El 1985, la gran banca espanyola es va adonar que Felipe González podria obtenir la majoria absoluta a l'any següent, possibilitat inquietant d'acord amb episodis com l'expropiació del holding Rumasa de 1983. Els banquers temien una deriva esquerrana del PSOE després de les eleccions generals de l'any 1986, cosa que finalment no es va produir, tot i que l'expropiació de l'empresa del controvertit empresari Ruiz Mateos va provocar un cert pànic a les grans fortunes i banquers de l'estat.
Tal preocupació era comprensible si tenim en compte les possibilitats reals dels contrincants de Felipe González: el líder d'Aliança Popular, Manuel Fraga, havia aconseguit el seu sostre electoral a causa del seu passat franquista, i les querelles internes havien acabat per descompondre a l'UCD, el partit que va crear Henry Kissinger i Adolfo Suàrez per "controlar" la Transició espanyola. Pel que fa als partits de dretes, només CiU es mantenia constant a Catalunya i el PNB, al País Basc, però el problema era que eren dos partits nacionalistes, o com deien abans regionalistes. Calia fer el salt, a Madrid i potser, qui sap, a les autonomies que feia poc que s'havien creat. Aquí és on neix l'Operació Roca, crear un partit conservador, deslligat del franquisme, o el que es deia en aquella època, una dreta a l'estil Tatcher, cosa que a l'estat espanyol era difícil, ja que la dreta vivia dels rèdits que havia donat el franquisme. Banquers, grans empresaris i mitjans de comunicació volien un partit nou, un partit liberal, democràtic i sense el tuf de naftalina provinent del franquisme, per donar una projecció de l'estat espanyol a Europa i món anglosaxó de país compromès amb els valors democràtics. A més, l'any 1985 l'estat espanyol estava en negociacions per entrar a la Unió Europea, que en aquells dies es deia Comunitat Econòmica Europea.
Els bancs espanyols van creure necessari catapultar des de les files de Jordi Pujol a un nou partit polític capaç de convertir-se en la frontissa entre els dos partits majoritaris (PSOE i AP) i expulsar del poder a González o, almenys, evitar que obtingués una majoria absoluta. El candidat idoni per a aquesta missió no va ser altre que Miquel Roca (diputat de CiU i un dels pares de la Constitució espanyola de 1978, juntament amb Manel Fraga per exemple), i el partit en qüestió va ser batejat com Partido Reformista Democrático. Un jove empresari madrileny, Florentino Pérez es va unir al projecte com a número dos de bord. De moment havien començat amb bons peus, ara faltava crear una base sòlida i consolidar un programa i obtenir els vots d'una classe mitjana-alta, una classe desacomplexada, que fugís dels clixés del nacionalcatolicisme i apostés pel que es coneixeria com a "nou-rics" de la dècada dels vuitanta. Es buscaven (sobretot) els vots dels yuppies (pares de l'Ibex-35) i gent de casa bona vinguda a menys, més interessada a fer diners, passar una bona estona a la borsa i esquiant a les millors estacions del país que en banderes, nacionalismes i lleis.
El PRD va rebre dels grans bancs espanyols la suma de 24 milions d'euros (prop de 4.000 milions de pessetes, una xifra espectacular en aquells temps), tenint en compte els préstecs que van rebre els altres dos partits majoritaris per aquell temps: 9,6 milions d'euros per al PSOE i 7,2 milions per AP. Semblava que afluixant la cartera i posant els diners sobre la taula, la cosa seria fàcil i aniria tot vent en pompa.
L'èxit que va suposar la campanya electoral del PRD (més de 1.700 actes en 37 províncies de les 51 que té l'estat espanyol) va contrastar amb el sonor fracàs dels seus resultats. És el fracàs polític més important de tota la democràcia espanyola moderna, mai ningú amb tants diners ha fet el ridícul com ho va fer Miquel Roca Junyent i Florentino Pérez. Fou la darrera vegada des de Francesc Cambó en què el nacionalisme moderat català es va involucrar fins al coll en la política espanyola a canvi d'un increment de fortunes privades.
El partit liderat per Roca no va aconseguir ni un sol diputat, i el PSOE va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Van resultar ser els 24 milions d'euros pitjor invertits de la història de la política espanyola. Però evidentment tal suma de diners no era un regal, sinó un préstec, i els mesos següents a les eleccions els creditors cridarien a la porta del despatx de Roca per saldar deutes, volien recuperar la seva inversió.
Com és lògic, ni el senyor Roca ni el partit CiU disposaven de tals fortunes, així que el desemborsament va provenir del poble català, que va pagar de la seva butxaca sense saber-ho les aventures de polítics i banquers per intentar assaltar el poder a la capital de l'estat. Al Banc Hispano Americano, per exemple, se li coneix el seu cobrament per mitjà de l'empresa constructora Ferrovial (empresa controlada per CiU), a la qual va ser adjudicada la construcció i explotació de l'autopista Terrassa-Manresa, per decisió personal i directa de Jordi Pujol, president de la Generalitat.
Tot i que el projecte presentat a última hora per Ferrovial estava inacabat, no complia amb els requisits de l'adjudicació de l'autopista que havia d'unir Terrassa amb Manresa, i, en definitiva, no podia competir amb les altres ofertes, es va moure cel i terra perquè Ferrovial es fes càrrec de la construcció de l'autopista. Va ser el mateix Pujol qui el 20 de juny 1989 inaugurava amb tota la pompa corresponent aquest tram d'autopista, ple de revolts tancats i sense un trist túnel, de tan sols 33,5 quilòmetres el recorregut i que costava 360 pessetes de l'època, tot un dineral... i cosa curiosa, s'inaugurava abans de la data oficial establerta.
Tot i que el projecte presentat a última hora per Ferrovial estava inacabat, no complia amb els requisits de l'adjudicació de l'autopista que havia d'unir Terrassa amb Manresa, i, en definitiva, no podia competir amb les altres ofertes, es va moure cel i terra perquè Ferrovial es fes càrrec de la construcció de l'autopista. Va ser el mateix Pujol qui el 20 de juny 1989 inaugurava amb tota la pompa corresponent aquest tram d'autopista, ple de revolts tancats i sense un trist túnel, de tan sols 33,5 quilòmetres el recorregut i que costava 360 pessetes de l'època, tot un dineral... i cosa curiosa, s'inaugurava abans de la data oficial establerta.
"La Generalitat había concedido a Ferrovial la construcción de una autopista de peaje entre Tarrasa y Manresa, pese a que estos, había presentado un proyecto deficiente e incompleto. El banco Hispano Americano, el de mayor participación en Ferrovial, gracias a la concesión, sufragó la enorme deuda dejada por la calamitosa Operación Reformista de Miguel Roca y Florentino Pérez. Como tantas otras veces, se utilizó dinero de los contribuyentes para pagar gastos de los partidos, y quizá también, gastos particulares".
Memorias líquidas, d'Enric González
Bibliografia:
- El estrepitoso fracaso de la 'operación Roca' [El País, 15/05/1988]
- Miquel Roca o cómo medrar con España rompiendo España [Vozpópuli, 10/08/2014]
- Hemeroteca Diari Regió7 [diversos anys i entrades]
