Noves imatges de la Setmana Tràgica

Deu imatges d'esglésies i convents cremats a Manresa durant la "Setmana Tràgica" a memoria.cat

El portal memoria.cat mostra 10 imatges de les esglésies i convents cremats a la ciutat el 29 de juliol de 1909 a la ciutat de Manresa. Els edificis religiosos incendiats van ser el de les Caputxines, el de Sant Francesc i el de Montserrat. La basílica de la Seu i la Cova de Sant Ignasi, afortunadament, es van poder salvar de la crema.

- Es poden veure al següent enllaç:
http://www.memoria.cat/la-setmana-tràgica-manresa-en-imatges

La Setmana Tràgica a Manresa

Annex: Cronologia

Il·lustració El Pou de la Gallina, núm. 245 (juliol-agost 2009)

27 de juliol: L'excitació social va anar en augment, i un dels obrers, Domingo Golet, va aconsellar els treballadors secundar la vaga, mentre les autoritats municipals van decidir expulsar els forasters i les persones desconegudes per evitar possibles alteracions de l'ordre públic, segons relata la historiadora Gemma Rubí.

28 de juliol: Els sabaters van deixar d'anar a la feina i van començar a unir-se a la vaga treballadors d'altres sectors. De fet, el mateix dia, el passeig de Pere III va viure una manifestació pacífica en protesta per la guerra del Marroc. Els manifestants el van recórrer tot cridant: "Visca la República!" i "Visca l'anarquia!".

29 de juliol: A les 8 del matí, es declara la vaga general a Manresa i s'aixequen les vies de l'estació del Nord de Manresa i del ferrocarril de Berga, al mateix temps que es destrueix una caseta de l'agulla amb una eina proporcionada pel guarda. Dues hores més tard, s'organitza una comissió que exigeix el tancament de tota mena d'establiments comercials. A les 3 de la tarda, es va obligar a desallotjar els cafès i els casinos, tant recreatius com polítics.

30 de juliol: Va ser una jornada "de rumors i alarmes". El fet més important va ser l'assassinat de l'alcalde de barri, Joaquim Cardona, en unes circumstàncies poc clares, al davant del teatre Conservatori. Cardona formava part del sometent que defensava la ciutat, com alguns veïns que es va decidir armar per tal de reforçar l'ordre públic.

31 de juliol: Manresa va tornar amb més o menys èxit a la normalitat, ja que alguns obrers van tornar a la feina, van obrir de nou alguns comerços i es van fer una seixantena de detencions. La normalitat no va tornar del tot, però, fins a principi del mes d'agost del 1909, quan es van restablir les comunicacions telegràfiques i telefòniques.

Més capítols:

- Primera part: La crida dels reservistes, aquí
- Segona part: La violència política, aquí

Més informació:

- Memoria.cat: La Setmana Tràgica a Manresa, en imatges, aquí

Bibliografia:

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa 1875-1923". Vol. 2, pp. 331-332. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "La Manresa amb la cara més tràgica", Diari Regió7 (25/07/09)

La Setmana Tràgica a Manresa

Segona part: La violència política

L'alcalde de Manresa Joaquim Gomis recordaria que amb aquests incendis "han perdido sus pequeños ahorros algunas mujeres pobres y han quedado huérfanas de la instrucción que en el segundo de dichos conventos recibían más de 600 niñas". Durant la nit, l'edifici de l'ajuntament va ser tirotejat per desconeguts, es van destruir fanals públics i la ciutat va quedar en la més profunda foscor. L'endemà va caure mort l'alcalde de barri i membre del Sometent, Joaquim Cardona, i en els diferents tirotejos va resultar víctima mortal un dels assaltadors, i d'altres van quedar ferits. També van resultar ferits alguns bombers que intentaven apagar el foc de les esglésies. La calma es va poder restablir el dia 31 de juliol, tot i que les fàbriques i tallers encara no havien tornat a la feina, cosa que farien l'endemà.

El cronista de la ciutat, Joaquim Sarret no dubtava a atribuir la responsabilitat dels incendis a la propaganda que es feia en diaris, mítings i reunions clandestines, perquè "molta part de aquella ataca sempre a la religió y al Estat ha de venir un dia que carregada la mina ab aquesta classe de combustible, necessàriament ha de rebentar y produir efectes desastrosos". El mateix Sarret calculava que més de la meitat dels ciutadans de Manresa eren republicans. Si bé, atribuïa la responsabilitat dels incidents als treballadors immigrants procedents d'Aragó i Castella s'havien instal·lat a Manresa per treballar. De manera que es confirmava la tendència a buscar bocs expiatoris fora de la comunitat a la qual un pertany.

