Dintre i fora, la ciutat medieval

Els quarters i els ravals de la Manresa medieval

A les acaballes del segle XIII diversos factors van portar la ciutat de Manresa cap a un sorgiment d'unes noves elits econòmiques. Els impostos reials eren relativament baixos i els rics de la ciutat van poder invertir-los en millores de caràcter urbà, sobretot en l'arquitectura local que havia d'esdevenir un símbol de llur poder de la ciutat en la regió central de Catalunya. Foren anys d'esplendor econòmica on les classes dirigents, les grans famílies manresanes i els patricis van dedicar esforços en construir o més aviat bastir una imatge de ciutat rica, seguint els paràmetres medievals de l'època. El resultat de tot això fou que entre 1290 i 1330, segons ens diu Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i Declivi d'una ciutat medieval (2017), Manresa va iniciar la construcció de cinc esglésies gòtiques i un nou pont de pedra. Els campanars de les noves esglésies de pedra eren la viva imatge d'una ciutat en expansió. A partir de 1330, la ciutat va patir una important sequera que va obligar a emprendre un projecte ambiciós per portar aigua del riu Llobregat cap al riu Cardener, dissenyat per millorar la productivitat agrícola de Manresa, la famosa "Séquia".

Aquells anys foren d'un ritme de creixement frenètic, la ciutat havia quedat petita i van començar a sortir nous espais habitats fora del perímetre fortificat de les muralles. La ciutat augmentava fora muralles molt de pressa, per la impossibilitat d'encabir més gent dintre el nucli habitat. Les muralles del segle XII eren insuficients i aviat van néixer dos nous ravals, un a cada costat, a l'est i l'oest de Manresa. Cap a l'any 1320, els suburbis de Manresa eren gairebé tan grans com la ciutat de les muralles. D'aquesta manera, podem entendre que a principis del segle XIV la ciutat fos dividia en quatre quarters. Els quarters eren una espècie de districtes moderns, i eren utilitzats per fer lleves de tropes per la milícia del veguer, i per repartir els impostos a recaptar, i en alguns casos, fins i tot per escollir els consellers de la ciutat. Dos d'aquests quarters formaven part de la ciutat emmurallada, el de Santa Maria al sud i el de Sobrerroca al nord, mentre que els altres dos consistien en el raval oriental, Sant Miquel, i l'occidental, el de les Cudines, més conegut avui pel seu nom com Escodines.

Les noves muralles: Sant Miquel a dins, les Escodines a fora

L'any 1360 el temor a diferents invasions va obligar la ciutat a construir un nou teixit de muralles que protegís a tots els manresans, fou la darrera reforma que va efectuar la ciutat de Manresa respecte al tema de les muralles. Una declaració de 1362 diu que les ciutats non est clausa, tenien un sistema defensiu del tot insuficient. Sis anys més tard, van iniciar-se les obres per construir les noves muralles. El nou recinte emmurallat envoltava íntegrament el quarter de Sant Miquel, i cap al 1375, seguint la documentació del temps, les obres pràcticament ja havien quedat acabades. No fou el cas del quarter de les Cudines, el raval oriental de Manresa no va ser inclòs dintre les muralles. Els motius eren financers, tot i que també hi havia una explicació més fàcil. La part oriental de la ciutat era difícil de defensar, ja que s'estenia entre la part més alta dels barris de Santa Maria i Sobrerroca i el turó de Santa Clara a l'est. Les noves muralles de finals del segle XIV no protegien a tots els manresans, i la construcció de les muralles va deixar la ciutat exhausta econòmicament. Fins i tot els caps de casa de les parròquies hagueren de suportar la càrrega fiscal de la construcció.

