01 de juliol 2010

El Centre d'Esports Manresa a la Copa del Rei

Segona Part. Adéu a la Copa!

En el darrer post vam deixar al Centre d'Esports Manresa a punt de jugar la següent ronda de la competició de la Copa del Rei. En aquesta segona part explicaré com va acabar l'aventura del Centre d'Esports Manresa a la Copa del Rei.
 
Portada del rotatiu El Mundo Deportivo, 2 d'octubre de 1986. Amb els resultats del F.C. Barcelona contra el Flamurtari Vlorë albanès en partit de la Copa de la UEFA i dels equips catalans que disputaven la Copa del Rei. (ElMundoDeportivo.com - 1/10/86 Hemeroteca Digital)

El rival seria el poderós Centre d'Esports Sabadell (que en la temporada 86-87 jugava a la Primera Divisió) i el repte era major i més competitiu, eliminar un equip de la màxima categoria. El partit jugat el dia 1 d'octubre de 1986 al Congost, va acabar amb derrota manresana per 0-4. Els gols vallesans van arribar a la segona part, els jugadors del Sabadell va fer tot un recital al segon temps en endossar els quatre gols als bagencs. Els gols els van marcar Nacho, Lino, Rafa i Ribes. S'acabava el somni de la Copa. El partit va comptar amb un públic de 2.000 espectadors, cosa inusual avui en dia en qualsevol camp de futbol de la ciutat de Manresa, i el més espectacular és que les persones que es van reunir al camp van patir un aiguat d'aquells que marquen història els deu primers minuts del partit.
 
Crònica del partit C.E.Manresa - C.E.Sabadell jugat al Congost l'1 d'octubre de 1986, destaca la notícia amb dues fotografies, amb declaracions postpartit i amb tota la pàgina 18 dedicada a l'encontre. (ElMundoDeportivo.com - 1/10/86 Hemeroteca Digital)

Aquell partit ha estat el darrer que el Centre d'Esports Manresa va jugar a la Copa del Rei i l'última frase de l'entrenador manresà Eduard Texeiro referent aquest partit: "Ahora vamos a olvidarnos de la Copa ya centrarnos en la Liga". L'entrenador no sabria que aquella ronda de Copa seria l'última que disputaria el Manresa i que el nivell del futbol a casa nostre, malgrat l'enorme quantitat d'equips de futbol de la ciutat, ha fet un retrocés molt important, primer en l'aspecte esportiu (disputant categories molt inferiors) i en el nivell econòmic perquè no hi ha un rendiment positiu ni al terreny de joc ni en les grades. Efectivament ens hem oblidat de la Copa del Rei, l'única Copa del Rei és la del TDK Manresa de 1996, la que vam aconseguir a Múrcia.
 
Arxiu: ElMundoDeportivo.com - Hemeroteca Digital

25 de juny 2010

El Centre d'Esports Manresa a la Copa del Rei

Primera Part. La darrera participació, any 1986

El Centre d'Esports Manresa feia poc més d'un any que s'havia traslladat a les noves instal·lacions del Congost (carretera de Sant Joan de Vilatorrada - Avinguda de la Pirelli) i la temporada 1986-1987 la jugava a la Tercera Divisió. Sens dubte un tot un repte, però en aquelles dates el CE Manresa disputava també la competició del K.O. la Copa del Rei, competició interprofessional, o participen equips de diferents categories del futbol espanyol, des de la Primera Divisió fins a Tercera, passant per Segona A i Segona B. Seria la darrera ocasió que els manresans participarien en el torneig. El sistema actual d'eliminatòries directes entre equips de diferents divisions professionals i semiprofessionals no ha variat molt avui dia, el sistema de la Copa del Rei de fa 25 anys l'únic punt afegit que disposava és que els equips filials o "equips B" podien disputar la competició, cosa que en l'actualitat queda reservat tan sols als primers equips de cada plantilla.

El Manresa tomba a tot un Figueres, equip de segona divisió

El C.E. Manresa es plantava a la següent eliminatòria de Copa, després que l'equip entrenat Eduard Teixeiro, guanyés a tot un Figueres (que militava a la Segona Divisió) per un resultat de 6-2. La victòria manresana el va portar a la següent eliminatòria, contra un altre històric del futbol català, el Centre d'Esports Sabadell (que en aquell temps era una plantilla professional) equip "ascensor" entre la Primera i Segona Divisió espanyola, ambdues professionals. El resultat d'aquesta eliminatòria el deixarem per més endavant! Per tant a jugar!

Font: Hemeroteca Mundo Deportivo, 30-9-86

21 de juny 2010

Període de votacions obert!

Ja podeu votar "Històries Manresanes" en els Premis Blocs Catalunya del 2010, secció Millor Bloc de Cultura. La fase de votació popular s’allarga fins el 9 de setembre. Moltes gràcies per votar!

Per votar, aquí.

15 de juny 2010

Un itinerari al patrimoni industrial



La nostra ciutat conserva encara avui un gran nombre d'edificis que són testimoni de l'impuls industrial que durant més de 150 anys ha representat Manresa. Aquest recorregut permet fer un viatge que es remunta als orígens de la industrialització a Catalunya, i que s'explica a partir de la Fàbrica dels Panyos, la segona fàbrica més antiga de l'estat espanyol, després de la dels Germans Bonaplata de Barcelona. Manresa si pot presumir és d'un pretèrit fabril de primer nivell, on les fàbriques es fusionaven amb el teixit urbà, conjuntament amb les esglésies i capelles que fins a 1936 eren el retrat d'una ciutat religiosa i alhora amb un fort sentiment obrerista.

Edificis i maquinària, tallers, molins i fàbriques, mines i llocs per processar i refinar, magatzems i dipòsits, llocs on es genera, es transmet i es fa servir energia, mitjans de transport i tota la seva infraestructura, així com els llocs on es desenvolupen les activitats socials relacionades amb la indústria, com ara l'habitatge, el culte religiós o l'educació són el Patrimoni Industrial.

