Que es faci la llum... i el negoci!

Un nou enllumenat públic i la subhasta de la concessió

Dibuix satíric del setmanari "La Llantera" que representa els empresaris de la companyia d'electricitat Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer. L'àngel que porta el llum és l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa, germà del Magí, el qual actuà com a defensor dels interessos del grup. (La Llanterna, 17-12-1898, Arxiu Comarcal del Bages).

Un dels serveis més importants del darrer terç del segle XIX a Manresa fou el telèfon i l'enllumenat elèctric. Tot i que la ciutat ja tenia un servei telegràfic, el telèfon s'hi va introduir molt ràpidament en aconseguir el 1888 la societat manresana Graell i Balet la concessió per instal·lar i mantenir aquest nou mitjà de comunicacions. La central s'ubicaria a la casa de Balet al carrer Nou de Sant Domènec i aviat la xarxa es va allargar per tot el Bages.

En expirar el contracte entre l'Ajuntament i la companyia del gas per l'enllumenat públic de Manresa, es va estudiar una nova possibilitat perquè la instal·lació fos elèctrica i no amb gas, com fins al moment. Després de diferents sessions dedicades a la instal·lació d'una xarxa elèctrica i d'unes proves pilot, el 16 de desembre de 1892 (pocs mesos després de la celebració de les Bases de Manresa) es va realitzar la subhasta per adjudicar l'enllumenat que inicialment havia de comprendre la instal·lació de 350 bombetes de 16 bugies cada una i de 10 arcs voltaics de 9 amperes, col·locats on l'Ajuntament estimés oportú i amb un cost de 27.000 pessetes anuals. La subhasta fou guanyada per Lluís Montada i Roca, enginyer de Barcelona, que poc després va transferir la concessió a la societat manresana formada per Ferrer, Vila i Gallifa, el primer dels quals havia estat justament el president de la comissió d'enllumenat que hauria intervingut en tot l'afer, i per tant la persona que tenia el poder de decisió sobre aquest tema.

La força elèctrica és fabricada per mitjà d'una central tèrmica instal·lada a la fàbrica que la companyia tenia entre els carrers de Llussà i Sant Salvador. El corrent produït era de tipus continu i per ampliar la producció es va construir una central hidràulica a les Hortes de Viladordris. Aquesta central funcionava a base de recollides d'un petit embassament i conduïdes amb canonades de ferro que les tirava sobre una roda Pelton que movia una dinamo. El creixement demogràfic i sobretot urbà de Manresa impulsava el naixement de noves necessitats i les innovacions tècniques possibilitaven la seva satisfacció.

Al mateix temps, la feblesa de la hisenda municipal impulsava l'empresa privada a fer-se càrrec de determinats equipaments i serveis, malgrat que haguessin de tenir a l'Ajuntament com al seu principal o client exclusiu, la ciutat continuava mobilitzant capitals i els manresans que en disposaven pugnaven per aconseguir concessions. Quedava clar que amb el capital suficient i uns bons contactes dintre l'Ajuntament es podia aconseguir concessions suculentes, com el telèfon i l'abastament de llum i electricitat, dos serveis bàsics per entendre la Manresa industrial i la Manresa burgesa. Tanmateix els amos de les concessions tenien així una porta oberta a participar en futurs ajuntaments de la ciutat i aconseguir una esfera de poder, que els permetés que els seus negocis fossin rendibles i obtenir més ingressos i al mateix temps més clients.

Bibliografia:

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.

Adéu seda, hola cotó!

Les fàbriques del riu del segle XIX

Mapa amb les principals fàbriques tèxtils que hi havia al costat del riu Cardener a finals del segle XIX. 
Imatge: "Manresa. Una història per conèixer" p.86

El segle XIX una sèrie de canvis econòmics, socials i demogràfics van alterar notablement l'evolució de Manresa, que en aquesta centúria deixaria de ser un nucli manufacturer per esdevenir en una ciutat-fàbrica de primer ordre al panorama català. La producció de seda havia decaigut i el cotó entrava en força a la ciutat. Les causes d'aquest canvi, principalment foren dos, la pèrdua del mercat colonial espanyol d'Amèrica i la Guerra del Francès (1808-1814). L'ascens del cotó va lligat amb la crisi de la seda i amb la demanda de nova matèria tal com feia referència un document de l'ajuntament de Manresa datat l'any 1831:

"Desde la pérdida pués de nuestras colonias el tráfico de Manresa se ha reducido en una pura fabricación y esta ha quedado reducida en una centésima parte de lo que se hacía antes."

A principis del segle XIX els esforços i els capitals s'invertiran en la indústria del cotó. De fet la gran activitat industrial de la història de Manresa per antonomàsia, ha estat la cinteria de cotó. La fabricació de cintes, anomenades vetes també, ocupava quasi la totalitat de les fàbriques de la ciutat. El 1854, hi ha constància d'un sindicat que agrupava aquests treballadors, era el Montepio de Cintaires, que defensava els drets dels cintaires. Més endavant, el 1872 va aparèixer la Societat de Treballadors de Cintes de Cotó i el 1939, la nova oligarquia franquista creava el Gremi de Cintaires. Manresa és avui en dia la seu actual del Gremi de Cintaires d'Espanya. Una dada que corrobora aquest fet: l'any 1971 el 25% dels teixits estrets (cintes i vetes) produïts a l'estat espanyol es feien a la ciutat de Manresa.

Tornant al segle XIX i a les cintes, aquesta nova activitat era més complexa i necessitava més maquinària per produir. La força manual per fer anar els instruments i màquines no era suficient i es requeria la força de l'energia hidràulica. Per aquest motiu les noves fàbriques tèxtils van construir-se al costat dels corrents fluvials. Les primeres fàbriques construïdes a Manresa al XIX, no són curiosament al riu Cardener, sinó al torrent de Sant Ignasi, tot i que més endavant el riu seria el punt de referència de les noves instal·lacions fabrils. Les fàbriques tenien una resclosa, que a vegades era compartida per més d'una fàbrica, per retenir l'aigua que baixava del riu, la qual era conduïda a través d'un canal fins a la fàbrica. Allà, i gràcies a un petit salt, l'aigua feia firar una roda hidràulica que, connectada a un sistema d'embarrats, feia moure les màquines, siguin les que filaven o les que teixien. 

La majoria d'aquestes noves fàbriques s'hi filava cotó, però també n'hi havia de tints, que aprofitaven l'aigua dels torrents de la ciutat. El fort creixement del sector tèxtil va comportar l'aparició d'un seguit d'indústries i negocis complementaris i auxiliars, com foneries, tallers metal·lúrgics, fusteries industrials, empreses de construcció, magatzems d'obres... que s'afegien a les tradicionals ocupacions de Manresa com els marbristes, ebenistes, vetaires i com no, els espardenyers.

Més informació al bloc:

- Les filatures: (I), (II), (III)
- La indústria del cotó: aquí
- Indústria i urbanisme: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2005). Manresa. Una història per conèixer. Manresa: Zenobita

- OLIVERAS, Josep (1985). Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa

- VIRÓS, Lluís (2000). La indústria tèxtil. Manresa: Actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya.

Ni Glasgow, ni Liège... Manresa!

