Memòria i Història de Manresa publica un curtmetratge d'un casament a la Seu el 1947, l'endemà de la visita de Franco

Maria Àngels Feixas Planas i Miquel Prunés Canals. (Memoria.cat)

L'Associació Memòria i Història de Manresa incorpora al seu portal de webs un curt de 15 minuts d’un gran interès documental. Es tracta de les noces dels manresans Miquel Prunés i Maria Àngels Feixas, amb escenes ubicades a l’interior i l’exterior de la basílica de la Seu i del Casino. El casament va tenir lloc el dimecres 21 de maig de 1947, l’endemà de la visita del general Franco a Manresa. La basílica va ser l’escenari del casament de dos joves de la ciutat que van haver de posposar 24 hores el seu enllaç que inicialment era programat per al dia anterior, en una coincidència impossible amb el “Generalísimo”.

Qui eren els dos contraents?

Ella era Maria Àngels Feixas Planas (1925-2010) i era filla del dentista Josep Feixas Riba que durant gairebé mig segle va visitar a l’emblemàtica Ca la Buresa. Ell era Miquel Prunés Canals (1921-2005), primogènit d’Emili Prunés Sató que era fabricant de pasta alimentària per a sopa (“La Manresana”), amb la seu de l’empresa a la plaça dels Infants.

El nuvi era soci del Centre Excursionista Comarca de Bages (CECB) i, a banda de les sortides de lleure a la muntanya, era molt aficionat a la fotografia i al cinema, seccions molt actives a l’entitat. El seu vincle amb altres socis del centre que compartien aquestes aficions va fer possible la realització d’aquesta pel·lícula.

El curtmetratge

D’un quart d’hora de durada, el curtmetratge recull la sortida dels dos contraents dels seus respectius domicilis, l’arribada, la cerimònia i la sortida de la basílica i el posterior lunch al Casino, a la sala que ara ocupa la Biblioteca. Els càmeres van ser Josep Arola i Romo, Josep Maria Font Vilaseca i Xavier Cirera Riu. Cirera i Font van ser responsables, respectivament, de les seccions de Cinema i Fotografia del CECB. Josep Arola va ser autor de films, ja inclosos a Memoria.cat, de diferents moments de la Segona República com la visita a Manresa del president Macià, imatges d’esports, festes, desfilades militars o les eleccions del febrer del 1936. Glossant un acte social familiar, aquest breu film de 15 minuts del casament Prunés-Feixas, ens dóna una visió documental de la capital del Bages el 1947, només vuit anys després del final de la Guerra Civil. El curt no té so original.

Els vehicles i els vestits de festa dels convidats són algunes de les estampes del curt, que ensenya també com molts curiosos s'atansen als diferents escenaris. A la baixada de la Seu es veu clarament com els treballadors municipals encara estan retirant les tanques i les tribunes de fusta que el dia abans havien format part de l’operatiu de rebuda al general Franco que havia passat per l’indret abans d’entrar a la basílica sota pali.

Nebot de l'alcalde republicà Lluís Prunés Sató

El nuvi, Miquel Prunés, vivia a l'edifici de la serradora Datzira. El seu pare, Emili Prunés Sató, va ser membre de la Junta de Govern Provisional de la ciutat en proclamar-se la Segona República, el 14 d'abril del 1931. Posteriorment va ser regidor de l’Ajuntament de Manresa per Acció Catalana. Un germà de l’Emili, Lluís Prunés Sató, va ser el segon alcalde republicà de Manresa (juliol de 1931-desembre de 1932) agafant el relleu de Joan Selves i Carner. Lluís Prunés va tenir diferents càrrecs (governador civil de Girona, comissari d'Ordre Públic de la Generalitat de Tarragona), així com els de conseller d’Economia i Agricultura (maig de 1936) i de Treball (agost de 1936) del Govern de la Generalitat. Es va exiliar a França amb la seva família i, més tard, a Cuba i Mèxic, on va morir el 1964. Per tant, òbviament, Lluís Prunés no surt en aquest curt del casament del seu nebot, ja que es trobava a l’exili.

El pare de la núvia, Josep Feixas Riba, provenia de la masia de les Feixes de Coaner. La mare de Maria Àngels, Antònia Planas Bransuela, era tia del prestigiós ginecòleg Ramon Llatjós Planas, cosí de la núvia i un dels convidats que apareixen a la filmació. Destaca a la pel·lícula, pel seu uniforme pertanyent a la marina mercant, Pere Prat Pujol, fill de qui aleshores era el batlle de la ciutat, Joan Prat Pons. Els Prat i els Feixas eren veïns a Ca la Buresa. El germà de Maria Àngels era Josep Feixas Planas conegut a Manresa per la seva gran afició a la tauromàquia i que va intentar obrir-se camí com a torero, amb escàs èxit, amb el nom de Pepe Planas 'Planitas', rivalitzant amb un altre company de fatigues, el 'Manresanito'. Polifacètic, amb bona mà per al dibuix, Feixas va ser un dels extres locals en la mítica pel·lícula "Plácido" de Berlanga. Agraïm a la família Prunés-Feixas que ens hagin fet arribar el material per a la seva difusió a través de Memòria.cat.

