La plataforma d'afectats per les hipoteques i els pisos buits

La PAHC i les noves lluites populars

El diumenge dia 2 de desembre del 2012, a l'edifici de l'Ateneu Popular la Sèquia, es va celebrar la primera Assemblea de la PAHC Bages (Plataforma d'Afectades per la Hipoteca i el Capitalisme del Bages). La plataforma naixia per donar una resposta a la dramàtica situació de constants desnonaments que es produïen arreu de l'estat espanyol. Els objectius de la plataforma eren ben bàsics: aturar els processos de desnonaments de les persones afectades reclamant la dació o la condonació del deute, l'obtenció per part de l'entitat bancària d'un lloguer social de l'habitatge en qüestió i també augmentar la pressió i la denúncia pública de la problemàtica. La PAHC aviat es va posar les piles i va començar a treballar amb set casos.

Segons van expressar els membres de la PAHC del Bages, durant la primera sessió oberta del 2 de desembre: “Van sortir moltes idees i línies d'actuació”. La PAHC del Bages havia rebut l'assessorament d’altres Plataformes similars d'arreu del territori català, i iniciava un procés d’aprenentatge i creixement, amb les línies ben definides com el no-assistencialisme. La presentació la PAHC va coincidir també amb la inauguració del nou espai alliberat de l’Ateneu Popular la Sèquia on van convidar a la PAHC de Sabadell a fer la xerrada de presentació. Del 2009 fins a les acaballes del 2012, als Jutjats de Manresa s'havien decretat més de 1.800 execucions hipotecàries.

La PAHC no era una simple organització on les persones tan sols rebien un servei. Per aconseguir els objectius de la plataforma es necessitava una lluita i implicació activa, que havia de sorgir de totes les persones implicades que hi participaven. El missatge que es volia llançar anava dirigit a les persones que estiguessin en una situació de risc de desnonament, que no se sentissin soles ni culpables per la situació que vivien, i que si estaven disposades a lluitar es posessin en contacte amb els membres de l'Assemblea de la PAHC. Així mateix es convidava a la resta de la ciutadania a participar en les futures reunions, actes i assembles. Els casos més dramàtics eren les peticions de desnonaments sol·licitades per bancs i caixes contra persones o families senceres que no poden pagar la hipoteca, i es veien abocades al carrer. Els membres de la PAHC del Bages, van començar a reunir-se cada diumenge a les set de la tarda al nou Ateneu La Sèquia, situat al carrer Amigant.

La plataforma aconsellava als afectats adreçar-se als serveis socials de l'Ajuntament de Manresa i a l'empresa municipal d'habitatge Fòrum per deixar constància de la seva situació. Als afectats se'ls facilitava impresos timbrats perquè sol·licitessin a l'entitat financera que els va concedir la hipoteca la dació en pagament i una proposta d'acord de lloguer social. La plataforma considerava que d'aquesta forma hi guanyaven ambdues parts, perquè la família tenia un sostre, pagant una quantitat que no superés el 30% dels ingressos del nucli familiar, i el banc o caixa conservava la propietat del pis i no el tenia buit. Si l'entitat financera no posava el segell a mesura que havia rebut la petició o feia llargues, el pas següent seria acompanyar a la família per part dels membres de la plataforma disponibles a l'entitat bancària en qüestió i exigir una resposta, si es negaven de nou, s'ocuparia l'entitat de forma pacífica i sense violència fins a arribar a una solució amb la part interessada.

Els pisos buits: la ciutat fantasma

Segons les dades que sortien al cens fiscal de l’Ajuntament a finals de l'any 2012, el total d'habitatges de Manresa era de 38.307. D'aquests habitatges, 9.434 eren pisos buits, en una ciutat de poc més 75.000 habitants, convertint la capital del Bages en la que registrava l'ominós record de la vil·la amb més habitatges buits de Catalunya. Gairebé el 24% del parc d'habitatges de Manresa estava en desús i en procés de degradació. No només això, sinó que la ciutadania cada dia era més pobre i necessitava una assistència bàsica per tirar endavant. La Creu Roja de Manresa informava que des del 2008 al 2012 s'havia incrementat en un 700% la xifra de persones sense sostre a Manresa.

