
22 de febrer 2011
El Banc Mercantil de Manresa

17 de febrer 2011
La reobertura del carrer del Balç

14 de febrer 2011
Jo vaig anar a escola a Manresa
Enguany, aquesta setmana s'inauguren una sèrie de xerrades a l'Espai Memòries del Museu Comarcal de Manresa dedicades a l'escola. Per participar-hi tan sols, heu de visitar el Museu Comarcal de Manresa, en concret l'última planta de l'antic edifici del col·legi Sant Ignasi, on trobareu l'Espai Memòries, un enorme taller d'art i història per a la recuperació de la memòria democràtica i la reflexió sobre el segle XX, impulsat per l’Ajuntament de Manresa a través del Museu Comarcal i amb el suport del Memorial Democràtic i forma part de la Xarxa d'Espais de Memòria de Catalunya.
Històries per a explicar: Aportació d’objectes i documents
Vine a l’Espai Memòries, al Museu Comarcal de Manresa, i participa en la recerca col·lectiva sobre la història de l’educació a la nostra ciutat. Tens material escolar, objectes personals, fotografies, quaderns, llibres de text, etc., de quan vas anar a escola?
A l'Espai Memòries estem elaborant un arxiu amb aportacions de materials i experiències relacionades amb l'educació a Manresa des de principis del segle XX. Pots fer-ho arribar a l'Espai Memòries fins al 17 d'abril, de dijous a diumenge de 10 a 14 h, i divendres i dissabte també de 17 a 20 h.
Debats oberts: Sessions participatives per a treballar entorn de la memòria del sistema educatiu. Et convidem a participar en un seguit de trobades on avis, àvies, adults, adolescents, nens i nenes puguem compartir experiències i conversar sobre els canvis dels models educatius a Manresa al llarg del segle XX i XXI.
Les converses seran els dijous 17 de febrer, 17 de març i 14 d’abril, a les 19 h a l'Espai Memòries. Totes les aportacions contribuiran a conèixer millor la història del segle XX de la ciutat i a enriquir l’exposició de la primera temporada de l’Espai Memòries, que es presentarà el dijous 9 de juny.
T’HI ESPEREM! Museu Comarcal de Manresa Via Sant Ignasi, 36 – 40 Tel/Fax: 93 874 11 55
06 de febrer 2011
Llevadures i carns
Els cereals eren la base de l’alimentació de la població en l’edat mitjana, inclosos els jueus. Es consumia principalment blat, sègol i civada, en forma de pa, també com sèmola o farinetes. El consum de cereal era elevadíssim entre les famílies de recursos econòmics limitats, tant entre els cristians com entre els jueus. La ració mitjana de cereal podia ser d’un quilo i mig per persona i dia. Gairebé no existien diferències entre el pa que menjaven els cristians i el que menjaven els jueus, excepte durant els set dies de la Pasqua jueva, en els que els jueus tenen terminantment prohibit el consum de pa amb el llevat corresponent.
El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians catalans respecte als musulmans i jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida, però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: "No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs" (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans: "perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, [...] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là" (Sura 2:173).
Consells per l'obtenció de carn no jueva i l'impost de Pasqua, el "dret de fornatge"
Els consells més moderats per l'obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l'any 1338, es limitava a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on se servís la carn hebrea: la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat, i obligant el venedor a què informés els seus clients que aquesta carn: "la mort a jueu". Es deixava d'aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciència personal del comprador.
Malgrat tot, els principals problemes dels jueus manresans se centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat juntament amb el fermentat que feien els cristians. L'única alternativa era coure'ls a casa, cosa prohibida per la llei, el que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d'Aragó, a la ciutat de Manresa, i també la de Lleida, del 1326 que permetia els jueus d'ambdues ciutats a coure el pa a casa seva, a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor feudal per utilitzar llurs forns per l'elaboració del pa) als arrendadors. El problema religiós, per tant, es podia solucionar sempre que es pagués l'impost corresponent.
«Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos»
(Entrada actualitzada el 02/05/2015)
Bibliografia:
- García Marsilla, J. V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d'Aragó. València: Universitat de València.
