Atemptat a la Seu

Atac a un símbol manresà

Fotografia: L'endemà de l'atac a la Seu (Arxiu Regió7 - J. Mazcuñán)

En un context en què la incertesa social i política encara era dominant i en què els atacs terroristes eren el pa de cada dia a tot el país, la nit del 28 al 29 de maig de 1979 li va tocar rebre a la basílica de la Seu de Manresa, que va ser incendiada i va patir seriosos desperfectes, el més greu la destrucció de la imatge de la Verge d'Alba.

L'atac es va fer a la matinada, sense testimonis. Al matí d'aquell dia, l'aleshores vicari episcopal, mossèn Jaume Franquesa, en obrir el temple, va observar la fumera que sortia de l'interior de la basílica. Després de ventilar l'edifici, en entrar a l'interior de la nau central va descobrir a terra la talla de la Mare de Déu de l'Alba, totalment destrossada. Segons la documentació, se li atribuïa una antiguitat que es remuntava entre els segles XIV i XV. També es va contemplar com havien quedat destruïts l'aparell electrònic que sincronitzava el rellotge amb les campanes, cortinatges, partitures de l'orgue, el monument de la processó de la Setmana Santa, el fons de la nau central, una part de l'altar i divers mobiliari divers.

Les reaccions de condemna van ser unànimes per part dels partits polítics de l'espectre ideològic més ampli i de totes les capes socials de la ciutat. Tothom va coincidir a dir que l'atac no era només contra la religió, sinó un atac contra la ciutat de Manresa i la seva història.

L'autoria dels fets?

Fotografia: El foc destrueix la talla de la Mare de Déu de l'Alba (Manolo Sànchez - Manresa: Història Gràfica de la Transició)

El foc es va iniciar en tres punts diferents, en els extrems, la qual cosa indicava que va ser un acte preparat i coordinat per diferents persones. Una trucada misteriosa a les onze de la nit al 091 de l'emissora Ràdio Manresa, feia corroborar l'esdeveniment com de terrorista:

"Tome nota: fuerza joven pro legalización de la marihuana, reivindicamos atentado fuego en Seo anarquista de Manresa."

Immediatament de la trucada, una patrulla del 091 es va personar als voltants del recinte de la Seu i no va veure res sospitós, tot feia indicar que la trucada es va realitzar després de l'incendi al temple. Així doncs, es tractava d'una bretolada de joves amb ganes de gresca? O d'un "comando" autèntic manresà a favor de la legalització de la marihuana? Sens dubte, és un capítol més de la "Manresa fosca".

Font:

- Especial Diari Regió7, "25 anys: 1978 - 2003"
- Hemeroteca Digital La Vanguardia: "Destruyen la imagen de la Verge del Alba", (30/05/1979)

Els fanals de les cantonades

Vestigis de la ciutat

Caminant tranquil·lament pels carrers de Manresa, podem observar vells fanals que presenten un estat d'oxidació i abandonament força avançat, són els antics fanals de l'enllumenat públic, que amb el pas dels anys van deixar d'utilitzar-se i es van anar substituint progressivament per fanals més moderns. Com a nota històrica i curiosa, s'ubicaven a les cantonades i interseccions entre carrers per evitar accidents durant la nocturnitat.

En aquesta fotografia del barri de les Escodines (publicada en aquest post), de l'any 1911, es poden observar els fanals (marcats amb un cercle vermell) instal·lats en les cantonades de les cases del carrer.

Els carrers Nou i Vell de Santa Clara (barri de les Escodines), en una fotografia de 1911.

(Arxiu Museu de la Tècnica de Catalunya)

Encara que avui en dia en queden molt pocs (ara ja no són a les cantonades, a causa de la construcció de nous habitatges dels darrers 40 anys), existeix un carrer de la ciutat, el carrer Arquitecte Montagut (entre el carrer Gaudí i la carretera del Pont de Vilomara), on segueixen il·luminant la nit manresana.

