La indústria automobilística manresana: el P.T.V.

Capítol 1: Perramon, Vila i Tachó

Fotografia: Guillem Tachó conduint el seu utilitari per l'actual plaça de Crist Rei ("Manresa, Recull gràfic 1876-1965")

La història de l'automoció manresana cal centrar-la en la fabricació del model anomenat PTV. Durant la segona meitat de la dècada dels 50, era fàcil veure passar pels carrers un cotxe menut, de dues places, que no corria gaire (no superava els 80 km/h), però que era estimat per tots, perquè era un cotxe fet completament a la nostra ciutat: Manresa. El seu nom era PTV. La marca AUSA (Automobiles Utilitarios S.A.), mare del PTV, neix el 1955 en un petit taller de reparació d'automòbils situat al començament de la Muralla de Sant Francesc. En aquell taller sorgeix la primera idea de crear prototips de cotxe utilitari, que serveixi per omplir el temps de lleure d'aquells aficionats a la mecànica i al món del motor. Encoratjats per la seva pròpia il·lusió, i sense cap afany de lucre, creen el primer model de cotxe fabricat total i artesanalment a Manresa. El 1956, el petit cotxet de dos cilindres batejat amb el nom de Tachó, surt al carrer. Solament en sortirà un exemplar, però serà suficient perquè en Tachó (veritable pare de l'automobilística manresana) es posés en contacte amb dos clients, dels quals coneixia la seva afició pel motor, per tal de crear una entitat prou forta per comercialitzar un cotxe. Aquests dos clients eren en Vila i en Maurici Perrramon.

 

Fotografia: Bartomeu Català, Josep Tachó, Antoni Tachó i Ramon Biosca, entre d'altres. ("Manresa, Recull gràfic 1876-1965")

Aquests tres socis creen la societat AUSA, i el primer treball que fan és el de transformar el primitiu model "Tachó" de dos cilindres en un altre prototipus, d'idèntiques característiques, però d'un sol cilindre. En surt un sol número. Després de dissenyar i preparar-se decididament a la comercialització del seu nou projecte, el PTV, no sense dificultats, tots els requisits que la burocràcia de Madrid exigeix. Finalment amb els permisos pertinents, es traslladen a un nou local, concretament al carrer Mossèn Cinto Verdaguer i comencen a fabricar els primers cotxes que els farien famosos, els PTV.

Bibliografia:

- DESCALS, J.: La indústria automobilística manresana. El P.T.V., Revista Dovella núm. 1, pàg. 6.

- GARCÍA CASARRAMONA, G.: Manresa, Recull gràfic 1876-1965, Ed. Edaifós, 2001

On hem aparcat?

La revolució dels 60: el vehicle privat

Fotografia: La Plaça Fius i Palà plena de cotxes l'any 1968 (Revista "El Pou de la Gallina" núm. 257 - Arxiu Quintana i Torras)

Manresa a finals dels anys 50 es va endinsar en el pla econòmic dels tecnòcrates del govern franquista, un pla econòmic que crearia la classe social més nombrosa fins al moment: la classe mitjana-compradora. Aquest fenomen es va iniciar oficialment l'any 1959 amb el Plan de Estabilización. De 1950 a 1973 la taxa de creixement per habitant a l'estat espanyol fou de 5,9%, la més alta que mai s'ha registrat en un país europeu durant la segona meitat del segle XX. La renda per capita l'any 1960 era de 35.791 pessetes (en pessetes constants de 1970), i quinze anys més tard, el 1975 aquesta havia augmentat fins a 83.238 pessetes. Amb poc més de 15 anys, s'havia quasi duplicat.

La dècada dels 60 i el sistema franquista es van aliar amb el famós desarrollismo. L'estat espanyol amb tan sols deu anys (1956 - 1966) es col·locaria com el desè país més industrialitzat del món. Els anys 60 el consumisme arribà a les classes mitjanes, gràcies a la bonança econòmica (l'atur pràcticament era una xifra ridícula en un despatx de Madrid), la fi de l'autarquia, l'obertura als mercats mundials de les empreses espanyoles i el consegüent rendiment a l'alça de les fàbriques que cada vegada s'anaven construint en sòl industrial, el que més tard esdevindria en els polígons industrials tal com els coneixem avui en dia.