"A Manresa us trobareu en plena indústria; la ciutat ben construïda, gairebé nova, coquetament empedrada, curada, pintada, regada per aigües corrents, abillada amb polida toilette com una jove obrera, fabrica amb la joia de la prosperitat els teixits de cotó que construeixen la seva riquesa. Cal mirar el sol i el cel blau perquè un hom no es cregui transportat als voltants de Glasgow o de Liège"

Antoni Ramon i Arrufat: "Montserrat vist pels turistes estrangers" al Butlletí del Centre Excursionista del Bages, octubre 1927, núm. 115- Manresa

Al llarg de la seva dilatada història Manresa ha estat coneguda en l'imaginari col·lectiu dels catalans i fins i tot a escala d'estat espanyol, per gestes militars, personatges peculiars, batalles èpiques o fins i tot miracles medievals com el de la "Misteriosa Llum". Tot això va començar a canviar al segle XVIII i sobretot al XIX, quan la ciutat va adquirir una forta presència industrial gràcies a les fàbriques tèxtils que van anar apareixent al costat dels torrents que travessaven la ciutat. De fet en molts manuals de la geografia espanyola del segle XIX, era molt habitual llegir la descripció de Manresa com la segona població més important de la província de Barcelona i amb un gran nombre d'indústries dedicades al cotó.

El paràgraf del principi d'aquesta entrada està extret del Butlletí del Centre Excursionista del Bages, i és un bon exemple del que acabem de dir. La descripció de la ciutat de Manresa sorprèn si la comparem amb l'actualitat. L'autor era Justin Cénac-Moncaut, un erudit francès del segle XIX que va viatjar per bona part d'Europa descrivint ciutats. Moncaut parla d'una ciutat ordenada, neta, ben delineada, amb aigua abundant i la compara amb dues ciutats europees referents en la Revolució Industrial, la ciutat valona de Liège i Glasgow, la ciutat més gran d'Escòcia. Tot i que a Manresa, el riu Cardener, no es pot comparar amb els rius Clyde o Mosa que travessen aquestes dues ciutats, el fet industrial convertia la nostra ciutat en un exemple de ciutat-fàbrica de la Revolució Industrial al continent europeu. Sens dubte tot un referent que no va passar per alt als viatgers i estudiosos del segle XIX.

Més informació al bloc:

- La ciutat borbònica, la Manresa del segle XVIII: aquí
- Els orígens de la burgesia manresana: aquí

- Indústria i urbanisme, desenvolupament industrial i evolució urbana: aquí

- La consolidació industrial: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- RELAT, Claudina (2009). Projectar la ciutat: El pla de Manresa de 1933, Barcelona: Treball del màster oficial d'urbanisme - DUOT etsaB

La febre de l'alcohol manresana

Indústria del tèxtil i molt més...

El segle XIX Manresa aconsegueix consolidar-se com una de les ciutats industrials tèxtils més importants del país. La industrialització fou el detonant del progrés al llarg d'aquest segle, mitjançant l’aprofitament dels recursos hidràulics del riu Cardener i els torrents que travessaven la ciutat com el torrent de Sant Ignasi, la màquina de vapor, la instal·lació de la xarxa de gas, la construcció de carreteres i, sobretot, la construcció del ferrocarril de Barcelona a Lleida que arribà a Manresa el 1859. D'altres fites importants del moment van ser l'any 1864 l'arribada del telègraf i el 1865 de l’aigua potable, gràcies a la Junta de la Séquia. 

També al llarg del segle XIX, la ciutat s’obre enfora de les muralles medievals, que encapsaven Manresa, cap a l’Eixample configurat per dues vies que porten el nom de dues carreteres, la carretera de Vic i la carretera de Cardona. A ambdues vies s’establiran nombrosos tallers, comerços, magatzems i fàbriques que aprofitaran la capacitat de transport de l’energia elèctrica gràcies a l’electrificació de centenars de metres de cables que ompliran els carrers de Manresa. Precisament en aquest eix format per aquestes dues carreteres, molts empresaris instal·len les primeres alcoholeres i fàbriques de licor de Manresa.

A principis del segle XX i en aquest espai determinat, hi trobem importants alcoholeres i diverses fàbriques de producció de licor, quan la vinicultura del Bages es trobava en un estat d'explotació força acceptable, després d'haver superat, a les acaballes del segle XIX, la plaga de la fil.loxera. Començava la febre de l'alcohol manresana...

Llistat de fàbriques alcoholeres

1- CAL CURA. Pont de Vilomara. Fundada 1917 - Clausurada 1961. Propietari: Valentí Cura. 

2- ALCOHOLERA MANRESANA. Carretera de Santpedor. Fundada 1917 – Clausurada 1974. Propietari: Baldomer Casas

3- FÀBRICA D’ALCOHOL PINTÓ. Carrer Era d’en Coma. Fundada 1936 – Clausurada 1967. Propietari: Felip Pintó

4- DESTIL·LERIES SELGA-TORRAS. Carretera de Vic (Casa Freixas). Fundada 1930 – Clausurada 1982. Propietari: Josep Selga i Torras

5- LICORERA CARRIÓ. Carretera de Vic nº13. Fundada 1948 – Clausurada 1977. Propietaris: Francesc i Josep Carreras i Carrió

6- DESTIL·LERIES PALOMAS Muralla del Carme. Fundada 48 – Clausurada 1978. Propietari: Sr. Palomas

7- FÀBRICA D’ANÍS “EL CIERVO”. Carretera de Santpedor. Fundada 48 – Clausurada 1978. Propietari: Sr. Palomas

8- SOLANO. Carrer Magraner. Fundada 1939 – Clausurada 1977. Propietari: Sr. Solano

9- CAL CASAJUANA. Muralla del Carme nº1. Fundada 1919 – Clausurada 1974. Propietaris: Josep i Joan Casajuana i Comas.

10- CASA MORELL. Plaça dels Infants nº10. Fundada 1928 – Clausurada 1979. Propietaris: Emili Costa i Pere Montserrat

11- FÀBRICA DE LICORS LA MANRESANA (FALIMA). Carrer Sant Francesc. Fundada 1960 – actualitat. Propietaris: Pere i Àngel Vilaseca

12- CASA BRUGUERA. Carretera de Vic. 

13- PRAT-CAVA NEGRA. Carrer Era d’en Firmat. 

14- AROMES DE JUNCADELLA. Carrer del Cós. Fundada 1944 – Clausurada 1954. Propietari: Josep Aloy

En color blau al mapa, la carretera de Vic i en color vermell, la carretera de Cardona. Aquestes dues vies eren els accessos més ràpids per entrar a la ciutat. 
(Mapa topogràfic original de l'any 1913, Ajuntament de Manresa)

Més informació al bloc:

- L'Eixample manresà i les fàbriques: (I), (II), (III)

Bibliografia elemental:

- Camprubí i Plans, Josep: "Alcoholeres i fàbriques de Licor a Manresa". Revista Dovella, Núm.24, Any 1988

- Pericas Arriola, Anna: "Manresa industrial dels segles XIX i XX". UPCommons, Escola de dansa, sala d'actes i mediateca a Manresa, 2013

Cent anys de farina

Capítol 2: La nova marca de la ciutat, la Florinda

L'any 1911 Joan Masana demanava a l'ajuntament, en nom seu i de Josep Casajuana, poder construir una fàbrica farinera al carrer del Bruc. L'edifici va ser projectat per l'arquitecte modernista Ignasi Oms i Ponsa. El nou recinte industrial tenia tres parts: una gran nau de doble cruïlla de planta baixa i quatre pisos, un cos de setze sitges molt altes arrebossades de blanc i una nau en un extrem, perpendicular al carrer Ausiàs March. Al mig de tot, un gran pati interior.

