El cost de perdre la guerra

Les tropes borbòniques: la soldadesca italiana (1714-1718)

Acabada la guerra de Successió el 1714, el principat de Catalunya va continuar ocupat militarment. L'octubre de 1715 hi havia un total de 30.120 soldats, repartits en 39 batallons d'infanteria (22.000 soldats) i 18 esquadrons de cavalleria (8.000 soldats). Una part important d'aquest contingent es trobava a la ciutat de Barcelona, però la resta es trobaven repartits arreu de la geografia catalana. Sis anys després de finalitzar la guerra, el 1720, a la ciutat de Manresa hi havia un batalló d'infanteria i dues companyies de cavalleria. Pel que fa als altres indrets del Bages, a Cardona hi havia un batalló d'infanteria i una companyia de cavalleria; Santpedor i Sallent allotjaven un batalló d'infanteria cadascun i a la comarca del Moianès, Moià, tenia un esquadró de cavalleria.

La població va haver de carregar sobre les seves espatlles bona part del manteniment d'aquestes tropes. Els allotjaments de soldats, que es repartien entre els diferents habitatges de la ciutat, amb l'excepció dels eclesiàstics i nobles, els privilegiats, comportaven una important despesa en el subministrament de queviures, que l'havien de costejar les mateixes famílies que acollien els soldats. A Manresa els militars suposaven prop d'un 15% de la població total. La ciutat estava emmurallada i tenia uns 5.500 habitants que vivien repartits en 1.160 cases. Fora muralles hi havia els ravals de Valldaura, Sant Andreu i les Codines. Aquesta gran presència de tropes estava destinada a controlar un territori vençut, hostil i sobretot rebel. La distribució de les tropes s'organitzava a través de les places fortes i poblacions estratègiques del territori, que havien de tenir guarnicions permanents.

La guarnició borbònica de Manresa l'integrava el regiment napolità de la Basilicata, que era dirigit pel coronel Félix Escalera, que va morir en combat el dia 4 de setembre de 1714, quan els fusellers i voluntaris catalans del marquès del Poal atacaren la guarnició borbònica de la ciutat de Manresa, just una setmana abans de la derrota de Barcelona. Félix Escalera era també governador de la guarnició borbònica de Manresa i, després de morir davant les tropes austriacistes del marquès de Poal, fou substituït pel tinent coronel del seu regiment, Andrés Bonito y Pignatelli. La majoria dels soldats que formaven part de la guarnició borbònica de la ciutat procedien de la ciutat de Nàpols. Pels carrers de Manresa l'italià es convertí en l'idioma més emprat. 

L'any 1715 el comandant de la guarnició borbònica de Manresa era el tinent general Domingo Recco, també napolità, que ja era governador de les vegueries de Manresa, Cervera i Puigcerdà, i que va exercir aquest càrrec fins al 1719. Aquell mateix any la ciutat tenia el regiment de Bovesi, també italià, amb 1.200 soldats; tres anys més tard, acollia el regiment de dragons de Roselli, dirigit aleshores pel seu capità comandant Dn. Dionisio de la Cruz. Aquest, a principis de gener de 1718, encarregava als sastres de Manresa Josep Pujol, pare i fill, i Domingo Bovets, la confecció de 622 vestits pels soldats del regiment de Roselli, destinant per a cada vestit la quantitat de 14 rals de plata castellans.

Bibliografia bàsica:

- Bages1714.cat: "Manresa" de Francesc Serra i Sellarrés

- TORRAS, Marc (coord): "Manresa de la Guerra dels Segadors a la Guerra Gran". Manresa. Ajuntament de Manresa/Centre d'Estudis del Bages, 2014

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm. 107, Dossier especial: La guerra de Successió a Manresa i el Bages

Més informació al bloc:

- Tornar a començar: aquí
- La crema de Manresa: aquí
- Terra Cremada: aquí
- La guerra de Successió, últims dies: aquí
- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

Manresa: pistolers pels carrers (1919 - 1923)

A trets per la ciutat

La fi de la Primera Guerra Mundial el novembre de 1918 havia suposat el final a una gran època de creixement econòmic gràcies a les comandes que feien els països bel·ligerants. La neutralitat espanyola havia resultat "molt profitosa". En acabar el conflicte, el ritme econòmic aviat va decréixer i l'atur es va disparar. A Catalunya per exemple, a principis del segle XX, el 50% dels treballadors de les fàbriques no tenia feina. La patronal espantada davant el triomf de la Revolució Russa i sobretot, davant l’èxit de les vagues generals convocades per la CNT que sumava aleshores prop d’un milió d’afiliats, van decidir prendre’s la justícia per la seva mà. Començava l'època coneguda com el pistolerisme.

El sindicat CNT havia esdevingut el sindicat més important del país gràcies a les seves accions i vagues generals. La reacció de les autoritats fou un enduriment de les condemnes i una dura repressió a tots els nivells, entre les quals destacava la funesta Llei de Fugues. Ben aviat la patronal veient que els cossos de seguretat de l'estat no actuaven amb prou força, van decidir contractar a exèrcits de mercenaris per contrarestar qualsevol intent de vaga o manifestació a les seves indústries. Abans ja havien intentat aturar les demandes obreres amb locauts (tancament de fàbriques), utilització d'esquirols i mitjançant sindicats grocs, per rebentar les vagues i accions de la CNT. Les postures es van radicalitzar quan ambdós bàndols van començar a utilitzar la força. Els pistolers de la patronal es batien a trets amb els pistolers de la CNT. Els carrers esdevenien camps de batalles, amb les bales com a protagonistes.

A casa nostra, el 1919 es va produir un fort locaut igual que a la resta de Catalunya, fou el que es coneixerà com la vaga de la Canadenca. El 6 d'octubre d'aquell any uns desconeguts van disparar al carrer Sant Llorenç de Brindisi (barri de les Escodines) a l'industrial vetaire Francesc Costa. L'industrial va sobreviure tot i que fou ingressat en un hospital de Barcelona. Pocs mesos després, l'11 de gener de 1920 es va produir un atemptat contra l'industrial Lladó, tot i que la premsa manresana no va aclarir mai el succés. No es pot atribuir l'autoria a causa del fet que no disposem d'hemeroteca per revisar-ne els fets. 

La violència a Manresa anava amb escreix, i així poques setmanes després, Ignasi Reguant, encarregat de la impremta Miquel i Companyia fou agredit a cops de martell a la carretera de Cardona. L'1 d'octubre de 1920 Pere Oliveras i Serra, a la cantonada de la carretera de Cardona amb el Carrer Magnet, fou tirotejat de forma violenta amb un balanç macabre. Els trets van posar fi a la seva vida. També va resultar ferit el seu soci Josep Ferrer, tot i que aquest va sobreviure. Oliveras era el vicepresident de la Cambra de Comerç de Manresa i soci del Casal Regionalista de la Lliga. L'atemptat va passar quan Oliveras sortia de la seva fàbrica Filatures Oliveras i Marquet, establerta on hi havia la Maquinària Industrial i que avui ocupa una illa de cases del carrer Pompeu Fabra. La policia va arrestar diferents treballadors de Manresa i Sant Vicenç de Castellet, tot i que mai es va aclarir qui va ser l'autor o autors del seu assassinat. La premsa detallava que l'assassí va aconseguir escapar sense ser capturat:

"L'agressor un cop comès el crim, fugi per la Carretera cap als carrers de Magnet i Cosso ont desapareguè".

(El Pla de Bages, núm. 10666, 02/10/1920)

L'assassinat va causar un gran impacte a Manresa. Pere Oliveras es convertia en el primer industrial assassinat a la ciutat. Els diaris locals, tant els conservadors com els progressistes, es van acarnissar amb el sindicat de la CNT els dies posteriors, de forma molt dura, on se'ls acusava de l'assassinat de l'industrial tot i que la policia no va aconseguir atrapar a l'assassí. Per la seva banda la CNT acusava el Sindicat Lliure de causar el pànic i el terror als carrers per combatre la presència del seu sindicat a Manresa i la comarca del Bages.

L'abril de 1921 el sindicalista cenetista Joan Garcia Oliver fou detingut a Manresa per fer xantatge a patrons i amos de fàbriques als qui demanava entre 5.000 i 10.000 pessetes a canvi de garantir estabilitat laboral. Un dels fets més destacats, recollits en aquest bloc, fou el tiroteig que es va produir al carrer Cantarell al líder de la CNT Àngel Pestaña. El 6 d'octubre de 1923 es va produir un altre tiroteig entre sindicalistes de la CNT i membres del Sindicat Lliure al cafè Alhambra del Passeig Pere III.

