15 de setembre 2010

La història del bàsquet manresà a Televisió de Manresa

Televisió de Manresa ha realitzat un audiovisual sobre la història del bàsquet a la capital del Bages a partir de la vida del pavelló del Vell Congost.

Coincidint amb la recent visita ciutadana a les obres del complex esportiu del Congost, Televisió de Manresa ha emès l'audiovisual que es va poder veure durant aquestes visites.



Més articles relacionats amb el bàsquet de la ciutat de Manresa:

- La Pista Castell, enllaç
- Un derbi a la màxima categoria, enllaç
- El Vell Congost, enllaç
- La final perduda del Ferrol, enllaç
- "The Iceman" arriba al TDK, enllaç

12 de setembre 2010

La Volta Ciclista Catalana de 1912

Fotografia de l'edició de la Volta Ciclista Catalana de 1912 que va sortir de la ciutat de Manresa per la carretera d'Igualada, els corredors pujant per la rampa de la Catalana.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

07 de setembre 2010

Mort entre les vies d'un milicià del POUM

Estació de Sant Vicenç de Castellet, on va morir el milicià Valentí Vila (Font: Trenscat.com)

El 23 d'abril de 1938 a les vuit en punt un tren arrencà en direcció a Cervera, era el famós tren dels "presos antifeixistes" provinents de la presó Model de Barcelona, circulava amb molta lentitud i parava gairebé en totes les estacions, moments en els quals els guàrdies baixaven ràpidament a l'andana vigilant que ningú s'escapés. En una d'aquestes parades, concretament a l'estació de Sant Vicenç de Castellet, un dels presos desobeint les ordres, va treure el cap per fora la finestra del vagó en veure una noia jove, un soldat en veure l'actitud fatxenda va disparar un tret des de l'andana. La bala afortunadament li travessà l'espatlla, però en Valentí, un jove milicià del POUM, que anava al costat va rebre l'impacte al clatell, la mort fou instantània, la bala li va rebentar el cap.

El bàndol republicà, la lluita a la rereguarda

La CNT i el POUM, que donaven preeminència a la revolució, es van enfrontar durant una setmana pels carrers de Barcelona amb les forces d'ordre públic de la Generalitat, que tenien el suport del PSUC i Esquerra Republicana, defensors de donar prioritat a la guerra. Finalment els partidaris de la revolució van ser derrotats i detinguts, durant els primers dies del mes de maig de 1937, d'aquí en surt el seu nom als llibres d'història: Els Fets de Maig. El govern de la República va prendre el control dels carrers i el poder de la Generalitat quedà en un segon marge. Després dels tràgics Fets de Maig de 1937, el POUM (el Partit Obrer d'Unificació Marxista) fou declarat il·legal per les forces republicanes i els seus membres detinguts per associació il·lícita i deportats en camps de Treball.

Apareix un cadàver sense cap a l'Estació del Nord

En Valentí Vila i Anet, era un jove de 16 anys, veí d'Aiguafreda, membre de la Joventut Comunista del POUM. Fou detingut al seu poble per suposadament repartir propaganda subversiva al cinema. El seu fatal assassinat és víctima d'un accident, comés per un soldat republicà que es va excedir disparant amb el seu fusell. A l'estació de Sant Vicenç de Castellet un tret disparat des de l'andana, va provocar el fatal accident d'en Valentí, la bala va rebentar-li el cervell, esquitxant de sang tot el compartiment.

L'alarma davant la magnitud del crim va causar pànic entre els presos que es van témer el pitjor. Els soldats espantats van ordenar que el tren no parés fins a arribar a l'estació de Manresa. Arribats a l'estació manresana, els soldats veient el cadàver quasi sense cap d'en Valentí donen l'ordre d'embolicar-lo amb una manta, davant la fressa que provocava la imatge. El cos fou impunement abandonat pels soldats a l'Estació del Nord, però el més sorprenent vindria a continuació. Segons els arxius de la Presó Model, Valentí Vilà havia ingressat a la presó procedent de Vic, el 20 de febrer de 1938, acusat de derrotisme. El Tribunal d'Espionatge i Alta Traïció de Catalunya, tres dies després del seu assassinat, i amb "tota normalitat legal" el declarava innocent dels càrrecs que se li imputaven. La crueltat el va castigar amb la llibertat.