Cada pis de l'edifici principal presentava una resistència de 350.000 quilos i amb uns sostres de gran solidesa gràcies a la utilització del formigó armat. De l'edifici principal cal destacar els capcers esglaonats i la torre en forma de merlets i els tocs de color que li confereixen rajoles vidriades verdes en els paraments verticals i ceràmica groga a la cornisa superior.

Les setze sitges, amb capacitat per a més d'un milió de litres de blat, van ser dissenyades per l'arquitecte Lluís Homs, que també fou el responsable de l'estructura de ciment armat de l'edifici. Aquesta va ser una de les primeres construccions de la ciutat en què es va utilitzar aquest nou material.

Les obres de paleta van anar a càrrec del constructor Cristòfol Borinas, que també va construir molts altres edificis d'Ignasi Oms. També hi van participar d'altres industrials de Manresa, com el marbrista Antoni Andreu; les enguixades van anar a càrrec de Pasqual Ribas; els estucats, de Joan Ribalta; els treballs de fusteria, dels industrials Joan Herms i Domènec Andreu; els de serralleria, de Perera, Masnou i Armengou, i vidre i llauneria, de Valentí Masana.

La maquinària de la nova farinera es va importar de la ciutat alemanya de Dresden, mentre que els grans motors elèctrics provenien de Suïssa. En una cara de l'edifici principal unes lletres mostren el nom i l'activitat del complex fariner: "Florinda, fábrica de harinas, 1912". El nom venia de Florinda Maristany Oliver, esposa del propietari Josep Casajuana, que al cap de poc es va convertir en el propietari únic de la fàbrica.

Bibliografia: 

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

- Virós, Lluís: "La Florinda", el Pou de la Gallina (17/07/2013)

Veure altres capítols:

- Capítol 1: Aprofitant els torrents, aquí

Cent anys de farina

Capítol 1: Aprofitant els torrents

El 1859 arribava a Manresa el tren que anava cap a Lleida i seguia cap a l'interior de la península Ibèrica. L'arribada d'un nou mitjà de transport ràpid i amb una enorme capacitat de càrrega va comportar l'aparició de noves activitats fabrils que ampliaven les que existien a la ciutat.

L'aigua del Cardener i del Llobregat a través de la Séquia, les escorrialles de la qual anaven a parar als torrents de Sant Ignasi i Predicadors, van permetre transformar l'energia potencial útil de l'aigua en energia mecànica per mitjà de rodes hidràuliques. Per tal d'aconseguir un cabal d'aigua constant, es construirien les rescloses a la llera del riu, algunes de les quals encara podem observar, com la dels Panyos, la fàbrica Bonamusa, el Bullidor del Pont Vell i la resclosa dels Polvorers.

La indústria de la farina en fou una d'elles sense cap mena de dubte. Manresa al bell mig dels centres de producció de blat de la Segarra, l'Urgell, el Segrià, la costa catalana i l'Aragó, esdevindrà un dels centres de consum més importants del país. Hi havia certa experiència en aquest sector a casa nostra, ja que feia segles existien molins fariners artesanals, i un gran nombre d'empreses auxiliars que feien de complement com els tallers de maquinària, foneries, ferrers i manyans de tota mena.

Molt a prop dels cursos d'aigua, de les carreteres de terra i de les estacions del Nord (la Renfe actual) i la desapareguda estació de Manresa-Riu van començar a construir-se grans farineres industrials com la de les Obagues (La Favorita) i l'Albareda. Enmig de la ciutat, als torrents que la creuaven, hi havia farineres més petites, com les del molí de Jorbetes, al costat del torrent dels Predicadors o els molins de la Pixarada, de Ca l'Areny i de Sant Marc, tots tres al costat del torrent de Sant Ignasi i fins i tot el molí de les Puntes, aprofitant un salt d'aigua de la Séquia.

Si fins a la construcció de les farineres la societat catalana era deficitària en farina, amb l'arrancada d'aquestes revolucionàries instal·lacions les empreses van començar a produir tanta farina que es va exportar i també consolidar un important mercat agroalimentari de primer nivell.

Bibliografia:

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

La ciutat borbònica

La Manresa del segle XVIII: evolució històrica i urbana 

El segle XVIII va patir un mal començament, ja que fou l'inici de la Guerra de Successió, la qual, el seu final va tenir conseqüències nefastes per la ciutat de Manresa així com pels Països Catalans. En morir el rei Carles II sense descendència l'1 de novembre de l'any 1700, un cop descartats altres pretendents, fou proclamat rei hispànic el duc d'Anjou, Felip de Borbó.

Després de la capitulació de Manresa, pocs mesos abans de la de Barcelona, es revifaren un altre cop els ànims contra el nou rei Felip V. Amb l'incendi de la ciutat l'any 1713, moria la ciutat medieval i naixia una nova ciutat, completament diferent, la ciutat borbònica o preindustrial.

Des d'aleshores Manresa s'integrà plenament al domini del nou ordre borbònic, i anul·lades les vegueries, passà a esdevenir capital de corregiment, una espècie de proto-província espanyola de l'actualitat. S'adoptà al nou règim municipal, on els càrrecs passaren a ser vitalicis, cosa que suposà, una major ineficàcia i l'inici de la corrupció administrativa de tall absolutista.

Les activitats econòmiques van suposar un parèntesi a la nova realitat política que patia la ciutat, aquestes es van centrar en el conreu de la vinya i en l'activitat de la indústria especialitzada en la seda. Tot i la importància de l'agricultura, l'activitat econòmica per excel·lència del segle XVIII manresà fou la seda, que de fet es convertí en l'estat previ de la industrialització de Manresa del posterior segle XIX. Càlculs de finals del segle XVIII estimàvem que la ciutat hi treballaven més de 6.000 persones, dedicades en diferents activitats de la seda: velers, perxers, passameners, vetaires... Després de la ciutat de Barcelona, Manresa era la segona població amb més treballadors de tota Catalunya. 

Aquesta febre de la seda va fer que la població augmentes de forma ascendent, fins a arribar a les 12.000 persones cap a finals del segle. Per altra banda, aquestes noves activitats van ser la porta per l'aparició d'una nova classe social, la burgesia enriquida amb la indústria, el comerç i la compravenda de terres agrícoles. La ciutat s'aburgesava i creixia la desigualtat social, que abandonava el vell patró dels estaments medievals per una nova divisió social: des dels seders i pagesos, passant per la burgesia, la noblesa, els militars i els nous funcionaris de l'estat.

El segle XVIII va començar amb una guerra, però acabà amb un altre. La Guerra Gran contra la França revolucionària que desembocaria amb la invasió francesa de 1808. La ciutat de Manresa va tenir un paper cabdal en aquesta, fruit de la seva importància comercial primer, i posteriorment econòmica i industrial.

