Carn jueva

L'alimentació dels jueus a la Manresa del segle XIV. Restriccions a la carn i el pa

Aquest text reuneix el contingut d’algunes entrades publicades a la pàgina web de l’autor, en concret “Llevadures i carns” (2011), “Jueu no toquis la carn!” (2013) i “Els jueus a Manresa” (2017). Els enllaços a aquestes entrades es poden consultar a la bibliografia.

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l’any 1274. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i, per tant, podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. La gran sort que tenim els historiadors de la ciutat de Manresa és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l’Arxiu Històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d’Artés. L’antic call de Manresa està ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, i es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà, un turó pròxim a la ciutat de Manresa que era als afores de la ciutat durant l’edat mitjana. Fins l’any 1341, l’aljama de Manresa havia tributat a la de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la participació del call manresà es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat en cap d’aquella col·lecta, la ciutat de Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un nou rang i va esdevenir un subjecte fiscal, tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona i altres ciutats catalanes, com Girona, Lleida i Tortosa.¹

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb el menjar i/o beguda que havien de ser consumits pels cristians foren motiu de controvèrsia i restriccions en moltes ciutats medievals catalanes al segle XIV. També s’havien redactat normes, edictes i lleis feudals que delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però en el cas dels jueus catalans, les autoritats de la Corona d’Aragó també van legislar de forma restrictiva quins comestibles i viandes havien d’adquirir i fins i tot vendre als mercats. Segons Riera (1988), la font principal dels problemes era la situació d’inferioritat que existia entre els cristians i els jueus quan el primer es convertia en la sortida habitual de la carn que els jueus no volien: la carn terefà.

La carn terefà era la d’aquells animals que, tot i haver estat degollats segons el ritual judaic, no podia ser declarada casher -apta per al consum jueu-, ja fos per algun tipus de negligència que el shojet² havia fet durant el sacrifici ritual o perquè a l’examen posterior al sacrifici, en què els principals òrgans interns de l’animal eren inspeccionats amb cura, el bodeq³ evidenciava que aquests estaven afectats per algun tipus de malaltia o malformació greu. Quan succeïa això, es declarava la carn “no apta”, o terefà (treffà/tryffà, segons Riera), i era rebutjada per al consum jueu, però no per a la venda als cristians. Aquesta situació d’inferioritat era del tot inacceptable als ulls de les autoritats cristianes i els grans carnissers, que van dictar diverses normes per acabar amb aquesta pràctica, o com a mínim, per discriminar pel seu compte el col·lectiu jueu. La carn jueva rebutjada pels hebreus havia de ser delimitada i marcada als mercats per diferenciar-la de la carn cristiana.

La carn de porc, un limitador religiós

El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians respecte als seus veïns musulmans i jueus. Entre les grans religions monoteistes, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal per servir i menjar a taula. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no es podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: “No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs” (Levític, 11:8). L’Islam també en prohibia el consum des dels seus orígens, en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans de forma clara: “perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, […] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là” (Sura 2:173).

El porc durant l’Edat Mitjana es criava en boscos glandífers en semillibertat, però entre els segles XI i XIII les roturacions massives i la desforestació feren que es passés cap un tancament progressiu del animal i cap a la marginalització progressiva. La carn porcina esdevé minoritària, si la comparem amb la dels ovins. Malgrat tot, la carn de porc salada era vital com a reserva per passar els durs hiverns medievals. Per tant, durant el període estival, la carn porcina de temporada es salava per a la seva conserva i es destinava per als dies més freds de l’any. Com s’ha esmentat, els jueus no podien menjar porc, i els aliments que poguessin incloure sang, com els embotits, també estaven prohibits. Això eliminava de la dieta jueva alguns aliments que sovintejaven a les taules dels cristians medievals: no solament el porc, sinó també el conill, la llebre, el congre, l’anguila o fins i tot els caragols.

Un dia mercat: “Jueu no toquis la carn!”

Els consells més moderats per a l’obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l’any 1338 es limitaven a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on es servís la carn hebrea — la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat — i obligant el venedor a informar els seus clients que aquesta carn “la mort un jueu”. Es deixava d’aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciencia personal del comprador, que en tenia l’última paraula.

Els jueus no podien tocar els aliments cristians per temor a “contaminar-los”; per tant, existia una divisió estipulada entre ambdues comunitats dels dies de mercat. Els mercaders jueus eren obligats a instal·lar-se a les zones on es venien les carns i viandes més barates. De fet, era freqüent veure la carn jueva de les boqueries juntament amb les de pitjor qualitat. Sovint se’ls assignaven llocs on no es disposava d’ombra per refugiar-se del sol, o en espais reduïts, per evitar que la clientela hi circulés de forma còmoda. La tolerància delimitada amb les viandes jueves va fer que Manresa probablement fos de les poques ciutats catalanes on els comerciants de les dues religions compartien el mateix espai de venda, tot i que els cristians tenien les millors zones assignades. En resum, podríem afirmar que la venda de carn jueva era tolerada per veguers i batlles, però no era promoguda.

El temor a la contaminació, la pesta negra

Els jueus eren considerats “cofre i tresor” del senyor rei: depenien exclusivament del poder reial i se’ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir avalots i atacs violents, com a Tàrrega⁴; el 1348 o a Barcelona el 5 d’agost de 1391. Les acusacions contra la comunitat jueva eren constants. El temor a morir a causa d’una estranya malaltia, coneguda posteriorment com la pesta negra o pesta bubònica, feia creure a la ingènua població que els jueus eren els responsables dels morts que assolaven les urbs medievals. Tal era el temor cap a la minoria jueva que molts dels principals problemes endèmics de la societat s’atribuïen als jueus. Així, durant els anys de la pesta negra (1348), la població cristiana va acusar als jueus d’enverinar l’aigua dels pous i els camps per causar la malaltia i la mort. La desconfiança mútua també va quedar palesa quan els rabins van prohibir als jueus comprar o adquirir carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

L’aspecte econòmic i fins i tot comercial també era un punt a ressaltar. Els porquers i carnissers cristians van exercir una pressió constant a les autoritats perquè els seus competidors jueus venguessin llur carn més barata, donant una falsa imatge d’un producte més dolent i poc adequat per a la taula dels cristians. A prop de Manresa, a Tàrrega, els jueus de la ciutat van recórrer al rei les disposicions que els paers i prohoms targarins havien aprovat el dijous abans de Pasqua de 1347, en les quals s’estipulava: “quod carnes judaycas venderentur minus uno denario pro libra carnium que per christianos ementur”⁵ (que la carn juïga sigui venuda a un diner menys per lliura que la carn que és comprada pels cristians). D’altres poblacions catalanes van disposar prohibicions similars a les de la capital de l’Urgell, com Lleida o Solsona. A la ciutat de Tortosa l’any 1443, els cristians tenien prohibit vendre raïm i llenya a la juderia o moreria de la ciutat, sota pena de confiscació del raïm i multes que anaven des de 5 sous fins a la presó.

La intenció era separar els jueus dels mercats i ubicar-los fora dels recintes emmurallats, tot i que les places de mercat estaven prohibides fora del perímetre de la muralla. En resum, no els quedava més remei que destinar un petit espai per vendre les seves carns i comestibles. Els predicadors més vehements llançaven les seves condemnes contra els jueus, com el funest Vicent Ferrer, que arribava a recomanar: “No comprar d’ells vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemichs. Christians no ésser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als canso. Si us envien vianda viva, prenets-la, e morta"⁶.

El pa i el dret de fornatge: Què passava amb el pa?

Els principals problemes dels jueus manresans es centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat junt al pa fermentat que feien els cristians. L’única alternativa era coure’ls a casa, cosa prohibida per la llei, fet que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d’Aragó a la ciutat de Manresa i Lleida el 1326, que permetia els jueus d’ambdues ciutats a coure el pa a casa seva a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor per utilitzar llurs forns per l’elaboració del pa) als arrendadors. 

“Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos”⁷.

Article publicat a la revista Mozaika el 29/10/2020

Bibliografia

- BERLIN, Adele (2011). The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed. Oxford: Oxford University Press.

- BENET, Albert (1983). L’origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30.