Museu de la Tècnica de Manresa

Ocupa els espais del monumental edifici dels Dipòsits Vells, que recollien i emmagatzemaven l'aigua de la Séquia. El Museu ofereix una visita teatralitzada: Cintes de 1900. La visita teatralitzada gira al voltant de la història de la cinteria en general, però més concretament a la ciutat de Manresa. La Cinteria és la primera exposició monogràfica permanent dedicada a la cinteria, el nom amb què es coneixen els anomenats teixits estrets, una especialitat tèxtil relativament poc coneguda però amb una gran importància i un fort arrelament al país, sobretot a Manresa.

- Més informació:
aquí

La Fàbrica Balcells

Els Balcells eren empresaris de la seda que treballaven a Manresa des dels inicis del segle XIX seguint la forta i antiga tradició a la nostra ciutat amb els teixits o "vels" de seda.
L’any 1891 Sederies Balcells aixequen aquesta gran fàbrica, que acollí una de les poques sederies encara vigents després del gran apogeu d’aquesta indústria el segle XVIII. L’activitat industrial cessà definitivament el 1965. L’any 2002 es va rehabilitar com a conservatori de música, actuació que li ha tornat tota la seva esplendor.

- Més informació:
aquí

La Fàbrica Nova

Inaugurada el 1926, va ser la fàbrica més emblemàtica de l'empresari tèxtil Bertrand i Serra, i va assolir una posició líder en la indústria comarcal. Ella sola resumeix i simbolitza el passat industrial, el treball de generacions de manresanes i de manresans a les fàbriques. Dels vint edificis que tenia el complex industrial de la Fàbrica Nova solament queda dempeus la magnífica nau de l’any 1925. Són moltes les fàbriques tèxtils de Manresa que s’han ensorrat en els darrers anys i que sols es poden veure en velles fotografies.

- Més informació:
aquí

La Fàbrica dels Panyos

Situada a la vora del riu Cardener, la fàbrica dels Panyos és un edifici excepcional. El 1820 es va iniciar la construcció per part de Pau Miralda i companyia. Posteriorment, va passar a mans d'una companyia egarenca, que va decidir el tancament l'any 1976. Actualment representa un dels monuments industrials moguts per força hidràulica més antics dels que es conserven a tot l'estat espanyol. A més és un exemple arquitectònic únic de la seva època, ja que té una nau de més de 100 metres de llargada i de cinc pisos d’alçària.

- Més informació:
aquí

La Fàbrica del Salt, "la fàbrica de l'Aranya"

Projectada el 1861, aquesta fàbrica tèxtil aprofitava la força del principal salt d'aigua del torrent de Sant Ignasi. Posteriorment, també es va conèixer com a fàbrica de l'Aranya, que era el nom de l'empresa de cintes elàstiques que va ocupar una part durant els anys 70 i 80. El 2006 es va enderrocar la part modernista d'aquesta fàbrica, el que va causar una inclinació de la gran xemeneia de maó vist. Actualment la planta baixa de l'edifici acull la mesquita de la comunitat islàmica de Manresa.

Les farineres, Albareda i La Florinda

Farinera Albareda

Farinera Albareda: Construïda el 1909 per Alexandre Soler i March, la fàbrica original va ser ampliada dues vegades posteriorment, per altres arquitectes. Aquesta farinera fa gairebé cent anys que funciona ininterrompudament a càrrec de la família Albareda.

Farinera La Florinda

Farinera La Florinda
: Construïda el 1911 i inaugurada el 1913, aquesta farinera va deixar de funcionar als anys 70. Actualment, és la seu de la Policia Local i dels Serveis Municipals de Manresa, encara es conserva la seva estructura original.

La Séquia i l'Escorxador Industrial, joies arquitectòniques

L'Escorxador, avui en dia acull la Biblioteca Universitària de la FUB

L'Escorxador
: El 1906 va acabar el projecte de construcció de l'Escorxador. Partint d'un terreny pla, en aquell moment situat a la perifèria de la ciutat, l'arquitecte Ignasi Oms Ponsa va crear un espai unitari i funcional, amb acabats propis de l'estil modernista. El 1992, l'escorxador va tancar les portes i es va començar a rehabilitar la nau central; que des de 2005 hi ha la Biblioteca Universitària.


Canal de la Séquia, amb l'escut de la ciutat de Manresa

La Séquia: Un canal de 26 km construït al segle XIV, que segueix portant el subministrament d'aigua a Manresa. Per traure profit el camí que envolta la Séquia, així com altres elements de patrimoni industrial com el mateix Museu de la Tècnica, es va crear el Parc de la Séquia, entitat que vetlla per la dinamització i promoció d'aquests recursos de patrimoni industrial.

11 de juny 2010

Tito era manresà?

En Josep Gros, "el Tito" del carrer del Cós

Feia temps que a casa meva m'havien explicat que la nostra ciutat era l'autèntic lloc de naixement del líder croat (iugoslau en aquell temps) Josip Broz Tito. La gent gran de Manresa afirmava que Tito, el partisà que havia lluitat contra els nazis i els havia expulsat de la zona dels Balcans, havia nascut al carrer del Cós, o el carrer del Puerto Rico pels amants dels clàssics de les aventures locals.

El cert és que ara no vull donar suport a l'estrambòtica hipòtesi que el dirigent comunista, conegut més popularment per Mariscal Tito (que va presidir la Federació de Iugoslàvia de 1946 fins a 1980), fos realment un ciutadà manresà de nom Josep Gros. No hi ha per on agafar-ho, ni amb les pinces més grans. Sens dubte una de les llegendes, més explicades de la ciutat, i que fou recollida en premsa local, quan el dirigent socialista va morir l'any 1980. Senzillament és una d'aquelles històries surrealistes que sempre m'han fascinat i agradat d'escoltar. És una llegenda manresana cent per cent, que els veïns i veïnes més grans del carrer del Cós i els seus voltants encara deuen recordar, i que un servidor humilment ha tornat a rescatar del calaix d'aquelles "altres històries".


Carrer del Cós (Google Maps)

Per acabar aquest post tiraré d'hemeroteca, concretament del diari Regió7, on en dedica una pàgina, en l'edició del 6 de maig de 1980, pocs dies després de la mort de Josip Bros Tito a Ljubljana.