Les conseqüències polítiques, tanmateix, encara foren molt superiors a l'abast dels aldarulls, ja que es practicaren mesures repressives que van afectar les classes populars i les seves institucions d'espai i d'instrucció. El governador militar va decretar el tancament fins i tot del moderat Ateneu Manresà de la Classe Obrera. Naturalment, s'acusà el Centre d'Unió Republicana d'haver volgut encapçalar en un principi el moviment, si bé no se li imputà directament la culpabilitat sobre els fets. Indirectament, si perquè els republicans esdevingueren el cap de turc políticament molt rendible per la dreta regionalista. Ells respongueren a l'ofensiva regionalista amb l'acusació de pusil·lanimitat que demostrà l'alcalde carlí Joaquim Gomis i Cornet durant aquesta setmana. En realitat, el governador militar va actuar un xic tard, perquè creia que l'odi de les masses no s'adreçaria a convents i esglésies. Sembla també que aquest ignoraria els precs de l'alcalde d'actuar amb immediatesa amb la participació del Sometent.

En protesta als incendis i saquejos, l'Ajuntament presidit per Joaquim Gomis que havia assumit l'alcaldia per designació reial l'1 de juliol de 1909, va redactar un manifest que envià al president del Consell de ministres, on es constatava que l'aldarull havia estat fruit de la introducció d'idees subersives en la classe obrera manresana "desgraciadamente inculta y por esta misma razón bien predispuesta al convencimineto de su opresión". Molt hàbilment es desprestigiava als líders republicans, amants del desordre i incitadors de la revolta. De forma que es pregava al Govern que es prohibís per sempre la "propaganda del crimen, la difamación de personas e instituciones religiosas y las incitaciones sediciosas en la prensa como en el míting y dentro de la escuela, suprimiendo aquellas sociedades, escuelas, periódicos y elementos todos de publicidad, en las que se haga la apología de ideas atenatorias a la libertad y a los fundamentos de la sociedad".

Ban del capità general de Catalunya, Santiago Manescau, un cop decretada la llei marcial (Arxiu: Revista Dovella, numero: 101)

Aquest document va ser signat per la majoria d'entitats catòliques, comercials i industrials, per les societats patriòtiques, per les corporacions professionals, i, també pel CNR. En canvi, la minoria consistorial formada pels regidors republicans radicals s'hi van oposar enèrgicament, perquè consideraven que aquesta protesta representava les aspiracions de determinats elements polítics. Malgrat aquesta oposició, la proposició seria votada al ple municipal i aprovada. Tampoc no seria acceptada la proposta de Maurici Fius i els seus correligionaris d'estendre la subscripció popular que el consistori havia obert per tal d'ajudar la família del caporal assassinat a totes les víctimes a condició que es pogués demostrar que no havien comès cap delicte.

Com a conclusió a La Setmana Tràgica a Manresa, no podem obviar que les conseqüències d'aquests esdeveniments van acabar de radicalitzar les actituds polítiques, tot exacerbant la por a la revolució en les classes d'ordre, i estimulant l'anticlericalisme per part dels elements d'esquerres.

Veure més capítols:

- Primera part: La crida dels reservistes, aquí
- Annex: Cronologia, aquí

Bibliografia:

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa 1875-1923". Vol. 2, pp. 331-332. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003

La Setmana Tràgica a Manresa

Primera part: La crida dels reservistes

El govern d'Antoni Maura va decidir enviar un cos expedicionari a l’Àfrica de més de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills en la seva majoria, reclutats en bona part al Principat. L’embarcament de tropes a Barcelona va començar l’11 de juliol de 1909, la crida de reservistes per anar a lluitar al Marroc desencadenà l’esclat de la vaga general revolucionària a Barcelona, i aldarulls diversos que desembocaren en la crema de filats de consums i de convents. Seguidament, el govern central va suspendre les garanties constitucionals i decretà l’estat de guerra en tota la província de Barcelona.

El moviment també fou secundat a Manresa, on des de feia temps es vivia aguditzada crisi social i econòmica. Els obrers, en actitud de protesta, declararen la vaga pacífica i foren paralitzats els establiments comercials. Aviat, però es desbordaren els esdeveniments, i les comunicacions foren bloquejades (telèfon, telègraf i ferrocarril), mentre es cremaven algunes casetes dels consums i els convents de les monges caputxines, de Sant Francesc i del Sagrat Cor de Jesús. L’avalot fou sufocat amb la intervenció del Sometent, qui experimentà una important baixa, la de Joaquim Cardona, alcalde de barri, qui va esdevenir el màrtir i heroi dels sectors polítics dretans de la ciutat.