- BONVEHÍ, J. (2011). “Llevadures i carns.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2011/02/llevadures-i-carns.html [Consulta: 10-2020]

- BONVEHÍ, J. (2013). “Jueu no toquis la carn!” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2013/07/jueu-no-toquis-la-carn.html [Consulta: 10-2020]

- BONVEHÍ, J. (2017). “Els jueus a Manresa.” Històries Manresanes. https://www.historiesmanresanes.cat/2017/09/els-jueus-manresa.html [Consulta: 10-2020]

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Editorial Zenobita.

- FERRER, Vicent (1975). Sermons, vol. III. Barcelona, p. 14

- GARCÍA MARSILLA, Juan V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d’Aragó. Universitat de València. Revista d’història medieval. 4, pp. 161-182. 

- LLOP i JORDANA, Irene (2001). Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (S.XIV). Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. 42. Girona – MM.

- MUNTANÉ, Josep Xavier (2016). Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 

- MUNTANÉ, Josep Xavier (2008). L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l’Urgell. 22, pp. 105-127

- PONS, Josep (1987). Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l’Art Romànic del Bages, 30, pp. 342-345

- RIERA i SANS, Jaume (1988). La conflictivitat de l’alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d’Investigació d’Estudis Medievals.

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Imprenta Anton Esparbé y Serra. 

- SAULA BRIANSÓ, Oriol, & COLET MARCÉ, Anna (2016). El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega). Podall, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967 [Consulta: 4-09-2020]

---

1 Irene LLOP i JORDANA, Relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (s.XIV), Les. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, (en línia), 2001, Vol. 42, p. 213, https://raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/view/54444. (Consulta: 4-09-2020) 

2 Shojet és una veu hebrea que designa l’escorxador que, seguint les lleis de la halajá, efectua la matança ritual dels animals segons la tradició jueva, anomenada shejitá. (“Shoḥet,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)

3 Bodeq és l’oficial que inspecciona un animal sacrificat ritualment per comprovar-ne l’aptitud ritual per al consum. (“Bodeq,” The Oxford Dictionary of the Jewish Religion, 2ª ed., 2011)

4 Oriol SAULA BRIANSÓ; Anna COLET MARCÉ, El patrimoni jueu de Tàrrega. La seva investigació i difusió des del Museu Comarcal de l’Urgell (Tàrrega), Podall, (en línia), 2016, Núm. 5, p. 461-9, https://www.raco.cat/index.php/Podall/article/view/321967. (Consulta: 4-09-2020)

5 Josep Xavier MUNTANÉ, L’alimentació a l’aljama medieval de Tàrrega, Urtx: Revista cultural de l’Urgell, Nº 22 (2008), p. 114

6 Vicent FERRER, Sermons, vol. III. Barcelona (1975), p. 14

7 ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (09/03/1326), Jean RÉGNÉ, History of the Jews in Aragon, Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372.

La crisi del segle XV: el final d'un període daurat

Manresa i el segle XV: estancament i limitacions

Manresa no va arribar amb bon peu al segle XV. La ciutat podia haver mantingut la seva vitalitat econòmica, política i social que li havia quedat del segle XIV, però la demografia no ho va fer possible. Manresa perdia habitants sense remei feia massa dècades. En altres entrades del web hem explicat que van existir tota una sèrie de motius que van empènyer en aquest descens de població. Les circumstàncies van ser: la pesta (i els rebrots durant el segle), el debilitament dels vincles amb l'economia local, l'augment dels censals com a mitjà de supervivència econòmica, el desig dels patricis manresans de portar una vida més luxosa (equivalent als grans "ciutadans" de la Barcelona del segle XIV) i un augment dels impostos, taxes i tributs que van comportar una nova cultura de l'opressió econòmica entre els incipients burgesos, menestrals, gremis i treballadors urbans de la ciutat. Un altre punt important, tal com assenyalen Jeff-Fynn Paul (2016) i Marc Torras (1996) fou l'emigració de manresans i la manca de voluntat dels veguers i batlles per evitar aquesta pèrdua de població constant.

L'atmosfera del decreixement demogràfic, la davallada de la vitalitat urbana i la manca d'oportunitats econòmiques i de favor de la corona, va ser una estocada forta. A tot això també cal mencionar l'envelliment de la ciutat i la pèrdua de poder del govern local. La Guerra Civil Catalana (1462-1472), en la qual Manresa va patir setges i pillatges, va ajudar encara més a reduir la ciutat, sobretot les famílies nobles que conformaven una elit ja en declivi i cada cop més paupèrrima. Molts manresans rics van deixar Manresa per anar a viure a les dues grans urbs més importants de la Corona d'Aragó: Barcelona i València, aquesta última era el destí de molts catalans encara al segle XV. El 1453 Manresa tenia ciutadans amb fortunes que arribaven a les 3.000 lliures, i el 1480 el ciutadà més ric de Manresa tenia poc més de 800 lliures.

A finals del segle XIV el gran patriciat manresà va desaparèixer com a estament que podia igualar-se a la noblesa local. Mentrestant els senyors feudals del camp tornaven a adquirir un rang de força, delimitat durant segles pels interessos de la corona en les ciutats catalanes i el seu aflorament com a centres de poder econòmic. Els abusos del camp van tornar, els mals usos estaven encara vigents. Aquest fenomen seria clau per entendre el futur bandolerisme. De fet, podem resumir que la Manresa del segle XV, és molt menys burgesa i moderna que la Manresa d'un segle abans.

Llegir més:

- SÀNCHEZ, Cèsar (15/04/2020). Els remences i els mals usos. Històries d’Europa. https://www.historiesdeuropa.cat/2020/04/15/els-remences-i-els-mals-usos-del-segle-xv-al-principat/

- VILLARES, Martí P. (29/10/2015). Entrevista a Àngel Casals: Bandolers i bandolerisme. Ab Origine Magazine. http://www.aboriginemag.com/entrevista-a-angel-casals-bandolers-i-bandolerisme/

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa: Una aproximació a partir dels Llibres de Manifests. Manresa: Angle.

Manresa i el poder local: qui manava a la ciutat a l'època medieval?

Les feines del batlle de la ciutat: cobrament d'impostos reials i justícia de primera instància

El càrrec de batlle era un càrrec antic al Principat de Catalunya: els comtes de Barcelona ja feien servir els seus batlles per administrar les seves propietats des del temps dels carolingis. Abans del restabliment de la batllia de Manresa l'any 1315, els principals òrgans de poder local de la ciutat de Manresa eren la castellania i el tribunal de justícia. Ambdues institucions garantien la protecció física i tenien el monopoli de la repressió, tot i que la primera tenia poders executius i la segona poders legals. Al segle XI, Manresa havia estat dominada pels senyors de Balsareny. Cap al segle XII una família local, els de Manresa, havien reivindicat el seu poder sobre la ciutat i pocs anys més tard, consolidarien el seu poder com a feudataris dominants, segons podem extreure del seu patronímic.

La família de Manresa, dominava la ciutat a principis del segle XIV, tot i que el seu poder minvà amb l'aparició de noves famílies urbanes cada cop més poderoses i que podien competir econòmicament primer, i després políticament, amb la compra de càrrecs del consell de la ciutat de Manresa. L'any 1315 el rei Jaume II compraria els drets del senyor del castell de Cardona i també dels tribunals de justícia. L'any 1252 Manresa tenia un castl๠i un batlle, dos funcionaris diferents que feien les tasques de govern i eren designats directament pel senyor feudal de torn. El senyor feudal tenia l'última paraula en totes les decisions de la ciutat, i exercia llur control directe si era necessari.

El batlle de Manresa tenia funcions judicials i executives dins la seva parròquia (municipi, en equivalent contemporani), tot i que el veguer es reservava sempre l'última paraula. La batllia prengué forma definitiva a partir de 1359, en un moment de crisi excepcional per la guerra de la corona contra Castella, amb l'expansió dels censals². El batlle tenia funcions de tribunal de justícia "de primera instància" per a querelles locals o denúncies. La funció del batlle més important era garantir la recaptació d'impostos del patrimoni de la corona a la ciutat de Manresa³. Els que no pagaven, se'ls sancionava amb multes, anomenades els terços. La multa més recurrent en aquell temps, era la pena dels tres terços, per exemple. Era molt poc habitual que els batlles i agutzils del consell amenacessin amb la força als contribuents fraudulents o als estafadors. Tot i això, la batllia de Manresa disposava de presó i tenia un guarda contractat a temps complet. L'ús de la força no es podia descartar com a mesura punitiva excepcional.