- Podeu veure el curtmetratge del casament en aquest enllaç: 

http://www.memoria.cat/casamentPrunes-Feixas

El manresà que va inventar el tenis modern

Juan Bautista Augurio Perera i el "lawn" tenis 

El naixement del tenis, com el de molts esports que es practiquen en l'actualitat, és objecte de polèmiques i debats entre historiadors que sovint acaben amb més punts de desacord que no pas d'acord. Tradicionalment, s'havia atribuït la seva paternitat al major Walter Clopton Wingfield i es parlava de desembre de 1873 com la data de l'inici del tenis modern o "lawn tennis". No s'ha d'oblidar l'existència del "real tennis" o "jeu de paume", esport medieval del qual són formes locals supervivents la pilota basca, la pilota valenciana, el "pallone" italià o el "kaatsen" frisó i del que descendeixen tots els esports de raqueta i, singularment, el tenis modern. Precisament a Manresa tenim un carrer que encara porta el nom de Joc de la Pilota, que demostrava la pràctica en la nostra ciutat d'aquesta modalitat d'esport.

L’inventor del tenis modern, Juan Bautista Augurio Perera, va néixer el 1822 a Manresa mentre el seu pare defensava amb les armes la constitució liberal del general Priego. La seva família es va exiliar a Londres després de la intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que va acabar amb el que coneixem com el Trienni Liberal (1820-1823). Diferents documents acrediten que Juan Buatista va néixer a la nostra ciutat. L’acta de nacionalització de Juan Bautista Augurio Perera, que es pot consultar als Arxius Nacionals del Regne Unit, afirma clarament que “és natural del Regne d'Espanya”. En aquesta acta, amb data del 25 de febrer del 1856, el mateix Perera diu que fa 30 anys que viu a Anglaterra, els deu primers a la ciutat de Londres i la resta a Birmingham, i que vol residir de forma permanent al país. Perera deia que estava casat, amb quatre fills, i de professió afirmava que es dedicava “als negocis com a comerciant a Birmingham”. La reputació de la ciutat de Birmingham es va forjar com la locomotora de la Revolució industrial al Regne Unit, sent coneguda aviat com "El taller del món" o la "Ciutat dels mil oficis". 

L'empresa de Perera tenia la seu al número 28 de Great Charles Street de Birmingham. Perera volia sol·licitar la nacionalitat britànica un any després de la mort a Manchester del seu pare, Augurio Perera Pla, antic militar exiliat a la Gran Bretanya. És l’historial militar del seu pare, nascut a Manresa el 1793, el que aporta llum definitiva sobre l’origen de l’inventor del tenis. El full de serveis d'Auguri Perera i Pla, conservat a l'Arxiu General Militar de Segòvia, comença amb una data molt assenyalada per a la història de Catalunya i per la ciutat de Manresa: el 6 de juny de 1808 (quatre dies abans Manresa havia rebutjat signar la rendició als francesos), dia de la primera batalla del Bruc contra els 3.800 homes de la divisió del general francès Schwartz que es dirigeixen a Manresa posar fi a la sedició dels seus habitants contra Napoleó.

L'arribada de Perera a Anglaterra: la invenció del tenis juntament amb Thomas H. Gem

El destí del petit Joan Baptista continuarà lligat al del seu pare. L'any 1826, Auguri Perera i la seva dona Francisca Orfila surten de la península Ibèrica amb el seu fill per recalar a Anglaterra. El naixement en la seva nova pàtria dels dos fills següents del matrimoni, Pedro Ricardo i Frederic, fa pensar que, després de la intervenció dels "Cent Mil Fills de Sant Lluís", el liberal Auguri Perera pogués haver patit un forçós distanciament de la seva dona, a causa d'haver estat a la presó per la seva oposició a l'absolutisme del rei Ferran VII. És molt probable que en el seu exili anglès, el pare s'inculqués al seu primogènit la voluntat de girar full d'aquell terrible passat de guerres i lluites fratricides. Segur que el jove Joan Baptista Auguri va assumir la lliçó del seu pare a consciència i la va posar en pràctica mentre corria amb tota la seva energia sobre l'herba del jardí de casa seva a Ampton Road, raqueta en mà, inventant sense saber-ho un esport de projecció mundial.