"LLEGENDA I VIDA D'UN SUPOSAT MANRESÀ"
(Diari Regió7, 6/05/1980)

01 de juny 2010

La Pista Castell

Polivalència al parquet

Construïda el 1966 des de l'àmbit privat, la Pista Castell va ser cedida pels seus propietaris, el CB Manresa, a l'Ajuntament que no tenia cap mena d'intenció de mantenir les instal·lacions, o si volem dir-ho d'una altra manera, va començar a maquinar com es podria de treure de sobre la històrica Pista Castell des del mateix instant en què va caure a les seves mans. D'ensorrar la Pista Castell se'n parlava fa ja deu anys, el 29 de novembre de l'any 2000, quan els representants de la societat Pista Castell SL (Tomàs Dalmau, Joan Prat i Albert Torras) van signar el conveni pel qual cedien gratuïtament a l'Ajuntament de Manresa els més de 1.400 m² del recinte esportiu del carrer de Circumval·lació. La Pista Castell definitivament ha passat a la història, i ara només en quedarà el record d'aquell pavelló on els partits de bàsquet i els concerts (de tota classe i ideologia urbana) es fusionaven cada cap de setmana, o fins i tot de les pantalles gegants instal·lades per veure les gestes del TDK Manresa en els seus anys de màxim rendiment (Copa del Rei de 1996 i Lliga ACB de 1998).

El tancament de la pista manresana feia anys i panys que s'arrossegava pels diferents despatxos de l'ajuntament manresà, però sempre es deixava el tema en suspens perquè la ciutat no ha anat mai sobrada d'equipaments per jugar a bàsquet i es feia necessari mantenir-la operativa fins a l'últim moment. Ara, la construcció del nou pavelló al Congost (zona esportiva dels afores de Manresa), que ha de començar a funcionar el setembre del 2010, ha deixat la mítica "Pista Castell" com a aquell punt de trobada pels amants del bàsquet (que som molts a Manresa), dels concerts amb el seu corresponent "botellón" i més últimament dels ascensos del Ricoh Manresa a l'ACB (concretament de l'any 2002 i del darrer, el 2007).

 

Articles relacionats amb la Pista Castell i el món del bàsquet manresà:

- "Un Derbi a la màxima categoria", enllaç
- "El Vell Congost", enllaç

Fotografies: Diari Regió7 / a manresa no hi fan res

29 de maig 2010

L'estació dels catalans: Manresa-Viladordis

Històries d'una estació subterrània

Fotografia: Inauguració de l'estació subterrània de Manresa Viladordis, Arxiu: 18/7/85 - Diari Regió7

L'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) Manresa-Viladordis forma part del traçat de la línia R5: Manresa-Barcelona. Es va construir com una estació subterrània, la primera i fins ara única estació d'estil metropolità (sota terra) que disposem a la ciutat i va inaugurar-se de forma oficiosa el 16 de juliol de 1985. La construcció del túnel que soterrava el traçat dels «catalans» del carrer Sardana (on s'acabava el túnel original de Santa Clara) fins al carrer de Sant Cristòfol (al barri de la Font dels Capellans) es va aprofitar, a causa dels molts metres de profunditat entre el nivell del carrer i el pas de la via, per la construcció de l'estació subterrània. La parada Manresa-Viladordis es troba a l'Avinguda Francesc Macià, entre els carrers de la Sardana i el carrer Viladordis.

Des de la seva inauguració el baixador de Viladordis fou unes de les estacions que més aviat es degradà de la xarxa dels FGC, la primera estació era del tot rudimentària, no tenia cap classe d'ascensor, ni de barreres, ni de vigilància, ni evidentment taquilla per comprar els bitllets, ni cap mena d'informació dels horaris dels trens, «era un forat a terra», com deien els veïns i veïnes de l'entorn. L'estació aviat es convertí en un punt habitual de politoxicòmans, la seva poca afluència de passatgers, el seu cobriment sota terra i el pànic que provocava a molts usuaris baixar una estació a molts metres de profunditat feia pensar-s'ho dues vegades abans d'agafar el tren. També era una excel·lent forma de viatjar gratuïtament amb tren, al centre de Manresa o fins i tot per anar a Barcelona, sempre que no passés el revisor de torn dintre el tren.

A la dècada dels 90 l'estació també fou un punt de trobada de la canalla que sortia de l'escola Oms i de Prat (pròxima a l'estació), era ideal per fer les gamberrades de joventut, com jugar a futbol dintre l'estació, tirar pedres als trens de potassa i als fluorescents que il·luminaven l'interior o fins i tot per practicar l'espiritisme amb el famós «Ouija». Era una estació “cau”, perquè no estaven a la vista de les mirades impertinents dels adults.

Amb la urbanització a principis del 2000 de l'entorn més immediat de l'estació, va augmentar el nombre de residents i també de cotxes, aquest fet va provocar un major nombre d'usuaris d'aquesta instal·lació. Ben aviat els joves violents i politoxicòmans van abandonar l'ús de l'estació com a punt de reunió pel temor a ser denunciats pels usuaris.

Finalment, entre el 2006 i 2008, dintre un pla estratègic dels FGC per renovar i adequar les estacions de la línia, l'estació de Viladordis va ser renovada del tot, amb la construcció d'un ascensor que permetia l'accés a persones amb mobilitat reduïda, també es va adequar i remodelar del tot, amb la instal·lació de més punts lumínics, de barreres i d'una màquina de vendre bitllets automàtics. Alhora es va augmentar la seguretat amb un circuit de càmeres de videovigilància i la presència de seguretat privada. Amb les reformes efectuades, Manresa-Viladordis va deixar de ser un baixador a ser definitivament una estació de la xarxa dels FGC.

El mite d'estació conflictiva havia mort definitivament.


— Veure més fotografies, pàgina web Trenscat.com

23 de maig 2010

El món medieval

Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)

Imatge: Rei Joan II d'Aragó.

En el primer capítol del Món Medieval manresà vam fer un resum del primer cens documentat a la ciutat de Manresa i de les nefastes cròniques de la Pesta Negra. Seguint en matèria, entrarem de ple en aquest segon capítol, començarem parlant de la Guerra Civil Catalana (1462-1472).