Altres funcions del batlle eren garantir les transaccions dels béns immobles i assegurar que els béns dels ciutadans manresans fossin degudament dividits segons les lleis d'herència i testaments. De fet, la majoria de documentació dels batlles, eren d'aquesta funció, de donar testimoni. La major part eren inventaris post mortem, és a dir, llistats dels béns dels difunts. Una altra funció més simbòlica del batlle, era aprovar els actes del consell de la ciutat. Aquesta funció també la podia fer el sotsbatlle, si era necessari.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- RUBINAT, Mercè (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

- TORRAS, Marc (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Dovella, [en línia: 08/08/2020], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

---

1 Un castlà (també castellà o carlà) era el vassall encarregat de la guarda, la defensa i el govern d'una castlania que incloïa el castell sovint també el territori (normalment un feu) o terme circumdant. El castlà normalment tenia els seus propis cavallers. [BOLÒS, Jordi (2002). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). núm. 284. Barcelona: Edicions 62]

2 Censal: Obligació de pagar indefinidament una pensió o cànon anual com a contrapartida d’un capital donat; hom acostumava a garantir sobre béns immobles, de manera semblant a la hipoteca, afegint-hi a vegades el pacte d’escriptura de terç. Més informació: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0225273.xml

3 Els impostos municipals, ordinaris i veïnals, els cobraven els clavaris de Manresa.

Una ciutat reial, uns impostos reials (1254-1339)

Manresa patrimoni reial, les imposicions

L'any 1276 la ciutat de Manresa tornà al patrimoni reial dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona. A partir d'aquell any la ciutat devia una sèrie d'imposts a la corona. És a partir de 1329 com a data molt tardana, i gràcies a la documentació extreta del treball de Jean Broussolle de 1955, que aquests diners es cobraven mitjançant els impostos indirectes, les imposicions, que es gravaven a productes alimentaris bàsics com el blat, la carn, el vi o fins i tot el peix.

Els indicis més antics de Manresa sobre el pagament d'impostos documentats i degudament estudiats és d'un document datat l'any 1254, on consten pagaments de quantitats moderades per part de la ciutat fins i tot la que aportaven els jueus del call de Manresa. El document firmat pel rei Jaume I donava la ciutat de Manresa (i d'altres ciutats catalanes com Vilafranca del Penedès) al senyor feudal Ramon Folc IV vescomte de Cardona. A partir d'aquella data i fins al 1329 els ingressos reials es van multiplicar, gràcies a l'increment de la població de Manresa i l'augment de la seva indústria menestral, així com les concessions que el rei Jaume II (anys 1311-1315) va fer a la ciutat, com la celebració del mercat de Sant Andreu i la prohibició de vendre vi a la ciutat que no sortís de la batllia municipal de Manresa.

A partir de l'any 1330 la nova campanya militar contra la República de Gènova, els impostos de la Corona foren reorganitzats fins a l'any 1462, moment en què esclatà la Guerra Civil Catalana. El fort augment dels impostos de la Corona va quedar estipulat. Un exemple, si l'any 1328, tan sols es vengueren quatre imposts, dos anys més tard aquests ja augmentaven a 24 i la xifra es mantindria fins aquell moment¹. L'any 1329 els ingressos provinents de la ciutat de Manresa s'aproximaven a les 1000 lliures i una dècada més tard, aquesta xifra es doblaria pràcticament. La xifra es va mantenir a l'alça fins a l'arribada de la Pesta Negra (1348), que va reduir a la meitat la població de la capital del Bages, tot i que no els impostos pagats. Les imposicions no van variar entre 1339 i 1358-1364. Segons l'historiador Jeff Fynn-Paul, l'explicació era l'augment dels salaris i dels preus dels aliments, que va compensar una caiguda dràstica dels ingressos. Sembla que els supervivents de la primera pesta de 1348, gastaven tant en menjar i productes bàsics com la població d'abans de la Pesta.

Bibliografia:

- BROUSSOLLE, Jean. (1955). Les impositions municipaux de Barcelone de 1328 à 1462. Estudios de Historia Moderna, 5. pp. 1-64

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc. (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

---

1 FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: CEB, pp. 200-201

Els ganduls de les muralles, uns sous de misèria

Les darreres fortificacions de la ciutat: tothom paga!

Des de l'any 1367 fins a l'any 1375, amb la fi de la guerra contra Castella, la corona va iniciar un ambiciós projecte de construcció de noves fortificacions per la ciutat de Manresa, que tindria uns efectes immediats a l'economia local. El projecte era ambiciós i requeria grans quantitats de diners per portar-se a terme. En definitiva, la construcció de noves muralles no era una tasca gens fàcil si comptem la tecnologia present del segle XIV. El govern de Manresa necessitava crear unes institucions molt eficients que poguessin fer ombra a l'església i la noblesa, les grans competidores dels poders de les ciutats medievals. Els patricis que controlaven el consell de la ciutat van mostrar una gran habilitat en les tasques del govern local i van maximitzar les contribucions per la construcció de les noves muralles de la ciutat.

L'any 1368 es va ordenar que continuessin les obres de fortificació. El projecte, iniciat el 1362, es trobava a les beceroles, i estava completament finançat pel consell de la ciutat. Una de les primeres mesures que va emprendre el govern local va ser reduir el sou als treballadors de les muralles. Els va reduir el sou de 8 diners per dia a 4,5 diners per dia amb el pretext que eren un grapat de ganduls i que no treballaven motivats. La veritat era que el consell en prou feines podia mantenir una obra de tal envergadura i no podia garantir uns salaris competitius respecte a altres feines manuals, sobretot si ens fem càrrec que l'últim brot de la pesta negra havia deixat la població molt esquitllada. És probable que durant la feina de construcció de les noves muralles, molts dels seus treballadors fossin nois joves i fins i tot dones. Un altre fet, seria que després de la reducció dels sous, es van dotar de nous poders al clavari¹ per reforçar la recaptació d'impostos setmanals, que eren destinats exclusivament a les noves obres de fortificació.

Passat un any, les obres avançaven a un ritme lent, la corona va entendre que la població de manresana tardaria anys a acabar aquesta construcció. La corona havia iniciat un projecte de fortificacions a totes les ciutats catalanes, inclosa Barcelona, malgrat no participar-hi econòmicament. S'havien de treure diners de sota les pedres, literalment. El rei va autoritzar a cobrar impostos als homes de fora ciutat (tallia hominum forensium racione muri) que afectaven fins i tot els cavallers enfranquits amb possessions dintre les ciutats. Un exemple trobat a la documentació seria Berenguer de Manresa el pagament de 50 sous per una parcel·la de terra que tenia dintre la ciutat de Manresa, en un espai que es coneixia com "la Parada". Tanmateix els reis van donar més poders als veguers, perquè les obres s'acceleressin.

Llegir més:

- Muralles amunt!
- Les companyies blanques

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MORENO, Víctor (2010). Les institucions polítiques de la Catalunya medieval. Pàgina web: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval/ [Consultat el 09/06/2020]

- TORRAS, Marc (1994). La crisi de la Baixa Edat Mitjana a Manresa a través dels protocols notarials,  pp. 27-34 a "La crisi de L'Edat Mitjana a la Catalunya Central". Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. Arqueología Medieval, 3, pp. 80-97.

---

1 El clavari era un funcionari del municipi encarregat de les finances i de fer els llibres de clavaria, on constaven les entrades i sortides del Consell Municipal. [BOLÓS, J. (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV)]

Els albats, els nens manresans morts en edat d'innocència

El ferrer de la mort

L'any 1375, feia vint anys que havia començat una guerra amb Castella, coneguda com la Guerra dels Dos Peres i que en aquest bloc ja n'hem parlat. Els efectes d'aquesta guerra van ser nefastos per la Corona i ruïnosos per a moltes ciutats, una d'elles Manresa. Els excessius gravàmens fiscals havien eixugat les arques municipals de forma contundent. Al llarg d'aquest període, la pesta havia continuat el seu camí matant a tothom, sense distincions d'estaments i els preus dels aliments s'havien disparat provocant la por a possibles revoltes i motins. Tot i això, els sous s'havien apujat, la qual cosa anava en detriment dels més rics, però a curt i sobretot a llarg termini beneficià les classes populars, tal com explica Jeff Fynn-Paul a Auge i declivi d'una burgesia catalana (2017).

