L'antiga església del col·legi Sant Ignasi

Un repàs al seu paisatge històric: de les confraries al col·legi de Sant Ignasi

La zona de l'actual plaça de Sant Ignasi, al barri de les Escodines, i els seus entorns té un gran pes històric per Manresa. Al llarg dels segles, les diferents construccions i reformes que es van fer en aquesta zona van anar descrivint l'evolució històrica de la ciutat des de l'edat mitjana fins a pràcticament els nostres dies.

L'espai que ara ocupa aquesta illa s'estenia a la riba de llevant del torrent Mirable, fora de la ciutat emmurallada, davant d'un dels portals de la ciutat i al peu del camí ral de Barcelona. A la baixa edat mitjana era part d'un raval menestral i de pagesos on hi havia nombrosos obradors de cuireters a banda i banda del torrent. A mitjans del segle XIII, s'hi fundà un hospital que va rebre el nom d'Hospital Inferior, on s'atenien els viatgers que acudien a la ciutat. La capella d'aquest hospital va ser sufragada gràcies a la confraria de Sant Tomàs i Santa Llúcia. La capella es va construir el 1323 i va ser renovada als voltants de l'any 1428. Al decurs del temps, l'Hospital Inferior ja conegut millor com a Hospital de Santa Llúcia, va donar lloc al naixement d'un col·legi de la Companyia de Jesús. L'estada del fundador de l'ordre, Ignasi de Loiola, a l'hospital de Santa Llúcia l'any 1522, va marcar una fita important. En aquest indret és on va experimentar, segons els creients, l'episodi del rapte.

L'any 1623 la confraria de Santa Llúcia i Sant Tomàs van marxar cap a la Seu i els pares jesuïtes, que de fet eren ja els propietaris dels edificis de l'hospital des de l'any 1602, van convertir l'església en un temple dedicat a Sant Ignasi. A l'indret on es va produir el rapte, van dedicar-hi la capella del Rapte, oberta vers l'antiga església de Santa Llúcia. Els jesuïtes van fer obres a l'hospital per convertir-lo en el col·legi i la seva residència. Els jesuïtes havien fundat el col·legi de Manresa el dia 15 d’abril de 1622 aprofitant la donació que el consell de la ciutat havia fet de l’antic hospital de Santa Llúcia, indret que Ignasi de Loiola freqüentava durant la seva estada a la capital del Bages cent anys abans. 

El col·legi de Sant Ignasi va viure un període daurat al segle XVIII. Durant aquells anys es va plantejar la construcció d'un nou edifici pel col·legi, de grans dimensions, al costat de l'antic hospital de Santa Llúcia. Un nou edifici de quatre ales amb una església monumental, annexada a l'ala de ponent. Les obres es van iniciar el 1737, gràcies al mestre d'obres José Galván, però es van aturar quan per ordre del rei Carles III es van expulsar els jesuïtes el 1767 de tots els territoris de la Monarquia Hispànica. Sis anys després el monarca espanyol va aconseguir fins i tot que el papa Climent XIV suprimís l'ordre dels jesuïtes. El projecte s'eternitzaria durant dècades i fins a l'any 1820 l'església no es va consagrar i les ales de llevant i migdia del claustre es van construir entre els anys 1865 i 1881, seguint el projecte de l'arquitecte Modest Fossas Pi.

Més informació:

- La primera expulsió dels jesuïtes de Catalunya (1767): aquí

- El Col·legi de Sant Ignasi de Manresa: des de la seva fundació fins a la primera expulsió: aquí

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi. L’antic Col·legi de Sant Ignasi de Manresa. Una crònica de les seves vicissituds, Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1998.

- COMAS, Francesc. Història de Manresa, Zenobita, Manresa, 2009.

- VILA, Ignasi. Sant Ignasi (Sarrià). Història d’un col·legi centenari, Barcelona, 1995.

PRIMERA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

El frontal florentí de Ramon Saera

L’any 1357, el prohom i jurisconsult manresà Ramon Saera (també apareix en els documents com: ça Era, de Area o Raymundus d’Area en llatí) veient pròxima la seva mort va decidir fer testament. Llur testament anunciava tot el que havia de ser portat a la Seu de Manresa: llibres, ornaments, objectes litúrgics, un pal·li valorat amb 110 lliures i un frontal d'estil florentí on es representa la Passió de Crist (encarregat a un mestre de la ciutat de Florència) cosit de seda amb imatges, tal com podem llegir al document original: "quandam pallium sutum de sirico cum imaginibus, et quoddam frontale sutum sirico cum imaginibus". Segons el testament de Saera el frontal estava destintat al nou altar major de la Seu de Manresa, que en aquells anys s'estava construint sota les penúries de la pesta negra i la inflació dels preus, sobretot del menjar. Els canonges de la Seu havien de guardar-lo al temple i evitar que fos venut. Pels volts de 1350, és segur que l’altar major de la Seu ja estava enllestit i es podia decorar amb el preceptiu frontal d’altar. Durant els següents anys, el frontal florentí apareix de nou en la documentació: el 6 de maig de 1379, quan van prendre possessió de sagristà els clergues Salomó i Oliva, i en un inventari realitzat l'any 1452 pels administradors de la Seu.

Esquema de la Seu de Manresa, l'any 1357

Durant el segle XV a causa de la construcció de l'altar de la Seu en forma de tabernacle, va propiciar que el frontal florentí fos arraconat, excepte en dies festius on s'ensenyava al públic que es concentrava a la Seu. Als segles XVII i XVIII el frontal ja estava molt deteriorat i es van fer actuacions per salvar-lo, com els punts de cosits gruixuts que es poden contemplar avui en dia. No fou fins a mitjans del segle XIX que tornem a tenir notícies fidedignes del frontal florentí de la Seu i l'estat en què es trobava. L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:

Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.

El fuster que va salvar el frontal i l'Exposició Universal de 1888

L'any 1880, les paraules d'elogi de George Edmund Street, no van servir de gaire cosa. Segons explica Alexandre Soler i March a la revista Mvsevm (1918-1920), es va ordenar llançar el vell i brut frontal, per tal d'aprofitar el marc de fusta. El fuster encarregat de fer-ho es va negar a realitzar aquella tasca i va decidir construir un nou bastidor deixant el conjunt intacte. Una actuació vital que va evitar que el frontal florentí acabés en algun drapaire de la ciutat o venut a qualsevol col·leccionista de baixa estofa. Tot i l'escàs interès dels manresans en el frontal florentí, fora de la ciutat de Manresa tenia una excel·lent reputació. Pocs anys després del cas del fuster, l'any 1884, Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall, van recomanar la visita del frontal florentí de la Seu a la seva obra: España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza é historia.

El prestigi del frontal augmentaria de valor gràcies a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. La comunitat religiosa de la Seu de Manresa va acceptar cedir el frontal a la Secció Arqueològica, conjuntament amb altres obres procedents del Bisbat de Vic, on va continuar rebent elogis per part dels seus visitants. Francesc Miquel i Badia recollia l'èxit del frontal florentí, afirmant que era una de les peces més interessants exposades: "cuando se diga en alabanzas [...] no se igualará á su mérito y valor artístico". Acabada l'exposició, el frontal no fou tornat a Manresa, sinó a la ciutat de Vic, on va entrar a formar part de la secció del Museu Arqueològic-Artístic Episcopal. Aquesta era una decisió que no s'ajustava als desitjos que va fer en el seu testament Ramon Saera, però ningú es va atrevir a posar en qüestió les ordres del bisbe Morgades. Finalment el frontal florentí tornà a Manresa l'any 1901, aprofitant que es va celebrar l'Exposició General Manresana. Quan acabà l'exposició no fou retornat a Vic, sinó al seu emplaçament original de la Seu.

