Una partida inacabada

La mort del gran mestre dels escacs

El 10 de setembre de 1983 va succeir un fet luctuós durant la disputa de l'Open Internacional Ciutat de Manresa, el Gran Mestre Internacional romanès Victor Ciocâltea va morir víctima d'un vessament cerebral. Havia guanyat les sis primeres partides i tres derrotes consecutives el van separar del primer lloc, quan intentava arribar a l'última ronda del campionat va morir tràgicament. Ciocâltea va quedar tombat sobre el tauler, tenia 51 anys. La Federació Catalana d'Escacs, amb molt bon criteri, va córrer amb totes les despeses, des de la incineració al trasllat de les restes als seus familiars del país natal.

Victor Ciocâltea va ser campió romanès els anys 1952, 1959, 1961, 1969, 1970, 1971, 1975 i 1979 i va disputar les olimpíades d'escacs durant el període 1956-1982 representant el seu país. El romanès va ser guardonat amb el títol de Mestre Internacional el 1957 i el títol de Gran Mestre Internacional el 1978. Entre els seus jocs notables destaca la Setzena Olimpíada d'Escacs, celebrada a la ciutat de Varna (Bulgària) el 1962, on va derrotar a Bobby Fischer, el famós escaquista nord-americà.

Bibliografia:

- Wikipedia.org
- Història: "Escacs Club Catalònia"
- Ajedrez 365: "Los primeros pasos del ajedrez en Manresa, una mirada al pasado", aquí

El final d'una estació?

El nou Pla Urbanístic de Manresa, ha tornat a posar a debat l'estació de Manresa-Baixador dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, una instal·lació que escapça un espai central i que talla dues de les principals avingudes obertes durant els darrers anys, la de la Font del Gat i la de l'Abat Oliba. A la fotografia, inauguració de l'estació de la discòrdia l'estiu de 1969. 

(Fotografia: Arxiu Jaume Quintana i Torras)

Consells d'un amic

Antoni Gaudí i la basílica de la Seu

La façana principal que la basílica de la Seu (la que dóna a la plaça de la Reforma) havia tingut fins a inics del segle XX no s'adeia gens a la majestuositat i característiques del temple, havia estat molt criticada per molts sectors de la societat manresana. La construcció d'una de nova era una assignatura pendent de la ciutat. Recollint aquest sentiment generalitzat, i gràcies al mecenatge extraordinari del patrici manresà Prudenci Comellas i Sala, la constitució d'una Junta de "notables" de la ciutat i el suport del bisbe Torras i Bages, s'encarregà els plànols de l'obra a l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March.

La idea va agradar molt entre els canonges de la Seu, el mateix alcalde de Manresa Maurici Fius i Palà i una bona colla de diputats i senadors del districte així com importants industrials i burgesos de la ciutat. L'acceptació era absoluta, quan es van començar a fer pressupostos, és a dir, alhora "d'afluixar la mosca" la cosa va canviar de forma abrupta, molts es van tirar enrere. Prudenci Comellas volia un mecenatge col·lectiu per la reforma de la façana de la Seu, però les seves prèdiques van quedar en no res, finalment va decidir que ell seria l'únic mecenes de l'obra, per tant, podia fer i desfer com volia.

Un cop elaborat l'avantprojecte, el bisbe Torras i Bages va decidir que fos revisat i aprovat per una petita comissió d'experts, entre els quals el mateix bisbe va voler que hi fos Antoni Gaudí. La intervenció i els suggeriments de Gaudí van ser assumits i van fer canviar els plànols inicials d'Alexandre Soler i March. Per tant, es pot dir que Antoni Gaudí va ser l'inspirador de la façana principal de la basílica de la Seu, un fet que en l'actualitat bona part de la ciutat encara desconeix.

El projecte substituïa la porxada antiga per un pòrtic compost per tres arcades, hi afegia un nou baptisteri i coronava el campanar amb una agulla piramidal d'estil neogòtic, que canvià radicalment la fesomia de la basílica. La construcció de la façana duraria pràcticament 20 anys.

Les obres s'iniciaren l'any 1915 amb l'enderroc dels antics pòrtics i la construcció de les parets de la nova façana. El febrer del 1917 es començà a construir la torre del campanar, que fou inaugurada el 23 de gener del 1918. Després de la construcció del baptisteri (inaugurat el 15 de maig de 1921), les obres es paralitzaren i no foren represes fins al 1933, en plena Segona República. Aleshores es van construir els tres arcs de la gran porxada de la façana, el terrat corresponent, la sala destinada al museu i l'escalinata. Les obres s'inauguraren per la Festa Major del 1934.