L'autèntic martiri demogràfic no va arribar fins a l'esclat de la Guerra Civil Catalana, entre els dos bàndols oposats: per una banda el rei Joan II i per l'altre la Generalitat de Catalunya. Tot i que les incidències a la comarca del Bages no estan del tot clares, podem intuir que els partidaris de la Generalitat amb la ciutat de Manresa al davant, devastaren les terres reialistes. Les conseqüències van ser l'ocupació de castells i propietats de tot ordre. A la nostra ciutat tenim referències sobre la davallada demogràfica produïda pel conflicte bèl·lic-civil gràcies a la reforma municipal de 1476 feta pel rei Ferran el Catòlic, que va reduir el Consell de Cent (autoritat municipal del moment) a trenta membres. Feia quatre anys que la guerra havia acabat amb la firma del Tractat de Pedralbes (1472), i els efectes encara es notaven.

Així podem dir que la ciutat de Manresa acabava el segle XV amb una greu crisi econòmica que havia vist reduïda llur població a menys de 300 focs, si els comparem amb els 2000 focs que tenia abans de la Pesta Negra. El cop era angoixant, més de la meitat de la població havia mort. Malgrat que les reticències els consellers manresans van buscar nous pobladors que tornessin a omplir els carrers i places, els nous habitants tindrien el privilegi de no pagar impostos si decidien instal·lar-se a la ciutat. També fou una recerca d'una nova classe burgesa i menestral, on es van buscar nous metges a causa de la manca d'aquests, perquè els metges jueus havien estat expulsats de la ciutat pocs anys abans, i els metges cristians havien mort.

Les bones disposicions dels consellers van patir un revés amb el rebrot de pesta de 1508, quan van morir dos consellers, i també jurats i botiguers, deixant orfe els carrers de la ciutat i obligant a tancar la Casa de la Ciutat. Finalment fins al 1515 el nombre de fogatges (cases habitades) no tornaria a augmentar, superant l'escull dels 300 focs, i l'any 1553 els focs ja arribaven a 353, un augment del 12,42%.

L'increment més espectacular es va produir durant el darrer fogatge esmentat (1553), segons el llibre de talles de la ciutat de Manresa del 1586 es relacionen fins a 770 focs. Aquesta diferència és deguda al fet que el darrer és un fogatge fet per les autoritats eclesiàstiques, on constaten tots els majors de 12 anys, així com els menors relacionats per cases i carrers. Per tant si ens centrem en el criteri dels consellers, de 1553 a 1586 es produí un augment fins als 417 focs, la qual cosa suposaria un 118,73%, molt lluny encara dels 770 focs que mencionàvem els religiosos.

En tot cas ambdues fonts, tant la civil com l'eclesiàstica, no eren exactes i per tant es podien haver manipulat per donar un bon resultat als estaments governamentals.

Què és un fogatge?

Hem parlat del fogatge, però convé revisar perquè i com s'organitzaven els focs i/o fogatges.

El fogatge fou un impost indirecte creat en el regnat de Pere III, fruit del pacte de les Corts l'impost es cobrava en terres de senyors laics i també en terres eclesiàstiques. Era una imposició que les corts generals establien per convinença amb el rei dels estats de la corona catalanoaragonesa a raó d'una quantitat per foc o casa habitada, per tal de subvenir a necessitats de la corona o de la terra. Era una exacció eventual i per a cadascun calia l'acord de la cort general, on s'acostumava a determinar els criteris d'inclusió o exclusió dels focs i les persones que hi restaven sotmeses. Unes vegades aquesta exacció es feia a tant per foc, i unes altres vegades a base d'una quantitat fixada per endavant, que calia que fos repartida entre els focs i les localitats.

Llegeix la primera part:

- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I), aquí.

Bibliografia:

- Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Volum 1 (1984). Congrés d'Història Moderna de Catalunya, UB. Facultat de Geografia i Història: Departament Història Moderna

20 de maig 2010

El Pla Armengou o l'Eixample de 1933

L'eixample manresà

El nom eixample ens porta indiscutiblement a la ciutat de Barcelona i al seu magnífic Pla Cerdà, però si ens fixem en els carrers i places de Manresa també podem veure que la nostra ciutat va ser traçada sobre plànol, tal com avui la coneixem la majoria de manresans i visitants. Abans d'entrar en matèria, primer cal definir o almenys donar una mica de contingut a la paraula en concret: eixample. El lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears Gabriel Bibiloni en descriu quin significat té la paraula eixample en llengua catalana a L'Espira, suplement cultural del dissabte del Diari de Balears: "eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d'eixamplar, sinó un apedaçament barroer d'un ensanxe inicial, que ja es veu d'on surt". El mot prové del castellà ensansche, per tant segons Bibiloni és un castellanisme acceptat pel català. La figura clau de l'eixample manresà fou l'arquitecte Pere Armengou i Torra, i el seu context històric la Segona República Espanyola. Ciutat sota plànol

"A tots els voltants de Manresa s'edifica de la manera més arbitrària, sense altra limitació que el caprici dels propietaris, puix en tants anys de parlar-ne encara no està confeccionat el plànol de l'eixample"

(Manifest de Concentració Republicana 8 d'abril de 1931)

Pere Armengou, va néixer a Manresa el 1905. Estudià als Germans de les Escoles Cristianes de Manresa. El 1922 comença estudis d’Arquitectura a Barcelona on aviat entrà en contacte amb l’avantguarda cultural dels anys vint, a través de l’Escola d'Arquitectura de Barcelona i el Cercle Artístic de Sant Lluc. Treballà amb l’arquitecte barceloní Francesc Folguera de 1928 fins al 1932, quan es llicencià com a arquitecte. Aquell mateix any 1932 va ser nomenat arquitecte municipal de la ciutat de Manresa. Armengou va començar a treballar en el projecte de l'eixample manresà a partir de l'obra dels arquitectes Josep Firmat i Ferran Tarragó, i finalment un any després, el 3 de novembre de 1933, firmà el projecte final del Pla de l'Eixample de Manresa.