Les divisions de la ciutat medieval

Durant el període medieval era freqüent dividir les grans ciutats en parròquies, i no en districtes o quarters. El cas de Manresa era peculiar, ja que la ciutat tenia una única parròquia que englobava la ciutat i un radi de cinc quilòmetres. Les autoritats locals van recórrer a un nou mètode de divisió, la dels "carrers" o quarters, una divisió administrativa que com hem dit abans, era per fins econòmics, defensius i més endavant, militars.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

- VALDENEBRO, Raquel (2007): El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

Presentació del projecte "Apugem la Persiana"

La història feta pels seus protagonistes

Apugem la persiana. Comerços històrics de Manresa és un recorregut en el temps, un projecte de recuperació d’història oral de la ciutat de Manresa. A través d’entrevistes a antics propietaris/es, dependents/es i altres testimonis, el projecte iniciat per la historiadora del Centre d’Estudis del Bages Lluïsa Font fa dos anys, ha recuperat la memòria d’establiments que han tancat i que han traçat la història comercial de la capital del Bages. Són establiments que, per raons diverses, han finalitzat la seva activitat, alguns fa molts anys. Tanmateix, el projecte vol ser un reconeixement a totes aquelles persones que han deixat la seva empremta en els comerços de la ciutat. 

Per aquest motiu el proper dimecres 14 de març, a la Sala d’Actes del Centre Cultural del Casino de Manresa, a les 19:30 l’equip de treball del projecte presentarà el seu web a la ciutat de Manresa. Amb aquest acte es vol fer un homenatge i un reconeixement a totes les persones que van col·laborar i participar en aquest projecte de recuperació de la història oral de la ciutat de Manresa. Un projecte d’investigació de llarg recorregut que ha rebut el suport de l’Ajuntament de Manresa i que el Centre d’Estudis del Bages ha apadrinat. 

- Més informació: 

https://apugemlapersiana.wordpress.com

Les cartes de franquesa

Els immigrants de Manresa durant el període medieval

El període que va de mitjan segle XIV fins a pràcticament entrat el segle XVI els consellers de Manresa tenien clar que la crisi demogràfica que tenia lloc a la ciutat era un llast que afectava greument l'economia. Calia repoblar la ciutat amb nous habitants. Ben aviat es va restaurar i recuperar una vella pràctica provinent de les guerres contra els sarraïns, les cartes de franquesa. Les cartes de franquesa eren excepcions fiscals a tots aquells qui volguessin venir a viure a Manresa amb la seva família, amb la particularitat que estaven exempts de pagar impostos a la corona durant un període estipulat.

Per tal d'aconseguir aquesta fita, els prohoms, caps de les grans famílies de Manresa i consellers, van començar a concedir l'exempció temporal o de per vida del pagament d'impostos reials directes, que assumia la ciutat de Manresa, a tots aquells que es traslladessin a viure a la ciutat amb la seva família. Amb aquesta mesura, els afranquits només haurien de pagar les poques talles i els "impostos municipals" que bàsicament eren obres de manteniment a les muralles i la séquia, i els impostos indirectes que gravaven sobre diversos productes del mercat. Normalment, els períodes d'exempció d'impostos anaven del 5 a 15 anys. Un cop finalitzaven aquests períodes, els afranquits ja pagaven els mateixos impostos que "els autòctons". Alguns d'aquests afranquits van gaudir de per vida de l'exempció d'imposts reials.

Totes aquestes mesures van afavorir l'arribada d'immigrants a la ciutat, destaquen els "veïnats de França" els occitans i catalans del Rosselló que van venir a viure a la nostra ciutat. Encara en queden vestigis en la nomenclatura de la ciutat, com el carrer Arbonés, que és una derivació de la ciutat de Narbona. Tot i això, la majoria d'afranquits de Manresa eren catalans de l'interior. En aquest aspecte, a l'Arxiu Comarcal del Bages encara podem revisar el llibre on s'inscrivien tots els immigrants que arribaven a Manresa. Allà s'hi apuntava els seus noms, l'origen i l'ofici. En aquest llibre no hi trobem tots els inscrits que van rebre entre el 26 de maig de 1363 i 20 de desembre de 1512 atès que qui només s'apuntaven els immigrants afranquits pel consell de la ciutat i no tots els immigrants que s'instal·laven a Manresa.