Molt poc se sap de la vida de Joan Baptista Auguri Perera a Anglaterra excepte que s'inventés el tenis amb el seu bon amic Thomas Henry Gem. No se sap la data exacta de la seva mort, tot i que estaria situada entorn de l'any 1889. Uns anys abans, el 1874, el seu amic Gem havia deixat escrit, en una carta al setmanari The Field, que la invenció del tenis era mèrit exclusiu del seu amic Perera. Els dos eren aficionats al joc del racket, una disciplina que es jugava a l’interior. Decidits a innovar, van tenir la idea d’aprofitar el camp (lawn) de croquet que Perera tenia al jardí per instal·lar sobre la gespa una xarxa de quatre peus d’altura (1,2 metres) i marcar un terreny de joc rectangular de 30 per 12 iardes (27,5 per 11 metres, aproximadament). El nou joc el van anomenar al principi lawn ball i lawn racket i finalment el van batejar amb el nom de lawn tennis. Tanmateix, no hi ha constància de quan Perera i Gem van començar a practicar el joc del tenis modern, però se situa al voltant del 1859, és a dir, quinze anys abans que el major Walter Clopton Wingfield, que tradicionalment s’havia identificat com el seu inventor, establís les regles del seu joc de nova creació, l’sphairistikè, fins al moment considerat l'inventor del tenis modern. 

A l’antiga casa de Perera a Edgbaston ara hi ha una placa que diu: “El 1865 el major T. H. Gem, advocat i esportista, i J. B. A. Perera, comerciant, van crear i jugar aquí el joc del tenis sobre herba”. Diversos investigadors, com Fernando Arrechea i Kirsty Hooper, han buscat la trajectòria de Perera a Anglaterra en diferents arxius del país. Les seves investigacions no deixen dubtes sobre l’origen de l’inventor del tenis. Entre els documents que han investigat es troba el cens anglès del 1871, en el qual apareix com a nascut a Espanya, encara que nacionalitzat britànic, i resident a Edgbaston amb la seva dona, Louisa, amb qui s’havia casat el 1847, i els seus fills Fanny Elizabeth, Joseph Carles Augurio, Adrianne Louisa i Carmen Mariana.

L'èxit del tenis d'herba

El tenis de la gespa "lawn tennis" va ser immediatament popular a l'Anglaterra victoriana, ja que va portar el joc de moda Real Tennis a l'aire lliure. Amb la producció del cautxú de Charles Goodyear, es va poder desenvolupar pilotes prou suaus per no danyar l'herba, però que encara conservaven l'elasticitat i el rebot del cautxú. Un segon impuls per al tenis es va produir el 1875 quan l'All England Croquet Club va decidir oferir tenis de la gespa com a mitjà per solucionar els seus fons de disminució. Per guanyar prou per a pagar els costos d'augmentar els lloguers i adquirir un nou corró, es va celebrar un torneig de tenis de la gespa l'estiu de 1877, quatre setmanes després que Edgbaston Archery Society agregués oficialment les paraules "tenis de gespa". Es va establir un comitè per codificar les regles i amb només 22 jugadors i 200 espectadors van néixer els campionats de Wimbledon. Els orígens del sistema de puntuació 15, 30 i 40 es creuen que tenen arrels a la França medieval i es diu que el terme "deuce" ha derivat del francès 'l'oeuf', l'ou, que no simbolitza res.

Bibliografia:

- CORRAL, Pedro: Joc de Patriotes. El País (16/08/2017)

Bibliografia en línia d'interès:

- Alcherton.com | Augurio Pereira
https://alchetron.com/Augurio-Perera

- Countrylife.co.uk | The True Home of Tennis

https://www.countrylife.co.uk/out-and-about/sporting-country-pursuits/the-true-home-of-tennis-41091

- Tennis.com | ¿Quién pegó primero? ¿Qué es el Sphairistikè? ¿El Mayor Wingfield era un impostor?
http://www.tenniscom.com/setlectura/historiaanales5.htm

El santuari de Santa Maria de la Salut

Una visita al santuari de Viladordis

El santuari de la Mare de Déu de la Salut, antiga parròquia de Santa Maria de Viladordis (i abans de Vilamajor), és un centre de devoció mariana de la ciutat de Manresa i d'un bon sector del Pla de Bages. Tanmateix hi va lligat el record del pas per Manresa de Sant Ignasi de Loiola. El santuari és a dos quilòmetres del llevant de Manresa, dintre el seu terme municipal i l'extrem del petit altiplà situat entre els rius Cardener i Llobregat, aquest últim passa a poca distància, més al llevant, de Viladordis. L'accés és fàcil des de la carretera del Pont de Vilomara, on s'agafa el carrer de Viladordis (un dels més llargs de la ciutat), o des d'un trencall que es troba prop del quilòmetre tercer d'aquesta mateixa carretera que condueix directament al Pont de Vilomara. També per l'autopista Terrassa-Manresa i per l'Eix Transversal pel barri del Guix.

La història com a parròquia del santuari és tan llarga i densa que costa de sintetitzar. Podem fer menció que era una de les set parròquies filials de Santa Maria de Manresa i que existia, per tant, entre el 915 i 938, quan es féu la primera dotació de la qual seria la Seu de Manresa. En la nova consagració de Manresa del 1020 consta com Santa Maria de Vilamajor, nom que coexistí algun temps amb el de Viladordis, que és potser més antic i que devia ser el d'alguna gran hisenda veïna que acabà per imposar la seva denominació. Unes excavacions fetes recentment davant l'església han posat al descobert tombes antropomòrfiques i de fossa que daten del segle X, juntament amb parets i fonaments d'aquelles reculades èpoques.

