Un dissabte a l'escola de 1964

Nois i noies al pati de l'escola Renaixença (en aquell temps Grupo Escolar Francisco Franco) l'any 1964, en una jornada esportiva dels dissabtes al matí. A la dreta de la fotografia es pot observar la ja desapareguda fàbrica de cintes Manubens (enderrocada el 2001). A l'esquerra de la mateixa es pot veure la casa Torra (1910) i al fons de tot, la casa Lluvià.

Font: Comas, F.; Redó, S.: "Manresa, La Ciutat Transformada 2", Ed. Zenobita, Manresa 2007

La vaga de 1890

Capítol 2. Que volen els treballadors

A mitjans d'abril de 1890, s'arriba a uns acords de mínims entre els treballadors manresans i els fabricants. El governador civil de Barcelona, arbitrarà en el conflicte, dotant-lo de legitimitat.

El 30 de març de 1890 la vaga ja és un fet. El detonant serà l'actitud de l'empresari de la fàbrica de cintes Vintró: es nega a reconèixer els representants obrers, i el fet provoca l'abandonament de la feina de la resta dels treballadors. Davant d'aquest greuge, el conjunt de la patronal també prendrà mesures i respondrà amb un locaut, els treballadors per la seva banda, es declaren en vaga.

Els punts de reivindicació dels treballadors eren els següents: millores econòmiques i el dret d'associació obrera; de tot manera, aquest serà un acord puntual, la comissió mixta (patronal i treballadors) continuarà reunint-se amb el compromís d'arribar a una solució definitiva en el termini de vuit dies. La federació de les Tres Classes del Vapor pacten el retorn immediat als llocs de treball, però amb l'amenaça d'una nova jornada de vaga si no s'arriba a cap acord satisfactori. Durant els dies següents retornen al treball les fàbriques que restaven aturades, les de la conca del riu Cardener i Llobregat. Per primer cop, els treballadors del Bages i el Berguedà comencen a organitzar-se i acudeixen en massa per afiliar-se a les Tres Classes del Vapor.

El 12 d'abril de 1890 s'acaben les converses i s'arriben a uns acords patronal-treballadors, respecte a les hores laborals setmanals:

- La jornada diürna de treball es reduirà a setanta hores per setmana, repartides en 12 hores els cinc primers dies i deu hores el dissabte. Diumenge descans setmanal.

- El torn de nit haurà de ser d'un màxim de cinquanta-dues hores a la primera setmana, nou hores els cinc primers dies i set hores el dissabte. Diumenge descans setmanal.

El "Primer de Maig" és una de les dates mítiques del moviment obrer. En aquesta data, i com a homenatge a un grup de treballadors de Chicago assassinats per la policia, un congrés obrer internacional reunit a París el 1889, va acordar celebrar diverses manifestacions arreu del món.

Amb aquesta situació arriba la jornada del Primer de Maig, que es celebrarà amb tranquil·litat i relativa calma. Es farà un míting al solar del Buen Retiro, i posteriorment dues mil persones es manifestaran ordenadament fins a l'Ajuntament de Manresa, on lliuraran a l'alcalde de la ciutat, un manifest signat pels diferents components de la Federació de Societats Obreres de Manresa, en aquest manifest obrer no apareix cap signatura de la federació de les Tres Classes del Vapor.

Els dies posteriors a l'1 de maig, es produeixen aldarulls a les fàbriques de Barcelona i altres ciutats obreres catalanes, sense que a Manresa tinguin gaire ressò, a causa del fet que la demanda de 8 hores diàries (reivindicació obrera dels treballadors de tot el món) es veia com una utopia i fita impossible d'arribar-hi.

Veure el capítol anterior:

- Capítol 1. Explotació i salaris baixos, aquí

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

La vaga de 1890

Capítol 1. Explotació i salaris baixos

Il·lustració a la "La Campana de Gràcia", en favor a les jornades laborals de vuit hores de la classe treballadora.

La segona meitat del convuls segle XIX i principis del segle XX es caracteritzen per ser un període de gran efervescència social i de lluita dels treballadors per assolir uns drets mínims i un reconeixement com a classe per part de la patronal i de l'estat.

Però de manera especial l'any 1890 serà un any clau pel moviment obrer internacional, ja que per primera vegada aconsegueix tenir una infraestructura organitzada que li permet tirar endavant la commemoració del primer de maig.

Les diferents organitzacions obreres existents a Catalunya no es quedaran al marge de la convocatòria i organitzaran el Primer de maig a cada ciutat, però aquesta celebració tindrà unes connotacions dramàtiques produïdes pel procés de solidaritat arran de les vagues de la ciutat de Manresa de 1890. Així doncs, durant l'any 1890 (any en què es reintrodueix el sufragi universal masculí i alhora es divideix la ciutat de Manresa en cinc districtes electorals) la capital del Bages gairebé esdevindrà l'eix de lluita obrera de Catalunya i ràpidament a altres zones, sobretot a les conques del riu Llobregat i Cardener.