Què en fem, dels pisos buits? (Televisió de Catalunya, programa Valor Afegit)

Els 9434 pisos buits de Manresa, en groc la superfície que ocuparien sobre el plànol de la ciutat en metres quadrats. (Il·lustració realitzada pel col·lectiu "Omplim Els Buits") 

La punxada del boom immobiliari havia deixat un autèntic estol de pisos buits al conjunt de la ciutat molt preocupant. La consegüent crisi econòmica que se'n va derivar va fer que molts negocis especialitzats i dedicats a la construcció tanquessin portes de forma ràpida i com una cadena de fitxes del dominó, anessin abaixant la persiana un darrere l'altre. La Manresa de la Pirelli, la Lemmerz i altres grans multinacionals havia mort definitivament al pas que l'atur registrava cada cop un índex més gran de persones que s'havien quedat sense feina o cobraven la prestació per desocupació. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viària cap a Barcelona i la ferroviària tampoc van ajudar a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca. Els pisos que restaven per vendre van perdre valor en un mercat a la baixa, i els promotors dels nous habitatges optaven per tocar el dos i deixar-los buits.

Habitatges buits de nova planta - Manresa (Font: IDESCAT)

El carrer Escodines despoblat, abandonat i tapiat

L'edifici ubicat al número 24 del carrer Escodines de Manresa ha estat desallotjat per insalubre i insegur, l'immoble forma part d'una llarga llista que s'afegeix a la tònica general d'un carrer que és l'exemple de la degradació i abandonament d'habitatges. La finca és un problema a resoldre flanquejat a banda i banda per dos edificis tapiats que formen part d'una illa de cases formada per 11 pisos ocupats i 38 de buits dintre del barri de les Escodines on la degradació guanya terreny malgrat l'aposta milionària de l'Ajuntament de Manresa per a la regeneració urbanística de la zona.

Si es puja pel carrer Escodines, a la dreta hi ha el número 16, finca que es va mig esfondrar el 2006, propietat de l'empresa municipal Fòrum, amb els baixos tapiats. El número 22 és un edifici tapiat també. Va ser apuntalat però algú se'n va endur els puntals i fins i tot en van marxar els okupes, de tan insegur que era van optar per tocar el dos. Tot seguit hi ha el número 24, l'edifici esmentat abans i desallotjat dilluns 4 de novembre del 2013 per problemes de salubritat i seguretat. A l'altre costat hi ha el número 26, que és un edifici buit i tapiat fins dalt de tot. Una mica més amunt hi ha el número 40, que és un exemple d'edifici rehabilitat però que el seu aspecte indica clarament que l'operació no ha estat reeixida i no hi ha rastre de vida humana a l'interior. Al pis de dalt es va declarar un incendi l'estiu del 2013. A l'altra banda del carrer la situació és millor però els cartells de pisos buits en venda, baixos que no troben comprador ni llogater i edificis sencers buits, ocupats o en mans d'entitats financeres segueixen en l'expositor i el catàleg de pisos buits de la ciutat. Si s'amplia una mica més el radi, als carrers Sant Bartomeu, Aiguader i entorn hi ha una dotzena de cases abandonades.

L'any 2005, l'Associació de Veïns de les Escodines va fer un informe que recollia l'estat deplorable de deu cases abandonades del barri, informe que es va enviar a l'Ajuntament per denunciar la situació. L'any següent, el llavors president veïnal, Josep Lluís Martínez, demanava a l'Ajuntament que es fessin inspeccions on els esfondraments ja havien demostrat que era problemàtic. El 2007, l'expresident de l'associació de veïns de les Escodines i regidor de cultura Agustí Perramon denunciava que des de la plaça de Sant Ignasi fins a Santa Clara hi havia setze immobiliàries que havien fet adquisicions: "Poden fer una bona feina i negoci, o només negoci. Hi ha immobiliàries que compren i deixen ensorrar la propietat. S'ha de mirar molt bé com es creix. No només amb els números a la mà, sinó socialment", assegurava.

L'activitat de l'entitat veïnal feia pública el 2008 la seva valoració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic i alertava que hi havia indicadors clars que la direcció que prenia no era l'adequada. Denunciava que l'impacte del pla sobre el sector vell de les Escodines era insuficient i lent, "provoca inversió especulativa, minsa rehabilitació d'habitatges, concentració de persones immigrants, expulsió de residents i nul·la activitat econòmica". Prenent com a referència 120 edificacions afirmaven que en el 54% dels casos no hi havia hagut actuació observable, el 22% eren solars o edificis buits i, únicament, s'havia actuat en el 7,5%.

Uns 20 baixos eren pàrquings i uns 84 restaven buits. Pel que feia a la població del sector vell de les Escodines hi vivien 600 persones, el 42% autòctones. S'advertia que en el cas que no s'adoptessin mesures correctores hi podia haver una situació de pèrdua de símbols identitaris escodinaires, fractura amb la història del barri, falta de cohesió social, menys activitat econòmica, més edificació d'habitatge públic però menys rehabilitació dels edificis ja existents, més conflictivitat per la complexitat i dificultat de gestió, i també més estigmatització i guetització.