Al final del segle XII es reconstrueix l'església, de la qual queda l'absis i bona part de la nau, però el despoblament del segle XIV li va fer perdre importància parroquial; el 1553 tan sols tenia els masos Guerau, les Marcetes i el Torrent. El seu rector, des d'abans de 1315, residia a Manresa i tenien cura de l'església uns ermitans que vivien en una casa propera, la qual fou refeta el 1522 amb l'ajuda dels consellers de Manresa, que s'hi reservaren una cambra per cas de pesta.

L'església va patir les primeres modificacions l'any 1519 de la mà de l'ermità fra Gaspar, el 1543 se li construí el campanar, més tard modificat en el seu darrer pis, i el segle següent es van construir les capelles del Roser i de sant Isidre; també es va fer un portal nou i s'amplià la nau. Malgrat tot, conserva un aire romànic i les restauracions modernes li han tornat bona part de la gràcia antiga. També s'ha embellit el seu redós amb un jardí u una font on es guarden antics sarcòfags, piques i d'altres elements procedents de les excavacions i de l'obra de restauració.

El 1878 l'església de Viladrodis fou agregada com a ajuda a la parròquia de Vilomara i es construí una casa per al sacerdot, adossada a l'església, però desproporcionada i que sembla ofegar-la. A desgrat de la seva categoria parroquial, hi predomina l'aspecte de santuari i d'indret de quietud i placidesa, afavorida per la seva posició planera, aïllada de la ciutat i d'amples horitzons.

Devoció al santuari: la relíquia de Sant Ignasi

Al segle XVI ja tenia la consideració de santuari, i és tradició que venia sovint a visitar-la i a pregar-hi Sant Ignasi, refugiat a Manresa des del 1522, a causa de la pesta que li impedí entrar a Barcelona. El títol de la mare de Déu de la Salut sembla arrencar del segle XVII, potser arran de la imatge mariana que es féu el 1552 o de l'actual, feta un segle més tard. Aquesta fou restaurada el 1890 per disposició del bisbe Morgades i, entre els anys 1936 i 1939, se salvà amagada en una balma.

Viladordis té un tríptic dins de la Ruta Ignasiana a Manresa, on es parla de la pedra que hi havia a l'entrada de l'església, ara exposada a l'interior, on sant Ignasi s'agenollava per pregar. Si no hagués desaparegut durant la guerra civil, també hi hauria un reliquiari de plata amb el cenyidor que el pelegrí va lliurar, abans de marxar, al veí mas de les Marcetes, on anava a demanar caritat. La recreació d'aquesta donació protagonitza un dels medallons que hi ha a l'espai d'acollida de la Cova, que abans eren a la coveta.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc: Història de Manresa. Volum I. Manresa: Zenobita, 2009

- SARRET i ARBÓS, Joaquim: Història religiosa de Manresa: esglésies i convents, Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987

El Comitè de dones contra la tuberculosi de 1912

La malaltia infecciosa de la tuberculosi

La tuberculosi és una infecció causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosi, també coneguda com a bacil de Koch. Afecta principalment als pulmons (tuberculosi pulmonar), però també pot atacar a altres parts del cos com els ronyons, el sistema limfàtic o els ossos (tuberculosi extrapulmonar). La major part de les vegades, el bacil s'expandeix lentament pels pulmons, formant nòduls (tubercles) que fan cavitats i destrueixen el teixit respiratori. Els vasos sanguinis també poden ser erosionats amb l'avanç de la malaltia, fent que la persona infectada tosa sang. És curable i prevenible, però sense el tractament adequat pot ser mortal.

El 16 de juny de 1912, una gran gentada es va concentrar al parc de Sant Ignasi de Manresa per celebrar el festival antituberculós. Les dames del Comitè de Sant Ignasi es van encarregar d'organitzar aquesta trobada, i un dels principals convidats fou el doctor Soler. La concentració era una demostració per conscienciar a la ciutat de la importància de la higiene i el control sanitari, i també per reivindicar una millora social. Al principi del segle XX, el contagi de malalties infeccioses a Manresa era un perill tan real i proper, que es feia difícil d'aturar a causa de la manca de netedat dels habitatges i també pel gran dèficit nutricional de bona part de la població. Una de les malalties infeccioses que més preocupava la ciutat era la tuberculosi, que, en la dècada de 1910, provocava fins al 10% de la mortalitat a Manresa, però sobre d'altres malalties terribles com el tifus, la tos ferina i la verola.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans, Recull fotogràfic de Manresa 1876-1965. 

El Casc Antic de ponent des de l'aire

Fotografia aèria de Manresa de l'any 1929, on es pot veure l'església del Carme i voltants, així com el mercat de la Plaça Major.