El seu projecte ubicava una caserna per a la Guàrdia Civil, la piscina municipal de Manresa (estrenada aquell mateix any 1933), l'escola pública La Renaixença (inaugurada pel president Companys el 1934, i segurament la seva obra més important), el cobriment del torrent de Sant Ignasi (donant lloc a una de les vies d'entrada més important pels vehicles que travessaven la ciutat, fins a la construcció de la Ronda Exterior el 1984-1985) i la reorganització del barri de Valldaura (l’anomenat eixample de ponent). També projectava obres que no serien realitzades fins després de la postguerra (i que ara formen part del paisatge manresà) com la reforma de l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord (la Renfe), mitjançant la construcció d’un pont nou (construït a principis dels seixanta), i les realitzacions de la plaça de la Reforma, la façana de la Seu i l’actual carrer d’Alfons XII (obert l'any 1965) alineat amb el carrer del Born.

Armengou també tenia present les àrees verdes: Puigterrà i Puigberenguer havien de ser zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de casetes-jardí-hortet per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burges del president de la Generalitat Francesc Macià. No hi ha dubte, és l'actual circuit urbà de la capital del Bages, malgrat el retard de moltes de les obres, el Pla Armengou fou el model que s'ha seguit aquests darrers 77 anys per "ensanchar" la ciutat de Manresa. 

Més informació sobre l'eixample de Manresa:

- Consulteu aquí.

Bibliografia i imatges:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)
- Memoria.cat: Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)

Més informació:

- Bloc del professor Gabriel Bibiloni (www.bibiloni.cat)

18 de maig 2010

El món medieval

Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I)

Imatge: Maqueta a escala de la muralla de Manresa del segle XIV (Museu Comarcal de Manresa)

Les dades de població sempre són relatives si ens remuntem a èpoques no contemporànies, i evidentment la capital del Bages no en fou una excepció. El primer registre que trobem de població censada a Manresa data del 1252 quan es féu una concòrdia entre el paborde de Santa Maria de Manresa i els homes de la universitat de Manresa, però com que en aquells temps no existia un registre representatiu, signen, teòricament tots els caps de la vila, que en total són 96, si bé no sabem si només incloïa els habitants de dins de la vila o bé hi eren compresos els barris de l'hospital de Sant Andreu i el de les Escodines i les altres cases d'extramurs, que estaven fora de l'anella defensiva dels grans murs que protegien la ciutat.

Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar del tot el que exposa, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de la maleïda arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants. Sarret i Arbós afirma que va treure la informació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, en el llibre editat l'any 1921, amb el nom d'Història de Manresa. El que queda clar és que la pesta bubònica va tenir efectes letals a la població manresana, que va quedar reduïda a la meitat, 2.400 habitants. El que queda clar és que la documentació sobre la Pesta Negra a Manresa, descriu que la població de Manresa va patir molt, i va perdre la meitat de la població.

Els fogatges redactats en temps del rei Pere III El Cerimoniós (rei recordat especialment pels manresans i manresanes en atorgar el privilegi de la construcció de la Séquia el 1339) després de la Pesta Negra, donen xifres aleatòries i confuses, però el període de 1365 a 1370 semblen ser bastant rigoroses i contrastades. L'any 1358 el fogatge tan sols ens diu la quantitat: a pagar 41.326 sous, el 1365-1370 els focs són 703 i 463 el 1381.

Aquesta davallada d'habitants a causa de la Pesta Negra del 1348 i sobretot dels rebrots de la mateixa pesta no causà una catàstrofe en l'economia municipal: Manresa va continuar amb les construccions d'obres públiques: esglésies monumentals, la Séquia, la Seu i les muralles. Per altra banda, un dels calls més actius seguia sent el de la ciutat de Manresa, on els jueus eren un important nucli de comerciants i de metges que van portar prestigi a la ciutat.

Llegir la segona part:

- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)

Bibliografia:

- Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Volum 1 (1984). Congrés d'Història Moderna de Catalunya, UB. Facultat de Geografia i Història: Departament Història Moderna.

15 de maig 2010

La Nit dels Museus a Manresa

La Nit dels Museus és una iniciativa en xarxa promoguda pel Consell d'Europa, on el dissabte 15 de maig del 2010 els museus obren fins més enllà de les dotze de la nit. La Nit dels Museus Europea hi participen més de 2.000 museus de 40 països. La nit dels Museus va néixer l’any 2005 amb l’objectiu de situar les institucions museístiques de França i de la resta d’Europa en un projecte comú, per tal de promoure-les entre un públic divers, oferint una manera diferent i creativa de visitar-les. La primera Nit dels Museus es va celebrar l'any 2007 a la ciutat de Barcelona, i aquests darrers dos anys s'ha ampliat l'oferta i alhora augmentat el nombre de museus de ciutats catalanes que s'han adherit a la iniciativa del Consell d'Europa.

Els quatre museus de Manresa (Museu Comarcal, Museu de la Tècnica, Museu de la Seu i Museu de Geologia Valentí Masachs) se sumen a la iniciativa amb un seguit d'activitats entre el 15 i el 23 de maig. Així doncs, i de forma excepcional durant una nit podrem gaudir dels museus de la ciutat, en un horari nocturn i de forma gratuïta. Endavant!

09 de maig 2010

La filla del governador de l'Àfrica Equatorial

Ginette Eboué a l'estació del Nord

Isabel del Castillo, és una més dels milers d'homes i dones que van travessar la frontera dels Pirineus fugint dels nazis i dels francesos del règim de Petain, o del que es coneixerà com la França de Vichy. L'ocupació alemanya de França (1940-1944) i la constant col·laboració de l'estat titella del mariscal Petain cap al seu amo alemany, va portar a milers de jueus i fins i tot soldats britànics, polonesos i partidaris del general De Gaulle, a travessar la frontera cap a l'Espanya de Franco, que mantenia una sospitosa neutralitat en la guerra que s'estava desenvolupant a Europa. L'estat espanyol era una via ràpida per fugir a Hispanoamèrica o per formar part de xarxes d'espionatge britànica i nord-americana, vigilant alhora no caure en el bàndol contrari, l'alemany, perquè també disposava de llurs xarxes. Un dels casos més famosos d'espionatge o doble-espionatge del període que compren els anys de la Segona Guerra Mundial, fou l'espia català, Joan Pujol, alies Garbo.

Maquis, contrabandistes, "passadors experts" en les muntanyes del Pirineu i tota una serie de persones es jugaven el físic per ajudar a passar cap a territori espanyol al tràfic de persones que volien penetrar a l'estat espanyol per escapar del terror nazi i salvar la vida per tornar després a infiltrar-se en la resistència organitzada.