Llegir segona part:

- Una venda frustrada, una batalla guanyada: aquí

Bibliografia:

- GALOBART, J. (2016). El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió (el tresor més desconegut de Manresa). Història de Manresa. [Accedit el 05/02/2019] https://historiademanresa.wordpress.com/2016/01/25/el-frontal-daltar-florenti-o-frontal-de-la-passio-el-tresor-mes-desconegut-de-manresa/ 

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià: Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Núm. 24, 2012-2013, pp. 169-179

Un préstec de guerra ruïnós per Manresa

La família de cavallers De Manresa

Comencem l'any 2019 amb una nova entrada sobre la Manresa baixmedieval i concretament farem un salt fins a l'any 1356. En aquell any la corona catalanoaragonesa es preparava per lluitar contra la seva veïna Castella, que tenia el suport dels mercaders genovesos, els grans enemics dels catalans al Mediterrani en aquells temps. La guerra costava diners, i com a tot arreu, es necessitaven recursos per sufragar tal despesa militar. Un cop més gràcies al Llibre Verd de Manresa, s'han pogut seguir els passos i les relacions epistolars per extreure una gran quantitat d'informació, que l'historiador nord-americà Jeff Fynn-Paul va publicar en el seu llibre: Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500.

A la tardor de l'any 1356 la corona anuncià que Manresa havia de pagar aproximadament uns 25.000 sous a un canvista barceloní. Una suma molt elevada i que representava la meitat dels ingressos anuals de la ciutat. Bona part dels patricis manresans no estaven disposats a pagar aquesta gran suma per anar a la guerra. Tot i això, la prioritat dels consellers manresans fou esbrinar com i quan s'aniria pagant aquest préstec. El dia 6 d'octubre de 1356 es va confeccionar una llista amb els residents de Manresa, que volia representar el consell general de la universitas de la ciutat, és a dir, un consell on hi havia tots els ciutadans lliures de Manresa. Un fet estrany, ja que aquest consell quasi mai es reunia. La reunió la va convocar el batlle de la ciutat, i en un acte sorprenent, va fer forçar als membres del consell a jurar que pagarien aquest subsidi sota pena de pagar 2.000 sous al veguer. Per aquelles dates el batlle de la ciutat era Ferrer de Manresa, que talment podria ser el mateix Ferrer citat a la crònica del rei Pere III. L'actuació del batlle podia respondre perfectament a un desig reial per ocultar el malestar de bona part de la ciutat de Manresa amb la guerra que es preparava contra Castella, la que es coneixeria amb el nom de La Guerra dels dos Peres. Fos com fos, els De Manresa eren una família important de cavallers que havia reivindicat el senyoriu de la ciutat durant el segle XII i a principis del segle XIII, gràcies al seu poder, Ferrer tenia legitimitat per amenaçar a tot un consell amb aquesta provocació tan impopular, fer pagar un préstec que suposava la meitat dels ingressos anuals de la ciutat de Manresa.

La lluita de poder, els censals i l'ampliació de la vegueria

L'actuació de Ferrer no va agradar a molts ciutadans importants de Manresa, els patricis i burgesos van maniobrar de forma intel·ligent per restar-li llur poder. L'any 1357 el consell de la ciutat va escollir a dos procuradors legals per a "perseguir en justícia alguns oficials que en els darrers anys han ocupat càrrecs reials a la vegueria i batllia de Manresa i que han causat certs perjudicis a la unviersitas i als habitants de la ciutat". Tot i que les accions de Ferrer aprofundien el caràcter legalment vinculant del deute dels patricis manresans, aquests no van resoldre un aspecte bàsic: com s'havia de liquidar el deute municipal? Els censals i violaris eren rendes anuals pagades per la ciutat a inversors a canvi d'una inversió inicial molt gran. Els censals podien ser pagats de forma perpètua, i, en aquells temps, tenien un interès de fins a un 7%. Mentre que els violaris tan sols s'havien de pagar al llarg de la vida d'un o dos titulars, i tenien uns interessos molt elevats, de fins a un 16%. Aquests dos mètodes s'havien popularitzat al Principat de Catalunya i a Manresa es van començar aplicar l'any 1340, durant els conflictes mallorquins. Eren formes de recaptar petites quantitats de diners però altament eficients. Els consellers de Manresa havien de discutir qui vendria aquests censals, però temien com seria la reacció de la població. Un augment d'imposts podia ser del tot contraproduent i fer esclatar petites revoltes urbanes contra l'estament dominant. Finalment es va decidir vendre aquests censals a la companyia de Bernat Amargós, Bernat de Valls i Jaume Sarta.

La pressió fiscal cada cop era més forta i la ciutat es va enredar en litigis per la jurisdicció de la batllia i de la vegueria de Manresa. Es necessitaven urgentment recaptar més impostos i vendre més censals i novament es van recórrer a dos procuradors per defensar la vegueria de qualsevol intent de reducció territorial. Es van enviar cartes al rei per demanar l'annexió de la sotsvegueria de Moià i va esclatar un conflicte amb l'abat del monestir de Sant Benet de Bages, per la jurisdicció de les quatre parròquies que estaven al costat del monestir. La proximitat de les parròquies feia creure que era el mateix monestir qui n'administrava els seus usos i el conflicte va acabar al bisbat de Vic, on el bisbe va dictar a favor del monestir, en un procés legal que s'allargaria fins a l'any 1358 a causa del recurs que va presentar la ciutat.

Finalment per acabar, el pagament del préstec i l'ampliació dels dominis de la vegueria de Manresa per aconseguir més recursos i imposar les seves taxes, cal mencionar d'altres despeses que la ciutat estava pagant com la construcció de la séquia del riu Llobregat al Cardener, el temple de la Seu i sense oblidar l'impacte nefast que tenia la Pesta Negra al nostre territori des de 1348, quan aquesta funesta infecció va arribar al port de Barcelona via marítima.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2016) Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

La Seu de Manresa, del romànic al gòtic de la basílica de Santa Maria del Mar

L'origen romànic de la basílica de la Seu

Cap a l'any 947 es consagrà una església preromànica en el lloc que avui ocupa la basílica de la Seu de Manresa. En l'actualitat tan sols resta un capitell conservat al museu històric de la Seu. La primitiva església romànica fou destruïda a inicis del segle XI. La intervenció de reconstrucció del bisbe Oliba, i d’aquest període, en resta la porxada romànica de la canònica. A les darreries del segle XI se suposa que s’inicià la construcció de la seu romànica, de la qual queden fragments reutilitzats en l’església gòtica, especialment la porta de l’abadia i les arqueries, disposades en dues plantes al flanc esquerre de la Seu. 

Des del 1296 hi ha referències de l’intent de bastir una església dedicada a Santa Maria, més gran i ample que l’existent aleshores. El 1322 es procedí a la capta de diners per a les obres i el 30 de juny d’aquell any encarregaren el projecte a Berenguer de Montagut, que començà les obres tot seguit, per bé que oficialment s’ha dit que la primera pedra es va posar el segon diumenge d’octubre de 1328, i es prosseguí malgrat els entrebancs propis de les malvestats del segle XIV, entre les quals destaca la pesta negra de 1348. La destrucció de gran part de l’arxiu de la seu el 1714, fa que les dates siguin definides pels historiadors amb diferències cronològiques notables. Tal és el cas de les opinions de Magí Canyelles i de Joaquim Sarret. 

Està provada documentalment una primera inauguració de la part bastida, el 12 de maig de 1353, la demolició de l'església vella el 1364 i la consagració del nou altar major el 1371, quan Berenguer de Montagut havia estat substituït per altres mestres com Arnau de Vellers o Pere Ermengou. El 1372 foren traslladats a la seu els “sants cossos” dels màrtirs Maurici, Fruitós i Agnès, procedents de Sant Fruitós de Bages, i, el 1578, es beneí la cripta en la qual foren dipositats i on continuen després de moltes vicissituds. També del segle XVI és el campanar de planta quadrada, situat a la part nord de l’església. El claustre es va fer a partir de 1628 i va patir molts canvis durant els segles XVII i XVIII.

Les dimensions de la Seu són 68 metres de llargada, 33 d'amplada i uns 30 d’alçada. L'amplada de la nau, 18,5 metres, la converteix en una de les més amples del gòtic europeu. El campanar de la torre és de planta quadrada, té una alçada de 50,5 metres i estava coronat per una balustrada, després substituïda per una barana neogòtica dissenyada per Alexandre Soler i March. L'interior, presidit per una talla de la Mare de Déu de l'Alba (còpia d'una del final del segle XIV, destruïda per un incendi "intencionat" l'any 1979), guarda una valuosa mostra de pintura gòtica catalana: el retaule de Sant Marc i Sant Anià, obra d'Arnau Bassa (1346); el monumental retaule de l'Esperit Sant, obra de Pere Serra (1394); el de Sant Miquel i Sant Nicolau, obra de Jaume Cabrera (1406); una llarga predel·la del desaparegut retaule de Sant Antoni Abat, obra de Lluís Borrassà (1411) i el retaule de la Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia (1501), seguidor de Jaume Huguet.

