01 de novembre 2020
Carn jueva
14 de setembre 2020
La crisi del segle XV: el final d'un període daurat
Manresa i el segle XV: estancament i limitacions
Manresa no va arribar amb bon peu al segle XV. La ciutat podia haver mantingut la seva vitalitat econòmica, política i social que li havia quedat del segle XIV, però la demografia no ho va fer possible. Manresa perdia habitants sense remei feia massa dècades. En altres entrades del web hem explicat que van existir tota una sèrie de motius que van empènyer en aquest descens de població. Les circumstàncies van ser: la pesta (i els rebrots durant el segle), el debilitament dels vincles amb l'economia local, l'augment dels censals com a mitjà de supervivència econòmica, el desig dels patricis manresans de portar una vida més luxosa (equivalent als grans "ciutadans" de la Barcelona del segle XIV) i un augment dels impostos, taxes i tributs que van comportar una nova cultura de l'opressió econòmica entre els incipients burgesos, menestrals, gremis i treballadors urbans de la ciutat. Un altre punt important, tal com assenyalen Jeff-Fynn Paul (2016) i Marc Torras (1996) fou l'emigració de manresans i la manca de voluntat dels veguers i batlles per evitar aquesta pèrdua de població constant.
L'atmosfera del decreixement demogràfic, la davallada de la vitalitat urbana i la manca d'oportunitats econòmiques i de favor de la corona, va ser una estocada forta. A tot això també cal mencionar l'envelliment de la ciutat i la pèrdua de poder del govern local. La Guerra Civil Catalana (1462-1472), en la qual Manresa va patir setges i pillatges, va ajudar encara més a reduir la ciutat, sobretot les famílies nobles que conformaven una elit ja en declivi i cada cop més paupèrrima. Molts manresans rics van deixar Manresa per anar a viure a les dues grans urbs més importants de la Corona d'Aragó: Barcelona i València, aquesta última era el destí de molts catalans encara al segle XV. El 1453 Manresa tenia ciutadans amb fortunes que arribaven a les 3.000 lliures, i el 1480 el ciutadà més ric de Manresa tenia poc més de 800 lliures.
A finals del segle XIV el gran patriciat manresà va desaparèixer com a estament que podia igualar-se a la noblesa local. Mentrestant els senyors feudals del camp tornaven a adquirir un rang de força, delimitat durant segles pels interessos de la corona en les ciutats catalanes i el seu aflorament com a centres de poder econòmic. Els abusos del camp van tornar, els mals usos estaven encara vigents. Aquest fenomen seria clau per entendre el futur bandolerisme. De fet, podem resumir que la Manresa del segle XV, és molt menys burgesa i moderna que la Manresa d'un segle abans.
Llegir més:
Bibliografia:
08 d’agost 2020
Manresa i el poder local: qui manava a la ciutat a l'època medieval?
El càrrec de batlle era un càrrec antic al Principat de Catalunya: els comtes de Barcelona ja feien servir els seus batlles per administrar les seves propietats des del temps dels carolingis. Abans del restabliment de la batllia de Manresa l'any 1315, els principals òrgans de poder local de la ciutat de Manresa eren la castellania i el tribunal de justícia. Ambdues institucions garantien la protecció física i tenien el monopoli de la repressió, tot i que la primera tenia poders executius i la segona poders legals. Al segle XI, Manresa havia estat dominada pels senyors de Balsareny. Cap al segle XII una família local, els de Manresa, havien reivindicat el seu poder sobre la ciutat i pocs anys més tard, consolidarien el seu poder com a feudataris dominants, segons podem extreure del seu patronímic.