Molts d'aquests passadors, eren exlluitadors de la Guerra Civil Espanyola, com els maquis aragonesos o catalans, i també d'altres formacions polítiques com del POUM o a nivell més espanyol del PCE. La majoria actuaven perquè creien que d'aquesta manera aconseguirien "el favor" que realitzaven es girés en contra el general Franco un cop Hitler fos derrotat definitivament, d'altres senzillament aprofitaven l'avinentesa per fer diners a costa de persones necessitades.

L'estació del Nord, el darrer tram

Tornem a Isabel del Castillo, que va aconseguir arribar fins a Barcelona, des de la França ocupada, gràcies a l'ajuda de passadors experts, tot i que segons la pròpia del Castillo reconeix que no eren de confiança, perquè el darrer tram del viatge en tren de Manresa a Barcelona, un dels passadors es va espantar en veure la Guàrdia Civil parlant amb del Castillo i la seva acompanyant, i va fugir per por a ser delatat. Finalment, ja a la capital catalana, Isabel del Castillo (amb el nom de Ana Martínez) va arribar a Madrid on va poder viure tranquil·lament lluny de la pressió nazi.

Fotografia de Ginette Eboué. Des de l'any 1961 era directora de la UNESCO, en el programa d'assistència als moviments d'alliberament nacional i la lluita contra l'apartheid a l'Àfrica. Morí l'any 1992, fou una membre activa de la Maçoneria, de la "Gran Lògia Femenina de França".

Però el més curiós fou precisament aquesta companya de viatge cap a la llibertat, era la filla del governador de la colònia francesa de l'Àfrica Equatorial, que s'havia posat al servei de la França Lliure del general De Gaulle. No fa falta ser gaire perspicaç per creure que la filla d'un governador, concretament de Felix Eboué, i la seva pell de color negre seria un detall que la gendarmeria francesa i la Gestapo detectarien immediatament. Malgrat tot, Ginette Eboué, va poder escapar-se dels controls policials, els passadors es van negar a donar-li documentació falsa, "perquè senzillament a Espanya no hi havia negres".

Isabel del Castillo, explica que la seva documentació falsificada li va permetre superar els nombrosos controls policials des del trajecte de Montpeller fins al Pertús, i que més tard arribarien fins a l'estació del Nord de Manresa per fer el viatge fins a Barcelona amb tren, juntament amb Ginette i el passador que s'ubicaria en un altre vagó.

Si del Castillo (Ana Martínez) va arribar a Madrid, la Ginette va poder arribar a l'Àfrica i va evitar caure en mans dels alemanys, ja que la seva captura seria un punt a favor del bàndol alemany, pel simple fet de ser la filla del primer governador colonial que no va seguir les directrius del règim col·laboracionista de Vichy, i es va passar al que seria la França guanyadora de la Segona Guerra Mundial, la França Lliure de Charles De Gaulle.

Narració d'Isabel del Castillo, a "Contrabandistes de la Llibertat" d'Assumpta Montellà.

05 de maig 2010

65 anys de l'alliberament de Mauthausen

"Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat; moriren tots perquè la humanitat pogués viure".

Són paraules de Joaquim Amat-Piniella, escriptor manresà supervivent dels camps nazis. Són paraules dignes de recordar especialment aquest dimecres, 5 de maig, que es compleixen 65 anys de l'alliberament de Mauthausen. Vegeu el web dedicat a Joaquim Amat-Piniella: http://www.guiamanresa.com/amat

Memòria i Història de Manresa

03 de maig 2010

Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició

L'últim del franquisme 

Ramon Roqueta Roqueta fou el darrer alcalde de Manresa del règim franquista, o almenys l'últim que va ser nomenat a dit, i no en un sufragi universal directe. Va ser escollit alcalde de Manresa el 3 de novembre de 1975, en lloc de Ramon Soldevila, que més tard seria governador civil de Lleida, i que llavors era subgovernador de Barcelona.

Corrien temps difícils la tardor de 1975, la possible guerra amb el Marroc a causa del Sàhara Occidental i un dictador Franco amb una salut pèssima, però encara a temps d'afusellar als darrers presoners polítics el 27 de setembre de 1975. Sens dubte, la dictadura tornava a estar en boca de tots, fins i tot fora de l'estat espanyol.

Ramon Roqueta va néixer el 1925 a Manresa, era fill d'industrial vinater. El seu pare posà el seu nom al posteriorment popular vi "Tres erres". Exercí de perit químic i en l'actualitat és propietari de finques vitivinícoles. El nom Roqueta s'associa a la vinicultura, tant a Manresa, al Bages i la resta de Catalunya es nom de referència i de qualitat.

Roqueta fou president de l'Associació de Xofers de Manresa i Berga i del seu Montepío. Més tard també fou vocal provincial de la CNS de la Vinya i president de la Unió local d'Empresaris de la Vinya. Fou promocionat pels aparells del règim en una operació de cooptació de nou personal polític de cara a la transició a la Monarquia restaurada, un cop Franco morís.

Alcalde de Manresa de 1975 a 1979

Ramon Roqueta amb la medalla d'or de la ciutat, al consistori manresà (Diari Regió7 10/7/2008)

Roqueta representava una nova classe política, desmarcada del franquisme intransigent, de caràcter renovador va adaptar el consistori al qual es coneix com a Transició, en els llibres d'història.

El seu lloc en la màxima magistratura municipal el va substituir Josep Cornet, primer alcalde escollit en unes eleccions l'1 d'abril de 1979. Durant la seva alcaldia no destaquen grans obres, o grans esdeveniments, senzillament fou el darrer alcalde d'una dictadura i fou el primer a donar pas a la democràcia restaurada i a la celebració d'eleccions municipals l'any 1979, després de 40 anys de dictadura.

Roqueta tornà al món empresarial, i abandonà la política de partits que es va imposar de nou amb la restauració democràtica. L'any 1988 fou el pregoner oficial de la Festa Major i el juliol del 2008, l'ajuntament de Manresa li entregà la medalla d'or per ser l'alcalde de la Transició Espanyola.