Fanal al Carrer Arquitecte Montagut, a l'edifici de la Taverna del Mallol.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Vell de Santa Clara, al barri de les Escodines.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Sant Llàtzer, molt a prop de la carretera del Pont de Vilomara.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal a la carretera de Vic, molt a prop del pont de ferro dels FGC.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Gaudí, uns metres més endavant una de nova.

(Autor: Jordi Bonvehí)

Fer la bugada al riu Cardener?

Fotografia del 1911 en què es pot veure una singular i poc coneguda imatge d’un grup de dones fent la bugada directament al riu Cardener, sota el canal de la desapareguda fàbrica de “Les Roques de Sant Pau” i més avall del Pont Vell.

Arxiu d’Imatges del Centre de documentació mNACTEC. Fons: J. Forns. Autor: Josep Forns Olivella

L'aventura europea del TDK Manresa

L'Eurolliga de la temporada 1998-1999

Fotografia: Plantilla del TDK Manresa (campió de la lliga ACB la temporada anterior) de la temporada 1998-1999, última temporada en actiu que disputaria el base de Ripollet Joan "Chichi" Creus. (Fotografia: Diari Regió7)

Després d'aconseguir el sorprenent títol de la lliga ACB, el TDK Manresa es disposava a jugar la màxima competició de clubs d'Europa, l'Eurolliga que organitzava la FIBA-Europa. Durant una temporada, els millors equips del panorama europeu van visitar el Pavelló Nou Congost. Equips de la talla del Panathinaikos, el Maccabi Tel-Aviv, l'Estrella Roja, l'Efes Pilsen, la Cibona o el Zalgiris Kaunas van venir a la ciutat de Manresa per jugar-hi un partit de fase regular de l'Eurolliga (l'antiga Copa d'Europa de bàsquet).

El primer partit que va jugar el TDK Manresa, es va disputar el 24 de setembre de 1998, davant el campió turc, l'Efes Pilsen, al pavelló Nou Congost, amb derrota mínima, 67 a 68. Un partit on van destacar els 24 punts del jugador del TDK, el nord-americà Terquin Mott.

La temporada 1998-1999, es recordarà pel nivell de competició i exigència que suposava jugar l'Eurolliga davant els millors equips europeus i enfront jugadors que més tard acabarien a l'NBA com Hidayet Türkoğlu, Marko Milič, Vladimir Radmanović o Gordan Giriček.

Si voleu veure tots els partits que va disputar el TDK Manresa aquella temporada europea podeu consultar aquest enllaç: aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca Regió7 (1998-1999)

El trajecte Terrassa-Manresa l'any 1935

Un salt al passat

Fotografia: Vista aèria de la construcció de l'enllaç de l'autopista A-18, a la ciutat de Terrassa.

En aquest post, recuperem l'article de José Maria Milagro, publicat l'any 1987 a la revista Espais del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, sobre la construcció del tram de l'Eix Llobregat, entre les ciutats de Terrassa i Manresa. L'antiga autopista A-18 (en l'actualitat C-16, "autopista de Montserrat"), començava a veure la llum amb el sistema de pagament (peatge), les obres es van iniciar l'any 1987, unes obres que per coses de la vida acabarien abans del termini fixat, cosa inaudita quan es tracta d'infraestructures com carreteres de gran pes o xarxes ferroviàries. Però mig segle abans, el 1935...