Bibliografia:

- BADIA, Francesc: "Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil, 1936-1939". Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 2001 - Enllaç: "El ruido de la lluvia", aquí

05 de setembre 2010

Ĉefa pordo de la Preĝejo del Carmen kaj Kazerno. Manresa

Entrada principal de l'església del Carme, al costat esquerre podem observar la caserna militar de Manresa amb soldats a l'exterior. L'uniforme dels soldats i la incursió en esperanto de la descripció de la fotografia-postal, ens detalla que fou presa a la primera dècada del segle XX.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Postal de Fototípia Thomas (Col·lecció Jaume Pons)

03 de setembre 2010

La misteriosa desaparició dels germans Pires

El cas "Pires Òrrit"

"Fa 9 mesos que van desaparèixer els germans Isidre i Dolors Pires". Arxiu: Diari Regió7 (13/06/1989)

El 5 de setembre de 1988, la ciutat de Manresa va ser la protagonista d'informatius de ràdio i rotatius amb l'enigmàtica desaparició de dos germans de l'Hospital de Sant Joan de Déu.

Dolors i Isidre Pires Òrrit, de 17 i 5 anys respectivament, van desaparèixer de l'Hospital Sant Joan de Déu, quan el petit Isidre feia més de dos mesos que estava ingressat. La desaparició del nen (el benjamí d'una família de 14 germans) i la noia es va denunciar a primera hora del matí quan el servei d'infermeria de l'hospital van comprovar que ni el malalt ni l'acompanyant eren a l'habitació. La policia només tenia una pista: la recepcionista. Segons la seva versió, havia vist una noia sortir per la porta, que responia a la descripció de la Dolors, duent un nen en braços a altes hores de la nit.

La família, cossos de la Policia Nacional, veïns i parents van fer una batuda per intentar trobar els germans a tots els barris de Manresa. La mare i els germans deien que havien estat víctimes d'un segrest i asseguraven que els menors en el moment de desaparèixer no portaven diners ni objectes de valor a sobre. Malgrat la resposta familiar i ciutadana, la Policia Nacional posava en dubte la hipòtesi del segrest, tenint en compte que la família no tenia ingressos de cap classe. Els Pires Orrit vivien en un bloc de pisos molt humil, de la zona coneguda popularment com "La Fabrica Blanca" allunyat del centre urbà de Manresa, en condicions de pobresa, i sovint eren assistits pels serveis socials de l'Ajuntament de Manresa. El pare de la família, d'ètnia gitana i nacionalitat portuguesa, havia mort feia pocs mesos i la mare estava en tràmits d'adquirir la pensió de viudetat.
 
Fotografia de la família Pires Òrrit. (Arxiu: Hemeroteca Regió7)

A finals del gener de 1989, la família va denunciar per negligència a l'hospital Sant Joan de Déu, però el jutge arxivà la denúncia per falta de proves. El 7 de setembre de 1989, quan feia un any de la desaparició de la Dolors i l'Isidre, la Policia arxivava el cas. El 1994, sis anys després de la desaparició dels germans, van aparèixer noves pistes que apuntaven sobre una fugida voluntària dels germans a Portugal, país natal del pare. Segons fonts policials la Dolors havia decidit endur-se el seu germà petit per començar una nova vida a Portugal amb la seva parella. Avui en dia, el cas continua pendent de resoldre's, la família sempre ha denunciat que la Policia Nacional i les institucions de l'Hospital de Sant Joan de Déu, mai van prendre's seriosament aquest cas, en considerar que el seu origen humil i la seva condició d'ètnia gitana els feia responsables del que els havia succeït.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari Regió7 (Anys: 1988-1989)

30 d’agost 2010

El fortí de Santa Isabel

Fotografia del fortí de Santa Isabel, al turó de Puigterrà, conegut com el Castell, a principi del segle XX. Es pot observar la manca absoluta de vegetació, els primers arbres no es plantarien fins a la dècada dels quaranta.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

29 d’agost 2010

1860

Vista de Manresa de la vora del riu Cardener, l'any 1860. És la fotografia datada més antiga de la nostra ciutat de què es té constància, es va realitzar el 6 d'octubre de 1860, amb motiu de la visita de la reina Isabel II a Manresa. Al capdamunt a l'esquerra, podem observar l'església del Carme.