Bibliografia:

- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari, 12

- Diari <Regió7>, 10/7/2008

- Diari <La Vanguardia Española>, 5/11/1975

01 de maig 2010

Un 8 de març de 1936

Aprofitant que avui, primer de maig, és el dia del treball, vull commemorar i recordar als treballadors que van morir l'any 1936 a la fàbrica de tints Sociedad Anonima Carreras.

El diari La Vanguardia parlava d'aquell desgraciat fet en la tercera pàgina, de l'edició del diumenge 8 de març de 1936: "Catastrofe en una Fabrica de Manresa" A la fàbrica de tints de la Societat Anònima Carreras, situada al carrer de les Bases de Manresa, es va registrar una catàstrofe que va omplir de consternació a tot el veïnat. A primera hora del matí es trobaven exactament la meitat de la plantilla, i d'altres operaris com paletes i peons que efectuaven una reparació. De cop i volta l'edifici és ensorrar provocant el pànic i la desesperació. Els bombers i voluntaris van actuar ràpidament en les tasques de rescat, tot i que no van poder salvar cinc treballadors que van morir sota les ruïnes de la fàbrica.
 
(traduït al català, <La Vanguardia>, 08/03/1936)

26 d’abril 2010

Un derbi a la màxima categoria

Història d'una temporada a l'elit: El derbi CB Manresa - CD Manresa La Casera

La temporada 1972-1973 Manresa va gaudir de forma excepcional de veure jugar dos equips de la ciutat a la màxima categoria del bàsquet, en aquell temps la División de Honor. El CB Manresa, de la mítica Pista Castell, va aconseguir ascendir a la màxima divisió i es va enfrontar amb l'equip que actualment es coneix com a Baxi Manresa, que en aquell temps s'anomenava Manresa-La Casera. El primer partit que va jugar el CB Manresa el va enfrontar contra el Nautico de Tenerife, i el resultat final va ser una victòria per cinc punts, 60 a 55.

Però el partit estel·lar del CB Manresa el va realitzar contra el seu rival ciutadà el CD Manresa-La Casera, l'11 de febrer de 1973 a la Pista Castell plena de gom a gom, el CB va disputar un gran partit i es va imposar per 81-64. La jornada 30, el 27 de maig de 1973, al partit de tornada el CB va perdre contundentment davant el Manresa-La Casera per un resultat de 99 a 55. En finalitzar la temporada el CB Manresa no va aconseguir la permanència i va descendir a la segona divisió. Fou la darrera i única vegada que els dos equips de bàsquet de Manresa s'enfrontarien cara a cara al màxim nivell competitiu.

L'exjugador del CB Manresa Josep Armengol descriu com es va viure el derbi manresà, a la revista del Pou de la Gallina: "la rivalitat dels dos equips de Manresa va ser una constant històrica. Com més alt era el nivell que s'assolia més s'accentuava aquesta rivalitat. Crec que inicialment era més a nivell personal entre els jugadors, però en esdevenir semi-professionals i haver-hi jugadors sense tanta sensibilitat pels colors, aquesta rivalitat es va transportar a les grades".

Tanmateix, el CB de no va poder salvar-se, i la seva aventura a Primera només va durar una temporada. “A Primera només vam poder-hi ser un any, ja que per un punt negatiu vam haver de fer la promoció de descens, que ens la van fer jugar a Barcelona, sense camp neutral, perquè abans tot estava centrat en Barcelona. La vam fer al camp del Laietà contra el Picadero i per 5 punts vam perdre. Llavors vam estar potser 4 anys seguits a punt de tornar a pujar, però no va ser possible”, explicava el mític entrenador Tomàs Dalmau.

Bibliografia:

- Revista: El Pou de la Gallina, núm. 253, abril 2010 (fotografia i declaracions de J. Armengol)

- Arxiu històric: ACB.com

17 d’abril 2010

Les filatures

Capítol 3. El gran salt demogràfic de la "Manresa de les fàbriques"

Tecnològicament els telers de fusta continuaven sent els simples que tan sols teixien una sola cinta i els de rem o a l'encordillada que podien teixir unes quantes cintes al mateix temps. Bàsicament funcionaven de forma manual. L'any 1862 trobem en la cinteria manresana, la de Francesc Cornet, entre el carrer Botí i la plaça Pedregar d'aquells temps, que instal·là una màquina petita de vapor amb la força de tres cavalls. Les cintes es tenien una amplada que oscil·laven entre les tres i les deu polzades (1 polzada = 2,54 cm), uns 22 centímetres, d'ample com a màxim i normalment es feien amb cotó cru per portar després a tenyir.

L'any 1860 es podien comptabilitzar 79 empreses dedicades a la cinteria i 425 telers, amb la distribució desigual, un 66% dels cintaires i també vetaires de cintes de cotó que disposaven fins a cinc telers tenien el 34% dels telers, i en canvi els cintaires amb deu i més telers, que eren el 15% dels empresaris disposaven del 42% dels telers. Els noms dels empresaris del moment eren: Fortuny, Pons i Enrich, Portabella, Gallifa, Vidal, Vallès, etc.

Frank Gomez (c) 2005. Interior fàbrica tèxtil Bertrán y Serra. Fotografia seleccionada al IV Certamen Internacional de Fotografia sobre Patrimoni Industrial “Testimonios y Paisajes del Hierro”, INCUNA.

Són anys de creixement demogràfic a la ciutat, d'expansió urbana, de derrocament de muralles medievals i de l'obertura de les vies que més tard es coneixerien com l'Eixample Manresà. Per posar un exemple d'aquest creixement espectacular durant el decurs del segle XIX, només cal revisar l'autor Josep Oliveras i Samitier a "La transformació de Manresa al segle XIX" publicat a la revista Dovella, segons Oliveras l'any 1803 la ciutat de Manresa tenia 8.484 habitants, i pràcticament a finals del segle XIX, el 1897, la població era de 25.121 habitants. Per evidenciar aquest canvi en el panorama urbà de Manresa podem reproduir les paraules del professor de l'Escola Sant Ignasi, Ramón Miró:

"donde acuden centenares de habitantes de esta población para ganar su sustento y apenas hay casa donde el ruido de alguna máquina no sea seguro indicio de la laboriosidad de sus habitantes..."