La família de Manresa, dominava la ciutat a principis del segle XIV, tot i que el seu poder minvà amb l'aparició de noves famílies urbanes cada cop més poderoses i que podien competir econòmicament primer, i després políticament, amb la compra de càrrecs del consell de la ciutat de Manresa. L'any 1315 el rei Jaume II compraria els drets del senyor del castell de Cardona i també dels tribunals de justícia. L'any 1252 Manresa tenia un castlà1 i un batlle, dos funcionaris diferents que feien les tasques de govern i eren designats directament pel senyor feudal de torn. El senyor feudal tenia l'última paraula en totes les decisions de la ciutat, i exercia llur control directe si era necessari.
El batlle de Manresa tenia funcions judicials i executives dins la seva parròquia (municipi, en equivalent contemporani), tot i que el veguer es reservava sempre l'última paraula. La batllia prengué forma definitiva a partir de 1359, en un moment de crisi excepcional per la guerra de la corona contra Castella, amb l'expansió dels censals2. El batlle tenia funcions de tribunal de justícia "de primera instància" per a querelles locals o denúncies. La funció del batlle més important era garantir la recaptació d'impostos del patrimoni de la corona a la ciutat de Manresa3. Els que no pagaven, se'ls sancionava amb multes, anomenades els terços. La multa més recurrent en aquell temps, era la pena dels tres terços, per exemple. Era molt poc habitual que els batlles i agutzils del consell amenacessin amb la força als contribuents fraudulents o als estafadors. Tot i això, la batllia de Manresa disposava de presó i tenia un guarda contractat a temps complet. L'ús de la força no es podia descartar com a mesura punitiva excepcional.
Altres funcions del batlle eren garantir les transaccions dels béns immobles i assegurar que els béns dels ciutadans manresans fossin degudament dividits segons les lleis d'herència i testaments. De fet, la majoria de documentació dels batlles, eren d'aquesta funció, de donar testimoni. La major part eren inventaris post mortem, és a dir, llistats dels béns dels difunts. Una altra funció més simbòlica del batlle, era aprovar els actes del consell de la ciutat. Aquesta funció també la podia fer el sotsbatlle, si era necessari.
Bibliografia:
04 de juliol 2020
Una ciutat reial, uns impostos reials (1254-1339)
09 de juny 2020
Els ganduls de les muralles, uns sous de misèria
Llegir més:
- Muralles amunt!
- Les companyies blanques
- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. Arqueología Medieval, 3, pp. 80-97.
07 de maig 2020
Els albats, els nens manresans morts en edat d'innocència
09 de març 2020
Una ciutat universal amb un consell municipal
En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg1 en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent en habitants i mides, els burgesos (estament no nobiliari, però enriquit amb el comerç) s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi que protegís els seus interessos comercials, primer, i posteriorment polítics. Així, moltes ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans del territori (reis, ducs, comtes...) l’autonomia política desitjada. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de la regió de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes com Hamburg, que actualment és una ciutat-lander. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure com les ciutats de Barcelona, París, Le Mans, etc.
13 de febrer 2020
En nom del rei, el veguer a Manresa
- BONVEHÍ, Jordi. (2019). El primer parlament d'Europa. Lleó s'avança a Castella i les assemblees de "Pau i Treva de Déu", amb sorpresa final. A: D. a. (2019). Mentides de la Història. pp. 275-281. Terrassa: OmniaBooks.
1 ARIÈS, P. (1993). Essais de mémorie: 1943-1983. p.27
07 de desembre 2019
Una ciutat buida, uns nous impostos i unes lleis draconianes antiemigració
- Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472): aquí
Bibliografia:
01 de novembre 2019
El monopoli del vi, l'ascens a "civitas" i l'inici de la rivalitat amb el bisbat de Vic
Aquest privilegi fou summament beneficiós pels patricis de la ciutat, ja que en aquells moments, la producció de vi era una de les seves inversions favorites. Aquest monopoli va encoratjar als manresans a invertir en les terres senyorials del camp, cosa que havia esdevingut viable gràcies a la protecció que garantia el veguer. Els suculents ingressos de la venda del vi amb exclusivitat es van notar a la ciutat, ja que els diners que generaven es van invertir al teixit urbà de Manresa (ampliació de muralles, construcció de nous ponts, etc.). Aquest monopoli vinícola implicava la creació d'una nova barrera econòmica entre les terres senyorials i les terres dels ciutadans reials. Aquest creixement del poder manresà al camp va contrarestar amb el poder de les propietats senyorials, entre els quals hi havia el bisbat de Vic.
