A finals del segle IX, la futura Catalunya estava dividida en deu comtats que responen, encara avui, al de les comarques actuals: Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Besalú, Osona, Girona i Barcelona. L'any 985 el comte Borrell II va abandonar Barcelona pel temor a caure derrotat davant les tropes del cabdill musulmà Almansor i es va refugiar a la ciutat de Manresa. El comte Borrell II estava amb la flor i nata dels cavallers catalans, que decebuts per la seva fugida de Barcelona li van proposar parar les ràtzies d'Almansor de forma contundent. El comte decidit a recuperar la glòria perduda va enviar ambaixadors al papa Esteve V i al rei de França Lotari I. A més el mateix comte es va assegurar de firmar un edicte on afirmava concedir "llibertat, franquícia i honor" a tothom a qui acudís a la seva crida.
De fet, al segle X, l'última ciutat de ponent dominada pels comtes cristians era la nostra. El límit exacte l'establia el riu Cardener, però immediatament després del riu no hi havia encara els sarraïns. Les seves fortificacions eren trenta quilòmetres més lluny. De manera que, entre les dues línies, la dels cristians i la dels sarraïns, hi havia una mena de terra de ningú. Aquestes franges de terra s'anomenaven marca, ja que aparentment cap dels bàndols enfrontats en tenia un control directe. El comtat de Manresa en època dels comtats catalans, entre els segles IX i XI, era terra de frontera i estava estretament lligat als comtats d'Osona i de Barcelona.
La terra conquerida era per al primer que l'ocupava. Mitjançant la carta de repoblament (chartae populationis) el senyor feudal atorgava una sèrie de privilegis aquests nous colons. El document regulava la quantitat de terra de què disposarien els nous colons, l'obligació dels nous pobladors de residir per a adquirir la propietat útil de la terra, els cens en diners i espècies de les collites o la supervisió i control del nomenament i actuació dels càrrecs directius locals. Se suposa que els colons cristians hi arribaven en grups petits i amb ben poca cosa: les eines, alguns animals i llavors per plantar. Eren famílies que fugien de la fam, la carestia d'aliments i els atacs de les tropes musulmanes. Els colons que es van establir al Pla de Bages i a la ciutat de Manresa venien de les contrades pirinenques i prepirinenques (Pallars, Urgell i Cerdanya) que ja al segle IX estaven superpoblades. Els primers anys van haver de sobreviure de la recol·lecció de tots els fruits que els proporcionava el bosc i de la caça menor. Més endavant vindria el conreu del cereal i sobretot de la vinicultura.
De fet, al segle X, l'última ciutat de ponent dominada pels comtes cristians era la nostra. El límit exacte l'establia el riu Cardener, però immediatament després del riu no hi havia encara els sarraïns. Les seves fortificacions eren trenta quilòmetres més lluny. De manera que, entre les dues línies, la dels cristians i la dels sarraïns, hi havia una mena de terra de ningú. Aquestes franges de terra s'anomenaven marca, ja que aparentment cap dels bàndols enfrontats en tenia un control directe. El comtat de Manresa en època dels comtats catalans, entre els segles IX i XI, era terra de frontera i estava estretament lligat als comtats d'Osona i de Barcelona.
La terra conquerida era per al primer que l'ocupava. Mitjançant la carta de repoblament (chartae populationis) el senyor feudal atorgava una sèrie de privilegis aquests nous colons. El document regulava la quantitat de terra de què disposarien els nous colons, l'obligació dels nous pobladors de residir per a adquirir la propietat útil de la terra, els cens en diners i espècies de les collites o la supervisió i control del nomenament i actuació dels càrrecs directius locals. Se suposa que els colons cristians hi arribaven en grups petits i amb ben poca cosa: les eines, alguns animals i llavors per plantar. Eren famílies que fugien de la fam, la carestia d'aliments i els atacs de les tropes musulmanes. Els colons que es van establir al Pla de Bages i a la ciutat de Manresa venien de les contrades pirinenques i prepirinenques (Pallars, Urgell i Cerdanya) que ja al segle IX estaven superpoblades. Els primers anys van haver de sobreviure de la recol·lecció de tots els fruits que els proporcionava el bosc i de la caça menor. Més endavant vindria el conreu del cereal i sobretot de la vinicultura.
Un cop conquerida la Catalunya Nova, en canvi, l’excedent de població va ser molt útil, ja que va servir per a repoblar les noves terres sota domini català al llarg del segle XII. Per exemple, es pot afirmar que els repobladors de la Segarra, l’Urgell i l’Anoia procedien segurament del Bages i Osona, és a dir, territoris de la Catalunya Vella.
Més informació al bloc:
- La repoblació del comtat de Manresa: (I), (II)
- Almansor i la destrucció de Manresa: aquí
Bibliografia:
- BENET, Albert. Els topònims «Manresa» i «Bages». Revista Dovella, núm. 2, Any 1981