Actualització 06/10/2010 - Les fotografies més antigues de Manresa, "150 anys de la primera postal": aquí

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Patrimonio Nacional

22 d’agost 2010

El call de Manresa

On vivien els jueus de la nostra ciutat?

Els barris del nucli històric de Manresa es van desenvolupar prenent com a eixos dos turons: el turó del Puigcardener i el turó del Puigmercadal. Els carrers d'ambos turons són estrets i tortuosos. En aquesta xarxa de carrers i carrerons s'obren un parell de places principals: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i anteriorment pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle, i la plaça de l'Om.

El call de Manresa, documentat des de 1266, comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a la zona de l'actual plaça Onze de Setembre. La comunitat hebraica manresana estava vinculada a l'aljama de Barcelona, però aviat desenvolupà una gran xarxa comercial que la va col·locar com una de les més importants de Catalunya, prestadors i metges eren la condició per la qual eren coneguts els jueus manresans, i al mateix temps odiats per la població cristiana. Dels jueus de Manresa se'n perd la pista documental en els aldarulls de 1391, que van començar a la ciutat andalusa de Sevilla i més tard van arribar als regnes de València, Aragó i terres catalanes.

L'antic call de Manresa, a tocar de l'ajuntament i la Plaça Major.
(Edició pròpia amb Google Maps)

Entre els carrers de la ciutat cal destacar un que porta el seu nom: la Baixada dels Jueus, antigament anomenat el Grau dels Jueus pel desnivell que presenta i sobretot pels graons que hi va haver fins a l'any 1887, moment que es va reformar l'entorn de l'ajuntament. Aquest carrer té l'entrada principal per la plaça Major, concretament en l'indret on una placa recorda l'aixecament de la ciutat de Manresa contra els francesos el 1808, amb la Crema del Paper Segellat. El carrer era el nucli principal de la comunitat jueva de Manresa.

Un altre punt on encara hi ha vestigis jueus és el carrer del Balç, uns dels carrers més antics de la ciutat de Manresa i alhora un autèntic tresor arquitectònic de l'època medieval.

Joaquim Sarret i Arbós i els jueus

La visió de l'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós en una conferència realitzada el 1917 al Centre Excursionista de Manresa, ens aporta quelcom d'informació més precisa d'on residien els jueus de la ciutat de Manresa. Descriu quines eren les zones habitades pels hebreus manresans. Destaca: el cementiri jueu, ubicat fora de l'enclavament de les muralles, coneguda amb el nom de "Fossana dels jueus" darrere el turó de Puigterrà, el que avui en dia ocupa la Plaça Onze de Setembre.

Sarret i Arbós també menciona que la proximitat del call o aljama amb la casa del veguer (actual edifici de l'ajuntament de Manresa) feia d'escut protector a les famílies jueves, evitant rebre insults i atacs de la resta de la població, i alhora era un mitjà de control directe de les autoritats sobre aquesta comunitat.

Sarret i Arbós ens descriu com era el call jueu i on vivien:

"En aquest barri o clos hi tenien els jueus sos temples, ses cases, sos banys, ses tendes sos tresors. Altre testimoni de la eczistència dels jueus a Manresa es el cementiri que tenien fora‘ls murs..., en el lloc que encara avuy ne dièm la Fossana dels jueus, detrás de Puigterrá. De manera que tenim justificada la eczistència dels jueus en el barri, clos o grau del metex nom, prop de la cort o curia del Veguer y del Batlle, o sia al amparo de la primera autoritat civil de la població, pera que fossen vigilats y ningú pogués insultarlos."

Organització de l'aljama (call) catalana. (Font: HOSTA, A.; MORA, V.: "La Catalunya Jueva", 2009)


Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- HOSTA, Assumpció; MORA, Victòria. (2009). La Catalunya Jueva. Viatges per les terres d'Edom. Barcelona: Generalitat de Catalunya

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917). Els Jueus a Manresa. Manresa: Esparbé y Sèrra

14 d’agost 2010

La rebel·lió de les prostitutes de 1987

Un barri vell empobrit i un bordell municipal

La proposta de l'alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any.

Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al nucli antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus de la sida i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien traficants, camells i politoxicòmans a la ciutat. Tot plegat una olla de pressió social difícil de controlar.

Vostè ha vist la SIDA per aquí?

Aquesta era la resposta dels cambrers que atenien la barra del bar Màlaga als desconfiats clients, que preguntaven alarmats, després de llegir les notícies als diaris. El bar Màlaga hi freqüentaven les prostitutes en cerca de clients
, eren un dels bars on les males llengües deien que les prostitutes que hi rondaven tenien la sida.

El cas va aixecar un gran escàndol, l'alcalde va declarar posteriorment: "Jo no vaig dir que tinguessin la SIDA", sorprès pel ressò que les seves manifestacions havien tingut en els mitjans de comunicació. Segons diferents informes clínics i d'hospitals, la majoria de prostitutes que treballaven a Manresa eren portadores del virus de la sida, tot i no patir les conseqüències de la malaltia.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, la idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava:
"Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal.

Fins i tot el rector de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte al tema: "És un tema amb el qual no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

El debat va anar perdent força a mesura que transcorrien les setmanes, i el problema de fons era l'estat de deixadesa del nucli antic manresà, que a finals dels anys vuitanta estava en una situació de degradació i abandonament absolut.

Montserrat Margarit, vicepresidenta de l'associació de veïns del nucli antic, explicava als mitjans: "Si es dugués a terme una bona política de rehabilitació del barri, les persones que han viscut sempre aquí no marxarien i les prostitutes no tindrien lloc per instal·lar-se".

Llegeix més sobre prostitució a Manresa:

- La prostitució a la ciutat de Manresa: històries de l'ofici més antic del món, aquí
- Històries d'una prostituta: la "Quica" prostituta del pont de la Reforma, aquí

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: El País (12/8/1987)

- Hemeroteca: Diari Regió7 (Carpeta - Any 1987)

07 d’agost 2010

Vestir amb mida industrial

Les botigues Señor, els vestits a mida

Fotografia: Josep Maria Ribas Prunés, fundador de Señor el 1961 (manresainnova.cat)

Señor comença la seva història l’any 1961, amb una primera botiga de roba per a home creada per Josep Maria Ribas Prunés. Ben aviat, l'empresa és volcà en la seva activitat que es convertirà en el seu veritable senyal d’identitat: la mida industrial, un servei professional al client, a l’estil de la sastreria més tradicional, que parteix d’un patró base que s’adapta a les mides del client per a la seva posterior producció industrial.

Vestir a Manresa és sinònim de Señor, tal com deia la seva publicitat a la botiga del carrer del Born: "Señor viste mejor".

La primera botiga i la "mida industrial"

Fotografia: Inauguració de la primera botiga, any 1961 (trajessenor.com)

Señor comença la seva aventura comercial l'any 1961 amb l'obertura de la seva primera botiga de roba al carrer d'Àngel Guimerà, una botiga dedicada a vestir per l'home, en un carrer que es convertiria en el pulmó comercial de la ciutat. En un primer moment l'objectiu era realitzar confecció per senyors, però aviat es decantaria en l'activitat que el faria pioner a la ciutat de Manresa, la mida industrial. El resultat de la mida industrial és un vestit (traje) pràcticament a la mida, escollint entre un ampli sortit de mides, colors i dissenys, a un preu reduït d'un vestit de mida convencional. Un altre factor important seria la sastreria, que permetia als seus clients vestits de les últimes tendències adaptats a cada consumidor, amb una ràpida i àgil entrega. Señor adaptava cada vestit a cada consumidor.

Mass Costumization

Imatge moderna, amb el barret sobre la essa en fons de color negre.

Señor a partir de la dècada dels vuitanta utilitza el mètode "mass Costumization", aplicant el vell treball artesà del sastre amb la nova tecnologia. El resultat són vestits a mida i personalitzats amb una despesa inferior a un vestit convencional. Fragmentar la professió de sastre (prendre mesures, tall, cosit...) amb la industrialització posterior permet crear vestits a mida en un termini de 15 dies, evitant les contínues visites per ajustar i rectificar els patrons, que anteriorment eren necessàries, el mètode de mass costumization minimitza les despeses dels consumidors i compradors.

