L'atemptat al MDT i el final del comando Manresa

L'atemptat contra el Casal Alimara

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el 4 de novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba. L'atemptat en qüestió, no va causar danys personals. L'explosió va provocar l'enfonsament de l'escala interior de l'habitatge on estava el local del MDT, per la qual cosa una família va haver de ser desallotjada pels bombers mitjançant una escala hidràulica. La manifestació de condemna celebrada l’endemà del mateix atemptat, va acabar a les portes de la comissaria (on es va denunciar la complicitat de la policia espanyola amb l’atemptat) amb cops de porra entre manifestants i els cossos de seguretat. L'organització i el treball militant dels independentistes manresans, es va manifestar amb la instal·lació del nou local Ateneu Popular "La Seca", que ràpidament va superar les conseqüències de l'atac.

Els autors de l'atemptat eren la Milícia Catalana, un grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista. En moltes publicacions de la dècada dels vuitanta comparaven la Milícia Catalana amb el Batallón Vasco Español que va actuar a Euskadi i assenyalaven que el grup català podia tenir vincles parapolicials i actuar com a força de xoc de l’estat contra el moviment independentista. Un fet estrany podria donar validesa aquesta teoria, quan un policia espanyol va morir en circumstàncies estranyes un mes més tard de l’atemptat, el desembre de 1989, en esclatar-li una bomba que manipulava al seu domicili particular de Sant Feliu de Llobregat.

Antoni Caserras, portaveu de l'organització independentista, fou qui va atribuir l'atemptat contra el grup ultradretà Milícia Catalana, que respondria, d'aquesta manera, a una sèrie d'accions empreses pel MDT, en protesta pel judici a l'Audiència Nacional contra Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira, acusats de col·locar una bomba a la delegació d'Hisenda d'Igualada. Ambdós ingressarien a la presó on romandrien 5 i 6 anys respectivament. Un any abans, els ultres espanyolistes van passar tristament a les portades dels diaris amb la pallissa que va rebre l’independentista manresà David Martínez, la matinada del 16 de gener del 1988. Un jove era atacat al mig del carrer pels seus ideals polítics. En aquells temps Manresa era una de les ciutats amb més activitat catalanista i de lluita social, i un dels principals objectius de l'odi i les accions dels col·lectius ultraespanyolistes.

L’any 1989 va ser l'any de màxima ebullició de l'activitat feixista a la ciutat de Manresa. En un concert de caràcter antirepressiu, celebrat a la mítica Pista Castell, els organitzadors van patir atacs de skins neonazis que els van tirar pedres des de dalt del Parc de Puigterrà, causant el pànic al públic que hi havia concentrat. Els assistents al concert els van plantar cara darrere la porta metàl·lica d’accés a l'antiga Pista Castell, van estomacar-ne uns quants i van aconseguir que marxessin. Però, al final del concert, van tornar i van arreplegar alguns joves que sortien individualment i els van apallissar. En un altre concert, de les mateixes característiques i a la mateixa Pista Castell, els feixistes van tirar còctels Molotov als operaris que estàvem desmuntant l'escenari del concert. Segons l'independentista manresà David Martínez, un dels organitzadors d'aquests concerts antirepressius, els feixistes que els van atacar tenien uns líders al darrere: "Els caps visibles d'aquests actes eren el Bosch de Santpedor i l’Escalé d’Artés".

El final del "comando Manresa" de Terra Lliure

El Servei d'Informació de la Guàrdia Civil feia mesos que recollia dades per acabar amb la banda Terra Lliure abans de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, naixia d'aquesta forma l'Operación Garzón. A principi dels anys 90, la banda armada estava estructurada en dos grups -un d'ells radicat a la nostra ciutat Manresa-, als quals se'ls imputava, segons les fonts policials, la comissió d'una desena d'atemptats des que Terra Lliure va anunciar la seva autodissolució el 8 de juliol de 1991.

El 29 de juny de 1992 van ser detingudes a Manresa les següents persones: David Martínez Sala (víctima de la pallissa ultra de 1988), Esteve Camellas Grau, Teresa Mas Lozano i Jordi Bardina Vilardell. En els domicilis registrats per la Guàrdia Civil que la banda tenia a la nostra ciutat, es van intervenir 4 bombones de càmping-gas preparades per ser explotades, 2 revòlvers del calibre 22, 61 cartutxos del mateix calibre, 5 temporitzadors de diversos tipus, 7 detonadors lents; 28 quilos de mescla explosiva -probablement cloratita- i diversos productes químics per fabricar bombes. La Guàrdia Civil havia acabat amb el comando Manresa, gràcies a la informació facilitada pel talp manresà que les forces de seguretat espanyola havien col·locat dintre l'organització. El talp havia donat noms i adreces vitals per la investigació.

El talp infiltrat, àlies Txema (Josep Maria Aloy), va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. Aloy va rebre formació i ajut tècnic de Mikel Lejarza (àlies Lobo), l'agent espanyol que ja s'havia infiltrat a l'organització armada ETA. Dels judicis celebrats en contra dels militants de Terra Lliure, en cap es va fer referència a l'infiltrat, cosa que va fer sospitar d'ell a la resta de detinguts. Posteriorment, tant el jutge Garzón com Mikel Lejarza, confirmaren l'existència d'un talp als seus respectius llibres autobiogràfics.

