Una visita a l'antic edifici de la Creu Roja

Un edifici degradat

Els jutjats vells de la Baixada de la Seu, l'antic edifici de la Creu Roja al Galceran Andreu, l'Ateneu del carrer de les Piques, el de la Cambra de Comerç, la infrautilització de la seu del Coro de Sant Josep, al Na Bastardes o el parc de la Seu, aquesta és una llista dels edificis i espais que resten abandonats i que ara integren el que fins fa quatre dies era el Barri Antic, ara reconvertit en Centre Històric, per intentar atreure quelcom més de turistes en una ciutat on el visitant aliè és contemplat com una alteració del status quo. Una operació calamitosa si jutgem la degradació d'aquests espais en un centre històric que excepte el carrer del Balç, poca cosa té a fer si la ciutadania segueix girant l'esquena als indrets que conformen l'antiga urbs medieval.

Els últims anys s'han fet importants operacions "de rentada de cara" tot i que hom segueix tenint la sensació que el Barri Antic tan sols s'han reformat aspectes arquitectònics bàsics i d'imatge, que no pas un canvi d'una envergadura més gran acompanyat de polítiques socials, com per exemple programes de lloguer a joves o de rehabilitació mixta entre propietaris i ajuntament, com recentment ha fet l'ajuntament de Vilafranca del Penedès. El Barri Antic de Manresa segueix sent el barri amb més pisos i locals abandonats de tota la ciutat, on hi ha carrers sencers on pràcticament no hi viu ningú, com el carrer de Na Bastardas o la Baixada dels Jueus. Un barri on la majoria de manresans quan hi passen és per pura necessitat, en cap cas per gust. 

Un d'aquests edificis és el de la Creu Roja Manresa, del Carrer Galceran Andreu número 6, situat entre el carrer Codinella i el carrer de Santa Llúcia. Fins a l'any 2002 fou la seu de la Creu Roja de la ciutat. Al començament, la seu de la Creu Roja va instal·lar-se al carrer Sabateria, però les cada vegada més intenses activitats obligaren a traslladar-se l’any 1909 al carrer de les Piques, local que, amenaçat de ruïna va haver de ser enderrocat. Finalment, el 1912 s’instal·là al local del carrer de Galceran Andreu, gràcies a la generositat del patrici Leonci Soler i March que els cedí la seva pròpia casa. L'any 2011 la Creu Roja de Manresa hi treballaven 18 persones i més de 250 voluntaris, i tenia més de 3.000 socis.

L'edifici en qüestió es remunta a l'any 1702, quan trobem que Joan Baptista Soler, un important blanquer de la ciutat, es casà amb Margarida Vilomara, filla també d'un blanquer, on menciona aquest edifici en la documentació de propietat.

Avui en dia si voleu trobar la Creu Roja de Manresa, heu d'anar fins al carrer de les Saleses número 10, al Centre Flors Sirera. En una entrevista al diari Regió7, l'agost del 2011, el president de la Creu Roja de Manresa Miquel Riera afirmava que s'havia de recuperar l'antic edifici del Carrer Galceran Andreu, ja que un any abans s'havia fet una forta despesa econòmica per evitar que l'edifici s'ensorrés, per encàrrec dels tècnics de l'Ajuntament de Manresa. En la mateixa entrevista publicada al diari Riera deia que la reobertura de l'antic edifici estava pendent i no hi havia cap data programada per la seva reutilització.

"Tancat. L'únic que s'ha fet són les obres de manteniment que ens ha exigit l'Ajuntament. Crec que Creu Roja Manresa, i ho dic com a Miquel Riera, hauria d'intentar recuperar la seu al carrer de Galceran Andreu i reconvertir-la en un espai més multifuncional, amb pisos d'acollida, algun tipus d'alberg per als indigents... Flors Sirera és una bon espai, però costa que sigui un punt de trobada del voluntariat".

Sobre el coneixement del públic general de com treballava la Creu Roja a la ciutat, Riera deia que encara molta gent només associava la Creu Roja amb les ambulàncies i els accidents de tràfic.