Bibliografia:

- Bloc Històries d'un Món Real: "El pistolerisme"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)"

- COMAS, Francesc (2009): "Històries de Manresa". Manresa: Editorial Zenobita

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

El xalet mutilat de Casa Caritat

Negre sobre gris, un xalet modernista

Navegant en dos blocs manresans, he trobat un cas que potser molts coneixeu, encara que a simple vista passi del tot desapercebut al públic general. Als blocs Manresa Calidoscopi i 2n 2a fa temps que en van parlar i ens van explicar la mutilació que va patir el xalet modernista situat al carrer Verge d'Alba, a tocar de la Casa Caritat (avui en dia seu del SOC), l'antiga Fundació Cots. El xalet en qüestió fou projectat per Alexandre Soler i March tenia una teulada plena de corbes i una petita torre amb un curiós però bonic coronament. Un xalet amb formes sinuoses d'una inspiració radicalment modernista i amb influències d'Antoni Gaudí i una semblança amb la torre que corona la casa Batlló de Gaudí, a la ciutat de Barcelona. 

"La rauxa i les corbes pròpies del Modernisme s’expressaven amb total normalitat en un edifici que semblava sorgit de la imaginació dels més petits. Els seus elements més identificatius eren una teulada amb voladissos ondulats i una torre circular, amb un coronament d’inspiració gaudíniana".

Alex Gomez Ribera, 2n 2a

El 1909 a l'arquitecte Soler i March se li encarrega crear una escola de pàrvuls (regentat durant anys per la popular Sra. Llasera de l'anomenat Liceu Infantil), confiada a les mateixes monges del patronat del Sagrat Cor de Jesús de la Casa Caritat, en un local nou, que col·locà a continuació de l’edifici Cots i la seva autonomia formal respecte a l’edifici principal fou tan contundent que provocaria certa perplexitat. Popularment, se la coneixia amb el nom del “xalet” tot i que era una escola. L’any 1911 el paleta Cristòfol Botinas, constructor de Ca la Buresa, el Casino i la Florinda, entre altres edificis importants de la Manresa de l'esplendor burgès, va començar les obres de construcció del xalet modernista, segons projecte de l’arquitecte Alexandre Soler i March. Les obres es van acabar l’any 1913, amb un cost total de 20.000 pessetes. En aquells dies l'edifici estava ubicat als afores de la ciutat, envoltat d'espais de joc i horts.

Bibliografia:

- Bloc 2n 2a: "La destrucció modernista"

- Bloc Manresa Calidoscopi: "El Xalet de Casa Caritat"

- Bloc Memòries del Segle XX. Descobreix-te Vic-Remei: "Els cotxes PTV i altres"

- Diari Regió7: "He treballat documents que no havia obert ningú feia més de 100 anys" (09/12/09)

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- León Barturó, Marc (2012): "Estudi i anàlisi de l'obra arquitectònica d'Alexandre Soler i March (1873-1949)". Projecte de final de carrera, UPC.

- Memoria.cat; La República en un clic (1931-1936): "Les escoles religioses"

- Vilaró i Llach, Joan (1983): "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Manresa. Llibreria Sobrerroca

Un alemany enterrat a la Seu

La llosa sepulcral del comte d'Egkh

Llosa sepulcral del comte d'Egkh al claustre de la Seu. Fotografia: Revista Dovella

Al claustre de la basílica de la Seu, en un espai reduït entre la paret i la capella dedicada a Sant Agustí, si fixem la vista a terra, hi trobem una llosa de marbre negre amb una inscripció en llatí que porta encastada una peça de marbre blanc ornada amb un escut rodó, una corona i rodejat per una ornamentació barroca. L'heràldica de l'escut roman esborrada pel desgast del material.

La misteriosa llosa sepulcral és la d'un coronel alemany, el comte d'Egkh i Hungersbach, governador del castell de Cardona, on fou ferit defensant-lo dels atacs de les tropes castellanes de Felip V durant la guerra de Successió. A conseqüència de les ferides fou traslladat a Manresa i acollit pel metge i conseller en cap Tomàs Mollet, on morí a principis de l'any 1712. De la inscripció de la llosa, l'historiador local Joaquim Sarret i Arbós en feu un intent de transcripció en la seva obra Història de Manresa publicada l'any 1910. A continuació i gràcies a l'historiador del Centre d'Estudis del Bages Xavier Sitjes i Molins reproduirem la traducció que se'n podia deduir, ja que moltes lletres i paraules s'havien desgastat de la pedra i eren illegibles:

"L'il·lustríssim Frederic Cristià, comte cesari d'Egk i Hungersbach, cambrer general de les àuries provisions (?) de l'emperador Josep i de les seves (...) pel qual i per al rei (d'Espanya), després emperador de romans, aquest home, i fins als voltants del dia de la romana coronació, defensà estrènuament Cardona. Ací jau, gloriosa víctima del regi servei. No pogué fer altrament que caure pel rei. Morí el 6 de gener de l'any 1713, confortat amb els sagraments de l'Església (...). Descansi (en pau)".

Bibliografia:

- SITJES, Xavier: "La llosa sepulcral del comte d'Egk a la Seu de Manresa". Revista Dovella, núm. 103, p. 34

També et pot interessar:

- El misteri de les tombes de la Seu: aquí

La Falange Espanyola durant el primer franquisme

De les JAP a Falange Española: Pedro Carreras Roca

Recuperant un antic article de l'historiador Jordi Sardans, publicat a la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l'any 1988, repassarem la figura política d'un individu que fou durant quasi dues dècades el cap de l'únic partit polític legal permès a l'estat espanyol del període franquista, la Falange Española y de la JONS a la ciutat de Manresa. En aquesta entrada recuperem la història de Pedro Carreras Roca durant els primers anys del franquisme (1939-1959) i en part també, durant els anys de la Segona República. 

Pedro Carreras Roca, empresari del món del tèxtil, va néixer a Manresa l'any 1910, va estudiar als Germans de la Doctrina Cristiana, "Hermanos de la Salle" aleshores situats al carrer d'Urgell. De ben jove va formar part de les Joventuts d'Acció Popular, les JAP, que precisament amb l'intent fallit dels Fets del Sis d'octubre de 1934, foren utilitzades per l'Ajuntament de Manresa i per la gent d'ordre de la ciutat com a forces polítiques de xoc, per restablir l'ordre i el control als carrers i allunyar l'espantall de la revolució que s'havia iniciat el 6 d'octubre d'aquell any. Les JAP aquell mateix any s'integrarien a Falange Espanyola, partit creat pel fill del dictador Miguel Primo de Rivera, que animava als seus seguidors amb el famós: "la ley de los puños y las pistolas" a derrotar els enemics de la pàtria.

Acció Popular i les seves joventuts, eren un partit confessional catòlic que va ser auspiciat per la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Tot i ser un partit residual i marginal a la Manresa republicana, sovint estava en totes les trifurques, baralles i corredisses de bars que s'organitzaven entre membres d'aquesta formació en contra d'altres d'esquerres, sobretot del POUM (Partit Obrer d'Unifiació Marxista) i també d'ERC. Les JAP tenien el seu propi òrgan d'informació, era el diari "Pàtria" que pertanyia al partit Acció Popular i rivalitzava amb altres diaris de Manresa, com el "El Dia", vinculat a ERC, i el "Pla de Bages", vinculat a la Lliga Catalanista. Per cert, el pare de Pedro Carreras, en Manuel Carreras, era el cap d'Acció Popular a Manresa. Per tant, com hem vist, tot quedava a casa i ben recollit.

La Manresa franquista (1939-1959)

Amb el triomf dels facciosos del general Franco l'any 1939, Carreras va passar a formar part d'un òrgan auxiliar de la nova Falange Espanyola i de la JONS, l'Auxilio Social a Manresa. A l'inici de la Guerra s'havia amagat a València, i d'allà havia saltat al bàndol franquista on s'integrà a l'exèrcit rebel. Havia lluitat al costat del militar Luis de Carlos, que més tard seria president del Reial Madrid, en la conquesta de Barcelona el 26 de gener de 1939. Pedro Carreras, a part de ser un destacat membre de la Falange, també fou tinent d'alcalde de l'Ajuntament amb els alcaldes Josep Montardit Garcia (curiosament un carlí i no falangista, durant els seus anys a l'alcaldia és on es va produir la repressió més gran a la ciutat) i Joan Prat Pons (falangista). 

L'any 1947 acompanyaria a l'alcalde Prat Pons al Palau del Pardo de Madrid, per imposar-li al dictador Francisco Franco la medalla d'or de la ciutat de Manresa. Un any més tard, seria escollit en primera posició en un simulacre d'eleccions que organitzava el franquisme per escollir els representats (terços) familiars de l'ajuntament de Manresa. Ocuparia la plaça de tinent d'alcalde de Manresa fins a l'any 1955, moment en què decideix abandonar l'ajuntament i dedicar-se per complet al partit, on el 1958 n'esdevé el cap. Els candidats elegibles havien estat seleccionats degudament entre personal fidel al règim i s'agrupaven en els famosos "tercios" inspirats en el feixisme italià, de tall coorporatiu: cabezas de familia, entidades económicas, culturales y profesionales i tercio sindical (empresaris, tècnics i obrers).