(Entrada actualitzada l'11/10/2014)

Bibliografia:

- Diari AVUI: "Esclaten dues bombes contra un dirigent de Catalunya Lliure i un local de l'MDT" (05/11/1989)

- Diari La Vanguardia: "Madrugada de bombas ultra en Barcelona, Manresa y Sant Boi" (05/11/1989)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" (30/06/1992)

- El Pou de la Gallina: "Entrevista a David Martínez Sala" (Octubre, 2012)

- Hemeroteca Diari Regió7 (diversos anys i entrades)

- Llibertat.cat: "Sota les bombes: terrorisme contra l'independentisme (1985-1991)" (03/05/2014)

- Setmanari Directa: "L’arrel autòctona del Casal Tramuntana" (24/05/2012)

Més informació:

- Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure: aquí
- Història de l'independentisme a Manresa: aquí

Una sentència de mort a peu d'andana

L'estació del Nord, campanes a morts

El 31 de juliol de 1890, a Sant Martí de Provençals dues nenes són cruelment degollades. L'assassí es deia Isidro Mompart i té poc més de vint anys, és un conegut dels pares i sabia que a la casa hi havia uns diners procedents d'una herència. Va esperar que els pares, un matrimoni obrer, sortís a treballar i la nena i el seu germà, un nadó, quedessin sols a càrrec d'una minyona d'onze anys, per esmunyir-se amb la intenció de robar els diners i sortir abans que ningú se n'adonés. Va marxar amb un botí de dos rellotges de plata i 87 pessetes. Sortí per la porta, fugint entre els horts que envoltaven la casa. Va ser detingut poc després del crim.

Un any després l’Isidro és jutjat pel doble assassinat amb robatori. El judici va quedar enllestit en dues sessions, el jurat popular va donar el veredicte final i el jutge del cas va efectuar la seva sentència, l’Isidro Mompart era condemnat a la pena capital, a morir pel sistema criminal del garrot vil. Al poc de ser dictada la sentència de mort va ser jutjat de nou i condemnat per una violació i robatori, la condemna s’ha de complir al penal de Santonya (Cantàbria) i cap allí traslladen a l'Isidro.

Un any després surt del penal de Santonya escoltat per la Guàrdia Civil per agafar un tren en direcció a Barcelona, Mompart va convençut que el traslladen a una nova presó de la capital catalana.

Quan el tren procedent de Santander acaba de creuar Manresa, al fons d'un vagó, Isidro Mompart s’acaba d'assabentar que aquest és el seu darrer viatge, ha sentit com ho pregonava un venedor de diaris a l’andana de l’Estació del Nord. El seu destí és al Pati de Corders on el rebrà Nicomedes Méndez, un sabater d’Haro convertit en el botxí titular de Barcelona.

Més informació:

- La Campana de Gràcia. Any XXIII, p.4 (23/01/1892): aquí
- Hemeroteca digital La Vanguardia. Revista 11 (12/08/1990): aquí
- Bloc Catalunya En Negre: Històries de crims i criminals

La ciutat dels ultres

L'agressió a David Martínez 

El dissabte 16 de gener de 1988, tres filo-feixistes vestits amb roba i equipament militar van assaltar el militant de la MDT (Moviment de Defensa de la Terra) David Martínez Sala, que llavors tenia 18 anys i tornava sol cap a casa seva pel Passeig Pere III. Sense avís i amb traïdoria van començar a apallissar-lo a cops de puny i puntades fins a deixar-lo ferit greu amb una commoció cerebral i diverses fractures a les costelles i a l'estèrnum. El 19 de gener de 1988, la premsa manresana es feia ressò de l'atac, la portada del diari Regió7 no deixava lloc a dubte sobre el significat de la pallissa.

"Pallissa 'ultra' a un independentista al mig de Manresa" (Regió7 - 19/01/1988)

L'atac contra David Martínez fou preparat amb antelació, en cap cas fou aleatori, els agressors eren de tendència ultranacionalista espanyola i marcadament feixista, reaccionaria i retrograda, coneixien perfectament la víctima. Després de ser colpejat amb duresa, Martínez va aconseguir arribar fins a la plaça Sant Domènec on va caure inconscient, una patrulla de la Policia Local va rebre l'avís d'un ciutadà on alertava a les forces de seguretat que hi havia un noi tirat a la plaça greument ferit, la Guàrdia Urbana el va trobar i immediatament el van traslladar a dependències hospitalàries. Aquell gener de 1988 un total de 34 col·lectius cívics, polítics i culturals del Bages van sortir al carrer per donar suport a David Martínez. El dia 21 de gener de 1988, el mateix diari Regió7, publicava la notícia de la detenció d'una persona que va participar en l'atac a Martínez, l'autor va manifestar que l'atac era per motius personals i no polítics.

El mateix David Martínez explica a la revista el Pou de la Gallina, l'octubre del 2012, com es va produir l'atac: "El 16 de gener de 1988 em van agredir tres skins fatxes davant del quiosc del Quimet al Passeig, al crit de "rojo, separatista i hippy". Em vaig poder arrossegar fins a Sant Domènec, on em va recollir la parella de la Policia Local, formada pels caporals Tàpies i Sánchez. Em van dur al Centre Hospitalari, amb diverses fractures i amb pronòstic greu".