A la ciutat de Manresa no es va trobar cap testimoni de primera mà de la mortalitat ocasionada per la Pesta que afectà Catalunya durant la gran fam de 1374-1376, si es menciona als registres una altra pesta, que no havia estat degudament documentada, que assolà Manresa durant els anys 1370-1371. Una de les poques descripcions que trobem de les pestes als manuals del consell de Manresa són els pagaments que va fer a un ferrer que havia fet peces metàl·liques pels sarcòfags dels albats que havien mort recentment durant el brot de la pesta. La paraula albat és un antic mot català que servia per designar els nens que morien abans de tenir ús de raó (recordem que a l'edat mitjana no existia una edat legal ni tampoc el concepte "adolescent"); literalment significava "blancs", que implicava un concepte religiós, el d'innocència. Aquesta metàfora de la pèrdua d'innocents o de la innocència es corresponia a un clima d'autèntica histèria social entre la població manresana que vivia a la dècada dels anys 70 del segle XIV: pares i mares que veien com els seus fills petits morien a causa d'una pesta terrible que no perdonava a ningú.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià. (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona.

- TORRAS, Marc. (1994). La carestia de blat de 1374-1376 a Manresa, a "La crisi de l'edat mitjana a la Catalunya Central". Manresa: Centre d'Estudis del Bages. pp. 99-138

Una ciutat universal amb un consell municipal

El consell de la ciutat: "l'ajuntament medieval"

Les ciutats medievals d'Europa no estaven organitzades segons un pla traçat per endavant per voluntat d'algun legislador aliè a la població. Cadascuna d'aquestes ciutats era fruit del creixement natural -en el sentit més ple de la paraula- era el resultat, en constant variació de la lluita entre diferents forces, que s'ajustaven mútuament un cop i rere l'altre, de conformitat amb la força viva de cadascuna d'elles, i també segons les alternatives de la lluita i el suport que trobaven en el medi que les circumdava. No existia un patró clàssic o repetitiu, sinó que cada ciutat tenia la seva particular idiosincràsia segons la seva pròpia ubicació en un territori establert i el poder polític del moment.

En un principi, els abats dels monestirs i els senyors afavorien la formació d’algun burg¹ en els seus territoris, ja que això els proporcionava una important font d’ingressos. No obstant això, a mesura que la ciutat anava creixent en habitants i mides, els burgesos (estament no nobiliari, però enriquit amb el comerç) s’adonaven de la necessitat d’alliberar-se de la dependència senyorial i de dotar-se d’un sistema de govern propi que protegís els seus interessos comercials, primer, i posteriorment polítics. Així, moltes ciutats en fulgurant creixement aconseguirien dels sobirans del territori (reis, ducs, comtes...) l’autonomia política desitjada. Aquest va ser el cas de les communes del nord del regne de França o de la regió de Flandes (Amiens, Sant Quintí, Gant), de les signorie italianes o de les ciutats lliures alemanyes com Hamburg, que actualment és una ciutat-lander. Altres restarien sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure com les ciutats de Barcelona, París, Le Mans, etc.

Entre els anys 1175 i 1200, es van crear els consells de les principals ciutats de Catalunya com Barcelona, Cervera, Perpinyà i Lleida. Eren el que ara considerem d'una forma més o menys clara com els "ajuntaments", una paraula ajuntament, que va venir importada de Castella a partir del decret de Nova Planta del segle XVIII. Les principals civitas catalanes crearen uns governs organitzats copiant l'estil de les ciutats franceses, alemanyes i nord-italianes, on s'havien format aquests consells a principis del segle XII. A la ciutat de Manresa, hauríem d'esperar fins a l'any 1315 -com hem explicat en anteriors entrades- gràcies a un nou govern format per quatre consellers i un cos consultiu de cinquanta jurats.

Un dels privilegis més antics que podem dir de Manresa i que dóna senyals d'una identitat de corporació a la ciutat de Manresa és la concessió d'immunitat judicial atorgada pel rei Jaume I el 1252. La carta del monarca va dirigida a "tot home" que habiti a Manresa, sense revelar o mencionar cap probi homines, és a dir, que és universal i afectava qualsevol ciutadà lliure de Manresa: noble, patrici, mercader, obrador o camperol. Podem interpretar aquest privilegi com una "democràcia primitiva" en el si de la burgesia ciutadana especialment, ja que nobles i burgesos, estarien en igualtat de condicions davant la justícia reial. La realitat fou que aquesta justícia universal seria poc aplicable, i els senyors feudals continuessin exercint la seva pressió i poder polític, limitant-se a judicialitzar l'ús de la violència explicita (assassinats, crims, etc.). Tot i aquest privilegi, els mercaders, els grans artesans i els banquers formarien el patriciat urbà que monopolitzaria el govern de les ciutats ben aviat en contrast amb la noblesa terratinent. L'historiador i arxiver Josep Maria Gasol, feia una síntesi acurada del segle XIV, conegut com El Segle d'Or de Manresa: "El segle XIV és el segle de la Séquia i de la Misteriosa Llum. De la Llum i de les tenebres, que la precediren i l'embolcallen. Temps de discròdies ciutadanes i de la Concòrdia al més alt nivell (mercès a uns magnífics gestors dels interessos públics). Un període de greus batusses internes i de contradiccions de gent externa. Interessos materials i valors espirituals. Història i llegenda...".²

L'any 1315 l'existència del consell de la ciutat de Manresa va donar a les elits locals una plataforma on poder desafiar el poder i el prestigi de la baixa noblesa de la ciutat. Els consellers de Manresa foren designats amb la distinció venerabilis que els equiparava amb la dels cavallers³, encara més, aquesta distinció seguia vigent encara que abandonessin el seu càrrec. La paritat entre consellers i cavallers va provocar més d'una pica-baralla, ja que els nobles solien ser exclosos de les decisions i els càrrecs de consellers per evitar que el seu poder es blindés mitjançant aquestes institucions medievals. Aquesta tradició va donar una embranzida a la burgesia catalana baix-medieval, que va monopolitzar ràpidament el poder gràcies als consells de les ciutats. En el cas de Manresa, no s'han trobat gaires documents on es mostrava aquesta rivalitat entre consellers i cavallers, bàsicament perquè la ciutat tampoc fos habitada per un gran número d'aquests cavallers. Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i declivi d'una burgesia catalana (Manresa: 2017), va estudiar la documentació dels impostos que va pagar la ciutat de Manresa per ampliar les muralles de la ciutat entre 1360 i 1370, i va trobar que molts d'aquests cavallers eren forasters i no vivien a Manresa.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MORENO, Víctor. (29/07/2010). Les institucions polítiques de la Catalunya medieval. Pàgina web: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/29/les-institucions-politiques-de-la-catalunya-medieval/ [Consultat el 09/03/2020]

- RUBINAT, Mercè. (2009). El gobierno de la ciudad medieval: administración y finanzas en las ciudades medievales catalanas. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

---

1 Burg és un terme d'origen germànic per a designar una ciutat.

2 Gasol i Almendros, Josep M. «El "Gran Segle" manresà». Dovella, [en línia], 2001, Núm. 71, p. 28, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20508.

3 A l'Europa medieval, els cavallers eren guerrers armats que servien al rei o un altre senyor feudal com retribució habitual per la tinència d'una parcel·la de terres, encara que també per diners, com tropa mercenària.

En nom del rei, el veguer a Manresa

La jurisdicció de Manresa: comtes, veguers i reis

Als segles XI i XII va tenir lloc la descentralització feudal dels comtats catalans, els funcionaris reials de diferent nivell, des dels vescomtes fins als batlles, van esdevenir més independents de la corona. Aquest resultat fou gràcies a la tendència general de què els càrrecs van passar a ser hereditaris i no nominals (escollits a dit). Tot i que els reis de la Corona d'Aragó no recuperarien el control de l'administració local de Manresa fins a l'any 1315, el procés de recuperació del poder reial havia començat a finals del segle XII amb el regnat d'Alfons I (1162-1196). Aquest monarca i els seus successors van portar una sèrie d'estratègies contra les usurpacions reials, un procés llarg, dur i que va durar anys.