L'any 1958, com a cap de la Falange manresana, inauguraria el monòlit franquista en honor "a los Caídos" a la plaça de la Reforma, dita de la "República Argentina" durant el primer franquisme. El monument també era un homenatge als combatents que van lluitar a la División Azul, entre els anys 1941-1943.

El monument, de 16 metres d’alçada, portava inscrits només els noms dels manresans que moriren durant la Guerra Civil lluitant al bàndol franquista; cap referència als del bàndol república. (Memoria.cat - Arxiu Comarcal del Bages).

L'auxili social i la beneficència franquista

"La gent necessitada tenia un servei de l'Auxilio Social que els proporcionava la manutenció. El local havia estat al Cafè de la Gàbia i després va passar al carrer Magnet, avui Pompeu Fabra. La gent es posava en fila i el finançament anava a càrrec de 'Delegación Nacional de l'Auxilio Social'. També ens ajudàvem del que es recaptava d'unes banderetes que s'oferien voluntàriament als ciutadans pel carrer".  

(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

La cinteria manresana i les banderes espanyoles

"[...]  a les nostres fabriques [Manresa] es van produir la majoria de banderes espanyoles!"

(Entrevista de Jordi Sardans a Pedro Carreras, Revista Dovella, 1988) 

Més informació sobre el primer franquisme a Manresa:

- Pàgina web de memoria.cat, El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): web

Bibliografia bàsica:

- SARDANS, Jordi (1988): "Pere Carreras, cap de la Falange durant dues dècades". Manresa. Revista Dovella, núm. 27

- Memoria.cat: "El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)"

Les restes arqueològiques de la Plaça Gispert

La reforma amb sorpresa

Quan l’Ajuntament de Manresa va reformar la Plaça Gispert cap allà el 2008, es va trobar amb una sorpresa: restes arqueològiques de la Manresa moderna, l'impàs del període medieval al contemporani. Immediatament es va fer un seguiment arqueològic dels moviments de terres que s’havien de portar a terme a la plaça amb motiu de l’execució del projecte de renovació de la deteriorada plaça. Les restes trobades eren la base de diferents murs d’edificacions que corresponien a cases anteriors al segle XIX. Més en concret, els materials ceràmics recuperats es van datar d’entre els segles XVII i XVIII. Històricament, es tenia constància que abans de mitjans del segle XIX l’actual plaça Gispert estava ocupada per una illa de cases.

Quan es va començar a aixecar el paviment de la part nord de la plaça van aparèixer restes de l’antiga illa que se sabia que havia existit en aquest espai. En tenir constància de l’aparició, es va fer una excavació més acurada per posar les restes al descobert i poder-les catalogar degudament. En un principi l'ajuntament no estava molt predisposat a seguir amb les excavacions tot i que més tard van rectificar, després que historiadors i arqueòlegs de Manresa i el Bages van criticar el poc interès del consistori amb les troballes que s'havien fet a la Plaça Gispert.

El consistori va encarregar a l'empresa Arqueociència que fes un seguiment arqueològic de les obres al mateix temps que es duien a terme. Es tractava d'un encàrrec conjunt de les regidories d'Urbanisme i de Cultura. Una raó de pes per demanar que es fessin excavacions a la plaça de Gispert, entre les moltes d'esgrimides pels experts, era que, prenent com a base la troballa de fragments de ceràmiques iberoromanes al carrer d'Arbonés, on es van fer unes prospeccions intensives abans d'aixecar-hi el palau judicial, els arqueòlegs que les van trobar van establir que entorn d'aquest vial –carrer d'Urgell fins a la plaça Gispert– podria haver-hi hagut antigament un assentament iberoromà.

Que hi havia a sota la Plaça Gispert? L'impacte de la Guerra del Francès

A finals del mes de juny de 2008 es va publicar a la premsa el resultat del seguiment arqueològic practicat a la Gispert. S'hi van trobar cendres abundants, carbons i alguna biga de fusta cremada. Tal com confirmava l'arqueòloga Goretti Vila, van permetre arribar a la conclusió que un dels edificis documentats va ser destruït pel foc entre els anys 1810 i 1811, en el marc de la guerra del Francès.

Per un plànol que datava del 1849 es tenia constància que la plaça Gispert ja existia abans de finalitzar la primera meitat del segle XIX. Per tant, de les dades que s'havien recuperat en el seguiment arqueològic es desprèn que la destrucció de les restes s'hauria produït cap a principis del segle XIX, coincidint amb els fets històrics de la Guerra del Francès. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) Manresa va patir cinc incursions de l'exèrcit imperial francès entre els anys 1810 i 1812. El novembre del 1810, es va produir la primera operació de càstig amb l'incendi d'unes 50 cases i el saqueig d'edificis. Els fets més greus de l'ocupació francesa es van produir el març del 1811 amb la crema d'almenys 440 edificis dels 1.730 que hi havia. Un any més tard, el 1812, es van produir cremes a carrers pròxims a la plaça Gispert: carrer de la Mel i Camp d'Urgell, Barreres, Vilanova, Cirera, Urgell, Nou i Santa Maria.

Llegir més al bloc:

- La nova Plaça Gispert de 1932: aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L'Ajuntament rectifica i encarrega fer un seguiment arqueològic a la plaça Gispert" (18/05/2008)

- Diari Regió7: "Troben cendres a la plaça Gispert d'una casa cremada durant la guerra del Francès" (26/06/2008)

La pesca en aigua dolça

Les associacions de pesca i la Festa del Peix de 1911

Les vores dels rius i rieres de Manresa sempre han estat llocs concorreguts de pesca, abans més que ara també s'ha de dir. La pràctica de la pesca esportiva o lúdica, com una forma d'aconseguir menjar fresc fou aviat també una activitat d'oci i més tard de competició. La pesca era una afició per bona part de la classe treballadora de la ciutat de Manresa, pares i fills compartien l'afició per la pesca a les ribes del Cardener, del Llobregat i també de les rieres, com la de Rajadell o Cornet. Els peixos més característics de la zona eren els barbs, les anguiles i les truites.

Aviat aquesta afició a la pesca va portar a crear entitats i agrupacions afines amb aquestes activitats. L'any 1902 es va crear la Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i comarca i la Unió Esportiva de Caçadors i Pescadors de Manresa, creada l'any 1932. Un dels punts de trobada dels pescadors de Manresa era el bar de la Reforma, que acollia la seu de la Societat Recreativa de Caçadors i Pescadors, propietat d'Antonio San Andrés, fins a l'any 1939, moment en què la passera de ferro de la Reforma a l'estació del Nord fou destruïda en acabar la Guerra Civil. Durant la dècada dels anys quaranta va néixer una entitat nova, l'Agrupació de Pescadors de Manresa i Comarca amb el seu sant patró, Sant Pere.

La Societat de Caça i Pesca Legal de Manresa i l'Ajuntament van col·laborar per organitzar per primera ocasió a Manresa la Festa del Peix de 1911, sota l'impuls de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona. La festivitat s'havia organitzat abans a Terrassa i Banyoles, i enguany el 1911 li tocava a Manresa. L'objectiu d'aquesta jornada era repoblar els rius de Catalunya. Com a preludi d'aquesta festa es va organitzar una exposició de piscicultura i pesca a l'antic col·legi de Sant Ignasi. S'hi instal·là una enorme tribuna davant la fàbrica de cal Fabrés, per fer-hi els parlaments corresponents de les autoritats i seguidament es llançaren tres grans boles de vidre al riu que van deixar anar els primers peixos. En acabat, 350 nens d'escoles de Manresa van abocar els peixos que duien en peixeres, al mateix temps que es buidava la resta de bidons instal·lats a les ribes.

En total, aquell 25 de maig de 1911 Festa del Peix, es van llançar al riu Cardener 30.000 exemplars de diferents espècies: salmó de Califòrnia, truites, carpes i anguiles, entre d'altres.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita 

- GARCÍA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

El mamuts del Puigberenguer i els fòssils amagats

Els ullals dels turons, restes d'antics elefants

Grup de treballadors de la gravera de la Riera (al turó del Puigberenguer) amb l'ullal d'elefant trobat l'any 1957. (Font: Arxiu Comarcal del Bages)

El turó del Puigberenguer és la terrassa més alta de la ciutat, està per sobre el nivell del riu Cardener entre 80-90 metres. És una gran muntanya de grava que es va aprofitar durant molts anys com a gravera per la construcció de moltes cases i edificis. La segona terrassa més antiga és la del Tossal dels Cigalons (a la zona entre el carrer Navarra i la Plaça Catalunya). L'explotació d'ambdues graveres va permetre descobrir restes fòssils de mamífers que habitaven per aquesta zona.