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. RF.47120 | Fotografies aèries de Catalunya (Gaspar, 1929)

L'Associació Memòria i Història de Manresa publica el nom dels treballadors de l'Ajuntament de Manresa de 1931-1939

Els treballadors municipals durant la Segona República

El portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa, compta a partir d’ara amb un nou web, “Els més de 1.000 empleats de la plantilla municipal de Manresa durant la República i la Guerra Civil (1931-39)”. En aquest web podeu trobar la relació dels treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Manresa durant tot el període republicà. 

Es pot consultar la llista alfabèticament i també pel departament o servei al qual treballaven. Es destaca el personal empleat més conegut i també es pot consultar els noms dels treballadors que es van jubilar i també d’aquells que van morir, víctimes de la repressió republicana, a conseqüència de la guerra o per mort natural durant aquells anys. L’autora del web és Carme Botifoll Benasat, membre de l’Associació.

- Pàgina web:

http://www2.memoria.cat/empleatsajuntament-1931-39/

Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472)

L'estocada definitiva: una guerra nefasta

Entre el 1462 i el 1472 Catalunya va viure una devastadora guerra civil. Havien passat cinquanta anys des del Compromís de Casp, però l'arribada dels Trastàmares al tron encara no s'havia paït. La mala relació entre el rei Joan II i el seu primogènit, Carles de Viana, va ser l'excusa perfecta perquè les institucions catalanes i la monarquia mesuressin les seves forces. De rerefons, un país que encara patia els excessos del feudalisme.

Podem resumir la Guerra Civil Catalana com un cúmul de xocs entre sectors socials i polítics que, per diferents raons, va acabar configurant dos bàndols oposats. Per un cantó, en l'àmbit polític, enfrontà la nova dinastia dels Trastàmares (castellana), que anava acumulant i introduint a Catalunya tics absolutistes, amb una oligarquia que volia continuar amb el model pactista català preexistent. Per altra banda, l’oligarquia urbana, organitzada al voltant de la Biga, volia mantenir els privilegis de govern a la capital del Principat on les classes mitjanes, agrupades al voltant de la Busca, volien aconseguir alhora un major accés als càrrecs municipals. 

Finalment, al camp, des de la crisi del 1333 i l'esclat de la Pesta Negra, els senyors feudals havien incrementat les càrregues als pagesos amb l’execució dels mals usos, per tal de contrarestar la baixada de les rendes. Aquesta varietat de motius va configurar dos bàndols, que es van acabar enfrontant a nivell armat: els reialistes, partidaris del rei Joan II d’Aragó, amb el suport dels pagesos de remença, per una banda, i el Consell del Principat, integrat per les institucions catalanes –Diputació del General i Consell de Cent– per l’altra, per tal de tenir el control polític del Principat.

Els efectes de la guerra a casa nostra: empobriment, malestar rural i èxode burgès 

La guerra civil catalana va durar 10 anys, durant la qual Manresa va patir setges i amenaces de tota mena. El conflicte va significar el cop definitiu a la rica i poderosa burgesia manresana. Els habitants de Manresa ja estaven debilitats per les penúries que havien començat a mitjans del segle XIV, i el conflicte civil català va acabar per reduir a la meitat el nombre de burgesos i patricis de la ciutat. La majoria van perdre tot el seu poder econòmic i d'altres van emigrar cap a les grans ciutats del país, com Barcelona o la fastuosa València, que va rebre molts refugiats catalans que fugien de la guerra. Abans de la guerra, Manresa tenia alguns ciutadans amb unes fortunes que superaven les 3.000 lliures. Després de la guerra la fortuna del ciutadà més ric de Manresa arribava a poc més de 800 lliures.

A la dècada dels anys 80 del segle XV, segons l'historiador nord-americà Jeff Fynn-Paul, els burgesos de Manresa pràcticament es van esfumar de la ciutat, almenys com un grup que podia igualar als nobles locals. Els cavallers del camp, que estaven limitats per l'aliança entre el veguer i el consell de la ciutat durant un segle i mig, van tornar a sorgir amb força aplicant una nova era de violència feudal contra els serfs i els remences. La pressió al món rural era molt dura, de fet, sempre fou molt dura pels serfs que estaven cansats dels capritxos dels seus senyors feudals. Tornaven a practicar-se de forma desacomplexada els denominats "mals usos" que tant mal havien fet al sistema feudal català, tot i que el rei Ferran havia redimit l'exercici d'aquests mals usos a la Sentència Arbitral de Guadalupe de l'any 1486.