Manresa com a ciutat nítidament industrial va notar satisfactòriament aquest pla econòmic, els obrers de les nostres fàbriques tenien sous més alts i es podien permetre luxes que els seus pares no haguessin imaginat mai: televisions, ràdios, tocadiscos, frigorífics, rentadores.... i l'estrella del consum, els cotxes. En efecte, els cotxes es van fer els amos i senyors dels nostres recorreguts, trajectes i excursions al camp o amb tot un ritual manresà: anar a la platja, que d'hora ens havíem de llevar per no trobar embussos! Tothom anava amb cotxe, tothom tenia un d'aquells mítics vehicles: Seat 600, Seat 850, Simca 1000...

L'any 1968 la xifra de vehicles de la ciutat de Manresa era de 5.300 vehicles, és clar que comparada amb l'any 2010 pot semblar una broma matemàtica. En l'actualitat per cada dos manresans hi ha un utilitari, el parc mòbil manresà arriba als 35.000 vehicles, quasi set vegades més que fa 42 anys.

Bibliografia:

- Revista el Pou de la Gallina, núm. 257.

Memoria.cat rep un dels Premis d'Història Sàpiens 2010

Premi Sapiens 2010 a la divulgació a través de les noves tecnologies a l'Associació Memòria i Història de Manresa. (memoria.cat)

El portal de webs memoria.cat de l'Associació Memòria i Història de Manresa ha rebut aquest dissabte, dia 2 d'octubre, un dels Premis d'Història Sàpiens 2010, concedits per la revista especialitzada del mateix nom. Concretament, ha estat el premi a la divulgació de la Història a través de les noves tecnologies. Han recollit el premi, en nom de l'Associació, en Joaquim Aloy, en Pere Gasol i la Conxita Parcerisas.

Històries Manresanes felicita a tots els seus membres per la gran tasca que fan a la ciutat de Manresa. Endavant amb la història!

Arquitectes del segle XX: Un itinerari històric

Passeig previst a la muralla del Carme segons Rovira i Trias, any 1847
(Arxiu Comarcal del Bages)

Una profusió de formes i d'edificis s'escampa arreu dels carrers i places de la nostra ciutat, ens deixà veure nítidament, aquelles construccions tan quotidianes, construccions que han marcat el nostre caràcter. Tot i que són part de la nostra història col·lectiva, el seu marc cronològic arranca el 1900, és a dir el segle XX, el segle dels grans canvis. A continuació, en aquest post, els arquitectes que han donat forma a Manresa durant el segle passat.

El Teatre Kursaal i Josep Firmat

L'edificació del teatre Kursaal fou promoguda per Andreu Cabot i Puig, qui confià els plànols a l'arquitecte Josep Firmat Serramalera. Construït dins els cànons noucentistes, vigents encara en la segona dècada del segle XX, el teatre fou inaugurat el 26 d'agost de 1927 i, quatre dies després, es va fer la primera representació: l'òpera Aïda, de la música de la qual s'encarregà l'orquestra del Liceu.

Josep Firmat obtingué el títol d'arquitecte a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. Aquesta escola, fundada oficialment el 1875, era continuadora de l'Escola de Llotja o de les antigues escoles de mestres d'obres. Però, a diferència de les seves antecessores, la nova escola estructurava l'ensenyament en assignatures, donant molta importància a les tècniques i a les de dibuix.

La Renaixença i Pere Armengou

El GATCPAC, Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània, es fundà l'any 1930. Era format per professionals que pretenien renovar l'arquitectura i utilitzar aquesta com una via per a la reforma social. La Generalitat republicana confià plenament en el GATCPAC i la seva combinació de racionalitat, funcionalitat i disseny. Així, li encarregà projectes socials com el Dispensari Antituberculós o la Casa Bloc de Barcelona i diversos edificis escolars arreu de Catalunya, com ara el CEIP La Renaixença, inaugurat l'any 1934 pel president Lluís Companys.

Pere Armengou, membre del GATCPAC, projectà aquesta escola amb una concepció moderna i funcional, preveient espais per al menjador, la biblioteca, el gimnàs o la sala d'actes.

- Més informació: aquí

La Casa Lluvià i Ignasi Oms

Ignasi Oms, l'arquitecte modernista manresà per excel·lència, projectà aquesta casa l'any 1908. La Casa Lluvià és un habitatge representatiu d'una època i una classe social determinades: principis del segle XX i la burgesia industrial, elements que a Catalunya solen confluir en el Modernisme.