El somni del mecenes Prudenci Comellas

L’any 1913 i en el marc de les anomenades festes constantinianes commemoratives del XVI Centenari de l'Edicte de Milà, s'inaugurà el monumental cimbori de la catedral de Barcelona, amb la qual cosa culminava l'obra de construcció de la façana deguda a la munificència de la família Girona.

Un dels participants en la festa era Prudenci Comellas i Sala, un octogenari de la ciutat de Manresa, considerat una de les persones més riques del moment. Comellas estava content i engrescat d'haver participat en aquella trobada. No tant ric segurament com els Girona, es proposà de realitzar quelcom per l'estil a la Seu de Manresa. La construcció d'aquesta basílica, acabada substancialment a finals del segle XV, restava incompleta pel que fa a la façana principal o de ponent. Potser no seria com la majestuosa façana de la catedral de Barcelona, però la façana de la Seu no era digne dels anhels del senyor Comellas.

Bibliografia:

- Arquitectura medieval: "Construcció de la Seu de Manresa, el temple de Berenguer"

- Gasol, Josep M.: "Gaudí i la Seu de Manresa". Revista Dovella, núm 77, Tardor 2002, pp. 5-8

- Memoria.cat: "Antoni Gaudí i la Seu". El salvament de la Seu de Manresa, l'any 1936

- Tot Passejant: "Antoni Gaudí a la Seu de Manresa"

Els diables del Pont Vell

Una presència maligna

"Vet aquí que una vegada els dimonis es van fer els amos de Manresa 
i es van instal·lar a sota el Pont Vell"

Explica la llegenda que, fa molts anys, un seguit de diables es van instal·lar sota el Pont Vell de Manresa maleint a tot aquell que s'atrevís a passar per ell. Era tal la desesperació dels manresans que sentien la incapacitat per poder vèncer a aquests diables que, les autoritats van decidir sol·licitar de forma insistent als monjos del monestir de Sant Benet del Bages les relíquies de Sant Valentí que s'hi custodiaven, pensant que, la presència d'un Sant faria fugir als diables alliberant el pont. Després de molt insistir els monjos van consentir a prestar-los les relíquies perquè s'obrés el miracle i, així va ser, després de dipositar les relíquies de Sant Valentí els diables van fugir i el pont va quedar lliure de la presència maligna.

Davant tal miracle, les autoritats van decidir no tornar les relíquies del Sant i deixar-les dipositades sota el Pont Vell, perquè mai més cap presència maligna tornés a apoderar-se del pont però, un dia, les relíquies van desaparèixer d'aquest lloc i, van aparèixer entre uns matolls a dalt d'un turó, entre Sant Fruitós de Bages i Sant Benet. Les relíquies del sant van ser trobades per una jove pastora que les va portar a les autoritats eclesiàstiques, en el lloc de la troballa s'hi construiria una petita capella. Avui ja no existeix aquesta capella, el pas dels anys ha esborrat la seva empremta, però sí que hi ha l'esbarzer, el qual, per més que el tallin, sempre torna a créixer.

Bibliografia:

- Joan Amades: Costumari Català. Barcelona, Ed. Salvat, 1950

La ciutat on mai passava res

Silenci estem rodant!

“En principio no había pensado en Manresa, sino en Vitoria y los interiores en Madrid. Pero cambiaron los planes y tuvimos que rodar en Barcelona. Estudiamos diferentes ciudades en un radio de 100 km [...] Manresa es una fabulosa ciudad cinematogràfica...”

Luis García Berlanga

Es presentava un hivern cruelment fred l'any 1961, a la ciutat on mai passava res de res i els dies es repetien amb la monotonia del franquisme més gris va arribar un tren a l'estació del Nord de la Renfe, el tren del cinema. Del 27 de febrer al 29 de març el rodatge de la pel·lícula Plácido, sota la direcció del cineasta Luis García Berlanga, Manresa esdevingué un motiu d’expectació i curiositat pels ciutadans, atrets per l’espectacularitat del muntatge, les càmeres, els focus, el vestuari i la presència d’actors en hotels i restaurants de la ciutat. Un mini Hollywood en tota regla, vaja.

El film fou rodat a Manresa i també a Barcelona, després que no es pogués realitzar a Conca, la ciutat preferida del director, Luis García Berlanga. Tampoc no es va poder fer a Vitòria per raons burocràtiques. En el fons, Berlanga buscava una ciutat mitjana per reflectir la hipocresia d'un règim que se sentia feliç impulsant campanyes com la de fer seure un pobre a la taula dels rics el dia de Nadal. La idea principal de la pel·lícula va partir d'una campanya ideada pel règim franquista en els anys cinquanta que, sota el lema Siente un pobre a su mesa, volia promoure, "en dates tan assenyalades", un sentiment de caritat cristiana envers els més necessitats. 