- Riera i Sans, Jaume. (1988). La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d'Investigació d'Estudis Medievals
Bibliografia en línia:
- Medievalistes en bloc: "A cada porc li ve el seu Sant Martí"
01 de febrer 2011
Un asfalt amb molta història
26 de gener 2011
Els primers vint anys de dictadura franquista

Tot va canviar el 24 de gener del 1939 i res no va tornar a ser igual durant molt temps. Dos dies abans de Sant Jordi del 1943, Josep Dedeu va demanar per instància a l'Ajuntament de Manresa que li concedís el dret a retolar el cartell d'entrada al seu establiment amb el nom Bar Tranquils. Una peça d'1,50 m de llargada i 30 cm d'alçada aparentment innocent. Però per al franquisme no hi havia res menys ingenu que una petició per exhibir públicament la llengua catalana, i l'alcalde Domènec Prunés va denegar-ne el permís. Era el 24 d'abril del 1943 i a la capital del Bages, com a la resta del país, bufaven uns aires de restricció cultural, penúries econòmiques i misèria moral que trigarien molts anys a amainar.
Els documents de l'anècdota relatada es podran llegir a partir d'avui dia 26 de gener a la nova pàgina web El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959), que l'Associació Memòria i Història de Manresa ha elaborat en els darrers tres anys paral·lelament a altres projectes com el que es va presentar fa unes setmanes sobre les detencions de militants anarquistes del 1975. El principal atractiu del nou espai sobre la memòria històrica de la ciutat és la inclusió de dos mil documents inèdits procedents de l'Arxiu Municipal.
El primer franquisme a Manresa és un exhaustiu treball que amplia la recerca que Joaquim Aloy i Pere Gasol van realitzar el 2006 amb motiu de la filmació del documental "Viure en una dictadura". Els primers anys del franquisme a Manresa (1939-1959), un llargmetratge de 67 minuts de durada en el qual també van intervenir els realitzadors Jorge Caballero i Laura Casaponsa. L'autoria del nou web, que es podrà consultar aviat també en castellà, és de Josep Castilla, Oriol Luján, Jordi Basiana i els esmentats Aloy i Basiana, amb la col·laboració de Jordi Bonvehí i Miquel Àngel Alfaro.
Les dimensions de la pàgina fan que Joaquim Aloy equipari el resultat final amb el web: La República a Manresa en un clic (1931-1936), del 2006, tot un referent en el camp de la recerca sobre la memòria històrica. Per al nou treball, "ens vam posar a la feina l'any 2008 amb el buidatge sistemàtic, prestatgeria per prestatgeria i lligall per lligall, del fons de l'Arxiu Municipal de Manresa corresponent als anys del franquisme, una cosa que no s'havia fet mai fins aleshores". La pàgina també es nodreix de papers i fotografies extrets de l'Arxiu Comarcal del Bages i de l'Archivo General de la Administración, situat a Alcalá de Henares.
El disseny ha estat d'Arnau Aloy, i en aquesta ocasió s'ha disposat també del suport de Josep Alert i Sílvia Berengueras en qüestions lingüístiques i de Marta Pich en la digitalització dels documents. A més, la pàgina inclou un article de Xavier Rubio sobre la demografia de l'època a la ciutat.
La pàgina manté l'estructura dels altres webs de memoria.cat, amb un índex que permet navegar amb fluïdesa pels nombrosos espais que parlen tant de l'entrada de les tropes a la ciutat -abans d'ahir va fer 72 anys- i del canvi de règim com de la vida quotidiana, amb especial incidència en la persecució de la llengua i la cultura catalanes i al poder que va exercir l'església sobre l'educació i la moral social, entre altres aspectes.
La lectura dels documents ofereix una fotografia acurada de la Manresa dels anys 40 i 50 del segle passat. Plens de salutacions a Franco i de lemes com "¡Arriba España!" en l'encapçalament, molts papers oficials palesen l'estat de la qüestió. En un que va ser emès el 14 de juliol del 1942, s'avisa les autoritats locals que "en algunas localidades de esta Provincia se vienen efectuando representaciones teatrales en catalán por Asociaciones y grupos Escénicos". Una manifestació cultural que calia eradicar segons aquests, que, en un altre document de l'11 d'abril del 1939, pocs dies després del final de la guerra, ordenaven que "se proceda en el plazo de cuarenta y ocho horas a la desaparición de cuantas huellas, carteles, propaganda, etc. existan en las paredes y vallas, procedentes de la dominación roja, advirtiendose que la contravención de tal orden será sancionada y que a los respectivos propietarios se les exigiran las responsabilidades a que su incumplimiento diere lugar".