"Encara té la imatge de les ambulàncies pel carrer. Creu Roja el que fa és, per mitjà del voluntariat, intentar suplir en molts casos aquelles activitats, moltes de socials, que estan desnodrides a dins de la societat. El que no té sentit és que dupliquem la feina. Si ja hi ha un servei del SEM que atén molt bé les emergències, per què Creu Roja ha de tenir un equip preparat les 24 hores?"

Una mica d'història...

El 1895 l'estat espanyol s'esforçava per evitar perdre el seu reduït imperi colonial de Cuba i Filipines. Dos anys abans l'Ajuntament de Manresa rebia una circular de Madrid, signada pel general Polavieja, comissari regi de la Creu Roja Espanyola, demanant que la constitució d'una comissió local, composta per les persones més distingides de la ciutat pel seu zel caritatiu i comptant principalment amb el clergat, la premsa i les famílies de metges i farmacèutics més importants de Manresa. L'any 1898, el del "desastre espanyol" un sector de la societat manresana, que veia com arribaven els trens amb els soldats perdedors i ferits, decidí organitzar-se. El 22 de setembre de 1898 al número 4 del carrer de la Sabateria, al domicili de Josep Oms i Rovís, un grup de notables es van reunir per crear la primera Assemblea de la Creu Roja de Manresa.

Bibliografia:

- Entrevista Regió7: "Creu Roja hauria de recuperar l'antiga seu" (11/08/2011)

- Piñero, Jordi: "Creu Roja a Manresa. Un segle d'història". Angle Editorial, Manresa 1998

- Comas, Francesc: "Leonci Soler i March. Col·lecció Cooperativistes Catalans 9" Barcelona 2007

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

(Fotografies realitzades per un servidor l'agost del 2013, en una visita realitzada per socis de la Creu Roja on vaig ésser convidat a títol personal)

El franquisme difuminat: l'avinguda Tudela

Avinguda Tudela, fotografia: J.M.G. (Regió7)

La ciutat de Manresa té una avinguda (poques vies d'aquestes característiques tenim a la ciutat) amb el nom d'Avinguda Tudela. Fins aquí cap problema, el nom d'una bonica localitat navarresa incrustada a casa nostra. Però la pregunta que ens ve al cap és molt fàcil, que ha fet Tudela per Manresa? Serà que Sant Ignasi de Loiola era d'aquesta població? Doncs no, era d'Azpeitia, població de Guipúscoa. El més normal seria que s'anomenés Avinguda d'Azpeitia, no creieu?

El nom Avinguda Tudela es remunta als anys de plom del franquisme, durant la dècada dels anys 40 l'ajuntament de Manresa per satisfer els desitjos patriòtics, religiosos i nacionals del nou estat nacionalcatòlic de Franco va batejar una via situada a la barriada de Saldes amb el nom Avenida Tudela, en honor a Julio Pérez Salas, el militar que comandava les tropes franquistes que van ocupar la ciutat, el 24 de gener de 1939. Així i tot, la cosa no acabava aquí.

L'any 1946 la ciutat de Manresa, declararia a Julio Pérez Salas fill adoptiu de la ciutat i dos anys més tard se li entregaria el sabre d'honor de la ciutat. Un culte a la personalitat en tota regla mai vist. Cap altre ciutadà o manresà fins al moment ha rebut tantes condecoracions i mèrits com va rebre el militar Pérez Salas per part del consistori manresà encapçalat per l'alcalde Prat Pons.

"Cuando la negra noche del comunismo invadía de siniestras perspectivas esta ciudad querida... ¡Recordar un momento conmigo, señores!, cuando la desgana del vivir esclavos nos hacía sentir más deseos de vivir dignamente; cuando el raudo vuelo de las águilas de acero, el ronco tronar de los cañones, las informaciones radiofónicas y el desorden de la precipitada retirada de las fuerzas rojas, era sintomático, todo, todo ello presagiaba el fausto anuncio de la liberación, que se consumó, gracias a Dios, en aquel memorable 24 de enero de 1939... El hecho cierto, tangible, de nuestra cruenta liberación, de nuestra plena reincorporación a la España libre, por su categoría histórica, nos impone el deber de recordar y recordar con agradecimiento".