"L'any 1957 els treballadors de la gravera de la Riera, al Puigberenguer, van trobar un ullal d'elefant meridional de 380 cm de longitud i 24 cm de diàmetre. La peça que fou catalogada pel geòleg Valentí Masachs i l'arxiver municipal, el mossèn Santamaria, es va portar al Museu Comarcal de Manresa, on encara es pot veure exposat".

Les restes més antigues que es van trobar són de l'any 1936 al Puigberenguer, concretament a la gravera Masats. Es tractava d'una defensa dreta d'un elefant meridional d'uns tres metres de llarg i de més de 200 kg de pes. Les fotografies que es van realitzar, no s'han pogut trobar, com que fou l'any que va esclatar la Guerra Civil i es va destruir molta documentació. El 1955 es va trobar un nou ullal a la gravera Riera, també al Puigberenguer, però els obrers la van destruir pensant que eren ossos d'animals corrents de la zona. El 1957 amb la trobada d'un tercer ullal, a la mateixa gravera de la Riera, el geòleg i professor de l'institut Lluís de Peguera, Valentí Masachs i l'arxiver municipal, mossèn Santamaria, van poder datar de quina espècie era l'ullal, concretament d'un Elphas meridionalis, espècie extingida. La troballa fou significativa perquè es va datar l'ullal en uns 300.000 anys.

Finalment, el 1960, al tossal dels Cigalons, situat a uns 35 metres per sobre el nivell del riu Cardener quan es feien els fonaments per un edifici del carrer Navarra, una nova descoberta d'un altre ullal d'elefant. La peça era diferent, ja que en aquest cas es tractava d'un Elphas antiquus, d'uns 100.000 anys d'antiguitat i que està exposat al Museu Comarcal de Manresa.

Els fòssils amagats

Al voltant del polígon industrial de Bufalvent, podem trobar autèntics tresors naturals valorats en centenars d’euros cadascun. Aquestes joies geològiques són caragols marins de grans dimensions, uns quaranta centímetres de llarg. Caragols fòssils que van viure fa uns 40 milions d’anys submergits en un mar tropical amb esculls, el que avui seria la comarca del Bages. Són pistes de com era l’espai ocupat per la Manresa actual fa uns 40 milions d’anys. Un punt amb menys vegetació i molt pedregós, però igualment molt interessant és la zona del Malpàs. Allà s'hi poden veure fòssils d'antigues algues marines sobre unes grans lloses. I tot i que ja no en queden gaires encara podreu trobar algun fòssil d'animal marí perdut entre les pedres. Ponts naturals, fòssils marins, estrats de roques sedimentàries característiques... En total són catorze, els punts d’interès inventariats dins del patrimoni geològic i paleontològic de la ciutat de Manresa.

Al terra de l'accés a una perfumeria situada en ple Passeig de Pere III, molt a prop de l'església de Crist Rei, podem veure restes de fòssils que passen totalment desapercebuts. És un terra embellit amb peces d'un material sedimentari, una calcària cristal·lina. Un altre lloc és l'oficina que Catalunya Caixa té uns metres més avall (xamfrà Carrer Casanova) podem descobrir que el material que en revesteix façanes i terres no en conté cap, de fòssil, perquè és granit, una roca magmàtica que en el seu procés de formació va estar sotmesa a grans pressions que la fan especialment resistent.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. Història de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

- Diari Regió7: Un fòssil a l'entrada d'una perfumeria de Manresa [20/05/2014]

- Revista El Pou de la Gallina: El patrimoni geològic [16/09/2014]

Qui va matar a Juan Manuel Sarmiento Somoza?

Terrorisme antiturístic?

El manresà Juan Manuel Sarmiento Somoza, de 63 anys, va morir el 13 de febrer del 1999 a conseqüència de l’explosió d’un artefacte explosiu (un cilindre metàl·lic de 30 cm) a la platja de Cala Cranc de Salou. Una setmana després un guàrdia civil va quedar ferit quan intentava desactivar un explosiu a la mateixa platja. Des del punt de vista judicial, el cas no va tenir avenços ni tampoc hi havia informació de l’autoria del succés, de fet tan sols un periodista fou detingut per aquest succés. Per la seva banda la família continuava esperant que el ministeri d’Interior reconegués l'acció com a atemptat terrorista, cosa que no havia fet perquè no va ser reivindicada mai per cap organització terrorista o grup criminal. L'any 2007 finalment fou reconegut oficialment pel govern espanyol, com a víctima d'un atac terrorista.

Segons el diari Regió7 del 13 de febrer del 2003, l'atemptat que li va costar la vida a Sarmineto era part d'una campanya contra el turisme a la localitat de Salou. L'alcalde de la localitat, Esteve Ferran, revelava que el Patronat Municipal de Turisme havia rebut recentment dues cartes anònimes en què s'amenaçava de col·locar bombes a les platges si no s'entregaven 100 milions de pessetes. Els patronats de turisme de Salou, Cambrils i Tarragona havien rebut els anònims, signats per Robin i Malena, en els quals se'ls exhortava al pagament de 100 milions de pessetes que havien de lliurar si no volien que es col·locaran nous explosius a les platges. La carta exigia la publicació en la secció de desapareguts d'un diari local del nom i la foto d'una terrorista dels GRAPO juntament amb el número de telèfon. Si la foto era publicada, l'autor de l'anònim hagués descobert que els patronats s'havien posat en contacte amb la policia (l'única que podia tenir en el seu poder la imatge de la terrorista).

"Sarmiento, de 63 anys, feia dos mesos que residia a Manresa, on s’havia traslladat des de Sant Jordi de Cercs. El cas de l’explosió que va costar-li la vida de seguida va convertir-se en un misteri, ja que els investigadors van descartar que una banda armada hagués col·locat l’explosiu i enviés als anònims que van arribar al Patronat de Turisme per exigir el pagament de 100 milions de pessetes sota l’amenaça d’una campanya de bombes contra interessos turístics. Només un jove periodista tarragoní va ser detingut com a presumpte autor de l’enviament dels anònims, però va ser posat el llibertat sota fiança".

El jove periodista detingut era Sergi Uzquiano, corresponsal del diari Avui. Després d'aquestes explosions, Uzquiano va signar un ampli reportatge al diari Avui amb relació a aquestes amenaces i oferint tota mena de detalls dels anònims. Una crònica massa perfecta. Dos anys més tard, el 2001, la fiscalia de Tarragona no havia trobat proves que impliquessin el periodista a la col·locació dels artefactes explosius a les platges de Salou i Cambrils que van causar la mort de Sarmiento i ferides greus a la mà a un guàrdia civil. La fiscalia considerava que Uzquiano, era el responsable de l'enviament de les amenaces anònimes que va rebre el Patronat de Turisme de Salou. El periodista sempre va negar la seva implicació en els atemptats a les platges, encara que va reconèixer l'autoria dels escrits amenaçadors.

Uzquiano va ser condemnat a un any i mig de presó per haver enviat el 2000 "cartes anònimes extorsionant" als tres patronats de turisme de la Costa Daurada. En elles afirmava que faria esclatar bombes en platges i al parc temàtic Port Aventura si no li pagaven 100 milions de pessetes. El periodista va confessar que va actuar per reactivar el cas de l'explosió de dues bombes a Salou el 1999. El jutge va exonerar Uzquiano de tenir res a veure amb aquell episodi, encara que mai es va detenir a ningú.

Càndida Lasbats, la vídua de Juan Manuel Sarmiento Somoza, estava convençuda que la mort del seu marit es devia en gran part al fet que l'Ajuntament de Salou no va informar que hi havia una campanya contra els interessos turístics de la costa en aquest municipi per evitar generar pànic entre la població i els turistes. S'havien pres les mesures necessàries i fins i tot la Diputació de Tarragona, amb coordinació amb els municipis afectats, havia preparat un dispositiu per tal de contrarestar les informacions que poguessin sortir a la llum i poder evitar l'alarmisme i les repercussions negatives en el sector turístic en unes dates de gran afluència de visitants com són les de Setmana Santa. Lasbats, no només va perdre el seu marit, sinó que va viure un malson quan va veure que en un primer moment s'apuntava la peculiar hipòtesi, descartada per la Guàrdia Civil amb posterioritat (tot i que havien registrat el seu domicili a Manresa), que podia haver estat el seu marit el que estava manipulant l'artefacte per deixar-lo a la platja.

