, eren els que anaven més engalanats per l'ocasió, portaven grans vestits i grans ornaments. També era habitual que el genet fes donar tres voltes al cavall (Tres tombs) per la benedicció popular, aixecant grans aplaudiments del públic que es concentrava davant el temple.
Un cop acabaven les benediccions, es feia una popular passada pels carrers de Manresa, els principals. S'instaurà el costum que els traginers del gremi sortissin de la comitiva en parella, lluint les millors cavalcadures. Els traginers no anaven sols, els acompanyava una banda de música i eren precedits de la bandera de la confraria del gremi. L'hospital de Sant Andreu, també celebrava en honor a sant Antoni Abat, una rifa de dos porcs, que acompanyats per un noi que tocava el flabiol, passejaven pels carrers de la ciutat portant una imatge del sant. El sorteig dels dos porcs eren en beneficència, i es feia el segon diumenge de Quaresma.
El pendonista de l'any
A inicis del segle XX, el Gremi de Vaquers i Traginers de Manresa fou la responsable dels festejos de sant Antoni Abat. Setmanes abans, el gremi escollia entre els seus associats, a través d'un sorteig, el nom del pendonista de l'any. El pendonista era el banderer, que escollia a dos borlistes (també dits cordonistes) que l'acompanyaven al capdavant de la cavalcada. Tots els socis i simpatitzants del gremi eren convidats a les celebracions. Tanmateix, el gremi també es feia càrrec de fer les invitacions a les altres entitats i gremis de la ciutat, sobretot aquells gremis relacionats amb el bestiar i els comerços que tractaven amb animals.
La tradició del dia 17 de gener, explicava que els socis i familiars del gremi, acompanyaven a una missa solemne al Carme, que durant la postguerra es feia a la Casa Caritat, aprofitaven les hores prèvies de la celebració per engalanar carruatges i animals, amb trossos de cuir i peces de metall lluent. Finalment, també era molt popular, que dies abans de la festa, els propietaris dels animals els portessin a esquilar, netejar els bridons i preparar els plomalls i els teixits per la festivitat.
Bibliografia:
- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita
- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.
16 de desembre 2020
Els andalusos a Manresa, breu recorregut 1954-1979
La ciutat de Manresa i la immigració dels anys cinquanta
L'any 1964, el govern espanyol va aprovar, la Llei d'Associacions que reconeixia tímidament les associacions a l'estat espanyol. En part, gràcies a aquesta reforma, es van articular el que més endavant serien les associacions de veïns de moltes ciutats industrials de Catalunya, un impuls bàsic i necessari que va ajudar molts barris a millorar els seus equipaments. Aquell mateix any, l'estat espanyol arribava a una xifra rècord, vorejant els 700.000 naixements, un autèntic baby-boom. Les desigualtats entre territoris dintre l'estat espanyol franquista eren evidents, malgrat que ja s'havia llançat el gran desarrollismo econòmic i des de Madrid ens cantaven les bonances del règim sota una campanya de propaganda dels 25 años de paz. La desigualtat va generar una onada d'immigració cap a les zones més industrialitzades de la península Ibèrica, com Madrid, Catalunya, País Valencià i Euskadi.
Mentrestant, la població de la ciutat de Manresa a les acaballes de l'any 1956 era de 46.681 habitants segons les estadístiques oficials, i sis anys abans, el 1950 era de 40.452 habitants. En un sexenni havia augmentat un 15%. Des de principis de la industrialització, el segle XIX, la ciutat de Manresa va ser receptora de mà d'obra a causa de l'oferta de treball i la demanda en indústries, fabriques i tallers. En diferents períodes, Manresa era la porta d'entrada per molta gent que venia a buscar-se un futur millor per la seva família i la capital del Bages era el seu destí.
El fort d'immigració a la ciutat de Manresa es va produir cap als anys 1954 i 1955. Els immigrants procedents de fora del Principat de Catalunya eren més de 12.000. Gairebé la meitat, venien d'Andalusia (un 43%), que començava a ser el lloc d'origen més important de la immigració manresana, que augmentaria durant la dècada dels anys seixanta, amb una nova onada. La seguia Castella la Nova (avui Castella-La Manxa) amb un 16% i finalment l'Aragó, que fins als anys cinquanta ocupava la segona posició, amb el 10%. Molts aragonesos venien a Manresa amb el tren de la línia Saragossa-Lleida-Manresa-Barcelona. Finalment, amb xifres entre el 10 i el 5%, hi havia altres regions de la península Ibèrica com Castella la Vella (avui Castella i Lleó), Múrcia i el País Valencià. I per sota del 5%, Extremadura, Lleó i Navarra.
L'arribada de nous habitants va originar nous barris a extraradis, amb un marcat caràcter obrer. A Manresa els més populars són el barri de Sant Pau i la barriada Mion. Aquests barris van néixer per la immigració peninsular que arribaria a Manresa atreta pels llocs de treball que oferia la indústria tèxtil, però també la metal·lúrgica, el sector serveis i d'altres rams. Aquests barris estaven formats amb habitatges molt humils, construïts amb planta baixa i amb escassos recursos econòmics. Durant anys van estar al marge del nucli de Manresa per les autoritats municipals, ja que la majoria no tenien escoles, centres d'atenció primària o equipaments com parcs, jardins o biblioteques. A la dècada dels anys 60 i 70 els fills dels immigrants, la primera generació, van començar a participar de forma activa en les mobilitzacions socials de Manresa contra el franquisme, passant molts d'ells per les entitats veïnals, que durant el franquisme, encara eren vistes com a nius de "rojos". A principis de la dècada dels anys setanta, el govern civil va permetre les primeres cases regionals (sobretot, andaluses i també gallegues), a condició que fossin per a un ús purament folklòric, allunyat de qualsevol reivindicació nacional, social o política.
La penya flamenca "Naranjito de Triana" i la creació de la Casa Regional d'Andalusia
Gràcies a aquest reconeixement del govern civil, va néixer la primera entitat andalusa amb el nom de Peña Flamenca Naranjito de Triana, on una sèrie d'amics andalusos es retrobaven i feien tertúlies sobre la seva pàtria. El nom de penya, ve molt lligat amb l'afició que tenien molts dels seus membres amb les veus flamenques de la música que escoltaven per la ràdio. Gràcies a les trobades de la penya flamenca, l'any 1978 els andalusos que vivien a Manresa i també a Sant Joan de Vilatorrada, van celebrar les primeres reunions per constituir-se legalment com a Casa Regional d'Andalusia. Aquestes reunions van celebrar-se a l'antic Bar Gim, situat al carrer Montcau de Manresa.
El 1979 el nou Ajuntament de Manresa, encapçalat per l'alcalde Joan Cornet, va cedir un local municipal a la Casa Regional d'Andalusia. Aquest indret eren uns baixos de l'actual Casal de les Escodines. Era un espai que estava en desús i en unes condicions pèssimes: fortes humitats, porqueria i molta brutícia. L'espai fou ràpidament condicionat amb una gran força de voluntat dels seus membres, que aviat el van convertir en el seu punt de trobada, on se celebraven trobades, balls, xerrades, àpats i altres esdeveniments culturals que tinguessin sempre una relació amb Andalusia.
Bibliografia: