El Castell de Focs de la Seu

Castell de Focs davant la Seu durant la Festa Major de 1969. Entre els anys 1965 i 1970 els castells de focs de la Festa major es disparaven a la Façana principal de la Seu. L'any 1971, per raons de seguretat de l'edifici, es van desplaçar a l'esplanada de la Torre Santa Caterina.

(Torras, Marc: "La Festa a Manresa, un segle d'imatges" Ed. Angle Editorial/CEB, Manresa 1997)

La camisa blava al vent

Cròniques falangistes de 1939

Entre 1939 i 1945 gairebé 40 manresans van ser afusellats, la majoria al Camp de la Bóta. Això se sap gràcies a la tasca de l'Associació Memòria i Història de Manresa, que va recollir en una web tota la documentació penal dels manresans processats i posteriorment sentenciats a mort en aquest fatídic indret. La venjança i una ferotge repressió contra els simpatitzants de la República i del catalanisme van presidir l’actuació dels nous governants franquistes que durant els primers sis anys de dictadura feixitisoide van aplicar el terror ideològic de l’ultracatolicisme i l’autarquia falangista, en el cas manresà apaivagada inicialment per la influència d’un carlisme (que temia el comunisme més que la influència catalanista en la política) també ultraconservador, que ben aviat cedirà el poder als falangistes de torn i reaccionaris del franquisme. Durant els primers anys de la dictadura, acabada ja la guerra, Franco féu executar arreu de l’Estat espanyol unes 30.000 persones. El mateix general Franco donava personalment el seu vistiplau, l’enterado, a les sentències de mort.

Els últims dies de guerra la ciutat de Manresa era un caos absolut, militars i polítics republicans, així com ferits i refugiats es van veure obligats a emprendre la retirada per no patir les represàlies dels franquistes que s'acostaven a la ciutat per la carretera de Calaf a Manresa, amb el suport logístic de la temuda Legió Condor alemanya que metrallava a tot el que es retirava per la carretera, causant un terror de proporcions considerables. El dia 23 de gener de 1939, els detinguts, quasi uns 400, de la presó improvisada del convent de Santa Clara van quedar en llibertat, perquè els seus guàrdies republicans van fugir per evitar caure en mans de l'exèrcit franquista. Durant unes hores, Manresa es va quedar sense cap autoritat, fet que va provocar onades de robatoris, saquejos i pillatges, el més important dels quals fou el dels magatzems Jorba. El soldat manresà Jaume Massana i Naudi, el primer de l'exèrcit franquista a entrar a la seva ciutat, afirmava que la ciutat era pràcticament buida, fins que de mica en mica la gent, en veure que havien arribat, va anar sortint dels seus amagatalls.

Ramon Pujol Roca explica que s’havien preparat diverses trinxeres repartides estratègicament com al Parc de la Seu i ell mateix va treballar-hi en les que es van construir damunt de la font de Neptú, però segons el mateix Pujol “els soldats republicans treballaven de manera desorganitzada i incontrolada”. Així, que aquestes trinxeres que havien de servir per defensar la ciutat de Manresa no van servir de res, perquè no hi havia cap unitat destinada per combatre l'enemic. Entre aquella nit i la matinada del dia 24 de gener, les tropes republicanes en retirada van fer volar tots els ponts sobre el riu Cardener, per endarrerir l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat. Només el pont de Sant Francesc es va salvar perquè van fallar les càrregues explosives.

Acabada oficialment la guerra pels "guanyadors" l'1 d'abril de 1939, el famós Día de la Victoria la ciutat de Manresa van canviar de bàndol, millor dit, de camisa. Moltes famílies adinerades i conservadores van llançar-se als braços del franquisme disposats a oferir els seus serveis a les noves autoritats. Volien recuperar l'estatus social i sobretot el seu preuat patrimoni (habitatges, comerços i fàbriques). Al cap i a la fi, la gent d'ordre de la ciutat, volia recuperar l'antic poder econòmic i sobretot social d'abans de la Guerra Civil. Els populars magatzems de Cal Jorba, després de ser saquejats a finals de gener de 1939, les camises blaves de la Falange van començar a vendre's sense cap mena de pudor. La secció de camiseria s'afanyava a vendre les noves camises dels guanyadors. Els manresans que volien treure quelcom de benefici personal o polític o simplement agradar als franquistes havien de deixar-se veure amb la nova indumentària del que era l'únic partit legal del nou estat espanyol del dictador Franco.

El manresà Josep Torras, de 92 anys d'edat, recorda com molta gent es va comprar la camisa blava de la Falange Espanyola, en una entrevista a la revista el Pou de la Gallina, del febrer del 2014. Torras era fill d’una família catalanista de tarannà conservador moderat i treballava a cal Jorba des dels 14 anys, poc abans que els magatzems fossin col·lectivitzats a finals de l'estiu de 1936. Feia tres mesos que els del SIM (Servei d’Investigació Militar de la República) s’havien endut el pare i no en sabien res. Era proper a la Lliga, però no havia militat en cap partit, havia estat president de l’Orfeó Manresà i com a impressor editava la revista Ciutat i havia presidit la patronal.

“Els darrers dies de la República a la nit no hi havia llums al carrer. De cop hi va haver menjar, però de seguida van tornar al racionament. [...] A la secció de camiseria de cal Jorba es van vendre moltes camises blaves. El pare, a qui ja donaven per mort, va tornar a mig febrer. Després d’haver estat tancat a la txeca se l’havien endut a França, a peu fins a la frontera, fins que els van alliberar els franquistes. No sé com ho va poder resistir, perquè patia del cor”.

Un altre manresà, Lluís Grifell, de 88 anys, explica que a la postguerra per ser ben vist i gaudir de respecte públic havies de ser de la Falange. 

"Arran dels bombardeigs ens van dur a Moià. Vam tornar a Manresa al cap de tres o quatre dies de l’entrada de les tropes franquistes, amb un camió de l’exèrcit. [...] Els moros havien fet parades i cobraven en monedes de plata. Vam trobar la botiga intacta, però no hi havia res. Els primers dies voltava la tropa pel carrer i molta policia secreta. Si volies ser ben vist t’havies de fer de falange, però a casa no me’n van deixar fer".

Bibliografia de referència:

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. SARDANS, Jordi. Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) - Volum I. Manresa: Parcir edicions selectes, 1992

- ALOY, Joaquim. GASOL, Pere. FONS, Ramon. Història gràfica de Manresa. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) - Volum II. Manresa: Parcir edicions selectes, 1993

- Memoria.cat: El primer franquisme en un clic (1939-1959)

- SARDANS, Jordi. PUIG, Jaume: 75 anys de l’ocupació franquista de Manresa. El Pou de la Gallina, febrer 2014

Els manresans de València

El viatge cap a Benissanó

Castell de Benissanó. Fotografia: J.A. Ruiz Peñalver 

No són de Manresa, ni del Bages, ni tan sols de la Catalunya Central, ni l'obra espiritual i la devoció de Sant Ignasi de Loiola tampoc té res a veure, però tothom els coneix com els manresans ("manrasanos") i són del poble de Benissanó, una vila de 2.300 habitants a la comarca del Camp de Túria (València). Fa més d'un segle que són anomenats popularment d'aquesta manera i la utilització d'aquest terme s'ha difós fins a substituir, popularment, "benissaners", el gentilici original del lloc, pel de manresans. L'origen d'aquest canvi és incert, tot i que no ens hem de remuntar molts segles enrere per arribar a treure'n l'entrellat.

La majoria de versions sobre el fet, però, coincideixen a situar-lo cap a mitjan segle XIX, quan unes famílies providents de la capital del Bages van anar a treballar al Camp de Túria. Tot i que la memòria popular recull el pas d'aquests manresans per la localitat, les mancances dels censos de població i altres documents originals de l'època fan que no se n'hagi pogut conservar la identitat. Fins entrat la dècada dels anys 70 del segle XIX no es va crear el Registre Civil a l'estat espanyol, i els naixements i defuncions per exemple, quedaven en mans de l'església, l'única que elaborava censos, mitjançant la fe baptismals i les defuncions. Un altre origen, podria relacionar-se amb els darrers senyors del castell, els marquesos de Monistrol, que probablement eren vistos des de la comarca com a “manresans” (Domínguez, 2010:59).

Bibliografia:

-  DOMÍNGUEZ VICENTE, Neus; DOMÍNGUEZ BENLLOC, Joan (2010). Els malnoms del Camp de Túria: classificació semàntica. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques. Annex. Secció 12. [Consultat el 12/08/2014: http://www.gencat.cat/llengua/BTPL/ICOS2011/268.pdf ]

- CORRAL, Josep. Un poble de València utilitza manresà com a gentilici. Diari Regió7, 07/07/2012

La Sèquia de Manresa a "El suplement d'estiu"

La construcció de la Séquia, el Miracle de la Llum i l'entorn natural del Parc de la Séquia

Llac artificial del Parc de l'Agulla

Participació en el programa de Catalunya Ràdio El Suplement d'Estiu del dia 2 d'agost amb el Miracle de la Llum, la construcció de la Séquia i l'espai natural del Parc de la Séquia. El periodista Roger Escapa investiga sobre els orígens d'aquest miracle amb un servidor i la Laia Muns coordinadora del Parc de la Séquia.

Escoltar l'entrevista en aquest enllaç: aquí

Quan Manresa va descobrir Londres

La Manresa Road

La Manresa Road de Londres, al barri benestant de Chelsea

L'any 1947, l'únic diari de la ciutat era el "Manresa", un butlletí controlat i finançat per la secció local de la Falange Espanyola i les JONS. El mitjà en qüestió va fer un descobriment que fins aquell moment cap manresà o notable n'havia parlat mai en primera persona o com a testimoni directe. El 17 de juliol de 1947 el periòdic Manresa ens deia:

"Inglaterra conmemoró el hecho dando el nombre de Manresa a un sinfín de calles de las distitnats del país".

La notícia era molt minsa i no feia una clara referència a cap ciutat del Regne Unit, indicant que en moltes ciutats angleses el nom de Manresa era en honor al qual nosaltres coneixem com la Batalla del Bruc de 1808. Segons els anglesos, la batalla del Bruc és coneguda com la "Batalla de Manresa". Semblava que els topògrafs anglesos de l'època foren incapaços de trobar la població del Bruc, i van escollir Manresa, per la seva proximitat i per la seva importància estratègica.

Cartell de la Manresa Road. Fotografia de David Jaen Argudo

El diari "Manresa" no va mencionar la Manresa Road de Londres, situada al barri de Chelsea de la capital britànica, perpendicular a la llarga avinguda de King's Road, a l'esquerra i no molt lluny del riu Tàmesis. És un carrer curt, que arranca a mà dreta de l'esmentada King's Road -direcció Buckingham-Fulham- i acaba en un petit parc o placeta: el Chelsea Square. Una via residencial, sense molts comerços, a un dels barris nobles de la ciutat de Londres.

Si aneu a Londres recordeu, que al barri de Chelsea, els manresans hi tenim un carrer.

Bibliografia de referència:

- Gasol, Josep Maria (1991). Manresa un nom universal. Ajuntament de Manresa

Les caputxines del Carrer Talamanca

El Monestir de Sant Carles Borromeu

A principis del mes de febrer del 2014, la Mare Abadessa del Monestir de Caputxines de Manresa, Teresa Caballero, anunciava públicament de forma unànime i després d’un llarg període de reflexió, que donava el conjunt patrimonial del monestir de Sant Carles Borromeu a la Fundació Sociosanitària de Manresa perquè esdevingués una residència d'avis. Els motius d'aquesta donació anaven relacionats directament amb l’edat de les sis monges que vivien al monestir, situat al carrer Talamanca, així com a la falta de noves vocacions religioses per omplir les vacants.

Les Caputxines consideraven que el perfil de la Fundació Sociosanitària de Manresa era l’idoni perquè, en el futur, es pogués fer un ús social de la finca que té una superfície total de 4.500 metres quadrats dels quals 1.800 són edificats. Entre els primers objectius, hi havia el de preservar tots els elements arquitectònics i artístics de valor i posteriorment, determinar la millor manera per reconvertir espais en una residència per a persones amb problemes de dependència.

El convent de caputxines que es va fundar a iniciativa d’Àngela Margarida i Prat des de Santa Margarida la Reial de Barcelona, establiment que també havia fundat ella uns anys abans. La fundadora va començar a fer les gestions corresponents el 1608, però es va topar amb la pretensió del bisbe de Vic de portar a terme aquesta fundació des del convent de Saragossa. Per altra banda, els consellers de Manresa van obtenir el vistiplau de Roma, mentre compraven la casa natal d'Àngela Serafina, situada en un trull del carrer de Talamanca.

Àngela Margarida i Prat és coneguda com la Mare Serafina, perquè era vídua del mestre sastre Francesc Serafí. Va ser la monja que va fundar l'ordre de les Caputxines a Espanya. Aquest fet va comportar que el 1896, segons l'historiador Sarret i Arbós, col·loquessin "el seu retrat a l'ajuntament sense cerimònia oficial o pública, dins la galeria de Manresans Il·lustres". El 1883, l'alcalde de Manresa Marià Batlles i March havia inaugurat aquesta galeria en què, fins a l'actualitat, és l'única dona que figura a la Galeria de manresans il·lustres.

El convent de les caputxines

L'any 1638 van sortir del convent del carrer del Carme de Barcelona cinc religioses en direcció a Manresa amb l'objectiu d'erigir una nova fundació segons havia estat voluntat de la mare Serafina. El convent es va edificar sobre l'antiga Casa del Trull, molí d'oli que es trobava al carrer de Talamanca, al mateix solar on havia nascut la fundadora de les caputxines. Es va enderrocar la casa i es va construir un monestir que va ser acabat el 13 de gener del 1652. Gràcies a les gestions d'un dels protectors de la comunitat, el benemèrit Joan de Peguera, el claustre del convent es va fer amb columnes i capitells procedents de l'antic monestir de Valldaura. Finalment la fundació fou autoritzada pel papa Urbà VIII.

L’església fou dedicada a sant Carles Borromeu. L’any següent va consagrar-se aquella església i en el capítol de les adversitats, també va patir els efectes d’una epidèmia de pesta. Entre el 1647 i 1652 es va ampliar el convent i en aquest sentit, el 1679 es va posar la primera pedra d’una nova església, que es va inaugurar el 1687. Poc després, el 1713, va patir els efectes de la guerra de Successió, el que seria el començament dels trasbalsos propis del segle XIX. 

El 1808 es va haver d’abandonar la casa a causa de l’entrada a Manresa de les tropes napoleòniques, no hi van poder tornar fins al 1811. Exclaustrat altra vegada entre el 1868-71. També va quedar afectada pels efectes de la Setmana Tràgica (1909) en veure’s obligades a establir-se provisionalment en una casa particular. Un cop passat aquell trist episodi, el 1911 van inaugurar la nova església. Aquesta situació es va tornar a reproduir durant la guerra civil (1936-39), quan les monges foren expulsades amb violència i el convent enderrocat. Entre el 1944 i 1957 van aixecar el nou edifici, en la mateixa ubicació i tornant a aixecar el claustre procedent de les cistercenques de Valldaura. L'obra fou realitzada per mestres picapedrers de Sant Cugat del Vallès. Els capitells són decorats amb una gran varietat de temes vegetals i figuratius de monges, sants, religiosos, també dimonis, animals grotescs i fins i tot un personatge amb una actitud gens decorosa.

Bibliografia en línia:

- Manresanes que han fet història: Àngela Margarida Prat de Serafí, "Mare Serafina" (1543-1608)

- Monestirs de Catalunya: Monestir de Sant Carles Borromeu (Manresa)

Bibliografia:

- REDÓ, Salvador. Dos religiosos manresans amb projecció exterior. Diari Regió7, 06/09/2009

- SARRET i ARBÓS, Joaquim. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Manresa: Imp. de Sant Josep, 1924

- TORRAS i BACARDIT, Carme. El claustre de les Caputxines o de l'antic monestir de Valldaura. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages. núm. 50 (1989)

Posi un obelisc a la seva ciutat!

Un peculiar obelisc (l'únic que resta en peus a la ciutat) corona el passatge Soler de Lloberas, situat al costat de la via dels Ferrocarrils Catalans, entre les estacions de Manresa-Baixador i Manresa-Alta, just al pont de la carretera de Santpedor que travessa aquesta via de tren.

(Fotografies realitzades el febrer del 2014 per Jordi Bonvehí)