La ciutat durant el segle XVIII seguia protegida per la seva muralla medieval, sense grans transformacions urbanístiques a mencionar, tret d'actuacions provocades per les destruccions de la guerra, per altra banda també es van fer reconstruccions acompanyades de tímides ampliacions. En aquest segle destaca el barroc, puix que la ciutat adoptà en un rang menor que d'altres viles més importants, la fesomia pròpia de moltes ciutats barroques de primer nivell com París o Praga. Palaus, edificis públics, esglésies i convents, ressaltaven una morfologia de caràcter senyorial. El barroc concebia Manresa com un element polític i social. 

Tot i la tímida aparició de certs elements neoclàssics en diversos edificis de la ciutat, el segle XVIII encara fou presidit per la presència de l'art barroc, que assolí la seva màxima expressió en l'església de la Santa Cova, l'església de Sant Ignasi i la de Sant Andreu. En aquest segle, s'ampliaren d'altres ja existents com la de la Seu o la desapareguda església de Sant Pere Màrtir.

Pel que fa a edificis civils, es va renovar l'actual seu de l'Ajuntament i el col·legi de Sant Ignasi.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

Més informació:

- Els orígens de la burgesia: aquí

- El gran incendi de Manresa: (I), (II)

- Un itinerari al patrimoni industrial: aquí

- Les filatures: (I), (II), (III)

- Indústria i urbanisme: aquí

- La indústria del cotó: aquí

La marxa dels treballadors de la Lemmerz

Cap a Barcelona!

La vaga de la Lemmerz Española SA de l'any 1981 havia encès els ànims de tota la classe treballadora de la ciutat de Manresa. Els obrers de la fàbrica de llantes estaven en vaga indefinida des del 16 d'octubre, no acceptaven la proposta de la patronal d'una reducció de 187 treballadors, d'una plantilla total de 630. Un mes després de l'inici de la vaga, el dia 16 novembre la policia va obligar amb l'ús de la força, els 600 treballadors en vaga concentrats a l'entrada de Lemmerz a deixar entrar un reduït nombre d'oficinistes. El resultat final fou la gran manifestació del 28 de novembre. Més de 6.000 manresans i manresanes van sortir al carrer a donar suport als treballadors en vaga, en una de les manifestacions més multitudinàries que es recorden a la ciutat dels últims 40 anys. Fins i tot l'extrema dreta local va aprofitar aquest clima reivindicatiu per fer propaganda contra els sindicats obrers, sense molt d'èxit.

La situació no semblava millorar el gener de 1982, l'Ajuntament de Manresa fracassaria en el seu paper de mediador entre sindicats i empresa. Enmig d'aquest panorama tan crispat, els dies 26, 27 i 28 de gener, la federació del metall del sindicat Comissions Obreres (CCOO) va convocar una marxa fins a la ciutat de Barcelona. Aquesta marxa estava formada pels obrers de la Lemmerz Española S.A. de Manresa, així com d'altres factories com Estampaciones Sabadell i Fabra i Coats. La marxa no fou secundada pels dos altres sindicats més importants com la UGT o la CNT, que consideraven que la politització de la lluita obrera no era l'estratègia a seguir per resoldre el conflicte.

Finalment la manifestació de tres dies es va realitzar malgrat la prohibició del Govern Civil de Barcelona. Durant aquests tres dies es van viure moments de tensió entre la policia i els manifestants com explica Josep Rueda, membre del comitè de CCOO a la Lemmerz al llibre El moviment obrer a la comarca del Bages (1939-1982) de Gala García i Casarramona:

"Unes 80 persones es van reagrupar a les andanes de l'estació de la Renfe, i al tramvia de les 9 del matí van emprendre el viatge fins a baixar a Sant Vicenç de Castellet, on van creuar el pont sobre el riu Llobregat i van reorganitzar la marxa per la carretera comarcal 1411. La marxa fou interrompuda a uns cinc quilòmetres d'aquella població, amb el trànsit tallat i una enèrgica carga de la Policia Nacional, amb diferents ferits i contusionats, entre ells el secretari general de CCOO de Catalunya, Lopez Bulla, i el diputat al Parlament de Catalunya per Terrassa, Celestino Sanchez, que va haver de retirar-se de la marxa. 

Durant la marxa de Manresa a Barcelona ens van parar a molts llocs. Ens acompanyava el secretari general de la CONC. Vam fer nit a Terrassa, al sindicat de CCOO a la plaça de l'ajuntament. Va ser la "noche de los cuchillos largos". Ens deien que estàvem rodejats per la policia. Érem unes trenta persones, totes amb molta por. L'endemà vam continuar i vam entrar a Barcelona amb companys d'Estampaciones Sabadell i companys de CCOO de Terrassa  fins a la Via Laietana (al lloc dels sindicats) i allà ja hi havia la policia i es va acabar la manifestació".

Bibliografia:

- Garcia i Casarramona, Gal·la: "El moviment obrer a la comarca del Bages (1939-1982)". Ed. Zenobita, Manresa 2010

- Hemeroteca diari Regió7, anys 1981-1982

Més informació de la vaga de la Lemmerz de 1981 al bloc:

- Lemmerz, el malestar obrer de 1981: aquí

Els últims de la Fàbrica Nova

L'assemblea de treballadors de la Fàbrica Nova, va rebutjar el 6 de novembre de 1989 el pla de viabilitat presentant per l'empresa, que consistia a acomiadar 100 treballadors dels 340 llocs de feina. La decisió era ferma: "Tots o ningú". El resultat  final de la negociació entre sindicats i empresa fou un desastre, que va finalitzar amb el tancament definitiu del referent tèxtil de Manresa dels darrers 50 anys.

(Fotografia: Arxiu P. Belmonte / Diari Regió7)

El túnel del temps de la Carretera de Vic

La fàbrica Perramon i Badia

A la carretera de Vic de Manresa hi ha un petit món subterrani, un túnel que comunica dues dependències industrials d'una mateixa empresa, un espai invisible que molts de nosaltres hem obviat durant pràcticament quatre dècades. És el que conformen les instal·lacions de l'empresa dedicada a la fabricació de cintes i etiquetes teixides Perramón i Badia, fundada el 1926 i que aviat tancarà per culpa de la crisi econòmica.

Durant 40 anys, els treballadors de l'empresa Perramon i Badia han utilitzat un túnel sota terra d'uns dos metres d'alçada, dos d'amplada i vint de llargada (tanta com la calçada i les dues voreres). D'ençà que es va construir aquest peculiar passadís soterrani (el permís municipal data de l'any 1964), mentre milions de vehicles i vianants han circulat per la calçada de la carretera de Vic, centenars de milers de carretons de l'empresa ho han fet sota seu, a uns cinc metres de fondària. El túnel evita sortir a la superfície i agilitzar el moviment intern de mercaderies i productes de l'empresa.