Actualment, Señor compta amb set establiments (a Manresa, Terrassa, Barcelona i Badalona), que combinen el concepte de mida industrial, que ha donat el seu prestigi a la marca, amb la comercialització de primeres marques internacionals, per tal d’oferir la més àmplia gamma de productes al client.

05 d’agost 2010

Tirans i mandrosos

"Anomenat Minorisa o Minoresa en temps antic, i Menresa al segle X, se suposa que és l'origen preromà a causa del sufix -esa, que trobem en altres topònims. La llegenda explica que un guerrer la va destruir en combatre contra el tirà que la posseïa, i que després la tornà a edificar; aquest guerrer fou qualificat de Mà rasa pels seus procediments expeditius. També expliquen que els primers pobladors de l'indret eren molt mandrosos, i d'aquí vingué Man(d)resa."

Manuel Bofarull i Terrades: Origen dels noms geogràfics de Catalunya: pobles, rius, muntanyes. Cossetània Edicions. Valls, 2002

02 d’agost 2010

Les Muralles, el perímetre fortificat

El perímetre de les muralles de la ciutat de Manresa. Restes arqueològiques de l'antic mur de la ciutat: 1) Plaça Valldaura, 2) Carrer Arbonés, 3) plaça de la Reforma i 4) plaça de Sant Ignasi.

Com moltes de les principals ciutats catalanes, Manresa, com a nucli urbà, va néixer durant el segle X en un punt fortificat i es va consolidar a partir del segle XII entorn d'un mercat i, sobretot, en el segle XIV, la seva època de màxima esplendor. D'aquestes èpoques en perduren elements tan rellevants i singulars com la basílica de la Seu i la Séquia de Manresa, però també les Muralles, els ponts Vell i Nou, i nombrosos elements immersos en la trama urbana de la ciutat, també d'origen medieval. Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans de ser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocupava també el Puig Mercadal i tot l'espai entremig.

Maqueta a escala de la muralla de Manresa del segle XIV
(Museu Comarcal de Manresa)


La singularitat, la densitat i la coherència d'aquest conjunt d'elements de la ciutat medieval posicionen Manresa com un dels nuclis catalans que conserva un patrimoni més rellevant de l'edat mitjana. Manresa va tenir diversos recintes de muralles que s'anaren expandint a mesura que la ciutat va créixer. El primer recinte és dels segles X i XI, tancava el Puig Cardener (on després es va construir la Seu); entre els segles XII i XIII es va construir un recinte de muralles, conegut com el Mur Vell, que, a més a més del Puig Cardener, protegia els barris nascuts al voltant de Sant Miquel i del Mercadal.

Gravat històric de Manresa emmurallada de Bernat Espinalt, any 1786
(Arxiu Comarcal del Bages).

La fi de les muralles

Manresa, tot i conèixer el seu traçat originari, són pocs els trams de muralla que es conserven, i no tots pertanyen al període medieval original, sinó que, sovint, es tracta de reconstruccions posteriors, sobretot dels segles XVI i XIX. Fins a les darreries del segle XIX, els conflictes bèl·lics tenien entre els seus principals objectius l’assetjament prolongat de les ciutats i la seva població. Comptar amb un sistema de muralles era essencial per protegir la població dintre muralles, i evitar caure en mans enemigues. Però com combinar la protecció d'una ciutat amb el sistema defensiu de muralles i alhora potenciar el creixement urbà?

L'any 1841 es publicava l'obra de Pere Felip Monlau, metge barceloní, Abajo las murallas, que defensava la necessitat de destruir les muralles de les grans ciutats per posar fi a les infeccions que provocaven estralls en la població. Era tot un decàleg que apostava per obrir les ciutats cap a un nou model sostenible d'urbs. D'aquesta obra en vindria el Pla Cerdà barceloní de 1859.