El declivi de les elits burgeses manresanes, va afavorir la seva assimilació dins d'una cultura urbana menys burgesa i sobretot menys moderna, que la del segle XIV, segle cabdal per la ciutat i que la historiografia local va assenyalar com L'Època d'or manresana. Manresa hauria pogut mantenir la seva vitalitat econòmica, social i política si la població no hagués disminuït a mitjans del segle XV. Un cop més les causes principals d'aquestes pèrdues de població eren: la pesta, l'emigració a causa dels abusos dels nobles locals, el debilitament dels vincles amb l'economia local que va comportar l'arribada del sistema de censals, el desig de les elits riques locals de portar una vida més confortable tal com feien a Barcelona i finalment la natura opressiva en una ciutat petita com Manresa, on afloraven els conflictes i enveges. Amb aquest clima de decreixement i involució, la vitalitat urbana i la falta d'oportunitats i del favor reial, el govern municipal va perdre bona part de la seva importància. La guerra civil catalana va acabar de donar l'estocada a una ciutat que feia un segle i mig, havia viscut el moment més àlgid de la seva història.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià (13/01/2017). L’alimentació de la pagesia manresana a través de l’inventari del mas de la Coromina (1397). https://amascrav.wordpress.com/2017/01/13/el-mas-de-la-conomina-un-exemple-de-lalimentacio-de-la-pagesia-manresana-de-finals-del-segle-xiv/ [Recuperat el 07/07/2018]

- TORRAS, Marc (2008). Els consellers i altres càrrecs municipals de Manresa del segle XV. Societat d'Onomàstica: butlletí interior, 28.

Manresa i el ducat de Girona

Un nou ducat per un príncep

El rei de Catalunya i Aragó Pere III, el Cerimoniós, visqué molts anys preocupat per la falta de successor mascle. En néixer el seu fill Joan, volgué exterioritzar la seva satisfacció amb la creació del Ducat de Girona, a favor de l'hereu de la Corona. La creació del Ducat s'institucionalitzà amb una disposició reial signada a Perpinyà l'any 1351. Aquell mateix any, la ciutat de Manresa va entrar a formar part del ducat de Girona. D'aquesta manera el rei Pere volia copiar la creació del principat de Gal·les a Anglaterra o del Delfinat a França. Mentre el príncep era jove, la pertinença al ducat de Girona no va afectar en els afers de la ciutat.

A partir de 1360 les coses van començar a canviar quan el jove príncep Joan va començar a exercir la seva autoritat governamental amb el seu propi dret. L'any 1387 quan el príncep Joan va ser rei, el càrrec començà a ser significatiu per la ciutat de Manresa i el seu govern. La creació del ducat de Girona tan sols suposà la creació d'una nova capa de govern i burocràcia dins d'un estat que estava evolucionat cap a nivells moderns de govern. En general, l'existència del ducat de Girona va tenir un efecte positiu en el nivell de vida de les elits i prohoms de Manresa. Els ciutadans amb talent van veure com se'ls obrien les portes a un llarg ventall de càrrecs ben remunerats a la cort del duc, molt més fàcils d'aconseguir que els funcionaris reials, pels quals hi havia molta més competència.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

La cirurgia medieval i els barbers

Els barbers de l'edat mitjana, molt més que barbes!

El 1215 va ser un any nefast per a la medicina medieval: el papa Innocenci III va prohibir als clergues practicar la cirurgia pel seu "caràcter cruent", menyspreant aquest ofici per l'aversió que l'Església tenia a la sang. La tasca manual va ser menyspreada i es va quedar en mans dels barbers i també de certs individus que van intentar fer-se passar per cirurgians. Si en aquesta època s'hagués pogut protestar, el lema podria haver estat "les retallades del barber maten", tot i que seria injust, ja que el cirurgià-barber va ser una figura essencial durant molts segles. És una època en la qual el cos és menyspreat per ser un mer recipient de l'ànima: en la qual es pensava que la malaltia era un càstig diví per la qual la majoria de les vegades només servien resos, penitència i amulets.

En tot cas, si no disposaves de molts diners i tenies un problema de salut, la teva única solució era anar al barber sangrador o mestre sangrador, una figura multidisciplinaria que el mateix podia fer-te una sagnia (activitat en la qual eren mestres consumats), treure't un queixal o donar-te un massatge i tot en una mateixa sessió. La posició social del barber estava entre aquells professionals titulats de la medicina com podien ser els metges o els cirurgians (cars), i els curanderos, santiguadors o ensalmadors que no tenien argumentació empírica i que avui entrarien en el camp dels estafadors. Igual que els altres gremis de l'edat mitjana, el barber sangrador atenia als seus clients a casa seva, mentre que a la primera planta vivia amb la seva família, i en alguns casos amb els aprenents d'aquesta singular professió que abastava activitats d'allò més diverses.

En primer lloc, el barber sangrador era el que supervisava al barber de tota la vida, la comesa era tenir cura de la higiene del client rentant i tallant els cabells i la barba. A més, aquest "lampista de la salut" treia dents i queixals, posava ventoses i sangoneres, i fins i tot tractava fractures i luxacions. Per si fossin poc, les llevadores tenien l'obligació d'avisar al barber cirurgià si el part es complicava; en aquest cas treien el cos del nen si havia mort mitjançant instruments quirúrgics, o bé realitzaven una cesària post-mortem per intentar salvar la criatura. Si les famílies eren riques, podien contractar un metge jueu, però aquest era massa car i sovint s'havia de desplaçar fora de les ciutats medievals, la qual cosa li comportava problemes. Els jueus catalans havien de complir amb l'horari establert als calls. Aquests es tancaven quan es feia fosc amb el toc de l'oració de la nit i els jueus que no tornaven a l'aljama de nit podien ser multats, o en el pitjor dels casos, arrestats.

