Tòtems de guerres i conquestes
Al museu de la basílica de la Seu de Manresa (sí, hi ha un museu a la Seu!) es poden veure moltes coses interessants de la nostra ciutat, algunes de desconegudes i fins i tot d'altres que directament ningú ens explica d'una forma entenedora i clara sense defugir ni un mil·límetre del discurs acadèmic de torn. En aquesta entrada us parlaré dels dos caps de moro que encara hi ha al Museu de la Seu i que s'havien col·locat a sobre dels dos portals de la Seu, al portal de Santa Maria, o de la plaça, i del portal del Lledoner, o de migdia. Abans d'entrar en matèria, un cop més vull agrair a Francesc Comas i al seu nou llibre, Històries de Manresa 2, publicat pel segell manresà Zenobita aquest any, la seva brillant divulgació de la història de Manresa.
Ambdós caps són figures de fusta, d'una grandària considerable, pintades i caracteritzades per tenir el nas prominent i una cara allargada i ossada amb una llarga cabellera, dues arracades daurades, barba també molt llarga, bigotis, tot natural i amb un turbant lligant i amb tires de roba de coloraines de color vermell i blau al voltant. El turbant és de color beix amb ratlles marrons i blaves, mentre que el de l'altre és blanc amb ratlles blaves i vermelles. Un dels dos caps té la boca articulada, i l'altre la té fixa. Aquestes imatges festives simbolitzaven el triomf contra el turc, el pirata berber i l'enemic secular de la fe cristiana. Aquesta simbologia i exaltació feia por a molts nens i nenes de Manresa, en veure dos caps de persona i uns ulls gèlids que per moments semblava que els seguien la mirada. Ben segur, que a molta canalla aquelles imatges de dos caps no els feien gens de gràcia.
Els caps s'instal·laven just a sota dels orgues barrocs d'algunes esglésies de Catalunya i formaven part de l'ornamentació i de la decoració de l'instrument, al costat de campanetes, ocellets i altres motius florals i musicals. El cap de moro solia tenir moviment de boca i ulls, que el mateix organista podia accionar, en alguns casos, sortint del mateix orgue. Disposava d'un tub que feia sonar des del mateix teclat, fent-lo bramar amb uns sorolls no molt agradables. Durant l'Edat Moderna, segles XVI-XVIII adornaven molts temples del nostre país, destacant aquelles poblacions costaneres (perquè havien patit algunes ràtzies dels pirates) i també poblacions de l'interior. Algunes d'aquestes poblacions eren Arenys de Mar, Barcelona, Cadaqués, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú. En aquesta última població, el cap del moro fins i tot tenien nom, se'l coneixia popularment com a Manani. Molts orgues van ser destruïts durant la Guerra Civil, durant l'estiu de 1936, i es va deixar de fer "sonar" els caps de moro.
Manresa i els caps, festes, tradicions... i confits!
Els manresans i manresanes més grans encara ens expliquen com els caps dels moros es podien veure perfectament a sobre les portalades laterals d'accés de la Seu, al portal de Santa Maria i al portal de Sant Antoni. La canalla no li feia molta gràcia veure aquelles dues figures, alguns fins i tot preguntaven molt espantats si aquells caps eren de dues persones de veritat, que havien estat assassinades. Com veieu la canalla eren els únics que tenien certa moralitat davant de dos caps que s'exhibien com a tòtems, juntament amb la resta de la imatgeria del temple.
El dia de Cap d'Any hi havia "llibertats d'orgue". Eren tonades profanes que els organistes es podien permetre els dies del cicle de Nadal quan interpretaven melodies populars a l'interior de les esglésies i que el públic cantava. El costum era que el cap de moro (o carassa) fes uns crits aterridors, tot movent els ulls i la boca de manera inquietant i atordidora. Els infants manresans, que es trobaven sota de l'orgue, era alliçonada pels adults, tot seguit, mentre el cap del moro feia ganyotes entre la cridòria i els nervis de la quitxalla (sobretot els més petits) espantada per aquell espectacle que no entenien, la carassa vomitava confits, castanyes i llaminadures per la boca, convertint els plors i temors de la canalla en alegria, joia i abraçades. Els nens i nenes aprenien la lliçó ràpidament, sobretot si després es podien omplir les butxaques de gormanderies, que rarament menjaven la resta de l'any.
Aquest fet forma part d'un conjunt de costums en què l'obsequi i l'ofrena, en forma de llaminadures o petits regals, fa referència a la generositat de la natura, talment com la tradició de picar el tió. El tió i la carassa del moro vomiten o escupen, tots dos, però, són una clara referència simbòlica a la riquesa i la generositat de la terra adormida pel fred de l'hivern.
El final dels caps i dels confits
A mitjan anys cinquanta, i en la majoria de casos abans de la Guerra Civil, les autoritats eclesiàstiques decidiren suprimir aquesta tradició pel gran enrenou i xivarri que s'organitzava dins els temples. De tota manera, però, les figures restaren encara uns quants anys sota l'orgue. A la Seu la tradició de la carota dels confits es va perdre a principis del segle XX probablement a conseqüència de la nova reglamentació de la música sagrada instaurada pel papa Pius X el 1903.
Tot i la prohibició de certes músiques, els dos caps del moro encara restaren uns quants anys sota els orgues del temple. Després de la Guerra Civil, en què es va cremar l'orgue barroc construït per Francesc Bordons de la primera meitat del segle XVII i el moble neogòtic que el contenia, van quedar les dues carasses penjades al damunt de les dues entrades de la basílica. Però això, durant la postguerra molts pares i mares amenaçaven als seus fills quan es portaven malament, que "anirien a veure el cap del moro penjat de la Seu". Finalment, el Concili Vaticà II (1959-1964), les parròquies catalanes de l'estat espanyol van decidir retirar definitivament les carasses per considerar-les anacròniques i en total disconformitat amb el nou sentit ecumènic de l'església, ja que eren una ofensa i un insult a les persones musulmanes.
Qui vulgui veure avui en dia aquests caps, ho pot fer encara, només cal visitar la Seu de Manresa i anar al museu basilical, on resten amagades al gran públic i els seus ulls clavats, gèlids i tristos ja no espanten la canalla de la ciutat.
Bibliografia:
- COMAS, Francesc (2017). Històries de Manresa 2. Manresa: Zenobita.