Els investigadors del segle XIX: la Seu a estudi

El segle XIX significà per a la Seu de Manresa l’aparició de diferents estudis històrics i tècnics. El 27 d’abril de 1896 el diari La Renaixensa publicà la recensió d’una conferència de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda Amigó a l’Ateneu Barcelonès, el primer estudi del gòtic fet en llengua catalana, on manifesta la presència de la influència germànica en l’estructura de la seu de Manresa. Però l’obra més destacable d’investigació del segle XIX és la que redactà l’arquitecte Josep Torres Argullol (1848-1911), que tingué ocasió de llegir en el curs de la visita corporativa de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya a Manresa, el 28 de novembre de 1897. Torres Argullol explica la història de l’edifici i també fa consideracions geomètriques sobre les seves proporcions, en seguir el pensament de Viollet-le-Duc, amb les corresponents figuracions geomètriques per aplicació de la teoria del triangle egipci. Torres Argullol opina, encertadament, que l’arquitecte de la seu de Manresa podia ser el mateix de Santa Maria de la Mar i deixà un seguit de plànols de planta, alçat i seccions, a més d’un projecte de restauració en el qual obria tres capelles absidals, convertia el campanar en planta octogonal i dissenyava una senzilla porta gòtica, a la façana de ponent. També comenta el que havien escrit amb anterioritat autors com Eduardo Támaro i George Edmund Street, a més de reproduir fragments de documents de l’arxiu de la seu.

La Seu vista per ulls forans

L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L'any 1870 deia:

Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant de l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.

Bibliografia de referència (actualitzada el 2020):

- BASSEGODA NONELL, Joan (2005). La Seu de Manresa i Santa Maria de la Mar. RACBASJ. Butlletí XIX, Núm. 19. 

- CAMPS, Gemma (2019). Així es va contractar la Seu. Diari Regió7.

- ORRIOLS, Anna (2006). La Seu de Manresa. Sant Vicenç de Castellet: Farell.

- VIRÓS, Lluís (2013). La Seu: joia del patrimoni manresà. El Pou de la Gallina.

Llegiu més de la Seu al bloc:

- La comtessa Ermessenda i la Manresa del nou mil·lenni: aquí
- Els sarraïns, la Seu primitiva i els reis francs: aquí
- Una joia florentina a la Seu de Manresa: aquí
- L'esplendor del gòtic català: aquí
- Antoni Gaudí i la Seu de Manresa: aquí
- Els jueus i la Seu, el llibre dels administradors de la Seu: aquí
- Els caps de moro de la Seu: aquí
- Els cossos sants: aquí

- El misteri de les tombes de la Seu: aquí

Més informació:

- GASOL, Josep M. (1978). La Seu de Manresa. Manresa, pp. 162-170.

- TÁMARO FABRICIES, E. (1884). Monografía de la Seo de Manresa, Manresa.

- Magí CANYELLES, Descripció de la grandesa i antiquitats de Manresa, 1896. Joaquim SARRET i ARBÓS, Cronologia de construcció de la seu, 1911.

Manresa, la ciutat dels esclaus del segle XV

Els registres d'esclaus del Liber Manifesti

Fa 10 anys l'historiador Jeff Fynn-Paul va presentar un resum i anàlisi dels esclaus i esclavistes que vivien en una ciutat medieval, concretament de la ciutat de Manresa. Ho va fer a la prestigiosa Journal of Medieval History, que porta celebrant-se des de l'any 1975, esdevenint en la més important revista acadèmica internacional dedicada a tots els aspectes de la història d'Europa a l'edat mitjana. Les dades d'aquesta visió provenen de l'any 1408 i són al Liber Manifesti de Manresa, un document fiscal molt semblant al Catasto florentí de 1427, i dels pocs que es poden trobar a Europa que continguin informació de caràcter fiscal tant especifica, com el citat Liber. Tanmateix, al contrari del Catasto florentí, el Liber Manifesti designa sistemàticament els esclaus com a distintius d'altres servidors. Com a resultat, el document manresà ens permet conèixer moltes figures bàsiques, però sovint poc treballades, com el nombre total d'esclaus de la nostra ciutat, la proporció d'esclaus a les persones lliures, el percentatge de llars que tenien esclaus, la proporció de dones i nens entre els esclaus i fins i tot el valor de mercat dels esclaus femenins, masculins i infantils respecte al cost de la contractació d'un criat domèstic. Fins i tot el seu origen ètnic i/o país de procedència, on per cert, destacaven els esclaus tàrtars (un poble turcomà de l'Europa oriental i Sibèria), i també alguns provinents de la zona Tràcia, que actualment ocupen els estats de Grècia, Turquia i Bulgària.

Existeix una altra font realment molt útil i fonamental que tracta sobre l'esclavitud a la ciutat de Manresa al segle XV, és el treball de Marc Torras i Serra (l'arxiver de l'Arxiu Comarcal del Bages) titulat: L'esclavisme a Manresa en el segle XV. Un cop més les dades obtingudes provenen del Liber Manifesti. Els documents esmenten 45 amos amb 67 esclaus, en general dones grans amb experiència sobretot al que avui en dirien la llar. Bàsicament eren dones domèstiques, que servien a casa dels seus amos. El preu dels esclaus adults a la ciutat de Manresa oscil·lava entre les 38 i les 55 lliures. El treball de Marc Torras remarca que els propietaris d'esclaus pertanyien a diferents estrats socials de la ciutat i que amb la crisi demogràfica i econòmica, el nombre d'esclaus a Manresa va disminuir fins a la completa desaparició dels esclaus després de l'any 1480, on es va perdre el rastre dels esclaus a la ciutat.

On es "compraven" els esclaus de Catalunya?

Gràcies a la tesi d'Iván Armenteros Martínez, podem fer un detallat recompte d'on procedien els esclaus de Catalunya entre els anys 1479-1516. Des de mitjans del segle XIV, l'activitat mercantil en l'Egeu va tenir importants conseqüències per al proveïment d'esclaus, especialment pel mercat de Barcelona. Malgrat que l'esclavitud sarraïna sempre va estar present a casa nostra, l'impacte del trànsit oriental és innegable. Així, els principals centres comercials de la Mediterrània occidental van actuar com a punts de proveïment per als mercaders catalans: Gènova va oferir, especialment, esclaus orientals (a través de Crimea, i d'on per cert, procedia la Pesta Negre); Sicília, sarraïns, orientals i subsaharians de Barqah; Marsella, esclaus de procedències diverses; els florents mercats de la costa dàlmata, balcànics i orientals, sobretot des de finals del segle XIV i durant les primeres dècades del XV, i llocs no tan destacats per al tràfic occidental d'esclaus, com Nàpols i Venècia, una oferta que basculava entre els esclaus orientals i balcànics i els sarraïns i subsaharians. En termes generals, l'esclavitud a terres catalanes es va caracteritzar per la diversitat etnogràfica.

Bibliografia

- FURIÓ, Antoni (2002). Treball esclau i treball assalariat a la baixa edat mitjana. Una introducció. Recerques, 52/53, pp. 7-18.

- FYNN-PAUL, Jeffrey (2008). Tartars in Spain: renaissance slavery in the Catalan city of Manresa, c.1408. Journal of Medieval History, 34, pp. 347-359.

- TORRAS, Marc (1999). L’esclavisme a Manresa en el segle XV. De l'esclavitud a la llibertat: esclaus i lliberts a l'edat mitjana. Actes del col·loqui internacional celebrat a Barcelona. CSIC, pp. 341-361.

Les muralles de la Reforma

Descobrint les muralles de Manresa: la plaça de la Reforma

A finals de l'any 2009 es van fer els treballs d'excavació i documentació arqueològica de la traça de les antigues muralles medievals al seu pas per la plaça de la Reforma, quan aquesta plaça semblava que havia d'acabar amb tots els debats de savis de Manresa de com havia de ser una de les entrades més transitades de la ciutat. El resultat final segueix sent un desastre arquitectònic, una rèmora dels nostres temps en forma de ciment, però tornem al cas que ens pertoca.

