Els portals de Manresa: la ciutat fortificada del Bages

La Manresa medieval. Mapa fet a partir de les indicacions i les dades de Marc Torras.

Durant l'edat mitjana, Manresa va ser una de les ciutats més importants de la Catalunya interior. El seu creixement demogràfic, comercial i polític va obligar a construir successius recintes emmurallats entre els segles X i XIV. La muralla no només tenia una funció militar: també delimitava la ciutat, regulava l'entrada de mercaderies i simbolitzava el poder municipal. El recinte definitiu, acabat durant la dècada de 1380, correspon a l'època de màxima esplendor medieval de la ciutat, coneguda com el «segle d'or manresà».

Tot plegat posa de manifest la importància estratègica de les muralles de Manresa al llarg dels segles. Aquestes fortificacions no només protegien la ciutat i els seus accessos per l'entrada de mercaderies com hem dit abans, sinó que contribuïren a consolidar el seu paper polític i militar. La seva eficàcia quedà demostrada encara al segle XVII, durant la Guerra dels Segadors, quan una part de la Diputació del General de Catalunya es va instal·lar provisionalment a Manresa per raons de seguretat. Gràcies a la combinació de fonts documentals i de les recents investigacions arqueològiques, avui és possible reconstruir amb molt més detall l’aspecte i el funcionament d’aquest complex sistema defensiu medieval.

L'evolució de les muralles

Les primeres fortificacions documentades de Manresa daten del segle X, en un context de frontera amb al-Àndalus. Amb el pas dels segles, l'expansió urbana va fer insuficient aquell primer recinte defensiu i la ciutat va anar ampliant progressivament les seves muralles. Al segle XIV, gràcies al creixement econòmic impulsat pel comerç, l'artesania i grans obres com la Seu, la Sèquia o el Pont Nou, es va construir el gran perímetre que encerclava pràcticament tot l'actual centre històric.

Aquest recinte disposava de torres, llenços de muralla, fossats en alguns sectors i diversos portals que controlaven els accessos a la ciutat.

Els vuit portals de la ciutat

Els portals eren els punts de pas obligatoris per entrar o sortir de Manresa. De dia restaven oberts, però podien tancar-se durant la nit o en temps de guerra.

El Portal de Sobrerroca

Era probablement el portal més important de la ciutat. Donava accés al camí ral procedent de Barcelona i estava protegit per dues torres. Actualment se'n conserva una, coneguda com la Torre de Sobrerroca, que s'ha convertit en el símbol més visible de les antigues muralles manresanes. És l'únic portal medieval conservat de manera significativa.

El Portal de Sant Domènec

Situat a la zona que avui continua essent un dels principals espais urbans de Manresa, connectava la ciutat amb els camins que arribaven des del sud i l'est. Amb el temps, l'espai va evolucionar fins a convertir-se en una de les places més importants de la ciutat.

El Portal de Santa Llúcia

Permetia l'accés cap als barris i camins orientals. El seu nom provenia de la proximitat d'un antic espai religiós dedicat a aquesta santa.

El Portal de Sant Miquel

Situat a prop d'un dels nuclis més antics de la ciutat, connectava amb el sector històric que encara avui conserva carrers medievals com el carrer de Sant Miquel.

El Portal de Valldaura

Controlava una de les sortides occidentals de la ciutat i formava part de l'estructura defensiva del sector més elevat del recinte.

El Portal de Sant Francesc

Situat prop del convent franciscà, constituïa un dels accessos importants de la Manresa baixmedieval.

El Portal de Galceran Andreu

Rep el nom d'un personatge destacat de la història local i apareix documentat entre els portals del recinte medieval.

El Portal de les Piques

Era una altra de les portes secundàries del sistema defensiu manresà, vinculada a zones d'activitat artesanal i comercial.

La funció defensiva

Les muralles protegien la població davant conflictes armats, però la seva funció anava molt més enllà.