El túnel de l'empresa Perramón i Badia fou construït a principis dels anys 70. Durant la primavera del 1969 l'Ajuntament de Manresa, amb l'aleshores alcalde Ramon Soldevila, va iniciar l'obra de pavimentació de les principals vies de la ciutat, entre les quals la carretera de Vic (i també la de Cardona i el tram de la Muralla de Sant Domènec fins a la plaça dels Infants). En aquells dies el senyor Perramon era un prohom de la ciutat, una figura clau de la burgesia de la capital manresana. Propietari i fundador de l'empresa, havia estat president de l'entitat financera Caixa Manresa, i demanar el permís municipal per habilitar el túnel no fou cap problema.

Barrets i cintes, la història del naixement de la Perramon i Badia

Cartell publicitari de l'empresa

Francisco Badia Serra, fill d'una família de comerciants de moda i barreters de Barcelona, i l'industrial Maurici Perramon Casasayas, fill d'una família de pagesos del barri de les Escodines, van ser els pares de l'empresa més fructífera del sector de les cintes que ha tingut Manresa i una de les punteres a tot l'estat espanyol durant bona part de la seva dilatada història.

La societat entre ambdós s'escriptura el 6 d'octubre del 1926 amb 100.000 pessetes de capital i domiciliada en un local amb possibilitat d'ampliació al número 109 (avui 99) de la carretera de Vic. Deu anys després s'havia convertit en la primera indústria cintera de Manresa i una de les principals de Catalunya. El capital s'havia multiplicat per cinc, el personal per quatre i els telers per dotze. 

Mostra un mapa més gran

El túnel travessa la carretera de Vic a l'alçada del número 99 de la via

Recerca:

- "Manresa perd amb Perramon i Badia una insòlita factoria" (Diari Regió7, 12/01/13)

- "On treballaven les noies més maques de Manresa" (Diari Regió7, 12/01/13)

Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi

Infeccions i malalties

La industrialització de la segona meitat del segle XIX va comportar la construcció de nombroses fàbriques tèxtils que van aprofitar l’aigua del torrent de Sant Ignasi per moure les rodes hidràuliques. També al costat del mateix torrent s’hi havien situat molins fariners com el de la Pixarada o el del Salt, reconvertit després en fàbrica tèxtil, i fàbriques de tints com Baltiérrez que tirava impunement les deixalles químiques al torrent. L’existència d'aquests establiments va fer que en els carrers propers hi anessin a viure la majoria de famílies que hi treballaven. Els treballadors vivien tan a prop de les fàbriques que el soroll i la vibració de les màquines pràcticament feia impossible no pensar en una altra cosa que treballar.

El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases sovint no passaven dels 3 anys.

Un exemple d'aquesta insalubritat i pèssima qualitat de l'aigua, eren les rates que es trobaven dispersades en tot el torrent. El torrent s'hi avocava tota mena de residus, des dels humans als de les grans indústries com la Bertrand i Serra. Un clavegueram públic descobert. Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de 2 anys:

“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”.

El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; Redó, SALVADOR (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): "El cobriment del torrent de Sant Ignasi"

El nou eix del Llobregat

La inauguració de la carretera Manresa-Abrera

Fa pocs dies RTVE i Filmoteca Española han penjat a Internet tots els noticiaris de l’històric NO-DO (produïts entre els anys 1943 i 1981). Gràcies a la feina de l'Associació Memòria i Història de Manresa podem veure els 12 reportatges del NO-DO que es van realitzar a la nostra ciutat. El recull complet el podeu veure en aquest enllaç: www.memoria.cat/no-do

A continuació un NO-DO, concretament del dia 13 de gener de 1975, dedicat a la nova carretera de Manresa a Abrera l'antiga C-1411, ara C-55, carretera construïda pel Ministeri d'Obres Públiques. El film dedica un ampli reportatge a una via que en la seva inauguració retallava en quasi 25 minuts el trajecte entre Barcelona i Manresa. El noticiari es feia ressò: "El antiguo trazado ha sido remplazado por otro de moderna factura y buena visibilidad", en referència a l'antiga carretera de Collbató, que fins el moment era l'única carretera per anar a Manresa si es venia pel Baix Llobregat nord.

La nova carretera C-1411 evitava el seu pas per Collbató i connectava les poblacions d'Abrera i Manresa, seguint el riu Llobregat. “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975. Veure el vídeo amb l'àudio aquí: enllaç

La Manresa de 1860

Capítol 2: Transformació de la ciutat entre els anys 1860-1900

Gràcies a l'aigua de la Séquia, el regadiu a la dècada de 1860 fins al 1870 ocupava ja un 25% de les terres de conreu, abastint totalment el consum local d'aliments de l'horta manresana. La producció tèxtil mecanitzada i moguda per energia hidràulica va anar augmentat, com també la petita indústria cotonera i sedera. La filatura i el teixit amb telers i fusos manuals es va mecanitzar. Els obradors de cintes manuals de cotó, ubicats en la seva majoria a les golfes dels habitatges, i que treballaven amb un o diferents telers o fins a 26, van mantenir la seva capacitat productiva movent un total de 425 telers manuals.

Des del 1855 fins a principis del segle XX es va anar instal·lant a les fàbriques màquines de vapor com a font d'energia alternativa a la hidràulica, per fer front a períodes de sequera i absència de precipitacions.

Molts dels antics molins fariners, drapers i polvorers van ser transformats i ampliats en fàbriques de filats i teixits i es va actualitzar les velles rodes de fusta hidràuliques per noves turbines de vapor. Aquestes màquines van comportar un pas endavant tecnològic, augmentat el rendiment industrial de forma considerable. Les turbines i les rodes amb pales metàl·liques (les velles eren de fusta), van substituir al llarg de la segona meitat del segle XIX, les rodes d'eixos verticals i de calaixos.

A més de les fàbriques de filats i teixits, podem comptar també amb el gran nombre d'obrers que treballaven en petits tallers dedicats a la cinteria del cotó. Aquests tallers es trobaven repartits per tot Manresa. Majoritàriament s'instal·laven a l'últim pis dels habitatges, sota la teulada, amb grans finestrals per aprofitar el màxim d'hores la llum solar. 

A mitjan segle XIX la ciutat també va patir un fort creixement urbanístic, Manresa era una ciutat oberta, en expansió i que les velles muralles medievals començaven a fer nosa en els nous plans d'arranjament municipal. L'arribada del ferrocarril l'any 1859 permetia connectar la ciutat de Manresa amb altres capitals catalanes com Terrassa i Sabadell, dos dels principals centres de producció tèxtil de Catalunya.

L'empenta femenina al tèxtil manresà

No hi ha dubte que el gran desenvolupament tèxtil de la segona meitat del segle XIX va rellançar la nostra ciutat a ser una de les primeres de l'estat espanyol en elaboració de productes tèxtils manufacturats o semimanufacturats i també amb el nombre més elevat de mà d'obra femenina. A tall d'exemple, la ciutat de Manresa va esdevenir a principi del segle XX en una autèntica capital del treball femení, ja que l'any 1919, el 74% de les dones que hi havia a la ciutat treballaven. La xifra la va publicar un treball del grup de recerca Història del Treball de la Universitat de Barcelona, que van realitzar els professors Lluís Virós, Cristina Borderias i Àngels Solà.

Aquest és un dels percentatges més elevats de l'època a tot el continent europeu. De fet, a les indústries tèxtils la mà d'obra femenina era del 91%, cosa que reduïa la presència masculina tan sols als encarregats.