La virulència dels actes vandàlics comesos pels incendiaris de la Setmana Tràgica, de juliol de 1909, van posar al descobert un evident malestar social. La institució eclesiàstica no era aliena, des del moment que reproduïa la divisió classista de la societat, i accentuava així les diferències entre rics i pobres. En la ciutat de Manresa les protestes en contra de les lleves de reservistes per anar a lluitar a l’anomenada guerra del Rif van trigar dos dies a produir-se. Fins al dimecres dia 29 de juliol la població va romandre a l’expectativa dels esdeveniments que a Barcelona i d’altres ciutats catalanes s’estaven desencadenant de forma precipitada.

L’historiador manresà Joaquim Sarret relata el començament dels fets amb la realització d’una manifestació pacífica i la declaració de l’atur generalitzat de fàbriques i tallers. A primera hora de la tarda del dia 29, segons el cronista, la manifestació que es feia al Passeig de Pere III va derivar en revolta: “Uns quants xicots ganassos de 16 á 18 anys y algunas donas bagassas desfrenades han comensat a cridar ¡Viva la República! Viva la anarquia! produintse un motí y molts de curiosos que s’adherien a la manifestació que era ab la excusa de protestar de la guerra y el envío de tropes a Melilla”.

En efecte, la vaga general va ser decretada a primera hora del matí del dia 29 de juliol. Grups d’obrers van recórrer la ciutat obligant a l’atur forçós que es va generalitzar cap a les dues de la tarda. Després, un grup nombrós format per unes 200 persones aproximadament es van adreçar a les estacions del Nord i del ferrocarril de Berga per tallar tres raïls i interceptar les comunicacions telegràfiques. La ciutat quedaria incomunicada. Immediatament es formaren grups més petits que es disposaren a cremar els burots de consums repartits per la ciutat, i a saquejar la caixa d’administració de consums de Sant Domènec. Al vespre, van ser incendiats els convents de les Caputxines al carrer Talamanca, el del Sagrat Cor de Jesús situat al davant de la fàbrica Balcells, i el de les monges de l’Ensenyança al carrer de les Campanes, el qual, a més a més, va ser saquejat.

Sarret escriuria en les seves memòries que:

“aquellas turbas de homes xicots y dones se aumentaven y els crit també anaven sent mes forts. Proveits de materies incendiarias com anaven y armats de punyals, pistolas y revolvers, varen anar furiosos cap al convent de les Caputxinas y pegaren foc á la iglesia (...) Aquells salvatjes sen anaren al convent de les Sirventes del Sagrat Cor de la plassa de Montserrat y després á la Enseñansa de San Francisco y tot ho cremaren y robaren cometent mils sacrilegis ab els Sagraris y en les imatges que ni’ls mateixos dimonis haurian fet més”.

Més capítols:

- Segona part: La violència política, aquí
- Annex: Cronologia, aquí

Bibliografia:

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa 1875-1923". Vol. 2, pp.331-332. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003

Els últims dies del franquisme

Les detencions del 9 d'octubre de 1975: tortures indiscriminades

Portada del diari "Manresa" del 16 d'octubre de 1975 (Bages una història per conèixer. El moviment obrer i sindical al Bages 1939-1982)

El 9 d'octubre de 1975, la Guàrdia civil de Manresa va detenir una vintena de ciutadans coneguts pel seu activisme social, sobretot en l'aspecte veïnal. El comandant de la caserna va aplicar el decret antiterrorista i va procedir al seu interrogatori. El sergent Olmos i els guàrdies Rueda i Mansera s'hi van acarnissar de valent.

Teresa Vilageliu, de l'Associació de Veïns del Xup, va ser despullada i colpejada per tot el cos a discreció. El metge forense va certificar els senyals dels cops i la féu ingressar a l'hospital.

Joan Sala Fainé, treballador de Maquinària Industrial S.A., li van arrancar un tros de barba i li van cremar les puntes dels dits. Despullat de mig cos, passava les nits al ras, i de tant en tant, el mullaven amb galledes d'aigua freda. El van amenaçar amb una pistola al cap.

Josep Fuentes Ribas, secretari del jurat de l'empresa Lemmerz Española S.A., el van tenir tres dies torturant-lo sense deixar-lo seure. Quan el deixaven estar, el penjaven pels ronyons.

Josep Cònsola Cots, càrrec sindical del metall, va rebre cops de karate al coll que el van deixar inconsistent. Li apliquen el quiròfan colpejant-li als testicles.