(Discurs de Julio Pérez Salas, al ajuntament de Manresa el març de 1948, quan va rebre de l'alcalde de Manresa Prat Pons el sabre d'honor de la ciutat)

Bibliografia bàsica:

- Memoria.cat: El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959)

Supervivents de la nomenclatura franquista:

- Nostàlgia en color blau: aquí
- Vestigis franquistes: aquí

Cent anys de farina

Capítol 2: La nova marca de la ciutat, la Florinda

L'any 1911 Joan Masana demanava a l'ajuntament, en nom seu i de Josep Casajuana, poder construir una fàbrica farinera al carrer del Bruc. L'edifici va ser projectat per l'arquitecte modernista Ignasi Oms i Ponsa. El nou recinte industrial tenia tres parts: una gran nau de doble cruïlla de planta baixa i quatre pisos, un cos de setze sitges molt altes arrebossades de blanc i una nau en un extrem, perpendicular al carrer Ausiàs March. Al mig de tot, un gran pati interior.

Cada pis de l'edifici principal presentava una resistència de 350.000 quilos i amb uns sostres de gran solidesa gràcies a la utilització del formigó armat. De l'edifici principal cal destacar els capcers esglaonats i la torre en forma de merlets i els tocs de color que li confereixen rajoles vidriades verdes en els paraments verticals i ceràmica groga a la cornisa superior.

Les setze sitges, amb capacitat per a més d'un milió de litres de blat, van ser dissenyades per l'arquitecte Lluís Homs, que també fou el responsable de l'estructura de ciment armat de l'edifici. Aquesta va ser una de les primeres construccions de la ciutat en què es va utilitzar aquest nou material.

Les obres de paleta van anar a càrrec del constructor Cristòfol Borinas, que també va construir molts altres edificis d'Ignasi Oms. També hi van participar d'altres industrials de Manresa, com el marbrista Antoni Andreu; les enguixades van anar a càrrec de Pasqual Ribas; els estucats, de Joan Ribalta; els treballs de fusteria, dels industrials Joan Herms i Domènec Andreu; els de serralleria, de Perera, Masnou i Armengou, i vidre i llauneria, de Valentí Masana.

La maquinària de la nova farinera es va importar de la ciutat alemanya de Dresden, mentre que els grans motors elèctrics provenien de Suïssa. En una cara de l'edifici principal unes lletres mostren el nom i l'activitat del complex fariner: "Florinda, fábrica de harinas, 1912". El nom venia de Florinda Maristany Oliver, esposa del propietari Josep Casajuana, que al cap de poc es va convertir en el propietari únic de la fàbrica.

Bibliografia: 

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

- Virós, Lluís: "La Florinda", el Pou de la Gallina (17/07/2013)

Veure altres capítols:

- Capítol 1: Aprofitant els torrents, aquí

Cent anys de farina

Capítol 1: Aprofitant els torrents

El 1859 arribava a Manresa el tren que anava cap a Lleida i seguia cap a l'interior de la península Ibèrica. L'arribada d'un nou mitjà de transport ràpid i amb una enorme capacitat de càrrega va comportar l'aparició de noves activitats fabrils que ampliaven les que existien a la ciutat.

L'aigua del Cardener i del Llobregat a través de la Séquia, les escorrialles de la qual anaven a parar als torrents de Sant Ignasi i Predicadors, van permetre transformar l'energia potencial útil de l'aigua en energia mecànica per mitjà de rodes hidràuliques. Per tal d'aconseguir un cabal d'aigua constant, es construirien les rescloses a la llera del riu, algunes de les quals encara podem observar, com la dels Panyos, la fàbrica Bonamusa, el Bullidor del Pont Vell i la resclosa dels Polvorers.

La indústria de la farina en fou una d'elles sense cap mena de dubte. Manresa al bell mig dels centres de producció de blat de la Segarra, l'Urgell, el Segrià, la costa catalana i l'Aragó, esdevindrà un dels centres de consum més importants del país. Hi havia certa experiència en aquest sector a casa nostra, ja que feia segles existien molins fariners artesanals, i un gran nombre d'empreses auxiliars que feien de complement com els tallers de maquinària, foneries, ferrers i manyans de tota mena.