Els diferents estudis arqueològics que es van fer van resseguir el traçat de la muralla des del carrer Llops -un carrer defenestrat en l'actualitat-, passant pel carrer Alfons XII i finalment al principi del carrer de les Piques. Es va seguir treballant també en la localització de la muralla medieval del segle XIV, i es va identificar un paviment empedrat posterior a la muralla i un forat que podria ser un encaix de la porta d'entrada a la Muralla del carrer de les Piques. Aquestes construccions podrien ser força tardanes, i datables tranquil·lament al segle XVII. Tanmateix es va descobrir diferents parts de construccions de cases anteriors a la Muralla que es van haver d'ensorrar el segle XIV, quan es va construir el "nou" mur medieval que engrandia la ciutat dintre muralles.

L'anàlisi de les restes ha permès comprovar la diferència de la façana de la muralla entre les Piques i la plaça Montserrat de la resta del perímetre emmurallat manresana. La muralla estava acompanyada de torres de defensa i foses per reforçar la protecció. La façana del riu Cardener estava protegida pel desnivell natural i no tenien tanta protecció. Ni tan sols la porta del carrer de les Piques tenia torres a banda i banda, es limitava a un simple accés.

En vermell, la part excavada de la plaça de la Reforma l'any 2009. En el dibuix de les muralles medievals de Manresa fet per Lluís Comallonga -aparegut al llibre 'Manresa explicada als infants' de Gasol, J.M.-, apareix el portal de les Piques amb torres. 

D'altres elements que es van identificar va ser l'antic camí de ronda que, en el seu pas per la plaça de la Reforma, passava per l'interior de la Muralla. Aquest és el mateix camí que ja es va identificar en les prospeccions del carrer Arbonés i la plaça Montserrat uns anys abans. Tots aquests treballs ens van permetre als historiadors de Manresa conèixer la part de l'antiga muralla de Manresa de forma més eficient i amb evidències arqueològiques.

Durant les obres de la controvertida plaça de la Reforma, en el moment de l'excavació del nou clavegueram a la part alta de la plaça, es va identificar el traçat de la muralla medieval en aquest indret. Segons la documentació recollida, l'antiga muralla passava pel límit nord de la plaça, entre el carrer Alfons XII i el de les Piques. Finalment quan es van executar les obres d'urbanització del carrer Alfons XII també es va recollir informació arqueològica del tram situat al final de l'Alfons XII.

Bibliografia:

- PIERA i TEIXIDÓ, Marc (2007). Memòria del desmuntatge d'estructures al jaciment del carrer Arbonés 29-43 de Manresa. Generalitat de Catalunya: Calaix, Memòria

- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

- SITJES MOLINS, Xavier (2014). Els Castells i torres medievals del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472)

L'estocada definitiva: una guerra nefasta

Entre el 1462 i el 1472 Catalunya va viure una devastadora guerra civil. Havien passat cinquanta anys des del Compromís de Casp, però l'arribada dels Trastàmares al tron encara no s'havia paït. La mala relació entre el rei Joan II i el seu primogènit, Carles de Viana, va ser l'excusa perfecta perquè les institucions catalanes i la monarquia mesuressin les seves forces. De rerefons, un país que encara patia els excessos del feudalisme.

Podem resumir la Guerra Civil Catalana com un cúmul de xocs entre sectors socials i polítics que, per diferents raons, va acabar configurant dos bàndols oposats. Per un cantó, en l'àmbit polític, enfrontà la nova dinastia dels Trastàmares (castellana), que anava acumulant i introduint a Catalunya tics absolutistes, amb una oligarquia que volia continuar amb el model pactista català preexistent. Per altra banda, l’oligarquia urbana, organitzada al voltant de la Biga, volia mantenir els privilegis de govern a la capital del Principat on les classes mitjanes, agrupades al voltant de la Busca, volien aconseguir alhora un major accés als càrrecs municipals. 

Finalment, al camp, des de la crisi del 1333 i l'esclat de la Pesta Negra, els senyors feudals havien incrementat les càrregues als pagesos amb l’execució dels mals usos, per tal de contrarestar la baixada de les rendes. Aquesta varietat de motius va configurar dos bàndols, que es van acabar enfrontant a nivell armat: els reialistes, partidaris del rei Joan II d’Aragó, amb el suport dels pagesos de remença, per una banda, i el Consell del Principat, integrat per les institucions catalanes –Diputació del General i Consell de Cent– per l’altra, per tal de tenir el control polític del Principat.

Els efectes de la guerra a casa nostra: empobriment, malestar rural i èxode burgès 

La guerra civil catalana va durar 10 anys, durant la qual Manresa va patir setges i amenaces de tota mena. El conflicte va significar el cop definitiu a la rica i poderosa burgesia manresana. Els habitants de Manresa ja estaven debilitats per les penúries que havien començat a mitjans del segle XIV, i el conflicte civil català va acabar per reduir a la meitat el nombre de burgesos i patricis de la ciutat. La majoria van perdre tot el seu poder econòmic i d'altres van emigrar cap a les grans ciutats del país, com Barcelona o la fastuosa València, que va rebre molts refugiats catalans que fugien de la guerra. Abans de la guerra, Manresa tenia alguns ciutadans amb unes fortunes que superaven les 3.000 lliures. Després de la guerra la fortuna del ciutadà més ric de Manresa arribava a poc més de 800 lliures.

A la dècada dels anys 80 del segle XV, segons l'historiador nord-americà Jeff Fynn-Paul, els burgesos de Manresa pràcticament es van esfumar de la ciutat, almenys com un grup que podia igualar als nobles locals. Els cavallers del camp, que estaven limitats per l'aliança entre el veguer i el consell de la ciutat durant un segle i mig, van tornar a sorgir amb força aplicant una nova era de violència feudal contra els serfs i els remences. La pressió al món rural era molt dura, de fet, sempre fou molt dura pels serfs que estaven cansats dels capritxos dels seus senyors feudals. Tornaven a practicar-se de forma desacomplexada els denominats "mals usos" que tant mal havien fet al sistema feudal català, tot i que el rei Ferran havia redimit l'exercici d'aquests mals usos a la Sentència Arbitral de Guadalupe de l'any 1486.

El declivi de les elits burgeses manresanes, va afavorir la seva assimilació dins d'una cultura urbana menys burgesa i sobretot menys moderna, que la del segle XIV, segle cabdal per la ciutat i que la historiografia local va assenyalar com L'Època d'or manresana. Manresa hauria pogut mantenir la seva vitalitat econòmica, social i política si la població no hagués disminuït a mitjans del segle XV. Un cop més les causes principals d'aquestes pèrdues de població eren: la pesta, l'emigració a causa dels abusos dels nobles locals, el debilitament dels vincles amb l'economia local que va comportar l'arribada del sistema de censals, el desig de les elits riques locals de portar una vida més confortable tal com feien a Barcelona i finalment la natura opressiva en una ciutat petita com Manresa, on afloraven els conflictes i enveges. Amb aquest clima de decreixement i involució, la vitalitat urbana i la falta d'oportunitats i del favor reial, el govern municipal va perdre bona part de la seva importància. La guerra civil catalana va acabar de donar l'estocada a una ciutat que feia un segle i mig, havia viscut el moment més àlgid de la seva història.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià (13/01/2017). L’alimentació de la pagesia manresana a través de l’inventari del mas de la Coromina (1397). https://amascrav.wordpress.com/2017/01/13/el-mas-de-la-conomina-un-exemple-de-lalimentacio-de-la-pagesia-manresana-de-finals-del-segle-xiv/ [Recuperat el 07/07/2018]

- TORRAS, Marc (2008). Els consellers i altres càrrecs municipals de Manresa del segle XV. Societat d'Onomàstica: butlletí interior, 28.

Manresa i el ducat de Girona

Un nou ducat per un príncep

El rei de Catalunya i Aragó Pere III, el Cerimoniós, visqué molts anys preocupat per la falta de successor mascle. En néixer el seu fill Joan, volgué exterioritzar la seva satisfacció amb la creació del Ducat de Girona, a favor de l'hereu de la Corona. La creació del Ducat s'institucionalitzà amb una disposició reial signada a Perpinyà l'any 1351. Aquell mateix any, la ciutat de Manresa va entrar a formar part del ducat de Girona. D'aquesta manera el rei Pere volia copiar la creació del principat de Gal·les a Anglaterra o del Delfinat a França. Mentre el príncep era jove, la pertinença al ducat de Girona no va afectar en els afers de la ciutat.