I així diferents ciutadans i treballadors de Manresa van ser reprimits i torturats de forma animal a la comandància de la Guàrdia Civil de Manresa, faltaven pocs dies perquè morís el dictador, però les tortures i detencions arbitràries estaven a l'ordre del dia dels despatxos de la Policia franquista. Els darrers instants, amb el dictador morint-se literalment, se seguia practicant el terrorisme d'estat.

La distribució per la ciutat d'una carta oberta de denúncia publicada, signada per cinc detinguts, va esperonar la població manresana i la solidaritat civil.

Bibliografia:

- VV.AA. (2003). Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Més informació:

- Memoria.cat: Les detencions de 1975, aquí

Un dels nostres

Pessarrodona campió de La Vuelta '76

Josep Pessarrodona Altimira

L'èxit de l'etapa del Tour al seu pas per Manresa el 10 de juliol, ha despertat de nou a la ciutat la vena ciclista. Manresa és una ciutat on el ciclisme no és una excepció, tenim diferents penyes ciclistes i també vam tenir un campió, no era del Tour, però va guanyar l'edició de "La Vuelta" l'any 1976. Després del Tour de França i el Giro d'Itàlia, la Vuelta és el tercer esdeveniment ciclista més important de la temporada.

En Josep va néixer a Sant Salvador de Guardiola l'any 1946, durant quasi 9 anys (1971-1979) va ser un ciclista professional de l'equip Kas (1971-1978) i de forma més breu de l'equip Teka (1979).

El seu triomf més important es produí l'any 1976 al proclamar-se campió de l'edició de la Vuelta a Espanya. El 16 de maig de 1976 després de la contrarellotge del Velòdrom d'Anoeta de Donosti, Pessarrodona s'alçava amb el triomf per davant de grans figures com Kuiper o Luis Ocaña. Dos anys més tard, el 1978 aconseguí ser el subcampió de la ronda espanyola, darrere el francès Bernard Hinault.

Pessarrodona també participà en l'edició del Tour de France, la primera el 1974, i els dos posteriors anys consecutivament. El seu currículum es pot resumir amb la seva millor classificació a la ronda francesa, l'any 1976 va acabar a l'onzena posició. L'altre ronda per excel·lència, el Giro d'Itàlia, Pessarrodona només hi participa dos anys (1972, 1973). L'any 1973 va estar molt a prop de pujar al podi de Roma, en acabar finalment quart en la ronda italiana.

L'any 1979 abandonà professionalment el món del ciclisme, avui en dia regenta amb la seva família un negoci dedicat al seu món, les bicicletes.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital El Mundo Deportivo
- "Manresa una ciutat esportiva" publicat per l'Ajuntament de Manresa el 1995

Els primers dies del ciclisme manresà

Esport de competició i un estil d'excursionisme

La primera entitat ciclista manresana, creada el 1895, va ser el Club Ciclista Manresà, que va començar organitzant les anomenades curses de velocípedes al pati del col·legi Sant Ignasi. Més endavant, durant la dècada dels anys vint i trenta, es van formar noves entitats, les més destacades de les quals van ser la Penya Ciclista Bonavista (1926), la Penya Ciclista Manresana (1930) i l'Esport Ciclista Manresà (1936). A més, també es formaren penyes d'efímera durada i, alhora diverses entitats que no eren específicament ciclistes també van entrar en el món del ciclisme organitzant festivals o impulsant l'excursionisme ciclista.

Els clubs els formaven aficionats a l'esport, que s'entrenaven tan sovint com podien per aconseguir bons resultats en les curses. Es reunien els diumenges al matí i emprenien el viatge sense gaires entrebancs a l'hora d'escollir el circuit. A part de la participació en les curses, un altre al·licient que va motivar el creixement de les penyes va ser l'afició per recórrer els paratges naturals i practicar i alhora fomentar l'excursionisme. A partir de la dècada dels anys trenta es va començar a viure una forta rivalitat entre les penyes ciclistes de la ciutat. Cada una organitzava diferents campionats, el més destacat dels quals era el Campionat de Manresa i Comarca, organitzat anualment per la Penya Bonavista i celebrat de 1927 a 1950 dins els actes de la Festa Major -exceptuant els anys de la Guerra Civil. La Penya Ciclista Bonavista organitzà també el Campionat Social del Ciclista, el campionat de Manresa de Cross-cicle i nombroses excursions ciclistes. Per la seva banda, la Penya Ciclista Manresana impulsà, entre d'altres, el Campionat de Cross Ciclopedestre, el Premi de Primavera i el Gran Premi Ciutat de Manresa. Entre les diferents competicions, una de les que despertava més expectació era l'arribada de la Volta Ciclista a Catalunya, de la qual la ciutat de Manresa era cada any el final d'etapa.

Bibliografia i fotografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efadós