(Si voleu llegir més sobre l'enderrocament de les muralles a la ciutat de Barcelona, podeu llegir l'article de l'historiador Dani Cortijo: "Abajo las murallas", al seu bloc Altresbarcelones.com: enllaç)

A mesura que avançava el segle XIX, l’urbanisme apostava per una ciutat oberta, lluny del tancament medieval, que era origen de malalties infeccioses de signe divers. Els nous aires urbanistes del segle XIX animaven a l’enderroc de les muralles i la creació d’eixamples. L'augment demogràfic dels nuclis urbans i sobretot la consolidació del procés d'industrialització feien cada vegada més difícil encaixar les muralles dintre la ciutat. Senzillament, no hi havia espai per tothom. Les muralles ja no eren un escut protector contra l'enemic, sinó un impediment a l'expansió dels nuclis urbans ofegats amb la puixança de la demografia que es desplaçava a viure a les ciutats industrials en auge (Barcelona, Terrassa, Mataró o Manresa). L'èxode del camp cap a les ciutats era un fet.

L’Ajuntament de Manresa ordenà l’enderroc de les restes de la muralla que encara quedaven en peu l’any 1877 després de la Tercera Guerra Carlina. El consistori manresà projectà la conversió de l'antic traçat de la muralla en grans avingudes arbrades, que donarien lloc a l'actual tram del Passeig de Pere III i a les avingudes, que hem anomenat precisament "Muralla", i que els més grans recorden també com l'Avenida del Caudillo en temps de la dictadura franquista.

Més informació al bloc:

- L'origen de "l'eixample manresà" de finals de segle XIX, aquí.
- L'eixample manresà de 1933, aquí.
- Muralles amunt!, aquí.

Bibliografia:

- VALDENEBRO, Raquel (2007). «El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles». Arqueologia medieval: revista catalana d’arqueologia medieval, [en línia], Núm. 3, p. 80-97, https://www.raco.cat/index.php/ArqueologiaMedieval/article/view/254562

Bibliografia en línia:

- Catalunya Medieval: Muralles de Manresa, aquí

31 de juliol 2010

31 de juliol de 1556

Fotografia de la Santa Cova. Autor: Jordi Bonvehí
Aquesta és la data de l'efemèride d'avui, el 31 de juliol de 1556, la mort als 65 anys de Sant Ignasi.

Sant Ignasi de Loiola -el pelegrí guipuscoà Iñigo López de Recalde y Loiola- visqué a Manresa durant deu mesos llargs. Hi arribà, procedent de Montserrat, el 25 de març de 1522 i se n'anà, arribada l'hora d'embarcar-se cap a Terra Santa, a mitjan febrer de 1523. El record de la seva estada i de les coses que li esdevingueren a la nostra ciutat, és monumentalitzat per diversos temples i altres llocs de devoció. El principal dels santuaris ignasians és el de la Santa Cova: Una balma de flanc meridional del Puig de Sant Bartomeu o de les Codines, oberta sobre el Cardener i de cara a Montserrat, en la qual és fama que Sant Ignasi s'hi recollia per fer oració i escriure el llibre dels "Exercicis Espirituals".

Sant Ignasi, que va veure aprovada la Companyia de Jesús l’any 1540 pel sant pare Pau III, va morir a Roma l’any 1556. Fou canonitzat el 1622, cent anys després de passar per la ciutat de Manresa.

La Manresa de Sant Ignasi

En aquest mapa podem fer-nos una idea de com era la ciutat de Manresa, l'any 1522, moment de la seva arribada a la nostra ciutat. A Manresa tingué experiències místiques i raptes espirituals que l’ajudaren a transformar-se de cavaller reial a Cavaller de la Mare de Déu. Ell mateix reconeixia que a la cova prop del riu va rebre una revelació divina que és coneguda com "Eximia Il·lustració del Cardener" a partir de la qual va escriure el seu llibre d’Exercicis Espirituals.