Convençuda de l'absoluta innocència del seu marit, Càndida Lasbats no entenia com es va relacionar la col·locació de l'artefacte explosiu amb el treball del seu marit, perquè només havia treballat a la central tèrmica de Cercs i no havia tingut mai ni una escopeta de balins, segons manifestava poques setmanes després del tràgic succés al diari El País. La seva vídua i les seves dues filles, Lídia i Irmina, van sol·licitar acollir-se a la Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme. No obstant això, el Ministeri d'Interior, havia considerat en una resolució de 12 de desembre de 2000 que la mort de Sarmiento no era "conseqüència d'un atemptat terrorista", ja que no havia estat reivindicat per ningú, per la qual que va desestimar indemnitzar i donar una pensió extraordinària als seus familiars.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari "Regió7" / Diari "El País" / Diari "La Vanguardia"

La nova ciutat

Mapa de Manresa de l'any 1878, primer mapa de la ciutat on "desapareixen" les muralles medievals. S'aprecien tots els carrers i places, l'espai on més endavant es projectaria el Passeig de Pere III i l'eixample de la ciutat. A la llegenda del mateix hi podem llegir: "Poblacion de 18 mil almas, situada al centro de Cataluña; eminentemente agricola y fabril, hermosa por su campiña y admirable por su historia".

Font: 

- Centre Excursionista de Catalunya

El carrer del Born: burgesos i obrers

"Roda al món i torna al Born"

El carrer del Born d'avui en dia poc té a veure amb el que era a principis del segle XX, una imatge diferent de l'actual tot i que l'esplendor dels seus edificis no ha canviat gens ni mica. Els anys 30 el carrer presentava una estranya, però agradable simbiosi: la rica burgesia de la ciutat i alhora la gran classe treballadora manresana es barrejaven en aquest carrer. Així doncs, és encara un carrer amb comerç de proximitat i d'ambient manresà cent per cent i que sempre ha conservat un paper destacat en la cultura de la ciutat, i també en l'àmbit social.

A principis del segle XX, els joves de la ciutat passejaven pel carrer del Born, per la Plana de l'Om, pujaven pel carrer de Sant Miquel, Plaça Major i finalment carrer de Sobrerroca, per acabar el seu camí fins al Born novament. Un recorregut que amb el temps seria guanyat per l'obertura del Passeig de Pere III. Coincidint a la dècada dels 30 i amb la primera gran reforma de l'eixample de Manresa (Pla Armengou de 1933) l'evolució urbana de la ciutat va experimentar un canvi important. La petita i mitjana burgesia guanyava espai al mateix temps que les classes populars que treballaven en fàbriques i obradors, la ciutat industrial començava a ser també una ciutat comercial. Els obrers també compraven i s'obrien noves botigues, animades per l'activitat industrial.

L'efervescència social, cultural i comercial d'aquesta Manresa petitburgesa es concentrava al carrer del Born. Establiments tan antics com la loteria del Born, establerta el 1910 per Emili Llatjós; la carnisseria de Josep Fainé, fundada el 1911; els calçats d'Antoni Torra de 1916; la fotografia Villaplana de 1923; la joiera de Salvador Tous de 1927; la Sasterira Tuneu -Señor des de 1961- establera el 1909: la llibreria Rubiralta, el Caribú i la Farmàcia Riu són els noms dels comerços que encara podem veure avui. Negocis que han passat de generació en generació. També la pastisseria Marsinyach, avui l'Englantina fundada per Josep Marsinyac el 1916, on esdevenia el primer lloc de la ciutat on es parlava d'un esport que amb el temps seria conegut per tothom, el foot-ball, el futbol. El propietari de la pastisseria, el senyor Marsinyac, escrivia en una pissarra els resultats dels partits després de trucar a Barcelona. Els aficionats esperaven la pissarra per veure quin resultat havia fet el seu equip.

Durant els anys 30 fins a mitjans del setanta, gràcies a la indústria tèxtil i dels serveis, les classes populars de la ciutat de Manresa podien adquirir els seus productes al carrer del Born. A mitjans dels vuitanta (on l'Ajuntament de Manresa va decidí suprimir-ne el trànsit rodat en benefici dels vianants) i sobretot els anys noranta, les grans superfícies comercials instal·lades als afores del nucli urbà van començar a desplaçar molts dels seus consumidors en espais més grans. Les grans superfícies oferien un ample ventall de productes i ofertes, però el "caliu de ciutat", la pertinença a una ciutat i a les seves persones es perdia.

D'altres negocis que van tenir el carrer del Born com a nexe principal van ser la llibreria Ciutat de Ramon Torra, que va destacar com a espai cultural i social durant una bona colla d'anys. Igual que aquest establiment, també van ser importants la joieria Espinalt, la joieria Grané-Busquets, la Granja Costa -avui el restaurant Las Vegas-, ràdio Codina i la sastreria de Vers, i per descomptat el gran emblema de la ciutat, els grans magatzems de Cal Jorba. El Born era i és l'ànima de Manresa, el carrer on els senyors de casa bona i els fills dels treballadors comparteixen un espai de trobada. Un carrer comercial, un carrer cultural, un carrer elegant i un carrer com ben pocs trobarem a la ciutat.

Bibliografia de referència: 

- COMAS, Francesc (2009), Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc (2006). Manresa, la ciutat transformada. Vol. 1. Manresa: Zenobita

L'arribada del telèfon (1889-1932)

Parlar per telèfon des de casa

El 1889 l'empresa Balet, Graell i Cia obtenia per part de l'Ajuntament de Manresa la concessió per instal·lar a la ciutat la primera xarxa telefònica urbana. La instal·lació de les línies seria lenta, i el 1902, tan sols 150 abonats disposarien d'aquest servei. La xarxa manresana s'ampliaria als pobles del costat, els veïns de Manresa es van poder comunicar ben aviat amb les poblacions de Santpedor, Súria, Sallent o Sant Fruitós de Bages. Les primeres connexions s'havien de realitzar a través de conferència, les persones s'havien de desplaçar fins a la central telefònica de Manresa que va tenir el primer local al carrer de Sant Domènec. Amb el temps la central telefònica es traslladaria a la baixada del Carme, i més endavant al carrer de Sobrerroca. El 1906 s'implantava una novetat molt còmoda, els abonats de Manresa ja podien dur a terme les seves conferències des de casa seva, gràcies al fet que la línia es va modernitzar.

Tres anys més tard, el 1909 l'ajuntament de Manresa, en acabar-se la concessió de l'empresa Balet, Graell i Cia, va obrir a concurs públic una nova concessió, que seria adjudicada a la Companyia Peninsular de Telèfons, que va instal·lar-se a la plaça de Sant Domènec i va modernitzar les instal·lacions de la xarxa, de les quals, les més antigues ja tenien quasi 20 anys. Les millores van ser importants, destaca la implantació d'una nova feina, la telefonista, un nou ofici que solien fer les dones i que s'encarregaven de connectar receptors i emissors. En un principi les telefonistes treballaven dretes i en un dia solien fer uns 50 serveis als abonats. Amb el pas dels anys, a causa de l'augment d'abonats del servei telefònic. Per exemple, a partir de 1910 les telefonistes ja treballaven assegudes per cobrir millor la seva feina, perquè les connexions s'havien duplicat en pocs anys.

El 1924, la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya, la "Telefonica" que tots coneixem, va obtenir el monopoli d'aquest servei, seguint les noves polítiques econòmiques del govern de Primo de Rivera, on els grans monopolis estatals (Campsa, Telefònica...) prenien el control dels principals recursos, primeres matèries i serveis de l'estat. L'any 1932 la Telefònica es traslladà al Passeig de Pere III, xamfrà amb el carrer del Cardenal Lluch.

Durant els anys 30 el servei va passar a ser automàtic, per tant, les telefonistes aviat deixarien pas a màquines que connectaven receptors i emissors de forma automàtica. La companyia Telefònica va fer demostracions públiques i anuncis en la premsa perquè els abonats adaptessin els seus aparells al nou servei. Les demostracions ensenyaven el significat dels tres senyals bàsics: el de línia per marcar, el de crida i el senyal d'ocupat.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Manresa: Efadós Editorial.

Els manresans d'Estrasburg

Les tortures als independentistes de 1992

El 3 de novembre del 2004 el diari Regió7 publicava que el Tribunal d’Estrasburg havia condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts abans dels Jocs Olímpics del 1992, entre els quals hi havia tres manresans: David Martínez, Esteve Comellas i Jordi Bardina. Com a la resta dels detinguts, l’estat espanyol els va indemnitzar amb el pagament de 8.000 euros a cadascun (un total de 120.000 euros) per danys morals, així com 12.009 euros per despeses legals. El tribunal establia que no es podia acreditar els maltractaments i les tortures que havien denunciat els independentistes per falta de proves. Com que els fets van passar fa massa temps, no podia condemnar l’estat per incompliment de l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, en què prohibeix aquestes pràctiques taxativament.

