El Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir (Manresa)

Devoció i art: El Roser al barroc català

Durant el segle XVII, la devoció a la Mare de Déu del Roser es va convertir en un fenomen central de la vida religiosa i cultural de Catalunya. L’orde dominicà, fortament vinculat a la difusió del Rosari com a pràctica de pietat i meditació, va impulsar la construcció de capelles i retaules dedicats a aquesta advocació. La batalla de Lepant (1571) havia reforçat la percepció del Rosari com a símbol de protecció i fidelitat catòlica, i Manresa —com a centre religiós i cultural— va esdevenir lloc de producció d’obres artístiques que integraven la fe amb una expressió artística ambiciosa.

Les confraries del Roser —a Sant Pere Màrtir i en altres esglésies— actuaven com a motors socials, no només religiosos, en congregar fidels al voltant d’obres que narraven visualment els misteris de la vida de Jesús i de Maria. Aquest context explicita com l’art i la devoció es retroalimentaven: el retaule no era només un objecte d’ornament, sinó un instrument de mediació espiritual accessible a tots els fidels.

La Confraria del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir de Manresa va ser una associació religiosa activa abans de 1642, dedicada a promoure la devoció a la Mare de Déu del Roser. Organitzava cultes, processons i iniciatives com l’encàrrec del retaule del Roser, combinant funció espiritual i cohesió comunitària. La confraria servia també com a centre de formació moral i religiosa dels feligresos, consolidant el Rosari com a element central de la vida religiosa i de l’art sacre de la ciutat. Aquesta institució reflecteix la importància de les confraries en la difusió de la fe i en el suport a la creació artística barroca.

Joan Grau i la seva obra: Un escultor barroc de referència

Joan Grau (1608‑1685) és reconegut com una de les figures més destacades de l’escultura barroca catalana i autor del Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Nascut a Constantí (Tarragonès) i establert a Manresa, Grau desenvolupà una obra extensa que combina domini formal de l’escultura, profunditat emotiva i riquesa ornamental. La seva trajectòria artísticament s’inscriu en un barroc català de caràcter contingut però expressiu, amb influències plateresques visibles en la policromia i la composició.

El retaule és datat entre 1642 i 1656: va ser encarregat per la Confraria del Roser el 1642 i col·locat a la capella del Roser de l’església dos anys després. El moble s’adaptava a la corba del mur amb l’objectiu de crear un espectacle visual coherent i ascendent que guiava el visitant des dels misteris de Dolor fins als de Glòria.

Els dauradors Gabriel Adrià i Magí Torrabruna realitzaren l’estofat i el daurat que dotaren el retaule d’una riquesa cromàtica i lluminosa que reforçava l’impacte iconogràfic de l’obra.

Estructura i narració visual del retaule

La composició del retaule segueix una narrativa progressiva i meditativa dels quinze misteris del Rosari. La predel·la es reserva per als misteris de Dolor; els nivells superiors inclouen els de Goig i de Glòria, culminant amb escenes centrals com la Presentació al temple o la Pentecosta. La fornícula central allotjava la imatge de la Verge del Roser donada pels dominics de Barcelona el 1631, que actuava com a fulcre devocional de tot el conjunt.

Entre les escenes més destacades s’inclou el plafó del Naixement amb l’Adoració dels pastors, peça considerada una de les més elaborades del conjunt per la seva expressió i detall ornamental: figures, paisatges arquitectònics i elements decoratius s’entrellacen per fer de l’escena un relat visual captivador.

L’efecte general combinava moviment, dramatització i ordre. Aquest tipus d’organització del retaule —funcional i simbòlicament pensada per a la meditació— era habitual en els grans retaules barrocs que volien fer de l’art una forma de catequesi visual.

El Retaule del Roser combina exquisida tècnica escultòrica, riquesa ornamental i eficàcia narrativa. 

El retaule es disposa en cinc carrers i tres cossos, amb una predel·la inferior i la fornícula central que allotja la Verge del Roser. Aquesta organització jeràrquica permet una lectura ascendent dels misteris del Rosari, des del Dolor fins a la Glòria, i reforça la funció didàctica de l’obra. La simetria formal, combinada amb la dinàmica de les figures en alt relleu, genera moviment i drama sense trencar l’equilibri global.