L'ús de la casa ha anat variant al llarg del temps, ja que després d'allotjar la família Lluvià, va ser una escola i actualment és ocupada per la seu del Col·legi d'Arquitectes de la demarcació del Bages i el Berguedà. Fins ben entrat el segle XIX els arquitectes catalans encara s'agrupaven en gremis i confraries. A partir d'aleshores, tingué lloc la fundació de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya (1874) i després la del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (1931).

- Més informació: aquí

Cal Jorba i Arnald Calvet

Amb el desenvolupament comercial, les ciutats catalanes començaren a imitar-ne altres d'Europa i dels Estats Units, aplegant els petits comerços en edificis destinats a grans magatzems. A Catalunya, un dels principals impulsors d'aquesta tècnica de mercat va ser l'empresari Joan Jorba i Rius, que primer obrí els magatzems Jorba de Barcelona, i després Cal Jorba a Manresa, construït en diverses fases entre 1936 i 1952, constituint un dels millors exemples de l'art déco català.

L'arquitecte Arnald Calvet seguí les característiques principals d'aquests edificis comercials: construccions de diverses plantes amb façanes monumentals, grans finestrals i aparadors a la part baixa. La utilització de nous materials com el formigó armat i l'acer permeteren espais més diàfans amb una clara visió consumista.

- Més informació: aquí

Font: "Manresa. Arquitectes i mestres d'obra". Circuits, Passejades per la ciència i la història de Catalunya

Apareix documentació inèdita del president Companys

Localitzat a Amsterdam un manuscrit inèdit de Carme Ballester sobre la detenció de Lluís Companys

El manuscrit, de 8 pàgines, d'un excepcional valor històric, fou redactat directament per la vídua de Companys i narra com es va produir la detenció i l'empresonament del seu marit. El document ha estat localitzat a l'Institut Internacional d'Història Social, d'Amsterdam.

Al portal de Memòria i Història de Manresa, Memoria.cat podeu veure el manuscrit i la seva transcripció. A més, hi trobareu una seixantena de documents inèdits relacionats amb Lluís Companys i la seva segona esposa, també de gran interès, trobats al mateix Arxiu. Alguns dels textos són escrits en alemany i francès i els presenten amb les respectives traduccions.

La revista Sàpiens número 96 d'aquest mes d'octubre del 2010 en dedica un dossier especial al president Lluís Companys i fa un ampli tractament del manuscrit.

Per poder accedir a aquests fons s'ha creat un web específic, "Documents inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester", que podem veure en aquest enllaç:

http://www.memoria.cat/companys

Josep Gros, història d'un guerriller manresà

El periple d'en Josep: de Manresa a la gran Unió Soviètica

Josep Gros Camisó, més conegut a Rússia com Antonio "el Català", va ser soldat de l'Exèrcit de la República Espanyola en la lluita contra els facciosos feixistes, entre els anys 1936 i 1939 i guerriller a l'URSS, entre el període comprés de 1942 fins al 1945. Un manresà que mereix una menció especial a Històries Manresanes.

En Josep va néixer a Manresa, el 26 de novembre de 1913. Els seus pares eren activistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), tenien set fills, un d'ells el nostre protagonista. Amb tan sols 9 anys en Josep deixa l'escola i comença a treballar en un taller de bicicletes i motos. Deu anys més tard, era mecànic a les mines potàssiques de Súria. Entre els miners de Súria el jove Josep coneix un comunista que visitava l'URSS habitualment. Aquest fet seria cabdal per entendre la seva biografia i el seu posterior viatge a terres russes.

El 1934 a les protestes d'obrers de Barcelona que no van tenir èxit i van ser dispersades per les autoritats en Josep fou interceptat a Terrassa durant el trajecte amb el tren fins a la capital catalana per membres de la Guàrdia Civil que van disparar a l'aire per dispersar-los. Al novembre d'aquell any va entrar al servei militar a l'aeròdrom de Larache (Marroc), d'on es va llicenciar després d'un any de permanència. Quan va tornar a la ciutat de Barcelona, moltes coses havien canviat: creixia el moviment sindical i la tensió entre partits de signe divers, feien dels carrers uns autèntics polvorins. En Josep es posiciona políticament i s'afilia a la secció catalana del PCE (Partit Comunista d'Espanya).

La Guerra Civil

Quan el 18 de juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil, en Josep de seguida forma part de la primera columna del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que s'havia creat el 23 de juliol de 1936 en el Bar del Pi a Barcelona com a resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. Gros lluitava a Tardienta, província d'Osca (Aragó), a les ordres del comandament de Manuel Trueba i després a Madrid amb el regiment Engels. A finals de desembre de 1936 torna a Aragó, on va iniciar la seva formació com a guerriller.