El procés que va portar els 15 independentistes al Tribunal d’Estrasburg va començar els dies 29 de juny i 9 de setembre del 1992 quan més de quaranta persones van ser detingudes a Catalunya per ordre de Baltasar Garzón. La majoria estaven vinculades a moviments independentistes, i entre aquestes hi havia David Martínez (que havia estat víctima d'una pallissa per part d'un grup d'ultres el 1988), Esteve Comellas i Jordi Bardina. Els dos primers van estar més de tres anys empresonats, mentre que Jordi Bardina ho va estar més d’un any. Des del primer moment els detinguts van denunciar que havien estat objecte de tortures davant instàncies estatals i internacionals, des de jutjats ordinaris fins al Tribunal Constitucional, però mai no van investigar el seu cas. L'operació va ser dirigida pel mateix Garzón des del Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional. Hi va haver 15 detinguts i el 1995 l'Audiència Nacional va condemnar a sis d'ells a penes d'1 a 10 anys per pertinença o col·laboració amb banda armada i va absoldre quatre. L'any 1997 van iniciar un nou procés col·lectiu de denúncia perquè l’estat espanyol no havia investigat les seves tortures que va arribar a la cort d’Estrasburg. El judici es va fer el 18 de novembre del 2003.

En la vista de la causa al Tribunal dels Drets Humans, el principal advocat dels independentistes, Sebastià Salellas, va acusar els tribunals espanyols de "negar-se a investigar els fets del 1992, sota el control del jutge Garzón", de l’Audiència Nacional. Segons l'advocat, aquesta va ser "la infracció fonamental" que va cometre l’estat espanyol, mentre que l’advocat de l’estat, Ignacio Blasco, va assegurar que "el jutjat encarregat del cas va ordenar en el seu dia un exhaustiu informe sobre les condicions en què s’haurien produït" els fets denunciats. "En els repetits i nombrosos informes mèdics no es revelen tortures", per la qual cosa "el govern va entendre que s’havia fet tot el necessari" per aclarir aquests fets, segons Blasco.

L'Operación Garzón: acabar amb Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics

L’operatiu per desvallestar l’independentisme combatiu de Terra Lliure –decidit prèviament en una reunió a Baden-Baden (Alemanya) on haurien participat Narcís Serra (ministre de Defensa), José Luis Corcuera (ministre de l’Interior), Felipe Gonzàlez, Pujol i Maragall– es va idear a principis de 1990, quan l'agent Mikel Lejarza "el Lobo" –l’històric infiltrat a ETA– va visitar el despatx de l’Audiència Nacional per proposar al jutge la introducció d’un infiltrat policial a Terra Lliure. El jutge Garzón va acceptar la proposta del "Lobo", a més va garantir plena immunitat policial i judicial per l'infiltrat.

L’infiltrat ja havia estat escollit: es tractava de Josep Maria Aloi, àlies Txema, un manresà. La seva missió, infiltrar-se en un dels nuclis més actius de l’independentisme combatiu. Aloi, aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró i treballador de banca en una entitat situada al Passeig de Pere III, va contactar amb membres de l’organització armada. Fins i tot va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. La informació facilitada per Aloi va ser utilitzada pel jutge Baltasar Garzón en la seva ofensiva contra l'organització en vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics.

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba, reivindicat per Milícia Catalana, grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L’Estat espanyol haurà d’indemnitzar tres manresans per no investigar les tortures del 92" [04/11/2004]

- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" [11/01/07]

- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" [30/06/1992]

- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" [Agost 2012]

El 500 aniversari de Sant Ignasi fa 25 anys

La festa d'aniversari i el mig milió visitants dels jesuïtes

Aviat farà 25 anys exactes, concretament el 18 de gener de 1990, que el diari Regió7 publicava a la pàgina 8: "La Cova es prepara per celebrar el 500 aniversari de Sant Ignasi". La notícia en aquell moment no va tenir gaire acollida a Manresa, és més, la Cova tancaria tres mesos per fer-hi obres de restauració i s'hi faria un museu al seu interior. Repassem breument com va anar tot plegat...

A principis de l'any 1990 l'edifici de la Cova romandria tancat per tal de canviar l'enrajolat de l'església, amb el qual cosa no es podien fer visites ni tampoc celebrar les eucaristies de torn. Segons el pare jesuïta, Joan Martí, el terra de la Cova tenia més de 200 anys i moltes rajoles estaven trencades i eren perilloses. De fet eren les mateixes rajoles que van trepitjar els exèrcits de Napoleó a principis del segle XIX, quan van arribar a la ciutat de Manresa per exemple. Tanmateix es milloraria la il·luminació exterior de la façana, millora que aniria a càrrec de l'ajuntament de la ciutat.

Les obres durarien tres mesos i foren finançades per la Companyia de Jesús. El pare Joan Martí mencionava la creació del museu dintre la Cova -on es mostrarien relíquies, postals i quadres i fins i tot un vídeo a l'entrada- com una de les grans novetats dels visitants que s'acostessin al temple. Però el que sorprèn més era els càlculs que feien els jesuïtes, on parlaven que fins a mig milió de persones podrien visitar la Cova. Una xifra espectacular, fins i tot avui en dia. Així ho va recollir el diari:

"Totes aquestes innovacions esmentades es faran coincidir amb la celebració del cinquè centenari del naixement de Sant Ignasi i del 450è de l'aprovació de l'ordre. [...] Segons els càlculs de la comunitat de jesuïtes de Manresa, durant aquests mesos mig milió de persones podrien visitar la Cova, un dels punts principals de la ruta ignasiana juntament amb Loiola, Montserrat i Barcelona. De moment ja hi ha hagut peticions de visites des de gairebé tots els països d'Europa i, fins i tot, del Canadà, d'entre d'altres".

Bibliografia:

- Diari Regió7: "La Cova es prepara per celebrar el 500 aniversari de Sant Ignasi" [18/01/1990]

Els barris de l'extraradi: La Mion

Les barriades s'obren pas als turons

En un article d'en Pere Planes de la revista "Presència" de l'any 1974, es parlava d'un moviment que prenia força a la Manresa postindustrial dels anys 70, les associacions de veïns sorgides de les barriades populars. Parlava que aquests nous barris que van aparèixer a la dècada dels anys 50 i 60 patien una sèrie de problemes: 

"A la ciutat de Manresa, centre natural de la Comarca del Bages hi ha una colla de barris amb mes o menys problemes".

L'autor repassava el context d'aquell moment i feia especial menció als moments d'expansió i creixement econòmics que tingueren lloc arreu de Catalunya a dècada dels 60. A la ciutat de Manresa, calia mencionar, que les onades d'immigrants provinents d'altres regions espanyoles eren d'abans de la dècada dels 60: el fort d'immigració al Bages es va produir cap als anys 1954 i 1955. Per tant no era gens agosarat dir que la necessitat de mà d'obra per a una indústria que començava a superar tímidament l'antiga cotilla tèxtil per estendre's a altres branques de la producció (metal·lúrgica, construcció, serveis, etc.) va crear la necessitat de nous habitacles socials i de nous espais de convivència i ravals o barris allunyats del centre, per manca d'espai suficient o falta d'habitatges. D'aquí sorgiren els pisos de l'Avecrem (Pare Ignasi Puig), de la Caixa de Manresa (Sagrada Família), els famosos pisos de la Xocolata (a tocar de la Fàbrica Nova) i les barriades del Xup, la Mion i Sant Pau.

Aquests barris van néixer sobretot per la immigració peninsular que arribaria a la ciutat atreta pels llocs de treball. Els nouvinguts van començar a comprar terrenys per construir-hi les seves modestes llars. Uns terrenys, com els del voltant del Puigberenguer, allunyats del centre urbà i amb un pendent tan fort, tenien un preu més baix fet que permetia comprar-los a un baix nivell econòmic. Uns terrenys plens  de pujades i baixades constants, que fins al moment havien servit d'horts als veïns. Així doncs aquestes cases van anar creixent i ocupant els pendents del Puigberenguer fins que gairebé el va envoltar. Era l'inici de la barriada Mion. No és gens estrany que els carrers de la zona portin noms de muntanyes i cims: Cadí, Pedraforca, Aneto...

La gent buscava terrenys barats per construir de forma barata i sobretot ràpida i els propietaris dels terrenys de secà dels voltants del Puigberenguer van veure una bona oportunitat per fer negoci amb els immigrants. A diferència de la barriada de Sant Pau per exemple, els nouvinguts del Puigberenguer s'integraven a les famílies pageses que vivien al puig de la zona del Poal. Entre els anys 1948 i 1955 es van edificar molts habitatges en diferents parcel·les:

"terrenys més allunyats i totalment allunyats [...] en unes cotes properes als 280 metres i en uns pendents superiors al 15%... en carrers que no estaven legalitzats, sense serveis, i en unes parcel·les força irregulars". 

A la barriada Mion, ens trobem doncs amb un model d'autoconstrucció tipus de casa de planta baixa amb una porta al centre de la façana i una finestra amb reixa a cada costat. Pintades de blanc o algun altre color clar. En un primer estadi molts habitatges els van fer en gran part els mateixos habitants però amb el pas dels anys, amb el canvi de nivell econòmic a moltes d'aquestes cases se'ls hi ha renovat la façana o se'ls hi ha afegit alguna planta al damunt.