Bibliografia:

- JUNYENT, Roger. (2011). Les empreses tèxtils van convertir Manresa en capital del treball femení. Diari Regió7. Disponible en línia: https://www.regio7.cat/bages/2011/03/13/empreses-textils-convertir-manresa-capital-del-treball-femeni/132642.html

- FERRER i ALÒS, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona.

La Manresa de 1860

Capítol 1: Les filatures i la màquina de vapor

Des de l'inici del segle XIX, a la vora del riu Cardener i dels principals torrents de la ciutat de Manresa, en especial el torrent de Sant Ignasi (al barri de les Escodines), s'hi van construir manufactures tèxtils que aprofitaven la força de l'aigua, l'energia hidràulica. Aquest procés va comportar una lluita pel control de l'aigua entre els pagesos locals i els amos de les fàbriques tèxtils. Es va produir un canvi de política a la Junta de la Séquia, que fins aquell moment regulava el control de l'aigua de la ciutat, ja que cada vegada era més evident que l'ús agrícola també s'hi havia de sumar el cada cop més potent ús industrial. Manresa havia esdevingut una ciutat-fàbrica, i l'aigua era un valor afegit perquè noves instal·lacions fabrils s'ubiquessin a l'urbs manresana.

Els pagesos volien l'aigua per regar la terra i obtenir d'aquesta forma més gra i hortalisses per una població que cada cop era més gran, a causa de la forta immigració de les zones rurals de les comarques centrals. L'aigua de la Séquia pertanyia a la Junta de la Séquia, però no quedava clar en el cas de l'aprofitament de les escorrialles, i això va ser un motiu de conflicte cada cop més latent. Per solucionar aquest maldecap, l'any 1857 es va realitzar una petició a la reina Isabel II que va declarar competència de la Junta la concessió dels torrents, a canvi de la col·locació d'un mòdul hidromètric al capdamunt de la Séquia que en controlés el cabal i en limités a 1.000 litres/segon.

Roda hidràulica de calaixos de fusta procedent de l'antiga Fusteria Andreu, situada a la carretera de Cardona. L'any 2005 es va traslladar al Parc de Can Font amb motiu de la creació del Centre de l'Aigua de Can Font. Fotografia: Jordi Bonvehí

La transformació de l'energia potencial de l'aigua en energia mecànica es feia mitjançant les rodes hidràuliques. Les més habituals que trobem en aquesta època són les de l'eix horitzontal i les de calaixos. Aquestes últimes rebien l'aigua des de dalt, que, en caure, omplia els calaixos i feia moure la roda. Tot i aquest gran avenç de la tecnologia, no fou fins a l'any 1860 quan la indústria manresana es transformà de manera radical. La seda i la llana decauen i són substituïdes per la indústria cotonera, sobretot la filatura i també el tissatge. Aquestes noves indústries van aprofitar l'energia hidràulica per fer treball mecànic que permetia filar el cotó amb el consegüent augment de la producció i un beneficiós estalvi de la mà d'obra.

Malgrat aquests intents aprofitament dels recursos hidrogràfics, la baixada de cabdal del riu Cardener a l'estiu i l'escàs nivell d'aigua del torrent de Sant Ignasi feia insuficient l'aigua destinada per regar els camps. Els industrials van optar per un canvi tecnològic  i van optar per una nova font d'energia: la màquina del vapor. El 1859 arribava el ferrocarril a Manresa, la locomotora de vapor era la reina del moment.

Tot i l'èxit del vapor en el món del ferrocarril, a casa nostra, el vapor va penetrar força tard, les màquines de vapor necessitaven carbó i raïls de ferrocarril per transportar la matèria primera, i un motiu econòmic de pes: el preu del carbó amb contraposició a l'ús de l'aigua, el carbó era car, mentre que l'aigua, com deien molts, corria per sota els nostres peus.

Llegir més:

- Capítol 2: Transformació de la ciutat entre els anys 1860-1900

Bibliografia:

- FERRER i ALÒS, Llorenç. (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya Central (segles XVIII-XIX)" Fundació Noguera, Estudis 58. Barcelona.

Les dones de Cal Torrents

Fotografia de 1949 dels treballadors de l'empresa Manufactures Torrents S.A. de la ciutat de Manresa. Podem comprovar que quasi la totalitat de la plantilla era personal femení. L'edifici actual avui en dia és la seu del diari de les comarques centrals: Regió7.

Fotografia: Camprubí i Plans, Josep: "La clau de girar la fàbrica", Manresa 1995

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 3: Fabricants, amos i obrers

Fotografia: La ciutat de Manresa a principis de segle XX (Arxiu Històric Comarcal de Manresa).

Els personatges més rics, influents i amb un gran poder econòmic que els permetia accedir fàcilment a la política de Manresa de finals de segle XIX eren una minoria molt selecta. A les eleccions municipals de 1889 (les últimes amb sufragi masculí censatari) només eren elegibles 468 persones, que representava un 2,3% dels habitants de la ciutat, i els electors eren 1.373, o sigui prop del 7% de la població, la qual cosa demostrava fins a quin punt la participació en els afers de la municipalitat quedava reduït a un petit grup de persones.

En el quadre (més avall) hi figuren els noms, adreces i activitat econòmica dels 25 majors contribuents de les llistes electorals de les eleccions de 1889, els personatges mencionats d'aquesta llista tenien dret a vot i podien escollir els governants locals, membres sempre del seu grup social: fabricants, amos, burgesos i terratinents.

Font: AHCM, Cens electoral de l'any 1889 (revista Dovella, núm.41, p.54)

Els elegits com a regidors municipals aniran a l'Ajuntament més per defensar interessos de sectors determinats que no programes generals del municipi o opcions polítiques més amplies i globals. L'actuació de molts regidors es regia sempre en benefici propi o de les famílies dels fabricants, terratinents i comerciants de torn. Aviat es demostrarà en les actuacions d'obres públiques i el programa d'urbanització municipal, amb l'adjudicació de les obres i els contractes de serveis a determinats individus poderosos de la nostra ciutat.

Manresa tenia una minoria de propietaris molt rics, amb un grau de riquesa i patrimoni molt per sobre la mitjana, i entre els seus béns destacaven propietats rústiques (de secà i regadiu) i un gran nombre de finques urbanes. Al capdavant d'aquest grup destacava Marià Batlles que posseïa 24 peces de terra, set cases, dues fàbriques, dos molins i un blanqueig; el seguien altres fabricants o fills de fabricants que també eren propietaris de finques urbanes i rústiques.

Fotografia: La carretera de Vic, a principis de segle XX. Igual que la carretera de Cardona, les activitats industrials tèxtils es combinaven amb les foneries, tallers mecànics i magatzems comercials (l'Abans: Manresa Recull Gràfic 1876-1965).