Dos anys de feina de la PAHC Bages (2012-2014)

En els seus dos anys de vida la PAHC Bages ha evitat que 1.124 persones hagin quedat al carrer. Ha aconseguit 60 dacions en pagament de la hipoteca, 20 condonacions del deute i 36 reestructuracions hipotecàries. I la feina continua i no és només per la trentena de casos que tenen encallats, sinó també per les 12 famílies que cada diumenge s'afegeixen a les assemblees perquè estan a punt de ser desnonades. Gràcies a ells també hi ha 82 persones que tenen un indret on viure en un bloc ocupat dels dos que actualment tenen a Manresa, propietat de l'anomenat banc dolent, la Sareb.

En el seu segon aniversari, la plataforma denunciava en una roda de premsa el 14 de desembre del 2014 que el govern de Manresa no havia executat els "compromisos adquirits en el ple de l'Ajuntament" respecte a habitatge i sancions als bancs amb pisos buits. Els membres de la PAHC Manresa consideraven que l'Ajuntament no havia acomplert les mocions que va presentar a ple i es van aprovar per majoria absoluta el gener de 2013 i el gener de 2014, les quals sancionarien les entitats bancàries que posseeixin pisos buits a la ciutat i al mateix temps es declarava Manresa com a ciutat lliure de desnonaments.

(Entrada actualitzada el 15/12/14)

Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "Els desnonaments són lamentables, però cada cop som més gent que obrim els ulls" (11/12/2012)

- Diari Regió7: "La plataforma d'afectats per la hipoteca comença a treballar ajudant 7 famílies" (11/12/2012)

- Diari Regió7: "Neix a Manresa la plataforma d'afectats per les hipoteques" (07/12/2012)

- Diari Regió7: "En tota l'illa del bloc insegur de les Escodines només hi ha 11 pisos ocupats de cinquanta" (06/11/2013)

- Diari Regió7: "Les Escodines reclama inspeccions des de fa anys" (14/11/2013)

- Diari Regió7: "La PAHC exigeix a l'Ajuntament de Manresa que posi fre als pisos buits" (15/12/2014)

- Manresainfo.cat: "Neix la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca del Bages" (03/12/2012)

- Manresainfo.cat: "La PAHC diu que després de blocs i bancs, no descarta ocupar ajuntaments" (14/12/2014)

- Anàlisi de la realitat de l'exclusió social a Manresa (Càritas Arxiprestal Manresa. Informe Juny 2013)

- Televisió de Catalunya: Valor Afegit (12/06/2013)

- Bloc: "Omplim Els Buits" (2014)

Els jocs al carrer

Grup de gent jugant a la petanca durant les Enramades de 1981 al carrer Aiguader del barri de les Escodines. Les Enramades són les festes del barri per excel·lència, s’escauen el cap de setmana després de Corpus.  

Arxiu: Fotografia Claret Font - Escodines mil anys d'història

Fer la bugada al riu Cardener?

Fotografia del 1911 en què es pot veure una singular i poc coneguda imatge d’un grup de dones fent la bugada directament al riu Cardener, sota el canal de la desapareguda fàbrica de “Les Roques de Sant Pau” i més avall del Pont Vell.

Arxiu d’Imatges del Centre de documentació mNACTEC. Fons: J. Forns. Autor: Josep Forns Olivella

De pols, terra i palla

Imatge de l’any 1911 a la confluència dels carrers Nou i Vell de Santa Clara, abans de la seva urbanització. Es pot observar encara el marcat component social agrícola que tenia el barri de les Escodines.

 

Arxiu d’Imatges del Centre de documentació mNACTEC. Fons: Oliveró

Vista a cop d'ocell

Vista aèria dels anys setanta de la Plaça Catalunya, l'inici de l'Avinguda Tudela i el seu entorn. La plaça mostra l'antic casalot (utilitzat com a gossera durant força anys) abans del seu enderroc.

(Font: Arxiu Jaume Pons - Revista "El Pou de la Gallina", novembre 2005)

L'antiga estació dels Comtals

Pròxima estació: Manresa-Els Comtals

Els orígens industrials dels Comtals arrenquen d’uns molins paperers instal·lats en aquell paratge. El 1804 es forma una societat entre Marià Sagristà i Joan Baptista Vilaseca per edificar i fer funcionar una fàbrica de filar cotó a la partida dels Comtals. La Guerra del Francès perjudicà molt a Vilaseca, inculpat d’afrancesat, i això portà a separar la societat explotant la fàbrica per separat. El 1816 tota la propietat passà a mans de Sagristà, però aquest es veié obligat l’any 1830 a cedir part del capital de la fàbrica al seu germà Josep Ignasi Sagristà, a causa del cobrament de la legítima que Marià no havia satisfet a Josep Ignasi. Finalment el fill de Marià, Francesc Sagristà i Font, en nom seu i en el dels descendents del seu oncle, la va vendre el 1861 a Vidal, Vallès i Solà per 240.000 rals, aquesta aviat quedaria en mans d'una sola família, els Vidal, que també estaven vinculats a l'activitat tèxtil cotonera en un altre establiment industrial del Llobregat de renom, la Colònia Vidal. L'any 1918, estant la colònia en mans d'una altra família, la Bach, es construeix una nova fàbrica.