El febrer de 1937 va ser enviat a una escola de cossos especials a Barcelona, dirigida per instructors soviètics, que preparaven als sabotejadors per combatre en les línies enemigues des de la rereguarda. Aviat va posar en pràctica els seus dots com a sabotejador al Front d'Aragó durant el període de 1938.

Josep Gros estava a l'escola de guerrillers del XIV Cos de l'Exèrcit, en el moment que les tropes republicanes exhaustes a principis de 1939 es retiraven davant la imminent victòria dels facciosos liderats pel general Franco.

Final de la Guerra, deportació al camp de concentració i arribada a l'URSS

Dibuix del camp de concentració de Saint Cyprien d'Eduardo Robles Piquer (1939)

El 10 de febrer de 1939, Josep Gros juntament amb 15 republicans van entrar a França. Allà, va ser retingut al camp de concentració de Saint Cyprien. Els mecanismes comunistes internacionals van començar a carburar i la Unió Soviètica li prestà ajuda per arribar a la pàtria comunista. Embarcat al port francès de Le Havre el 4 de maig de 1939, va arribar a la ciutat de Leningrad l'11 de maig de 1939. A l'actual Sant Petersburg va treballar com mecànic en una fàbrica de producció de camions i turismes per l'exèrcit soviètic.

La Gran Guerra Pàtria

El 22 juny de 1941 es produeix el tret de sortida de la Gran Guerra Pàtria: començava l'atac per sorpresa del III Reich a la gran mare Rússia. L'operació Barbarossa van enviar milers de soldats alemanys en direcció a l'URSS, el somni d'Adolf Hitler i el seu Lebensraum (espai vital), implicava conquerir els immensos territoris i repúbliques de la gran Unió Soviètica.

Fotografia dels guerrillers a les ordres del comandant Medvédev: moment on realitzen el jurament d'exterminar implacablement als feixistes alemanys. (Arxiu RT)

Josep Gros anava al front per lluitar contra el feixisme per segona vegada. Al principi, realitzava funcions d'enllaç i posteriorment va ingressar en un grup guerriller que es dedicava a fer operacions de destrucció a la rereguarda. Va participar en la defensa de la capital: Moscou. Va combatre en un cos d'elit a les repúbliques soviètiques de Bielorússia i Ucraïna. Durant aquest espai de temps, en una població, va ser ferit en un pulmó per una bala, que li va entrar per l'espatlla. En una entrevista recordava que el van deixar al pati i l'endemà, quan es va despertar, va veure un carro ple de flors pensant que havia mort, davant aquest panorama va cridar: "¡Joder!, ¡Si no estoy muerto! ¡Aún estoy vivo!".

Actuava a les ordres de l'alt comandament del famós comandant guerriller Dmitri Medvédev, juntament amb molts altres guerrillers que parlaven castellà. Va ser un combatent antifeixista europeu a gran escala, va lluitar a la península Ibèrica i a Rússia, a pràcticament 5.000 quilòmetres de diferència entre els dos punts. Gros va lluitar com a guerriller fins al triomf de les forces soviètiques el 1945, quan van penetrar a la ciutat de Berlín.

Heroi de la Unió Soviètica

Fotografia d'en Josep Gros, acompanyat per Rafael Vidiella (un dels fundadors del PSUC) i de la "superespia" del KGB Africa de las Heras. (Arxiu Diari Público)

En finalitzar la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va entregar medalles als fervents i lleials combatents. Josep Gros fou dels molts d'aquests combatents que va rebre les medalles atorgades pel règim soviètic per lluitar contra els invasors nazis, destaquen la Medalla del Valor de la Unió Soviètica el novembre de 1941, per la defensa de Moscou, la Medalla del Guerriller de primer grau, atorgada per fets heroics a la rereguarda alemanya, l'Ordre de la Bandera Roja, la Medalla de la defensa de Moscou i la Medalla de la Victòria.

Els anys de plom: el franquisme i la transició espanyola

El 1946, va abandonar l'URSS per tornar a l'estat espanyol. Allà va actuar com a combatent antifranquista des de 1946 a 1951, fent diverses operacions rellevants, en destaca la retirada de l'Agrupació Guerrillera de Llevant-Aragó, l'última guerrilla que va tenir el Partit Comunista d'Espanya a la península Ibèrica. Va abandonar les armes definitivament i a la dècada dels 60 va tornar a Madrid en la clandestinitat fins a la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975. Mai va ser detingut, degut a les tècniques que havia après de lluita a la rereguarda, d'ocultació a l'enemic i de contraespionatge.