Plànol parcial d'Antoni Rovira (1847). Exposició Pla General d’Ordenació de Manresa, any 1980. Cartografia i llegenda realitzada per Jaume Espinalt Sellarès

1/ Ermita de la Guia
2/ Creu de la Guia i Pont Vell
3/ Capella de sant Marc i camí de Montserrat (al costat de la Via Sant Ignasi)
4/ La Seu
5/ La Cova
6/ Col·legi de Sant Ignasi, Hospital de Santa Llúcia i Església de Sant Ignasi
7/ Casa Amigant
8/ Convent Predicadors

L'auca de Sant Ignasi

Quan Ignasi va arribar a Manresa, la ciutat tenia uns 1.500 habitants i començava a refer-se de la greu crisi del segle XV. Feia uns 150 anys que la Séquia portava aigua del Llobregat i assegurava una important producció agrícola. Malgrat que la majoria de la població era pagesa, s’hi concentrava un influent nucli de menestrals (adobers, paraires...) i professionals relacionats amb els serveis. Envoltada per una muralla, era una ciutat d’aspecte medieval, amb carrerons estrets i tortuosos. Els principals edificis –la Seu, el Carme, els Predicadors...- eren d’estil gòtic i havien estat construïts durant l’època de prosperitat dels segles XIII i XIV. Als afores, dos hospitals donaven acollida a aquells que estaven de pas o no tenien recursos, com era el cas del mateix Ignasi, que el 25 de març de 1522 va entrar a la ciutat travessant el Cardener a través del Pont Vell.

Mapa de la Manresa ignasiana, extreta de l'auca de Sant Ignasi, dibuixos i edició de Jaume Gubaians

Més informació de Sant Ignasi de Loiola:

- Web oficial, Cova de Sant Ignasi: enllaç
- Biografia de Sant Ignasi de Loiola (en castellà): enllaç
- Ignasi, de Loyola a Manresa: enllaç
- L'auca de Sant Ignasi: enllaç

Bibliografia:

- Vida del B. Ignacio de Loyola, fundador de la Religión de la Compañia de Jesús, Pedro de Ribadeneira (1583) (primera edició en "Romance") 

- Crónica General de la Orden de San Benito, Fr. Antonio de Yepes (1613)

- Origen y Instituto de la Compañia de Jesús, Fr. Lorenzo Ortiz, (1679)

- Epitome Historico de la Muy Ilustre Ciudad de Manresa, Juan Gaspar Roig i Jalpí (1692)

- Ensayos Históricos sobre Manresa, J. M. de Mas i Casas (1836)

- Los frailes y sus conventos, tomo II, Victor Balaguer (1851)

- Obras Escogidas del Padre Pedro de Rivadeneira, Vicente de la Fuente (1868)

- Sant Ignasi de Loyola, P. Lluis Vidal S.J. (1914)

- Manresa Ignasiana, J. Nonell S.J. (1915)

- História de la Compañía de Jesús, P. Antonio Astrain (1916)

04 de juliol 2010

Josep Maria Mas i Casas

"Los judíos o hebreros, esa gente infeliz y desgraciada, que anda errante, espulsa de su patria, y sin formar nación, en castigo a su atroz crimen, que cometieron sus padres, y de su loca temeridad, sufrió en todas ultrages, desprecios y denigrante baldon por parte de de las demás naciones."

Memòria Històrica dels Jueus a Manresa: Ensayos-históricos sobre Manresa, José M. Mas y Casas (1837)

Josep Maria Mas i Casas fou un d'aquells manresans que van entrar al compuls món de la política del segle XIX, on destacà com a alcalde de Manresa durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), concretament als primers mesos de la Revolució de 1868, però sobretot per deixar un important llegat com a escriptor en el camp de la història local.

Biografia

En Josep Maria Mas i Casas va néixer a Manresa l'any 1803 procedent d'una família benestant, aviat va començar a escriure articles als periòdics de la ciutat El Lacetano i La Correspondencia Periódica. Els grans dots per escriure van portar-lo a publicar dues obres cabdals per entendre la història de la nostra ciutat: Ensayos históricos sobre Manresa (en dues parts, la primera el 1836 i la segona pocs mesos abans de la seva mort, 1882) i Memoria histórica de los hebreos y de los árabes en Manresa (1837). Un gran fons que posteriorment, ja al segle XX, un altre historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbòs utilitzaria en llurs estudis.