L'estratègia dels reis fou la d'enfortir el poder dels funcionaris reials, anomenats veguers, que ja existien anteriorment. Els veguers, irònicament, havien estat designats per combatre les pretensions dels nobles sobre els comtes de Barcelona. Molts d'aquests nobles havien servit al comte de Barcelona. L'estratègia dels reis, fou extensa i consistia a designar-los com a guardians de la "pau i treva" reial. La Pau i la Treva de Déu (pax deii) donava un significat sagrat a la privadesa i va contribuir a crear un espai en què podrien tenir lloc reunions comunitàries i així, fomentar la reconstrucció de l'espai públic a escala de poble. El medievalista francès Philippe Ariès ho explicava així: "Als segles XI i XII molts pobles van créixer a l'ombra de l'església, a la zona d'immunitat on es prohibia la violència sota les regulacions de pau establertes per la cúria".¹ Als comtats catalans, el moviment de pau i treva va tenir dues fases, la primera dels anys 20 fins als 40 del segle XI, amb el paper destacat de la cúria, i la segona fase a partir de la dècada dels anys 60 del segle XI, quan el protagonisme va passar als comtes i magnats.

Manresa estigué sota la jurisdicció del veguer de Barcelona fins a l'any 1276, moment en què comencen els registres de la vegueria de Manresa. La història d'aquesta vegueria va lligada amb la concessió que feu el rei Jaume I al vescomte Ramon Folc V de Cardona l'any 1254, segons el qual el monarca cedia Manresa, Vilafranca del Penedès i altres jurisdiccions més petites com a feu al vescomte de manera vitalícia. A canvi, Ramon Folc havia de posar trenta cavallers al servei del rei. El vescomte va morir l'any 1276, el mateix any que Jaume I, i pocs mesos després el nou rei Pere II, establia una vegueria al Bages amb Manresa com a capital. Els reis Pere II, Alfons II i Jaume II (un rei clau per entendre l'ascens de la ciutat de Manresa i el seu particular "segle d'or") continuarien la tasca de mantenir l'estructura de la vegueria, i cap al 1320, ja tenia la forma que conservaria fins a inicis de l'època moderna.

El veguer i els seus homòlegs locals, els batlles, exerciren un llarg ventall de poders, judicial i executiu al llarg del segle XIV. La jurisdicció del veguer, de caràcter regional, sovint se superposava amb la dels batlles, que s'encarregaven d'una ciutat reial en concret, en el cas d'aquesta entrada seria Manresa. Tant el veguer com el batlle mantenien el seu propi reglament i sessions d'audiència durant les quals escoltaven els conflictes dels súbdits reials sota la seva jurisdicció i protecció. El batlle era el que estava més involucrat en la vida quotidiana de la ciutat mentre el veguer era el que tenia més importància en l'administració general de Catalunya. La vegueria era, doncs, una jurisdicció més gran que la batllia. La vegueria de Manresa estava formada per més de cinquanta batllies reials, a part dels diferents dominis senyorials i eclesiàstics. Un document de l'any 1298, deixava clar que en aquell moment els veguers residents a Manresa controlaven fermament les batllies rurals sota la seva jurisdicció.

Divisió territorial de Catalunya segons el fogatge de 1304. Font: Informació i límits de les vegueries: Generalitat de Catalunya. La divisió territorial de Catalunya. Barcelona: Editorial Sarral, 1977. Vila, Pau. La divisió territorial de Catalunya: Selecció d'escrits de geografia. Barcelona: Curial, 1977.

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau

- BONVEHÍ, Jordi. (2019). El primer parlament d'Europa. Lleó s'avança a Castella i les assemblees de "Pau i Treva de Déu", amb sorpresa final. A: D. a. (2019). Mentides de la Història. pp. 275-281. Terrassa: OmniaBooks.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- GARÍ, Xavier. (2019). La Pau i Treva medieval catalana. Revista Valors: https://valors.org/la-pau-i-treva-medieval-catalana [Consultat el 13/02/2020]

Més informació:

- ABADAL, R. d' (1961). La Pre-Catalunya (segles VIII, IX, X i XI). A: Soldevila, F.: Història dels catalans (vol. II). Barcelona: Ariel.

- BONNASSIE, P. (1979). Catalunya mil anys enrera (vol. I). Barcelona: Edicions 62.

---

1 ARIÈS, P. (1993). Essais de mémorie: 1943-1983. p.27

Una ciutat buida, uns nous impostos i unes lleis draconianes antiemigració

Un futur incert, ciutats buides

La pesta negra dels anys 1362-1363 va afectar durament la ciutat de Manresa, com hem explicat en diferents entrades d'aquest bloc. La historiografia catalana anomenava aquest període de la pesta com la "mortaldat dels infants" però a casa nostra va afectar sobretot als menestrals. Els menestrals eren un estament social de l'Antic Règim, que feia referència a la petita burgesia, o el que és mateix, als treballadors que desenvolupaven diferents oficis, preferiblement mecànics. Fou precisament l'any 1362, que els consellers de Manresa van considerar que la ciutat estava despoblada i durant les dècades següents es van crear tota una sèrie de legislacions que afavorís l'augment dels caps de família de la ciutat, ergo, de futurs contribuents a un erari públic que estava totalment eixut.

L'any 1362 és un any psicològic en termes demogràfics, existia el perill real que la ciutat de Manresa fos pràcticament més un cementiri que una ciutat. Si fem cas dels fogatges, Manresa havia estat molt poblada, fins i tot superpoblada sobretot de les classes baixes, durant la primera meitat del segle XIV. Els ravals construïts fora les muralles en són un bon exemple. Entre 1348 i 1362, malgrat els efectes demolidors de la Pesta Negra, els consellers no consideraven que la població fos inferior per mantenir les despeses corrents de Manresa. Fou a partir de 1362-1363 que la situació va fer un tomb radical, per culpa de la demografia "negre" que presentava la ciutat. La política migratòria aniria atraient nous habitants durant gairebé els trenta anys següents, tot i que mai es recuperà el nivell de principis del segle XIV. Un exemple de les polítiques radicals de migració fou la vila de Cervera, quan els consellers van considerar que la vila estava tan despoblada que fins i tot van demanar els criminals que fugien de terres senyorials, es poguessin establir de forma legal a la ciutat. La petició fou acceptada.

La nova política migratòria: impostos anti emigració

Els consellers de Manresa van reformar la nova política migratòria de la ciutat. La nova llei migratòria oferia bons incentius a tots els que s'instal·lessin a la ciutat, però existien altres ciutats que oferien encara més condicions òptimes, sobretot Barcelona on els sous eren un 50% més elevats i la vida era molt més variada que a la paupèrrima Manresa. Davant aquesta situació, Manresa adoptà una posició pràcticament draconiana per pal·liar l'emigració de manresans cap a Barcelona i altres ciutats: tots aquells que venien la seva casa i les seves terres amb la intenció d'abandonar Manresa, havien de pagar al govern de Manresa un impost de 5 sous per livre, és a dir, un 25% sobre el total de les seves propietats. Aquests ingressos serien destinats a pagar el deute que la ciutat es veia obligada a afrontar. Igualment, els consellers de Manresa també feren abaixar la seva promesa inicial de deu anys d'exempció d'imposts a cinc anys. La majoria d'immigrants que es van instal·lar a Manresa durant aquest període eren veïns de la comarca del Bages. 

L'escassetat de mà d'obra va fer augmentar encara més el deute de la ciutat que no parava de créixer. Com que la població disminuïa el deute no parava d'augmentar. És fàcil, com menys gent vivint, menys gent pagant. Els consellers de Manresa establien la norma que tots aquells que visquessin dins de la batllia de Manresa havien de pagar les quèsties reials. Manresa prèviament havia aconseguit una ampliació del territori de la batllia (municipi) per augmentar la seva recaptació. En aquest sentit, encara existia un altre problema, la guerra contra Castella. L'estiu de 1365, els manresans encara estaven obligats a organitzar l'auxili de la ciutat portuària de Sagunt, perquè es temia un contraatac castellà en qualsevol moment. Aquell estiu, el govern local recaptà un nou impost setmanal, fent ús de la força per obligar-lo a pagar si fos necessari.