Molt a prop dels cursos d'aigua, de les carreteres de terra i de les estacions del Nord (la Renfe actual) i la desapareguda estació de Manresa-Riu van començar a construir-se grans farineres industrials com la de les Obagues (La Favorita) i l'Albareda. Enmig de la ciutat, als torrents que la creuaven, hi havia farineres més petites, com les del molí de Jorbetes, al costat del torrent dels Predicadors o els molins de la Pixarada, de Ca l'Areny i de Sant Marc, tots tres al costat del torrent de Sant Ignasi i fins i tot el molí de les Puntes, aprofitant un salt d'aigua de la Séquia.

Si fins a la construcció de les farineres la societat catalana era deficitària en farina, amb l'arrancada d'aquestes revolucionàries instal·lacions les empreses van començar a produir tanta farina que es va exportar i també consolidar un important mercat agroalimentari de primer nivell.

Bibliografia:

- Comas, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

Manresa capital del carlisme

Les Joventuts Tradicionalistes de Manresa convocant l'aplec del 28 de juny de 1908 amb motiu del Centenari de la Guerra de la Independència (Guerra del Francès, a Catalunya). En lletra petita s'anuncia que hi haurà trens especials cap a la capital del Bages en motiu de la celebració.

(Cartell de l'arxiu particular D. Ramon Hernández)

El bandoler Capablanca

El camí ral de Coll de Daví 

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris del Bages és sense cap mena de dubte l'anomenat camí ral de Coll de Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac. Fins a l'arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i la ciutat. Per aquesta ruta s'hi transportava, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la ciutat i la comarca del Bages; de la mateixa forma, però a l'inrevés, el vi i l'aiguardent que produïen els ceps bagencs que es dirigien per aquest camí al port barceloní. Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mitjà. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals per descansar o passar-hi la nit. No és gens estrany que la via estigui farcida de successos on es barregen història i llegenda; l'escenari adient perquè bandolers hi fessin de les seves com Pere Perdiguer, o en Joan Muntada; àlies "lo minyó de Sant Llorenç Savall", que formà part de la quadrilla del mític Perot Rocaguinarda. Però el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Sembla que aquest personatge, abans de dedicar-se a fer de saltejador de camins, fou un pagès que es llogava temporalment, com a mosso de bastaix, a les masies dels afores de Manresa. En una de les seves estades a la ciutat fou assaltat, robat i maltractat, la qual cosa el féu sentir profundament desenganyat de la societat i decidí viure'n completament al marge, com a bandoler.

Sobre l'origen del sobrenom Capablanca hi ha dues versions. Una explica que era degut al fet que duia sempre una capa de color blanc, que havia guanyat en una partida de cartes. L'altre conta que el bandoler -que era perseguit implacablement per un capità de miquelets- va retallar un tros de la capa blanca que duia el capità, mentre aquest, distret, contemplava una obra de teatre, i que després li envià a casa seva com a mostra de desafiament. Es féu ràpidament famosa la manera com Capablanca realitzava els seus assalts, especialment en el camí ral de Coll de Davi: quan veia a venir la víctima, estenia a terra la seva capa i, enfilat dalt d'un arbre amb el pedrenyal a la mà, esperava l'arribada de l'infeliç viatger, el qual havia de dipositar tot el que duia de valor damunt la capa si no volia deixar la pell.

La singularitat del Capablanca envers altres bandolers de l’època era la seva actuació solitària i la gran capacitat per moure’s pels amagatalls de la muntanya de Sant Llorenç, de la que coneixia tots els racons, forats i amagatalls. No se sap, ni se sabrà mai, quin fou el destí final del bandoler Capablanca. Alguns afirmen que va ser finalment agafat i pres pel sometent. D'altres pel contrari, diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d’una bóta de vi del mas de la Teuleria. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills generació rere generació.

