|
Data |
Focs |
Població estimada |
% davallada (base: 1365) |
Font |
|
1300 |
1.000-1.500 |
4.500-7000 |
|
|
|
1365-70 |
691 |
3.110 |
0,0 |
Fogatge de 1365 |
|
1374 |
691 |
3.110 |
0,0 |
MC 20-12-1374 |
|
1378 |
463 |
2.084 |
33,3 |
Fogatge de 1378 |
|
1381 |
463 |
2.084 |
33,3 |
Fogatge de 1381 |
|
1408-1411 |
602 |
2.709 |
12,9 |
AHCM I-165 |
|
1453 |
425 |
1.913 |
38,5 |
AHCM I-168 |
|
1480-1482 |
263 |
1.184 |
61,9 |
AHCM I-169 |
|
1490-1493 |
263 |
1.184 |
61,9 |
AHCM I-171 |
|
1497 |
272 |
1.224 |
60,6 |
Fogatge de 1497 |
Font: FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i
declivi d’una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa:
Centre d’Estudis del Bages. p. 245
** Nota: Població amb base
de 4,5 habitants per casa. **
Bibliografia:
Actes:
El caliu de la vida social manresana a finals del segle XIX era el trajecte que començava a la Plaça Hospital i que transcorria per Sant Andreu, la plaça dels Drets, carrer de Sobrerroca, per arribar a la Plaça Major, amb l'edifici noble de les Cases Consistorials. Igualment altres carrers eren també importants, com el carrer Sant Miquel i la Plana de l'Om i aviat entraria un altre carrer en disputa, el carrer del Born.
La vida senyorial i burgesa per excel·lència on es passejava, amb el trànsit de cavalleries i carruatges, era el carrer de Sobrerroca, assentat fermament sobre el balç del rocam abocat al carrer inferior de Santa Llúcia, com deia l'historiador Josep Camprubí i Plans. A l'hora típica del passeig, migdia o tarda, segons l'estació de l'any, el carrer s'omplia de noies casadores, amb bonics barrets. Els homes, la majoria tenien jornades laborals a les fàbriques de 12 hores diàries, vestien peces llargues i amb els seus barrets de copa alta o mitja copa, saludaven aixecant-se el barret del cap. Els passejants també es creuaven amb clergues, algun canonge i monges que feien una vida més apartada del bullici de la gent. El carrer era estret i sovint estava ple de mainada que jugava al carrer. Des dels balcons, gelosies i finestres, els veïns s'afanyaven a veure qui passa i es feien juguesques sobre una futura parella d'enamorats.
En aquest curt, però intens i apassionant itinerari manresà, hi vivien els prohoms de la ciutat més destacats. Els més destacats eren: l'advocat i diputat provincial monàrquic, Joaquim Soler i Arola; casat amb una rica propietària de Rellinars, la Teresa Padrós i Gilbert. En el mateix carrer, en el número 22, hi tenien estada els fabricants i propietaris Manuel i Ignasi Vallès i Pons, en una casa del gran propietari Llogari Torrens (el que més endavant feu aixecar la Casa Buresa l'any 1906). Al número 27, els ferreters Armengou, amb el ciutadà que uns anys després seria alcalde, Pere Armengou i Manso. Més avall, al número 38, l'advocat fundador de la Caixa d'Estalvis de Manresa, Manuel Oms i de Prat. A la Plaça Hospital, el número 24, primer, hi vivia el matrimoni format per Francesc Gomis i Francesca Soler, amb tota la família, entre ells, Joaquim i Enric, els futurs grans empresaris de l'electricitat manresana. A la mateixa plaça, el fabricant de cintes i mocadors de seda, Francesc March, el fill del qual, Francesc March Muntades, donaria la fortuna (1932), aconseguida teixint cintes, als germans de Sant Joan de Déu, per aixecar en lloc preeminent de la Culla un sanatori (avui Hospital de Sant Joan de Déu) per a nens malalts. A la Plaça Gran, en el número 12, a la casa propietat de la viuda Oms, segon pis, hi residia el matrimoni Àngel Ferrer i Maria Padrós, amb els fills d'un i altre matrimoni, en Lluís Espinalt, la seva germana Carme i els fills del segon casori per part de mare, Jaume i Fernando.
Llegir més:
- El carrer del Born: burgesos i obrers: aquí
Bibliografia bàsica:
- CAMPRUBÍ, Josep (1996). Una Revolució a Manresa. 100 anys de la llum elèctrica 1894-1994. Manresa: Llibreria Sobrerroca.
- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.
Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages
El món de les bicicletes i el ciclisme han tingut una gran tradició a la nostra ciutat. Diferents entitats donaven fe d'aquesta relació entre Manresa i els pedals: la Penya Ciclista Bonavista (1926), l'Esport Ciclista Manresà (1935) i la Unió Ciclista del Bages (1985), i un munt d'altres entitats que al decurs dels anys han anat apareixent repartits per Manresa. Molts manresans s'aplegaven en aquestes entitats per viure el ciclisme com a esbarjo i participar en curses populars. Els aficionats i amants de les bicis es reunien als locals i bars, per trobar-se i fer tertúlia.
Una de les trobades més importants, era la Festa del Pedal, organitzada per l’Esport Ciclista Manresà. L'any 1980 va arrancar la primera edició amb un èxit de participació que arribà fins al miler de ciclistes, vinguts d'arreu del país. Una gran desfilada des del Parc de l'Agulla fins a la Plaça Major, fou una imatge que sempre recordaran els que tingueren la sort viure-la i, sobretot participar-hi. En la modalitat de ciclocròs va organitzar el Campionat d'Espanya els anys 1972 i 1973. El primer guanyador fou el manresà: Julià Franch. L'espai on es va disputar la competició fou el Parc de Puigterrà i carrers de la perifèria. El 1966, després de la mort del seu primer president, creà el Trofeu Amics d’Adolf Espinal per a juvenils. També organitzà la Volta Cicloturista al Cor de Catalunya (1985), la Marxa Cicloturista Josep Pesarrodona (1986) i la Marxa Cicloturista de la Catalunya Central (1990).
La Penya Ciclista Bonavista, la pionera manresana, ha estat un referent en la formació de ciclistes d'alt nivell. Dins de les nombroses proves que ha organitzat destaquen les arribades de la Volta a Catalunya i de la Vuelta a España. L'any 1949 la Penya Bonavista ja havia organitzat la primera Fiesta Comarcal de la Bicicleta. El 1979 començaria a organitzar les brevets, proves cicloturistes de llarga distància de 200 a 600 km, que tindrien molt bona acollida.
Llegeix més:
- Els primers dies del ciclisme a Manresa: aquí
Bibliografia:
- GONZÁLEZ, Marta: "Esports i lleure, Transformació i consolidació" a: BONVEHÍ, Jordi; GARCIA, Gal·la (2020). L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1960-1990. El Papiol: Efadós.
La primera biblioteca popular de la ciutat de Manresa es va construir en una sala de l'antic col·legi de Sant Ignasi, concretament a la planta baixa, i fou inaugurada l'11 de juliol de 1858. La seva creació va ser impulsada pel setmanari La Antorcha Manresana (dirigit pel mestre i pedagog Ignasi Ramon Miró i Manent), originari de 1857. A la seva capçalera deia que "su producto está destinado a la creación de una Biblioteca Popular". Un cop la biblioteca fou una realitat, el subtítol de la publicació va canviar a "su producto está destinado al aumento de la Biblioteca Popular".
Dos anys després de l'obertura de la biblioteca, l'equipació ja disposava d’11.000 volums, molts d'ells aconseguits gràcies a les subscripcions, donacions i aportacions de particulars al setmanari La Antorcha Manresana, que acabaria desapareixent dels carrers de la ciutat de Manresa el 1860. La primera biblioteca va resistir fins a l'any 1892, quan els jesuïtes van abandonar l'escola per desplaçar-se a la ciutat de Barcelona. No seria fins a l'any 1896 quan l'Ajuntament de la ciutat creà una nova biblioteca, que compartiria espai amb l'Arxiu i el Museu, al segon pis del consistori. L'ajuntament de Manresa va demanar l'ajuda dels seus ciutadans perquè fessin donacions, i Joaquim Sarret i Arbós, auxiliar del director Leonci Soler i March, s'encarregà del seu funcionament. Aquesta nova biblioteca tenia un catàleg de llibres i revistes que es podien consultar en horari d'obertura, però encara no disposava del sistema de préstec. La biblioteca de l'Ajuntament de Manresa va entrar ràpidament en un període de decadència fins al seu final definitiu, l'any 1936.