Més informació al bloc:

- El final del segle d'or manresà: aquí

- L'extorsió reial als jueus manresans: aquí
- Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472): aquí

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona. 

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc. (2008). Els consellers i altres càrrecs municipals de Manresa del segle XV. Societat d'Onomàstica: butlletí interior, 28, pp 329-342.

El monopoli del vi, l'ascens a "civitas" i l'inici de la rivalitat amb el bisbat de Vic

"Autèntic vi manresà, pels manresans"

Entre els anys 1311 i el 1315, el rei Jaume II, va engegar un paquet de mesures fonamentals per a l'increment de l'estatus legal de la ciutat de Manresa i dels seus habitants. Una epístola del monarca amb data de l'any 1311 donava als manresans el monopoli de la venda del vi dintre muralles, cosa que va significar que tot el vi que es venia a la ciutat de Manresa havia de venir de la parròquia (municipi) de Manresa, i també la celebració d'una segona fira (mercat) de "tardor", la de Sant Andreu que significava el reconeixement explícit de la categoria geogràfica, política, econòmica o comercial del lloc on se celebrava.¹ Aquest monopoli del vi va ser un cop molt dur per a tots els senyors feudals de la rodalia de Manresa, perquè de cop i volta, van perdre el seu mercat principal. Per exemple, el vi provinent de les terres del bisbat de Vic quedava exclòs de la venda a la ciutat de Manresa. Si fou pèssim pels senyors feudals de l'entorn de Manresa, fou una autèntica benedicció per les elits terratinents de Manresa que podien permetre's cobrar una prima per les seves collites.

Aquest privilegi fou summament beneficiós pels patricis de la ciutat, ja que en aquells moments, la producció de vi era una de les seves inversions favorites. Aquest monopoli va encoratjar als manresans a invertir en les terres senyorials del camp, cosa que havia esdevingut viable gràcies a la protecció que garantia el veguer. Els suculents ingressos de la venda del vi amb exclusivitat es van notar a la ciutat, ja que els diners que generaven es van invertir al teixit urbà de Manresa (ampliació de muralles, construcció de nous ponts, etc.). Aquest monopoli vinícola implicava la creació d'una nova barrera econòmica entre les terres senyorials i les terres dels ciutadans reials. Aquest creixement del poder manresà al camp va contrarestar amb el poder de les propietats senyorials, entre els quals hi havia el bisbat de Vic.

Impostos, privilegis reials i l'inici de la rivalitat amb Vic

Un altre privilegi del rei Jaume II d'aquell 1311, encara va ser més gratificant econòmicament per Manresa. El monarca va atorgar el privilegi a Manresa de col·lectar (cobrar) impostos sobre tota persona que tingués propietats dintre el terme de la ciutat. La formulació utilitzada per aquest privilegi, segons explica l'historiador Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i Declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500 (2017) no s'hi especificava el tipus o quantitats de béns, de manera, que teòricament qualsevol persona que tingués una propietat per irrisòria o miserable que fos, podia ser obligat a contribuir plenament en els impostos reials o urbans. La frase in eius territorio no precisa tampoc el territori real, ni "parròquia" ni "batllia" són usats, deixant una interpretació indecisa. Probablement, el document del rei deixava la porta oberta a cobrar impostos a tota la vegueria, cosa que finalment es va fer l'any 1360 gràcies a la documentació rescatada.

Finalment, el rei Jaume II, l'any 1315, va decidir ampliar el poder de la ciutat de Manresa. La ciutat va passar de vila a ciutat (civitas), o sigui a ciutat de ple dret². Igualment, la ciutat va rebre l'autorització per formar un govern conciliar. L'ascens de rang de la ciutat va fer aixecar la llebre als competidors i rivals econòmics de Manresa. El bisbat de Vic era considerat pels patricis manresans com el senyor de la ciutat rival, que tenia una dimensió similar o una mica més petita que Manresa, el qual s'interposava continuadament al camí dels manresans. Amb l'ascens de Manresa a "ciutat", es va adquirir un nou nivell. La representació manresana a les corts es va doblar, passant d'un a dos representants. La ciutat de Manresa s'equiparava a altres ciutats catalanes del moment com Lleida, Tortosa, Tarragona o Girona. D'altres viles de mides similars de Manresa, com Vilafranca del Penedès o Cervera no van tenir el mateix èxit. La ciutat de Vic també va ascendir al rang de civitas, ja que els ciutadans de Vic no hagueren tolerat l'ascens de Manresa si no fos que la seva ciutat tingués el mateix estatus legal, a diferència de Manresa, la ciutat de Vic era capital episcopal.

Bibliografia:

- BENET, Albert (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona.

- BENET, Albert (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau.

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona.

- TORRAS, Marc (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881 [Consulta: 01-11-2019].

---

1 TORRAS, Marc. «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, 2012, Núm. 109, p. 34

2 A finals del segle XVII tenien el títol de "ciutat" totes les seus episcopals, i Manresa i Balaguer. [FERRO, V. (2015). El Dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Barcelona: Societat Catalana d'Estudis Jurídics. Col·lecció Estudis Núm.2, p.178]

La fira de l'Ascensió

La gran fira de la primavera

Per l'Ascensió, del mes de maig, la ciutat de Manresa celebra, des de l'època medieval, la fira de l'Ascensió, establerta segons la documentació pel monarca Pere II el Gran l'any 1284. Va aparèixer per impulsar l'intercanvi agrícola, comercial i industrial amb els pobles del voltant de la comarca del Bages i també de la resta, i la seva gran acceptació va fer necessari el naixement d'una segona fira, la de Sant Andreu (novembre) el 1311. A la baixa edat mitjana, només el rei podia concedir el privilegi de la celebració d’una fira a una vila o poble. A Manresa, la celebració d’un mercat setmanal es pot documentar a partir dels segles X-XI, però la presència d’una fira era un esdeveniment molt més important, ja que les fires es poden considerar com el màxim exponent del comerç medieval. En aquesta fira els manresans podien adquirir productes de l'àmbit local però també de poc usuals (seda, espècies, etc.), gràcies a l'arribada de comerciants arribats d'altres indrets de Catalunya i de fora.

Segons consta en el Llibre Verd de Manresa, el document amb validesa jurídica on el Consell de la Ciutat anotava els privilegis més importants amb què el rei havia anat distingint la ciutat gràcies al privilegi de Pere III durant la Cort de 1358, l’11 de gener de 1284 el rei Pere II el Gran atorgava el privilegi a Manresa per tal que s’hi pogués dur a terme una fira, que havia de durar vuit dies, i que havia de començar el dia de la Festa de l’Ascensió. Aquesta festa cristiana se celebra quaranta dies després del Diumenge de Pasqua i commemora l’ascensió al cel de Jesús després de la seva resurrecció. Sempre és un dijous i sol escaure’s al mes de maig.

La fira més actual

Amb el pas dels anys i dels segles, aquesta fira de primavera va adquirir un caire cada cop més lúdic i festiu, amb la proliferació de parades de joguines i de comerç al detall, i atraccions, entre d'altres. A les acaballes del segle XIX els firaries s'instal·laven a la Plaça Major, la plana de l'Om i les places del voltant del qual ara en diem Centre històric, i a poc a poc, van anar ocupant la muralla del Carme i la plaça de Sant Domènec. Cap a mitjans del segle XX, la fira va traslladar-se al primer tram del Passeig Pere III, des d'on va estendre's per tota la via fins a arribar a la Plaça Bonavista.

Una data important fou l'any 1952, amb la Gran Fira Extraordinària de l'Ascensió, de les noces d'or de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis i les noces d'argent de l'Institut Lluís de Peguera. Els estands de la fira de mostres es van col·locar dins i fora de l'institut, i van rebre una enorme quantitat de visitants. La fira es va complementar amb actes esportius, culturals i lúdics que van donar un relleu encara més especial a la diada.