De la llista d'afranquits podem observar que la majoria dels noms i cognoms són originaris de la Catalunya dels segles XIV i XV. Trobem noms comuns com Joan, Bartomeu, Bernat, Pere, Ramon o Guillem, i també cognoms habituals com Ferrer, Oliveres, Grau, Morera, Pla, Riera, Puig o Roca. Hi ha una importància d'immigrants del Bages i de les comarques de l'entorn. Això es pot saber gràcies als cognoms típics de cada zona. Per exemple, el cognom Abadal era molt típic de la comarca del Moianès, un Brocart era un cognom originari de Sant Fruitós de Bages; els cognoms Quer, Fábrega i Salipota eren típics de Súria; un Canadell de Viladecavalls de Calderes; un Cirenencs era de Monistrolet (Rajadell); un Graner de Navarcles; un Grau de Fals (Fonollosa); un Llobet de Sant Joan de Vilatorrada; un Riera de Callús i un Ullastrell, de Rocafort. Molts d'aquests cognoms fan referència als masos, alguns d'ells avui encara es mantenen en peu. Molts d'aquests afranquits no van instal·lar-se dintre les muralles de la ciutat de Manresa sinó als ravals i als afores. Els cognoms d'aquests afranquits eren Angle, Guix, Comtals o Corrons, alguns d'aquests noms avui són noms de barris de Manresa.

Bibliografia bàsica:

- BOLÒS, Jordi (2000). Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Barcelona: Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284, p. 130.

- TORRAS, Marc (2001). Els noms dels immigrants a la Manresa Medieval. XXVII Col·loqui general de la societat d'onomàstica. pp. 343-358. Volum II.

No és Israel... és Manresa: el mur d'en Jaffa

I més històries de les muralles!

En aquest bloc hem parlat molt de les muralles de la ciutat de Manresa, un tema apassionant sens dubte i que encara ens donarà per fer un parell més de bones històries. Com moltes de les principals ciutats i viles catalanes, Manresa, com a nucli urbà, va néixer durant el segle X en un punt fortificat i es va consolidar a partir del segle XII entorn d'un mercat i, sobretot, en el segle XIV, la seva època de màxima esplendor. D'aquestes èpoques en perduren elements tan rellevants i singulars com la basílica de la Seu i la Séquia de Manresa, però també les Muralles, els ponts Vell i Nou, i nombrosos elements immersos en la trama urbana de la ciutat, també d'origen medieval. Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans de ser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocupava també el Puig Mercadal i tot l'espai entremig.

Si ens situem al tram on encara podem veure l'antic mur medieval de Manresa, entre el Puig Cardener i el final del carrer de Galceran Andreu, un nom surt als panells explicatius i turístics del recorregut, és el nom de “mur d’en Jaffa”. Un nom peculiar i que avui en dia molts visitants de la ciutat i també molts manresans despistats, es pregunten quin és l'origen d'aquest nom. El tram de muralla de Manresa dita, mur d'en Jaffa era, i de fet encara hi és, just al darrere de la casa de la família Jaffa, que ocupava el solar dels jutjats vells de la Baixada de la Seu. El nom venia d'un important llinatge manresà, amb una llarga tradició de càrrecs públics al Consell de la Ciutat. Aquest tram de mur del segle XII fou refet el 1380 aprofitant les pedres del tram del mur que anava de Sant Miquel al Puig Cardener, que s’estava desmuntant.

En vermell, el mur d'en Jaffa. Dibuix de Lluís Comallonga

"Aquest fragment de muralla era conegut com el mur d’en Jaffa, per trobar-se proper a la casa de la família Jaffa. En aquest tram, tot i la vegetació, s’aprecia un mur que pertany clarament al circuit de muralles del segle XII. Actualment és un dels trams més antics conservats de la muralla. A la part posterior encara es pot apreciar el que podria haver estat el corredor interior del mur, convertit actualment en un carreró entre el mur i les cases".

Raquel Valdenebro, Les muralles de Manresa. Itineraris per la història de la ciutat.

Bibliografia:

- GASOL, Josep M. (1975). La història de Manresa explicada als infants. Manresa: Llibreria Símbol.

- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97.

Es col·loquen tres noves stolpersteine en record a més manresans deportats als camps nazis

Construint el record i la condemna 

Col·locació d'una llamborda stolpersteine a Manresa

El passat dia 26 de gener, en la vigília del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust, es van col·locar tres llambordes stolpersteine més davant de domicilis dels deportats manresans als camps nazis. Justament feia un any a Manresa se’n van posar 21 i va venir a col·locar-les el seu creador, l'alemany Gunter Demnig. En aquesta ocasió Demnig no va assistir a la ciutat i fou el mateix Ajuntament de Manresa qui va instal·lar les llambordes. Els tres manresans homenatjats el dia 26 de gener eren Àngel Sánchez López, Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena (pare i fill). Tots tres van sobreviure l’infern del camp de concentració de Mauthausen. 

