La Pesta Negra i els prestadors jueus

La ciutat dels morts

A mitjans de segle XIV, entre 1346 i 1347, va esclatar l'epidèmia de pesta més gran de la història d'Europa, tan sols comparable amb la que va assolar el continent en temps de l'emperador Justinià (segles VI-VII). Des de llavors la pesta negra va esdevenir una inseparable companya de viatge de la població europea, fins al seu últim brot a principis del segle XVIII. A Barcelona la pesta va arribar la primavera del 1348. Al maig d'aquell any va arribar un vaixell procedent de Gènova carregat de mercaderies. Quan els estibadors de Barcelona s'hi van acostar, van poder veure que a la coberta hi havia molt pocs mariners. La major part de la tripulació s'havia quedat a les bodegues, afectats per una estranya malaltia, de misteriosos símptomes i que deixava als infectats amb febres altres, deliris i, sobretot, uns estranys bulbs (d'aquí ve també el nom de "Pesta Bubònica") sota les aixelles i al coll. Uns bulbs que quan esclataven, expulsaven grans quantitats de sang i també de pus. Una visió esgarrifosa acompanyada de les rates i les puces que duien a sobre, les portadores del bacteri que causava aquesta mortaldat.

Quan la infecció derivava en infecció pulmonar -la variant pneumònica-, el pacient tenia poques possibilitats de sortir amb vida, a més de convertir-se en un perillós focus de contagi, en poder transmetre la malaltia per l'aire, a través de la tos, de manera similar a la grip. Quan això passava el malalt presentava bronquitis aguda, dolor al tòrax i fins i tot broncopulmonía de tipus hemorràgic que provocava que expulsés esputs sanguinolents. Una altra de les conseqüències de la pesta bubònica era el deliri -delirium-, un estat al·lucinogen generat per la febre que provocava en molts casos que alguns malalts patissin accidents i fins i tot se suïcidessin. L'arcaica medicina dels metges de l'època atribuïa el contagi a l'aire putrefacte i a la falta de salubritat a les ciutats -la qual cosa era certa-, però no seria fins a 1894 quan es descobrís finalment el mecanisme de contagi de la pesta: la puça de la rata negra o Xenopsylla cheopis.

Els rosegadors campaven al seu aire per unes ciutats, viles i pobles plenes de brutícia, on la higiene personal era una trista anècdota i en una època en la qual es va arribar a aconsellar, per exemple, el que recollia la següent recepta: "Banyar-se és cosa molt danyosa, doncs el bany fa obrir les porositats del cos per les quals l'aire corromput entra i produeix forta impressió en el nostre cos o en els nostres humors". En un escenari d'aquestes característiques la malaltia va tenir via lliure per actuar impunement, sembrant el caos, el terror, la putrefacció i la mort allà per on passava. Ningú creia que les rates eren en part les culpables de la seva transmissió, de fet l'individu medieval estava molt acostumat a conviure amb aquests rosegadors, que es trobaven per tot arreu. Per si no n'hi hagués prou, Europa estava sumida en un dels pitjors conflictes de la història: la Guerra dels Cent Anys (1339-1453) entre França i Anglaterra. Els cementiris eren insuficients per enterrar els cadàvers que s'amuntegaven i la burocràcia es va paralitzar gairebé per complet en les grans urbs. Per a molts historiadors, l'epidèmia va ser el començament de la fi del sistema feudal.

Milers de persones es van dedicar a recórrer els diversos països europeus fent penitència i demanant clemència al cel. Anaven en processó, portant encreuaments, orant, escoltant sermons que predicaven alguns membres del moviment i flagel·lant-se, d'on més tard vindria el nom del moviment, els Flagel·lants. Aquest moviment va ser clarament herètic, ja que invocaven el socors de la Mare de Déu i dels sants i albergaven en el seu si nombrosos elements místics, però al mateix temps feien una severa crítica a la jerarquia eclesiàstica, fins al punt de ser acusats d'heretges per les autoritats religioses. El sentit morbós que indiscutiblement hi havia en els flagel·lants anava unit a un anticlericalisme rabiós i en certs elements d'antisemitisme.

Les cròniques de l'època parlen de carrers infestats de cadàvers putrefactes, i de la total desaparició de la solidaritat familiar. Els fills abandonaven als pares, les esposes als marits, i fins i tot les mares als seus fills. Quan un membre de la família es posava malalt, era arraconat i moria en la més terrible solitud. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar les fonts de forma fefaent, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de l'arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants, una xifra que es veuria reduïda fins a la meitat. De fet, si comparem la xifra de morts de la ciutat de Manresa amb altres viles catalanes durant els primers anys de mortaldat de la Pesta, se situaria entre el 40 i 60% en la majoria de casos.

Carta del rei Pere al batlle i el veguer de Manresa (1343). Prohibeix constrènyer als jueus del call de Manresa els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços.
(ES.08019. ACA, Arxiu Reial, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718r)

La Pesta Negra i els negocis interromputs al call: Abraham Vidal i Arnau Blancús

Abans de la gran mortaldat de la Pesta Negra, el comerç, els mercats, les grans construccions i els préstecs havien convertit Manresa en una important ciutat del Principat de Catalunya. Fins a mitjan segle XIV la ciutat gaudia d'un creixement pròsper, tant en l'àmbit demogràfic com econòmic. Tot es va acabar de cop quan la Pesta Negra va arribar a la ciutat, convertint la mort en una tragèdia rutinària. Ningú s'escapava a les seves terribles urpes. Un exemple d'aquesta mortaldat sense aturador, la podem trobar en el cas de l'Arnau Blancús, de la Casa Blancús, de la parròquia de Sant Fruitós de Bages i el jueu manresà Abraham Vidal. L'any 1343, poc abans de l'arribada de la Pesta Negra a casa nostra, el rei Pere III i el veguer de Manresa havien prohibit amenaçar als jueus de l'aljama manresana d'obligar-los a fer els pagaments dels seus deutes sota la pena dels tres terços. Arnau Blancús havia acudit al call de Manresa a demanar un préstec, hipotecant un tros de terra que li havia establert el Monestir de Sant Benet. Blancús es va comprometre a plantar-hi en tres anys, vint tires de ceps i vint d'oliveres. Arnau Blancús no va arribar a plantar mai els ceps i vinyes que havia acordat amb Abraham Vidal. D'altra banda, Vidal tampoc veuria el seu acord completat satisfactòriament.

La Pesta Negra es va emportar ràpidament els dos protagonistes de la història. Tan Blancús com Vidal van morir per culpa de la Pesta Negra, una pesta que no feia distincions religioses i se n'enduia tothom sense miraments, malgrat els agitadors que afirmaven que la malaltia l'havien portat els peregrins, seguint les ordres d'una suposada conxorxa on els jueus catalans enverinaven l'aigua dels pous i els recs per assassinar els gentils. Tampoc els rics i privilegiats de l'edat mitjana podien aconseguir esquivar la mort de la Pesta per moltes possessions, terres i diners que tinguessin. Fins i tot el Papa Climent VI va haver de dictar una butlla (Vitae Paparum Avenionensium) exculpant als jueus de l'epidèmia per evitar que fossin exterminats per les masses aterrides.

Finalment el tros de terra hipotecat per Blancús, va passar als descendents del manresà Abraham Vidal, que va acabar sense cultivar i el monestir de Sant Benet sense rebre res a canvi. L'any 1361 l'abat de Sant Benet va prendre el tros de terra als fills d'Abraham Vidal, i va restablir el tros de terra a un fill d'Arnau Blancús, amb la clàusula que els hereus de Vidal podien tornar a recuperar el tros de terra si pagaven les despeses fetes pel restabliment de la terra, amb el vistiplau de dos prohoms.

Més informació al bloc:

- La mort tenia un preu: aquí
- Els negocis a l'aljama de Manresa: aquí

Bibliografia en línia:

- Tots els noms de Barcelona: "L'epidèmia de Pesta Negra del 1348"

- La Vetlla Verda: "Els metges de la Pesta"

- "La peste negra y la quema de judíos" (enllaç)

Arxiu:

- "De Pedro El Ceremonioso al Veguer y el Baile de Manresa. Prohíbe apremiar a los judíos de la aljama al pago de sus deudas bajo pena de los tercios". Arxiu de la Corona d'Aragó: CANCELLERIA REIAL, Cartes Reials, Pere III [IV], 1718

Bibliografia:

- Salvador i Montoriol, Joan (2003). "Història medieval d'un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X-XVI)". Sant Fruitós de Bages: Abadia de Montserrat.

- Sardans i Rovira, Laura (2005). "La pesta negra de 1348. El cas manresà". El Butlletí Amics de l'Art Romànic del Bages. Núm. 140.

- Rafat, i Selga, Francesc (1985). "Notes sobre la pesta del 1348 a Manresa". Revista Gimbernat, vol. IV; pp. 243-247

Fotografiant la ciutat de Manresa durant 30 anys

Antoni Quintana i Torres

Antoni Quintana i Torres va néixer al carrer del Call de Capellades el 20 d’abril de 1920. De petit va viure un temps a Sant Pere de Riudebitlles. El seu pare treballava a la companyia de llum “Fuerza y Alumbrado Sociedad Anónima” (FASA) i el van desplaçar primer allí i poc després a Manresa. A la capital del Bages el petit Antoni va estudiar dels 9 als 11 anys als Germans de les Escoles Cristianes fins que de nou, i a conseqüència d’un altre desplaçament laboral del pare, va retornar a Capellades. Era l’any 1931 i s’hi va estar fins a 1951 (justament fins als seus 31 anys), que és quan es va establir a Manresa de manera ja definitiva, però va mantenir sempre la casa de Capellades. La passió per la fotografia li va venir d’un oncle, que era fotògraf a Igualada i que va vendre-li una càmera amb la qual agafà l’afició de capturar les imatges del seu entorn. Ja durant la Guerra, com a soldat de la mítica Lleva del Biberó, Quintana Torres va començar a fer les primeres fotografies, però la seva passió autèntica pel món de la fotografia es faria famosa a la nostra ciutat.

Al cap de poc d’arribar a Manresa va començar a col·laborar a la revista manresana “Oliana”, a la “Gazeta de Manresa” i al diari “Manresa”, i de seguida es convertí en fotògraf oficial de premsa que prenia imatges de tots els esdeveniments públics i socials del moment. També treballà al cinema Olímpia i també esdevingué secretari de la Federació Catalana de Futbol des de l’oficina de Manresa. Igualment es convertí en corresponsal del “Diari de Barcelona” i als anys 60 col·laborà gràficament per a l’agència de notícies “Europa Press”, sobretot en temes esportius. En els primers temps de la televisió va publicar també moltes fotografies per a noticiaris, i tot plegat sense deixar la seva tasca professional a la companyia elèctrica. Avui en dia, les seves fotografies es poden trobar als Arxius en Línia, la web de la Generalitat de Catalunya on s'apleguen tots els arxius públics del nostre país. L'arxiu Quintana Torres el componen 39.169 negatius i des de l'Arxiu Comarcal del Bages, encarregat de la seva custòdia i classificació, s'està fent una important feina per datar correctament totes les fotografies.

L'home de la "lleva del Biberó"

L’any 1982, i una vegada jubilat, va col·laborar en l’entitat “Justícia i Pau”, i juntament amb el Josep Oliveras, van tenir la pensada de fer una crida a tots els nascuts l’any 1920 que havien combatut a la guerra formant part de la lleva més jove. Resultat? A la primera trobada s’hi van aplegar més de 600 i la xifra no va parar de créixer. Com a màxim responsable d’aquesta lloable iniciativa, l’Antoni Quintana fou nomenat president de la Lleva del Biberó-41 i exercí el càrrec des de 1982 fins a la seva mort. L’entitat (amb seu al número 34 del carrer de sant Francesc de Capellades) ha organitzat multitud d’actes arreu del territori i, sota l’empenta incansable del seu president, des de fa més de mig segle treballa per a la Memòria Històrica d’una manera tan constant que l’any 1999 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. 

Cada 25 de juliol els supervivents d’aquesta lleva de l’Exèrcit Popular es troben a la cota 705 de la Serra de Pàndols on, en record dels combats sagnants que s’hi produïren al final de la guerra, erigiren un monument a la Pau. Durant la seva presidència l’Antoni Quintana va tirar endavant diferents publicacions relacionades amb la Lleva del Biberó-41 (que l’any 1995 comptava amb 3326 socis d’arreu del país) i va aparèixer en diferents mitjans informatius d’abast nacional per donar compte dels fets esdevinguts durant la guerra. També en aquest sentit, una part de la seva documentació com a soldat es troba al Museu de la Batalla de l’Ebre situat a Gandesa. L'Antoni Quintana i Torres va morir l'any 2007.

Entrevista a l'Antoni Quintana i Torres, realitzada per memoria.cat l'any 2006:

Informació extreta de:

- Bloc de Joan Pinyol: "Antoni Quintana Torres (1920-2007), onzena estampa" (27/12/2007)

Les cases barates de la Sagrada Família

Les cases dels obrers durant la República

Vista de "les cases barates", edificades per la Caixa d'Estalvis de Manresa, prop de l'actual carretera del Pont de Vilomara. En l'actualitat estan envoltades de cases i integrades al carrer Vallès.

(Imatge: Arxiu Comarcal Bages: FONS ACBG30-154 / JOSEP M. ROSAL I D'ARGULLOL)

La construcció a la ciutat de Manresa de barris destinats a la classe treballadora estava contemplat dins el Pla de l’Eixample de l'arquitecte Pere Armengou de l'any 1933. Un d’aquests barris és el de les casetes (o xalets) de la Sagrada Família, coneguts popularment com les cases barates, on l'extinta Caixa d’Estalvis de Manresa, com a part de la seva obra social, construí entre els anys 1926 i 1932, 9 xalets dels 44 que hi havia projectats en l'inici de l'obra. La resta del projecte, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera (el mateix que construiria el teatre Kursaal), no es dugué mai a terme.

Set dels nou xalets són d'una planta i els altres dos són de dues plantes, situades als extrems, tal com podem observar en la fotografia superior de Josep Maria Rosal i Argullol. Disposaven d'un petit jardí al davant i pati al darrere. Avui en dia aquests nou xalets formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Als anys 50, la Caixa de Manresa hi edificà el nou barri de blocs de pisos de la Sagrada Família just davant els xalets, seguint l'estètica dels blocs de pisos alineats i totalment anodins del Ministerio de la Vivienda.

Els xalets o "cases barates" de la Sagrada Família, l'any 2014. (Imatge: Martí Mateos)

El somni petit-burgès del president Macià: "els barris de treballadors amb hort i jardí"

Plànols de la barriada-jardí del Poblenou, un ambiciós projecte que no s’arribà a realitzar mai. 

(Imatge: memoria.cat)

L'arquitecte Pere Armengou, al seu Eixample de la ciutat de Manresa, també tenia present les àrees verdes del Puigterrà i Puigberenguer, que havien d'esdevenir en grans zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de "casetes-jardí-hortet" per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burgès del president de la Generalitat Francesc Macià. Seguint els plànols de l’arquitecte Firmat, es volia construir 50 llars unifamiliars, dues escoles i un edifici social que fos la seu social de la cooperativa (amb economat, sala d’actes i secretaria).

El projecte fou exposat a partir de l’abril de 1932 als aparadors dels Magatzems Jorba, i es disposava d’un préstec de la Caixa de Pensions de Barcelona per dur-lo a terme. Després de salvar molts obstacles burocràtics, fou aprovat provisionalment pel ministeri de Treball el febrer de 1936. L'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 impedí l’edificació d’aquesta barriada-jardí. Malgrat això, durant l’alcaldia de Lluís Prunés es van poder inaugurar dues escoles al barri del Poblenou.

Més informació:

- L'eix de creixement de l'Eixample, el passeig Pere III i els diferents noms i nomenclatures: aquí

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: "Cases Barates de la Sagrada Família".

El castell de Puigterrà

Un castell destruït pels sarraïns?

Al Puigterrà o al turó del Castell hi ha restes del que havia estat probablement una fortalesa o castell, fora del recinte ciutadà primitiu i de la ciutat emmurallada del període medieval. Grans carreus, força ben escairats, constitueixen una romanalla d'antigor, dalt del Puigterrà, i es presumeix que l'obra inicial pot ser anterior al segle XII. En aquesta altura (un puig a 281 metres per sobre el nivell del mar) pogué estar situat el castell de la ciutat de Manresa, devastada pels genets sarraïns del cabdill Almansor entre els anys 1000 i 1002.

L'historiador Pere Català creu que podria tractar-se del castell de Manresa destruït pels sarraïns entre el 1000 i el 1002: "Vastata est civitas Minorisa, destructae que sunt Eclesiae et a fundamentis evulsae", segons un document de l'any 1020, "El conde D. Sancho el Prior lo hizo levantar de nuevo en 1074, rodeándole de fuertes muros de piedra sillar, flanqueados de torres... Se le distinguía con el nombre de Castillo de Manresa" (Mas i Casas). Sobre la localització del castell de Manresa, l'historiador i arxiver de la ciutat Joaquim Sarret i Arbós deia: "El puig del Mercadal (Carme) i el puig Cardoner, on s'aixeca avui la Seu, eren probablement les dues fortaleses dels primers temps". Al Puig Cardoner, hi hauria la paleòpolis; al Carme, la neàpolis, "lligant ambdós recintes amb fortes muralles defensades per torres circulars. Del Puig Mercadal, se n'ha escrit alguna cosa, atribuint al visigot Recared la fundació del castell, que després va reedificar el comte Wifred".

Un altre autor manresà, Josep Mas i Casas, va escriure al segle XIX: "En el año 1300, la ciudad de Manresa cedió a la orden del Monte Carmelo el castillo, que reedificó Recaredo en 590 para defensa de la población, en la cumbre de una colina que se eleva al norte de la ciudad. El conde Wifredo el Velloso al recobrarla de los árabes en 876, lo tuvo que reedificar".

El fortí de Santa Isabel i les guerres carlines

El rastre del castell es perd quasi set segles. L'any 1761 l'Ajuntament de Manresa compra una part de terreny, per fer un magatzem o dipòsit de pólvora sobrant de la venda al detall. L'enclavament es converteix en militar l'any 1822 (en el període del Trienni Liberal) quan es construeix un fortí equipat amb canons per a la defensa de la ciutat davant un possible atac. Més endavant el 1834, el fortí es va millorar de forma contundent: fortificació amb bones parets, parapets, fossat i troneres, anomenant-se Fort de Santa Isabel, un equipament militar de primer ordre pels cànons d'aquella època.

El 31 de desembre de 1862, el governador Civil de Barcelona va cedir a l'Ajuntament el castell i torre de Puigterrà amb la condició que la ciutat se'n fes càrrec, ergo, el seu manteniment. En la revolució, dita de la "Gloriosa" de 1868, es traslladà la Verge a la capella dels Infants, quedant tot el terreny en propietat de l'Ajuntament. Durant les carlinades es va fer servir el fortí per a la defensa de la ciutat, ja que la seva posició era ideal per bombardejar l'enemic, igual que la Torre Santa Caterina, Manresa podia ser bombardejada per grans canons sense cap mena d'impediment.

El dia 7 d'octubre de 1880 el Capità General del Districte militar va disposar en tornar "el castell" a l'Ajuntament. El fortí quedaria ben aviat rodejat de cases i de carrers, ja que la ciutat havia decidit enderrocar les muralles, per donar resposta al seu creixement demogràfic. Abans de la guerra civil encara es podia veure les ruïnes del fortí del Castell. Avui en dia tan sols es pot veure les restes del que era una paret del castell. Per la guerra civil fou considerat el lloc més indicat per a la construcció d'un refugi per salvar la població dels bombardeigs aeris franquistes. En el seu interior s'hi va obrir una xarxa de galeries comunicades entre elles. Les obres van començar, a la banda del carrer de Circumval·lació i també per la del carrer del Sol, per cinc boques diferents i el tipus de terreny obligà a fer-hi servir explosius per a la construcció dels túnels i galeries. Tanmateix, l'any 1936 s'hi començà a instal·lar el centre emissor del castell de Puigterrà, que entrà en servei l'abril del 1937.

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Restes de la fortalesa al Puigterrà. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia:

- SERRET i ARBÓS, Joaquim (1984): Història de Manresa, Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

Ynda el grafiter més buscat de Manresa

El grafiter sense cara

Quasi 2.000 signatures per tota la ciutat de Manresa, entre 15.000 i 20.000 euros gastats per l'ajuntament en material per pintar ponts, parets, comptadors de la llum, bústies de correu, papereres, contenidors o senyals de trànsit. "Ynda" era el nom en clau (tag) del grafiter o grafitera més buscat per la Policia Local de Manresa des de fa prop de quatre anys, malgrat que la seva actuació transcendeix més enllà dels carrers, camins i places de Manresa.

El grafiter Ynda es limitava a escriure el seu tag, una autèntica incògnita per molts i per d'altres un possible anagrama d'algun tipus de nom, i rarament pintava cap més detall en els seus grafits. Aquest grafiter sense cara, però conegut per la Policia Local de Manresa, ha causat un gran enrenou entre tots els manresans durant aquests últims anys, on la polèmica sobre la seva actuació artística en diferent mobiliari urbà no ha deixat indiferent a ningú. Qui era realment aquest grafiter? Quin significat tenien aquestes lletres?

Les forces policials mai l'han enxampat in situ pintant, tot i que a principis de l'any 2015 afirmaven a la premsa que tenien identificada a la persona que firmava sota el segell d'Ynda. Molts es pregunten quin era el significat real d'aquest nom en clau, inclús alguns arriben a la deducció de què el seu nom era realment el d'Andy o Daniel (Dany), en canvi, d'altres afirmaven que era una tendència contracultural, un nom d'una banda juvenil o un nou moviment suburbà musical, que barrejava les lletres per tal que no el reconeguin. Tot plegat un misteri, i un nom que ens ha acompanyat en aquests últims anys per gairebé tota la ciutat de Manresa.

Les parets ens parlen: art o vandalisme?

El grafiti és vist avui en dia com vandalisme i també com a art urbà segons on preguntis. Expressen vivències, alguns valoren el seu atractiu i uns altres ho veuen com contaminació visual. El grafiti és una manifestació d'art en espais públic i està directament relacionat a diversos moviments, com el hip hop per exemple, que és la forma d'expressar la realitat que viu tot el món: els desavantatges, l'opressió, l'odi racial i també reflecteix la realitat dels carrers de les nostres ciutats, molts d'ells a causa de la ràbia i la manca d'oportunitats a molts joves. Els grafiters brasilers dels Jocs Olímpics del passat mes d'agost eren reconeguts com un dels millors de tot el món, quan es tractava de denunciar la gran misèria i desigualtat social que van deixar els jocs a la ciutat de Rio de Janeiro. Molta gent no sap la diferència entre grafiti i vandalisme. Al món acadèmic es discuteix encara si el grafiti és una forma d'art, que alguns defineixen com la manifestació artística per antonomàsia de la ciutat contemporània i postindustrial o un simple acte de provocació polític en forma de mural empastifador.

Quan es parla de grafiti existeixen opinions oposades sobre si es tracta d'una expressió artística o un mer acte vandàlic tipificat com a falta; la veritat és que el significat d'aquest fenomen urbà sempre dependrà del matís amb què es miri. Pintar en els murs és una pràctica amb molts anys d'antiguitat, les pintures rupestres més velles que es coneixen van ser fetes en parets de coves fa 40 mil anys. Els professionals en aquesta disciplina diuen que la paraula "grafiti" prové del grec graphein que significa escriure, i del terme italià "sgraffiti", que es tradueix com a dibuix o gargot sobre la paret; tot i que alguns destacats grafiters dubten si la paraula és universalment acceptada.

En tot cas, escriure i dibuixar en els murs de l'espai públic són pràctiques molt antigues, però és molt probable que els grafits que avui adornen les grans ciutats del món, estiguin estèticament emparentats amb els que van sorgir al Bronx de Nova York en els anys setanta del segle passat com un vessant expressiva de la subcultura urbana del hip hop abans esmentada. En definitiva tot plegat és un cercle viciós que és retro-alimenta. El graffiti crea o destrueix? És qüestió del punt de vista de què vulguem veure-ho, talment com el dilema filosòfic del got d'aigua per la meitat: està mig ple o mig buit?

Tornant al nostre Ynda i a Manresa, en Quintí Torra Cordons, a la revista el Pou de la Gallina del juny del 2016, li dedicava una part de la seva secció "Bugada al Pou": 

"Personalment, el tal Ynda —que ha deixat la seva marca d’incivisme arreu de Manresa— em sembla un embrutador professional de parets sense cap criteri ni proposta artística coherent. Servidor ha estat al MOMA de Nova York i ha vist obres d’art contemporani que, tot i ser exhibides en un museu de prestigi, li han semblat una presa de pèl. La mateixa sensació que em provoquen les pintades d’aquest individu. Davant de la impunitat amb què continua actuant, ara s’ha decidit a fer adhesius que va enganxant per tots els carrers. Tot plegat, ben lamentable".