A les acaballes del segle XIX, les coses començaven a canviar, era l'època de la Febre de l'Or (que coincidia amb el final de la Guerra Civil Americana [1865-1870] i la crisi que va comportar en un dels màxims productors cotoners del món), la cinteria de cotó perdia pes, el 1880 consten només catorze empreses de cintes, però hi havia 25 establiments que feien cinta de seda i 17 empreses més que elaboraven teixits de la seda. Primer de la seda del cotó i ara, del cotó a la seda. Un capicua en la indústria tèxtil local. Manresa seria escenari de l'èxit de la Febre de l'Or que va arribar a Catalunya, la dècada de 1877 a 1887 la població de la ciutat augmentaria en més de 4.000 habitants, 415 habitants per any.

Bibliografia de recerca:

VIRÓS, Lluís. (ed). (2000). La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Marcombo Boixareu, DL 2002.

14 d’abril 2010

Les filatures

Capítol 2. La fabricació de vetes

Durant el segle XIX va tenir una gran difusió la fabricació de vetes, majoritàriament en petits obradors que teixien amb telers manuals de rem d'unes 40 cintes, regentats per operaris modestos. Aquests obradors eren propietat dels operaris i se situaven als últims pisos dels habitatges, amb enormes finestres que permetien una excel·lent il·luminació. Un grup de poderosos comerciants-fabricants els feien arribar comandes i els servien els fils, la qual cosa provocava una gran quantitat de conflictes laborals que van arribar a vagues generals de vetaires els darrers anys del segle XIX i fins i tot del XX.

Entre els anys 1840 i 1850 la nostra ciutat va esdevenir la plaça més important de la indústria cotonera de l'estat espanyol, amb més de 23.000 fusos i de 340 telers. Hi havia tretze fàbriques de diferents societats mercantils dedicades als filats i teixits de cotó, que movien la maquinària amb l'esforç manual i sobretot del riu Cardener, així com de la mateixa Séquia i del torrent de Sant Ignasi (en l'actualitat s'utilitza com a col·lector d'aigües del clavegueram públic). Anys més tard, a la dècada de 1860 i els anys posteriors, es va incorporar la força del vapor per ajudar l'energia hidràulica a fer funcionar les màquines.

L'aprofitament de l'energia hidràulica demanava unes fonts capitalistes molt importants que un sol individu no podia suportar i les fàbriques que van aparèixer sovint eren fruit de l'acord de diverses famílies, que fusionaven els seus capitals per crear cada vegada societats fabrils més poderoses.

La cinteria de cotó experimentà un important avenç segons podem comprovar a l'Arxiu Comarcal del Bages (lligall 385), l'any 1854 hi havia 62 empresaris dedicats al cotó, els noms més destacats eren els Vidal, Portabella, Burés i Enrich.

Segons els mateixos fabricants durant els anys que comprenen de 1851 fins a 1854 de 133 telers existents es passa a 279, i dels 284 obrers fins a 634. Sarret i Arbós diu que el 1854 a Manresa hi havia aproximadament uns 300 telers de vetes a l'encordillada, que realitzaven diferents peces i una estadística del 7 de març de 1854 recompta 327 telers i 743 obrers. Els telers de cintes múltiples consumien unes 270.000 lliures de cotó i la producció per teler i any era d'unes 2.400 lliures de cinta.

Recerca bibliogràfica:

- NADAL, Jordi. (1999). La industrialització i el desenvolupament econòmic d'Espanya. Barcelona: Ed. Albert Carreras, Miquel Gutiérrez.

- VIRÓS, Lluís. (2001). Perramon & Badia 1926-2001. Manresa.

- VIRÓS, Lluís. (ed). (2000). La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Marcombo Boixareu, DL 2002.

05 d’abril 2010

Les filatures

Capítol 1. La indústria dels filats, seda o cotó?

A l'últim quart del segle XVIII eren nombrosos els fabricants de cintes de tota classe de seda (galoners, passamaners, perxers). Corria l'any 1788, el gran historiador manresà Joaquim Sarret el 1923, apunta la xifra de 111 agremiats perxers i 17 passamaners a la ciutat de Manresa, tot i que els primers van reduir-se considerablement amb els anys.

Un any abans, una font eclesiàstica feia referència a més de 200 galoners i a un centenar de cintaires de llistó de vint peces el teler i amb els telers distribuïts "a les moltes fàbriques de cintes, on cada home sol confeccionava 20 cintes de colors i mides diferents, de senzilles o dobles". Segons la versió oficial de 1775, el concepte "fàbrica" feia referència a un teler de cintes múltiples. No se sap quin era el nombre exacte de mestres, fabricants i operaris, l'únic fet indiscutible és que Manresa era un important centre d'elaboració de teixits de seda, i en aquesta fabricació hi havia la dels teixits estrets, és a dir, les cintes.

La cinteria del cotó, en contra, no tenia el pes de la cinteria de seda, el 1799 Manresa només disposava d'onze teixidors dedicats a treballar el cotó. L'ascens del cotó va lligat amb la crisi de la seda i amb la demanda de nova matèria tal com feia referència un document de l'ajuntament l'any 1831:

"Desde la pérdida pués de nuestras colonias [colònies espanyoles de Sudamerica] el tráfico de Manresa se ha reducido en una pura fabricación y esta ha quedado reducida en una centésima parte de lo que se hacía antes."

El document també afirmava que el capital que els hi restava als fabricants es va invertir en la cinteria del cotó. Per últim apuntar que aquest pas de la seda al cotó, existeix una corranda de Joan Amades que diu així:

"Molts s'han ficat a les quadres a treballar en un teler, que molts de la veleria ja no sabien què fer."

En aquells temps, segons el diccionari de Sebastián Miñano de 1826 la industria manresana sobresortia en les activitats fabrils de: "las manufacturas de seda y algodones [...] hilados de algodón a la inglesa, cintas de seda y algodón, fabricas de paños fino al estilo de sedan, papel y aguardiente". Com a nota curiosa, també destaca la elaboració d'aiguardent.

Llegir més:


Referència bibliogràfica:

VIRÓS, Lluís. (ed). (2000). La indústria tèxtil: actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Barcelona: Marcombo Boixareu, DL 2002.

Printfriendly