Les escultures presenten expressions facials detallades i postures corporals que transmeten emoció: el dolor, la devoció i la joia espiritual s’expressen amb gestos i inclinacions subtils. Això mostra l’habilitat de Joan Grau per a integrar la narrativa religiosa amb l’impacte emocional, un tret distintiu del barroc català.

Cada escena del retaule està carregada de significat: la Presentació al temple, l’Adoració dels pastors i la Pentecosta són exemples de com les escenes bíbliques s’ordenaven per guiar la meditació del visitant. Els detalls ornamentals —motius florals, angelicals i arquitectònics— reforcen el simbolisme de l’obra i serveixen com a suport visual per a la narrativa.

Tragèdia, salvament i conservació actual

L’església de Sant Pere Màrtir va ser completament enderrocada el juliol de 1936 en el context de la Guerra Civil espanyola. Amb tot, abans d’aquest fet, el retaule del Roser havia estat desmuntat i traslladat per ser preservat, arribant a dipòsits de protecció de béns artístics. Aquesta salvaguarda va permetre que una part substancial de les seves peces es conservessin i poguessin ser restaurades posteriorment.

Des de 1940, els fragments del retaule formen part del fons del Museu de Manresa, situat ara dins del Museu del Barroc de Catalunya, on es presenten —després de diverses restauracions— molts compartiments en exposició. Aquest procés de restauració ha inclòs la recuperació de plafons narratius com Ascensió, Coronació de la Mare de Déu i Jesús entre els doctors de la Llei, entre d’altres, impulsat per professionals del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.

Aquestes peces no només rescaten el valor artístic original sinó que permeten als visitants actuals visualitzar la intensa expressivitat barroca del conjunt.

Un llegat artístic i espiritual

Avui, el Retaule del Roser de Sant Pere Màrtir es reconeix com una de les obres més paradigmàtiques de l’escultura barroca catalana del segle XVII. S’hi conjuguen habilitat tècnica, narració icònica i funció devocional, amb una composició que ha inspirat altres retaules i ha ajudat a definir l’estil del barroc manresà.

La seva preservació —malgrat la destrucció de l’edifici original— exemplifica la importància de la protecció del patrimoni artístic i la capacitat de l’art sacre de transcendir segles gràcies a la cura de les institucions museístiques i la comunitat cultural.

Bibliografia bàsica:

• Català‑Roca, F., Miralles, F., & Fontbona, F. (1983). Història de l’art català: L’època del barroc, s. XVII‑XVIII (Vol. 5). Edicions 62.

• Nadal Tenllado, A., & Holgado García, I. (2025). L’art de l’època del Barroc a la Seu de Manresa. Zenobita edicions.

• Museu del Barroc de Catalunya. (2025). Retaule del Roser de l’Església de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://museudelbarroc.cat/retaule-del-roser-de-lesglesia-de-sant-pere-martir/

• Nació Digital. (2021, 15 de febrer). El Museu Comarcal rep quatre escenes restaurades del retaule del Roser de Sant Pere Màrtir. Recuperat de https://naciodigital.cat/manresa/cultura-i-mitjans/el-museu-comarcal-rep-quatre-escenes-restaurades-del-retaule-del-roser-de-sant-pere-martir.html

• Revista Museologia.cat. (2025). El Museu del Barroc de Catalunya: projecte i programa en procés. Recuperat de https://revista.museologia.cat/en/article/el-museu-del-barroc-de-catalunya-projecte-i-programa-en-proces-254

Àngels Freixanet: ferro, memòria i ciutat

Quan es parla de l’art contemporani a Manresa, hi ha noms que formen part del paisatge tant com els carrers o les places. Un d’aquests és el d’Àngels Freixanet, escultora de trajectòria sòlida, mirada compromesa i una obra que ha sabut arrelar-se al territori sense perdre mai projecció universal.

De Moià al món

Àngels Freixanet i Picanyol neix a Moià l’any 1940, en una Catalunya marcada encara per les ferides de la postguerra. En els seus inicis artístics, com tants creadors de la seva generació, s’expressa a través de la pintura. Ho fa amb un llenguatge expressionista, intens, influït per corrents europeus, on el gest i l’emoció tenen més pes que la representació fidel de la realitat. Les seves primeres obres pictòriques presenten una clara influència dels expressionistes francesos, sobretot de Georges Henri Rouault. Es tractava d'una pintura densa de formes simplificades però alhora agressives.