A partir de 1360 les coses van començar a canviar quan el jove príncep Joan va començar a exercir la seva autoritat governamental amb el seu propi dret. L'any 1387 quan el príncep Joan va ser rei, el càrrec començà a ser significatiu per la ciutat de Manresa i el seu govern. La creació del ducat de Girona tan sols suposà la creació d'una nova capa de govern i burocràcia dins d'un estat que estava evolucionat cap a nivells moderns de govern. En general, l'existència del ducat de Girona va tenir un efecte positiu en el nivell de vida de les elits i prohoms de Manresa. Els ciutadans amb talent van veure com se'ls obrien les portes a un llarg ventall de càrrecs ben remunerats a la cort del duc, molt més fàcils d'aconseguir que els funcionaris reials, pels quals hi havia molta més competència.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

La cirurgia medieval i els barbers

Els barbers de l'edat mitjana, molt més que barbes!

El 1215 va ser un any nefast per a la medicina medieval: el papa Innocenci III va prohibir als clergues practicar la cirurgia pel seu "caràcter cruent", menyspreant aquest ofici per l'aversió que l'Església tenia a la sang. La tasca manual va ser menyspreada i es va quedar en mans dels barbers i també de certs individus que van intentar fer-se passar per cirurgians. Si en aquesta època s'hagués pogut protestar, el lema podria haver estat "les retallades del barber maten", tot i que seria injust, ja que el cirurgià-barber va ser una figura essencial durant molts segles. És una època en la qual el cos és menyspreat per ser un mer recipient de l'ànima: en la qual es pensava que la malaltia era un càstig diví per la qual la majoria de les vegades només servien resos, penitència i amulets.

En tot cas, si no disposaves de molts diners i tenies un problema de salut, la teva única solució era anar al barber sangrador o mestre sangrador, una figura multidisciplinaria que el mateix podia fer-te una sagnia (activitat en la qual eren mestres consumats), treure't un queixal o donar-te un massatge i tot en una mateixa sessió. La posició social del barber estava entre aquells professionals titulats de la medicina com podien ser els metges o els cirurgians (cars), i els curanderos, santiguadors o ensalmadors que no tenien argumentació empírica i que avui entrarien en el camp dels estafadors. Igual que els altres gremis de l'edat mitjana, el barber sangrador atenia als seus clients a casa seva, mentre que a la primera planta vivia amb la seva família, i en alguns casos amb els aprenents d'aquesta singular professió que abastava activitats d'allò més diverses.

En primer lloc, el barber sangrador era el que supervisava al barber de tota la vida, la comesa era tenir cura de la higiene del client rentant i tallant els cabells i la barba. A més, aquest "lampista de la salut" treia dents i queixals, posava ventoses i sangoneres, i fins i tot tractava fractures i luxacions. Per si fossin poc, les llevadores tenien l'obligació d'avisar al barber cirurgià si el part es complicava; en aquest cas treien el cos del nen si havia mort mitjançant instruments quirúrgics, o bé realitzaven una cesària post-mortem per intentar salvar la criatura. Si les famílies eren riques, podien contractar un metge jueu, però aquest era massa car i sovint s'havia de desplaçar fora de les ciutats medievals, la qual cosa li comportava problemes. Els jueus catalans havien de complir amb l'horari establert als calls. Aquests es tancaven quan es feia fosc amb el toc de l'oració de la nit i els jueus que no tornaven a l'aljama de nit podien ser multats, o en el pitjor dels casos, arrestats.

Els clients d'aquests professionals de la salut eren majoritàriament camperols i artesans. No obstant això, els nobles també contractaven els seus serveis per recomanació dels seus metges de cambra. Al llarg del segle XIII es va constituir el gremi dels barbers sagnadors, el que va significar una estructuració dels coneixements de la disciplina fins a la seva entrada a la universitat un segle més tard. Per diferenciar-los, van col·locar, en les seves façanes, un pal pintat de vermell que simulava la sang, al qual li van lligar venes de color blanc. Alguns d'ells van passar a fer operacions considerades grans, com treure hèrnies i hemorroides. Van arribar fins i tot a realitzar perforacions en el crani (trepanacions) per "alleujar" els mals de cap o la bogeria. S'atrevien, a més, a amputar cames o reduir fractures, entre altres pràctiques quirúrgiques.

La Manresa dels barbers de finals del segle XIV

L'any 1370 Manresa comptava amb uns 690 focs (3.500 habitants) i estava recuperant-se dels efectes de la Pesta Negra i encara patia la imposició fiscal del rei Pere III per culpa de la guerra amb Castella. La jerarquia que podem establir a Manresa en l'àmbit patrimonial ens marca el patró que va ser habitual en qualsevol municipi important de la Corona catalano-aragonesa d'aquell període. A finals del segle XIV la ciutat de Manresa ja tenia documentats barbers, boticaris, astròlegs i físics. El cas dels barbers és especial, ja que molts d'ells són considerats metges en la majoria de documentació (en alguns casos podem arribar a entendre que un barber era també un cirurgià), i fins i tot un patrici manresà rellevant de l'època com Bernat de Figuerola els recomanava als seus visitants com a metges reputats.

L'esmentat Bernat de Figuerola va ser un personatge influent a Manresa, i també una persona molt rica, per exemple, la construcció de la Séquia, una bona part li devem a ell. El seu era el quart patrimoni de la vila a inicis del segle XV, i estava molt per sobre de qualsevol dels practicants de la medicina, més encara si ho comparem amb el patrimoni menys valorat, el de Joan Bassa. Bernat de Figuerola va participar en la vida política exercint càrrecs i també va estar relacionat amb la monarquia, per a la qual treballà eventualment. Els seus béns eren diversos, d'explotacions agràries d'importants dimensions, a unes rendes elevades que entraven en forma de censos cobrats per les terres i pels censals crediticis. En segon lloc, apareixen els patrimonis dels boticaris i, finalment, els dels barbers, els protagonistes d'aquesta entrada. L'any 1389 els barbers de Manresa Pere de Comalba i el seu fill Tomàs, van formar una societat amb Ferrer de Comalba, substituït després de la seva mort pel seu fill homònim, super officio barberie et art cirurgie. Els beneficis es repartirien a parts iguals tant per raure o adobar com per segnar com per offici de cirurgia. Com veieu els barbers d'aquells dies tallaven molt més que les barbes als seus clients!

Et pot interessar:

- Altres Barcelones: Barbers mèdico-musicals. Un ofici polifacètic
http://www.altresbarcelones.com/2009/02/barbers-medico-musicals-un-ofici.html

Bibliografia:

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2005) Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2007) Los oficios relacionados con la medicina durante la baja edad media en la Corona de Aragón y su proyección social. Publicat per Anuario de Estudios Medievales (AEM) 37/1, pp. 107-137

Bibliografia en línia:

- Barber History: The barbers' poles and the reasons for their colors
http://wordinfo.info/unit/3364/ip:17

Arxius:

 - AHPM, "Llibre particular de la família Comalba", 1373-1434.

La "Santeta", una verge que ningú veu

Racons indòmits de la Seu de Manresa: Santa Clara Màrtir

En una dependència a tocar de la capella dels Favets de la basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, fora dels focus dels visitants, turistes i feligresos despistats, s'amaga el cos momificat de Santa Clara Màrtir, coneguda popularment per les famílies tradicionals del Barri Antic com la Santeta. La Santeta és el cos d'una noia de 16 anys, verge i màrtir, que va morir apedregada, amb els cabells llargs, que la família manresana Soler i Arola va portar des de Roma fins a la nostra ciutat el segle XVII.

Els segles XVII i XVIII les famílies nobles que havien col·laborat significativament amb l'església era costum que fossin obsequiades amb relíquies durant els seus viatges a la ciutat del Vaticà. En el cas de Santa Clara Màrtir, el cadàver va arribar a Manresa com a agraïment per la participació en les Croades contra els infidels de Terra Santa. De fet, segons recordava Montserrat Moll, la seva família, a banda de la Santeta, també tenia una col·lecció de petites relíquies de sants, una per cada dia de l'any, i un Lignium Crucis, una creu feta, segons marca la tradició, a partir de la fusta original amb la qual es va crucificar Jesucrist. Tanmateix el cos de Santa Clara Màrtir anava acompanyada d'una extensa documentació en llatí, que es troba a la basílica de la Seu i es va donar amb una butlla papal que va traspassar set generacions.