Després de la Guerra Civil, l'any 1942, passà de nou a uns nous propietaris, la família Villa, assolint la colònia industrial el seu màxim creixement econòmic i productiu. Aquest fet comportà que les autoritats ferroviàries del moment, RENFE, iniciessin la construcció d'un baixador a peu de carretera que donés accés a la barriada manresana dels Comtals, juntament amb les instal·lacions fabrils mitjançant la línia de ferrocarril Barcelona-Manresa-Lleida-Saragossa. És a mitjan segle XX quan s'obre el baixador del ferrocarril definitivament, amb el nom de "Manresa-Los Condales" alhora que s'amplien les naus industrials i es construeixen nous habitatges.

Malgrat la nova construcció, el baixador quedà reduït a un nombre gairebé insignificant de passatgers, el poc ús comercial, va provocar que l'any 1990 es clausurés definitivament, i el tren hi passés de llarg per sempre més. La crisi tèxtil dels 70 fou alhora un altre fet important, ja que cada vegada menys trens de mercaderies efectuaven parada als Comtals. Es dóna la casualitat, que la següent estació, direcció Barcelona, la de Castellgalí també fou tancada per les mateixes dates a causa del mateix problema, l'escassetat de viatgers i la llunyania de la parada i el centre urbà. Durant la dècada dels 70 fins als 90 del segle XX, la xarxa de ferroviària, va patir un estat de degradació i abandonament, fruit de la constant deixadesa i la manca de recursos econòmics, alhora que el cotxe privat entre les classes populars guanyava pes a costa del tren. L’última gran empresa que s’instal·là als Comtals, l’any 1975, fou la Metal·lúrgica Textil, que fins llavors estava instal·lada a l’antiga fàbrica del cal Lluvià al passeig de Manresa, dedicada a la fabricació de maquinària tèxtil. A finals dels 70 i la dècada dels 80 s'abandonen molts habitatges i la colònia entra en decadència i abandonament.

Avui en dia l'estació del tren dels Comtals ja no existeix. L'únic intent per salvar aquest baixador de la destrucció definitiva la va sol·licitar l'associació de veïns dels Comtals, que va demanar a ADIF (empresa que gestiona les infraestructures de RENFE) l'ús i la rehabilitació del baixador com a centre social pel barri. L’Associació de Veïns dels Comtals no disposava de local de reunions i havien de desplaçar-se a la Font dels Capellans, cada cop que tenen reunió.

Fonts consultades:

- Trenscat, estació dels Comtals

- Els Comtals, web
- Ajuntament de Manresa, web

(Entrada actualitzada el 25/06/15)

Joan Carles de Borbó a la Font dels Capellans

La primera visita del príncep Joan Carles de Borbó a Manresa

El 15 de juliol de 1975, els prínceps d'Espanya estaven a Catalunya, inaugurant carreteres, estacions de metro i assistint a actes de tota mena, una agenda que amb els anys seria la rutina diària del que pocs mesos més tard serien els reis de l'estat espanyol.

A continuació la notícia publicada a La Vanguardia Española, del dia 16 de juliol de 1975, on els prínceps acudeixen a Manresa, la seva primera visita oficial, com a futurs hereus de Franco.

Resum notícia de La Vanguardia Española, 16/7/1975:
"Entrega de 825 viviendas en el Polígono de la Font dels Capellans"

Després de recórrer el túnel fins a la boca nord (túnel de la carretera del Bruc) els Prínceps i el seu seguici van emprendre viatge a Manresa. La ciutat va aparèixer engalanada amb banderes d'Espanya, Catalunya i la ciutat. Al llarg de tot el recorregut un nombrós públic va oferir una càlida benvinguda, testimonis d'aquesta adhesió es van repetir al polígon Font dels Capellans, construït per la Obra Sindical del Hogar, amb 825 habitatges.