Atacs polítics

La qüestió de fons, s'emmarcava més enllà d'una pallissa per sentiments personals, si no en un atac polític estudiat, analitzat i degudament programat, en una ciutat de poc més de 65.000 habitants que veia com moria lentament la indústria del tèxtil i de la metal·lúrgica, com el barri antic es deteriorava sense que l'ajuntament actués per frenar-ho i molts joves es relacionaven dintre les tribus urbanes de diferent estètica i ideologia, tan característiques de les ciutats postindustrials de finals del segle XX. L'agressió va actuar com la benzina sobre el foc, va radicalitzar postures i les paraules pujades de to i amenaces es van convertir en atacs, la ciutat havia esdevingut un laboratori social, de 1988 fins a 1990, els atacs ultres serien tristament notícia en més d'una ocasió.

El bienni dels "ultres" (1988-1990)

A finals de l'any 1987 i fins a pràcticament a les acaballes del 1990, la ciutat de Manresa, i també la comarca del Bages, havien patit diversos atacs de caràcter ultra feixista: agressions pels carrers i places públiques, davant els centres d'educació (alguns a les portes de l'institut Lluís de Peguera), a l'estació del Nord (Renfe), en concerts de caràcter antimilitarista i antirepressiu, a l'entrada de bars manresans o fins i tot amb la col·locació d'un artefacte explosiu a la seu de l'MDT del carrer Àngel Guimerà (a l'eix comercial de la ciutat més important) el novembre de 1989. L'artefacte en qüestió va produir diversos desperfectes però sense ferits de consideració. En un primer moment ningú es va atribuir l'acte i la concentració de rebuig va acabar amb la policia carregant contra els assistents. Posteriorment el grup Milícia Catalana en reivindicà els fets.

Recerca:

- Hemeroteca diari Regió7 (Anys 1988/1989)
- Manresainfo.cat: "Més de 20 anys des del darrer atac feixista organitzat" (26/03/12)
- El Pou de la Gallina, octubre 2012, núm. 240, p.23

Més informació que et pot interessar:

- L'atemptat contra el MDT i el final del comando Manresa, aquí
- Una trucada anònima a Ràdio Manresa, aquí
- Pere Bascompte i el talp de Terra Lliure, aquí

- Quan explotaven bombes a Manresa, aquí

(Post actualitzat i revisat el 11/01/2013)

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 3. "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes" 

Fotografia: Primer i únic full de l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva (Arxiu: Revista Dovella).

El dia 28 de juliol de 1887 es tornà a repetir el debat entre el pare Aguilera i el fuster espiritista Ribera, l'últim "gran debat" a la Santa Cova. En aquesta ocasió en Ribera, després de l'anterior fracàs (vegeu el capítol 2) va tornar a l'atac afirmant que la matèria era eterna i negava que Déu fos el Creador. Sostenia que no entenia com éssers sense fi poguessin tenir principi, i que la immortalitat de l'ànima era un invent del catolicisme. El pare Aguilera va reaccionar afirmant que abans de Jesucrist ja hi havia filòsofs que proclamaven la immortalitat de l'ànima, i atacava amb arguments lògics l'eternitat de la matèria. El debat definitiu va acabar amb l'espiritista dient que Jesucrist no era Déu i no havia introduït el baptisme, el pare jesuïta Pere Aguilera fart d'escoltar-lo va donar el debat per acabat. Ni espiritistes, ni jesuïtes van tornar a veure's les cares a la ciutat de Manresa.

Com la immensa majoria de pamflets ideològics lligats a l'Església Catòlica, l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva es mostrava agressiu i atacà visceralment als espiritistes que van assistir als debats de la Cova. Remarcava sovint la condició de fuster del seu cap, Ignasi Ribera, i feia burla constant dels doctorats que suposadament tenia sobre la matèria espiritista. En certs moments, fins i tot es recorria al linxament, l'insult i la humiliació quan s'afirmava que Ribera era un ignorant i un mentider.

L'opuscle en qüestió deixa perles de l'estil: "Las fanfarronadas, las viles calumnias", "El honor de personas de gran mérito, pisoteado", "Esa casta de gentes a quienes el buen sentido de los pueblos obliga ordinariamente a vivir sepultados en las tinieblas de sus antros abominables", "Palurdo, ignorante", "Mísero fanfarrón", "Ignorancia supina", "Ese canalla", "Verdaderos farisesos del siglo XIX" o el títol del tercer capítol de la serie: "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes."

Fotografia: Detall de La casa i l’església de la Cova de Sant Ignasi i el convent dels Caputxins. Dibuix de Josep Sunyer i Josep Quer (segle XVIII) al Museu Comarcal de Manresa (MCM).

La vehemència amb què els espiritistes de casa nostra van defensar el seu cientifisme espiritual respon més a una idea que no a una reflexió. El fet de plantar-se i discutir amb tota una Companyia de Jesús ja era un èxit per la seva campanya. Era un triomf pels seguidors d'Allan Kardec a Manresa i per Ignasi Ribera i els seus. Al capdavall, la polarització de dues ideologies enfrontades no es resol mai per convicció, i si ens remuntem als nostres temps, podem fer una analogia amb els resultats electorals on quasi ningú es declara perdedor després de recomptar els vots.