Les rendes de la terra i els lloguers completaven els beneficis empresarials. Per als fabricants posseir cases i terres era ampliar els seus actius familiars i empresarials, això era altament rendible perquè aquests actius generaven plusvàlues en un altre moment, o servir de garantia real en cas de necessitar un préstec. En un període en què la propietat era considerat un bé sagrat (més que els diners en circulació) i de distinció social, ser propietari era gaudir d'un prestigi real que només discutien i posaven en dubte dues tendències polítiques que a les acaballes del segle XIX encara restaven força desconegudes: els anarquistes i socialistes.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. La seva participació política en els afers municipals era marginal, no fou fins a 1890 quan el govern liberal de Madrid va restaurar el sufragi universal masculí, obrint al vot a tots els homes majors d'edat. Les dones haurien d'esperar 40 anys per poder votar. Les úniques referències polítiques de les masses obreres eren els partits republicans, perquè tenien discursos amb certa base social i reivindicaven millores bàsiques pels treballadors i pagesos de la ciutat de Manresa.

L'any 1892, any en què es van reunir els ponents de les Bases de Manresa, encara no feia dos anys que la ciutat s'havia iniciat una important vaga d'obrers de les fàbriques tèxtils que ajudada pel sindicat moderat i reformista de les "Tres Classes del Vapor" s'estengué per altres poblacions de l'interior de la província de Barcelona. Més informació sobre la vaga de 1890, aquí.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts: aquí
- Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya": aquí

Més informació al bloc:

- La vaga de 1890 (I), (II), (III)
- Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes: aquí
- Manresa al tombant del segle XX: aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya"

Fotografia: Teler de rem o patacada al Museu de la Tècnica de Manresa, dintre l'exposició permanent "La Cinteria" (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya).

El 1892, la ciutat de Manresa era una ciutat-fàbrica, una d'aquestes ciutats de Catalunya que formava l'anomenada per Jordi Nadal "la fàbrica d'Espanya". La població treballadora era gairebé la meitat de la població total, xifra absoluta i percentatge relatiu molt alts i que només podem entendre si tenim en compte que entre les famílies treballadores l'activitat començava en edat infantil (8-10 anys). Els nens començaven a treballar a prop dels deu anys i les nenes cap als dotze, i així mentre hi hagués feina i el cos aguantés les exigències laborals del moment.

Sobre un total general de 7.063 treballadors registrats, el 53,3% treballava a la indústria, un 30,8% a l'agricultura i ramadera, i la resta -15,9%- en el sector dels serveis i el comerç. Dels treballadors de la indústria, uns 2.159 i el 30,6% de total general eren obrers del tèxtil, el qual consistia la principal i primera força d'ocupació de la ciutat. L'any 1890, Manresa disposava de 105 establiments industrials, dels quals 27 eren fàbriques mecanitzades de filar i teixir cotó o ambdues coses. Els establiments de cinteria de cotó a mà eren 22, i a més hi havia 11 establiments de teixits de seda a mà i 6 de cinteria de seda. A la relació de les fàbriques de filats i teixits de cotó que figura en el quadre (més avall) podem comprovar el repartiment de fusos de filar i dels telers mecànics, així com l'import de les contribucions que les fàbriques pagaven i la seva localització dins l'espai de la ciutat.

Font: AHCM, Cens de la "Contribución industrial", 1890 (revista Dovella, núm. 41, p.53)

Les fàbriques se situaven bàsicament al costat del riu Cardener, del torrent de Sant Ignasi (actual Via Sant Ignasi) o bé als ramals de la séquia que comptaven amb un salt d'aigua, l'energia del qual podia aprofitar-se per mitjà d'una turbina i transformar-se d'hidràulica en mecànica. Totes les fàbriques disposaven també amb màquina de vapor, la majoria eren superiors als 50 CV, però l'energia de l'aigua s'aprofitava tant com es podia pel fet que era gratuïta i ajudava d'aquesta forma a fer més competitius els productes tèxtils de la nostra ciutat.

Il·lustració de l'Auca de Manresa, es van tirar a terra les muralles de Manresa per encabir nous edificis, carrers, avingudes i per descomptat, fàbriques ("La meva primera història de Manresa" F.Comas i D. Hernàndez, Ed.Zenobita, 2006).

A començaments de la dècada del segle XIX, la indústria tèxtil havia experimentat una lleugera recuperació gràcies a l'evolució de la demanda i als aranzels proteccionistes del govern espanyol. El resultat aviat es va traduir en més inversió per part dels propietaris de grans fàbriques i marques tèxtils. S'ampliaren les fàbriques del Pujolet i de cal Torra, es col·loquen noves màquines de vapor, com la de la fàbrica dels Panyos que podia produir a 200 CV de força, i l'any 1893 començaria la construcció de la nova fàbrica de Manuel Bertrand a la partida del Remei, que esdevindria la més gran i important de la ciutat, i fins i tot de l'estat espanyol.

La indústria tèxtil del cotó era el motor de l'economia i el creixement urbà de Manresa, el sector que generava més rendes. El resum era fàcil, si les fàbriques anaven bé, Manresa anava bé. Augmentava la població i l'ocupació; es construïen nous edificis, augmentava la demanda de paletes, fusters, pintors i gent d'altres oficis, també augmentava el nombre de professions liberals (advocats, metges, administratius...), així com la demanda de productes bàsics com hortalisses, blat i carn de tota mena, s'obrien nous comerços, l'ajuntament recaptava més impostos i es podia fer més obra pública. Un creixement mai vist en una ciutat d'interior al llindar del canvi de segle.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts, aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts 

Encetem aquest primer capítol de la sèrie "La ciutat de les Bases de Manresa" on farem un resum de la nostra ciutat durant l'any 1892, any en què es va celebrar les Bases de Manresa. Com era Manresa en aquesta data tan assenyalada del catalanisme polític?

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Sens dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries.

El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en què hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època. La ciutat tenia una piràmide de població amb més dones que homes, 89 homes per 100 dones, i especialment entre els 11 i 50 anys, fet que està relacionat amb la importància del treball femení en la indústria cotonera.

“Manresa, vista general per J.Carrasco” a La Ilustració Catalana. (1a etapa) Núm. 291. 31/08/1892

Aquest ascens de la població manresana no anava lligat a un augment de la natalitat de la ciutat sobre les defuncions, sinó conseqüència de la migració i la despoblació de la Catalunya rural que anava a les ciutats a la recerca d'un millor nivell de vida: pa i treball. Els naixements d'aquella època a Manresa eren molt elevats, de l'ordre del 30%, però hi havia anys en què la mortalitat era superior i el creixement vegetatiu era negatiu, és a dir, hi havia més defuncions que naixements, cosa impensable al nostre temps.

L'any 1892 van néixer 663 criatures i van morir 590 persones, diferencia que dóna un saldo positiu, la dada canvia si anem l'any anterior, el 1891, on el nombre de naixements va ser de 642 i el nombre de defuncions de 774, per tant un saldo negatiu. Segons els metges de l'època, les causes de la mortalitat eren variades, però la humitat d'una ciutat entre dos rius i encerclada per conreus de regadius n'eren les causes més probables: "Las enfermedades catarrales y reumáticas y las infecciones han de formar el primer elemento de mortalidad: no faltan enfermedades crónicas del sistema respiratorio debidas a lo accidentado del terreno y pasivas cerebrales, debidas ya a éstos ya a los cambios de presión. Los catarros de las vías respiratorias y gastrointestinales ocupan el primer lugar y las enfermedades infecciosas se ponen luego a su lado".