Font:
- Diari Regió7, "Un nou web del franquisme a Manresa incorpora material inèdit" 26/1/11
Arxius de la ciutat de Manresa:
- Arxiu Municipal de Manresa, aquí
- Arxiu Comarcal del Bages, aquí
Pàgina web de l'Associació Memòria i Història de Manresa:
- memoria.cat, aquí
18 de gener 2011
El ferrocarril de la prolongació Guimerà
Precisament aquest pas a nivell de l'apeaderu (batejat així per la mateixa població), juntament amb d'altres com el de la carretera de Cardona davant la Guàrdia Civil, fou un dels principals motius perquè el consistori manresà decidís finalment anul·lar el recorregut per l'interior de Manresa dels catalans, des de l'apeaderu de Guimerà fins a l'estació terminal Manresa-Riu (al Passeig del Riu, on avui s'alcen les Carpes del Riu) a causa de la barrera arquitectònica i de mobilitat urbana que suposava el pas de trens pel nucli urbà. L'estació-baixador del carrer Àngel Guimerà (avui en dia és un pàrquing de vehicles) es va substituir per l'actual estació dels FGC, Manresa-Baixador.
Fotografies

Últim tren de passatgers al "apeaderu" de Guimerà, 6 d'octubre de 1969.
Més informació:
- L'antic recorregut dels catalans a Manresa, aquí
- L'estació Manresa-Viladordis, aquí
Fotografies extretes del llibre:
17 de gener 2011
Entrevista del Historiador Vital
La Seu de Manresa s’ha integrat tant en l’espai urbà, que és inimaginable l’skyline de la capital del Bages sense el perfil característic que li dóna la construcció religiosa. Iniciada al segle XIV, la Seu de Manresa és, per mèrits propis, un dels monuments més visitats de tota la Catalunya central. Alhora, la història de la Col·legiata Basílica de Santa María (el nom oficial de la Seu manresana) ens permetrà lligar història i actualitat, fent un repàs del pols social i cultural de la capital del Bages, de la mà d’una de les persones que millor coneix la capital del Bages i la seva història.
Molt fàcil tot plegat, malgrat que Manresa pertany al bisbat de Vic, s’anomena “Col·legiata basílica de Santa Maria de Manresa” a la Seu perquè es una concatedral, és a dir, el bisbat de Vic s’estructura de forma bicèfala, disposa de dues catedrals: Vic (seu episcopal) i Manresa, quan la majoria de bisbats tan sols tenen una catedral per bisbat. El títol de basílica fou atorgat a la Seu pel papa de Roma Lleó XIII el 1886.
Malgrat tot, l’any 1955 es va rumorejar que Manresa podria esdevenir diòcesis pròpia, segons els historiadors locals: l’any 1351, els consellers municipals de Manresa no tenien local per reunir-se, van adquirir una hort i un pati davant del antic cementiri de la Seu on van aixecar-hi un edifici “La Casa de la Ciutat”. Tot i això, no fou fins a finals del segle XVII, quan es va decidir que podria ser la seu episcopal del nou bisbat de Manresa, o ser la cocapital del bisbat de Vic alternant cada sis mesos el trasllat d’una ciutat a l’altre. En tot cas l’edifici mai va allotjar el bisbe, i la casa de la ciutat es va traslladar el que és avui la Plaça Major de la ciutat.
La construcció s’inicià el 1322, sota la direcció del mestre major de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i la primera pedra es col·locà sis anys desprès, el 1328. El seu estil arquitectònic és el gòtic. Al llarg dels segles s’han anat afegit més peces arquitectòniques (la cripta, el campanar…), però com a detall més contemporani, l’antic campanar en punxa de la Seu, fou destruït durant la Guerra Civil, l’any 1936.
La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarita i al beat Salvador d’Horta van quedar devorats per les flames. Un any abans la ciutat va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s’escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n’arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d’agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l’edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l’edifici del ajuntament manresà tal i com coneixem avui en dia.
La basílica de la Seu de Manresa, va estar a punt de ser enderrocada l’any 1936. Aquesta decisió d’ensorrar les esglésies de Manresa va ser presa pel Comitè Revolucionari i Antifeixista (format amb l’esclat de la Guerra Civil), forçat per les exigències de les organitzacions sindicals i els partits d’esquerra que aprofitaren aquell context revolucionari d’una banda, per expressar el seu sentiment anticlerical, i alhora per oferir feina als obrers en atur de la ciutat. De la Seu finalment només es van enrunar la torre piramidal que cobria el campanar i unes parts accessòries del temple.