Concebuda en el "Pla de Camins" de la Generalitat de Catalunya de l'any 1935 com una de les quatre vies "Metropolitanes" de la xarxa viaria de Catalunya, l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa-Manresa encara no té el tram Terrassa-Manresa, la construcció del qual, per concessió administrativa i en règim de peatge, fou autoritzada per un acord del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en la reunió del 5 de juny de 1986. Aquesta autopista figura també entre les propostes fetes per a la xarxa primeria en el "Pla de Carreteres de la Generalitat" actualment vigent, i dels 50 milions calculats per als 55,5 km de l'itinerari Barcelona-Manresa l'any 1935, hem passat als 19.000 milions per als 36,6 km del tram Terrassa-Manresa. La finalitat de l'autopista Terrassa-Manresa és donar continuïtat a l'autopista Barcelona- Sabadell-Terrassa i connectar, al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, amb la carretera (C-1411 o 'Eix del Llobregat', amb l'N-141 i, al seu dia, amb l'Eix Transversal de Catalunya. Els primers antecedents històrics d'aquesta autopista es remunten al "Pla de Camins" que, dins el "Pla General d'Obres Públiques", va redactar, sota la direcció del senyor Victoriano Mutioz Oms, la Generalitat de Catalunya entre els mesos de juliol i novembre de 1935. Els anys 1970-74 va ser construïda i va entrar en servei l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa, de 22 km de longitud, construïda per l'Estat en règim de circulació gratuïta. Entre el "Pla de Camins" de 1935 de la Generalitat de Catalunya i la decisió definitiva de la mateixa institució autonòmica ha passat més de mig segle, encara que en la primera ocasió no es va poder dur a terme la construcció total de l'autopista Barcelona-Manresa i en aquesta última i definitiva oportunitat, la Generalitat va obtenir el traspàs de competències en matèria de carreteres entre setembre i octubre de 1980 i a partir d'aquest any va haver de redactar l'actual "Pla de Carreteres". La decisió d'ara és històrica, pels seus antecedents i per la importància de la resolució.

Més informació:

- Inauguració de l'autopista A-18 (Terrassa-Manresa), aquí

- Eix del Llobregat (wikipedia), aquí

Document original:

- Jose María Milagro: Espais, Revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. "L'autopista Terrassa-Manresa, una decisió històrica: dels 50 milions de 1935 als 19.000 milions de 1986", any 3, 1987

El buròcrata perfecte, Ramon Soldevila

L'alcalde gestor del franquisme: asfalt i obres

Fotografia: Ramon Soldevila amb les autoritats a l'obertura del nou carrer Alfons XII, 1966 (Arxiu: Jaume Quintana i Torres)

Ramon Soldevila Tomasa va néixer al poble Sant Mateu de Bages l'any 1920, i era advocat de professió. Els manresans i manresanes d'una certa edat el recordaran com a figura política, però sobretot com a alcalde de la ciutat de Manresa, durant la darrera etapa del franquisme (dècades de transició entre els 60 i 70), una època relativament còmoda en l'àmbit econòmic, on el desarrollismo havia fet que les classes populars obtinguessin un nivell de vida més desacomplexat, gràcies a l'accés de béns de consum bàsics i sobretot de luxe, com vehicles privats, telèfons, neveres o televisions. Malgrat l'immobilisme polític, el nivell de vida de la ciutat de Manresa havia augmentat, a causa d'una economia de consum planificada, dictada pels tecnòcrates de Madrid.

El pare d'en Ramon Soldevila havia destacat dins la conservadora Lliga Regionalista. Després de la Guerra Civil Espanyola (on no participà, en passar-se al bàndol revoltat, tot i formar part de la lleva del biberó), la seva promoció política estigué determinada per la relació personal amb el manresà Mariano Calviño de Sabucedo, amb l'afiliació a FET-JONS i la vinculació, en condició d'assessor legal, amb l'Organización Sindical Española.

Entrada al consistori manresà

El 1960 entrà al consistori manresà com a regidor pel terç familiar i primer tinent d'alcalde, fins a l'accés a l'alcaldia l'any 1964 substituint a l'anterior batlle, Joan Moll. Soldevila ocuparia la màxima magistratura municipal fins a l'any 1975, deu anys al capdavant de la nostra ciutat.

El seu llegat, en matèria urbanística, es resumia en un condicionament dels carrers i accessos de la ciutat i la supressió de la xarxa ferroviària per dintre el nucli urbà perquè hi poguessin accedir de forma més fàcil els vehicles privats que augmentaven any rere any, sacrificant les antigues vies del tren que desdibuixaven el plànol urbà de Manresa i pavimentant grans avingudes com la carretera de Vic o la Muralla (Avendia del Caudillo durant el franquisme) amb materials de primera qualitat. També fou l'impulsor del Parc de l'Agulla, inaugurat de forma oficiosa el 1974 i l'alcalde que va fer clausurar el Museu de Manresa.