Un encadenament de circumstàncies portarà a la vaga general. A les fàbriques tèxtils, sector hegemònic de la indústria manresana, els sous són en aquell moment irrisori, es treballa moltes hores i la patronal gaudeix d'un control absolut, com per prendre represàlies sobre qualsevol treballador que gosi alçar la veu, al mateix temps que es nega a negociar qualsevol mena de reforma laboral.

Moltes hores de feina i salaris irrisoris, era la tònica general dels obrers de les fàbriques tèxtils a finals de l'última dècada del segle XIX.

Aquesta actitud provoca un creixent malestar entre la classe treballadora. Però aviat les coses començaran a fer un tomb, quan la federació de les Tres Classes del Vapor (TCV), convoqui un míting obrer al pati de davant de l'església del Carme, els principals oradors seran Brugueras, de les Tres Classes del Vapor; Sebastià Cots de Badalona i Antoni Sagués com a representant de la Federació Obrera de Manresa. En aquest míting es denuncia la jornada laboral, de fins a vuitanta hores setmanals i on rarament es respectava el descans dominical i els sous un 50% més baixos que a la capital (Barcelona), la qual cosa evidenciava greus problemes per a la manutenció de les famílies. En definitiva, els obrers que no estaven organitzats, es trobaven en mans de la patronal.

Durant el mes de febrer de 1890, s'inicia un procés crític que es reflecteix a través de la premsa local. Cada cop apareixen al·lusions més radicalitzades amb motiu dels baixos sous i en contra l'actitud de la patronal que no admet representants obrers en diàlegs de negociació, acomiadant si fa falta a treballadors que, individualment, es queixen de la situació i practicant una campanya de desprestigi perquè no puguin trobar cap altra feina a la ciutat. Davant d'aquest desolador panorama es comença a plantejar la possibilitat d'endegar una vaga de caràcter general.

El dia 24 de març de 1890, la vaga esclatà a la fàbrica Vintró de Manresa, quan els treballadors exigeixen la demanda del compliment de la tarifa de preus defensada per les TCV. Els fabricants i la patronal responen amb un locaut, tanquen les portes de les fàbriques. El dia 27 de març, les Tres Classes del Vapor van a la vaga general a tot Catalunya en defensa dels treballadors fabrils manresans.

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Indústria i ofici: conflicte social i jerarquies obreres a la Catalunya tèxtil (1881-1923). Carles Enrech Molina. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

Interpretant el Carrer del Balç

Un carrer medieval quasi únic a Catalunya

Catalunya compta amb milers de carrers d'origen i traçat medieval, però en pocs es pot copsar de manera empàtica l'angoixa, l'estretor i el paisatge de les aglomeracions urbanes del segle XIV com en el carrer del Balç de Manresa. En aquest sentit, es pot afirmar que el conjunt manresà té pocs paral·lelismes al territori català a excepció del carreró de les Bruixes de Cervera.

És aquesta singularitat la que li dóna un enorme potencial turístic i de capacitat d'atracció de visitants cap a altres exponents de la Manresa medieval com la Seu, el Carme o l'Hospital de Sant Andreu. Experiències com les del conjunt occità de Carcassona o el Call Jueu de Girona han estat els referents a l'hora de conceptualitzar les propostes d'intervenció per al carrer del Balç.

"El carrer del Balç, centre d'interpretació amb el recorregut" (editat per Manresa Turisme)

1. Jaume Desfar, manresà i conseller del rei Pere III, ens evoca l'inici del regnat, i ens presenta com era el rei Pere III i les seves gestes, fins que l'any 1344 va visitar Manresa per primera vegada.

2. A punt d'arribar el rei Pere III i enmig de la cridòria del mercat, una carnissera retrata la Manresa popular de l'època, sovint critica amb les jerarquies.

3. Jaume Amargós, cuireter i conseller de la ciutat, prepara el banquet per honrar el rei mentre fa un repàs a les classes hegemòniques de la Manresa del segle XIV.

4. Després de desfilar pels carrers de Manresa, el rei Pere III, en la seva darrera visita a la ciutat, l'any 1375, Jaume Desfar fa balanç del regnat que ara ja s'acaba.

5. En aquest espai, trobem una maqueta del carrer del Balç feta a l'escala on podem veure diverses escenes de la vida quotidiana i la Manresa dels gremis i dels oficis.

6. Aquesta zona informativa ens permet aprofundir en com sorgeix el carrer del Balç i ens presenta les diverses classes de poder de la Manresa del segle XIV.