Recomano la web de l’Associació Memòria i Història de Manresa que porta per títol el “Salvament de la Seu”
És una autentica joia, on podem trobar més informació de com van desaparèixer d’altres esglésies manresanes, que fins el 1936 van formar part del plànol de la ciutat.
Com a referent turístic, juntament amb la Cova de Sant Ignasi de Loiola, és el baluard més important que té la ciutat de Manresa, és un dels exemples més representatius del gòtic català. La Seu és, sense discussió possible, el principal referent històric i identitari, i per suposat espiritual, per a tots als manresans i manresanes que tinguin interès en mantenir-la viva al col·lectiu, sigui de forma religiosa, turística o arquitectònica.
La llegenda del Bruc no té res a veure amb la Ciutat de Manresa en termes geogràfics, el cert és que els combatents del Bruc eren de diferents ciutats del centre de Catalunya, sobretot de Manresa i Igualada. Manresa va participar de la Guerra del Francès activament, quan es va rebel·lar el 2 de juny de 1808 amb la famosa “crema del paper segellat”, document que obligava la ciutat a rendir-se als francesos, i que fou cremat pels manresans amb un ímpetu que més tard es mitificaria com un acte de patriotisme i dignitat, al negar-se a claudicar davant un exèrcit invasor.
La llegenda del Bruc, com a llegenda té un context històric real, però la realitat és pot interpretar de mil maneres si ens basem en documentació del moment, en tot cas esdevenen llegendes que fan un servei a la comunitat i mantenen el rècord històric: “Fa 200 anys van venir els francesos”. Probablement sense la llegenda, la majoria desconeixeríem l’època i el país invasor.
La història de Manresa està lligada a la Guerra del Francès de 1808 a 1814. Cap ciutat del centre de Catalunya tenia aleshores una població propera als nou mil habitants com Manresa, i era el principal nucli de la seda d’Espanya (juntament amb la ciutat de València), centre exportador de vins i aiguardents a Amèrica, una població de gran importància per la filatura del cotó i disposava en abundància de molins fariners i de pólvora.
La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l’esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s’apoderà del paper segellat, el cremà i n’expandí les cendres. Després enarborà l’estàndard reial i amb l’escarapel·la nacional es tornà un poble “numantí”, vèncer o morir, en definitiva.
Les persones notables i riques de la ciutat es van posar al capdavant del moviment patriòtic i van convocar una reunió per dirigir-lo. Les classes més humils (gremis en major part), va elegir els seus representants dins la Junta Corregimental, que es va crear al convent del Carme el mateix dia 2 de juny.
Els francesos com a exèrcit invasor van arrasar la ciutat, amb matances, foc, violacions, saquejos, robatoris… avui se’n dirien crims de guerra… assassinats perpetrats per tropes que tenien l’ordre d’acabar amb qualsevol nucli rebel. D’aquesta fratricida guerra contra els francesos, a Catalunya es va començar a practicar la “guerrilla”, combats asimètrics, entre un exercit regular invasor i individus que atacaven de forma ràpida i consecutiva , amb la carta a favor del coneixement del territori per poder amagar-se i tornar a preparar el pròxim atac.
Era una realitat palpable fins l’esclat de la Guerra Civil, les fàbriques i les esglésies es fusionaven als carrers i camins de Manresa, això creava un clima on certament hi havia una coexistència pacifica, entre dues consciencies socials: l’obrera i la religiosa.
Manresa disposava d’esglésies, com la de Sant Domènec o Sant Miquel en ple centre històric, que van desaparèixer durant la Guerra Civil, tal i com he explicat en la pregunta referent a la Seu i els danys materials. Les fàbriques amb el temps han anat deixant pas als habitatges, moltes d’elles han tancat i d’altres s’han traslladat en polígons industrials pròxims al centre urbà.
Sincerament no, per motius ben fàcils d’entendre, un per l’abandonament que pateixen edificis tan emblemàtics com la Fàbrica Nova o la Fàbrica dels Panyos i un altre motiu de pes és la nul·litat administrativa que ha demostrat l’ajuntament en intentar salvar-los de la ruïna total o parcial, amb “pedaços” a curt termini, que malgrat ser un primer pas, no han portat a cap resultat òptim. Estem molt lluny de ciutats com Terrassa, per exemple.
