28 de novembre 2015

Quan caminaven sobre llambordes

El raval de Sant Andreu i els llambordins del carrer Sobrerroca: pedres i carros (1840-1860)

Una de les reformes urbanes que més va captivar Manresa la segona meitat del segle XIX era la nova pavimentació dels carrers, i més quan el nou trànsit rodat causava desperfectes a les calçades de les vies públiques, algunes d'origen medieval i que havien aguantat quasi de tot durant segles. L'increment del comerç i la indústria va portar noves necessitats de transport. La majoria del transport es feia amb carro i la tracció (la força) era per mitjà de "matxos" i mules. A la dècada dels 60 del XIX, es van introduir nous carruatges més moderns i podien suportar més càrrega, eren de quatre rodes i coberts amb vela. Aquest augment del trànsit rodat significà un major desgast dels paviments de la ciutat.

Entre els anys 1840 i fins a 1860 els espais urbans més transitats no tenien res a veure amb l'actualitat. En aquests anys Manresa encara no s'havia eixamplat cap a la zona del Passeig Pere III i carrer Àngel Guimerà i l'entrada principal de la ciutat era pel carrer Sant Andreu, carrer Hospital i portal de Sobrerroca. De fet, el lloc amb més trànsit era el raval de Sant Andreu, per on entrava a la ciutat els traginers i els viatgers provinents del Bages, i d'altres comarques veïnes, com el Berguedà i l'Osona. Era l'indret on els paviments empedrats més reparacions i recanvis necessitaven. L'any 1843 l'Ajuntament es va empescar l'impost d'un ral pels amos dels carruatges que volien passar per Sant Andreu. Un impost de circulació "a l'antiga", amb el fi d'ingressar uns diners destinats exclusivament a la reparació dels empedrats i paviments de Manresa. Les despeses per l'arrengament dels empedrats es feien per mitjà de subhastes públiques entre els mestres paletes, i el guanyador era l'encarregat, durant un període estipulat de temps, d'arrengar camins, carrers i alguna plaça si era necessari. El primer mestre paleta en guanyar una subhasta d'obra pública per arrengar carrers fou Pere Lladó.

La destrucció dels empedrats pels carros va obligar a l'Ajuntament a prohibir el 1860 l'entrada de carros dins la ciutat, perquè els conductors no complien amb l'obligació de reparar els desperfectes i els carros havien "d'aparcar" al llarg de la Muralla. La prohibició no va durar molt temps, l'any següent es repararien els empedrats del carrer de Sant Andreu, i d'altres carrers com el Carrer Hospital, el Born, el Nou o Sant Miquel. La utilització dels llambordins ("adoquins") per primer cop a Manresa data de 1855 al carrer Sobrerroca. Aquell any, es va adjudicar per 18.950 rals de billó al mestre d'obres Josep Muntades, la reparació del paviment del carrer amb un nou sistema de pedres. Les condicions exigides eren:
"el empedrado y pavimentado de la calle se compondrá de losas y adoquines, será de adoquines la parte del centro que ocupaba la montea o bombado y losas las aceras... El arco de adoquines tendrá constantemente un diámetro de 16 palmos con 3/4 flecha o punta y las aceras serán lo restante de la calle. Los adoquines tendrán lo más un palmo 1/2 de longitud y un palmo de espesor lo menos y las losas serán de tales dimensiones que cada una de por sí ha de abrazar la latitud de la acera".
Bibliografia:

- DD.AA. (1991) «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.

- GARCIA, Gal·la (2001) «L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965». Efadós Editorial

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

Printfriendly