Servien per:

• Controlar les mercaderies que entraven a la ciutat.
• Cobrar impostos i drets de pas.
• Regular els moviments de persones.
• Protegir els mercats.
• Reforçar el prestigi polític de Manresa davant altres viles del territori.

Durant el segle XIV, Manresa era una ciutat pròspera i necessitava unes defenses acordes amb la seva importància econòmica i estratègica al centre de Catalunya.

El declivi de les muralles

A partir dels segles XVI i XVII les muralles van perdre utilitat militar. El creixement urbà va fer que moltes portes s'enderroquessin per facilitar la circulació, mentre que alguns trams de muralla es van integrar en edificis particulars. El 1876 es va iniciar el procés d'enderrocament dels recintes emmurallats per permetre l'expansió urbana i millorar la circulació. L'Ajuntament acabaria ordenant l'eliminació de moltes de les restes encara dempeus el 1877.

Què es conserva avui?

Tot i les destruccions, encara es poden visitar diversos vestigis importants:

• La Torre de Sobrerroca, l'element més emblemàtic.
• Els llenços de muralla de la Plaça Europa.
• La Muralla del Carme.
• El sector de la Via Sant Ignasi, conegut com el Mur d'en Jaffa.

Aquests fragments permeten entendre les dimensions que va tenir la ciutat fortificada medieval i la importància que Manresa va assolir durant el segle XIV.

Conclusió

Les muralles de Manresa són el testimoni més visible de l'època en què la ciutat es va consolidar com un dels principals centres urbans de la Catalunya central. Els seus portals —Sobrerroca, Sant Domènec, Santa Llúcia, Sant Miquel, Valldaura, Sant Francesc, Galceran Andreu i les Piques— eren molt més que simples portes: constituïen els punts de contacte entre la ciutat i el territori. Encara avui, passejant pel centre històric, és possible seguir el traçat d'aquell gran recinte emmurallat que va definir la Manresa medieval durant segles.

[Article recopilatori fet a partir d'altres entrades d'aquest web]

Més informació:

• Bonvehí i Castanyer, J. (02/08/2010). Les muralles, el perímetre fortificat. Històries Manresanes. Recuperat de https://www.historiesmanresanes.cat/2010/08/les-muralles-el-perimetre-fortificat.html
  
  
• Sitjes i Molins, X. (2017). Noves dades sobre les muralles de Manresa. Dovella, 121, 36–37. https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/343527

• Valdenebro, R. (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l'estudi de les seves muralles. Arqueologia Medieval: Revista Catalana d'Arqueologia Medieval, 3, 80–97. Recuperat de https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562
  

La fabricació de l'acohol

Fotografia de les instal·lacions de l'empresa Alcoholera Manresana, situada a la cantonada de la carretera de Santpedor i l'actual carrer de Sant Antoni M. Claret, de Manresa. En primer terme, a l'esquerra de la imatge, veiem la carretera de Santpedor i, a la dreta, el carrer de Sant Antoni M. Claret, amb els edificis dels tallers de Cal Payàs. Més enllà, al mateix carrer hi ha la fàbrica Torrents, actual seu del diari Regió 7. Al costat de la xemeneia, al fons de la imatge, s'intueixen els edificis de la fàbrica i la torre de Cal Carreras, a la Pujada Roja. Cronologia: [1945-1960]

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

L'etapa 27 del camí ignasià: els paisatges de Montserrat

Un camí per gaudir

L’etapa 27 del Camí Ignasià, que uneix Montserrat amb Manresa, no és només el final físic del recorregut, sinó també la culminació simbòlica del procés espiritual iniciat per Ignasi de Loiola l’any 1522. Aquest tram final, d’uns 24–26 km, concentra en una sola jornada una densitat excepcional d’experiència, tant en termes paisatgístics com interiors.