L'acte es va iniciar amb la benedicció dels 825 habitatges pel bisbe de Solsona i el de Vic, doctor Ramon Masnou. A continuació es va procedir a l'entrega dels títols de propietats als beneficiaris. El nombre dels beneficiaris, José Castro Ortega, va oferir un discurs marcat en la línia oficial, de renovació entre la classe treballadora (satisfeta per les cobertures socials que començava a oferir l'estat espanyol) i l'adhesió al règim, com a motor econòmic.

A continuació l'alcalde de Manresa, el senyor Ramon Soldevila va donar les gràcies per la visita dels prínceps, i va manifestar el seu suport incondicional de la ciutat de Manresa "al Caudillo y a sus principes", alhora que va mostrar una llista de mancances que patia la ciutat, dintre la famosa llista de reivindicacions de Soldevila de 1975, n'hi havia una de ben significativa, "la construcción de un eje que uniria las ciudades de Lérida y Gerona, pasando por las ciudades de Cervera, Manresa y Vich", curiosa reclamació va ser també el "expediente de crisis" que la factoria Pirelli va plantejar a la seva plantilla laboral, que l'any 1975 era de 2.500 treballadors.

Soldevila i "l'eix transversal" de Franco

El règim franquista va intentar durant els seus quaranta anys de sistema totalitari solucionar les comunicacions entre les comarques centrals de Catalunya. Va emprendre la construcció de la Nacional 141B, una via de caràcter "nacional" que havia de comunicar les poblacions de la Segarra, l'Alta Anoia, el Bages i Osona. La construcció es va aturar a principis dels setanta, i diferents trams pendents mai van arribar a construir-se, una carretera que avui en dia ha quedat reduïda al pas de tractors i vehicles especials, i que fins a la construcció de l'eix transversal, (1994-1997) era l'única via de comunicació dels manresans per anar a Calaf o a Vic.

Us heu preguntat mai perquè va tardar tants anys a construir-se el tram d'Eix Transversal entre Manresa i Calaf? Potser l'exalcalde de Manresa Ramon Soldevila, n'és el principal protagonista. Per què a Rajadell es va abandonar la construcció de l'N-141 fins a Manresa?

Bibliografia:

- Hemeroteca: "Diari Manresa" (Any 1975)

- Hemeroteca: "La Vanguardia Española" (Any 1975)

El Xup

El barri Pare Ignasi Puig

Anant per la carretera d’Igualada (C-37) i just al límit territorial trobem el barri del Pare Ignasi Puig. El nom prové d’un jesuïta nascut a Manresa l’any 1887. Segurament aquest nom no us sonarà gaire, però si us dic el Xup, la cosa ja canvia. Aquest sobrenom ve d’una masia situada en aquells terrenys, datada del segle XVIII. Manresa, de la mateixa manera que Igualada, havia estat escollida com a ciutat destinada a descongestionar el cinturó de Barcelona. Així mateix, experimentava un fenomen curiós: la gent més jove, fills de catalans manresans de sempre, anaven a estudiar a Barcelona i s’hi quedaven. Aquesta pèrdua demogràfica quedava compensada per l’arribada de noves fornades de treballadors vinguts d’Andalusia, Extremadura, Galícia i Astúries.

El sorgiment d'un barri perifèric

Sembla que en la seva construcció hi va contribuir decisivament un matrimoni benestant de Manresa, que va cedir els terrenys. Aquest matrimoni estava format per Joan Farrés i Amat, natural de Vacarisses, nascut l'any 1908, i Maria Torra i Tarrés, manresana, nascuda el 1914. El Joan havia treballat de taxista i la Maria ajudava els seus pares en l'explotació d'una antiga Cerveseria i el Cafè Magèstic, antics establiments instal·lats a la Muralla del Carme. Davant la necessitat de construcció d'habitatges, en un temps en què hi havia una manca absoluta, el matrimoni Farrés-Torra va entrar en negociacions amb l'Ajuntament de la ciutat, llavors presidit per Josep Moll i Vall. Després dels pertinents tràmits legals, la ciutat va disposar, per cessió voluntària, d'una extensa zona per construir-hi el que avui és el complex d'habitatges conegut amb el nom d'El Xup.

El barri del Xup va ser construït l’any 1965 sacrificant unes terres de secà dedicades al conreu de la vinya per tal d’acollir aquestes noves famílies que s’instal·laven a Manresa. El Xup va donar una resposta parcial a una demanda creixent d’habitatge social a la comarca L’Obra Sindical del Hogar (OSH), organisme enquadrat en el sindicat vertical franquista, encara que finançat pel Ministerio de la Vivienda, va ser la promotora d’aquest grup als terrenys del Xup. Els pisos van ser lliurats als seus propietaris –480 famílies i un total de 2.200 veïns–, el barri presentava deficiències enormes: pràcticament no hi havia cap mena de serveis o equipaments, els carrers eren de terra i estaven plens de sots i la qualitat dels materials dels habitatges no era l'òptima en molts casos.