7. Audiovisual "El creixement de la ciutat" que ressegueix Manresa des d'abans de l'ocupació humana fins al segle XIV.

Més entrades del carrer del Balç:

- El carrer que esdevindrà museu, aquí
- La reobertura del carrer del Balç, aquí
- El carrer del Balç i la Llum (vídeo), aquí
- El carrer del Balç, aquí

La Plaça Major

Nomenclatura de la plaça

Fotografia de 1973 on es pot veure el nomenclàtor franquista d’aquells anys. Cantonada amb la Baixada del Carme i començament del carrer de Sant Miquel. ("Manresa la ciutat transformada" - Fotografia: Enric Villaplana)

Al llarg de la història, la plaça gran de Manresa o "Plaça Major" ha rebut nombrosos noms, la majoria en funció de la situació política del moment: plaça del Rei (1830); plaça Reial (1833) amb motiu del naixement d’Isabel II; plaça de la República Federal (durant l'efímera I República); plaça de la Constitució (fins al 1931); plaça de la República, durant la II República (1931-39); Plaza de los Mártires de Manresa, després de l’entrada dels “nacionals” i durant la dècada dels anys quaranta; Plaza de los Mártires, durant l’etapa franquista i plaça Major (canvi en el Ple municipal del 5 de juny de 1979).

Una plaça d'origen medieval

L’estructura de la plaça ens presenta una dualitat molt destacada que és característica de moltes places medievals catalanes. Si ens trobem al mig de la plaça, hom té la sensació d’estar en un espai tancat, però realment és molt obert perquè hi conflueixen un total de nou carrers.

Aquests carrers són, començant per la dreta del costat de l'edifici de l'Ajuntament, la Baixada dels Jueus que era l’indret on vivia aquesta comunitat fins que van expulsar-los, al segle XV; el carrer Amigant que conduïa al casal d’aquesta família noble manresana; el carrer de Sant Miquel que anava a l’església del mateix nom; la Baixada del Carme que portava a l’església gòtica del Puigmercadal; el carreró de Sant Ignasi Malalt on hi ha la capella dedicada a aquest sant; el Cap del Rec o punt per on arribava l’aigua de la Séquia a la plaça; el carrer Sobrerroca aixecat en la cinglera que ha format el torrent de Sant Ignasi; la Baixada del Pòpul on hi ha la capella dedicada a la Verge del mateix nom i el carrer del Bisbe, que prové del malnom d’un sabater que hi vivia.

La Casa Gran o l'edifici de l'ajuntament 

"Plaça Major de Manresa" per Marià Folch i Amich (1856) al Museu Comarcal de Manresa.

L’edifici de l’Ajuntament fou projectat per Joan Garrido i és obra de Jeroni Torrents, mestre d’obres de Moià. Es va començar el 1739 i es va acabar el 1777. Va edificar-se sobre el solar dels antics casals de les corts del Veguer i del Batlle, i de la casa que des de 1658 servia de lloc de reunió al Consell de la ciutat. Tots aquests edificis van ser víctimes de l’incendi de 1713, durant la Guerra de Successió, on la ciutat fou arrasada per les tropes filipistes.

(Més informació sobre les conseqüències de la Guerra de Successió a la ciutat de Manresa, en aquest enllaç: "José de Armendáriz i l'incendi de Manresa")

En un principi el nou Consell Municipal s’havia d’ubicar a la Baixada de la Seu, actual edifici dels Jutjats. Però com que el Decret de Nova Planta va abolir les institucions tradicionals catalanes, com la vegueria i la batllia, entre altres, es va decidir edificar l’Ajuntament a la plaça Gran. La pedra de l’edifici es va extreure de prop de la capella de Sant Joan d’en Coll, mentre que el marbre de l’escut és de Segueró, un poble de la comarca de la Garrotxa.

La corona que remata l’escut va ser destronada arran de la Revolució de Setembre de 1868 i es va recol·locar amb la Restauració monàrquica. Antigament els pals per hissar la bandera estaven apostats al balcó central, però l'any 1930 van situar-se al capdamunt de la façana.

Bibliografia:

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). Manresa, La Ciutat Transformada. Manresa: Zenobita.

Les companyies blanques

La construcció de noves muralles

El 6 d'agost de 1362 els consellers de Manresa, reunits com acostumaven al refectori del monestir dels monjos carmelites, comentaven que havien sentit rumors sobre gents estranyes que es feien dir Companyies Blanques, i que s'apropaven cap a diverses parts del Principat de Catalunya en direcció a l'aragonesa Calatayud, a fi d'ajudar el senyor Rei en la guerra contra Castella. Però qui eren les Companyies Blanques?