A diferència d’altres etapes, aquest recorregut presenta una estructura clara i significativa: una sortida des de l’altura espiritual de Montserrat i una baixada progressiva cap a Manresa. Aquest descens, però, no implica una pèrdua d’intensitat, sinó més aviat un procés d’integració de tot el viscut al llarg del camí. El pelegrí no abandona la muntanya: la transforma en experiència interior.

El trajecte s’inicia a l’entorn del monestir, seguint el camí dels Degotalls. Aquest primer tram és especialment rellevant perquè manté la connexió visual i simbòlica amb Montserrat mentre aquesta es va allunyant. La muntanya, amb les seves formes abruptes, deixa de ser un centre físic per esdevenir un referent interioritzat.

A mesura que s’avança, el paisatge experimenta una transformació notable: de la roca escarpada es passa a un entorn més suau i humanitzat, característic de la comarca del Bages. Aquí apareixen vinyes, camins rurals i masies, que introdueixen una nova lectura del territori: la natura treballada per la mà humana. Espais com l’Oller del Mas simbolitzen aquest canvi, marcant el pas de la contemplació a la vida activa.

Malgrat aquesta aparent suavitat, el camí encara reserva exigències. Trams com la serra de Montlleó impliquen un últim esforç físic significatiu, recordant que el final del camí no elimina la dificultat, sinó que la concentra. Aquesta tensió final reforça el caràcter iniciàtic de l’etapa.

L’aproximació a Manresa es fa visible des de punts elevats com Santa Caterina, des d’on es pot observar la ciutat. Aquest moment és clau perquè anticipa l’arribada i permet una preparació emocional del final. No es tracta només de veure el destí, sinó de comprendre’l abans d’arribar-hi.

Tanmateix, el veritable punt final no és la ciutat en si, sinó la Cova de Sant Ignasi. Aquest lloc és essencial perquè representa l’espai on Ignasi va viure una experiència transformadora profunda i va iniciar la redacció dels Exercicis Espirituals. Per això, l’arribada a la cova no és un final, sinó un inici: el pas del moviment exterior a la reflexió interior.

En aquest sentit, l’etapa 27 es pot entendre com una síntesi perfecta del Camí Ignasià. Integra tres moments fonamentals: sortida (Montserrat), travessa (el paisatge del Bages) i arribada (Manresa). Aquesta estructura no és només geogràfica, sinó també simbòlica, reflectint un procés de transformació personal complet.

Així, aquest darrer tram revela amb claredat la naturalesa profunda del Camí Ignasià: no és només una ruta històrica, sinó un itinerari de canvi interior. El pelegrí que arriba a Manresa descobreix que el veritable recorregut no ha estat només el del territori, sinó el de la pròpia consciència.

Powered by Wikiloc

Bibliografia:

• Ajuntament de Manresa. Montserrat - Manresa: rutes per l'etapa 27 del Camí Ignasià [Fulletó]. Oficina de Turisme de Manresa.
  
  
• Iriberri, J. L., & Lowney, C. (2018). Guide to the Camino Ignaciano. Oficina del Camino Ignaciano.
  
  
• Ramis, S., Burgui, D., & Barba, C. (2016). Guía del Camino Ignaciano. Sua Edizioak.

El Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir (Manresa)

Devoció i art: El Roser al barroc català

Durant el segle XVII, la devoció a la Mare de Déu del Roser es va convertir en un fenomen central de la vida religiosa i cultural de Catalunya. L’orde dominicà, fortament vinculat a la difusió del Rosari com a pràctica de pietat i meditació, va impulsar la construcció de capelles i retaules dedicats a aquesta advocació. La batalla de Lepant (1571) havia reforçat la percepció del Rosari com a símbol de protecció i fidelitat catòlica, i Manresa —com a centre religiós i cultural— va esdevenir lloc de producció d’obres artístiques que integraven la fe amb una expressió artística ambiciosa.