Bibliografia:

- NacióManresa: "Ynda, el grafiter més buscat del Bages" (05/01/2015)

- Bloc 'Manresa més jove': "El rastre del grafiter Ynda" (09/01/2015)

Els hostalers de la Casa Fàbregas

Els orígens de la Fonda de Sant Antoni

Els primers hostalers de la popular fonda de Sant Antoni van ser el Martí Camprubí Molins nascut a Gósol (Berguedà) i la seva dona Margarida Puigneró Pardols de Sallent. El 1902 van obrir un establiment en el número 1 del carrer dels Jueus de Manresa, prop de la plaça Major. Pocs anys després l'ajuntament va comprar l'immoble i es van haver de traslladar. El 1908 el negoci hostaler ja estava situat a la plaça major número 20, on hi havia el cafè de cal Cases. L'edifici on hi havia la fonda Sant Antoni es coneixia com a Cal Fàbregas.

En aquells anys a Manresa hi havia set hotels i fondes: Fonda San Antonio, Hotel del Centro (carretera de Vic), Universo (Born 8 i Nou 15), Hotel Comercio (Urgell), Fonda de España (Sobrerroca, 40), Posada de la Polla (Drets) i Fonda Santo Domingo i vuit restaurants i cases de menjars. El 1929 a l'exterior de la fonda hi havia un rètol amb el nom de "Posada San Antonio". La fonda aleshores era coneguda pels seus menjars casolans, econòmics i abundants. Al frontispici d'una porta es podia llegir "Centro Federal", una clara referència als temps de la primera República. Després la fonda Sant Antoni fou regentada per la segona generació familiar, sota la direcció de la Trinitat Camprubí i el seu marit Josep Bruguera Inés. Aquest era músic, tocava la trompeta. En una ocasió van anar a tocar a Manresa i es va allotjar a la fonda Sant Antoni on es va enamorar de la filla. Ben aviat esdevingué el gendre de la casa i manresà d'adopció. Ja de gran, era una mica panxut i feia d'aguatzil, i de cridador i fou el darrer pregoner de la ciutat de Manresa. El matrimoni va tenir dues filles. Una d’elles Laura Bruguera Camprubí es va casar amb Pere Massegú Selga i va ser la tercera generació que va regentar l’establiment després de la guerra.

El seu fill gran Josep Maria Massegú Bruguera es va incorporar als anys seixanta i va mantenir l’establiment fins al 1984. Una curiosa anècdota relaciona l'humorista Joan Capri amb la Fonda Sant Antoni. En una de les vingudes de Joan Capri a Manresa, acabada la funció teatral, l’actor se’n va anar a sopar al restaurant de la fonda de Sant Antoni. Al moment d’aixecar-se de la taula, el client va demanar al cambrer de saludar el cuiner, el qual va comparèixer tot seguit, honorat i emocionat per un reclam de tant prestigi. Diuen que Capri se li va atansar i va dir-li, tot obrint cordialment els braços: “Abracem-nos ara, perquè mai més no tornarem a veure’ns”. El 1984 Josep Maria Massegú va traspassar tot el negoci hostaler al cambrer Isidoro de Gregorio. El setembre del 2006 la fonda Sant Antoni fou precintada per la policia local de Manresa seguint l'ordre dels serveis tècnics d'urbanisme de l'Ajuntament, ja que les pluges havien provocat filtracions d'aigua en el seu interior, amb el risc que caigués un fals sostre de l'edifici. De Gregorio al jubilar-se va intentar trobar algú idoni a qui traspassar l'establiment emblemàtic, però no va trobar ningú que se'n fes càrrec. La fonda va tancar portes el 13 de març de 2014, finalitzant un negoci amb més de cent anys d'història. Ha estat un establiment on s’hi ha celebrat nombrosos àpats socials i familiars.