El 1852 entraria al consistori manresà procedent de les llistes unitàries on romandria fins al 1858. Durant els primers mesos de la Revolució de 1868, en Josep Maria Mas arribaria a l'alcaldia de Manresa. L'ajuntament de Manresa es va adherir el 30 de setembre de 1868 al cop d'estat del general espanyol Topete de la badia de Cadis, poc després de la ciutat Barcelona, que posava fi al regnat d'Isabel II. Es crearia una Junta Revolucionaria on el nostre protagonista formaria part d'aquesta per escollir un nou alcalde.

A les eleccions del desembre de 1868, amb el triomf de les llistes monàrquiques, Josep Maria Mas i Casas es convertiria en el nou batlle fins a l'octubre de 1869. El gener de 1870 la victòria de les candidatures republicanes, portaria a Esteve Burés i Soler a l'alcaldia de Manresa.

Finalment Josep Maria Mas i Casas moriria a Manresa el 1883, però abans tindria temps per revisar i reescriure una de les obres més importants de la seva polifacètica carrera, Ensayos históricos sobre Manresa, d'on he extret el text inicial que il·lustra la història de la comunitat jueva de la nostra ciutat al capítol Memoria-Historica de los Judíos de la Ciudad de Manresa.

Bibliografia:

- Rubí i Casals, Gemma (2003): El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- Enciclopèdia Catalana, Josep Maria Mas i Casas.

- Josep Maria Mas i Casas, a Google Books: Ensayos-históricos sobre Manresa (1837)

01 de juliol 2010

El Centre d'Esports Manresa a la Copa del Rei

Segona Part. Adéu a la Copa!

En el darrer post vam deixar al Centre d'Esports Manresa a punt de jugar la següent ronda de la competició de la Copa del Rei. En aquesta segona part explicaré com va acabar l'aventura del Centre d'Esports Manresa a la Copa del Rei.
 
Portada del rotatiu El Mundo Deportivo, 2 d'octubre de 1986. Amb els resultats del F.C. Barcelona contra el Flamurtari Vlorë albanès en partit de la Copa de la UEFA i dels equips catalans que disputaven la Copa del Rei. (ElMundoDeportivo.com - 1/10/86 Hemeroteca Digital)

El rival seria el poderós Centre d'Esports Sabadell (que en la temporada 86-87 jugava a la Primera Divisió) i el repte era major i més competitiu, eliminar un equip de la màxima categoria. El partit jugat el dia 1 d'octubre de 1986 al Congost, va acabar amb derrota manresana per 0-4. Els gols vallesans van arribar a la segona part, els jugadors del Sabadell va fer tot un recital al segon temps en endossar els quatre gols als bagencs. Els gols els van marcar Nacho, Lino, Rafa i Ribes. S'acabava el somni de la Copa. El partit va comptar amb un públic de 2.000 espectadors, cosa inusual avui en dia en qualsevol camp de futbol de la ciutat de Manresa, i el més espectacular és que les persones que es van reunir al camp van patir un aiguat d'aquells que marquen història els deu primers minuts del partit.
 
Crònica del partit C.E.Manresa - C.E.Sabadell jugat al Congost l'1 d'octubre de 1986, destaca la notícia amb dues fotografies, amb declaracions postpartit i amb tota la pàgina 18 dedicada a l'encontre. (ElMundoDeportivo.com - 1/10/86 Hemeroteca Digital)

Aquell partit ha estat el darrer que el Centre d'Esports Manresa va jugar a la Copa del Rei i l'última frase de l'entrenador manresà Eduard Texeiro referent aquest partit: "Ahora vamos a olvidarnos de la Copa ya centrarnos en la Liga". L'entrenador no sabria que aquella ronda de Copa seria l'última que disputaria el Manresa i que el nivell del futbol a casa nostre, malgrat l'enorme quantitat d'equips de futbol de la ciutat, ha fet un retrocés molt important, primer en l'aspecte esportiu (disputant categories molt inferiors) i en el nivell econòmic perquè no hi ha un rendiment positiu ni al terreny de joc ni en les grades. Efectivament ens hem oblidat de la Copa del Rei, l'única Copa del Rei és la del TDK Manresa de 1996, la que vam aconseguir a Múrcia.
 
Arxiu: ElMundoDeportivo.com - Hemeroteca Digital

Printfriendly