Ubicacions:

• Àngel Sànchez López, al carrer de Folch i Torres número 18 (a tocar del Passeig del Riu). 
• Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena, al carrer del Bruc número 41, prop de les Dominiques.

Alumnes de diferents instituts de Manresa van participar en els diferents actes i prèviament van realitzar un recorregut per diverses llambordes stolpersteine, acompanyats de Jordi Pons, professor, historiador i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa.

Més informació:

- Manresans deportats en camps nazis 
www.memoria.cat/deportats

- Les stolpersteine ja són a Manresa! La memòria dels deportats
historiesmanresanes.blogspot.com.es/2017/01/stolpersteine-ja-son-manresa.html

Els pioners del gas

Manresa i el gas, un bon experiment

Manresa fou de les primeres ciutats de Catalunya que va construir una fàbrica de gas, amb l'objectiu de proporcionar energia a l'enllumenat públic i privat. El 1858 es va fundar l'empresa de Marià Torrens i Companyia, impulsada per un grup de gent de la població amb la intenció de crear una societat d'enllumenat de gas -la qual va prendre el nom del soci majoritari. Tot just acabada de fundar, el consistori manresà es va posar mans a l'obra i li va arrendar el servei d'enllumenat públic dels carrers i places de la ciutat.

La fàbrica del gas es va construir a l'extrem nord del Passeig del Riu, a la vora del riu Cardener, en un espai que popularment els manresans coneixien com el Molí d'en Travessa. L'edifici es va fer a prop de l'estació i dels molls del ferrocarril de Manresa a Berga (el "carrilet" del Llobregat), d'on arribava el carbó procedent de les mines, que era la font natural i motriu per a la fabricació del gas. Mentre es construïa la fàbrica de gas, pels carrers i places de Manresa s'estenia la canalització de les canonades que conduirien el gas. Les obres ban durar fins a l'any següent, i es va inaugurar de forma oficial i amb tota la pompositat del moment, a la Festa Major de Manresa de 1859 (el mateix any que el tren havia arribat a la ciutat). Un total de 140 fanals públics i 1200 punts de llum en cases privades van il·luminar la nit manresana. Per primer cop en la història els manresans van gaudir de la claror que no provenia de torxes i del foc. 

Una empresa en expansió (1876-1931)

L'empresa de Marià Torrens la va adquirir el 1876 el barceloní Josep Mansana i Dordan, que va continuar impulsant l'activitat de l'empresa a la ciutat, més endavant el seu fill faria el mateix. El nom de l'empresa passa a denominar-se Gas Mansana, tot i que al segle XX, el nom popular i que quedaria al record seria la fàbrica del gas, o senzillament Gas de Manresa. L'empresa Gas Mansana va patir una sèrie de cops i importants sacsejades. Al final del segle XIX l'Ajuntament de Manresa va canviar l'enllumenat públic del gas per l'elèctric, més beneficiós per la ciutat i menys perillós. Igualment, també cal dir que el terrible aiguat del 12 d'octubre de 1907 va destruir les instal·lacions i gasòmetres que tenia l'empresa. La ciutat va quedar completament a les fosques.

Tot i aquests problemes l'empresa va continuar amb la seva activitat, oferint els seus serveis com la calefacció a les primeres llars manresanes i sobretot l'ús del gas a la indústria, en una ciutat amb un gran nombre de fàbriques, tallers i oficines. Al marge de les grans instal·lacions al costat del riu, l'empresa tenia les seves oficines al carrer de Sant Miquel de Manresa, i l'any 1930 fins i tot va estrenar un establiment on es venien aparells de calefacció i d'enllumenat, amb descomptes pels consumidors que tenien un contracte amb l'empresa.

Més informació de l'aiguat de 1907:

- Història de Manresa, la història documentada de Manresa: aquí

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Zenobita. Manresa

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa Recull Gràfic (1876-1965). Efados.

- OLIVERAS, Josep (1986). La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900). Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.