Imatge del Parc de l'Agulla, amb el llac artificial.

L'any 1966 convidà al dictador espanyol Francisco Franco a Manresa, per intentar guanyar-se el respecte dels aparells del règim i alhora exigir millores bàsiques per la ciutat en matèria d'infraestructures com la tan desitjada connexió entre Monistrol de Montserrat i Abrera, evitant el pas per Collbató. Era una persona obstinada, i gran professional (malgrat que mai va arribar a ser escollit en unes eleccions lliures), el seu despatx obria a les 6 del matí, i personalment es dedicava a revisar totes les obres que dictava el seu equip de govern.

Després d'abandonar l'alcaldia (el nou alcalde, Ramon Roqueta seria proclamat batlle el 3 de novembre de 1975), s'incorporà a l'equip del governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, com a subgovernador, càrrec que conservà amb el posterior delegat governatiu a la província, Salvador Sánchez-Terán Hernández.

Durant el període que es coneix com la Transició, essent molt proper, però no militant, de la Unión de Centro Democrático (partit fundat per franquistes moderats com Adolfo Suàrez), fou designat governador civil de Lleida (1977-1980), aquest seria el seu darrer càrrec com a polític i gestor.

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Retirades, condemnes, expulsions i banderes robades: aquí
- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició: aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí
- Les eleccions municipals de 1983: aquí

Bibliografia:

- El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): http://www.memoria.cat/franquisme

- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari

"La Gazeta de Manresa"

El diari manresà del postfranquisme

La mort del general Franco el novembre de 1975 i els preliminars de l'obertura política al camp editorial, i sobretot en els mitjans escrits, van suposar una sèrie de canvis estructurals i reciclatges, podríem dir de caràcter més democràtic, en molts diaris, periòdics i revistes. El diari "Manresa", publicat a casa nostra amb aquest nom des de l'any 1941 pels sectors propagandístics del Movimiento (òrgan polític del franquisme), va apostar per un canvi de nom el juny de 1976, un cop havia trencat la seva relació amb la Red Catalana de Premsa del Movimiento. El seu nom seria: "La Gazeta de Manresa -el periodico de la ciudad-". Juan A. Lozano, l'antic director del "Manresa" es convertia en director-editor del nou diari. Amb l'adquisició de maquinària de segona mà, ara el flamant diari s'imprimia en tallers propis, situats als baixos del carrer de Barcelona números 4 i 6. Aquesta "nova" època es caracteritza per un major nivell periodístic i una informació més amplia i plural, fugint dels estereotips franquistes i dels òrgans censors. El format era de 32 x 44 cm, amb sortida trisetmanal, amb números de 20 a 24 pàgines.

Els col·laboradors habituals en la nova etapa postfranquista, entre altres, eren: Ramon Albareda -informació municipal-, Josep Prat Julià, Mariano Fontrodona, Francesc Villegas, Bertran Teixidor, Antoni Quintana -entrevistes-, Toni Prat, Celdoni Sala -economia-, Àngel Finestres -cinema-, Josep Maria Pintó, etc. amb la fotografia de Joan Claret Font, Manolo Sánchez i Antoni Quintana. Actuava de redactor en cap l'infatigable periodista Joan Lladó i Font. El "Gazeta de Manresa" finalitza la seva trajectòria el 30 de desembre de 1982. La seva publicació era bilingüe: català i castellà. Just quatre anys abans, el 30 de desembre de 1978, apareixia el diari íntegrament redactat en català: "Regió7 -diari de les comarques centrals-", després d'anys de dictadura sortia novament un diari als carrers de la nostra ciutat que apostava per la llengua catalana.

Recerca:

- Camprubí Plans, Josep: "Visió CONTEMPORÀNIA DE LA PREMSA A MANRESA (1940-1990)", Revista Dovella, Octubre 1994

- Veure més articles i entrades relacionades amb la premsa manresana: aquí