Els clients d'aquests professionals de la salut eren majoritàriament camperols i artesans. No obstant això, els nobles també contractaven els seus serveis per recomanació dels seus metges de cambra. Al llarg del segle XIII es va constituir el gremi dels barbers sagnadors, el que va significar una estructuració dels coneixements de la disciplina fins a la seva entrada a la universitat un segle més tard. Per diferenciar-los, van col·locar, en les seves façanes, un pal pintat de vermell que simulava la sang, al qual li van lligar venes de color blanc. Alguns d'ells van passar a fer operacions considerades grans, com treure hèrnies i hemorroides. Van arribar fins i tot a realitzar perforacions en el crani (trepanacions) per "alleujar" els mals de cap o la bogeria. S'atrevien, a més, a amputar cames o reduir fractures, entre altres pràctiques quirúrgiques.

La Manresa dels barbers de finals del segle XIV

L'any 1370 Manresa comptava amb uns 690 focs (3.500 habitants) i estava recuperant-se dels efectes de la Pesta Negra i encara patia la imposició fiscal del rei Pere III per culpa de la guerra amb Castella. La jerarquia que podem establir a Manresa en l'àmbit patrimonial ens marca el patró que va ser habitual en qualsevol municipi important de la Corona catalano-aragonesa d'aquell període. A finals del segle XIV la ciutat de Manresa ja tenia documentats barbers, boticaris, astròlegs i físics. El cas dels barbers és especial, ja que molts d'ells són considerats metges en la majoria de documentació (en alguns casos podem arribar a entendre que un barber era també un cirurgià), i fins i tot un patrici manresà rellevant de l'època com Bernat de Figuerola els recomanava als seus visitants com a metges reputats.

L'esmentat Bernat de Figuerola va ser un personatge influent a Manresa, i també una persona molt rica, per exemple, la construcció de la Séquia, una bona part li devem a ell. El seu era el quart patrimoni de la vila a inicis del segle XV, i estava molt per sobre de qualsevol dels practicants de la medicina, més encara si ho comparem amb el patrimoni menys valorat, el de Joan Bassa. Bernat de Figuerola va participar en la vida política exercint càrrecs i també va estar relacionat amb la monarquia, per a la qual treballà eventualment. Els seus béns eren diversos, d'explotacions agràries d'importants dimensions, a unes rendes elevades que entraven en forma de censos cobrats per les terres i pels censals crediticis. En segon lloc, apareixen els patrimonis dels boticaris i, finalment, els dels barbers, els protagonistes d'aquesta entrada. L'any 1389 els barbers de Manresa Pere de Comalba i el seu fill Tomàs, van formar una societat amb Ferrer de Comalba, substituït després de la seva mort pel seu fill homònim, super officio barberie et art cirurgie. Els beneficis es repartirien a parts iguals tant per raure o adobar com per segnar com per offici de cirurgia. Com veieu els barbers d'aquells dies tallaven molt més que les barbes als seus clients!

Et pot interessar:

- Altres Barcelones: Barbers mèdico-musicals. Un ofici polifacètic
http://www.altresbarcelones.com/2009/02/barbers-medico-musicals-un-ofici.html

Bibliografia:

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2005) Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2007) Los oficios relacionados con la medicina durante la baja edad media en la Corona de Aragón y su proyección social. Publicat per Anuario de Estudios Medievales (AEM) 37/1, pp. 107-137

Bibliografia en línia:

- Barber History: The barbers' poles and the reasons for their colors
http://wordinfo.info/unit/3364/ip:17

Arxius:

 - AHPM, "Llibre particular de la família Comalba", 1373-1434.

Una nit de foc

Fotografia dels efectes de l'incendi que la nit del 7 al 8 de novembre de 1925 va cremar l'edifici del molí fariner de ca l'Arenys (a la planta baixa) i la fàbrica de vetes de Ramon Puigarnau (a les plantes superiors), a la plaça de Sant Ignasi de Manresa. A la imatge, l'edifici cremat vist des de la baixada dels Drets. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / N-571 / Josep Maria Rosal i d'Argullol

La "Santeta", una verge que ningú veu

Racons indòmits de la Seu de Manresa: Santa Clara Màrtir

En una dependència a tocar de la capella dels Favets de la basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, fora dels focus dels visitants, turistes i feligresos despistats, s'amaga el cos momificat de Santa Clara Màrtir, coneguda popularment per les famílies tradicionals del Barri Antic com la Santeta. La Santeta és el cos d'una noia de 16 anys, verge i màrtir, que va morir apedregada, amb els cabells llargs, que la família manresana Soler i Arola va portar des de Roma fins a la nostra ciutat el segle XVII.