Un progrés que maquilla lentament la característica arquitectura popular d'aquest barri. En els seus inicis la Mion quedava separat de la ciutat quan el Puigberenguer era una muntanya que es trobava totalment als afores de la ciutat envoltada de l'extensa horta manresana. Un barri menestral i pagès però també obrer, ja que els nouvinguts treballaven a les fàbriques i tallers de la ciutat i comarca.

Un fet destacable de la barriada Mion fou la seva organització i la formació de la primera agrupació de veïns tal com l'entenem avui en dia. Cal recordar que el franquisme prohibia el dret de reunió, a excepció d'organitzacions lúdiques i religioses. El naixement d'aquesta organització fou fruit de la confluència d'un seguit de factors i de les urgències i necessitats que tenia el barri (carrers sense asfaltar, absència de clavegueram, manca de serveis...)

Des del seu inici la Mion fou oblidada per l'ajuntament de Manresa. Tot i aquesta desídia de les administracions la gent de la Mion no va tirar la tovallola i aviat es van organitzar. L'any 1971 naixia l'Agrupació de Veïns Barriada Mion-Puigberenguer, la més antiga de tota la ciutat de Manresa. Una de les grans lluites que va liderar l'agrupació de veïns fou la pavimentació dels carrers i la instal·lació de serveis bàsics pel barri: bus urbà, escoles, cabines de telèfon públiques, un centre mèdic o bústies pel correu postal.

Bibliografia:

- Bloc "Manresa Calidoscopi": El barri de la Mion

- CANAL, Ramon: "Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns". Manresa: Ajuntament de Manresa, 1996

- PLANES, Pere: "Quan les associacions de veïns rutllen". Presencia, 19/09/1974, p. 10

- OLIVERES, Xavier: "Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central". Dovella: revista cultural de la Catalunya central. Núm. 102, hivern 2009

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc: "Manresa, la ciutat transformada vol. 2". Manresa: Editorial Zenobita, 2007

Les esglésies de la postguerra

Les construccions religioses 

La destrucció de diferents temples religiosos manresans durant els primers mesos de la Guerra Civil, van propiciar que el nou règim, en refés alguns. El franquisme se sustentava en la defensa de la catolicitat de la població i procuraria restaurar tantes esglésies com fos necessari o en cas de necessitat, crear nous temples. Adoptant sovint un toc monumental feren ús de formes periclitades, com és el cas de l'Església de Crist Rei i la nova església del Carme. Així i tot, en altres construccions no es va seguir en aquest ambient de monumentalització, com fou el cas de l'església del Rapte, la primera pedra del qual es va col·locar l'any 1948, ni tampoc a l'església de la Mercè que substituïa l'església de Valldaura, obra de Lluís M. Albín i Josep M. Armengou.

D'altres esglésies i temples que es construirien, com la del Poble Nou, la de Sant Pere Apòstol, la de la Sagrada Família o la Balconada, tindrien formes i estils funcionals, allunyades de l'ambient monumental, esglésies típiques de barris obrers, on la funció i la comoditat eren l'eix primordial i bàsic del temple, harmonia total amb els feligresos.

L'església parroquial de Crist Rei (1942 - 1957)

Aquest temple està ubicat a la cruïlla del Passeig de Pere III amb el carrer d'Àngel Guimerà. L'església fou erigida en substitució a la de Sant Pere Màrtir, enderrocada a inicis de la guerra civil, on actualment hi ha l'esplanada de la plaça de Sant Domènec. S'hi col·locà la primera pedra el 25 d'octubre de l'any 1942, i les obres van començar dos anys més tard de la mà d'Alexandre Soler i March, tot i que la direcció de l'obra aniria a càrrec de Josep M. Armengou, que les acabà l'any 1957. Les imatges de Crist Rei amb els quatre evangelistes serien de Lluís Montané, així com l'ornamentació de la capella del Santíssim, presidia per una imatge del Roser.

Al bloc Conèixer Catalunya se'ns descriu la forma exterior de l'edifici:

"La nau central del temple està coronada per una creu i a sobre el pòrtic hi ha una terrassa, a partir de la seva alçada hi ha tres finestres goticitzants de 3 i 2 lòbuls respectivament. La façana de la nau central està treballada en pedra i les laterals en totxo i encoixinats a les cantonades".

L'església parroquial de la Mare de Déu del Carme (1959)

Aquest temple està emplaçat a dalt del Puigmercadal. Paral·lelament a l'església de Crist Rei, es construí l'església del Carme, just en el mateix lloc on s'havia aixecat l'anterior edifici d'estil gòtic, enderrocat l'any 1936. Aquest nou temple d'estil neogòtic, projectat inicialment per Joan Rubió i Bellver, fou continuat per Solà Morales. Però no n'aconseguí la finalització total, tot i que es va inaugurar a les festes de la Llum de 1959. L'església és presidida per una imatge de la mare de Déu del Carme de Joan Rebull de 1964. Al seu interior també hi podem trobar una imatge del sant Salvador, tallada per l'escultor Camps i Arnau, còpia d'un altre, de factura gòtica, que havia estat objecte d'una gran devoció. Els vitralls del temple eren de Fornells-Pla.

L'església finançada a través d'intenses campanyes populars per recollir fons, va quedar inacabada en el seu exterior. Restava per finalitzar gairebé tota la façana, el campanar i algunes de les voltes del seu interior a part dels finestrals sense obrir. D'altra banda, tot i que l'església conserva l'amplada de l'antiga, és més curta que l'antic temple. L'antiga església tenia una llargada que arribava pràcticament fins a les mateixes escales de la baixada del Carme. Però la nova església es va fer més retirada i curta per poder guanyar una nova plaça al davant de l'església, la plaça del Milcentenari de Manresa.

Bibliografia:

- Bloc "Conèixer Catalunya": Església de Crist Rei

- JUNYENT, Francesc (1993). Manresa, guia de la ciutat. Manresa: Ajuntament de Manresa,

- Mèmoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959) 

Adéu Sala Ciutat! (1960-2014)

La plaça de Sant Ignasi i la Sala Loiola (Sala Ciutat) a la dècada dels 60. A la fotografia podem veure que la barberia de Lluís Casasayas havia estat substituïda per una farmàcia. Llegir reportatge "54 anys de records: La Sala Loiola diu adéu a Manresa" d'Aina Font Torra al diari digital Manresainfo, aquí

Fotografia extreta del llibre de Garcia, Gal·la: L'Abans: Recull gràfic de Manresa (1876-1965)

La creació del Centre de Planificació Familiar

L'Associació de Dones del Bages: "dret al propi cos"

L'Associació de Dones del Bages va néixer el 1978 amb els objectius bàsics de combatre la discriminació de la dona, i es va plantejar des de l'inici la necessitat de treballar per aconseguir un centre de planificació familiar. Com que la sanitat pública no donava cap mena d'atenció ginecològica de manera global, l'associació impulsà el projecte de creació de centre de planning. A finals dels anys 70, aquests centres era una reivindicació de tots els moviments feministes de Catalunya. Un dels primers va ser el de Manresa, juntament amb el de Barcelona i el Prat de Llobregat.

El maig del 1977, l’Associació de Dones del Bages, tot i no estar encara legalitzada, organitzà una taula rodona sobre la posició dels diferents grups polítics davant els drets de les dones. Hi van assistir representants de CDC, ERC, Partit Carlí, PSAN, PSC, PSUC i UDC: això indica com, des de tots els partits, ja es començava a veure que els moviments de dones generaven polèmiques que calia tenir en compte i que les dones començaven a tenir força en els seus plantejaments reivindicatius. Les dones que van impulsar l’associació, a més a més de les militants del PSUC, procedien de les associacions de veïns o dels moviments cristians de base.

El febrer de 1979, poques setmanes abans de les primeres eleccions municipals des de 1936, tots els partits polítics, sindicats i associacions de veïns van donar el seu suport amb la signatura d'un document presentat per l'Associació de Dones del Bages, en el que es demanava a l'Ajuntament la creació d'un centre de planificació familiar com a necessitat immediata. El 3 d'abril de 1979, es configurava el primer ajuntament democràtic de Manresa, sota l'alcaldia del socialista Joan Cornet i prèvia consulta amb la ponència de salut, es va presentar l'avantprojecte per l'any 1980. L'ajuntament creava una comissió mixta integrada per la Comissió de Sanitat i un representant de cada partit polític i tres membres de la Comissió de planificació familiar de l'Associació de Dones del Bages per tal de gestionar i preparar totes les qüestions referents a personal, pressupostos, participació, etc. L'associació de Dones volia que funciones com un règim de servei públic, de manera que la ciutadania hi pogués tenir accés de forma lliure i gratuïta. Fins al moment, tan sols existia l'alternativa privada.