El nom del Xup ve d’una masia ja documentada al segle XVIII situada al costat de l'actual barri. El Xup va ser, doncs, el nom amb què es va conèixer el barri des del primer moment, i com a tal figura en el projecte de l’obra. L’Ajuntament de Manresa, va acceptar, però la proposta de la Delegación Sindical Comarcal de Manresa fou batejar el barri amb el nom de Pare Ignasi Puig (Manresa 1887 – Barcelona, 1961). La realitat és que el Grup Pare Ignasi Puig ha quedat com a nom oficial, per exemple per a la correspondència, la guia telefònica i el padró municipal, però la gent continua dient “jo visc al Xup”.

Font: Federació d’Associacions de Veïns d’Habitatges Socials de Catalunya

La Balconada

Un breu repàs històric

Al darrer post, vaig parlar una mica d'un dels barris més populars de Manresa, la Font dels Capellans. Doncs ara vull seguir aquest recorregut pels barris de Manresa, aquest cop ens aturarem al barri de la Balconada.

El monument de Josep M. Subirachs hi dóna la benvinguda. Mostra les quatre barres catalanes, que es projecten cap al cel. Aquest és el signe distintiu de la Balconada per als qui hi accedeixen amb vehicle venint del centre de Manresa.

La Revolució Industrial, que va tenir lloc a Catalunya a la primera meitat del segle XIX, va trobar a la conca del Llobregat una força energètica privilegiada, i es va omplir de seguida de fàbriques tèxtils, sobretot cotoneres, amb la introducció de la màquina de vapor per tecnificar el procés de producció.

El Pla general d’ordenació urbana de Manresa de l’any 1964 partia del supòsit que la capital del Bages l’any 2000 arribaria als 100.000 habitants. A partir d’aquí es feien unes previsions de necessitat de creixement de la ciutat i d’expansió urbanística. Entre 1963 i 1972 s’aproven 12 plans parcials, quatre dels quals corresponen a polígons d’habitatges (Balconada, el Xup, la Parada i la Font dels Capellans) i cinc més reben l’aprovació inicial.

El Pla parcial del polígon residencial la Balconada s’aprova el 24 de juny de 1968, es construeix a partir del 1975 i rep els primers veïns el 1980. Les necessitats d’habitatge eren, llavors, molt diferents. S’havia aturat l’allau immigratòria i no calia fer pisos a correcuita. De manera que la Balconada no es reservava a la mà d’obra acabada d’arribar al Bages o a les parelles a punt de casar-se, sinó que fou ocupada per famílies ja residents des de feia anys i que desitjaven millorar d’estatus; gent procedent, en una part molt important, del nucli antic.

La Balconada als anys 80 i 90

Quan, el juny de 1980, es va adjudicar la construcció de 496 pisos de la primera fase de la Balconada, després de cinc anys de l'inici de la seva construcció, va néixer un nou barri considerat "perifèric", tot i que els seus habitants no tenien aquesta perspectiva. El barri de la Balconada era un polígon d'habitatges allunyat dels serveis, comerços i del centre de Manresa.

Igual que a la barriada del Xup, els inicis al nou barri de la Balconada no foren especialment agradables. No hi havia escola, patia greus deficiències en la recollida de brossa i els busos no hi paraven. La raó per entendre perquè aquests nous pisos es van omplir tan de pressa fou la gran demanda d'habitatge social que hi havia als anys 80. Entre les parelles joves que cercaven una llar i les famílies que havien abandonat els seus pisos del barri antic (Escodines, Barri Antic i Barriada Mion) sumaven 1.700 sol·licituds per a menys de 500 habitatges. Molta gent va quedar-ne fora, perquè no hi havia suficients pisos per tothom.

El primer hivern que van passar els nous veïns al barri van descobrir que els habitatges tenien deficiències a les teulades i als sifons. L'aïllament tèrmic era horrible. El Instituto Nacional de la Vivienda, empresa pública constructora, hauria de solucionar tots els desperfectes. Quan es va resoldre aquest problema van sorgir nous problemes, aquesta vegada amb l'ajuntament de Manresa. L'ajuntament encapçalat pels socialistes va voler cobrar a la força l'impost de contribució als habitants de la Balconada, que es negaven a pagar-li, ja que argumentaven que els propietaris dels pisos eren l'empresa pública que els havia construït. L'Associació de Veïns del barri de la Balconada es negaria a pagar fins que als seus veïns no se'ls entregués l'escriptura del pis.