Les confraries del Roser —a Sant Pere Màrtir i en altres esglésies— actuaven com a motors socials, no només religiosos, en congregar fidels al voltant d’obres que narraven visualment els misteris de la vida de Jesús i de Maria. Aquest context explicita com l’art i la devoció es retroalimentaven: el retaule no era només un objecte d’ornament, sinó un instrument de mediació espiritual accessible a tots els fidels.

La Confraria del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir de Manresa va ser una associació religiosa activa abans de 1642, dedicada a promoure la devoció a la Mare de Déu del Roser. Organitzava cultes, processons i iniciatives com l’encàrrec del retaule del Roser, combinant funció espiritual i cohesió comunitària. La confraria servia també com a centre de formació moral i religiosa dels feligresos, consolidant el Rosari com a element central de la vida religiosa i de l’art sacre de la ciutat. Aquesta institució reflecteix la importància de les confraries en la difusió de la fe i en el suport a la creació artística barroca.

Joan Grau i la seva obra: Un escultor barroc de referència

Joan Grau (1608‑1685) és reconegut com una de les figures més destacades de l’escultura barroca catalana i autor del Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Nascut a Constantí (Tarragonès) i establert a Manresa, Grau desenvolupà una obra extensa que combina domini formal de l’escultura, profunditat emotiva i riquesa ornamental. La seva trajectòria artísticament s’inscriu en un barroc català de caràcter contingut però expressiu, amb influències plateresques visibles en la policromia i la composició.

El retaule és datat entre 1642 i 1656: va ser encarregat per la Confraria del Roser el 1642 i col·locat a la capella del Roser de l’església dos anys després. El moble s’adaptava a la corba del mur amb l’objectiu de crear un espectacle visual coherent i ascendent que guiava el visitant des dels misteris de Dolor fins als de Glòria.

Els dauradors Gabriel Adrià i Magí Torrabruna realitzaren l’estofat i el daurat que dotaren el retaule d’una riquesa cromàtica i lluminosa que reforçava l’impacte iconogràfic de l’obra.

Estructura i narració visual del retaule

La composició del retaule segueix una narrativa progressiva i meditativa dels quinze misteris del Rosari. La predel·la es reserva per als misteris de Dolor; els nivells superiors inclouen els de Goig i de Glòria, culminant amb escenes centrals com la Presentació al temple o la Pentecosta. La fornícula central allotjava la imatge de la Verge del Roser donada pels dominics de Barcelona el 1631, que actuava com a fulcre devocional de tot el conjunt.

Entre les escenes més destacades s’inclou el plafó del Naixement amb l’Adoració dels pastors, peça considerada una de les més elaborades del conjunt per la seva expressió i detall ornamental: figures, paisatges arquitectònics i elements decoratius s’entrellacen per fer de l’escena un relat visual captivador.

L’efecte general combinava moviment, dramatització i ordre. Aquest tipus d’organització del retaule —funcional i simbòlicament pensada per a la meditació— era habitual en els grans retaules barrocs que volien fer de l’art una forma de catequesi visual.

El Retaule del Roser combina exquisida tècnica escultòrica, riquesa ornamental i eficàcia narrativa. 

El retaule es disposa en cinc carrers i tres cossos, amb una predel·la inferior i la fornícula central que allotja la Verge del Roser. Aquesta organització jeràrquica permet una lectura ascendent dels misteris del Rosari, des del Dolor fins a la Glòria, i reforça la funció didàctica de l’obra. La simetria formal, combinada amb la dinàmica de les figures en alt relleu, genera moviment i drama sense trencar l’equilibri global.

Les escultures presenten expressions facials detallades i postures corporals que transmeten emoció: el dolor, la devoció i la joia espiritual s’expressen amb gestos i inclinacions subtils. Això mostra l’habilitat de Joan Grau per a integrar la narrativa religiosa amb l’impacte emocional, un tret distintiu del barroc català.

Cada escena del retaule està carregada de significat: la Presentació al temple, l’Adoració dels pastors i la Pentecosta són exemples de com les escenes bíbliques s’ordenaven per guiar la meditació del visitant. Els detalls ornamentals —motius florals, angelicals i arquitectònics— reforcen el simbolisme de l’obra i serveixen com a suport visual per a la narrativa.