Del 1964 al 1975 era membre del comitè central del partit a Madrid i posteriorment es va encarregar de la seguretat externa del partit, defensant els seus líders dels atacs d'ultres, primer dels franquistes i més tard dels feixistes. Quan va arribar a l'edat de 70 anys, va publicar el llibre ''Abriendo caminos: relatos de un guerrillero comunista español", amb el pròleg firmat per Dolors Ibarruri.

El 13 de juliol del 2009, va morir a l'hospital de Sierrallana, a Torrelavega (Cantàbria). En Josep Gros estava casat, tenia dos fills i molts néts.

Bibliografia:

- Notícia de la mort d'en Josep a la pàgina web del PSUC (14/7/2009), enllaç
- Més informació en aquest enllaç (en francès)

La història del bàsquet manresà a Televisió de Manresa

Televisió de Manresa ha realitzat un audiovisual sobre la història del bàsquet a la capital del Bages a partir de la vida del pavelló del Vell Congost.

Coincidint amb la recent visita ciutadana a les obres del complex esportiu del Congost, Televisió de Manresa ha emès l'audiovisual que es va poder veure durant aquestes visites.

Més articles relacionats amb el bàsquet de la ciutat de Manresa:

- La Pista Castell, enllaç
- Un derbi a la màxima categoria, enllaç
- El Vell Congost, enllaç

- La final perduda del Ferrol, enllaç

- "The Iceman" arriba al TDK, enllaç

La Volta Ciclista Catalana de 1912

Fotografia de l'edició de la Volta Ciclista Catalana de 1912 que va sortir de la ciutat de Manresa per la carretera d'Igualada, els corredors pujant per la rampa de la Catalana.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

Mort entre les vies d'un milicià del POUM

Estació de Sant Vicenç de Castellet, on va morir el milicià Valentí Vila (Font: Trenscat.com)

El 23 d'abril de 1938 a les vuit en punt un tren arrencà en direcció a Cervera, era el famós tren dels "presos antifeixistes" provinents de la presó Model de Barcelona, circulava amb molta lentitud i parava gairebé en totes les estacions, moments en els quals els guàrdies baixaven ràpidament a l'andana vigilant que ningú s'escapés. En una d'aquestes parades, concretament a l'estació de Sant Vicenç de Castellet, un dels presos desobeint les ordres, va treure el cap per fora la finestra del vagó en veure una noia jove, un soldat en veure l'actitud fatxenda va disparar un tret des de l'andana. La bala afortunadament li travessà l'espatlla, però en Valentí, un jove milicià del POUM, que anava al costat va rebre l'impacte al clatell, la mort fou instantània, la bala li va rebentar el cap.

El bàndol republicà, la lluita a la rereguarda

La CNT i el POUM, que donaven preeminència a la revolució, es van enfrontar durant una setmana pels carrers de Barcelona amb les forces d'ordre públic de la Generalitat, que tenien el suport del PSUC i Esquerra Republicana, defensors de donar prioritat a la guerra. Finalment els partidaris de la revolució van ser derrotats i detinguts, durant els primers dies del mes de maig de 1937, d'aquí en surt el seu nom als llibres d'història: Els Fets de Maig. El govern de la República va prendre el control dels carrers i el poder de la Generalitat quedà en un segon marge. Després dels tràgics Fets de Maig de 1937, el POUM (el Partit Obrer d'Unificació Marxista) fou declarat il·legal per les forces republicanes i els seus membres detinguts per associació il·lícita i deportats en camps de Treball.

Apareix un cadàver sense cap a l'Estació del Nord

En Valentí Vila i Anet, era un jove de 16 anys, veí d'Aiguafreda, membre de la Joventut Comunista del POUM. Fou detingut al seu poble per suposadament repartir propaganda subversiva al cinema. El seu fatal assassinat és víctima d'un accident, comés per un soldat republicà que es va excedir disparant amb el seu fusell. A l'estació de Sant Vicenç de Castellet un tret disparat des de l'andana, va provocar el fatal accident d'en Valentí, la bala va rebentar-li el cervell, esquitxant de sang tot el compartiment.