Per taula d'edats la mortalitat afectava els infants, la meitat dels morts en cinc anys, eren nens i nenes de menys de cinc anys. De cada deu infants manresans de menys d'un any, només vuit tenien probabilitats d'arribar als dos anys de vida. Les dades de mortalitat juvenil feien estralls, sobre cent infants nascuts el 1892 era gairebé segur que la meitat no arribava als 20 anys. Catarros, xarampió, tuberculosi, tifus, verola i altres malalties infeccioses mataven als joves manresans a finals del segle XIX.

Fotografia: Vista actual de l'Estació del Nord, els immigrants que arribaven a la ciutat de Manresa ho feien amb tren, sobretot de la província de Lleida i de la Franja d'Aragó.

Per tant si el creixement natural de Manresa era tan irregular, com s'explica aquest augment de la població de la ciutat? Per la migració. El creixement migratori era motivat per la demanda d'obrers a les fàbriques, pels pagesos procedents de la perifèria de la comarca del Bages i àrees prepirinenques que s'instal·laven al regadiu manresà, i per persones procedents de zones muntanyenques del país que es llogaven com a peons pel camp, a la construcció o allà on realment fes falta per fugir de la fam. Quan les fabriques tenen molta feina la població augmenta i quan hi ha crisi les famílies sense feina es traslladen a altres comarques on hi hagi possibilitats de treball, segons un document d'aquell temps de l'ajuntament de Manresa on s'estructura la migració al creixement industrial de les manufactures de cotó.

D'on procedien aquests immigrants? Bàsicament de la mateixa comarca del Bages i les comarques veïnes, especialment de l'Anoia, però també de la Segarra, l'Alt Urgell, els Pallars i de la franja aragonesa (de parla catalana, gràcies al tren de la línia Barcelona-Saragossa que passava per Manresa). 

Ens podem fer una primera idea que el ferrocarril fou un dels motius de la procedència dels immigrants, especialment de la província de Lleida, i fins i tot de fora Catalunya. Les comunicacions de tren feien possible l'arribada de nous immigrants a casa nova per treballar a les fàbriques tèxtils.

Bibliografia i recerca:

- Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

- Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

La gran marca: la Fàbrica Nova

Memòria col·lectiva d'una gran fàbrica

Fotografia: El dictador espanyol Francisco Franco acompanyat per les autoritats visita les instal·lacions de la Fàbrica Nova l'any 1947 (Associació Memòria i Història de Manresa).

La "Fàbrica Nova" continua sent la principal fàbrica de la ciutat de Manresa, actualment resta dempeus les principals naus del complex industrial del qual un dia fou la instal·lació fabril més gran de la Catalunya Central. La primitiva fàbrica del Remei fou erigida per la família Bertrand i Serra el 1894 i funcionava amb energia hidràulica. Amb l’èxit de la companyia es va projectar una nova fàbrica el 1925 amb 1.400 telers i 80.000 fusos. Va ser inaugurada el 1926 pel rei Alfons XII. La Fàbrica Nova va ser el gegant del tèxtil de la ciutat per excel·lència, on en la dècada de 1950 treballaven gairebé 3.000 persones en els telers i la filatura.

El significat històric de la fàbrica és molt gran a la ciutat de Manresa. Des de la seva construcció, i amb les diferents ampliacions, ha estat l'empresa més important del centre de Catalunya, la que més gent ha ocupat i el lloc on s'han viscut els conflictes laborals (la primera vaga del franquisme, l'any 1946) més significatius dels darrers 120 anys. Tot i ser un recinte tancat a la majoria de ciutadans, ha estat l'escenari del treball de milers d'obreres i centenars d'obrers de tres, i fins i tot quatre generacions. Des del punt de vista tècnic i econòmic, ha estat el primer gran vapor de Manresa, mogut per la màquina més ambiciosa de la Catalunya del final del segle XIX, amb 600 cavalls de potència, vuit calderes i dues grans xemeneies. A partir de l'any 1925, es converteix en la fàbrica tèxtil més gran del país. Llavors va començar a funcionar amb electricitat subministrada per Energia Elèctrica de Catalunya, empresa participada pels mateixos Bertrand.

Fotografia: La Fàbrica Nova, entrada per l'Avinguda que porta el nom de la família que la va fundar: Bertrand i Serra (Vilà Vila).

Als anys 70, amb la crisi del petroli de 1973 i el procés d'integració a la Comunitat Europea posterior al franquisme, va deixar de ser competitiva i va viure una lenta agonia marcada per les reduccions de plantilla i les reconversions. Va deixar un gran deute a Hisenda i a la Seguretat Social, que es van convertir en propietaris de la finca.

La Fàbrica Nova va tancar les portes definitivament el 15 de març de 1989, i els edificis van passar a ser propietat de la Seguretat Social. Deu anys després, el 1999 i en subhasta, se la va adjudicar l'empresa Sacresa y Recave.

Fotografia: La Fàbrica Nova a principis de l'any 2015 (Centre d'Estudis del Bages).

Bibliografia:

- Diari El País, "La fábrica de Bertrand i Serra de Manresa abre por última vez sus puertas antes de su demolición" (30/01/05)

- Centre d'Estudis del Bages (CEB), article de "Society for Industrial Archeology"

Més informació al bloc:

- La Fàbrica Nova, aquí
- La Fàbrica Nova fa cent anys (1910), aquí
- El frau de la Bertrand i Serra, aquí

Documental Repor (RTVE):

- Templos Modernos, aquí

El lobby del tren

Per Manresa molt millor, gràcies

La línia ferroviària de Manresa fou construïda per la companyia del Ferrocarril Barcelona-Saragossa a causa de la descoberta de carbó a la zona de Calaf (Anoia). El tren ja arribava a la ciutat vallesana de Terrassa el 1857, però l'accidentada orografia del terreny entre Terrassa i Manresa, feia perdre punts a la nostra ciutat. El més lògic i econòmic era fer passar el tren per Igualada, similar a l'actual trajecte de l'A-2 (antiga Nacional 2).

Els propietaris de l'empresa ferroviària van muntar una important campanya (avui en dia se'n diu un lobby mediàtic) entre grans propietaris, administració local i gran burgesia comercial de Manresa a favor de la capital del Bages per fer circular el tren de la línia de Barcelona a la capital aragonesa. La cosa va resultar enormement satisfactòria i amb poc més de dos anys, el tren de Terrassa ja arribava a casa nostra. De 1857 a 1859 es va construir mitjançant túnels i viaductes una de les línies de tren més cares d'Europa del segle XIX, el tram Manresa-Terrassa.

Viaducte d'Olesa, en el trajecte Manresa-Terrassa (fotografia trenscat.com)

L'estació del Nord, (l'any 1941 l'estat espanyol es va fer càrrec de la xarxa d'ample no europeu) es va inaugurar el 1859, és una de les 30 estacions més antigues de l'estat espanyol, amb un estil característic propi de les estacions del seu temps, l'estació original era un conjunt allargat format per tres cossos simètrics, la porta principal de la qual quedava en enfront de l'antic pont o palanca de ferro que conduïda al centre de la ciutat.

Bibliografia:

- Trenscat.com
- "La Manresa Industrial: Itineraris per la història de la Ciutat" a la Xarxa XATIC / Ajuntament de Manresa