Llegir més:

- Apugem la Persiana | La fira de l'ExpoBages: aquí

Bibliografia:

- FITA, Fidel (1880). Lo llibre vert de Manresa. Barcelona

- GALOBART, Josep (2015). Les Fires de Manresa. Història de Manresa, [en línia], https://historiademanresa.wordpress.com/2015/05/25/les-fires-de-manresa/

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efadós.

- TORRAS, Marc (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881

La ciutat deserta: l'estiu de 1348

Els efectes mortals de la Pesta Negra: una ciutat sense govern

A l'hivern de l'any 1362 es va fer evident els efectes devastadors de la Pesta Negra a la ciutat de Manresa, malgrat que feia més de deu anys s'havia estès per tota la península Ibèrica. Els seus efectes no van ser aïllats ni a la nostra ciutat, ni al Principat ni fins i tot a l'espai del Mediterrani, sinó que va esdevenir un dels primers fenòmens globals del període baix-medieval, una autèntica pandèmia que va afectar Europa, Àfrica i Àsia durant segles, i amb cicles continuats. El punt més àlgid de la Pesta Negra a Manresa es va produir en la tercera onada, a partir de 1374, si fem cas als medievalistes que han estudiat aquest fenomen (Samuel K. Cohn Jr, Epidemiology of the Black Death and Successive Was of Plague, 2008), i ens confirmaven que els cicles de la pesta a Europa, anaven entre els 10 i 15 anys. La tercera onada de la Pesta va afectar una ciutat com Manresa de la pitjor forma, asfixiada pels impostos i els deutes (censals), amb una economia pràcticament de subsistència, amb una carestia d'aliments bàsics, la crisi del blat (1374-1376) i una població que s'havia reduït a la meitat.

Un any clau: 1348

Una carta del rei Pere el Cerimoniós del 20 d'abril de 1348 mostra que les autoritats ja estaven en estat d'alerta per les greus notícies que arribaven del regne de França. A començaments de maig d'aquell any ja hi havia algunes morts a ciutats com Mallorca, Perpinyà, Girona, Lleida i Barcelona -on també s'havia atacat el call-. Al juny la pesta ja havia superat les fronteres catalanes i afectava la família reial que es movia entre Saragossa i València¹. La "primera" pesta de 1348 fou la més mortal per Manresa, fins al punt que la ciutat es va quedar sense govern (ni batlle ni veguer), durant quasi un any i causà una sèrie de greus desprevistos legals, econòmics i judicials que no es van arribar a solucionar dècades després, com els pagaments de la construcció de la futura Séquia o les obres de la Seu de Manresa, per posar un parell d'exemples definidors. Tot i aquests efectes pèssims, el funcionament de la societat medieval i llur sistema econòmic es va mantenir intactes. Gràcies a la documentació de la família Sarta, tant el rei Pere III com els consellers de Manresa no van dubtar ni un instant en anar a la guerra amb la poderosa república mercantil de Gènova l'any 1351 i 1352. Fou precisament en aquests anys quan els salaris i preus no paraven de créixer i que les pressions causades amb la Guerra de Castella no cessaven. La càrrega fiscal per mantenir ambdues guerres seria mortal per la ciutat de Manresa, tal com hem explicat en altres entrades d'aquest bloc. Els excessius tributs per mantenir soldats i vaixells en una guerra llarga, es pagaven molt cars.

La pesta arribà al port de la ciutat de Barcelona el maig de 1348 i en una setmana o dues ja s'havia instal·lat a Manresa. La malaltia s'apoderà de les cases ràpidament durant tres mesos. Cap a finals de l'estiu de 1348, la meitat dels manresans "criaven malves" i els supervivents estaven en males condicions per treballar. La Pesta Negra no feia distincions de gènere ni tampoc d'estament, rics i pobres, nobles i esclaus, queien per igual. Aquest fenomen va despertar un fort sentiment anti jueu, que culminà amb els primers assalts en calls i sinagogues.

Les rates que van venir d'Orient: una mort instantània

La pesta, segons l'autor àrab Ibn al-Wardi, va poder tenir origen en el «País de la Foscor», el khanat de l'Horda d'Or, en territori de l'actual Uzbekistan. Des dels ports a les zones interiors, la terrible plaga procedent d'Àsia es va estendre per tot Europa en poc temps, ajudada per les pèssimes condicions higièniques, la mala alimentació i els elementals coneixements mèdics. Únicament en el segle XIX es va superar la idea d'un origen sobrenatural de la pesta. El temor a un possible contagi a escala planetària de l'epidèmia, que llavors s'havia estès per àmplies regions d'Àsia, va donar un fort impuls a la investigació científica, i va ser així com els bacteriòlegs Kitasato i Yersin, de forma independent, però gairebé a l'uníson, van descobrir que l'origen de la pesta era el bacteri Yersinia pestis, que afectava les rates negres i altres rosegadors i es transmetia a través dels paràsits que vivien en aquests animals, especialment les puces (chenopsylla cheopis), les quals inoculaven el bacil als humans amb la seva picada. La pesta era, doncs, una zoonosi, una malaltia que passa dels animals als éssers humans. El contagi era fàcil perquè rates i humans estaven presents en graners, fonts, molins i cases -llocs on s'emmagatzemava o es transformava el gra de què s'alimenten aquests rosegadors-, circulaven pels mateixos camins i es traslladaven amb els mateixos mitjans, com els vaixells.

Alguns historiadors proposen que la modalitat majoritària va ser la pesta pneumònica o pulmonar, i que la seva transmissió a través de l'aire va fer que el contagi fos molt ràpid. No obstant això, quan s'afectaven els pulmons i la sang la mort es produïa de forma segura i en un termini d'hores, d'un dia com a màxim, i sovint abans que es desenvolupés la tos expectorant, que era el vehicle de transmissió. Per tant, donada la ràpida mort dels portadors de la malaltia, el contagi per aquesta via només podia produir-se en un temps molt breu, i la seva expansió seria més lenta.

Més informació:

- Què és la Pesta Negra?
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/09/12/que-es-la-pesta-negra/

Bibliografia:

- BENEDICTOW, Ole. (2011). La Peste Negra (1346-1353). Madrid: Akal.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- JP i Feliu. (1988). La Pesta Negra dels anys 1348-1350 als Països Catalans. Gimbernat: revista catalana d’història de la medicina i de la ciència, 9, 271-285.

- TORRAS, Marc. (1999). El deute públic a la ciutat de Manresa a la Baixa Edat Mitjana. A: "Fiscalidad real y finanzas urbanas en la Cataluña medieval" / coord. per Sánchez Martínez, Manuel, 155-183.

---

1 Riquer, B. de. [Coord] (2018). Història mundial de Catalunya. Barcelona: Edicions 62. p. 259

"Liber judeorum dei inimicorum"

Els jueus conversos, els criptojueus

El llibre sobre els jueus manresans de l'arxiver municipal Joaquim Sarret i Arbós, publicat l'any 1917 amb el títol Jueus a Manresa, és un dels estudis més complets del món jueu d'una ciutat catalana en època medieval i en aquest bloc ha estat un dels referents principals per descriure el món medieval manresà jueu. El llibre fou publicat com una ampliació d'una conferència de Sarret i Arbós al Centre Escursionista de Bages el 16 de novembre de 1908, tal com podem llegir a la portada del llibre. Ens aturarem precisament en aquest llibre novament, concretament al capítol 9 (IX) on es parla de la figura dels conversos, i l'autor ens aporta interessant documentació rescatada dels arxius de la ciutat que al final de l'entrada podeu llegir. Tanmateix, és interessant comprovar com molt abans de l'edicte d'expulsió dels jueus dels Regnes Hispànics de l'any 1492, ja es produïen conversions de jueus al cristianisme, sobretot a partir dels atacs als calls dels anys 1348 i en especial de l'any 1391. De fet, els atacs als calls (aljames), pogroms, foren un dels motius d'aquestes conversions.