L'alarma davant la magnitud del crim va causar pànic entre els presos que es van témer el pitjor. Els soldats espantats van ordenar que el tren no parés fins a arribar a l'estació de Manresa. Arribats a l'estació manresana, els soldats veient el cadàver quasi sense cap d'en Valentí donen l'ordre d'embolicar-lo amb una manta, davant la fressa que provocava la imatge. El cos fou impunement abandonat pels soldats a l'Estació del Nord, però el més sorprenent vindria a continuació. Segons els arxius de la Presó Model, Valentí Vilà havia ingressat a la presó procedent de Vic, el 20 de febrer de 1938, acusat de derrotisme. El Tribunal d'Espionatge i Alta Traïció de Catalunya, tres dies després del seu assassinat, i amb "tota normalitat legal" el declarava innocent dels càrrecs que se li imputaven. La crueltat el va castigar amb la llibertat.

Bibliografia:

- BADIA, Francesc: "Els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil, 1936-1939". Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 2001 - Enllaç: "El ruido de la lluvia", aquí

Ĉefa pordo de la Preĝejo del Carmen kaj Kazerno. Manresa

Entrada principal de l'església del Carme, al costat esquerre podem observar la caserna militar de Manresa amb soldats a l'exterior. L'uniforme dels soldats i la incursió en esperanto de la descripció de la fotografia-postal, ens detalla que fou presa a la primera dècada del segle XX.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Postal de Fototípia Thomas (Col·lecció Jaume Pons)

La misteriosa desaparició dels germans Pires

El cas "Pires Òrrit"

"Fa 9 mesos que van desaparèixer els germans Isidre i Dolors Pires". Arxiu: Diari Regió7 (13/06/1989)

El 5 de setembre de 1988, la ciutat de Manresa va ser la protagonista d'informatius de ràdio i rotatius amb l'enigmàtica desaparició de dos germans de l'Hospital de Sant Joan de Déu.

Dolors i Isidre Pires Òrrit, de 17 i 5 anys respectivament, van desaparèixer de l'Hospital Sant Joan de Déu, quan el petit Isidre feia més de dos mesos que estava ingressat. La desaparició del nen (el benjamí d'una família de 14 germans) i la noia es va denunciar a primera hora del matí quan el servei d'infermeria de l'hospital van comprovar que ni el malalt ni l'acompanyant eren a l'habitació. La policia només tenia una pista: la recepcionista. Segons la seva versió, havia vist una noia sortir per la porta, que responia a la descripció de la Dolors, duent un nen en braços a altes hores de la nit.

La família, cossos de la Policia Nacional, veïns i parents van fer una batuda per intentar trobar els germans a tots els barris de Manresa. La mare i els germans deien que havien estat víctimes d'un segrest i asseguraven que els menors en el moment de desaparèixer no portaven diners ni objectes de valor a sobre. Malgrat la resposta familiar i ciutadana, la Policia Nacional posava en dubte la hipòtesi del segrest, tenint en compte que la família no tenia ingressos de cap classe. Els Pires Orrit vivien en un bloc de pisos molt humil, de la zona coneguda popularment com "La Fabrica Blanca" allunyat del centre urbà de Manresa, en condicions de pobresa, i sovint eren assistits pels serveis socials de l'Ajuntament de Manresa. El pare de la família, d'ètnia gitana i nacionalitat portuguesa, havia mort feia pocs mesos i la mare estava en tràmits d'adquirir la pensió de viudetat.

 

Fotografia de la família Pires Òrrit. (Arxiu: Hemeroteca Regió7)

A finals del gener de 1989, la família va denunciar per negligència a l'hospital Sant Joan de Déu, però el jutge arxivà la denúncia per falta de proves. El 7 de setembre de 1989, quan feia un any de la desaparició de la Dolors i l'Isidre, la Policia arxivava el cas. El 1994, sis anys després de la desaparició dels germans, van aparèixer noves pistes que apuntaven sobre una fugida voluntària dels germans a Portugal, país natal del pare. Segons fonts policials la Dolors havia decidit endur-se el seu germà petit per començar una nova vida a Portugal amb la seva parella. Avui en dia, el cas continua pendent de resoldre's, la família sempre ha denunciat que la Policia Nacional i les institucions de l'Hospital de Sant Joan de Déu, mai van prendre's seriosament aquest cas, en considerar que el seu origen humil i la seva condició d'ètnia gitana els feia responsables del que els havia succeït.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari Regió7 (Anys: 1988-1989)