Veure altres capítols:

- Capítol 1. El fuster espiritista, aquí 

- Capítol 2. Els debats a la Cova, aquí

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon: "Espiritistes a la Santa Cova", Revista Dovella núm. 39, Octubre 1991

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 2. Els debats a la Cova 

Fotografia: Vista de la Santa Cova i el Convent dels Jesuïtes. (Enciclopèdia Catalana) 

El 26 de juliol de 1887 el rebedor de la Cova semblava "un verdadero salón del Congreso", de tanta gent que s'havia congregat. El pare jesuïta Aguilera va interpel·lar el fuster sobre la primera trobada del dia 17; en Ribera, honestament, va reconèixer que no havia deixat sense arguments el jesuïta, i que aquest no havia dit allò que hom li imputava. Els autors de l'opuscle no ho tenen tan clar i insisteixen en aquest fet, perquè després d'aquesta segona trobada semblava que es va repetir la informació tendenciosa que deixava els jesuïtes de la Cova a l'estocada, tot recordant la dita: "quien hace un cesto hace ciento". De fet, era imprudent la valentia d'aquest menestral que, malgrat la seva escassa formació intel·lectual, tenia la valentia d'enfrontar-se públicament amb la Companyia de Jesús en debats d'alta teologia. 

El pare Aguilera va començar el debat demanant al fuster Ribera si estava convençut dels principis científics de l'espiritisme. Ribera afirmava que l'espiritisme es podia demostrar amb mètodes científics. Tot seguit, li demanà de definir què era un sistema científic: "porque es de suponer que sabrá usted lo que defiende, un carpineto inspirado por los espíritus", no es va explicar amb fermesa i el jesuïta, "per compassió" el va fer callar. L'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva deixa entreveure la profunda ignorància del pobre fuster i es pregunta: "¿Y quién le mete al enfatuado carpintero a doctorear?"

Com que tot sistema científic és un conjunt de veritats derivades d'un principi únic, el pare Pere Aguilera va demanar a l'Ignasi Ribera que digués quin era el principi fonamental de la seva creença espiritista. El fuster va començar a parlar de Déu, l'opuscle se'n va acarnissar amb la ignorància i se'n burlà d'una forma cruel: 

"¡Aquí fue Troya! ¡Santo Dios, Santo Fuerte, Santo immortal, y en qué berengenal se metió el gran Doctor de los Espíritus. Se conoce que llevaba la lección bien aprendida, y comienza a batir alas para remontarse al seno mismo de la Divinidad y discurrir sobre la naturaleza y atributos de Dios. Mas como llevaba las alas todas llenas de virutas, la Divinidad indignada le escupió a la tierra, y al caer en ella dio tal batacazo que uno de los concurrentes no pudo contener la risa..."

En Ribera intentava demostrar, que la matèria era eterna, però alhora deia que Déu l'havia creada. Una cosa no pot ser alhora eterna i creada. "Primera derrota!" va proclamar el sacerdot, i l'Ignasi, notablement així ho va reconèixer. Ara bé: al principi, l'espiritista havia manifestat que estava convençut de totes les veritats de la seva secta, i ara mateix acabava d'admetre que almenys una, l'eternitat de la matèria era falsa: segona derrota. 

Fotografia: Allan Kardec (1804 - 1869), pseudònim d'Hippolyte Léon Denizard Rivail, intel·lectual i pedagog francès conegut per ser un dels principals introductors de l'espiritisme a França. (Wikipedia.org)

Tot seguit, el pare Aguilera va demanar a en Ribera que expliqués el principi de la metempsicosi o reencarnació dels esperits, principi fonamental del sistema espiritista segons el seu ideòleg Allan Kardec, les obres del qual eren prohibides sota pena d'excomunió. En Ribera no ho tenia del tot clar, va començar a divagar fins que finalment el jesuïta el va fer callar novament.

En aquest punt del debat, Ignasi Ribera va reconèixer que li mancava cultura i reconeixia que era poc lletrat, va proposar una nova conferència al cap de dos dies, amb un interlocutor més savi que ell. El pare Pere Aguilera ho acceptà.

Veure el primer capítol:

- Capítol 1. El fuster espiritista, aquí

Saltar al següent capítol:

- Capítol 3.  Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes, aquí

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon: "Espiritistes a la Santa Cova", Revista Dovella núm. 39, Octubre 1991

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 1. El fuster espiritista

Fotografia: El recinte de la Cova està format per quatre espais (l’església, el vestíbul, la cova i la residència dels jesuïtes) que configuren un conjunt de datació diversa però amb una certa harmonia global.

D'entre les moltes experiències que ha viscut la Santa Cova de Manresa, en aquest post us vull parlar de l'enfrontament teòric que es va produir l'estiu de 1887 entre la doctrina espiritista i la fe catòlica.

L'espiritisme fou una doctrina importada des dels Estats Units a la segona meitat del segle XIX i la seva pràctica es popularitzà fins a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola entre tota mena de classes, si primerament eren les classes benestants i burgesia acomodada, posteriorment també es faria ressò entre menestrals i obrers. L'espiritisme fou una més de les doctrines que criticaven obertament l'ordre establert i l'ortodòxia religiosa. La ciutat de Manresa no en quedaria al marge en aquesta disputa.

Per entendre millor el fenomen de l'espiritisme hem de remuntar-nos a l'opuscle editat a la impremta de Sant Josep, ubicada al carrer de les Piques, l'any 1887 i que portava per títol: Los espiritistas en la Santa Cueva. Els autors de l'opuscle eren Ramon Ferrer, Domènec Vives, Conrad Subirà, Francesc Torra i Pere Nolasc Calmet.

El cas en qüestió, va començar al setmanari manresà de tendència catòlica La Verdad quan va publicar una nota qualificant de "bàrbara" la conducta del fuster Ignasi Ribera, espiritista, acusat de "mal pare" perquè no havia batejat el seu fill. L'al·ludit va anar a veure Domènec Vives, editor del diari catòlic, i li va exigir quelcom de disculpes. Vives va ratificar el que havia publicat el seu diari i li va reiterar que els pares que es negaven a batejar els seus fills eren uns bàrbars, que les seves creences estaven equivocades i que els espiritistes eren sectaris enemics de l'Església Catòlica.