El patrimoni HUMÀ industrial si és un referent a Manresa, aquest record perdurarà sempre. Un actiu emocional que no desapareix dels milers i milers de persones que un dia omplien les fabriques de la ciutat.
La història local ja és una actiu positiu per als propis historiadors, perquè a la universitat precisament no s’estudia historia local temàtica (referent als pobles, ciutats, comarques…), si tens una idea genèrica de la història local com un camp on desenvolupar-la, però desconeixes la “teva historia local”, els carrers, places i indrets on has conviscut.
Si pels historiadors és un eina útil, per la resta de persones que els hi agradi llegir, o tinguin curiositat per aprendre, evidentment també els hi serà confortable i agradable.
L’hermetisme ha fet que molts historiadors/es es neguin a entendre la realitat més enllà de publicacions científiques, destinades a públics minoritaris o molt concrets. Aquest buit amb el temps l’han aprofitat els periodistes “investigadors” que han fet la feina d’un historiador, contrastar fonts, consultar arxius, realitzar entrevistes als testimonis… En definitiva han obert portes a “tocar” tot allò que els historiadors hermètics avorrien perquè consideraven rauxa, divulgació de baix nivell intel·lectual o senzillament no tenien res a veure amb la Història.
Et puc dir honestament que els periodistes fan d’historiadors en moltes ocasions, però també de jutges, de fiscals, d’entrenadors de futbol, de metges…
La realitat social manresana que percebo és una barreja d’escepticisme, els vells patrons s’han trencat i hem entrat en una espècie de terra de ningú. Des del punt de vista social la immigració ha causat un impacte a una ciutat on el comerç i la transformació era la seva base econòmica de subsistència. En els últims 20 anys Manresa, ha augmentat quasi en 16.000 persones la seva població. A principis de 1990 es va arribar a nivells mínims, amb 64.000 habitats, i avui en dia freguem els 80.000!
Molts sectors públics han fet esforços terribles per encaixar aquesta dinàmica demogràfica, l’administració ha construït escoles, instituts, ha construït nous centres d’atenció primària, ha renovat hospitals, ha ampliat els subsidis d’ajuda municipals, entre d’altres actuacions feixugues, que han comportat un endeutament progressiu de l’ajuntament manresà. El boom immobiliari ha deixat un estol de pisos buits, i la conseqüent crisi econòmica ha fet que molts negocis especialitzats o dedicats a la construcció tanquessin portes i les poques fàbriques que queden obertes sobreviuen miraculosament apretant cada dia més el cinturó. La Manresa de la Pirelli, la Hayes Lemmerz i altres grans multinacionals ha mort definitivament. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viaria i també la ferroviària no ajuden tampoc a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca.
Com a tot Catalunya, les administracions han aportat subvencions per ajudar a conèixer el patrimoni, a millorar les xarxes de divulgació de la ciutat i ajudar a les institucions sense ànim de lucre a potenciar la ciutat, mitjançant esdeveniments culturals. Els temps actuals són difícils, a Manresa tenim molt patrimoni, sobretot industrial, impunement abandonat, o en estat de semi-abandonament. Els anys transcorren, i sense activitat relacionada amb la salvació d’aquest patrimoni costa més crear un clima a favor de la conservació de la nostra història comuna. A Manresa han de passar més anys que en altres indrets, perquè les coses arribin a bon port.
Opino que el seu futur a curt termini serà nefast, les coses són molt fàcils d’espatllar però molt difícils d’arreglar d’un dia per l’altre. Gràcies a la nostra localització central de la geografia catalana, seguim sent una ciutat on el comerç és un agent viu, i on milers de persones s’hi desplacen a treballar, a fer les compres i a disfrutar de la seva oferta cultural (teatres, cinemes…)
No dic que les coses estan fatal, però avui en dia és una ciutat trista i freda. La desafecció política, el passotisme general i el “tanenfotisme” de la gent ens ha portat aquesta situació, que jo etiqueto d’anímica, de trista. Una ciutat atòpica, amb una sensació de malestar col·lectiu que es respira molt sovint, tothom la coneix i la pateix, però pocs hi posen remei, o almenys intenten parlar-ne.
14 de gener 2011
HistoTube, a l'Espai Internet de TV3
- Pàgina web d'HistoTube: www.histotube.cat
- Segueix també HistoTube al twitter @histotube i al facebook.