L’any 1987 a Manresa hi vivien més de 250 gitanos, unes 40 famílies aproximadament. La comunitat gitana de la ciutat la constituïen dos blocs ben diferenciats: els catalanoparlants (uns 50) i els castellanoparlants (uns 200). Gitanos "catalans" i "castellans" tal com s’anomenaven entre ells, d'acord amb la llengua que parlaven i no pel seu origen o lloc de naixement.
L’habitatge era un dels maldecaps de la comunitat
gitana de parla castellana (que feia pocs anys que s'havia instal·lat a la ciutat), perquè no trobaven qui els llogués
pisos i la majoria malvivien al barri vell, les Escodines
i cal Ninus, a la zona del Congost (alguns havien viscut anys enrere sota la balma del passeig del Riu). Els prejudicis eterns dels gitanos feien impossible que ningú goses llogar un habitatge o pis, i la majoria optaven per l'autosuficiència i viure en espais que ells mateixos havien construït o ocupat.
A
cal Ninus hi vivia la família Ortiz, un clan format per vuit
famílies, repartides en sis pisos, sense cap dutxa i
amb condicions d'higiene pèssimes, en un estat de precarietat considerable. D’altres, com els Gorreta Amaya vivien en barraques al sector
del damunt del convent de Santa Clara i feia poc que
havien perdut un dels fills, amb 17 anys. Els seus
ingressos provenien de la venda ambulant als populars mercats setmanals de la Font
dels Capellans i a la Muralla. L’escolarització era un
altre dels temes conflictius de l'ètnia gitana. L’àrea d'Ensenyament de
l’Ajuntament havia iniciat el curs anterior un pla per
dur a escola 68 nens gitanos, amb material escolar
gratuït i beques de menjador, però l’absentisme era
elevat i molts nens i nenes gitanos seguien sense assistir a classe.
Tal com recull un informe titulat La Marginació social a Manresa elaborat per l'equip de Serveis Socials de l'Ajuntament de Manresa el mateix any 1987, el consistori manresà intentava aturar la marginació social que patien els gitanos mitjançant els menors de la comunitat:
"El principal problema són els infants, que viuen en unes condicions de vida que podem considerar marginatories: la forma de vida lliure i sense un control familiar determinat. L'elevat absentisme escolar i la poca conscienciació dels pares respecte a la necessitat d'alfabetització, la concepció del treball i la supervivència diferent de la nostra, uns valors i habitats també diferents quant a neteja, l'alimentació, etc. Tot plegat ens porta a adonar-nos que l'automarginació i la marginació imposada formen en el gitano un tot indestriable i inseparable".
Tal com recull un informe titulat La Marginació social a Manresa elaborat per l'equip de Serveis Socials de l'Ajuntament de Manresa el mateix any 1987, el consistori manresà intentava aturar la marginació social que patien els gitanos mitjançant els menors de la comunitat:
"El principal problema són els infants, que viuen en unes condicions de vida que podem considerar marginatories: la forma de vida lliure i sense un control familiar determinat. L'elevat absentisme escolar i la poca conscienciació dels pares respecte a la necessitat d'alfabetització, la concepció del treball i la supervivència diferent de la nostra, uns valors i habitats també diferents quant a neteja, l'alimentació, etc. Tot plegat ens porta a adonar-nos que l'automarginació i la marginació imposada formen en el gitano un tot indestriable i inseparable".
Els "gitanos catalans", coneguts com els de Sant Marc (a causa del bloc de pisos que hi havia al carrer de Sant Marc, entrant per la Via de Sant Ignasi) eren
tots del mateix clan: els del cal Tit. El patriarca de la
família havia estat Jesús Cortès, conegut com el Tit,
que va ser considerat l’alcalde dels gitanos de la ciutat de Manresa i va morir
l’any 1953. Estaven molt integrats i a part de mantenir les tradicions, com ara el ritual dels casaments,
posteriorment la majoria de la comunitat van esdevenir membres de l’Església
Evangèlica de Filadèlfia, que celebrava el culte al carrer de Santa Llúcia.
Els gitanos catalans, molt més arrelats a la ciutat, havien assolit una posició social còmoda i vivien en pisos entre normals i luxosos, considerant el barem de l'època. La comunitat castellanoparlant, per la seva contra, s’havia instal·lat a la ciutat des de feia pocs anys i patien una situació molt més marginal i racista, tot i que Càritas només atenia una família gitana i manifestava que no havia trobat la manera adequada de tractar la seva problemàtica.
Més informació:
- SOLERNOU, Alex: Dos estudis documenten la presència dels gitanos a Manresa fa tres segles. Diari Regió 7 (13/12/2016)
Els gitanos catalans, molt més arrelats a la ciutat, havien assolit una posició social còmoda i vivien en pisos entre normals i luxosos, considerant el barem de l'època. La comunitat castellanoparlant, per la seva contra, s’havia instal·lat a la ciutat des de feia pocs anys i patien una situació molt més marginal i racista, tot i que Càritas només atenia una família gitana i manifestava que no havia trobat la manera adequada de tractar la seva problemàtica.
Més informació:
- SOLERNOU, Alex: Dos estudis documenten la presència dels gitanos a Manresa fa tres segles. Diari Regió 7 (13/12/2016)
- Entrevista: "Els nostres avantpassats eren i se sentien gitanos catalans"
Bibliografia:
- PUIG, Jaume (1987). Els gitanos manresans. Pou de la Gallina, núm. 1
- Ajuntament de Manresa (1987): La Marginació social a Manresa. Departament de Serveis Socials.
Bibliografia:
- PUIG, Jaume (1987). Els gitanos manresans. Pou de la Gallina, núm. 1
- Ajuntament de Manresa (1987): La Marginació social a Manresa. Departament de Serveis Socials.
.jpg)