De les catacumbes del Vaticà a Manresa

De les catacumbes del Vaticà, Santa Clara Màrtir va ser traslladada al pis principal d'un bloc propietat dels Soler i Arola del carrer Sobrerroca, on hi va construir un oratori presidit pel Lignium Crucis i amb la Santeta, que junt amb la corona, el calze i la palma del martiri, reposava en la mateixa estructura de l'altar protegida per un vidre frontal a la Seu. Al seu cos s'hi poden trobar restes de la seva mort: té el nas trencat i un forat al cap dels impactes de les pedres. Fins a l'esclat de la Guerra Civil era tradició de la família obrir periòdicament l'oratori a la ciutadania perquè poguessin veure la Santeta. Quan va esclatar la guerra l'any 1936, Santa Clara Màrtir va ser enterrada a la Cova per evitar-ne qualsevol dany i fins i tot la destrucció. Al cap de tres anys va ser desenterrada i tornada al pis del carrer Sobrerroca.

El 1995, els descendents de la família van decidir donar el cos de Santa Clara Màrtir a la basílica de la Seu. Per fer-ho la van traslladar discretament a les sis del matí. Allà es va deixar en una dependència al costat de casulles eclesials i altres estris religiosos històrics. Quan una família noble s'emportava un cos sant de les catacumbes del Vaticà, un monsenyor en feia un document acreditatiu. Aquest document, escrit en llatí, certificava quan i de quina manera va morir el sant o la santa en qüestió. L'antiguitat del cos d'aquesta Santa Clara, la Santeta, segueix sent un misteri, malgrat que no té menys de 500 anys: els gairebé 400 que fa que és a Manresa i, com a mínim, un segle més per aconseguir-ne la momificació.

El culte de les relíquies

El culte de les relíquies ha estat un dels elements més característics i cridaners del cristianisme des dels seus orígens. Les relíquies es defineixen com les restes dels màrtirs o els sants, ja siguin corporals -com els ossos, el cabell o fins i tot teixit orgànic- o objectes associats amb el sant en qüestió i el seu martiri. Es guardaven en recipients especials, els reliquiaris, i es col·locaven en les esglésies -sota l'altar o en una capella- perquè els fidels els veneressin en el dia de cada sant i participaran de la santedat i gràcia lligades a aquestes restes. El culte a les relíquies es va popularitzar immensament durant l'edat mitjana; les gents esperaven d'elles efectes gairebé màgics i no dubtaven a peregrinar centenars de quilòmetres per arribar a les més preuades, les dels apòstols Pere i Pau i altres incomptables sants que hi havia a Roma, o la de Santiago a Compostel·la. Fins i tot a la catedral de Colònia on hi ha el reliquiari amb els ossos dels Reis Mags que van visitar Jesucrist el dia del seu naixement.

En l'alta edat mitjana, les catacumbes romanes van donar abundant material als col·leccionistes de relíquies. Al segle IX, el diaca Deusdona va crear una associació destinada a la seva venda i va començar a exportar fora d'Itàlia. El mercat va anar creixent, però la matèria primera va començar a escassejar. Així, si al principi l'interès se centrava en objectes relacionats amb Crist, els apòstols o els màrtirs, després es va estendre a les restes d'altres sants, bisbes, abats i fins i tot de reis i aristòcrates que havien mostrat en vida alguna relació amb la causa religiosa. A vegades el trànsit s'accelerava.

Existia un autèntic rànquing de relíquies en funció del seu valor. Les més apreciades eren les relacionades amb la vida de Crist, les relíquies dels apòstols i les restes dels sants més venerats. Les Croades a Terra Santa van ser una "bona font" de relíquies. Els cossos sencers, els caps, els braços, les tíbies i els òrgans vitals tenien més importància que altres restes humanes, i la seva antiguitat incrementava el seu valor. Els llocs amb menys sants, i amb menys poder econòmic o polític, comptaven amb objectes de menor rellevància. Amb ossos, dents, pells, estelles i retalls es consagraven altars, s'encapçalaven processons i s'elaboraven reliquiaris. Els clergues els compraven, incentivats per decrets conciliars en què s'instava a posseir relíquies per consagrar amb elles els altars.

Bibliografia:

- FONTANALS, Pere: La «Santeta» el cos momificat d'una noia de 16 anys que la Seu guarda lluny de la mirada del públic [NacióManresa el 15/09/2017]

La carta del rei Joan I al batlle de Manresa

Com es va evitar un bany de sang jueva l'any 1391 a casa nostra?

El 1391 el rei Joan, conegut com el Caçador, va enviar una carta d'agraïment al batlle de Manresa. Una carta per donar-li les gràcies per evitar el linxament dels jueus del call manresà i al mateix temps l'instava a fer un llistat dels desperfectes de l'assalt al call de la nostra ciutat. Feia mesos que els calls jueus de la Corona d'Aragó (contaminats per les prèdiques antisemites provinents de la península Ibèrica) havien estat saquejats de forma brutal i criminal. No es feien distincions dintre el call, i la sang corria carrer avall, amb autèntiques matances. El 5 d'agost de 1391 va tenir lloc el més violent linxament de jueus ocorregut a la ciutat de Barcelona, ​​un pogrom en tota regla molt abans que aquesta paraula d'origen rus fóra encunyada. Se suposa que van morir uns 300 jueus, segons les conclusions que s'ha arribat després d'estudiar diferents fonts i fer-ne una interpretació adequada i imparcial.

Tornant a Manresa, sabem gràcies a diferents fonts com els jueus de Manresa van salvar-se dels linxaments indiscriminats que havien patit a altres ciutats catalanes l'estiu de 1391. No podem dir que el call no fos atacat, però tampoc podem parlar d'un gran assalt i matança. Pràcticament, poc es va poder fer en moltes ciutats i viles catalanes per evitar aquests atacs programats, perquè eren atacs ben perpetrats, amb un gran nombre d'assaltants ben equipats (evitant localitzar-ne els instigadors reals), i que en moltes ocasions es repetia amb el patró clàssic: sense destinar un gran nombre d'homes per evitar-ho la macabra jornada estava guanyada. Per exemple, gràcies a l'obra de prestigi apareguda l'any 1929 de Fritz Baer, Die Juden im Christlichen Spanien, sabem que el rei Joan I va enviar diferents cartes als veguers i batlles catalans (Barcelona, Tortosa, Figueres, Lleida, Cervera, Cotlliure, Berga, Manresa, Besalú, Vic, Puigcerdà o Vilafranca del Penedès; entre d'altres) per interessar-se sobre els atacs a les juderies catalanes i buscar-ne els responsables, tot i que com hem dit abans, es feia difícil buscar els culpables, ja que eren atacs amb un gran nombre de participants. Van existir personatges nefastos com Sant Vicent Ferrer que amb les seves prèdiques antisemites, barrejades amb un grau indecent d'obscurantisme apocalíptic, gràcies als efectes que encara s'arrossegaven de la Pesta Negra, van ajudar a crear un clima de crispació i tensió permanent. En tot cas, el rei Joan estava més interessat a avaluar el grau de desperfectes que havien patit els calls catalans, i saber quin era el cost econòmic real de tot el patrimoni que s'havia destruït, cremat o robat.

A Manresa, precisament l'actuació de les forces d'ordre van evitar una veritable matança de proporcions mai vistes malgrat els intents de la població cristiana per assaltar el call. Una carta dedicada al batlle manresà Gallart i al veguer de la ciutat del rei donant les gràcies per aturar les matances del dia 5 de novembre de 1391 n'és la prova més fidel. Tot i la protecció, una altra font ens parla d'atacs i assalts. Un oficial del tresor de la corona, Andrea Denari escrivia al procurador general del rei que a les poblacions de Lleida, Tortosa, Vilafranca del Penedès i Manresa, i també a Cervera i d'altres ciutats, els jueus havien estat assaltats sense contemplacions, remarcant el gran grau de pillatge i saqueig. El saqueig era també un bon motiu per assaltar els calls, i amb un afany de rapinya exultant, la població es va llançar al pillatge de forma fulgurant i amb la cobertura d'una gran massa darrere teu, el triomf estava ben assegurat. Carta blanca per robar.