Ignasi Ribera, "hijo de José Ribera, es decir, el hijo pródigo de un hombre altamente católico" va replicar que els principis de la secta espiritista eren veritats demostrables. Es va generar un debat obert al diari La Verdad entre l'espiritisme i la fe catòlica. L'editor del periòdic, Domènec Vives va adduir que ell no posseïa suficients coneixements teològics per discutir sobre aquest tema i que es cercaria a experts en la matèria.

El dia 17 de juliol de 1887, a les quatre de la tarda, van presentar-se els senyors Domènec Vives i Ignasi Ribera, aquest últim acompanyat per tres espiritistes més, a la Santa Cova. En Vives demanà pel pare jesuïta Pere Aguilera, que respongué quins estudis tenia Ignasi Ribera. Ribera contestà que havia estudiat Filosofia, a part de la seva professió de fuster.

Ben aviat quedà demostrat que en realitat Ignasi Ribera no era filòsof, sinó un alumne d'algun mestre iniciàtic en l'espiritisme segons el diari La Verdad: "las aulas que el señor carpintero frecuentaba eran los antros en que celebran sus sesiones los espiritistas: y sus maestros, los espíritus, que los católicos llamamos de las tinieblas."

El pare Aguilera va proposar celebrar una o diverses conferències, ajornant les discussions. Segons l'opuscle Los espiritistas en la Santa Cueva, els quatre espiritistes van fer córrer la veu que el fuster Ribera havia fet callar el sacerdot, i que aquest havia acabat reconeixent que de vegades els jesuïtes predicaven allò en què no creien. Aquest rumor va causar la reacció de Vives i altres catòlics de la ciutat: "toda discusión formal se hacía imposible con un simple carpintero, que no tenia más filosofía que la cursada en los antros espiritistas".

Finalment després de la batalla dialèctica, el 26 de juliol de 1887 a dos quarts de nou, Ignasi Ribera parlaria davant de la cúpula jesuïta de la Santa Cova.

Continua llegint:

- Capítol 2: Els debats a la Cova
- Capítol 3: "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes"

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon (1991). Espiritistes a la Santa Cova. Revista Dovella, núm. 39

La presó en flames

L'antic dipòsit de les Escodines

Fotografia: Els bombers davant de l'antic dipòsit municipal de les Escodines. Van aconseguir salvar la vida de cinc persones (Hemeroteca diari Regió7).

Una important notícia de successos fou la protagonista el dia 19 de maig de 1990 a la ciutat de Manresa, quan van morir dos presos a l'antic dipòsit municipal de les Escodines (on avui podem trobar el remodelat Casal del popular barri manresà). El foc havia començat quan un dels presos, sota els efectes de l'heroïna (droga que tristament es va popularitzar a la dècada dels 80) va calar foc en un matalàs dins d'una cel·la on hi havia set presos més. Els guàrdies van fer saltar l'alarma, però no van poder entrar en l'habitacle pel fum tòxic que desprenia el matalàs en flames. Minuts després arribaven els bombers, que, equipats amb bombones d'oxigen van aconseguir entrar a l'edifici on van trobar els set homes inconscients. Dos homes no van resistir i van morir, mentre que els cinc supervivents van ser ingressats al Centre Hospitalari. Al cap de pocs dies, moria un tercer home, menor d'edat.

Aquest incendi posava sobre la taula les deficients instal·lacions del dipòsit municipal (que actuava com una petita presó per delinqüents multireincidents en robatoris) de la Guàrdia Urbana de les Escodines, al carrer de Sant Bartomeu. Segons el cap de la policia local de l'època, Lluís Granero, l'actuació dels cossos de seguretat en les feines d'evacuació havia estat "eficaç i força coordinada", i lamentava que l'accident hagués succeït just en el moment en què ja es parlava de construir uns dipòsits nous.

Fotografia: Antic Convent dels Caputxins, al costat del Dipòsit Municipal de la Policia Local. Avui en dia hi trobem el nou local de l'Associació de Veïns de les Escodines ("Escodines, Mil anys d'Història". Zenobita)

Mig any després, el 5 de desembre de 1990, el trasllat de la presó de les Escodines al nou edifici de la Guàrdia Urbana de la Florinda es va fer efectiu. El nou edifici que antigament havia estat una fàbrica, és avui la seu de la Policia Local de Manresa.

Arxiu:

- Hemeroteca diari Regió7, any 1990 a l'especial 25 anys (1978-2003).

Història del manresà i la cinta de Marilyn Monroe

El misteri d'un film pornogràfic

L'any 1997, un anònim manresà va saltar als mitjans de comunicació per una antiga cinta que havia comprat a la ciutat de París fa vint anys. A la capital francesa, per un preu econòmic de vint dòlars, havia adquirit una misteriosa cinta de sis minuts de contingut sexual, on apareixia una noia que s'assemblava a l'actriu nord-americana Marilyn Monroe. El dubte era si realment es tractava de l'estrella del cinema abans de saltar la fama o era una falsificació.