Les Companyies Blanques eren un exèrcit mercenari del segle XIV, format per uns 12.000 aventurers de diverses nacionalitats, comandat pel cavaller bretó Bertrand Du Guesclin. Es constituïren amb bandes que havien lluitat tant al bàndol francès com a l'anglès a la guerra dels Cent Anys i que després de la pau de Brétigny (1360) havien quedat sense feina ni benefici; des d'aleshores es dedicaren a saquejar les terres occitanes, i per això Carles V de França procurà, pagant una part dels seus sous juntament amb el papa i el rei Pere III de Catalunya-Aragó, que passessin a Castella al servei d'Enric de Trastàmara, el qual ajudaren a conquerir la corona de Pere el Cruel (1365-68).

El mur inferior

Els consellers de la ciutat pensant que potser aquestes tropes formades per perillosos mercenaris s'acostessin a Manresa i l'ataquessin, van optar per reforçar les defenses de la ciutat i construir unes noves muralles, ja que com ells mateixos declaraven: "Civitas non est clausa" (La ciutat no resta tancada). Per fer complir aquesta ordre en el mateix moment es va nomenar uns procuradors especials per aquestes tasques. Tres per a cada barri de Manresa: Francesc Nerell, Berenguer Camps i Francesc Bellsolà al barri de Sant Miquel; Francesc Pla, Bernat Galceran i Berenguer Sobrebalç al barri de les Escodines; Bernat Figuerola, Jaume Sart i Francesc Gamiçans al barri de Sobrerroca; i finalment Bernat Gual, Berenguer Vilaozinosa i Pere Artús al barri de Santa Maria. La seva tasca era tancar i clausurar les obertures que observessin a la muralla de la ciutat, a fi de garantir la protecció de Manresa.

La documentació que segueix als anys següents a aquesta ordre gira entorn de dos processos. El primer, dut a terme entre els anys 1362 i 1370, en el que l'atenció es concentrà en la revisió de murs vells i la rehabilitació del que s'anomena "mur superior" o "mur vell" que ens permet conèixer el traçat de les muralles anteriors al segle XIV; i en un segon procés, emmarcat entre els anys 1370 i 1383, en el que, un cop reforçats els antics murs, els esforços es van centrar en la construcció d'un nou tram que amplia el perímetre fortificat, envoltant els nous barris apareguts a ponent del Puig Cardener i del Puig Mercadal que s'anomenarà "mur inferior" o "mur nou".

Mapa del perímetre de les muralles de Manresa, en color vermell el tram de mur inferior o "mur nou" construït al segle XIV i en color blau el tram de mur superior o "mur vell" construït als segles XII i XIII. (Font: Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Séquia de Manresa", Farell Editors, Manresa 2002, p. 185)

Més entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les falses muralles del segle XVI, aquí

Bibliografia:

- ALABERN, Josep; VIRÓS, Lluís (2002). La Séquia de Manresa. Manresa: Farell Editors.

Llibres amb història

Vicenç Prat i el Llibre Verd

Les ciutats sempre han escrit llibres amb història, el seu passat i les seves llegendes que la cultura ha respectat, una excel·lent forma perquè la comunitat respiri tradicions pròpies i se senti arrelada a la vil·la on viu d'una forma participativa i quasi patriòtica.

Avui us parlaré d'un llibre que va veure la llum durant els intensos anys de la Segona República, es tracta del famós "Llibre Verd" (Visió parcial de Manresa), escrit per Vicenç Prat i amb dibuixos d'Anselm Corrons. Es publicà a la ciutat de Manresa el 1932, i s'imprimí a la Impremta de Ramon Torra S. en C. És una visió molt personal i crítica de la Manresa del seu temps, d'en Vicenç Prat un joier que treballava als Magatzems Jorba des dels 13 anys.

La publicació d'aquest "Llibre Verd" va suposar una alenada d'aire fresc al panorama cultural de Manresa. Contra tot pronòstic, vuitanta anys més tard descobrim que la ironia i l'humor dels textos de Vicenç Prat i les il·lustracions d'Anselm Corrons són, en molts casos, descaradament vigents avui en dia. La lectura de l'obra de Prat ens obliga a repensar la nostra manresanitat: un retrat irònic, humorístic i crític, però alhora tendre de la Manresa de la seva època. En definitiva, una manera agradable de comprendre els deliris d'una ciutat, els seus punts de vista tan oposats dels seus habitants, els espais de reunió o la manera de celebrar les festes tradicionals.

Reedició del llibre de 1932 d'en Vicenç Prat, editat per l'Ajuntament de Manresa i Centre d'Estudis del Bages l'any 2002, coincidint amb el 70è aniversari de la seva primera publicació

Més informació sobre els autors:

- Vicenç Prat, aquí
- Anselm Corrons, aquí

Bibliografia:

- memoria.cat, La República en un clic (1931 - 1936)