Tragèdia, salvament i conservació actual

L’església de Sant Pere Màrtir va ser completament enderrocada el juliol de 1936 en el context de la Guerra Civil espanyola. Amb tot, abans d’aquest fet, el retaule del Roser havia estat desmuntat i traslladat per ser preservat, arribant a dipòsits de protecció de béns artístics. Aquesta salvaguarda va permetre que una part substancial de les seves peces es conservessin i poguessin ser restaurades posteriorment.

Des de 1940, els fragments del retaule formen part del fons del Museu de Manresa, situat ara dins del Museu del Barroc de Catalunya, on es presenten —després de diverses restauracions— molts compartiments en exposició. Aquest procés de restauració ha inclòs la recuperació de plafons narratius com Ascensió, Coronació de la Mare de Déu i Jesús entre els doctors de la Llei, entre d’altres, impulsat per professionals del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.

Aquestes peces no només rescaten el valor artístic original sinó que permeten als visitants actuals visualitzar la intensa expressivitat barroca del conjunt.

Un llegat artístic i espiritual

Avui, el Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir es reconeix com una de les obres més paradigmàtiques de l’escultura barroca catalana del segle XVII. S’hi conjuguen habilitat tècnica, narració icònica i funció devocional, amb una composició que ha inspirat altres retaules i ha ajudat a definir l’estil del barroc manresà.

La seva preservació —malgrat la destrucció de l’edifici original— exemplifica la importància de la protecció del patrimoni artístic i la capacitat de l’art sacre de transcendir segles gràcies a la cura de les institucions museístiques i la comunitat cultural.

Bibliografia bàsica:

• Català‑Roca, F., Miralles, F., & Fontbona, F. (1983). Història de l’art català: L’època del barroc, s. XVII‑XVIII (Vol. 5). Edicions 62.

• Nadal Tenllado, A., & Holgado García, I. (2025). L’art de l’època del Barroc a la Seu de Manresa. Zenobita edicions.

• Museu del Barroc de Catalunya. (2025). Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://museudelbarroc.cat/retaule-del-roser-de-lesglesia-de-sant-pere-martir/

• Nació Digital. (2021, 15 de febrer). El Museu Comarcal rep quatre escenes restaurades del retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://naciodigital.cat/manresa/cultura-i-mitjans/el-museu-comarcal-rep-quatre-escenes-restaurades-del-retaule-del-roser-de-sant-pere-martir.html

• Revista Museologia.cat. (2025). El Museu del Barroc de Catalunya: projecte i programa en procés. Recuperat de https://revista.museologia.cat/en/article/el-museu-del-barroc-de-catalunya-projecte-i-programa-en-proces-254

Àngels Freixanet: ferro, memòria i ciutat

Quan es parla de l’art contemporani a Manresa, hi ha noms que formen part del paisatge tant com els carrers o les places. Un d’aquests és el d’Àngels Freixanet, escultora de trajectòria sòlida, mirada compromesa i una obra que ha sabut arrelar-se al territori sense perdre mai projecció universal.

De Moià al món

Àngels Freixanet i Picanyol neix a Moià l’any 1940, en una Catalunya marcada encara per les ferides de la postguerra. En els seus inicis artístics, com tants creadors de la seva generació, s’expressa a través de la pintura. Ho fa amb un llenguatge expressionista, intens, influït per corrents europeus, on el gest i l’emoció tenen més pes que la representació fidel de la realitat. Les seves primeres obres pictòriques presenten una clara influència dels expressionistes francesos, sobretot de Georges Henri Rouault. Es tractava d'una pintura densa de formes simplificades però alhora agressives.