Des del principi tant Ràdio Manresa com el diari de la Falange local Manresa van mostrar-se disposats a explicar amb tot luxe de detalls l’esdeveniment, atès sobretot perquè els fets es desenvolupaven en una ciutat on “mai no passava res de nou”, com recordava l'antic locutor de ràdio, Vicenç Comas. El director Berlanga, que concedia les entrevistes a l’hotel Santo Domingo (actualment desaparegut) on s’allotjava, Comas no el deixava ni un sol instant. Tant és així que, quan Berlanga els veia aparèixer, no podia estar-se de dir: “¿Otra vez tú aquí?”

Els manresans es van abocar de ple en cadascuna de les vicissituds del rodatge de Plácido. Alguns amb la seva presència massiva al carrer, malgrat que feia un fred intens, i d’altres participant de manera activa al film, ja fos interpretant algun paper menor, de figurants, conduint un carro de cavalls com va fer Josep Antoni Cruz, o en el cas de l’Enric Martí, cedint el seu motocarro, que va fer famosa la pel·lícula.

Els aspirants a extres van ser convocats un dissabte al matí al pati del Casino. Més de 200 persones es van presentar al que ara en diríem un càsting, estaven repartits en quatre grups. La majoria d'extres farien d'avis en l'escena on apareixien en un asil. El film va costar 10 milions de pessetes de l'època, una quantitat gens baixa. El sou que van percebre els figurants rondava les 60 pessetes diàries, els músics de l'orquestra se'ls pagava 300 pessetes i als extres amb un petit paper 150 pessetes.

La ciutat de Manresa és la gran absent al rodatge de Plácido. En cap moment s’esmenta la ciutat, real o fictícia, en què transcorre l’acció. Un fet curiós també és l'absència en els plànols finals de la basílica de la Seu.

Bibliografia:

- El Pou de la Gallina: "El rodatge de ‘Plácido’, pas a pas" (desembre 2011), núm. 271

- Manresa a cop d'ull: "Plácido, Manresa 1961, el Hollywood de Berlanga" (març 2013), núm. 6

- "Plácido, una crítica a l'egoisme humà" (Diari Regió7, 16/12/2011)

Més informació:

- Berlanga a Manresa: aquí

La crema de Manresa

La ciutat dels focs 

La ciutat de Manresa i la seva comarca, el Bages, engeguen dissabte 6 de juliol del 2013 els actes de commemoració dels 300 anys dels fets de la Guerra de Successió. "L'incendi de Manresa" és la peça central dels actes de commemoració, un esdeveniment escènic on més de 450 voluntaris de la cultura popular i tradicional recrearan un dels fets més transcendents de la història de Manresa: la crema de prop de la meitat de les cases de la ciutat per part de les tropes borbòniques el 13 d'agost de 1713. 

El dia 5 de juliol de 1713 comença la Junta de Braços a Barcelona on s'opta per la guerra a ultrança. Un dels participants de la Junta de Braços és el síndic de Manresa doctor Josep Sala i de Miralles, sogre del germà de Rafael Casanova, conseller en cap de Barcelona. Durant el mes de juliol la ciutat de Manresa es posa sota l'obediència del generalíssim borbònic Duc de Populi. Una setmana més tard, però, el coronel Josep de Peguera i de Cortit va arribar a Manresa a reclutar homes per lluitar a favor de la resistència catalana. Aquest fet va motivar la voluntat de l'alt comandament borbònic de castigar la ciutat. 

El 13 d'agost de 1713 un gran exèrcit borbònic comandat pel general José de Armendáriz i pel Comte de Montemar, amb ordres expresses del generalíssim borbònic Duque de Pópuli, va incendiar la ciutat de Manresa. Prop de la meitat de la ciutat va quedar afectada per aquest incendi. L'acció va representar una clara voluntat d'exemplificar la repressió estenent el terror per tal d'obtenir la submissió pacífica dels pobles de la Catalunya central i va motivar que moltes poblacions es passessin a l'obediència de Felip V. L'incendi es produïa tres setmanes més tard d'iniciar-se el setge de Barcelona i va ser el principal exemple de repressió i de barbàrie contra la societat civil catalana.

Més informació: 

- Terra Cremada. Devastació i foc a Manresa: aquí

- La Guerra de Successió, ultims dies: aquí

- José de Armendáriz i l'incendi de Manresa: aquí

Els incendis de la Guerra del Francès:

- El gran incendi de Manresa: (I), (II)