Però el seu camí canvia radicalment a partir dels anys seixanta i setanta, quan entra en contacte amb els nous llenguatges de l’art contemporani. Un viatge decisiu a Nova York la posa davant l’informalisme, l’art matèric i una llibertat creativa que ja no abandonarà mai més. És en aquest moment quan el ferro irromp amb força a la seva obra i esdevé el seu material de referència.

L’escultura com a ofici i actitud

Freixanet no arriba al ferro des de la fredor industrial, sinó des de l’ofici i la intuïció. El treball manual, la soldadura, la reutilització de peces trobades i la transformació de materials rebutjats configuren una manera de fer que connecta amb una tradició gairebé artesana, però amb un discurs plenament contemporani.

A partir de l'any 1990 la seva obra incorpora el color i altres materials naturals conjuntament amb el ferro.

La seva primera exposició individual d’escultura té lloc l’any 1974 a la Sala Gaudí de Barcelona, i marca l’inici d’una trajectòria que la portarà a exposar de manera regular a Catalunya, a la resta de l’Estat i a diversos països europeus. Galeries i centres d’art de ciutats com París, Madrid, Milà o Ginebra acullen la seva obra, sovint en diàleg amb altres artistes de l’escena escultòrica del moment.

Manresa com a espai vital i creatiu

Tot i aquesta projecció exterior, Manresa esdevé amb els anys el centre vital i creatiu de l’artista. És aquí on treballa, exposa i estableix un diàleg constant amb la ciutat i els seus habitants.

Diverses de les seves escultures públiques formen part avui del paisatge urbà i de la memòria col·lectiva. Obres com Mil Cent, creada amb motiu del mil·lenari de Manresa, o L’Àngel del Voluntariat, són exemples d’una escultura pensada no només per ser contemplada, sinó per significar, commemorar i generar identitat. 

L'any 2017, coincidint amb la Festa de la Llum de Manresa, es va inaugurar l'exposició "On l'emoció et porti" al campus de la Universitat de Manresa.

L’any 2011, Manresa li ret un ampli reconeixement amb una exposició antològica repartida en diversos espais emblemàtics de la ciutat —El Casino i el Teatre Kursaal—, convertint l’exposició en un recorregut vital i artístic, gairebé una biografia en ferro.

Matèria, símbol i espiritualitat

L’obra de Freixanet ha anat evolucionant amb el pas del temps. A partir dels anys noranta, incorpora nous materials, pigments i colors, sense abandonar mai el ferro com a eix central. El seu llenguatge es torna més simbòlic i introspectiu, amb formes que evoquen figures humanes, ales, llibres o estructures que semblen sostenir-se en un equilibri fràgil però decidit.

Especial rellevància tenen els llibres-escultura, peces que interroguen la relació entre coneixement, memòria i matèria, així com sèries més recents com Ànimes perdudes, sorgida durant els anys de la pandèmia, on el ferro esdevé metàfora del confinament, la pèrdua i també de la resistència.

Sense ser una artista explícitament religiosa, la seva obra manté una dimensió espiritual constant: una reflexió sobre el pas del temps, la fragilitat humana i la capacitat de reconstrucció.

Una obra que perdura

L'any 2025 va rebre el Premi Bages de Cultura 2025. Òmnium va reconeixer la trajectòria de l'escultora manresana, autora d'obres icòniques al territori.

Àngels Freixanet forma part d’una generació d’artistes que han obert camí a les dones escultores en un món tradicionalment masculinitzat. Ho ha fet amb discreció, perseverança i una obra coherent, reconeixible i profundament honesta.

Avui, les seves escultures continuen dialogant amb l’espai públic, amb els museus i amb els espectadors. I a Manresa, especialment, el seu ferro ja no és només material: és memòria compartida.

Bibliografia bàsica:

• Freixanet, A. Sobre l’artista. Web oficial d’Àngels Freixanet. https://angelsfreixanet.com/sobre-la-artista/
  
  
• Freixanet, A. (diversos anys). Catàlegs d’exposicions individuals i col·lectives (1974–2015). Arxiu personal de l’artista.