La revista El Tiempo, ens ho explica en un article que va aparèixer el 16 de gener de 1997:

"Durant 20 anys, un col·leccionista de Manresa (centre de Catalunya) va mantenir sigil·losament guardada una de les tres còpies existents d'un curtmetratge de sis minuts on apareix Marilyn Monroe nua, interpretant una escena porno, segons es va saber ahir. Després d'haver estat 20 anys en la foscor, el film, del qual alguns extractes van ser difosos dimarts a la televisió espanyola, serà presentat a la Primera Fira del Disc i Cinema de col·leccionista que se celebrarà a principis de febrer proper a Vila-Seca, localitat balneària al sud de Tarragona, va informar dimecres el diari regional Regió7. El col·leccionista, que va insistir a mantenir-se en l'anonimat, va adquirir en un mercat parisenc aquesta peça-rodada el 1947 per 20 dòlars, 30 anys després de rodar-se el curt, ara rebutja ofertes milionàries que li arriben d'arreu del món. El documental dura escassament sis minuts i mig i només fa un mes el propietari va rebre una carta de l'American Film Institute a la que li confirmen que es tracta de Marilyn Monroe".

Tot seguit, es va sospitar del curt, la seva autenticitat era altament dubtosa, el 18 de gener de 1997, la mateixa revista El Tiempo, mitjançant un teletip de l'agència EFE, matisava:

"La representant del llegat de l'actriu, Anna Strasberg, va dir a Los Angeles (EUA), en conèixer l'existència del curtmetratge, que el film pot ser fals, mentre que l'Institut del Cinema Americà va negar que aquesta institució hagués certificat la seva autenticitat. Mario Prades, organitzador del Festival del Disc i Cinema de Col·leccionista, va dir que la pel·lícula, sense so, en blanc i negre, i de sis minuts i mig de durada, està a disposició de tots els experts perquè comprovin que l'actriu que apareix practicant el sexe és Norma Jean Baker, la dona que després es convertiria en Marilyn. Respecte d'això, Zygmunt Kaluzynski, un dels crítics de cinema més prestigiosos de Polònia, va dir que el suposat film pornogràfic de Marilyn Monroe és fals, i tal com va ser confeccionat es podria fer un altre qualsevol, per exemple, amb la dona del president polonès, i afirmar que és autèntic. La cinta suposadament trobada a Espanya i de la qual es diu que va ser rodada per Monroe als 21 anys i que van existir només deu còpies, no és més que un muntatge fet amb ajuda d'ordinadors, afegeix Kaluzynski. Segons el crític polonès, la vida de Marilyn Monroe va ser estudiada per tants i amb tanta meticulositat que li sembla impossible que ningú hagués descobert abans els seus contactes amb el cinema pornogràfic.

Prades va relatar els diferents processos que el propietari de la pel·lícula -un habitant de la ciutat de Manresa (Barcelona), que va dir haver adquirit la cinta en un mercat de París fa 20 anys- ha seguit per confirmar que la protagonista del curt era Marilyn Monroe, símbol sexual del cinema nord-americà que va morir el 1962 a l'edat de 36 anys. [...]

La següent prova va consistir a datar el rodatge a través de l'estudi del cel·luloide, en una prova que es va efectuar en uns estudis catalans que van revelar que el curtmetratge va ser rodat el 1947. Malgrat que aquestes comprovacions i per guanyar credibilitat fora d'Espanya, va afegir Prades, es va trametre una còpia a un centre d'Estats Units, del qual no va dir el seu nom, que també va certificar, segons l'organitzador, que la protagonista del film era Marilyn Monroe. Prades va convidar a tots els experts a analitzar la pel·lícula perquè siguin ells els que confirmin la seva autenticitat i va dir que és normal que des de Hollywood s'intenti protegir, per interessos comercials i de prestigi, el mite de Marilyn. Tant Prades com un amic del propietari de la cinta, la identitat es manté en l'anonimat, van coincidir a explicar a EFE, per separat, que en l'últim mes han mantingut contactes amb l'Institut de Cinema nord-americà per verificar l'autenticitat de la cinta. La resposta d'aquest centre no ha estat totalment afirmativa, va revelar l'amic del propietari, però l'institut nord-americà va respondre que hi havia moltes possibilitats que fos la famosa actriu".

Finalment, tot i els misteris de l'autenticitat del film, el manresà desconegut va vendre els drets del curtmetratge per una quantitat de diners que mai es va rebel·lar, a la revista Interviú, que en va fer còpies i la va difondre públicament als seus lectors.

Recerca:

- Hemeroteca, revista El Tiempo (traduït al català)
- Diari Regió7, anuari 25 anys (1978-2003)

Atemptat a la Seu

Atac a un símbol manresà

Fotografia: L'endemà de l'atac a la Seu (Arxiu Regió7 - J. Mazcuñán)

En un context en què la incertesa social i política encara era dominant i en què els atacs terroristes eren el pa de cada dia a tot el país, la nit del 28 al 29 de maig de 1979 li va tocar rebre a la basílica de la Seu de Manresa, que va ser incendiada i va patir seriosos desperfectes, el més greu la destrucció de la imatge de la Verge d'Alba.

L'atac es va fer a la matinada, sense testimonis. Al matí d'aquell dia, l'aleshores vicari episcopal, mossèn Jaume Franquesa, en obrir el temple, va observar la fumera que sortia de l'interior de la basílica. Després de ventilar l'edifici, en entrar a l'interior de la nau central va descobrir a terra la talla de la Mare de Déu de l'Alba, totalment destrossada. Segons la documentació, se li atribuïa una antiguitat que es remuntava entre els segles XIV i XV. També es va contemplar com havien quedat destruïts l'aparell electrònic que sincronitzava el rellotge amb les campanes, cortinatges, partitures de l'orgue, el monument de la processó de la Setmana Santa, el fons de la nau central, una part de l'altar i divers mobiliari divers.