Finalment, a casa nostra el call no va ser saquejat de forma contundent, o almenys no disposem d'evidències clares en l'àmbit d'arqueologia, i de fet l'inventari realitzat posteriorment demostraria que els jueus manresans no eren tan rics i poderosos. És més, els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava si la comparem amb altres calls catalans de l'època. Els jueus catalans del període baix-medieval tenien la protecció "de cofre i tresor" per part de la corona, per tant, els jueus estaven sota la jurisdicció directa del monarca. Qui robava, manllevava, deshonrava o atacava a un jueu català, estava atacant al patrimoni directe del rei, i el càstig sovint era la mort.

Bibliografia:

- BAER, Fritz (1929). Die Juden im Christlichen Spanien. Akademie Verlag, Berlín.

- BENET, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

- GAMPEL, Benjamin R. (2016). Anti-Jewish Riots in the Crown of Aragon and the Royal Response, 1391-1392. Cambridge Press, New York

- MORELLÓ, Jordi (2011). En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

Dintre i fora, la ciutat medieval

Els quarters i els ravals de la Manresa medieval

A les acaballes del segle XIII diversos factors van portar la ciutat de Manresa cap a un sorgiment d'unes noves elits econòmiques. Els impostos reials eren relativament baixos i els rics de la ciutat van poder invertir-los en millores de caràcter urbà, sobretot en l'arquitectura local que havia d'esdevenir un símbol de llur poder de la ciutat en la regió central de Catalunya. Foren anys d'esplendor econòmica on les classes dirigents, les grans famílies manresanes i els patricis van dedicar esforços en construir o més aviat bastir una imatge de ciutat rica, seguint els paràmetres medievals de l'època. El resultat de tot això fou que entre 1290 i 1330, segons ens diu Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i Declivi d'una ciutat medieval (2017), Manresa va iniciar la construcció de cinc esglésies gòtiques i un nou pont de pedra. Els campanars de les noves esglésies de pedra eren la viva imatge d'una ciutat en expansió. A partir de 1330, la ciutat va patir una important sequera que va obligar a emprendre un projecte ambiciós per portar aigua del riu Llobregat cap al riu Cardener, dissenyat per millorar la productivitat agrícola de Manresa, la famosa "Séquia".

Aquells anys foren d'un ritme de creixement frenètic, la ciutat havia quedat petita i van començar a sortir nous espais habitats fora del perímetre fortificat de les muralles. La ciutat augmentava fora muralles molt de pressa, per la impossibilitat d'encabir més gent dintre el nucli habitat. Les muralles del segle XII eren insuficients i aviat van néixer dos nous ravals, un a cada costat, a l'est i l'oest de Manresa. Cap a l'any 1320, els suburbis de Manresa eren gairebé tan grans com la ciutat de les muralles. D'aquesta manera, podem entendre que a principis del segle XIV la ciutat fos dividia en quatre quarters. Els quarters eren una espècie de districtes moderns, i eren utilitzats per fer lleves de tropes per la milícia del veguer, i per repartir els impostos a recaptar, i en alguns casos, fins i tot per escollir els consellers de la ciutat. Dos d'aquests quarters formaven part de la ciutat emmurallada, el de Santa Maria al sud i el de Sobrerroca al nord, mentre que els altres dos consistien en el raval oriental, Sant Miquel, i l'occidental, el de les Cudines, més conegut avui pel seu nom com Escodines.

Les noves muralles: Sant Miquel a dins, les Escodines a fora

L'any 1360 el temor a diferents invasions va obligar la ciutat a construir un nou teixit de muralles que protegís a tots els manresans, fou la darrera reforma que va efectuar la ciutat de Manresa respecte al tema de les muralles. Una declaració de 1362 diu que les ciutats non est clausa, tenien un sistema defensiu del tot insuficient. Sis anys més tard, van iniciar-se les obres per construir les noves muralles. El nou recinte emmurallat envoltava íntegrament el quarter de Sant Miquel, i cap al 1375, seguint la documentació del temps, les obres pràcticament ja havien quedat acabades. No fou el cas del quarter de les Cudines, el raval oriental de Manresa no va ser inclòs dintre les muralles. Els motius eren financers, tot i que també hi havia una explicació més fàcil. La part oriental de la ciutat era difícil de defensar, ja que s'estenia entre la part més alta dels barris de Santa Maria i Sobrerroca i el turó de Santa Clara a l'est. Les noves muralles de finals del segle XIV no protegien a tots els manresans, i la construcció de les muralles va deixar la ciutat exhausta econòmicament. Fins i tot els caps de casa de les parròquies hagueren de suportar la càrrega fiscal de la construcció.

Les divisions de la ciutat medieval

Durant el període medieval era freqüent dividir les grans ciutats en parròquies, i no en districtes o quarters. El cas de Manresa era peculiar, ja que la ciutat tenia una única parròquia que englobava la ciutat i un radi de cinc quilòmetres. Les autoritats locals van recórrer a un nou mètode de divisió, la dels "carrers" o quarters, una divisió administrativa que com hem dit abans, era per fins econòmics, defensius i més endavant, militars.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

- VALDENEBRO, Raquel (2007): El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

Les cartes de franquesa

Els immigrants de Manresa durant el període medieval

El període que va de mitjans del segle XIV fins a pràcticament entrat el segle XVI els consellers de Manresa tenien clar que la crisi demogràfica que tenia lloc a la ciutat era un llast que afectava greument a l'economia. Calia repoblar la ciutat amb nous habitants. Ben aviat es va restaurar i recuperar una vella pràctica provinent de les guerres contra els sarraïns, les cartes de franquesa. Les cartes de franquesa eren excepcions fiscals a tots aquells qui volguessin venir a viure a Manresa amb la seva família, amb la particularitat que estaven exempts de pagar impostos a la corona durant un període estipulat.

Per tal d'aconseguir aquesta fita, els prohoms, caps de les grans famílies de Manresa i consellers, van començar a concedir l'exempció temporal o de per vida del pagament d'impostos reials directes, que assumia la ciutat de Manresa, a tots aquells que es traslladessin a viure a la ciutat amb la seva família. Amb aquesta mesura, els afranquits només haurien de pagar les poques talles i els "impostos municipals" que bàsicament eren obres de manteniment a les muralles i la séquia, i els impostos indirectes que gravaven sobre diversos productes del mercat. Normalment els períodes d'exempció d'impostos anaven del 5 a 15 anys. Un cop finalitzaven aquests períodes, els afranquits ja pagaven els mateixos impostos que "els autòctons". Alguns d'aquests afranquits van gaudir de per vida de l'exempció d'imposts reials.

Totes aquestes mesures van afavorir l'arribada d'immigrants a la ciutat, destaquen els "veïnats de França" els occitans i catalans del Rosselló que van venir a viure a la nostra ciutat. Encara en queden vestigis en la nomenclatura de la ciutat, com el carrer Arbonés, que és una derivació de la ciutat de Narbona. Tot i això, la majoria d'afranquits de Manresa eren catalans de l'interior. En aquest aspecte, a l'Arxiu Comarcal del Bages encara podem revisar el llibre on s'inscrivien tots els immigrants que arribaven a Manresa. Allà s'hi apuntava els seus noms, l'origen i l'ofici. En aquest llibre no hi trobem tots els inscrits que van rebre entre el 26 de maig de 1363 i 20 de desembre de 1512 atès que qui només s'apuntaven els immigrants afranquits pel consell de la ciutat i no tots els immigrants que s'instal·laven a Manresa.

De la llista d'afranquits podem observar que la majoria de noms i cognoms són originaris de la Catalunya dels segles XIV i XV. Trobem noms comuns com Joan, Bartomeu, Bernat, Pere, Ramon o Guillem, i també cognoms habituals com Ferrer, Oliveres, Grau, Morera, Pla, Riera, Puig o Roca. Hi ha una importància d'immigrants del Bages i de les comarques de l'entorn. Això es pot saber gràcies als cognoms típics de cada zona. Per exemple, el cognom Abadal era molt típic de la comarca del Moianès, un Brocart era un cognom originari de Sant Fruitós de Bages; els cognoms Quer, Fábrega i Salipota eren típics de Súria; un Canadell de Viladecavalls de Calderes; un Cirenencs era de Monistrolet (Rajadell); un Graner de Navarcles; un Grau de Fals (Fonollosa); un Llobet de Sant Joan de Vilatorrada; un Riera de Callús i un Ullastrell, de Rocafort. Molts d'aquests cognoms fan referència als masos, alguns d'ells avui encara es mantenen en peu. Molts d'aquests afranquits no van instal·lar-se dintre les muralles de la ciutat de Manresa sinó als ravals i als afores. Els cognoms d'aquests afranquits eren Angle, Guix, Comtals o Corrons, alguns d'aquests noms avui són noms de barris de Manresa.