El mes de juny de 1985, l’Estat, mitjançant el Reial decret 1009/85, va traspassar a la Generalitat de Catalunya el control de la qualitat de les edificacions dels habitatges construïts fins al 1980 i la promoció pública dels habitatges. D’aquesta manera començava la feina per a ADIGSA que, des de 1985, ha administrat més de 77.000 habitatges, distribuïts en 513 grups, 201 corresponents als barris traspassats i 312 a les noves promocions fetes per l’Institut Català del Sòl.

Entre 1987 i 1995 es van adjudicar 310 habitatges més al barri. Els nous veïns farien créixer considerablement el barri. El 1996 l'origen de la població de la Balconada es repartia amb un 63% de veïns que havien nascut a Catalunya i un 36% de la resta de l'estat espanyol. De fet, la Balconada era el barri amb més població immigrada, sobretot de les províncies de Sevilla i Còrdova. A partir d'aquell any el padró municipal de la ciutat dividiria els barris de la Balconada i Cal Gravat-Bufalvent en dues unitats estadístiques diferents.

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Federació d'AV de Manresa, 1996

- FAVIBC (Federació d'Associacions de Veïns d'Habitatges Socials de Catalunya)

Els capellans, les noies i la font

La Font dels Capellans

Antigament, al matí, els capellans sempre estaven ocupats dient Missa, però a les tardes els agradava canviar d'aires anant a passejar. Mossèn Camilo era un d'ells. Era un jove sacerdot que no passava un dia sense anar a estirar les cames. Feia les passes llargues i era molt decidit. Solia seguir la ruta de les fonts de Manresa i portava sempre una bosseta d'anissos a la butxaca. Solia anar a una font que hi havia al marge d'un camí de carro amb molta herba i arbres, per la rodalia de Manresa. Allà es reunia amb una colla de tercerons de la Cova i d'altres capellans de la ciutat.

En aquell temps, com que a les cases no hi havia aigua corrent, la gent havia d'anar a buscar l'aigua a les fonts i era freqüent que mentre els capellans feien petar la xerrada, s'hi acostés alguna noieta a buscar aigua. Les noietes, per no mullar-se les llargues faldilles, se les aixecaven una mica i se les sostenien amb la mà. D'aquesta manera, els sacerdots i aprenents de sacerdots, podien contemplar els bonics i delicats turmells de les noietes. -Era el nostre pecat- deia mossèn Camilo somrient. Mentre les noietes s'allunyaven amb el càntir ple d'aigua, els capellanets continuaven xerrant de les seves coses i d'aquelles noietes tan boniques en aquella petita però agradable fonteta, que era coneguda per la gent de l'indret com "la font dels capellans".

Avui la Font dels Capellans és un barri de Manresa, entre el Pont de ferro de la línia dels FGC Barcelona-Manresa i la Sagrada Família. El barri té 800 habitatges construïts fa més d'anys per l'Obra Sindical del Hogar i avui gestionats per Adigsa. A més, hi ha diverses cases que recorden l'antic veïnat de pagès. A prop de la via del tren, una font recorda l'indret on hi havia el brollador que visitaven els capellans d'anys enrere.

Font: Festa.cat

Escodines, 1823

"Un matrimoni format per un home anomenat Josep, de 40 anys d'edat, i una dona de 35, la Maria. Amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys, la Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador. Així era l'escodinaire de 1823".

Les Corts Espanyoles redacten el desembre de 1822 un reglament de policia en el qual s'obliga els ajuntaments a nomenar els carrers per realitzar a continuació els primers censos generals de l'estat. L'Ajuntament de Manresa el porta a terme entre febrer i juny de 1823.

Les Escodines, el barri més poblat de Manresa

En aquells anys les Escodines era el barri de la ciutat més poblat, amb 1544 habitants (14% de la ciutat, que llavors tenia 10829 habitants). El barri estava format per 11 carrers: un primer tram anomenat Escodines amb la plaça dels Bergant (actual Plaça Sant Ignasi), el carrer de les Escodines, que era el més llarg del barri amb 75 cases, el Cantó del Jubells (actualment passatge dels Jubells), carrer Montserrat, Sant Bartomeu, Aiguader i Viladordis, el carrer de la Roqueta (actualment Sant Antoni), el carrer Cases de les Escodines a la Carretera (actualment carrer Nou de Santa Clara), un carrer sense nom amb 9 cases que podria ser el carrer dels Caputxins, i la Baixada dels Drets que aleshores formava part del barri de les Escodines.