Però el seu camí canvia radicalment a partir dels anys seixanta i setanta, quan entra en contacte amb els nous llenguatges de l’art contemporani. Un viatge decisiu a Nova York la posa davant l’informalisme, l’art matèric i una llibertat creativa que ja no abandonarà mai més. És en aquest moment quan el ferro irromp amb força a la seva obra i esdevé el seu material de referència.

L’escultura com a ofici i actitud

Freixanet no arriba al ferro des de la fredor industrial, sinó des de l’ofici i la intuïció. El treball manual, la soldadura, la reutilització de peces trobades i la transformació de materials rebutjats configuren una manera de fer que connecta amb una tradició gairebé artesana, però amb un discurs plenament contemporani.

A partir de l'any 1990 la seva obra incorpora el color i altres materials naturals conjuntament amb el ferro.

La seva primera exposició individual d’escultura té lloc l’any 1974 a la Sala Gaudí de Barcelona, i marca l’inici d’una trajectòria que la portarà a exposar de manera regular a Catalunya, a la resta de l’Estat i a diversos països europeus. Galeries i centres d’art de ciutats com París, Madrid, Milà o Ginebra acullen la seva obra, sovint en diàleg amb altres artistes de l’escena escultòrica del moment.

Manresa com a espai vital i creatiu

Tot i aquesta projecció exterior, Manresa esdevé amb els anys el centre vital i creatiu de l’artista. És aquí on treballa, exposa i estableix un diàleg constant amb la ciutat i els seus habitants.

Diverses de les seves escultures públiques formen part avui del paisatge urbà i de la memòria col·lectiva. Obres com Mil Cent, creada amb motiu del mil·lenari de Manresa, o L’Àngel del Voluntariat, són exemples d’una escultura pensada no només per ser contemplada, sinó per significar, commemorar i generar identitat. 

L'any 2017, coincidint amb la Festa de la Llum de Manresa, es va inaugurar l'exposició "On l'emoció et porti" al campus de la Universitat de Manresa.

L’any 2011, Manresa li ret un ampli reconeixement amb una exposició antològica repartida en diversos espais emblemàtics de la ciutat —El Casino i el Teatre Kursaal—, convertint l’exposició en un recorregut vital i artístic, gairebé una biografia en ferro.

Matèria, símbol i espiritualitat

L’obra de Freixanet ha anat evolucionant amb el pas del temps. A partir dels anys noranta, incorpora nous materials, pigments i colors, sense abandonar mai el ferro com a eix central. El seu llenguatge es torna més simbòlic i introspectiu, amb formes que evoquen figures humanes, ales, llibres o estructures que semblen sostenir-se en un equilibri fràgil però decidit.

Especial rellevància tenen els llibres-escultura, peces que interroguen la relació entre coneixement, memòria i matèria, així com sèries més recents com Ànimes perdudes, sorgida durant els anys de la pandèmia, on el ferro esdevé metàfora del confinament, la pèrdua i també de la resistència.

Sense ser una artista explícitament religiosa, la seva obra manté una dimensió espiritual constant: una reflexió sobre el pas del temps, la fragilitat humana i la capacitat de reconstrucció.

Una obra que perdura

L'any 2025 va rebre el Premi Bages de Cultura 2025. Òmnium va reconeixer la trajectòria de l'escultora manresana, autora d'obres icòniques al territori.

Àngels Freixanet forma part d’una generació d’artistes que han obert camí a les dones escultores en un món tradicionalment masculinitzat. Ho ha fet amb discreció, perseverança i una obra coherent, reconeixible i profundament honesta.

Avui, les seves escultures continuen dialogant amb l’espai públic, amb els museus i amb els espectadors. I a Manresa, especialment, el seu ferro ja no és només material: és memòria compartida.

Bibliografia bàsica:

• Freixanet, A. Sobre l’artista. Web oficial d’Àngels Freixanet. https://angelsfreixanet.com/sobre-la-artista/
  
  
• Freixanet, A. (diversos anys). Catàlegs d’exposicions individuals i col·lectives (1974–2015). Arxiu personal de l’artista.