Text adaptat per Francesc Comas Closas

Llegeix més al bloc:

- L'Isidoro de la Fonda de Sant Antoni: aquí

- Els passadissos secrets i la llegenda de la ciutat subterrània: aquí

Bibliografia d'interès:

- Estudi històric de can Fàbregas, fet per Àqaba documentació històrica Montserrat Villaverde i Jordi Ortega Barcelona, 2005-2006 

- Pàgina web: Antics Hostals de Camí Ral, la fonda Sant Antoni

- VIRÓS, Lluís: Casa Fàbregas. Manresa: El Pou de la Gallina. Setembre 2013

El triomf de la burgesia manresana del XIX

Una societat de classes i el sufragi censatari

En general el nom de "burgesia", el grup dominant que sorgeix amb la societat industrial i el final de l'Antic Règim, no s'acabaria imposant fins als anys 70 del segle XIX. A Manresa la primera descripció de la burgesia la podem trobar en la lectura d'aquest text publicat al diari La Antorcha Manresana el 5 de setembre de 1858:

A las 10 de la noche abriéndose sus espaciosos y magníficos salones (els del Casino de Manresano) brillantemente iluminados por centenares de bujías y decoraciones con gusto y con riqueza. Una hora más tarde infinidad de parejas danzaban al son de armoniosa orquesta entre torrentes de luz y suaves perfumes que despedían las aromáticas plantas del jardín iluminado a la veneciana con numerosos vasos u faroles de colores. Entre otras, descollaban por su belleza o por sus adornes las señoras de Ristol (el jutge), de Prat (el coronel), de Suaña, de Torres, de Puig, de Lluch, de Godoy, de Rovís, de Pons (entre d’altres families burgeses de Manresa).

A la nova Manresa del segle XIX, el lloc ocupat per cadascú ja no era causat pel naixement com passava a l'Antic Règim i els estaments (noblesa, clergat i tercer estat), sinó per la riquesa. Tenir diners, capital financer, vendre i comprar era clau per obrir portes en la nova societat de classes que s'anava imposant de mica en mica. Els diners eren el termòmetre del poder, a més diners més poder. A cada lloc concret el grup social que ostentava el capital i posseïa els mitjans de producció dominava a la resta de la societat, fossin pagesos, menestrals, assalariats o els cada vegada més nombrosos obrers que omplien les fàbriques de Manresa. 

Per comprovar com era la ciutat de Manresa, i el seu desigual grau de distribució i riquesa podem mencionar el cens electoral de 1864. Per a les eleccions a diputats de Corts, on consten els manresans amb dret a vot d'acord amb les rendes que pagaven, només podien votar els propietaris i sempre que paguessin una nombrosa contribució al fisc públic. Amb xifres a la mà, no hi ha dubtes. Manresa amb una població aproximada de 16.000 habitants tan sols podien votar 295 persones, en total 1,84% de la població. Una xifra ridícula.

Els majors contribuents, a més de la seva participació en la vida política local, tenien un gran d'influència en els ajuntaments de l'època, ja que en temes que afectaven els pressupostos i la hisenda municipal havien de ser aprovades conjuntament pel consistori i la Junta de Majors de Contribuents. Aquesta junta la componien 25 persones, els 25 "manresans" més rics: fabricants, hisendats, comerciants, administradors i amb residència fixa als carrers més importants de Manresa: Sobrerroca, Sant Miquel o Plana de l'Om, per citar els més destacats. Ben segur que els més rics en diners no eren els que més impostos pagaven i que possiblement els terratinents eren els més beneficiats. L'impost sobre la renda era summament beneficiós pels grans amos de terrenys, ja que si bé eren rics en patrimoni, no generaven les mateixes rendes que els amos de les grans fàbriques tèxtils de Manresa.

De 1840 a 1870 la burgesia manresana estava en ple zenit, la seva satisfacció es manifesta de forma clara en els mitjans de comunicació, diaris i revistes, molts dels quals ells n'eren propietaris. D'aquell període es coneixen diaris com: La Antorcha Manresana, El Manresano o La Crónica de Manresa. A Manresa es fundaren casinos per esbarjos de les famílies notables i es realitzaven funcions de teatre i de cant, que servien per mantenir la cohesió de les grans famílies manresanes i fer els contactes necessaris per aconseguir més poder econòmic i social. L'èxit de classe de la burgesia, era tal, que l'hisendat Ramon d'Argullol va protestar en un diari pel soroll que feien les sirenes de les fàbriques de Manresa cada cop que s'acabava un torn de treball. Les mateixes fàbriques que els feien guanyar molts diners, però que a les nits no els deixaven dormir.

Més informació al bloc:

- Els orígens de la burgesia: La formació de la burgesia manresana segons Llorenç Ferrer i Alòs 

- La ciutat de les Bases de Manresa: (I), (II), (III)

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Zenobita: Manresa.

- OLIVERAS, Josep (1985). Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.