Les reaccions de condemna van ser unànimes per part dels partits polítics de l'espectre ideològic més ampli i de totes les capes socials de la ciutat. Tothom va coincidir a dir que l'atac no era només contra la religió, sinó un atac contra la ciutat de Manresa i la seva història.

L'autoria dels fets?

Fotografia: El foc destrueix la talla de la Mare de Déu de l'Alba (Manolo Sànchez - Manresa: Història Gràfica de la Transició)

El foc es va iniciar en tres punts diferents, en els extrems, la qual cosa indicava que va ser un acte preparat i coordinat per diferents persones. Una trucada misteriosa a les onze de la nit al 091 de l'emissora Ràdio Manresa, feia corroborar l'esdeveniment com de terrorista:

"Tome nota: fuerza joven pro legalización de la marihuana, reivindicamos atentado fuego en Seo anarquista de Manresa."

Immediatament de la trucada, una patrulla del 091 es va personar als voltants del recinte de la Seu i no va veure res sospitós, tot feia indicar que la trucada es va realitzar després de l'incendi al temple. Així doncs, es tractava d'una bretolada de joves amb ganes de gresca? O d'un "comando" autèntic manresà a favor de la legalització de la marihuana? Sens dubte, és un capítol més de la "Manresa fosca".

Font:

- Especial Diari Regió7, "25 anys: 1978 - 2003"
- Hemeroteca Digital La Vanguardia: "Destruyen la imagen de la Verge del Alba", (30/05/1979)

Història d'un pneumàtic

Males companyies i trobades fortuïtes a l'hospital de Manresa

El 1933, un simple accident de cotxe sense conseqüències greus esdevindria en el catalitzador d'un fosc drama "de faldilles" que acabaria per esclatar del tot tres anys després, el 1936. Els que viatjaven en aquell automòbil sinistrat camí a la nostra ciutat eren dos dirigents de les JERC (Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya): Miquel Badia, més conegut entre els seus seguidors i amics com "Capità Collons" i Carles Duran. Aquest últim, un protagonista secundari, únicament significat per ser el marit d'una jove, també militant del partit, Carme Ballester i Llasart (futura segona esposa de Lluís Companys). El trencament d'un pneumàtic a la carretera que uneix Barcelona amb Manresa obrirà, doncs, la primera escena d'una obra que acabaria amb la mort a trets d'en Miquel i el seu germà Josep a mans de pistolers de la FAI el 28 d'abril de 1936.

Després d'aquell accident, Miquel Badia va ser traslladat a l'hospital de Manresa. Allí es trobaria amb Carme Ballester, que, alarmada, hauria anat al centre a la recerca del seu espòs. No obstant això, Carme no coincidiria amb el seu marit, ja que aquest no hauria considerat necessari rebre assistència mèdica i optaria per retornar immediatament cap a Barcelona. Inesperadament sols a l'habitació hospitalària, segons sembla, en determinat moment, de la trobada del tot casual entre Miquel Badia i Carme Ballester, el tema "es va escalfar" més del compte. Fins aquí, la peripècia semblava acabar en una anècdota privada de resultat eròtic. I així hauria estat de no irrompre en l'argument principal un tercer protagonista, el recentment nomenat president de la Generalitat, Lluís Companys.

Rivals polítics

Miquel Badia i Capell (1906 - 1936)

Així les coses, el xoc entre els dos homes només podia ser una qüestió de temps. D'un temps que l'atzar va voler que coincidís amb la Revolució d'Octubre del 1934 ("Sis d'Octubre"). Una revolució en què Companys assumiria el protagonisme des de les institucions i l'altre, Badia, el lideratge al carrer com a cap de les milícies i forces d'ordre de Catalunya. Aquest seria el repartiment de papers, tot i que un mes abans, el setembre de 1934, Companys havia decidit cessar al seu competidor, fins a aquest moment comissari general d'Ordre Públic de la conselleria de Governació. Va ser aquesta una maniobra en la qual el president Companys no va calibrar suficientment la força real del seu enemic personal i polític dins d'ERC. En efecte, la pressió dels partidaris a Miquel Badia forçaria a Companys a anunciar públicament que la seva decisió havia estat un error, i la disposició presidencial a reposar Badia en el seu lloc al comandament de les forces de seguretat de la Generalitat, compromís que Badia es va afanyar a exigir-li que complís en una acalorada entrevista personal plena d'insults i amenaces.

"Aquest càrrec no és per a un home com tu", crida Companys.

"Què vols dir amb això?", replica enfurismat Badia.

"Ella és una santa!", clama fora de si Companys.

I aquí, en el ple clímax de l'enfrontament verbal, és quan Badia esclata i procedeix a relatar al president la confraternització manresana amb tot luxe de detalls. En aquest instant de la discussió, segons pregonarien després els amics i partidaris de Miquel Badia, aquest podia haver signat la seva pròpia sentència de mort. El més desagradable de tot aquest affair era que Carme Ballester s'havia convertit en la segona esposa de Lluís Companys.

La relació entre Companys i Badia quedà marcada per l'affair Ballester; rivals i competidors, dintre ERC, Lluís Companys i Miquel Badia no tornarien a confiar l'un en l'altre.