El 21 de febrer de 1929, festivitat de la Llum, s'inaugurà una nova biblioteca a l'Institut de Segona Ensenyança de Manresa (Institut Lluís de Peguera) a càrrec de la Diputació de Barcelona. Amb un fons inicial de 5.000 volums, va tenir una rebuda brillant, sobretot per part dels estudiants i dels professors del nou centre d'ensenyament. Aviat va esdevenir un punt de trobada cultural, social i d'un conjunt d'activitats relacionades amb la lectura de primer nivell a Manresa. Fou la primera biblioteca que donava carnets als seus usuaris, que permetien portar-se un llibre a casa. Alguns d'aquests llibres havien patit una censura moral, on les imatges de persones nues de moltes obres d'art eren retallades de les pàgines interiors.
Finalment, el juny de 1932, Manresa va gaudir d'una segona biblioteca, la de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, situada al xamfrà del Carrer Àngel Guimerà amb Muralla Sant Domènec. La nova biblioteca disposava d'un catàleg amb 2.500 volums inicials. Tampoc podem deixar de mencionar les biblioteques que tenien entitats com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages i la del Centre Excursionista Montserrat.
Bibliografia:
- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efados
Llegir més:
- Dietari de la Biblioteca Popular de Manresa (1928-1932): aquí
- El triomf de la burgesia manresana del XIX: aquí
A casa nostra, la creació de les vegueries1 al Principat de Catalunya feu que els ciutadans de Manresa poguessin fer negocis amb la comarca i altres ciutats catalanes amb tota tranquil·litat, afavorint un creixement econòmic regional que va situar Manresa com una ciutat de gran poder d'atracció comercial al segle XIV. L'historiador Adrià Mas Craviotto (2016) deia:
Manresa era una ciutat d’interior, i sense mar quedà relegada en un segon pla en l’àmbit comercial, cosa que no vol dir que no fos una ciutat interessant per mercadejar amb productes de tota mena, els quals en la seva majoria arribaven per les estratègiques rutes comercials terrestres.
Aquesta puixança comercial es propicià encara més amb la promulgació d'una sèrie de mercats i monopolis locals posats en marxa pel monarca Jaume II que ajudaren a incrementar encara més la riquesa de la ciutat de Manresa. Aquest rei va ratificar el títol de civitas a Manresa l'any 1315, passant a esdevenir jurisdicció reial via un veguer. D'aquesta forma, el rei donava una sèrie de concessions a Manresa com la celebració de mercats i una carta de protecció, però, en canvi, es veia subjecte als seus impostos.
L'any 1320 el rei Jaume II, preparava la invasió de Sardenya i necessitava diners. L'illa de Sardenya estava sota l'òrbita dels poderosos mercaders pisans i genovesos, i constituïen una amenaça pels interessos mediterranis de la Corona. El rei va començar a treure beneficis de les ciutats que havia cuidat i protegit, una d'elles era Manresa. Per ordre reial, es va instaurar un sistema d'impostos de subsistència coneguts com les imposicions, sobre els aliments bàsics com el pa, la carn, el peix i el mateix vi. Aquest sistema també el podíem trobar a ciutats com Barcelona i Cervera. Les imposicions es recaptaven via un "dret de recol·lecta" que es venia a personatges locals, o en algun cas, a un grup d'inversos que, d'aquesta manera transmetien el risc a la pèrdua. Aquests grups o consorcis donaven uns diners "directes" al govern local, a canvi de supervisar la correcta recaptació dels impostos durant un període de tres o quatre mesos. El sistema no era gaire complicat, i no tenia res de diferent de la majoria d'impostos feudals que gravaven els aliments.
L'únic diferent que tenen les imposicions, és el moment en què les ciutats van començar a vendre violaris2 o censals3. El pagament dels interessos produïts per aquests censals podien ser pagats amb les imposicions. A partir de la dècada dels 50 del segle XIV, el pagament dels interessos dels censals van començar a ser més elevat i l'endutament va començar a ser permanent, molt semblant al que els passa als estats contemporanis d'avui en dia. En realitat el que es paga són els interessos. D'aquesta manera la corona podia demanar a les seves ciutats quantitats que valguessis diverses vegades els ingressos anuals de la ciutat per impostos, en un període molt curt de temps. Els reis de la Corona d'Aragó podien disposar d'aquesta manera, de l'equivalent a una targeta de crèdit, i, per tant, augmentava en gran manera el poder adquisitiu de la corona.
Bibliografia:
Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-140 / Damià Rius i Vilella