Els bandolers: herois o lladres?

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

La violència era una pràctica freqüent a la Catalunya de l'Edat Moderna. Els bandolers no eren cap mena de Robin Hood a la catalana, no donaven el botí als pobres, com a molt donaven una part com a agraïment als seus còmplices, els valedors o fautors. La literatura renaixentista del segle XIX els va transformar en elements heroics i fins i tot patriòtics. Per això molts d'aquests bandolers, lladres i assaltadors de camí ral, han passat a la mitologia popular catalana, no com a simples lladregots, més o menys polititzats, sinó en autèntics herois del poble que lluitaven contra la tirania i la injustícia moral dels senyors i dels reis.

Bibliografia:

- FERRANDO ROIG, Antoni (1983). Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac (història i arqueologia vista per un excursionista). Sabadell: El Pot.

- FERRANDO ROIG, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt, El camí ral de Barcelona a Manresa. Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Bibliografia en línia:

- Bloc BTT La Pera: "El Bandoler Capablanca"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "El bandolerisme a la Catalunya moderna", aquí

Més informació:

- La cova d'en Capablanca, entre la llegenda del bandoler i el misteri de les estaques: aquí

- Fets més significatius del bandolerisme català als segles XVI i XVII: aquí

Lluís Uró i Servitja

Un artista a París

Lluís Uró i Servitja va néixer a Manresa el 20 de setembre de 1903 i fou ben aviat un dels millors artistes que va donar la ciutat. Escultor, dibuixant o entre altres pintors de ceràmiques, les seves mans aviat serien sinònim d'un artista que avui se'l podria etiquetar "d'artista total". De ben jove estudià amb el mestre Evarist Basiana a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Durant la seva etapa en l'escola va conèixer al dibuixant Joan Vilanova. La seva bona amistat arribaria fins i tot al punt d'ocupar dos estudis en un mateix replà del Carrer Urgell.

Talent, intuïció, ofici i una capacitat de treball entusiasta, justifiquen el seu llegat que fou bruscament frenat per la Guerra Civil Espanyola, ja que moriria l'any 1938 a la batalla de l'Ebre, defensant el bàndol republicà. Durant els anys de la Segona República, Manresa va viure una època d'esplendor cultural en tots els aspectes, tant en la literatura, com en l'art i fins i tot en la pràctica dels esports de masses entre els més populars el futbol, el ciclisme o la natació.

L'any 1934 Uró inaugura l'obra més important de la seva carrera, la font de la Colònia Jorba. En aquests anys va ser un dels artistes que va exposar en més galeries de la ciutat, convertint-se en un artista de renom i treballant en la secció de propaganda dels grans Magatzems Jorba, on realitzava els dibuixos dels anuncis dels populars magatzems. També començaria a impartir classes de dibuix i pintura a l'Acadèmica Cots. L'any 1935 arribaria la seva gran oportunitat durant un viatge a París, on ampliaria els seus estudis artístics. Del seu viatge a la ciutat de llums va adquirir experiència en treballar amb pirogravats, metalls, joies, però sobretot amb la terracota. D’entre les seves obres destaquen: "Bailaor", "Lluitadors", "Atletes", "Gran Relleu" i "Noia asseguda".

L'any 1969 els amics, familiars i el Cercle Artístic de Manresa, així com els Magatzems Jorba, li van dedicar una exposició-homenatge a la sala d'actes dels magatzems. Avui en dia la seva obra es pot contemplar al Museu Comarcal de Manresa.

"Posseïa una sensibilitat finíssima, Estudis d'anatomia que es noten en la seva obra. Les seves figures femenines tenen la gràcia prehel·lènica, mediterrània. Va intuir que l'escultura no es basa en masses, ni tan sols en superfícies, sinó en perfils, infinits perfils que se succeeixen en l'espai i a les seves llums".

Joan Vilaró, 1969

Bibliografia:

- Vilaró Llach, Joan: "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Llibreria Sobrerroca. Manresa, 1983

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Revista el Pou de la Gallina: "Lluís Uró, un artista frenat per la guerra" (núm. 261 - Gener 2011)