Bibliografia bàsica:

- BOLÒS, Jordi (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284, p. 130.

- TORRAS, Marc (2001). Els noms dels immigrants a la Manresa Medieval. XXVII Col·loqui general de la societat d'onomàstica. pp. 343-358. Volum II.

No és Israel... és Manresa: el mur d'en Jaffa

I més històries de les muralles!

En aquest bloc hem parlat molt de les muralles de la ciutat de Manresa, un tema apassionant sens dubte i que encara ens donarà per fer un parell més de bones històries. Com moltes de les principals ciutats i viles catalanes, Manresa, com a nucli urbà, va néixer durant el segle X en un punt fortificat i es va consolidar a partir del segle XII entorn d'un mercat i, sobretot, en el segle XIV, la seva època de màxima esplendor. D'aquestes èpoques en perduren elements tan rellevants i singulars com la basílica de la Seu i la Séquia de Manresa, però també les Muralles, els ponts Vell i Nou, i nombrosos elements immersos en la trama urbana de la ciutat, també d'origen medieval. Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans de ser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocupava també el Puig Mercadal i tot l'espai entremig.

Si ens situem al tram on encara podem veure l'antic mur medieval de Manresa, entre el Puig Cardener i el final del carrer de Galceran Andreu, un nom surt als panells explicatius i turístics del recorregut, és el nom de “mur d’en Jaffa”. Un nom peculiar i que avui en dia molts visitants de la ciutat i també molts manresans despistats, es pregunten quin és l'origen d'aquest nom. El tram de muralla de Manresa dita, mur d'en Jaffa era, i de fet encara hi és, just al darrere de la casa de la família Jaffa, que ocupava el solar dels jutjats vells de la Baixada de la Seu. El nom venia d'un important llinatge manresà, amb una llarga tradició de càrrecs públics al Consell de la Ciutat. Aquest tram de mur del segle XII fou refet el 1380 aprofitant les pedres del tram del mur que anava de Sant Miquel al Puig Cardener, que s’estava desmuntant.

En vermell, el mur d'en Jaffa. Dibuix de Lluís Comallonga

"Aquest fragment de muralla era conegut com el mur d’en Jaffa, per trobar-se proper a la casa de la família Jaffa. En aquest tram, tot i la vegetació, s’aprecia un mur que pertany clarament al circuit de muralles del segle XII. Actualment és un dels trams més antics conservats de la muralla. A la part posterior encara es pot apreciar el que podria haver estat el corredor interior del mur, convertit actualment en un carreró entre el mur i les cases".

Raquel Valdenebro, Les muralles de Manresa. Itineraris per la història de la ciutat.

Bibliografia:

- GASOL, Josep M. (1975). La història de Manresa explicada als infants. Manresa: Llibreria Símbol.

- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97.

L'art amagat de la Seu

Una joia florentina a la Seu de Manresa

El Museu Històric de la Seu, amaga entre les seves peces de més valor un frontal florentí de mitjans del segle XIV, que sembla que per fi veurà la llum pública, després d'una dura tasca de recuperació i dignificació d'aquesta peça d'art d'altíssim valor patrimonial. Es tracta d'un frontal únic al món, de grans dimensions i que escenifica moments de la vida de Jesucrist, centrat en el seu crucifix. La historiadora de l'art, Sílvia Ruiz va qualificar aquest frontal com la "joia de la Seu". La peça va ser adquirida pel mercader manresà Ramon Saera l'any 1357 i fou un exemple evident que la Manresa del segle XIV era una ciutat rica i puixant que es podia permetre tenir grans obres artístiques, igual que les importants ciutats mercaderes italianes com Gènova, Florència o Pisa. 

El frontal de la Passió o florentí va ser encarregat el segle XIV al brodador Geri di Lapo pel manresà Ramon Saera, una de les personalitats més importants de la ciutat de l'època i que, a la seva mort l'any 1357 va deixar la peça en herència a la Seu. És sense dubte la peça més important del Museu Històric de la Seu i de tota la ciutat de Manresa en l'àmbit artístic. Per cert el museu de la Seu segueix sent el gran desconegut dels manresans, de fet la majoria de nosaltres ignoren que existeixi un museu a la basílica de la Seu. Ningú en parla més enllà dels especialistes de l'art o els vells historiadors de la ciutat que encara el freqüenten de forma molt esporàdica.

A finals de l'any 2017 els responsables de la Seu de Manresa van encarregar a experts del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat un estudi per tal de saber en quin estat de conservació es troba el valuós frontal florentí de la basílica. La petició, coordinada amb el Bisbat de Vic, es va demanar per tal de poder disposar d'un full de ruta per millorar-ne la conservació i la seva exposició al públic de nou. El valuós frontal fa 90 centímetres d'alçada i 3,33 metres d'amplada i en ell s'hi representen la crucifixió de Jesús a la part central mentre que els laterals estan disposats de tres en tres fileres. La seva importància rau en el fet que és un dels pocs frontals d'altar gòtics conservats a escala mundial d'aquesta època. L'any 2012 es va denunciar als mitjans l'estat precari en què es trobava la peça i les dificultats que tenien les institucions museístiques per conservar la peça del Museu de la Seu i d'altres de la col·lecció.

El llegat de Geri Lapi com a artesà del brodat perviu bàsicament a casa nostra, on hi ha l'única peça seva que consta que s'ha conservat sencera i sense modificacions posteriors. No obstant això, també es pot apreciar la destresa de l'artista italià al prestigiós Metropolitan Museum of Art de Nova York, on es guarda un fragment de 26,7 x 40,6 cm d'un altre frontal. El retall presenta l'escena de la flagel·lació de Crist i és la peça més important d'una sèrie de dotze de les quals el centre nord-americà n'hostatja nou. De fet, ja els hi agradaria als nord-americans tenir l'obra de Lapi de la Seu al seu catàleg!

La visió romàntica d'un anglès de l'època victoriana

L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:

"Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat".

Una obra única i revolucionària

La tesi doctoral de la italiana Elena Chiti va obrir la capsa de pandora l'any 2013. Segons la doctora italiana el frontal florentí de Manresa va ser brodat a la rica ciutat de Florència en la primera meitat del 1300 i va ser elaborat per Geri Lapi. Es va usar per primera vegada en la consagració de la Seu de Manresa en 1353 amb la presència del rei Pere III, segons va explicar al seu bloc l'expert en arquitectura medieval, Jaume Espinalt. El frontal es troba al fons de la sala del museu, al qual únicament es pot accedir a través d'una escala de caragol peculiar. El frontal està penjat i tapat per una caixa de fusta. L'arquitecte Jaume Espinalt afirmava amb un to preocupat: "Cada vegada que s'obre la caixa el cor es capgira perquè tems que caigui el vidre de tres metres de llarg que cobreix el frontal i que faci malbé la peça. I pot ser que algun dia passi".

Més informació:

- Arquitectura Medieval: El frontal florentí de la Seu de Manresa, enllaç

- Història de Manresa: El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió, enllaç

Bibliografia:

- CARDÚS, Mar: Estat de la Qüestió: frontal florentí de Manresa. Romànic i Gòtic: l'Art dels Segles XII i XIII. 2017

- NOGUERA, Montserrat. Els tresors desconeguts de la Seu de Manresa. Publicat al Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Volum 18. Barcelona, 2004

- SOLER i MARCH, Alexandre. El frontal bordado de la Seo de Manresa. Muesum: revista mensual del arte español antiguo y moderno y de la vida artística contemporánea. Vol. VI, núm. 12. 1920

Hemeroteca:

- Diari Regió7: El valuós i oblidat frontal florentí de la Seu de Manresa serà analitzat (21/12/2017)