Més informació que us pot interessar:

- Complot per assassinar a Lluís Companys, aquí
- La mort dels germans Badia, aquí
- Mitges veritats i amors polítics, aquí
- Documents inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester, aquí

Bibliografia:

- "El complot nacionalista contra Companys", La Vanguardia, p.45 (5/11/04). Consulta l'article: aquí

- VV.AA.: "La Guerra Civil a Catalunya", Edicions 62, Barcelona 2006

La misteriosa desaparició dels germans Pires

El cas "Pires Òrrit"

"Fa 9 mesos que van desaparèixer els germans Isidre i Dolors Pires". Arxiu: Diari Regió7 (13/06/1989)

El 5 de setembre de 1988, la ciutat de Manresa va ser la protagonista d'informatius de ràdio i rotatius amb l'enigmàtica desaparició de dos germans de l'Hospital de Sant Joan de Déu.

Dolors i Isidre Pires Òrrit, de 17 i 5 anys respectivament, van desaparèixer de l'Hospital Sant Joan de Déu, quan el petit Isidre feia més de dos mesos que estava ingressat. La desaparició del nen (el benjamí d'una família de 14 germans) i la noia es va denunciar a primera hora del matí quan el servei d'infermeria de l'hospital van comprovar que ni el malalt ni l'acompanyant eren a l'habitació. La policia només tenia una pista: la recepcionista. Segons la seva versió, havia vist una noia sortir per la porta, que responia a la descripció de la Dolors, duent un nen en braços a altes hores de la nit.

La família, cossos de la Policia Nacional, veïns i parents van fer una batuda per intentar trobar els germans a tots els barris de Manresa. La mare i els germans deien que havien estat víctimes d'un segrest i asseguraven que els menors en el moment de desaparèixer no portaven diners ni objectes de valor a sobre. Malgrat la resposta familiar i ciutadana, la Policia Nacional posava en dubte la hipòtesi del segrest, tenint en compte que la família no tenia ingressos de cap classe. Els Pires Orrit vivien en un bloc de pisos molt humil, de la zona coneguda popularment com "La Fabrica Blanca" allunyat del centre urbà de Manresa, en condicions de pobresa, i sovint eren assistits pels serveis socials de l'Ajuntament de Manresa. El pare de la família, d'ètnia gitana i nacionalitat portuguesa, havia mort feia pocs mesos i la mare estava en tràmits d'adquirir la pensió de viudetat.

 

Fotografia de la família Pires Òrrit. (Arxiu: Hemeroteca Regió7)

A finals del gener de 1989, la família va denunciar per negligència a l'hospital Sant Joan de Déu, però el jutge arxivà la denúncia per falta de proves. El 7 de setembre de 1989, quan feia un any de la desaparició de la Dolors i l'Isidre, la Policia arxivava el cas. El 1994, sis anys després de la desaparició dels germans, van aparèixer noves pistes que apuntaven sobre una fugida voluntària dels germans a Portugal, país natal del pare. Segons fonts policials la Dolors havia decidit endur-se el seu germà petit per començar una nova vida a Portugal amb la seva parella. Avui en dia, el cas continua pendent de resoldre's, la família sempre ha denunciat que la Policia Nacional i les institucions de l'Hospital de Sant Joan de Déu, mai van prendre's seriosament aquest cas, en considerar que el seu origen humil i la seva condició d'ètnia gitana els feia responsables del que els havia succeït.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari Regió7 (Anys: 1988-1989)

La rebel·lió de les prostitutes de 1987

Un barri vell empobrit i un bordell municipal

La proposta de l'alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any.

Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al nucli antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus de la sida i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien traficants, camells i politoxicòmans a la ciutat. Tot plegat una olla de pressió social difícil de controlar.

Vostè ha vist la SIDA per aquí?

Aquesta era la resposta dels cambrers que atenien la barra del bar Màlaga als desconfiats clients, que preguntaven alarmats, després de llegir les notícies als diaris. El bar Màlaga hi freqüentaven les prostitutes en cerca de clients, eren un dels bars on les males llengües deien que les prostitutes que hi rondaven tenien la sida.

El cas va aixecar un gran escàndol, l'alcalde va declarar posteriorment: "Jo no vaig dir que tinguessin la SIDA", sorprès pel ressò que les seves manifestacions havien tingut en els mitjans de comunicació. Segons diferents informes clínics i d'hospitals, la majoria de prostitutes que treballaven a Manresa eren portadores del virus de la sida, tot i no patir les conseqüències de la malaltia.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, la idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava: "Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal.

Fins i tot el rector de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte al tema: "És un tema amb el qual no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

El debat va anar perdent força a mesura que transcorrien les setmanes, i el problema de fons era l'estat de deixadesa del nucli antic manresà, que a finals dels anys vuitanta estava en una situació de degradació i abandonament absolut.

Montserrat Margarit, vicepresidenta de l'associació de veïns del nucli antic, explicava als mitjans: "Si es dugués a terme una bona política de rehabilitació del barri, les persones que han viscut sempre aquí no marxarien i les prostitutes no tindrien lloc per instal·lar-se".

Llegeix més sobre prostitució a Manresa:

- La prostitució a la ciutat de Manresa: històries de l'ofici més antic del món, aquí
- Històries d'una prostituta: la "Quica" prostituta del pont de la Reforma, aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: El País (12/8/1987)

- Hemeroteca: Diari Regió7 (Carpeta - Any 1987)