Impostos, privilegis reials i l'inici de la rivalitat amb Vic
09 d’octubre 2019
La fira de l'Ascensió
Segons consta en el Llibre Verd de Manresa, el document amb validesa jurídica on el Consell de la Ciutat anotava els privilegis més importants amb què el rei havia anat distingint la ciutat gràcies al privilegi de Pere III durant la Cort de 1358, l’11 de gener de 1284 el rei Pere II el Gran atorgava el privilegi a Manresa per tal que s’hi pogués dur a terme una fira, que havia de durar vuit dies, i que havia de començar el dia de la Festa de l’Ascensió. Aquesta festa cristiana se celebra quaranta dies després del Diumenge de Pasqua i commemora l’ascensió al cel de Jesús després de la seva resurrecció. Sempre és un dijous i sol escaure’s al mes de maig.
La fira més actual
19 d’agost 2019
La ciutat deserta: l'estiu de 1348
Un any clau: 1348
Les rates que van venir d'Orient: una mort instantània
La pesta, segons l'autor àrab Ibn al-Wardi, va poder tenir origen en el «País de la Foscor», el khanat de l'Horda d'Or, en territori de l'actual Uzbekistan. Des dels ports a les zones interiors, la terrible plaga procedent d'Àsia es va estendre per tot Europa en poc temps, ajudada per les pèssimes condicions higièniques, la mala alimentació i els elementals coneixements mèdics. Únicament en el segle XIX es va superar la idea d'un origen sobrenatural de la pesta. El temor a un possible contagi a escala planetària de l'epidèmia, que llavors s'havia estès per àmplies regions d'Àsia, va donar un fort impuls a la investigació científica, i va ser així com els bacteriòlegs Kitasato i Yersin, de forma independent, però gairebé a l'uníson, van descobrir que l'origen de la pesta era el bacteri Yersinia pestis, que afectava les rates negres i altres rosegadors i es transmetia a través dels paràsits que vivien en aquests animals, especialment les puces (chenopsylla cheopis), les quals inoculaven el bacil als humans amb la seva picada. La pesta era, doncs, una zoonosi, una malaltia que passa dels animals als éssers humans. El contagi era fàcil perquè rates i humans estaven presents en graners, fonts, molins i cases -llocs on s'emmagatzemava o es transformava el gra de què s'alimenten aquests rosegadors-, circulaven pels mateixos camins i es traslladaven amb els mateixos mitjans, com els vaixells.
Alguns historiadors proposen que la modalitat majoritària va ser la pesta pneumònica o pulmonar, i que la seva transmissió a través de l'aire va fer que el contagi fos molt ràpid. No obstant això, quan s'afectaven els pulmons i la sang la mort es produïa de forma segura i en un termini d'hores, d'un dia com a màxim, i sovint abans que es desenvolupés la tos expectorant, que era el vehicle de transmissió. Per tant, donada la ràpida mort dels portadors de la malaltia, el contagi per aquesta via només podia produir-se en un temps molt breu, i la seva expansió seria més lenta.
Més informació:
- Què és la Pesta Negra?