De la població de 1544 persones, 829 eren dones (54 %) i 715 homes (46 %), amb un 54% de persones casades, un 39% de solteres i un 7% de vídues. Aquest darrer col·lectiu estava format per 84 dones vídues i només 22 homes vidus. Curiosament la persona de més edat era un home de 84 anys i la dona de més edat tenia 80 anys (les de més edat de la ciutat tenien 88 anys). La piràmide d'edats del barri correspon a una societat jove amb una gran proporció d'infants i de joves. El 48% de la població tenia menys de 19 anys. L'edat mitjana era de 24,5 anys i la de Manresa era de 25,2 anys, el que ja ens demostra que era una població més jove que la de la ciutat.

El matrimoni tipus del barri era una parella formada per un home de 40 anys (8% dels matrimonis) i una dona de 35 anys (9%). Els matrimonis més joves del barri eren un format per un xicot de 19 anys amb una noia de 22 anys i un altre format per un noi de 25 anys amb una jove de 18. El matrimoni amb més diferència d'edat corresponia a una parella formada per un home de 60 anys casat amb una dona de 36 (24 anys de diferència). La família mitjana tenia dos fills (30%) del total i d'aquests un 45% estava format per una parella (noi i noia). La família més nombrosa tenia 8 fills: 3 noies i cinc nois. El nombre mitjà de fills per matrimoni era de 2,65 fills. Únicament hi havia dues famílies que tenien bessons.

242 edificis, la majoria habitatges unifamiliars

Al barri de les Escodines hi havia un total de 242 edificis. Al carrer on hi havia menys edificis del barri era el de la Roqueta (actual St. Antoni) amb 5 edificis. Al moment de fer el padró, a la primavera de 1823, dels 242 edificis censats un 20% no es trobaven habitats (48 edificis). El nombre total d'habitatges era 387 dels quals el 23% (89 habitatges) es trobaven al carrer Escodines que era un dels carrers més llargs de Manresa després dels carrers del Remei i Valldaura tots situats a extramurs de la ciutat.

Per tant a les Escodines existien una mitjana d'1,60 habitatges per edifici i que el situava a la banda baixa de la ciutat que tenia una mitjana d'1,64 habitatges per edifici. El carrer nomenat Escodines fins a la Carretera tenia el ràtio més baix del barri i un dels més baixos de la ciutat, ja que tenia 1,14 habitatges per edifici. Que significa això? Doncs que el tipus d'habitatges era majoritàriament habitatges dels quals actualment anomenem unifamiliars. Així les Escodines tenien el 71% dels habitatges d'aquest tipus. Si fem la mitjana dels habitants (1544) pel nombre d'habitatges (387) tenim que a cada un d'ells hi vivien una mitjana de 4 persones que era el valor més baix de tot Manresa.

Els llauradors, el grup de treballadors més nombrós

La professió més nombrosa era la de llaurador amb 241 persones (69%) i era el 30% de tota la ciutat. Després venien 25 velers (teixidors de seda) que eren el 7% del barri. En tercer lloc venien els dels fabricants i el dels teixidors amb 13 professionals cadascú. Hi havia, però, dues professions genuïnament del barri: els rajolers i els saliners. Al barri existien 5 rajolers i 2 saliners que eren els únics de Manresa. També hi vivien 2 pintors que eren el 50% de la ciutat.

Josep, Ignasi, Maria i Francesc, noms més comuns

El nom masculí més corrent era el de Josep, se'n deien 114 (el 16% del barri i el 14% de la ciutat). Era el barri que tenia més persones anomenades Josep de tot Manresa i aquest era el nom més nombrós a tota la ciutat. Després venia el nom d'Ignasi que el portaven 71 persones (11%), Francesc amb 69 persones (10%) i Joan que el portaven 60 persones (8%). Al barri també cal destacar tres noms que eren més específics, com Emmanuel (10 persones) i Valentí (25 persones), que eren una tercera part de les persones de tota la ciutat que el portaven.

En el cas de les dones el nom més corrent era el de Maria que el portaven 124 persones (15% del barri i de la ciutat) i que també era el més freqüent de la ciutat. Després venien Francesca que el portaven 77 persones (9%), Antònia amb 69 persones i el de Rosa, 68 persones (8%). Com a noms específics del barri cal destacar els de Maria Rosa i els de Maria Teresa que eren el 40% i el 50% de tota la ciutat. Quasi la meitat de la població del barri tenia 4 noms d'home: Josep, Ignasi, Francesc i Joan; i 4 noms de dona: Maria, Francesca, Antònia i Rosa.

La situació majoritària del barri de les Escodines correspon a: Un matrimoni format per un home anomenat Josep de 40 anys i una dona anomenada Maria de 35 anys amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys de nom Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador.

Bibliografia:

- Joan Vila-Masana i Portabella, Revista Escodines núm. 9, setembre 2008