"Sociedad Cooperativa de Planing Familiar de Manresa, domiciliada en Manresa en la calle Jaime I s/n. Consituida el 6 de Febrero de 1981"

Les gestions amb l'ajuntament van ser tenses al principi. Malgrat tot el gener de 1981 es creava finalment el Servei Municipal de Planificació Familiar. L'ajuntament de Manresa es feia càrrec de la proposta i el servei s'inaugurava el març de 1981, en un local del carrer Jaume I, gestionat per la Societat Cooperativa del Plànning Familiar de Manresa, que bàsicament agrupava persones provinents de l'Associació de Dones del Bages.

Els serveis que oferia eren l'assistència en tot el que relaciona amb la planificació familiar, des de la informació sobre mètodes anticonceptius, prevenció del càncer o assistència psicosocial. El primer equip previst inicialment el formaven el ginecòleg Ramon Pros, la psicòloga Pilar Esquius i tres consultores: Rosa Maria Suñé (assistent social), Maria Alba Navarro (llevadora) i Glòria Zomeño (graduada social).

El local estava a escassos metres del de la Falange Española (també al carrer Jaume I) i fou víctima durant els primers anys de pintades i petits atacs, per part d'un sector marginal de la ultradreta manresana. 

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "El Moviment feminista a Manresa. Una història per descobrir". Manresa: Centre d'Estudis del Bages / Ajuntament de Manresa, 2006

- COMAS i RIU, Conxa: "Les dones feministes i el PSUC a Manresa i a la Comarca del Bages (1970-1986)". Manresa: 2010

L'esclau i el veguer

La compravenda de persones

L'esclavitud a l'Europa medieval va ser relativament poc freqüent. L'esclavitud en la major part d'Europa Occidental va ser reemplaçada per les variacions de la servitud i el vassallatge, que van caracteritzar el Feudalisme com a sistema econòmic, durant tot l'Antic Règim. La pràctica es va mantenir més temps al sud i l'est d'Europa. La paraula "esclau" ve del grec sklabos, que és com es descrivien els treballadors eslaus de Bizanci.

Els canonistes medievals van arribar a la conclusió que l'esclavitud era contrària a l'esperit del cristianisme, i al segle XI, quan gairebé tota Europa havien estat cristianitzats, les lleis de l'esclavitud en els codis civils estaven antiquades i difícilment es podien aplicar. Hi va haver una sèrie d'àrees on els cristians van viure amb els no-cristians, com al-Àndalus i Sicília, els estats creuats, i en les zones paganes del nord-est d'Europa, per tant, el dret canònic permetia als cristians posseir esclaus no cristians, sempre que aquests esclaus fossin tractats amb humanitat i posats en llibertat si decidien convertir-se al cristianisme. 

De fet, hi havia una justificació explícita legal de l'esclavitud dels musulmans, que es trobava en el Decret de Gracià i posteriorment completada pel jurista del segle XIV Oldradus de Ponte: la Bíblia diu que Agar, l'esclava d'Abraham, va ser copejada i llançat per l'esposa d'Abraham, Sara. Una llegenda popular medieval va sostenir que els musulmans eren els descendents d'Agar, mentre que els cristians eren els descendents del matrimoni legítim d'Abraham i Sara. Per extensió, es permetia per tant que els cristians esclavitzen als musulmans.

El tràfic d'esclaus, que va lucrar poderoses nissagues catalanes, s'ha volgut esborrar dels llibres d'història i de la memòria, però en queda el testimoni, sovint incòmode, dels documents: el negoci abraça un llarg període, des del segle XI fins a finals del segle XIX. L'esclavitud va ser abolida a Espanya el 1837, però el tràfic va continuar de manera clandestina de forma ominosa. Ignasi Calvet va ser condemnat pels tribunals britànics per haver traficat amb 343 persones capturades a Sierra Leone el 1833. La lletra de canvi del 1836 demostra que, tres anys després, continuava actiu. Les autoritats feien els ulls grossos i molts d'aquests esclaus acabaven als Estats Units, on la meitat dels seus estats membres tenien lleis esclavistes.

Un esclau sense orelles pels carrers de Manresa

L'any 1449 el veguer de Manresa anunciava la captura d'un esclau sarraí, que havia fugit de casa del seu amo. Com a càstig, el veguer li volia tallar les orelles per haver-se escapat i a més, per haver robat queviures i roba per sobreviure durant la seva fugida. El veguer tenia la intenció de castigar a l'ingenu esclau davant els manresans i manresanes a l'edifici del veguer, perquè la població comprovés que els hi passava als esclaus evadits. A petició del propietari de l'esclau, el blanquer barceloní Bartomeu Comas i els consellers de la ciutat de Barcelona, van enviar una carta al veguer de Manresa renegant de la decisió imposada. El propietari no estava disposat a tolerar un càstig físic d'aquesta consideració, ja que un esclau sense orelles seria impossible de vendre al mercat d'esclaus.

Bibliografia:

- VENTEO, Daniel (2013): Autobiografia de Barcelona. La història de la ciutat a través dels documents de l'Arxiu Municipal de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Ed. Efadós

El Teatre Kursaal i el cinema als anys 20

Cinèfils, burgesos i obrers al cinema

Quan l'any 1927 es va estrenar el teatre Kursaal, va rebre el permís per funcionar com a sala de teatre i cinema, tot i que en un principi estava destinat per projectar-hi només pel·lícules. Per aquesta raó es podia llegir als fulletons de propaganda: "El salón de las Grandes Exclusivas". Pocs dies abans de la inauguració del Kursaal, el 9 de juliol de 1927 s'havia obert un altre cinema, l'Olympia, al carrer d'Àngel Guimerà, avui en dia és la botiga de roba del Zara. Pocs mesos després obria un altre cinema, el Modern Palace (Goya a partir de 1932) al carrer de Sant Andreu, que avui en dia ocupa una fina plena de runa i deixalles.

L'obertura d'aquests cinemes va provocar una forta competència entre les tres empreses per aconseguir públic per a les projeccions que es feien. Els tres cinemes eren explotats per tres societats diferents i, per tant, l'enginy per captar clients estava en plena ebullició. Era la Manresa on passejaven els rics burgesos industrials i els treballadors de les fàbriques, pel nucli per excel·lència de la ciutat, el Passeig de Pere III. La Manresa burgesa i comercial i al mateix temps, també la proletària. Una ciutat de forts contrasts socials. Va ser l'època dels famosos "home-anunci" que es passejaven pels carrers de la ciutat, o dels grans diorames de l'Olympia. També es van fer molts famosos les sessions d'estrena.

Aquesta competència va fer que el promotor del Kursaal l'Andreu Cabot, s'arruïnés perquè el Kursaal havia perdut clients amb l'obertura dels nous cinemes. Moltes veus de la ciutat deien que el Kursaal era massa gran, que hi feia molt fred a l'hivern, que l'acústica no era la millor i que s'estimaven més anar a l'Olympia i el Modern Palace, ambdós pensats més com a sala de projeccions, amb seients més còmodes i més confortables.

Programa del 8 de setembre de 1927, amb les primeres pel·lícules que es va projectar al Kursaal: Todos somos hermanos i La Mujer de Mi Marido.

Les primeres pelicules que es van estrenar al Kursaal van ser: Todos somos hermanos, La mujer de mi marido, Lucas tiene hambre i el noticiari Novedades internacionales. Aquestes projeccions eren mudes i anaven acompanyades de música en directe pel Quintento Kursaal. Durant els primers anys el programa cinematogràfic constava de quatre projeccions: una pel·lícula que era "el gran estreno", un noticiari que podia ser "Informaciones Mundiales", "Revista Paramount" o "Actualidades Mundiales" principalment, i un film còmic en dues parts. A inicis del novembre de 1927 es va projectar Don Juan. Segons expliquen els diaris de l'època el públic assistent cantava en veu altra els diàlegs, ja que molts se sabien el text de memòria de l'obra de teatre.

Tot i aquesta oferta lúdica, semblava que la vida associativa de molts manresans no havia canviat gaire, la Revista Indústria i Comerç número 10, ho explica així:

"La família manresana es compon, doncs, de gent que segons les seves ideologies o les seves vocacions van a passar els dies de festa a un lloc d'esbarjo o bé a una entitat. L'augment de les sales d'espectacles que durant els ultims anys hem tingut, [...] no han fet minvat pas l'afecció dels manresans a aplegar-se en aquells agrupament col·lectius on batega sempre un ambient de franca companyonia i amistat".

Bibliografia: 

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Manresa: Efadós Editorial.

- CLARENA, Rosa; CLOSAS, Joan; COMAS, Francesc; FUSTÉ, Àngels; PIQUÉ, Joan (2007): "Kursaal, El llibre (1927-2007)". Manresa: Angle Editorial, Ajuntament de Manresa, El Galliner