Els segles XVII i XVIII les famílies nobles que havien col·laborat significativament amb l'església era costum que fossin obsequiades amb relíquies durant els seus viatges a la ciutat del Vaticà. En el cas de Santa Clara Màrtir, el cadàver va arribar a Manresa com a agraïment per la participació en les Croades contra els infidels de Terra Santa. De fet, segons recordava Montserrat Moll, la seva família, a banda de la Santeta, també tenia una col·lecció de petites relíquies de sants, una per cada dia de l'any, i un Lignium Crucis, una creu feta, segons marca la tradició, a partir de la fusta original amb la qual es va crucificar Jesucrist. Tanmateix el cos de Santa Clara Màrtir anava acompanyada d'una extensa documentació en llatí, que es troba a la basílica de la Seu i es va donar amb una butlla papal que va traspassar set generacions.

De les catacumbes del Vaticà a Manresa

De les catacumbes del Vaticà, Santa Clara Màrtir va ser traslladada al pis principal d'un bloc propietat dels Soler i Arola del carrer Sobrerroca, on hi va construir un oratori presidit pel Lignium Crucis i amb la Santeta, que junt amb la corona, el calze i la palma del martiri, reposava en la mateixa estructura de l'altar protegida per un vidre frontal a la Seu. Al seu cos s'hi poden trobar restes de la seva mort: té el nas trencat i un forat al cap dels impactes de les pedres. Fins a l'esclat de la Guerra Civil era tradició de la família obrir periòdicament l'oratori a la ciutadania perquè poguessin veure la Santeta. Quan va esclatar la guerra l'any 1936, Santa Clara Màrtir va ser enterrada a la Cova per evitar-ne qualsevol dany i fins i tot la destrucció. Al cap de tres anys va ser desenterrada i tornada al pis del carrer Sobrerroca.

El 1995, els descendents de la família van decidir donar el cos de Santa Clara Màrtir a la basílica de la Seu. Per fer-ho la van traslladar discretament a les sis del matí. Allà es va deixar en una dependència al costat de casulles eclesials i altres estris religiosos històrics. Quan una família noble s'emportava un cos sant de les catacumbes del Vaticà, un monsenyor en feia un document acreditatiu. Aquest document, escrit en llatí, certificava quan i de quina manera va morir el sant o la santa en qüestió. L'antiguitat del cos d'aquesta Santa Clara, la Santeta, segueix sent un misteri, malgrat que no té menys de 500 anys: els gairebé 400 que fa que és a Manresa i, com a mínim, un segle més per aconseguir-ne la momificació.

El culte de les relíquies

El culte de les relíquies ha estat un dels elements més característics i cridaners del cristianisme des dels seus orígens. Les relíquies es defineixen com les restes dels màrtirs o els sants, ja siguin corporals -com els ossos, el cabell o fins i tot teixit orgànic- o objectes associats amb el sant en qüestió i el seu martiri. Es guardaven en recipients especials, els reliquiaris, i es col·locaven en les esglésies -sota l'altar o en una capella- perquè els fidels els veneressin en el dia de cada sant i participaran de la santedat i gràcia lligades a aquestes restes. El culte a les relíquies es va popularitzar immensament durant l'edat mitjana; les gents esperaven d'elles efectes gairebé màgics i no dubtaven a peregrinar centenars de quilòmetres per arribar a les més preuades, les dels apòstols Pere i Pau i altres incomptables sants que hi havia a Roma, o la de Santiago a Compostel·la. Fins i tot a la catedral de Colònia on hi ha el reliquiari amb els ossos dels Reis Mags que van visitar Jesucrist el dia del seu naixement.

En l'alta edat mitjana, les catacumbes romanes van donar abundant material als col·leccionistes de relíquies. Al segle IX, el diaca Deusdona va crear una associació destinada a la seva venda i va començar a exportar fora d'Itàlia. El mercat va anar creixent, però la matèria primera va començar a escassejar. Així, si al principi l'interès se centrava en objectes relacionats amb Crist, els apòstols o els màrtirs, després es va estendre a les restes d'altres sants, bisbes, abats i fins i tot de reis i aristòcrates que havien mostrat en vida alguna relació amb la causa religiosa. A vegades el trànsit s'accelerava.

Existia un autèntic rànquing de relíquies en funció del seu valor. Les més apreciades eren les relacionades amb la vida de Crist, les relíquies dels apòstols i les restes dels sants més venerats. Les Croades a Terra Santa van ser una "bona font" de relíquies. Els cossos sencers, els caps, els braços, les tíbies i els òrgans vitals tenien més importància que altres restes humanes, i la seva antiguitat incrementava el seu valor. Els llocs amb menys sants, i amb menys poder econòmic o polític, comptaven amb objectes de menor rellevància. Amb ossos, dents, pells, estelles i retalls es consagraven altars, s'encapçalaven processons i s'elaboraven reliquiaris. Els clergues els compraven, incentivats per decrets conciliars en què s'instava a posseir relíquies per consagrar amb elles els altars.

Bibliografia:

- FONTANALS, Pere: La «Santeta» el cos momificat d'una noia de 16 anys que la Seu guarda lluny de la mirada del públic [NacióManresa el 15/09/2017]