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/09/12/que-es-la-pesta-negra/
30 d’abril 2019
"Liber judeorum dei inimicorum"
Al segle XIV s'acaba el període de tolerància religiosa cap als jueus passant-se a una fase de conflictes creixents, a causa de les guerres i les catàstrofes naturals que precedeixen i segueixen a la Pesta Negra (1348) creen una situació nova. El poble es creu víctima d'una maledicció, castigada per pecats que hauria comès. Mentrestant el clergat convida els fidels a penedir-se, a canviar de conducta i tornar a Déu. És llavors quan la presència del poble deïcida [el poble jueu] entre els cristians es considera escandalosa. A conseqüència de les massacres de 1391 i les mesures que el van seguir, cap a 1415 més de la meitat dels jueus de Castella i d'Aragó havien renunciat a la Llei Mosaica (Torà) i s'havien batejat, entre ells molts rabins i personatges importants. Fou cop massa dur per la comunitat jueva de la península Ibèrica, de fet mai es recuperarien d'aquest com molt bé explicava l'hispanista francès Joseph Perez.
L'any 1413 les comunitats judaiques de la Corona d'Aragó estaven immerses en una profunda decadència iniciada amb els pogroms del 1348 i del 1391, coincidents amb les grans crisis que havien colpejat les classes populars d'arreu d'Europa. El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple.
La seva conversió al cristianisme els salvava de ser bandejats per la població cristiana. Per la seva nova condició, el convers era apte per a ser subjecte de tots els drets polítics del ciutadà medieval, però tenia relacions tenses amb els ciutadans cristians “de natura” per la sospita, potser real o no, de la minsa sinceritat de les conversions i perquè no se’ls conceptuava com de la mateixa raça. Els jueus pensaven que un jueu, malgrat pecador, és a dir, convers, continua sent jueu, per la qual cosa el convers que tornava al judaisme era rebut de bon grat.
¿Conversions sinceres? ¿Mitjà per a salvar la pròpia vida? Hom no dubta de la conversió de molts, però la historiografia sobre els conversos porta a fer pensar que la majoria dels conversos ho eren perquè no hi havia altre remei, com es pot deduir, entre d’altres fets, de les conversions massives produïdes l’endemà mateix de l’assalt al call de Barcelona el dia 5 d’agost de 1391.
Anuari d'Estudis Medievals. Vol. 37, numero 1 (2007)
Conversos al call de Manresa
Quatre textos, recuperats per Sarret i Arbós
TEXT 1
1334 - Pridie idus (dia 12 de febrer)
Els Consellers y jurats nombran procuradors per fer pregonar que aquells qui capturaran als que mataren dos jueus en el camí públic qui va a Barcelona al lloc anomenat na Molela, y aquells els presentin vius o morts se 'ls donara 500 sous y als qui ho denunciaran 100 sous.
TEXT 2
1361 - 21 de desembre
El Consell general reunit en el Carme ordenà al Clavarí, entregui "cuidam converso vocato Nicholas de Gracia qui dimissa lege judayca excecata, ad fidem catholicam veridicam se conversit amore dei et intuitu pietatis" trenta sous barcelonesos.
TEXT 3
1414 - 12 de juny
Els Consellers admeten a Bernat de Santjoan en altre temps jueu, y ara per la gracia de deu cristiá nou, en ciutedá segons l' acord per l' any passat per el qual acordaren que per la major població de la ciutat tots els que no sian naturals y vingan a polbarse aquí sian franchs per tota sa vida de les questias que 's fassin en la ciutat, salvant les del cequiatge y de les obres dels murs de la ciutat, ab condició que durant la seva vida tingan de fer habitació en Manresa.
TEXT 4
1416 - 23 de desembre
Els Consellers concedexen llicencia a Arnal Rubei carniser que puga rifar y donar a rifar de aqui a carnestoltes (carniprivium) prop vinent "carnes porcinas", y que puga rifar de dia y no de nit ab llum.
Llegeix més al bloc sobre el call de Manresa i els conversos:
- Els metges jueus i la conversió: aquí
- Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call: aquí
Bibliografia:
- COSTA, Esperança (2013). La doble condemna dels conversos. Quadern. [El País, 23/01/2013]
- PONS, Xavier (2016). La societat jueva conversa en la Barcelona Baixmedieval, 1391-1440. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi en línia: https://www.tdx.cat/handle/10803/668225]