Al segle XIV s'acaba el període de tolerància religiosa cap als jueus passant-se a una fase de conflictes creixents, a causa de les guerres i les catàstrofes naturals que precedeixen i segueixen a la Pesta Negra (1348) creen una situació nova. El poble es creu víctima d'una maledicció, castigada per pecats que hauria comès. Mentrestant el clergat convida els fidels a penedir-se, a canviar de conducta i tornar a Déu. És llavors quan la presència del poble deïcida [el poble jueu] entre els cristians es considera escandalosa. A conseqüència de les massacres de 1391 i les mesures que el van seguir, cap a 1415 més de la meitat dels jueus de Castella i d'Aragó havien renunciat a la Llei Mosaica (Torà) i s'havien batejat, entre ells molts rabins i personatges importants. Fou cop massa dur per la comunitat jueva de la península Ibèrica, de fet mai es recuperarien d'aquest com molt bé explicava l'hispanista francès Joseph Perez.

Els jueus de la península Ibèrica que van preferir el baptisme a l'exili davant l'edicte de 1492 d'expulsió firmat pels Reis Catòlics, es van sumar com a nous cristians als descendents d'aquells milers que, un segle abans, ja s'havien convertit compulsivament durant les matances de finals del segle XIV per evitar la mort a mans de la torba. Succeiria el mateix amb els moriscos més endavant. L'ordre dels Reis Catòlics d'expulsió dels jueus els proposava aquesta alternativa: batejar-se o emigrar. Però no era alternativa, perquè no hi havia només aquests dos termes. Hi havia una tercera opció: batejar per fora i judaïtzar per dins, donant lloc a què més tard es coneixerien com els criptojueus. Generalment, els més pobres, els que no tenien res a perdre, excepte la seva fe i la seva esperança, van batejar-se per romandre a les seves cases.

L'origen dels marrans i la Inquisició com a eina de combat

Els falsos conversos van ser també anomenats vulgarment marrans, que fa clara al·lusió al porc, carn abominable per als jueus, o ve de marrar, en el sentit d'errar, de desviar-se de la línia recta o, etimològicament, de «maranata», anatema. A Mallorca s'utilitzava el mot xueta. En tot cas tant marrans com xuetes, són dues paraules, que van tenir un sentit pejoratiu per anomenar els descendents dels jueus conversos. Avui en dia encara s'utilitza per insultar. Segons l'historiador Cecil Roth, els conversos practicaven les cerimònies de l'Església catòlica externament, però a les cases mantenien les mosaiques. Roth afirmava que si els jueus es convertien, ho feien per evitar la pena de mort i, per tant, la majoria es mantenia fidel a les seves creences ancestrals. Fora de l'epítet de marrà, el poble feia servir una varietat de noms despectius per referir-se als conversos. Estrictament, se'ls cridava cristians nous, ja que en aquesta forma se'ls separava dels cristians vells, o dels que havien estat cristians per dues generacions, almenys.

L'any 1413 les comunitats judaiques de la Corona d'Aragó estaven immerses en una profunda decadència iniciada amb els pogroms del 1348 i del 1391, coincidents amb les grans crisis que havien colpejat les classes populars d'arreu d'Europa. El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple.

La seva conversió al cristianisme els salvava de ser bandejats per la població cristiana. Per la seva nova condició, el convers era apte per a ser subjecte de tots els drets polítics del ciutadà medieval, però tenia relacions tenses amb els ciutadans cristians “de natura” per la sospita, potser real o no, de la minsa sinceritat de les conversions i perquè no se’ls conceptuava com de la mateixa raça. Els jueus pensaven que un jueu, malgrat pecador, és a dir, convers, continua sent jueu, per la qual cosa el convers que tornava al judaisme era rebut de bon grat.

¿Conversions sinceres? ¿Mitjà per a salvar la pròpia vida? Hom no dubta de la conversió de molts, però la historiografia sobre els conversos porta a fer pensar que la majoria dels conversos ho eren perquè no hi havia altre remei, com es pot deduir, entre d’altres fets, de les conversions massives produïdes l’endemà mateix de l’assalt al call de Barcelona el dia 5 d’agost de 1391.

Josep Hernando, Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. 
 Anuari d'Estudis Medievals. Vol. 37, numero 1 (2007)

L'origen de tot plegat és la Inquisició, la institució creada a Europa el 1184, segons un decret signat pel papa Lluci III, i que es convertiria en els segles posteriors en l'eina que va fer servir l'Església catòlica per actuar contra tot allò que considerés que atemptava contra els seus fonaments. La Inquisició és configurada a Catalunya el 1232 de la mà del Papa Gregori IX i de Ramon de Penyafort, i a partir de llavors comença la seva croada contra l'heretgia, amb una dedicació especial a la persecució dels jueus. De fet la Inquisició dels Reis Catòlics seria vigent a l'estat espanyol fins a l'any 1834, quan fou abolida definitivament.

Conversos al call de Manresa

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven a Manresa, forçaven els rabins a impetrar provisions reials de defensa per evitar linxaments dels jueus. El 27 d'agost de 1343 els jueus manresans obtenien del rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres. Un cop més les autoritats locals, obeint el rei, actuaven per frenar les temptatives dels conversos prohibint l'entrada d'aquests als calls i sinagogues.

L'any 1366 Jaume Desfar, un convers jueu que havia abandonat la seva fe judaica i que probablement havia exercit de metge, denunciava a Astruc Jucef davant l'inquisidor Bernat Armengol. Les acusacions, en total fins a sis, tenen com a rerefons el problema de la conversió religiosa: l'acusador es queixa de què quan fou batejat, i decidí aquesta mateixa sort per la seva esposa i la seva filla, Jucef les prengué i les portà a la seva casa per convèncer-les amb amenaces, que no haurien de batejar-se mai. El metge va afirmar a casa d'una clienta que per res del món permetia que la filla i l'esposa d'Abraham, el neòfit, es convertirien al cristianisme. Jaume Desfar es queixava dels insults i les agressions físiques -l'havien escopit i li havien esquinçat el vestit- que havia patit per part del jueu i dels seus fills contínuament, des que s'havia convertit a la fe cristiana.

Quatre textos, recuperats per Sarret i Arbós

TEXT 1

1334 - Pridie idus (dia 12 de febrer)

Els Consellers y jurats nombran procuradors per fer pregonar que aquells qui capturaran als que mataren dos jueus en el camí públic qui va a Barcelona al lloc anomenat na Molela, y aquells els presentin vius o morts se 'ls donara 500 sous y als qui ho denunciaran 100 sous.

TEXT 2

1361 - 21 de desembre

El Consell general reunit en el Carme ordenà al Clavarí, entregui "cuidam converso vocato Nicholas de Gracia qui dimissa lege judayca excecata, ad fidem catholicam veridicam se conversit amore dei et intuitu pietatis" trenta sous barcelonesos.

TEXT 3

1414 - 12 de juny

Els Consellers admeten a Bernat de Santjoan en altre temps jueu, y ara per la gracia de deu cristiá nou, en ciutedá segons l' acord per l' any passat per el qual acordaren que per la major població de la ciutat tots els que no sian naturals y vingan a polbarse aquí sian franchs per tota sa vida de les questias que 's fassin en la ciutat, salvant les del cequiatge y de les obres dels murs de la ciutat, ab condició que durant la seva vida tingan de fer habitació en Manresa.

TEXT 4

1416 - 23 de desembre

Els Consellers concedexen llicencia a Arnal Rubei carniser que puga rifar y donar a rifar de aqui a carnestoltes (carniprivium) prop vinent "carnes porcinas", y que puga rifar de dia y no de nit ab llum.

Llegeix més al bloc sobre el call de Manresa i els conversos:

- Els metges jueus i la conversió: aquí
- Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call: aquí

Bibliografia:

- COSTA, Esperança (2013). La doble condemna dels conversos. Quadern. [El País, 23/01/2013]

- GARCIA-OLIVER, Ferran (coord.). (2012). Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada. Afers, 73

- HERNANDO, Josep (2007). Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. Anuari d'Estudis Medievals 37/1

- PEREZ, Joseph (2005). Los judíos en España. Madrid: Marcial Pons.

- PONS, Xavier (2016). La societat jueva conversa en la Barcelona Baixmedieval, 1391-1440. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi en línia: https://www.tdx.cat/handle/10803/668225] 

- ROTH, Cecil (1979). Los judíos secretos. Historia de los marranos. Madrid: Editorial Altalena.

- SARRET, Joaquim (1917). Jueus a Manresa. Manresa: Impremta Esparbé.